Sentencia Civil Nº 54/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 155/2013 de 28 de Julio de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 155/2013

SENTÈNCIA núm. 54

Presidenta:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 28 de juliol de 2014

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per la Sra. Isabel , representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Fernando Bertrán Santamaría i dirigit per l'advocat Sr. Jorge Andreu Blake, contra la Sentència dictada per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 25 de setembre de 2013 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 d'Esplugues de Llobregat el 23 de març de 2012 en el procediment de modificació de mesures definitives núm. 809/11. El Sr. Feliciano , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. Robert Martí Campo i dirigit per l'advocada Sra. Mª del Aguila Rubio Pérez.

Antecedentes

Primer.El procurador Sr. Roberto Martí Campo, en representació Don. Feliciano , va formular demanda de judici de modificació de mesures definitives núm. 809/11 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 d'Esplugues de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 23 de març de 2012 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que, estimando íntegramente la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D. Roberto Martí Campo, en nombre y representación de D. Feliciano , contra Dª Isabel , SE ACCEDE A LA EXTINCIÓN DE LA MEDIDA ACORDADA a su favor como efecto del divorcio acordado por la sentencia de fecha 18 de Abril de 1994 recaída en los Autos de Divorcio nº 518/1993 modificada por sentencia de 14 de mayo de 2001 , es decir, a la extinción de la pensión compensatoria que se estipuló a su favor por entender acreditada la variación sustancial de las circunstancias económicas que concurrieron en su día para el establecimiento de la misma.

Todo ello, sin expresa imposición de las costas procesales a ninguna de las partes'.

En data 29 de març de 2012 es va dictar Interlocutòria, amb la següent part dispositiva:

'Aclarar sentencia, dictado/a en fecha 23/03/2012 , en el sentido de rectificar el último párrafo donde dice '...contra la misma cabe interponer recurso de apelación ante este Juzgado dentro de los cinco días siguientes al de su notificación' debe decir 'dentro de los veinte días siguientes al de su notificación'; y firme que sea el presente auto, póngase en la resolución aclarada una nota de referencia a éste, que se incluirá en el Libro de Resoluciones definitivas dejando en las actuaciones certificación del mismo'.

Segon.Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 18a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 25 de setembre de 2013 , amb la següent part dispositiva:

'Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de DÑA. Isabel , contra la sentencia de fecha 23-3-2012, dictada por el Ilmo. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia 1 de los de Esplugues de Llobregat , debemos confirmar y confirmamos la expresada resolución, ello sin que proceda hacer especial mención sobre el pago de las costas causadas en esta alzada'.

Tercer.Contra la Sentència anterior, Doña. Isabel va interposar aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 17 de febrer de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 7 de juliol de 2014, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

Fundamentos

PRIMER.- Interposat recurs d'infracció processal i de cassació contra la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, segons el que disposa la regla 6 de la DF 16 LEC correspon analitzar en primer terme el recurs extraordinari d'infracció processal.

El recurs extraordinari d'infracció processal el fonamenta la representació processal de la Sra. Isabel en un únic motiu. Entén la recurrent que, a l'empara de l' article 469.1.2 y 4 LEC , s'han vulnerat les normes reguladores de la sentència, contingudes als articles 216 , 217 i 218 LEC , ja que s'ha efectuat una valoració errònia de la prova practicada i s'ha generat indefensió a la recurrent amb infracció de l' article 24 C.E . Després d'exposar la jurisprudència relativa l'errada patent o notòria en la valoració de la prova, manifesta que en el present cas concorre la mateixa en atenció als següents extrems. Afirma, en primer terme, que la Sala d'apel·lació no contempla la totalitat de la prova practicada i extreu unes conclusions contràries a la racionalitat i la lògica. Sosté que el patrimoni que es van adjudicar les parts consta al document 4 acompanyat a l'escrit de modificació de mesures i que no es pot deduir que les set societats quedessin sense activitat, de manera que no ha provat, excepte 2 societats, que la resta de les mateixes i la resta del patrimoni no li pertanyi. En segon terme, en relació als ingressos derivats del treball i negocis del Sr. Feliciano , sustenta que ell mateix reconeix que percebia més d'un milió de pessetes en el moment de la ruptura matrimonial i quan es va reduir la pensió compensatòria, de manera que no es pot afirmar, com fa l'Audiència, que es desconeixen els ingressos del Sr. Feliciano . Pel que fa als ingressos dels anys 2008 a 2010, la sentència acull el que diu les declaracions d'IRPF, quan es trobava en règim de mòduls i, per tant, es declaren ingressos estimats. Pel que es refereix al préstec que va sol·licitar l'actor per a fer front a la pensió compensatòria, va abonar 8.000 euros el dia 16-03-2011 i, amb posterioritat (21-03-2011) va demanar un préstec de 12.000 euros, de manera que el préstec no el va necessitar per abonar la pensió compensatòria. En tercer terme, indica que, quant a les despeses de l'actor, s'han calculat erròniament perquè no es valora que la seva actual esposa treballa i s'imputen la totalitat de les despeses de manutenció de la menor a l'actor. I, en darrer terme, manifesta que la sentència s'equivoca de forma patent quant a la recurrent. En efecte, assenyala que s'ha acreditat que la recurrent va treballar, durant el matrimoni i després, com a empleada de la llar per hores i tenia compte dels fills, de forma que no se li pot atribuir una despreocupació o desinterès per obtenir ingressos.

Entén que de la prova practicada es desprèn que la situació econòmica de la recurrent no ha millorat, atès que la pensió compensatòria és el seu únic ingrés, mentre que no s'ha acreditat que l'actor hagi vist disminuïts els seus ingressos com per a poder fer front al pagament de la pensió compensatòria.

SEGON.- El present recurs extraordinari d'infracció processal no pot ésser admès per diferents ordres de raons. Des d'un punt de vista de tècnica cassacional, la recurrent fonamenta el seu recurs en dos apartats diferents de l' ordinal 1 de l'article 469 LEC (el 2 i el 4), quan només és possible incardinar les infraccions processals que es denuncien en un sol dels esmentats apartats. Nogensmenys, en atenció a les seves al·legacions, adreçades a sustentar que la valoració de la prova, portada a terme per la Sala d'apel·lació, ha esdevingut errònia, absurda o inversemblant, resta clar que l'eventual infracció processal hauria de trobar empara a l'apartat 4 de l' article 469.1 LEC . Però encara incideix en més defectes de tècnica cassacional, com són, per una banda, adduir que s'han vulnerat els articles 216 , 217 i 218 LEC . Els referits preceptes no es relacionen amb una pretesa valoració errònia de la prova. Així, l' article 217, disciplina les regles de la càrrega de la prova o onus probandi i no té a veure amb una errada en la valoració (cfr. STSJC 8-05-2008, en la que es posa de relleu que l ' article 217 LEC no serveix per a denunciar una errada a la valoració de la prova), sinó, precisament, quan a manca de prova d'un determinat extrem fàctic, el tribunal ha de decidir, segons es tracti de fets constitutius, extintius o impeditius, a qui ha de perjudicar la manca d'acreditació d'aquest extrem. L' article 216 LEC conté el principi de justícia rogada i de forma genèrica enuncia que els tribunals decidiran els assumpte en funció de les aportacions dels fets, proves i pretensions esgrimides per les parts. Al marge de constatar que es tracta d'un precepte que regula el principi de justícia rogada i que no es relaciona amb la pretesa valoració errònia de la prova, el mateix ha de ser conceptuat com a genèric i, per tant, no susceptible d'integrar un motiu d'infracció processal. I el mateix succeeix amb l' article 218 LEC , en el que es conté l'exhaustivitat i congruència de les sentències, així com el deure de motivació, sense que la recurrent indiqui les preteses vulneracions de les normes contingudes en el precepte ni assenyali, quan l'article té més d'un apartat, en quin d'ells es residencia l'eventual infracció processal.

I, per altra banda, és doctrina d'aquesta Sala que la denúncia d'una valoració errònia, absurda, il·lògica o irracional de la prova, que comporta una vulneració de la tutela judicial efectiva ( art. 24 C.E .), ha d'anar acompanyada de la indicació de la regla concreta o específica de valoració o d'una errada patent o notòria, de manera que, en cas contrari, quan es pretén una nova valoració de la prova el recurs extraordinari es troba abocat al fracàs. En el sentit del text, hem afirmat:(ATSJC de 15 septiembre 2011 que con cita de la doctrina sentada en ATS 7786/2011, de 12 de julio que sostiene) ' la valoración arbitraria o ilógica de la prueba , mantiene su vigencia, si bien dentro del ámbito que ahora es propio, del recurso extraordinario ( STS de fecha 28 de noviembre de 2008 ) y esta línea se ha venido admitiendo con carácter excepcional la impugnación ( Sentencias de fechas 12 de mayo de 2006 , 28 de noviembre de 2007 , con cita de las de 8 de abril de 2005 , 29 de abril de 2005 , 9 de mayo de 2005 , 16 de junio de 2006 , 23 de junio de 2006 , 28 de julio de 2006 , 29 de septiembre de 2006 y 16 de marzo de 2007 , entre las más recientes), indicando que la valoración de la prueba corresponde en principio a la Sala de instancia, debiéndose reducir su examen en esta sede a problemas de infracción en concreto de una regla de valoración, al error patente y a la interdicción de la arbitrariedad o irrazonabilidad (Sentencias del Tribunal Constitucional 63/1984, 91/1990, 81/1995, 142/1999, 144/2003,192/2003; y de esta Sala, 24 de febrero y 24 de julio de 2000, 15 de marzo de 2002, entre otras muchas). Mas en concreto se ha venido indicando que procede la revisión probatoria: a) Cuando se ha incurrido en un error patente, ostensible o notorio ( SS. 8 y 10 noviembre 1.994 , 18 diciembre 2.001 , 8 febrero 2.002 ); b) Cuando se extraigan conclusiones contrarias a la racionalidad, absurdas o que conculquen los más elementales criterios de la lógica ( SS. 28 junio y 18 diciembre 2.001 ; 8 febrero 2.002 ; 21 febrero y 13 diciembre 2.003 , 31 marzo y 9 junio 2.004 ), o se adopten criterios desorbitados o irracionales ( SS. 28 enero 1.995 , 18 diciembre 2.001 , 19 junio 2.002 ); c) Cuando se tergiversen las conclusiones periciales de forma ostensible, o se falsee de forma arbitraria sus dictados, o se aparte del propio contexto o expresividad del contenido pericial ( SS. 20 febrero 1.992 ; 28 junio 2.001 ; 19 junio y 19 julio 2.002 ; 21 y 28 febrero 2.003 ; 24 mayo , 13 junio , 19 julio y 30 noviembre 2.004 ); d) Cuando se efectúen apreciaciones arbitrarias ( S. 3 marzo 2.004 ) o contrarias a las reglas de la común experiencia ( SS. 24 diciembre 1.994 y 18 diciembre 2.001 ) ( STS de 29 de abril de 2005, en recurso 420/1998 , Ponente Sr. Corbal Fernández) y e) no le será factible al recurrente, en los casos de valoración conjunta de la prueba , desarticularla para ofrecer sus propias conclusiones o deducciones ( Sentencias de 10 de diciembre de 2008, recursos 2389/2003 y 2901/2008 -dictadas bajo la vigencia de la LEC 2000-, 8 de febrero de 2008 y 8 de marzo de 2007, con cita de las de 14 de abril de 1997, 17 de marzo de 1997, 11 de noviembre de 1997, 30 de octubre de 1998, 30 de noviembre de 1998, 28 de mayo de 2001, 10 de julio de 2003 y 9 de octubre de 2004), y la doctrina más reciente manifestada en la sentencia de 15 junio 2009 (Rec. 1623/2004 ), seguida por las de 2 julio 2009 (Rec. 767/2005 ) y 30 septiembre 2009 (Rec. 636/2005 ) proclama que la revisión de la valoración probatoria «no es admisible ante este Tribunal ni siquiera bajo el subterfugio de citar el artículo 120 de la Constitución Española relativo a la motivación de la sentencia. El artículo 469 de aquella leyenumera como numerus clausus los motivos en que puede fundarse el recurso por infracción procesal y ninguno de ellos se refiere a la valoración de la prueba ; sólo en caso excepcional en que se diera una clara y hasta grosera desviación del resultado probatorio podría pensarse en vulneración del artículo 24 de la Constitución Española , que contempla el número cuatrode dicho artículo; pero nunca, como se pretende en este motivo, puede llevarse a este recurso el valorar de nuevo la prueba y tampoco nunca cabe mezclar el concepto de motivación de las sentencias con la valoración de la prueba practicada en la instancia» añade que ' ... solo cuando se conculque el art. 24 de la CE por incurrirse en error de hecho palmario, irracionalidad o arbitrariedad cabe la posibilidad de su control al amparo del ordinal 4º del art. 469.1 LEC , lo que no resulta procedente cuando aduciendo la infracción de todos los preceptos de la LEC que se refieren a su valoración, el recurrente pretende mostrar su discrepancia con la global consideración probatoria. ...De este modo, se desarticulan de la valoración conjunta los distintos medios probatorios que cita la sentencia, se tergiversan sus afirmaciones sy se exponen las propias conclusiones de la parte, pretendiendo, en definitiva, una revisión íntegra de la prueba practicada, que no es posible en sede de un recurso extraordinario....'), Però, en ares de defugir del formalisme i explicitar les raons per les quals el recurs extraordinari d'infracció processal no pot prosperar, convé realitzar les següents consideracions.

TERCER.- La sentència de la Sala d'apel·lació va analitzar la prova que es trobava a les actuacions i va raonar de la següent forma: 'En el caso vemos que la sentencia de divorcio de 18-4-94 aprobó el convenio por el cual se estableció dicha pensión en la suma de 200.000 pts. Previamente habían otorgado capitulaciones matrimoniales en las que, entre otros extremos, la apelante se adjudicó la vivienda que fuera conyugal y el actor que se dedicaba al transporte por carretera las participaciones en diferentes entidades, todas las cuales quedaron sin actividad. Posteriormente constituyó '99 Albuitrans SL'. El 6-5-1999 contrajo nuevo matrimonio del que el 8-2-2000 nació una hija. Este mismo año comenzó a trabajar por cuenta ajena en Transurme SA, y también como autónomo. Por sentencia de 14-5-2001 , la cual homologó un convenio regulador, la pensión se redujo a 175.000 pts. Se desconocen los ingresos que percibía tanto a esta fecha como a la inicial de la sentencia de divorcio. En dicha entidad prestó sus servicios hasta el 27-10-2003, fecha en que pericibió el finiquito. Según manifesto en su demanda tuvo que vender 99 Albuitrans SL el 14-1-2010. En el año 2008 declaró unos rendimientos netos de 943,15 €, ingresos que en 2010 disminuyeron a 514,49/mes. Como consecuencia de un procedimiento de ejecución instado por la apelante, paga por un préstamo la suma de 245,86 €/mes. Desde el 1-11-2011 está en situación de jubilación, percibiendo una pensión de 1.246.14 € (folio 209). Cuenta con 68 años de edad. El colegio de la nueva hija viene a suponer un coste de 119,53 € y 67 el inglés. La apelante por su parte, que tiene 72 años, nunca trabajó durante la convivencia matrimonial, y tampoco desde la sentencia de divorcio, sentencia que se dictó cuando contaba con 53. En la declaración del IRPF de 2010 declaró unos rendimientos netos de 812,13 €/mes, y a 6-3- 2012 es titular de dos fondos de inversión con un valor total de 15.843,78 €. En estas circunstancias, teniendo en cuenta que el matrimonio tuvo una duración de veintitrés años y que ha venido cobrando la pensión durante diecinueve, entendemos que debe accederse a la extinción que se peticiona, tal y como acuerda la resolución impugnada, lo que nos lleva a la desestimación del recurso que se examina'.

Front a aquesta valoració probatòria, la part recurrent considera que la sentència de la Sala ha incidit en una errada patent o notòria i que, segons el seu criteri, s'evidencia en els següents extrems.

Afirma, en primer terme, que la Sala d'apel·lació no contempla la totalitat de la prova practicada i extreu unes conclusions contràries a la racionalitat i la lògica. Sosté que el patrimoni que es van adjudicar les parts consta al document 4 acompanyat a l'escrit de modificació de mesures i que no es pot deduir que les set societats quedessin sense activitat, de manera que no ha provat, excepte 2 societats, que la resta de les mateixes i la resta del patrimoni no li pertany. Com a extrem previ, s'ha de posar de relleu que és doctrina reiterada que no esdevé necessari que el jutjador faci esment a la totalitat de la prova practicada sinó dins de la seva tasca valorativa es troba ínsita la facultat d'atorgar major pes a una prova que a una altra ni està obligat a fonamentar les seves decisions en una prova concreta o explicitar les raons per les quals confereix més credibilitat a una prova que a una altra ( STSJC 26-03-2012 ). Pel que fa a la valoració del patrimoni i a la manca d'activitat de les societats que, en el seu dia, van pertànyer a la part recorreguda, s'ha de partir de la dada que el 26-10-1993 es va atorgar escriptura de capitulacions matrimonials, segons la qual es modificava el règim econòmic matrimonial de guanys i es pactava un règim de separació de béns, en virtut del qual l'esposa s'adjudicava l'habitatge familiar i la quantitat de numerari de 6.250.000 ptes i l'espòs les participacions socials de les societats mercantils i diverses propietats. I, precisament, en funció del desequilibri econòmic que la crisi matrimonial havia generat a l'esposa es va pactar una pensió compensatòria de 200.000 ptes, en el conveni regulador que la sentència de 18-04-1994 del Jutjat de primera instància núm. 1 Esplugues de Llobregat va homologar. Pensió compensatòria que fou reduïda l'any 2001 a l'import de 175.000 ptes. El conveni regulador, de data 28-11-2000, fou homologat per la sentència de 14-05-2001 del Jutjat de primera instància núm. 1 Esplugues de Llobregat , i en el mateix es podia llegir que 'Que se han producido circunstancias modificativas de la situación económica del Sr. Feliciano , debido a que el mismo en la actualidad percibe unos ingresos inferiores, desarrollando su actividad profesional como trabajador por cuenta ajena en la mercantil TRANSURME,S.A., a los que percibía en el momento en que se fijó la pensión compensatoria, siendo titular en aquel momento de varios negocios' (foli 26). Per tant, tampoc des d'aquesta òptica es pot compartir l'errada notòria o patent que assenyala la recurrent en relació al cessament de l'activitat dels negocis o empreses de la part recorreguda, per quant ja la sentència de modificació de mesures de 2001 recollia el conveni regulador en el que es posava de manifest que ja no era titular de diferents empreses o negocis.

En segon terme, en relació als ingressos derivats del treball i negocis del Sr. Feliciano , sustenta que ell mateix reconeix que percebia més d'un milió de pessetes en el moment de la ruptura matrimonial i quan es va reduir la pensió compensatòria, de manera que no es pot afirmar, com fa l'Audiència, que es desconeixen els ingressos del Sr. Feliciano . Aquest al·legat no pot ésser acollit per les següents raons. La sentència de la Sala assevera que 'Se desconocen los ingresos que percibía tanto a esta fecha (referint-se a la de modificació de la pensió compensatòria) como a la inicial de la sentencia de divorcio'. L'actor reconeix a la demanda que els ingressos com autònom i per compte aliena per TRANSURME,S.A. es situaven en 6.000 euros i així mateix ho estableix, en el seu fonament de dret segon, la sentència de primera instància. Aquesta asseveració no té transcedència per a acollir el recurs, tota vegada que l'argumentari per a l'extinció de la pensió compensatòria rau en l'empitjorament de la situació de qui paga la pensió, de manera que els anteriors ingressos, encara que fossin els que assenyala l'actor i indica la sentència de primera instància, s'han vist reduïts ostensiblement, atès que ara percep una prestació de jubilació per import de 1.246,14 euros, ha de fer front a noves càrregues familiars com són la cura i vetlla per una nova filla i ha cessat l'activitat o ha alienat les empreses de les que era titular. Consegüentment amb aquests extrems, el fet que els ingressos en el moment de la crisi fossin de 6.000 euros no comporta, ateses les circumstàncies fàctiques valorades per la sentència d'apel·lació, que l'apreciació que la situació econòmica i patrimonial del deutor de la pensió compensatòria s'ha vist empitjorada pugui ésser conceptuada com una apreciació errònia, absurda, irracional o inversemblant.

La recurrent denuncia que, pel que fa als ingressos dels anys 2008 a 2010, la sentència acull el que diu les declaracions d'IRPF, quan es trobava en règim de mòduls i, per tant, es declaren ingressos estimats. Tampoc aquest al·legat permet entendre que la sentència d'apel·lació hagi incorregut en una errada patent o notòria en la valoració de la prova. En efecte, la Sala d'instància ha atès als ingressos que resulten de les declaracions oficials de l'IRPF dels anys 2008 a 2010, sense que es pugui adoptar el criteri de la recurrent que considera que són ingressos estimats i que els veritables ingressos de la part recorreguda serien superiors, quan no es denuncia cap regla especifica de prova que acredités aquesta al·legació, a la vegada que la demanda de modificació de mesures del present procediment s'interposa el 14-12-2011, quan l'actor ja es trobava jubilat (1-11- 2011) i, per tant, prenent en consideració els ingressos derivats de la situació de jubilat, les càrregues econòmiques a les que ha de fer front, en ares al desenvolupament i cura de la seva filla menor d'edat, i la seva situació econòmica, l'apreciació que ha tingut lloc un empitjorament en la seva situació econòmica i patrimonial comparada amb el moment amb el qual es va adoptar la pensió compensatòria, s'ha d'entendre adequada i que no incideix en cap errada notòria ni patent.

Quant al préstec de la part recorreguda i a la imputació de totes les despeses, s'ha d'assenyalar que el Sr. Feliciano va sol·licitar un préstec per import de 12.000 euros, segons pòlissa de préstec de 21-03-2011, i consta acreditat l'ingrés en el compte de la recurrent per import de 8.154 euros i que l'import de les quotes de devolució de l'esmentat préstec és de 245 euros mensuals. Així mateix, la sentència d'apel·lació no imputa al sr. Feliciano totes les despeses de la menor, sinó que solament indica el cost del col·legi i de l'anglès, però no del vestit i alimentació, la part proporcional dels subministres o d'habitatge. En definitiva, tampoc d'aquesta apreciació del resultat dels mitjans probatoris es pot coincidir amb la recurrent que s'incideixi en una errada notòria o patent.

I, en darrer terme, entén que assenyala que s'ha acreditat que la recurrent va treballar, durant el matrimoni i després, com a empleada de la llar per hores i tenia compte dels fills, de forma que no se li pot atribuir una despreocupació o desinterès per obtenir ingressos.

La sentència de primera instància sustenta que la recurrent en els anys que es troba divorciada de la part recorreguda no ha fet res per canviar la seva situació ni ha acreditat res al respecte ni ha intentat mai accedir al mercat laboral o cotitzar per a que, arribada l'edat de jubilació, pogués tenir altres ingressos que la pensió compensatòria. I la sentència d'apel·lació, sosté que mai va treballar durant la convivència matrimonial i tampoc des de la sentència de divorci. La recurrent considera que s'incorre en una errada patent perquè ella va treballar com a empleada de la llar per hores, de manera que no disposava de contracte laboral, com així ho va manifestar a l'acte de la vista oral. Però, les afirmacions de la recurrent es troben òrfenes de recolzament probatori, tota vegada que no indica, al marge de les seves al·legacions, quina regla de valoració probatòria s'hauria infringit i mitjançant quins medis de prova s'hauria acreditat l'extrem que, desconegut per la Sala, hauria generat aquesta errada notòria o patent. Per altra part, el que constaten les resolucions d'instància, és que al no haver la recurrent cotitzat a la Seguretat Social no gaudeix d'altres ingressos amb que fer front a la seva situació diferents de la pensió compensatòria i aquesta inactivitat, durant un període de 18 anys, les sentències l'atribueixen a la pròpia actitud de la recurrent. Consegüentment, amb aquests extrems fàctics, tampoc es pot entendre com a erroni, amb caire notori o patent, el fet que la instància no tingui per acreditat que la recurrent va treballar, més si és pren en consideració que el que es retreu a la recurrent és, precisament, durant 18 anys no haver-se procurat altres ingressos amb els quals subvenir a la situació de jubilació.

En conseqüència, el recurs extraordinari per infracció processal s'ha de desestimar en atenció a les consideracions precedents.

QUART.- El recurs de cassació s'articula per a denunciar la infracció per interpretació i aplicació incorrecta dels articles 233-18 i 233-19 del Codi civil de Catalunya , derivada de la contradicció de la sentència amb la jurisprudència d' aquesta Sala, continguda a les SSTSJC de 26-03-2012 , 29-06-2011 , 24-02-2005 i 11-12-2003 . Indica la part recurrent que l' article 233-18 CCCat només permet la modificació de la pensió compensatòria per a la seva disminució, però no per donar lloc a la seva extinció, a la vegada que l'article 233-19 recull les causes d'extinció, però no ha millorat la situació econòmica de la part creditora ni la disminució dels ingressos del Sr. Feliciano abasta l'entitat suficient per a justificar l'extinció de la pensió.

La recurrent en cassació sustenta que les sentències indicades contemplen supòsits de fet similars, en els que si bé s'entén que la situació econòmica del deutor ha empitjorat no es proclama la reducció sinó l'extinció.

El present recurs de cassació no pot ésser estimat per les raons següents. Les sentències d'aquesta Sala, de dates 11-12-2003 i 24-02-2005 , preveuen la hipòtesi de la reducció de la pensió compensatòria, quan el deutor ha vingut a pitjor fortuna, però no es pot oblidar, com també assenyalen les ja citades sentències d'aquesta Sala i les de dates 26-03-2012 i 29-06-2011 que s'ha de diferenciar entre els supòsits que donen lloc a la disminució de la pensió compensatòria, amb base a l'antic art. 84.3 CF , i els que justifiquen l'extinció, amb empara a l' article 86.1 CF (' En la mesura que el beneficiari aconsegueix per si el que rep de l'altre, millora de fortuna i en la mesura que aquell empitjora de fortuna, i per tant, s'acosta al beneficiari, la pensió ha de ser disminuïda, com s'expressa a l' art. 84.3 CF , idea que repeteix pel cas extrem de l' art. 86.1 del CF ' STSJC 29-06-2011 ). Per tant, esdevenia precís amb el règim anterior previst en el Codi de Família (arts. 84 i 86 ) diferenciar entre les causes de disminució de la pensió compensatòria i les d'extinció. Diferència que acull també el vigent llibre segon del Codi civil de Catalunya. Així, l'article 233-18 contempla la modificació de la pensió compensatòria si empitjora la situació econòmica del deutor ('1. La prestació compensatòria fixada en forma de pensió només es pot modificar per a disminuir-ne l'import si millora la situació econòmica de qui la percep o empitjora la de qui la paga'), mentre que l'article 233-19 disciplina com a causa d'extinció de la pensió compensatòria, entre altres supòsits, per l'empitjorament de la situació econòmica de l'obligat al pagament si es justifica l'extinció del dret (' Extinció del dret a prestació compensatòria1. El dret a la prestació compensatòria fixada en forma de pensió s'extingeix per les causes següents:

Per millora de la situació econòmica del creditor, si aquesta millora deixa de justificar la prestació, o per empitjorament de la situació econòmica de l'obligat al pagament, si aquest empitjorament justifica l'extinció del dret').

En definitiva, les sentències d'instància no han incorregut en cap vulneració ni infracció dels preceptes indicats, sinó que han entès que no es tractava d'un empitjorament de la situació econòmica del deutor que solament motivés la disminució de la pensió compensatòria, sinó que constituïa una hipòtesi en la qual, les circumstàncies concretes analitzades, justificaven l'extinció del dret. Per tant, no pot ara la recurrent en cassació intentar substituir la valoració probatòria respecte de l'entitat de l'empitjorament de la situació econòmica del deutor, per la seva pròpia, quan ja s'ha raonat abastament que no ens trobem front a una valoració errònia, absurda o inversemblant de la prova practicada, com així ho ha posat de manifest aquesta Sala (entre altres, STSJC 8-05-2008, 'La revisión del juicio del tribunal de apelación que decida la reducción o la extinción de la pensión por causas sobrevenidas sólo merecerá el necesario interés cuando pueda tildarse de ilógico, irrazonable o arbitrario. El empeoramiento de la situación económica del deudor de la pensión puede provenir de los mayores gastos que haya debido asumir para atender a sus necesidades vitales y a las de aquellas personas que dependan de él en virtud del establecimiento de nuevas relaciones de familia' o de 29-06-2011 'hemos dicho también, aunque ciertamente con menor frecuencia- que el juicio del Tribunal de apelación que decide o no acerca de la extinción o reducción de la pensión por modificación de la situación económica del acreedor o del deudor de la pensión, o por ambas causas, sólo merecerá el necesario interés cassacional cuando pueda tildarse de ilógico, irrazonable o arbitrario').

En definitiva, les anteriors motivacions justifica el refús del recurs de cassació interposat.

CINQUÈ.- La desestimació l del recurs d'infracció processal i del recurs de cassació comporta la imposició de les costes processals ( arts. 394 i 398 LEC ).

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

DESESTIMARel recurs extraordinari per infracció processal i el recurs de cassació interposat per la representació processal de Doña. Isabel contra la sentència, de data 25-09-2013 , dictada per la Secció 18ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el Rotlle 684/12 i confirmar aquesta sentència Procedeix efectuar imposició de les costes processals derivades del recurs extraordinari per infracció processal i de cassació a la part recurrent, així com decretar la pèrdua dels dipòsits constituïts.

Així ho acorda la Sala i signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.