Sentencia Civil Nº 59/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 529/2007 de 19 de Febrero de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 529/2007

Divorci contenciós ( art.770-773 Lec ) núm. 101/2006

Jutjat Primera Instància 1 Tremp

SENTÈNCIA núm. 59/2008

President/a:

SR. ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades :

SR. ALBERT MONTELL GARCIA

SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, dinou de febrer de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de divorci contenciós ( art.770-773 lec ) número 101/2006, del Jutjat Primera Instància 1 Tremp, en

virtut del recurs interposat per la part actora, Valentina i per la part demandada Vicente ,

representat/da pel procurador/a MACARENA OLLE CORBELLA i JORDI DAURA RAMON, respectivament, i assistit/da pel/per la

lletrat/da MONTERRAT AYUSO SANCHIS i RAMON TAMBORERO DEL PINO, respectivament, contra sentència de data tretze

de juny de dos mil set dictada en el procediment esmentat, aclarada mitjançant interlocutoria de 2-07-07, rotlle de sala núm.

529/2007. Ambdues parts s'oposen a l'apel·lació de contrari. És ponent d'aquesta resolució el magistrat Sr. ALBERT MONTELL GARCIA .

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data 13-06-07 és la següent:"FALLO. Que estimando parcialmente la demanda de divorcio interpuesta por doña Valentina contra Vicente debo declarar y declaro el divorcio de los cónyuges.

En relación a las medidas patrimoniales inherentes a toda sentencia de divorcio se acuerda:

1.- Se atribuye a doña Valentina el uso del domicilio sito en la calle DIRECCION000 nº NUM000 , NUM001 , 1ª de Tremp, por tiempo de tres años a partir de la notificación de la sentencia, en cuyo momento quedará sin efecto y extinguido el mencionado derecho de uso sobre la indicada vivienda, perdiendo el carácter de familiar.

2.- Se establece la pensión compensatoria de 900 euros al mes, hasta el momento que conste la incorporación de doña Valentina al mundo laboral, en cuyo caso deberá moderarse.

3.- Ha lugar a establecer cantidad en concepto de la pensión prevista en el artículo 41 del Codi de Familia de Catalunya , y ello porque el artículo en su tenor refiere la necesidad de existencia de desequilibrio entre el patrimonio de los dos que suponga una situación de desequilibrio entre el patrimonio de los cónyuges que implique enriquecimiento injusto y que de forma ponderada fijamos en 30.000 euros, que deberá ser satisfecha por el marido a la esposa en metálico -salvo acuerdo en contrario de las propias partes hoy en litigio-, en el plazo máximo de 3 años y con el interés legal de la misma desde la fecha de la presente resolución - art . 41 , 2. C.F .-, lo que conlleva a la estimación parcial de la petición de la esposa.Todo ello sin hacer expresa condena en costas.----La part dispositiva del auto de 2-07-07 diu :"SE ACLARA LA SENTENCIA dictada en el procedimiento en los siguientes términos: Que la fecha de la misma es el 13 de junio de 2007."

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Valentina i de Vicente va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 18 de febrer de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.- Contra la sentència de divorci dictada en primera instància, interposen recurs d'apel·lació totes dues parts litigants, per la qual cosa els examinarem per separat, en el ben entès que les qüestions que es plantegen en un, també són plantejades, total o parcialment, en l'altre, per bé que en sentit oposat, motiu pel qual, lògicament, els resoldrem conjuntament. La Sra. Valentina demana que es deixi sense efecte el pronunciament que limita a tres anys l'atribució de l'ús del domicili familiar que li ha estat concedit. Argumenta que és ella qui ostenta l'interès més necessitat de protecció, com revela el fet que la Sra. Jutge d'instància li hagi reconegut una pensió compensatòria de 900 ? al mes atesa la seva precària situació econòmica i les gairebé nul·les possibilitats de trobar feina. Així, raona que mai ha tingut ingressos i sempre a depès econòmicament del seu marit; pateix de lumbàlgia amb una discopatia severa amb artrosis facètica severa i un trastorn depressiu per la crisi matrimonial; no té cap formació; i, en fi, sosté que no és previsible que en el futur deixi de ser la més necessitada de protecció. Certament que l' art. 83.2 b) del CF estableix que, si no hi ha fills, l'ús de l'habitatge familiar s'ha d'atribuir al cònjuge que en tingui més necessitat, atribució que és de caràcter temporal mentre duri la situació de necessitat. Evidentment, és totalment equiparable al supòsit d'absència de fills el cas en què havent-ne, han assolit ja la seva independència econòmica, com és aquí el cas. La redacció del precepte esmentat ha originat una ja consolidada jurisprudència del TSJC sobre la temporalitat d'aquest ús, de la que són exemple les sentències de 26-7-99, 22-9-03, 6-11-03, 18-3-04, 29-3-04 i la de 4-10-06. Diu aquesta darrera que: "Conforme a dichas resoluciones dictadas en interpretación del art. 83.2.b) del CF , puede establecerse que la limitación temporal del uso es la regla general en tales supuestos, cuando pueda preverse mediante una ponderación racional la duración de la necesidad del cónyuge más necesitado de protección y sin perjuicio de la posibilidad que a éste se reconoce de instar la prórroga del uso si llegado el momento subsistiese dicha necesidad. Sólo excepcionalmente, cuando se prevea que la situación de necesidad será permanente e invariable y que se prolongará indefinidamente en el tiempo o que es altamente improbable su superación, estará justificado no fijar por adelantado un plazo determinado, en el bien entendido de que si la situación de necesidad finalmente desaparece o se modifica sustancialmente, el propietario de la vivienda podrá instar la extinción del derecho de uso". Aquest darrer supòsit és el que concorre en la Sra. Valentina , que es troba en una situació de necessitat que no s'alvira en aquests moments que pugui superar en un futur a mig o llarg termini, atès que actualment té quaranta-sis anys i durant tot el temps que ha durat el matrimoni, gairebé vint-i-cinc anys, no ha realitzat cap activitat laboral per compte aliè. Només va treballar quan encara era soltera durant dos anys i nou mesos, insuficients, per altra banda, a efectes de cotitzacions per obtenir, quan escaigui, una prestació per jubilació. No disposa de cap mena de titulació professional, sempre s'ha dedicat a la llar i a la cura dels dos fills del matrimoni i pateix les dolències lumbars anteriorment descrites. Es evident, doncs, que les seves perspectives d'incorporar-se al món laboral són escasses o, si més no, limitades a tasques d'escassa qualificació i, per tan, poc retribuïdes, tan per edat com per qualificació professional i manca d'experiència. En aquest sentit, no podem bandejar també dos factors que poden constituir un llast al respecte. El primer, que podria ser relatiu, està determinat per la zona geogràfica on viu, és a dir, la localitat de Tremp, on tal vegada les oportunitats per accedir a un treball, segons com, poden ser menors que en un mitjà metropolità. En segon lloc, i amb major certesa, pot condicionar-li-ho el que convisqui amb el seu pare, d'avançada edat, i que segons va dir a l'acte del judici per poder treballar hauria de buscar-li una residència. Finalment, també convé considerar que la Sra. Valentina no té cap mena de patrimoni, ni mobiliari ni immobiliari, que li pugui cobrir la necessitat d'habitatge o del què obtingui cap mena de rendes. Aquest conjunt de condicionants deixa palès que tindrà una important dificultat per poder gaudir d'uns ingressos regulars i suficients i, per tant, d'accedir a un habitatge propi o de lloguer. Escau, doncs, estimar aquest motiu de recurs, la qual cosa obligarà a tenir en compte aquest factor, és a dir, la disponibilitat d'un habitatge sense, d'antuvi, limitació temporal, i sense haver de satisfer cap quota hipotecària ni cap arrendament, a efectes de valorar l'import de la pensió compensatòria que també és objecte de recurs ( art. 84. 2. e. del CF ).

SEGON.- Es objecte també d'impugnació la compensació econòmica de l' art. 41 del CF que ha estat reconeguda per a la Sra. Valentina en la quantitat de 30.000 ?. El Sr. Vicente al·lega que no sigui concedida cap quantitat atès el seu patrimoni i ingressos, mentre que la Sra. María Milagros vol que sigui establert en la quantitat de 150.000 ?. Alhora de determinar si procedeix la compensació econòmica, qüestió que com s'ha dit discuteix el Sr. Vicente , convé recordar la seva finalitat, sobre la qual diu la STSJC de 26-3-03, amb esment de les de 31-10-98, 1-7-02, 21-10-02, 10-2-03 i 10-3-03, que: "la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi -de tot tipus- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç colateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment". Per això mateix, en el supòsit que ens ocupa no pot haver cap mena de dubte que la Sra. Valentina té dret a percebre-la, atès que durant els vint-i-cinc anys que ha durat el matrimoni s'ha dedicat de manera exclusiva a la cura dels dos fills dels litigants i de la llar, sense haver realitzat cap activitat retribuïda llevat un curt període de temps que no arriba a tres anys abans de contraure matrimoni. Per la seva part, el Sr. Vicente , durant aquest període de temps ha treballat a la sucursal de Tremp de La Caixa amb un salari net mensual de 3.804 ? al mes, el qual, mentre els dos fills eren menors de vint-i-un anys, era complementat amb un ajut mensual per a cada fill de 425 ?. Aquestes circumstàncies fan, per sí soles, que es generi el dret a percebre la compensació, tal i com assenyala la STSJC de 27-10-05, quan diu que: "De la sentència de 27 d'abril de 2000, ja se'n desprenia en termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució (ja per a la llar, ja pel negoci familiar, ja en ambdós llocs, donat que l'article 41 utilitza la conjunció o, i per tant no exigeix una duplicitat de tasques: en la llar i en el negoci) es generarà un enriquiment en favor de l'altre. La sentència de 21 d'octubre de 2002, afegia que només pel fet de la renuncia d'un dels cònjuges a treballar fora de casa, l'altre ja en resulta enriquit, ja que es pot dedicar en exclusiva a incrementar el seu patrimoni, amb la tranquil·litat i llibertat que gaudeix en saber que la casa, i, en el seu cas, els fills estan atesos pel seu cònjuge que es dedica a aquestes tasques, aquesta resolució feia expressa condemna a l'exigència de tasques especialment greujoses per part del cònjuge creditor de la compensació, ja que, en cap cas es valora si l'altre cònjuge per tal d'incrementar el patrimoni s'ha vist obligat a desenvolupar treballs feixucs o penosos".

TERCER.- Envers la procedència d'aquesta compensació econòmica aclareix la STSJC de 27-2-06 que: "aquesta Sala ha vingut situant el requisit de l'enriquiment injust en la pròpia causa de la desigualtat patrimonial, entenent que sempre que es doni un augment patrimonial d'un dels cònjuges del que l'altre cònjuge no hi participi per mor de la seva dedicació exclusiva a la llar i a cura dels fills o de la seva participació laboral en el negoci de l'altre cònjuge sense retribució o amb retribució insuficient, aquesta desigualtat precisament genera un enriquiment injust... O, en paraules de la sentència recent del Tribunal Suprem de data 12 de setembre de 2005, l'enriquiment injust es dóna quan s'ha produït la pèrdua d'oportunitat en el cònjuge que ha optat per la dedicació a la llar o per la situació laboral defectiva; pèrdua d'oportunitat que seria el factor suport que vindria d'alguna manera a substituir al concepte d'empitjorament que ha de qualificar el desequilibri". Aquesta situació de desequilibri resulta aquí clara quan la Sra. Valentina s'ha dedicat a la cura de la llar i dels fills del matrimoni durant els vinti-cinc anys que va durar el matrimoni, temps durant el qual no va poder abastir el seu cabal privatiu. En canvi, durant aquest mateix període, el Sr. Vicente , al poder-se dedicar íntegrament i en exclusiva a treballar per compte aliè, ha pogut ampliar el seu patrimoni, doncs va adquirir per donació dels seus pares encoberta sota l'aparença de compra, un hort amb la seva caseta que, després, ell ha pogut ampliar una mica, segons va dir comprant uns marges a un veí. A efectes de la seva valoració aporta el Sr. Vicente un informe de taxació que el valora en 43.000 ?. També va comprar uns baixos a Tremp mateix, valorats en 24.554 ?, i constant matrimoni va adquirir el pis del costat del domicili familiar que va vendre el 2005 per 84.000 ?, tot i que part del seu import el va destinar a amortitzar 51.086 ? de la hipoteca que el gravava. Finalment, també disposa d'un pla de pensions provisionat exclusivament pel seu empleador amb uns drets consolidats de 171.258,77 ?. Encara que aquest pla de pensions s'hagi constituït exclusivament a costa del seu empleador i encara que només es faci efectiu a partir de la data de jubilació, el cert és que constitueix un estalvi i un dret del Sr. Vicente , amb innegable valor patrimonial, tal i com perfectament sap per la seva condició d'empleat de La Caixa. Per altra banda, encara que el domicili familiar l'hagués adquirit immediatament abans del matrimoni, el cert és que va ser constant matrimoni que ha amortitzat la hipoteca que el gravava, constituint un veritable valor patrimonial. El mateix cal dir envers la caseta i l'hortet, que encara que pugui procedir dels seus drets successoris, va poder ampliar i, fins i tot, condicionar i arreglar. No sabem, però, quin és el valor actual d'aquesta finca rústica, ni de les millores que hi hagi pogut fer, ni tampoc del pis familiar, però per les dades que disposem, i que han quedat indicades, pel cap baix és de 116.000 ?, als quals s'hauria d'afegir el pla de pensions de 171.000 ? actualment consolidats. Pel que fa al seu patrimoni mobiliari, res s'ha determinat. Per tant, és evident que es produeix l'anomenada pèrdua d'oportunitat pel que fa a la Sra. Valentina , que desemboca en un injust desequilibri patrimonial en contra seu.

QUART.- Intenta el Sr. Vicente que no sigui concedida cap quantitat a efectes de l' art. 41 del CF amb l'argúcia d'acudir a l' art. 5 del CF , i de considerar que el treball de la seva esposa desenvolupat a la llar i en la cura dels fills és la seva contribució al sosteniment de les despeses familiars. Tanmateix, aquest plantejament no pot ser admès, doncs al respecte, és doctrina del TSJC manifestada, entre altres, a la seva sentència de 27-10-05, que: "Aquesta Sala ja ha tingut oportunitat de dir en varies sentències, podent ésser citada a títol d'exemple la de 14 d'abril de 2003, que la relació entre l' article 41 i el 5 del CF és artificial i que suposa afegir una exigència totalment a extramurs de la Llei i per tant injustificable. Els article 5 i 41 del CF català obeeixen a una ratio legis ben distinta i res justifica que a l'hora d'analitzar si escau la concessió de la compensació econòmica per raó de treball de l'article 41, es defugi l'estudi de si es donen els requisits d'aquest precepte legal sota pretexta que el treball per a la casa suposa només contribució a les càrregues del matrimoni. Una cosa es l'obligació de contribució a les despeses familiars (art. 5 CF) i una altre ben diferent es que el cònjuge que ha treballat per a la casa o per l'altre cònjuge sense retribució o amb una retribució insuficient hagi d'ésser compensat si pateix un desequilibri patrimonial en relació a l'altre cònjuge. Ja hem dit que l'article 41 fa servir una disjuntiva: treball per a la casa o per l' altre cònjuge, i per tant es contrari a la llei exigir, com fa l'Audiència, o un treball a la llar especialment greujós o dues tasques, a saber, a la llar i per l'altre cònjuge. La postura de l'Audiència no suposa sinó menystenir el treball de tenir cura de la llar, de l'altre cònjuge i del fills o resta de familiars, si és el cas, ja que considera que el cònjuge que treballa fora de la llar contribueix a les càrregues del matrimoni de forma econòmica, i pot perfectament assolir un patrimoni més o menys important en exclusiva, mentre que el seu consort que renuncia en benefici de la família a accedir al mercat laboral, si vol tenir algun dret sobre aquest patrimoni haurà de provar o treballs greujosos o una dualitat de treballs dintre i fora de la llar".

CINQUÈ.- Una qüestió diferent és el problema de la quantificació de la compensació econòmica. Sobre aquest particular ha assenyalat la ja paradigmàtica STSJC de 27-4-00 que la compensació econòmica de l' art. 41 del CF no pot quantificar-se aplicant un sou diferit fixat segons el preu del mercat laboral ni tampoc assenyalant una participació en el patrimoni del cònjuge afavorit, com si es tractés de la liquidació d'un règim de participació en els guanys, tal i com fa la Sra. Valentina quan en les seves pretensions ve a demanar, si fa no fa, la meitat del patrimoni del seu espòs, doncs com recorda la sentència del TSJC de 27-2-06: "Ya en nuestra primera sentencia de 27 de abril de 2000 mostramos la dificultad de elegir un criterio fijo en la materia de cuantificación de la compensación económica. En dicha sentencia rechazamos explícitamente el señalar una regla de participación en el patrimonio del cónyuge favorecido. Nos parecía -y nos sigue pareciendo- que tal criterio pugna abiertamente con el régimen de separación de bienes que rige en Cataluña, aún reconociendo que nos hallamos ante un elemento corrector del mismo. Se decía en la sentencia que establecer una cuota o porcentaje a atribuir al cónyuge menos favorecido en el momento de la crisis matrimonial significaría desnaturalizar la esencia de aquel régimen económico conyugal y asemejarlo al régimen de participación, régimen expresa y precisamente rechazado por el Parlamento catalán. Descartamos igualmente el criterio de acudir a las reglas del mercado laboral (salario diferido, subsidio de paro, sueldo medio de una empleada del hogar, etc.). Nos parecía entonces -y sigue pareciéndonos ahora- que tales módulos han de resultar completamente insatisfactorios cuando se trata de cubrir una desigualdad económica que se ha generado por la dedicación exclusiva al hogar de uno de los cónyuges y que equiparar esa dedicación, aunque sólo sea a efectos económicos, con el sueldo de empleada de hogar o con un salario profesional es mezclar términos incomparables. Concluíamos con estas palabras: «Entendemos que el restablecimiento del equilibrio patrimonial debe quedar al arbitrio del Juez o Tribunal al tenor de las pruebas practicadas en los autos, huyendo, pues, de fórmulas generalistas que, si aceptables en el marco académico, sólo servirían para encorsetar soluciones. Y, claro es, siempre respetando el mandato legal contenido, en este caso, en el párrafo segundo del art. 23 de la repetida Llei de 1993 que se ha dejado transcrito, esto es, atendiendo a la incidencia familiar de la actividad del cónyuge que la reclama, la cuantía de la desigualdad patrimonial producida y otras circunstancias del caso». Y así ha de ser, forzosamente. El Tribunal deberá atender caso por caso -será difícil encontrar dos iguales- a la compensación. Deberá analizar las circunstancias personales y profesionales de los cónyuges o de los miembros de la pareja, el espacio de dedicación de uno de ellos a los trabajos no retribuidos o, lo que es lo mismo, al grado de pérdida de la oportunidad económica y, sobretodo, al monto de la desigualdad patrimonial mediante la comparación de las dos masas y la situación restante al momento de la ruptura convivencial". Si tenim en compte aquesta doctrina, la quantitat establerta en sentència, resulta quantitativament excessiva, atès que certament que a la Sra. Valentina no li consta cap patrimoni, mentre que el del Sr. Vicente està integrat per un capital immobiliari de com a mínim 116.000 ?, i un altre de mobiliari format pels drets consolidats del seu pla de pensions de 170.000 ?. En canvi, la Sra. Valentina només ha treballat durant gairebé tres anys i només abans de casar-se, havent-se dedicat a l'habitatge familiar i a la cura dels fills del matrimoni, tot això durant els vint-i-cinc anys que ha durat aquest. Per tant, i en atenció a tot el que s'acaba d'exposar, considerem que la quantitat que correspon establir és de 18.000 ?, suma que haurà de ser tinguda en compte alhora de valorar l'import de la pensió compensatòria, com més endavant es veurà, al exigir-ho l' art. 84.2.d) del CF .

SETÈ.- La darrera qüestió que plantegen els recorrents es refereix a la pensió compensatòria de l' art. 84 del CF , que ha estat fixada en 900 ? al mes, i que el Sr. Vicente considera que ha de ser només de 500 ? al mes i limitada temporalment durant tres anys, atès que la Sra. Valentina és encara jove i pot treballar. No podem estar del tot d'acord amb aquest motiu de recurs atès que encara que l' art. 86.1 d) del CF permeti establir una limitació temporal en la percepció de la pensió compensatòria, no és obligatori establir-la en tot cas. Així, ja diuen les SSTSJC de 2-3-02 i 21-6-04 que: "La doctrina de esta Sala admite la fijación de un límite temporal en la prestación de la pensión compensatoria, cuando puedan determinarse al momento todas las circunstancias que se relacionan en el art. 84; lo que ocurre es que esta misma doctrina admite también que no se fije tal plazo en el caso contrario, esto es, cuando, dadas las circunstancias de necesidad, no pueda determinarse la duración de ésta, quedando entonces al devenir de posteriores modificaciones de la situación personal y económica de la persona favorecida". I afegeix la STSJC de 27-10-05 que: "Certament, aquest Tribunal ha considerat que la declaració del precepte que ara s'estudia, a la lletra: «el dret a la pensió compensatòria s' extingeix, d) pel transcurs del termini pel qual es va establir», no suposa la fixació obligatòria i «a priori» d'un límit temporal a la pensió equilibradora del nivell de vida d'ambdós cònjuges una vegada trencat el vincle matrimonial. Sinó que, aquesta determinació de la durada de la pensió compensatòria, ad limine, o sigui en el moment de fixar el seu import, dependrà de les circumstàncies del cas concret, ja que: a) de ben segur, es poden presentar supòsits en què sigui aconsellable fixar una limitació de la durada de la pensió en el moment del seu naixement (casos en què el vincle conjugal ha sigut de curta durada, cònjuges joves que estan en posició d'entrar novament en el mercat laboral, poca importància del desequilibri econòmic, etc.), b) però també és plenament possible i de fet freqüent, que en matrimonis de llarga durada (com el que tractem de quasi quaranta anys de convivència) en què per virtut de circumstàncies socials, de pactes expressos o tàcits entre els cònjuges, un d'ells hagi tingut exclusivament cura dels fills, de la llar i de l'altre cònjuge, i sigui gairebé impossible que pugui reingressar o entrar per primera vegada en el mercat laboral per tal d'atendre a la seva subsistència, no és possible fixar «a priori» un termini a la duració de la pensió compensatòria, ja que aquest fet podria comportar deixar en el futur un dels cònjuges en un estat d'extrema pobresa, situació que sense dubtes no cerca la norma. Per tant, és doctrina assumida per aquesta Sala: que en els casos en què no és possible o és summament complexa endevinar si en el futur el cònjuge que requereix la pensió de l' article 84 del CF assolirà una millora de la seva situació econòmica i es valdrà per si sol per atendre les seves necessitats, els òrgans judicials fugiran de la fixació ad limine d'un límit temporal a l'avandita pensió compensatòria". Atesa aquesta doctrina, no és possible ara establir una limitació temporal a la seva percepció atesa la dificultat que suposa copsar si realment podrà arribar a desaparèixer la situació de necessitat reequilibradora que la justifica, doncs la Sra. Valentina té actualment quaranta-sis anys d'edat, pateix dolències lumbars, no té cap experiència laboral i la preparació professional és baixa, per la qual cosa és difícil que pugui accedir al mercat de treball en condicions d'assolir uns ingressos que li permetin mantenir un status social semblant al que gaudia constant matrimoni. Cal afegir, a més, que durant els vint-i-cinc anys de matrimoni s'ha dedicat a la llar, als fills i al marit. En situacions semblants s'ha pronunciat el TSJC per a negar l'establiment d'un límit temporal a la percepció d'aquesta pensió, com per exemple, a la seva sentència d'1-12-03, on l'esposa tenia cinquanta anys d'edat i cap preparació professional, o la més recent de 26-11-07, on l'esposa també tenia cinquanta anys, cap preparació professional però sí que tenia locals comercials dels que obtenia rendes de 1.600 ?.

SETÈ.- Pel que fa a l'import de la pensió compensatòria, el Sr. Vicente pretén la seva reducció de 500 ?. Convé recordar que la pensió compensatòria té com a finalitat compensar a un dels cònjuges de la pèrdua del nivell de vida o del nivell econòmic que li causarà la ruptura matrimonial. Per això està condicionada per dos factors, per una banda el nivell de vida que gaudia el cònjuge constant matrimoni i, per tant, abans de la ruptura, i per altra, el nivell que pugui mantenir qui ha de pagar la pensió després de la ruptura matrimonial, doncs la seva concessió no pot provocar l'empitjorament de la situació econòmica del cònjuge que en resulti deutor ( art. 84.1 del CF ). Així, doncs, no té com a finalitat la d'igualar els patrimonis d'ambdós cònjuges ni tampoc obtenir una participació en els guanys de l'altre cònjuge. Pretén evitar la pèrdua de nivell de vida i que es causi una situació de precarietat econòmica precisament motivada per la ruptura. Certament que manta vegades una situació de crisi matrimonial comporta una pèrdua de disponibilitat econòmica per a tots dos cònjuges atès que necessàriament comporta un augment de les despeses familiars (s'han de mantenir dues cases en lloc d'una, es poden incrementar les despeses per desplaçaments, assistencials...), quan, en canvi, els ingressos econòmics continuen sent els mateixos. Per això, el primer paràgraf de l' art. 84 del CF disposa que un dels límits per fixar aquella pensió serà el nivell de vida que li queda a qui l'ha de pagar. Així, si ambdós cònjuges perden un mateix nivell de vida no sorgeix el dret a percebre pensió compensatòria. Només n'hi haurà si un d'ells en resulta més afectat negativament. En aquest cas la nova situació creada s'haurà de corregir aplicant els criteris previstos a l' art. 84.2 del CF , aplicant-se així un principi de solidaritat. En aquest sentit, diu la STSJC de 26-5-05 que: "Efectivament, per a lucrar pensió compensatòria no n'hi ha prou amb la producció d'un perjudici en termes absoluts; perjudici que rarament estarà absent en un cas de ruptura de parella i rarament afectarà només a un dels seus components. El legislador català no es refereix a aquesta mena de perjudici que es podria qualificar de consubstancial o inherent a qualsevol fenomen de trencament de la convivència, sinó a un perjudici necessàriament fruit d'un element comparatiu i, per tant, mai no absolut, sinó relatiu. Si els dos cònjuges han resultat afectats per la ruptura en iguals termes, lògicament res no s'han de compensar l'un a l'altre. L'esmicolament d'una economia integrada per les aportacions dels dos farà que sovintegin els casos de despeses duplicades, amb perjudici mutu obvi. L' art. 84 del C. de Família , amb la seva previsió sobre que una part ha de quedar «més» perjudicada requereix, per a la seva aplicació, la referida desigualtat de futur". Així, doncs, per determinar si existeix el dret a percebre-la caldrà examinar, primer, la situació econòmica en què queda la part més desfavorida, després, quines seran les seves necessitats per mantenir un estatus de vida semblant, i finalment, si el deutor té capacitat econòmica suficient per fer-hi front. No es pot oblidar que no té per finalitat igualar patrimonis o ingressos i, així, si les necessitats de qui la reclama ja queden cobertes, resultarà irrellevant que el cònjuge a qui se li reclami també hagi vist reduït el seu nivell de vida, o el continuï mantenint igual o, fins i tot, l'hagi pogut augmentar. Si fem aplicació d'aquesta construcció dogmàtica a la situació vital dels ara litigants ens trobem davant la manca total d'ingressos de la Sra. Valentina , i la més que previsible dificultat per accedir al mercat laboral per les circumstàncies ja esmentades anteriorment. Seguint els criteris de l' art. 84.2 del CF , ens trobem també que el matrimoni ha durat vint-i-cinc anys i que el Sr. Vicente percep uns ingressos mensuals de 3.800 ? al mes. Es evident, doncs, que el matrimoni havia de gaudir d'un nivell de vida que actualment amb el divorci no pot continuar mantenint la Sra. Valentina per sí sola, i que, en canvi, sí que podrà continuar tenint el Sr. Vicente malgrat el divorci i l'increment de despeses que li comportarà crear una nova llar. Si a més, tenim en compte l'import de la compensació econòmica anteriorment indicada, i que també ha de ser tinguda en compte per fixar l'import de la pensió compensatòria, així com que s'atribueix l'ús del domicili familiar a la Sra. Valentina , quedant així satisfeta aquesta necessitat sense cap cost al no existir cap hipoteca ni lloguer, considerem que la quantitat establerta en la sentència apel·lada ha de ser moderada en la suma de 700 ?.

VUITÈ.- No escau efectuar cap pronunciament pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, els recursos d'apel·lació interposats, respectivament, per les representacions processals de Valentina i Vicente , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Tremp, en procediment de judici de divorci núm. 101/06, que revoquem, parcialment, en el sentit que fixem en 18.000 ? la compensació econòmica que el Sr. Vicente haurà d'abonar a la Sra. Valentina ; deixem sense efecte la limitació a tres anys de l'atribució de l'ús del domicili familiar a la Sra. Valentina ; i establim que la pensió compensatòria serà de 700 ? al mes. Confirmem la resta dels pronunciaments de la sentència apel·lada. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.