Sentencia CIVIL Nº 546/2019, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 763/2018 de 19 de Noviembre de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120178071828

Recurs d'apel·lació 763/2018 D

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida

Procediment d'origen: Procediment ordinari 638/2017

Part recurrent / Sol·licitant: Evelio

Procurador/a: Mªantonia Vila Puyol

Advocat/ada: JOAN BALDRICH CABALLE

Part contra la qual s'interposa el recurs: Leticia, Felipe

Procurador/a: Carmen Clavera Corral

Advocat/ada: Fernando Portoles Bosch

SENTÈNCIA NÚM. 546/2019

President:

Albert Montell Garcia

Magistrats:

Mª CARMEN BERNAT ALVAREZ

ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Ponent: Albert Montell Garcia

Lleida, 19 de novembre de 2019

Antecedentes

PRIMER.El 26 d'octubre de 2018 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 638/2017, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Mªantonia Vila Puyol en representació de Evelio, contra Sentència de data 14/06/2018, en què consta com a part apel·lada la procuradora Carmen Clavera Corral, en representació de Leticia, Felipe.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'DESESTIMAR la demanda interpuesta porD. Evelio contra Dña. Leticia y D. Felipe, ABSOLVIÉNDOLOSde todos los pedimentos efectuados en su contra. Todo ello con expresa imposición de las costasa la parte demandante. [...]'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 19/11/2019.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.El lletrat demandant reclama el pagament de la factura de data 12-2-17, per import de 21.093,58 €, generada per la prestació de serveis jurídics realitzats als demandats. La sentència de primera instància desestima la demanda per apreciar l'excepció de prescripció. Considera aplicable la normativa catalana i, en concret, el termini de prescripció curta de tres anys de l' art. 121-21 b. del CCCat., en lloc de l' art. 1967 del C.c., qüestió que ja no es discutida en aquesta segona instància. En conseqüència, pel que fa a l'inici del còmput del termini de prescripció, la Sra. Jutge no té en compte la data en què deixa de prestar-se el servei (darrer incís de l' art. 1967 del C.c.), si no el moment en que, nascuda i exercitable la pretensió, és coneguda pel creditor junt amb les circumstàncies que la fonamenten (ex. art. 121-23.1 del CCCat). Aquest moment el situa el dia 6-2-13, quan la Secció Segona de la Sala Contenciosa administrativa del TSJC dicta interlocutòria resolent recurs de revisió contra decret de 4-12-12, que va posar fi al procediment contenciós administratiu núm. 328/211. Aquesta interlocutòria, al posar fi al procediment judicial contenciós, fa que el Sr. lletrat ara demandant tingui coneixement que ja acabat la prestació del seus serveis pels ara demandats en aquell procediment judicial i, per tant, sabés que ja podia liquidar i reclamar els seus honoraris. Atès que la reclamació es produeix mitjançant burofax rebut pels demandats el dia 31-1-17, l'acció ja estava prescrita. Finalment, la sentència de primera instància no considera d'aplicació la doctrina del Tribunal Suprem segons la qual, quan el prestador de serveis en realitza una pluralitat per a un mateix client, el termini de prescripció comença a comptar des de que acaba el darrer i no de forma independent per a cada un dels serveis prestats (STS de 4-5-12), i ho argumenta perquè aquesta doctrina es refereix a l' art. 1967 del C.c., i per tant no és aplicable a l' art. 121-21 del CCCat. Interposa recurs el lletrat demandant Sr. Evelio, al·legant que va realitzar un conjunt d'actuacions professionals a favor dels ara demandats amb la finalitat única d'obtenir per a ells un just preu arran de l'expropiació parcial d'una finca, així com el seu cobrament sense dilacions. Al·lega que es produeix una unitat d'actuacions professionals que s'inicien amb la seva presència a l'acta prèvia d'ocupació el dia 23-10-07 i acabarien els seus serveis professionals el dia 26-6-16 quan va demanar l'execució forçosa de la sentència dictada al procediment contenciós administratiu núm. 436/15, també de la Sala Contenciosa administrativa del TSJC. Considera que el termini de prescripció va començar aquest dia 26- 6-16 i, per tant, l'acció no estaria prescrita. En segon lloc, al·lega que va existir un acord verbal amb els seus clients, ara demandats, pel qual el pagament dels honoraris es realitzaria quan aquests haguessin cobrat el just preu, la qual cosa es va produir el 15-9-16, d'on resultaria que l'acció tampoc estaria prescrita.

SEGON.Començant per aquest darrer argument, això és, l'al·legat acord verbal, no té raó la part apel·lada quan afirma que es tracta d'un fet nou introduït al procés per primera vegada a l'escrit d'apel·lació, tota vegada que a l'audiència prèvia, en fase d'al·legacions complementàries, el demandant ja va al·legar l'existència d'aquest acord verbal. Ara bé, en allò que sí tenen raó els apel·lats és que no s'ha practicat cap prova que acrediti que realment es va produir aquest acord verbal. Només disposem del contracte d'arrendament de serveis que van subscriure els litigants el dia 26-10-07, que tenia per objecte l' 'asistencia técnica agraria; jurídica y de gestiones accesorias en el procedimiento de expropiación sobre los bienes y derechos afectados por el proyecto de construcción: 'Autovía A-22 Lleida-Huesca', en relació a una finca propietat dels demandats, on a la seva clàusula tercera es va estipular que els honoraris professionals s'abonarien 'en el momento del pago de las indemnizaciones'. Ara bé, la clàusula quarta d'aquest mateix contracte disposa que no són objecte del mateix les actuacions professionals i de gestió realitzades davant el Jurat Provincial d'Expropiació i davant els Tribunals de Justícia. És aquest el cas, atès que el que es reclamen ara són els honoraris meritats i facturats per l'assistència jurídica al procediment contenciós administratiu núm. 328/211 del TSJC. No consta cap document ni s'ha aportat cap prova que acrediti l'existència d'aquest pretès pacte verbal, i, de fet, a l'escrit de recurs no se n'assenyala cap que permeti concloure la seva existència, per la qual cosa no es pot considerar acreditat ( art. 217.3 de la LEC).

TERCER.La qüestió essencial que es planteja al recurs és si, sent com és d'aplicació la normativa catalana sobre la prescripció, en concret els arts 121-21 b. i 121-23.1 del CCCat, és aplicable la doctrina elaborada pel TS en relació a l' art. 1967 del C.c., quan es tracta d'una pluralitat de serveis connexes prestats per a un mateix client. N'és exemple la sentència del TS de 4-5-17, que recull la sentència de primera instància, i a la qual es pot afegir també la STS 21-5-19, que en el mateix sentit, indica:

'La cuestión jurídica que se plantea en el recurso de casación versa sobre la determinación del 'dies a quo' del plazo de prescripción trianual de la pretensión de cobro de honorarios profesionales prevista en el art. 1967 CC .

El recurso se funda en un único motivo en el que la parte demandante denuncia infracción del art. 1967 CC . En su desarrollo razona que, de acuerdo con la jurisprudencia de la sala, no puede computarse la prescripción de cada trabajo individualmente considerado, sino que a efectos del inicio del cómputo de prescripción habrá de estarse a la finalización de la relación entre profesional y cliente, incluso aunque los diferentes trabajos o servicios no vayan interrelacionados, siendo por tanto el 'dies a quo' el día en que finalizan los servicios profesionales del arquitecto, considerados globalmente. En apoyo de su postura la parte recurrente cita, por este orden, las sentencias de esta sala de 13 de mayo de 2014 , de 15 de marzo de 2014 , de 16 de abril de 2003 , de 15 de noviembre de 1996 , de 8 de abril de 1997 , de 12 de febrero de 1990 , de 20 de octubre de 1988 y de 6 de noviembre de 1987 .

El motivo se desestima por lo siguiente.

Como excepción a la regla general de que el tiempo para la prescripción de toda clase de acciones se contará desde el día que pudieron ejercitarse ( art. 1969 CC), el último párrafo del art. 1967 CC establece que el tiempo para la prescripción de las acciones a que se refiere el artículo se contará desde que dejaron de prestarse los respectivos servicios.

La sentencia recurrida valora las facturas por honorarios profesionales correspondientes a tres proyectos de edificaciones diferentes que se pusieron a disposición del Colegio de Arquitectos para que la demandada los pudiera retirar en momentos distintos y la parte recurrente en su recurso de casación sugiere, contra lo que consideró probado la sentencia recurrida, que existía una relación global, lo que le permitiría, según dice, reclamar globalmente la suma total de las facturas pendientes contando como día inicial para el cómputo del plazo de prescripción el de la entrega del último proyecto.

La sentencia 266/2017, de 4 de mayo , contiene un resumen de la jurisprudencia de la sala sobre el día inicial para el cómputo del plazo de prescripción de tres años a que están sometidas las acciones derivadas de los contratos de prestación de servicios. En esa sentencia recogíamos, entre otras, la sentencia 75/2017, de 8 de febrero, que en un supuesto de prestación de servicios profesionales de un arquitecto que pretendía reconducir el momento en que cesaron los servicios prestados al fin de una supuesta relación única, desestimó el motivo que alegaba infracción del art. 1967 CC porque la sentencia recurrida había declarado probado que al arquitecto se le contrató para diversos trabajos, distintos e individualizados, sin nexo entre los mismos.

Cabe reiterar ahora lo que dijo la sentencia 75/2017 citada: la jurisprudencia que se cita en el recurso no justifica la estimación del motivo porque 'está referida al pago de servicios profesionales prestados por abogados en razón a hechos muy concretos como la existencia de una prestación continuada de los servicios; a un trabajo global y a una unidad de actuaciones profesionales a lo largo de un tiempo. Es decir, a una jurisprudencia que está en función de unos hechos distintos de los que la sentencia ha tenido en cuenta en este caso'.

Por las mismas razones que en la sentencia 75/2017 se desestima en el presente caso el recurso de casación, porque a la vista de que la reclamación de honorarios se corresponde con tres proyectos totalmente independientes, aunque se refieran a un mismo cliente, la sentencia recurrida aplica correctamente el plazo de prescripción que establece el art. 1967 CC, al considerar como 'dies a quo' para la pretensión de cobro de honorarios el de la entrega de cada uno de los encargos a la demandada (sin que, por otra parte, de la prueba practicada, quedara acreditado que se hubiera producido la interrupción de la prescripción)'.

QUART.Hem de compartir el criteri de la Sra. Jutge d'instància i, per tant, no es pot considerar aplicable a la regulació de dret civil català de la prescripció, la doctrina del Tribunal Suprem relativa a un precepte del C.c., l' art. 1967, que no és aplicable, precisament per existir una norma pròpia de dret civil català ( art. 111- 3.1 i 111-5 del CCCat). De forma general ja ho diu la sentència del TSJC de 26-7-18, quan fa: '[...] aun cuando pudiera entenderse, contra el criterio de la Audiencia Provincial, que la muerte del prestador de los servicios no necesariamente marca el inicio de la prescripción en la legislación catalana al no ser aplicable el último párrafo del art. 1967 del CC y la jurisprudencia del Tribunal Supremo que lo interpreta, sino el art. 121-23.1 del CCCat que se inclina por la cognoscibilidad de los datos de la pretensión para iniciar el cómputo del plazo, sin excepción en función de la clase de pretensión ejercitada [...]' (la cursiva és nostra). També ho ha declarat quan ha tractat la prescripció de la remuneració dels arrendaments d'obra amb aportació de materials, a les SSTJC de 13-7-15, 14- 11-16 i 9-4-18, on ha dit: 'Sin embargo, ya no es posible la aplicación de la doctrina del Tribunal Supremo, interpretando el decimonónico artículo 1967 del CC, cuando el legislador catalán del siglo XXI ha regulado de nuevo y de forma sistemática la prescripción y haciéndose eco de las tendencias más modernas ha reducido los plazos de prescripción (así el BGB, los PELC art. 14:201 PECL y III-7:201 DCFR (Draft Common Frame of Reference) que establecen un plazo general de prescripción de tres años; o art. 10.2 de los Principios UNIDROIT); ha alargado en alguna medida el inicio del cómputo de los plazos al considerar fundamentalmente criterios subjetivos (art. 121-23.1) y ha determinado específicamente, en los artículos 121-20, 121- 21 y 121-22, las pretensiones a las que afecta y los tres tipos de plazos que abarca'. Però, a més, la sentència del TS de 21-5-19, anteriorment transcrita, ens proporciona un altre argument. Aquesta resolució del TS fa notar que la disposició de l' art. 1967 del C.c. quan preceptua que la prescripció de les accions que recull el precepte comença a comptar des de que es deixa de prestar el servei, constitueix una excepció a la regla general de l' 'actio nata' de l' art. 1969 del C.c, segons el qual el termini de prescripció comença des del dia en que pot exercitar-se l'acció. Diu aquesta STS que: 'Como excepción a la regla general de que el tiempo para la prescripción de toda clase de acciones se contará desde el día que pudieron ejercitarse ( art. 1969 CC), el último párrafo del art. 1967 CC establece que el tiempo para la prescripción de las acciones a que se refiere el artículo se contará desde que dejaron de prestarse los respectivos servicios'. En canvi, l' art. 121-21 del CCCat quan regula la prescripció de la remuneració dels arrendaments no preveu cap excepció a la regla general de l'inici del còmput de la prescripció, establerta a l' art. 121-23 del CCCat. No és possible, doncs, apreciar que existeix una excepció a la norma general quan no hi ha cap precepte que l'estableixi i, per tant, tampoc pot ser aplicable la doctrina del Tribunal Suprem forjada, tot just, en relació a aquesta excepció que, repetim, no existeix al dret civil català. El recurs, doncs, no pot prosperar.

CINQUÈ.Atès el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC les costes han d'imposar-se a la part apel·lant.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Evelio contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 638/17, que confirmem, amb imposició a l'apel·lant de les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

Contra aquesta resolució es pot interposar un recurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i un recurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial, reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Els magistrats