Sentencia Civil Nº 58/2013, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 574/2011 de 07 de Febrero de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 574/2011

Procediment ordinari núm. 575/2008

Jutjat Primera Instància 1 Lleida (ant.CI-7)

SENTÈNCIA núm. 58/2013

President/a:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, set de febrer de dos mil tretze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 575/2008, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida (ant.CI-7), en virtut del recurs interposat per les parts actores Milagrosa , Rosalia I Virtudes , representades pel procurador JORDI DAURA RAMON i assistides per la lletrada EUDALD VENDRELL FERRER contra sentència de data set de juny de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 574/2011. La part demandada Cristina , representada per la procuradora ROSA SIMO ARBOS i assistida pel lletrat FERNANDO ALAMILLO SANZ la qual s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data set de juny de dos mil onze , és la següent: '

FALLO

Desestimando la acción ejercitada por Dª Milagrosa , Dª Rosalia y Dª Virtudes contra Dª Cristina , debo absolver y absuelvo a la demandada de los pedimentos contenidos en el SUPLICO de la demanda, condenando solidariamente a las demandantes al pago de la totalidad de las costas que se han generado con motivo de la sustanciación del presente procedimiento [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, les parts actores Milagrosa , Rosalia i Virtudes van interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 16 de gener de 2013 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-S'accepten els fets declarats provats al Fonament de Dret Segon de la sentència de primera instància. Pel que fa als dos primers grups d'operacions bancàries, realitzades el maig i agost de 2003 , la tesi que sostenen les apel·lants, succintament, és que obeeixen a transmissions patrimonials realitzades per la causant, Sra. Otilia , que són vàlides, però que no són donacions remuneratòries, si no que van ser realitzades 'con carácter de préstamo, por lo que podrían ser consideradas donaciones colacionables' (textual). Així, doncs, el que es pretén es la col·lació de 29.220 €, per una banda, i d'uns altres 30.101,12 €, per una altra, acció que segons s'indica als fonaments de dret de la demanda, es basa en l'art. 43 del CS. En canvi, a la Sol·licitud de la demanda i de l'escrit d'apel·lació, es demana que es condemni la demandada a 'reintegrar a la masa de la herencia de la difunta Doña. Otilia , la cantidad de 86.321,21 €, más sus intereses...', pretensió que no es correspon amb la col·lació, doncs el seu efecte no consisteix en l'aportació material d'uns béns que han sortit del patrimoni del causant, de forma que aquest patrimoni es reintegri o reconstrueixi materialment. L'efecte de la col·lació no és que tornin a la massa activa de l'herència els mateixos béns, drets o valors que l'hereu descendent va rebre en vida del causant. Al Dret Civil Català, la col·lació consisteix en una mera operació comptable, per la qual no s'aporten a l'herència uns béns concrets, si no el valor que tenien a la data de la mort del causant, tal i com indica expressament l'art. 44 del CS. Un cop efectuades les operacions particionals, l'hereu que ha col·lacionat ha de descomptar de la seva part de l'herència allò que ja havia rebut. No és possible, doncs, admetre la pretensió de la demanda, tal i com ha estat formulada.

SEGON.-La col·lació és un mecanisme que s'aplica en la fase de partició de l'herència, i que s'utilitza quan havent més d'un hereu, tots descendents del causant, algun d'ells hagi rebut en vida del causant alguna liberalitat, com és el cas d'una donació, amb la particularitat que aquesta donació hagués estat feta pel causant com una bestreta, 'pagament a compte' o entrega anticipada, d'una part de l'herència que li correspondrà al donatari. Així, ja diu la STSJC de 7-4-10 que: 'la colación catalana, procedente de la justinianea, radica, como enseña la doctrina, en la presunta voluntad del causante contraria a establecer desigualdad entre los coherederos descendientes, presumiendo que lo donado a los herederos descendientes lo fue a cuenta de su cuota hereditaria'. I afegeix la STSJC 30-5-07 que: 'El fundamento originario de la colación se encuentra en la presunción (legal) de que la voluntad del causante se considera contraria a establecer cualquier desigualdad entre los descendientes coherederos, sin excluir la posibilidad de disponer libremente inter vivos en favor de alguno o algunos de ellos. La reforma que en esta materia supuso precisamente el Codi de succesisons, frente a la regulación contenida en la Compilación de Derecho Civil de Cataluña, redujo sensiblemente el círculo de donaciones afectadas por la presunción legal, dejando siempre a salvo la voluntad del causante. En este sentido, el art. 43 CS dispone que en las herencias en que sólo concurran descendientes del causante -sin distinción de grado- con la condición de heredero, éstos no habrán de colacionar a efectos de la partición de la herencia los bienes recibidos del causante por actos entre vivos a título gratuito, con la excepción de que lo recibido así haya sido para pago de la legítima -salvo voluntad contraria del causante expresada en testamento o codicilo o al otorgar la donación-, o cuando en el otorgamiento de la liberalidad se disponga expresamente que sea colacionable, constituyendo, por tanto, un anticipo de la herencia. Por lo pronto, el art. 43 CS comienza por presumir el carácter colacionable de las donaciones entregadas a cuenta de la legítima, de forma que en estos casos no es necesario que el donante indique su voluntad de que colacionen en el futuro. Por contra, sí deberá constar 'expresamente' la voluntad del causante contraria a la colación para que la donación quede al margen de las operaciones particionales'. Com ja es pot comprovar del contingut d'aquestes resolucions i, evidentment, segons resulta del text del propi art. 43 del CS, la col·lació només s'aplica en relació a 'els béns que ha rebut del dit causant per actes entre vius a títol gratuït' i en relació a les 'liberalitats'.

En el cas de les transmissions patrimonials efectuades els mesos de maig i agost de 2003 per la Sra. Cristina , no és possible efectuar la seva col·lació en la mesura en què constitueixen sengles donacions a la seva filla i hereva testada, Sra. Cristina , atès que la causant no va establir expressament en el mateix moment de realitzar-les, que aquestes donacions eren col· lacionables. Però tampoc podrien ser-ho si s'admetés la tesi de les apel·lants, segons la qual no es tractaria de donacions, i menys remuneratòries, atès que en aquest cas tampoc són col·lacionables, si no que es tractaria de préstecs. L'argument al· legat per efectuar aquesta qualificació jurídica (que la causant es va constituir en usufructuària dels comptes corrents que figuren a nom de la seva filla i/o el seu gendre, i que s'han nodrit dels comptes bancaris que només eren de la causant, de forma que els interessos s'ingressaven a un altre compte que és de titularitat exclusiva de la Sra. Otilia ), no és gens consistent, doncs l'operativa descrita s'adiu més aviat a una donació. En qualsevol cas, encara que s'admetés la tesi al·legada, és a dir, que aquests préstecs podien ser considerats com a donacions col·lacionables, continua trobant l'obstacle insalvable que, en el moment de constituir-se, no consta que la causant hagués establert expressament que eren col·lacionables. A més, si la col· lació, tal i com s'ha dit, parteix de la presumpció que el testador vol que tots els seus hereus descendents siguin igualats, en canvi, es pot presumir que la seva voluntat és precisament contrària a aquesta igualtat i que, per tant, ha volgut afavorir a un d'ells per sobre dels altres, quan a un d'ells li va fer alguna liberalitat a través d'un tercer interposat, doncs l'existència d'aquest tercer, que no és ni descendent ni hereu, permet deduir la voluntat tàcita del causant contrària a la col·lació. És aquest el cas de totes aquestes transferències bancàries que finalment van anar destinades a comptes dels quals era cotitular la demandada junt amb el seu espòs, Sr. Carlos Jesús .

TERCER.-Pel que fa al darrer grup d'operacions bancàries, realitzades entre el 13 i el 17 de febrer de 2006, al·leguen les apel· lants que són il·legals (sic) per consentiment viciat de la causant, la voluntat de la qual hauria estat condicionada per la demandada atès el deteriorament de les seves facultats intel·lectuals i volitives, producte del glioma cerebral que patia. La seva darrera malaltia va provocar que a les seves tres o quatre darreres setmanes de vida, quedessin afectades les seves capacitats cognitives, produint-se el seu traspàs el dia 1-4-06, és a dir, només un mes i mig després de realitzar aquestes transferències bancàries per import de 27.000 €. Sembla, doncs, que les demandants estarien exercitant en aquest cas una acció d'anul· labilitat, la conseqüència de la qual sí que es correspon amb la Sol·licitud de la demanda, és a dir, la reintegració a la massa de l'herència d'aquells béns que il·lícitament van sortir del patrimoni de la causant en virtut d'un acte negocial viciat. Deixant a banda que aquesta causa de demanar no va quedar gaire ben precisada a la demanda, que es limita a l'esment dels arts. 1, 101 i 43 del CS, té raó el Sr. Jutge de primera instància quan indica que la presumpció de que tot major d'edat té plena capacitat d'obrar, exigeix que aquell que pretengui l'anul·lació d'un negoci jurídic que aquell hagi realitzat, acrediti de forma rotunda i plena, la falta de capacitat que s'al·lega. La jurisprudència del Tribunal Suprem recollida, entre altres, a les sentències de 10-2-86 , 10-4-87 , 26- 9-88, 13-10-90 i 19-2-96 , és constant a l'indicar que els efectes de la incapacitació s'inicien quan recau una decisió judicial que declara la incapacitat, sense que existeixi la possibilitat de retrotraure els seus efectes al moment en què hagi començat la situació d'alienació mental. Ni tant sols és possible retrotraure els efectes de la incapacitació judicialment declarada al moment en què es va interposar la demanda d'incapacitació. Per tant, només quan es pugui acreditar que en el moment d'efectuar un determinat negoci jurídic en una data determinada, el causant tenia limitades les seves facultats intel·lectuals i, per tant, en aquell moment anterior ja se'l podia considerar incapaç, serà possible apreciar la nul·litat del negoci jurídic que es tracti per manca de capacitat d'obrar. Es planteja, així, un problema de prova que és innegable que sovint implicarà una certa dificultat, atès que no només cal destruir la presumpció de plena capacitat de la què gaudeix tota persona major d'edat, sinó que, a més, s'ha de destruir en referència a un moment passat. Així, la STS de 13-10-90 ja deia que: 'toda persona debe reputarse en su cabal juicio como atributo normal de su ser y, por su consecuencia, ha de presumirse la capacidad de una persona en tanto no se demuestre inequívoca y concluyentemente que tenía enervadas las potencias anímicas del raciocinio y de querer, con verdadera libertad de elección, al tiempo de suscribir algún acto jurídico, constituyendo una presunción 'iuris tantum' de aptitud que sólo puede destruirse mediante una evidente y completa prueba de contrario, prueba cuya carga corresponde a quien sostiene la existencia de la incapacidad'. La necesidad que exista una prueba directa, clara y contundente de la incapacidad del demandado en el momento de firmar un contrato viene exigida tanto por la presunción de capacidad, como por el hecho que, incluso, la incapacidad es susceptible de graduación, de forma que para la realización de determinados actos puede no ser necesario ninguna complementación de su capacidad. La consecuencia de ello es que, en caso de duda, debe entenderse subsistente la capacidad del contratante ( STS de 24-9-97 )'.

En el mateix sentit es pronuncia la STS de 19-11-04 , que diu: 'Al basarse los dos motivos en la misma argumentación, se da una respuesta conjunta a ambos, la cual debe partir de la distinción entre incapacidad natural, a consecuencia de que el sujeto se encuentre en una situación física o psíquica que elimine su entendimiento y voluntad y le impida entender y querer el acto que realiza, e incapacidad resultante del estado civil de incapacitado. Los artículos 199 y siguientes del Código Civil se refieren a la segunda, esto es, a la reducción de la capacidad de obrar, en la medida que en cada caso se determine ( artículo 210 del Código Civil ), por la concurrencia de alguna de las causas establecidas en la Ley ( artículos 199 y 200 del Código Civil ), mediante una Sentencia judicial que la declare ( artículo 199 del Código Civil ) y constituya, así, un estado civil nuevo, el de incapacitado. Desde ese momento, los contratos que realice el sujeto, si entran en el ámbito de la restricción, serán anulables ( artículos 1263.2 y 1301 del Código Civil ). Sin embargo, el que una persona no haya sido incapacitada no significa que sean válidos los actos que realice sin la capacidad natural precisa en cada caso. En particular, no cabe considerar existente una declaración de voluntad contractual..., cuando falte en el declarante la razón natural, ya que dicha carencia excluye la voluntad negocial e impide que lo hecho valga como declaración (la sentencia de 4 de abril de 1984 precisa que la incapacidad mental determina que el negocio sea radicalmente nulo o inexistente por falta de un requisito esencial y que esa inexistencia es perpetua e insubsanable). Claro está, que al presumirse la capacidad del no incapacitado, la falta de capacidad natural debe probarse cumplidamente. En ese sentido la jurisprudencia ( Sentencias de 17 de diciembre de 1960 , 28 de junio de 1974 , 23 de noviembre de 1981 ) ha destacado de modo reiterado la validez de los actos ejecutados por el incapaz antes de que su incapacidad sea judicialmente declarada (o aunque no lo sea nunca), a menos que, concreta y específicamente, se obtenga la declaración de nulidad del acto de que se trate. También ha precisado que la capacidad de la persona se presume siempre, mientras que su incapacidad, como excepción, no sea probada de modo evidente y completo ( Sentencias de 7 de febrero de 1967 y 10 de abril de 1987 )'.

En conseqüència, caldrà acreditar suficientment que la Sra. Otilia , en el moment de cancel·lar el producte bancari de renda vitalícia, el 13-2-06, i en el moment en què, quatre dies després, va disposar dels diners obtinguts amb aquesta cancel· lació tot realitzant sengles transferències bancàries, no tenia capacitat per voler i entendre aquest tipus d'actes de disposició patrimonial. Ara bé, les proves aportades al respecte són insuficients, atès que no permeten considerar amb tota rotunditat i sense cap mena de dubta, la manca de capacitat de la Sra. Otilia . Les doctores Sres. Milagros i Ruth , van afirmar la plena capacitat d'entendre i voler de la Sra. Otilia fins a, com a molt tard, tres o quatres setmanes abans del seu traspàs i, en els mateixos termes es va mostrar la infermera Sra. Frida . Aquesta seqüència temporal, no permet establir de forma indubtable una insuficient capacitat a mitjans de febrer de 2006, que és quan es realitzen les operacions bancàries descrites. Tampoc permet posar en dubte la capacitat de la Sra. Otilia les manifestacions realitzades pel Sr. Florian a l'acte del judici, poc precís atès el temps transcorregut des d'aleshores, tot i que sí va poder sostenir que entenia el què volia i el que se li explicava, tot i que no pogués signar i hagués de fer-ho amb la seva petjada digital.

QUART.-La desestimació del recurs comporta la condemna a pagar les costes causades amb el mateix ( arts. 398 i 394 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimemel recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de les Sres. Milagrosa , Rosalia i Virtudes , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 575/08, que confirmem, i qui condemnem les apel·lants a pagar les costes causades amb el mateix.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.