Sentencia CIVIL Nº 616/2020, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 945/2019 de 01 de Octubre de 2020

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2504042120188108241

Recurs d'apel·lació 945/2019 B

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de DIRECCION000 (UPSD)

Procediment d'origen: Judici verbal (aliments - art. 250.1.8) 182/2018

Part recurrent / Sol·licitant: Bruno

Procurador/a: CRISTINA FARRA CARULLA

Advocat/ada: MANUEL BETBESÉ MULLET

Part contra la qual s'interposa el recurs: Flor

Procurador/a: Isidre Genesca Llenes

Advocat/ada: JOSEP MARIA SALA MASES

SENTÈNCIA NÚM. 616/2020

President:

Il·lm. Sr. Albert Montell Garcia

Magistrades:

Il·lma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez

Il·lma. Sra. Beatriz Terrer Baquero

Ponent: Albert Montell Garcia

Lleida, 1 d'octubre de 2020

Antecedentes

PRIMER. El 19 de setembre de 2019 es van rebre les actuacions de Judici verbal (aliments - art. 250.1.8) 182/2018, procedents de la Secció Civil del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de DIRECCION000 (UPSD), a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Cristina Farra Carulla en representació de Bruno, qui té reconegut el dret d'assistència jurídica gratuïta, contra Sentència núm. 69/2019 de data 25/06/2019, en què consta com a part apel·lada el procurador Isidre Genesca Llenes, en representació de Flor.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

Que ESTIMO parcialmentela demanda presentada por Dª Flor contra D. Bruno y, en consecuencia, CONDENOa D. Bruno a abonar a Dª Flor, en concepto de pensión de alimentos a favor de la hija mayor común Mariola, la suma de 150 € al mes, cantidad que deberá abonarse por anticipado dentro de los cinco primeros días de cada mes en la cuenta que designe la actora a tal efecto y que se actualizará anualmente conforme a las variaciones que experimente el IPC o índice que lo sustituya, reconociéndose el derecho a la percepción de esta pensión desde la fecha de interposición de la demanda.

Todo ello sin expresa condena en costas.'

TERCER. El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 01/10/2020.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.-No discuteix l'apel·lant que la seva filla major d'edat conviu amb la progenitora; que encara continua la seva formació i que ho fa satisfactòriament; ni tampoc discuteix que la progenitora es troba a l'atur i només percep un subsidi de 400 €. L'objecte del seu recurs és que la quantitat fixada com aliments per a la seva filla en 150 € és excessiva i no podrà afrontar-la atès que no té ingressos ni patrimoni.

SEGON.-El dret d'aliments del fill major d'edat és diferent al dels fills menors d'edat, tal i com han assenyalat tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Així, aquest darrer, indica a la seva sentència de 9-10-17 el següent:

'es cierto que el fundamento y el contenido de los alimentos a cargo de los progenitores varía en función de si el hijo beneficiario es menor o mayor de edad, como se infiere del artículo 233-4.1 CCCat puesto en relación con el artículo 237-1 del mismo cuerpo legal, ya que en el primer caso comprende los alimentos en el sentido más amplio (todo lo indispensable para el mantenimiento, la vivienda, el vestido, la asistencia médica y los gastos de formación de la persona alimentada) y tiene su fundamento en la responsabilidad parental, mientras que en el segundo ha de acreditarse la situación de necesidad del acreedor y el contenido de la obligación puede sufrir alguna restricción (abarca los gastos de 'continuación de la formación' del alimentado en la medida en que no haya podido terminarla antes de alcanzar la mayoría de edad por una causa no imputable y supeditado a que mantenga un rendimiento regular).

Al respecto, la sentencia de esta Sala 25/2016, de 14 de abril, subrayó que 'quan es tracta de fills majors d'edat, els aliments inclouen allò que esdevé indispensable pel manteniment, habitatge, vestit i assistència mèdica, així com les despeses de continuació de la formació. Però aquests aliments ja no troben el seu fonament en el deure de la potestat parental, tota vegada que els fills ja són majors d'edat i, per tant, aquesta s'ha extingit'.

Aquesta sentència del TSJC de 14-4-16 afegeix :

'Aleshores, en supòsits en els que ens trobem davant la carència de recursos i possibilitats econòmiques del progenitor alimentant s'ha de decidir si s'ha de mantenir o no un mínim vital a favor del fill major d'edat amb sacrifici del progenitor obligat a abonar-ho.

I en aquesta situació, la resposta és diferent a la que es propugna pels fills menors d'edat. En aquest sentit, el propi article 237-13.1 c) estableix l'extinció de l'obligació d'aliments en aquells casos en que es produeix una reducció de les rendes i del patrimoni de les persones obligades, de manera que fa impossible el compliment de l'obligació sense desatendre les necessitats pròpies i les de les persones amb dret preferent d'aliments.

La recent STS de 2-12-2015 va examinar un supòsit anàleg, en el que es plantejava l'extinció de la pensió d'aliments del fill major d'edat, davant la carencia de recursos del progenitor obligat a abonar-los ' SEGUNDO.- Se formula recurso de casación por la parte actora en único motivo, en el que se cuestiona la existencia y alcance del mínimo vital de la pensión de alimentos al hijo mayor de edad con independencia de la situación económica del progenitor no conviviente y solicita la extinción o suspensión de la obligación de pago que no puede abonar. Alega jurisprudencia de esta Sala y de distintas Audiencias provinciales.

El recurso se estima.

La sentencias de esta Sala de 12 de febrero de 2015 señaló lo siguiente: 'De inicio se ha de partir de la obligación legal que pesa sobre los progenitores, que está basada en un principio de solidaridad familiar y que tiene un fundamento constitucional en el artículo 39.1 y 3 CE, y que es de la de mayor contenido ético del ordenamiento jurídico ( SSTS 5 de octubre de 1993 y 8 de noviembre de 2013). De ahí, que se predique un tratamiento jurídico diferente según sean los hijos menores de edad, o no, pues al ser menores más que una obligación propiamente alimenticia lo que existen son deberes insoslayables inherentes a la filiación, que resultan incondicionales de inicio con independencia de la mayor o menor dificultad que se tenga para darle cumplimiento o del grado de reprochabilidad en su falta de atención'.

Por tanto, añade, 'ante una situación de dificultad económica habrá de examinarse el caso concreto y revisar la Sala si se ha conculcado el juicio de proporcionalidad del artículo 146 del CC ( STS 16 de diciembre de 2014)... lo normal será fijar siempre en supuestos de esta naturaleza un mínimo que contribuya a cubrir los gastos repercutibles más imprescindibles para la atención y cuidado del menor, y admitir sólo con carácter muy excepcional, con criterio restrictivo y temporal, la suspensión de la obligación, pues ante la más mínima presunción de ingresos, cualquiera que sea su origen y circunstancias, se habría de acudir a la solución que se predica como normal, aún a costa de un gran sacrificio del progenitor alimentante... El interés superior del menor se sustenta, entre otras cosas, en el derecho a ser alimentado y en la obligación de los titulares de la patria potestad de hacerlo 'en todo caso', conforme a las circunstancias económicas y necesidades de los hijos en cada momento, como dice el artículo 93 del Código Civil, y en proporción al caudal o medios de quien los da y a las necesidades de quien los recibe, de conformidad con el artículo 146 CC '.

No se niega, por tanto, que por imperativo constitucional, los padres tienen la obligación de prestar asistencia de todo orden a los hijos habidos dentro o fuera del matrimonio durante su minoría de edad y en los demás casos en que legalmente proceda, como dice el artículo 39 CC, y que conforme a tal mandato existe un deber de diligencia de los padres en orden a satisfacer las necesidades de sus hijos: en todo caso, tratándose de menores ( artículo 93 CC), como consecuencia directa de la patria potestad, sin que ello signifique que en los casos en que realmente el obligado a prestarlos carezca de medios para, una vez atendidas sus necesidades más perentorias, cumplir su deber paterno, no pueda ser relevado, por causa de imposibilidad, del cumplimiento de esta obligación ( STS 5 de octubre 1993). Y, además, en los supuestos previstos en los artículos 142 y siguientes del CC, siendo los hijos mayores de edad, aunque su concreción pueda hacerse en el juicio matrimonial, siempre que se den los puestos previstos en el párrafo segundo del artículo 93, vivir en casa y carecer de recursos. En el primer caso -menores- los alimentos se prestan conforme 'a las circunstancias económicas y necesidades económicas de los hijos en casa momento'. En el segundo - mayores - los alimentos son proporcionales 'al caudal de quien los da y a las necesidades de quien los recibe' - artículo 146 CC - y se reducen a los alimentos que sean indispensables para el sustento, habitación, vestido y asistencia médica, conforme al artículo 142 CC.

En este caso no estamos ante los alimentos de un hijo menor de edad, en el que la necesidad de valorar la capacidad económica del alimentante constituye una exigencia especial, sino ante los alimentos que se prestan a un hijo mayor de edad. Un hijo de veintidós años, cuyo mínimo vital se enfrenta al de su padre prácticamente insolvente (ingresa menos de cuatrocientos euros al mes, frente a los mil cien euros al mes que recibía en el momento del divorcio), que no puede prestarlos. En este supuesto, los alimentos únicamente podrían hacerse efectivos aplicando las normas contenidas en los artículos 142 y siguientes del Código Civil, siempre teniendo en cuenta que, conforme al artículo 152.2 CC, esta obligación cesa 'Cuando la fortuna del obligado a darlos se hubiere reducido hasta el punto de no poder satisfacerlos sin desatender sus propias necesidades y las de su familia', que es lo que ocurre en este caso respecto al padre.

Estamos, en suma, ante un escenario de falta de recursos que exigiría desarrollar aquellas acciones que resulten necesarias para asegurar el cumplimiento del mandato constitucional expresado en el artículo 39 CE hasta que se procure una solución al problema por parte de quienes están en principio obligados a ofrecerla'.

TERCER.-Succeeix, però, que l'ara apel·lant no acredita amb prou convicció la seva manca de recursos. Consta que l'ara apel·lant no treballa des d'octubre de 2011 sense que percebi cap tipus de subsidi, segons sembla, per bé que no s'ha al·legat que estigui afectat per cap patologia ni incapacitat que el limiti laboralment. A l'escrit de recurs afirma que viu de l'ajut dels seus pares i de les parelles que ha tingut, sense que al llarg del procés hagi donat més detalls. Però tal i com raona la Sra. Jutge de primera instància el demandat no ha estat gens transparent alhora d'aclarir la seva vinculació amb el restaurant DIRECCION001 de Les Avellanes, on va ser emplaçat. A l'acte del judici només va dir que no pertanyia a la seva família, que no hi treballa, però que 'ando por allí', i que, estranyament, hi té el seu 'domicili fiscal'. A més, al contestar la demanda, va sostenir que mentre la seva filla anava a l'institut a Lleida va ser ell qui li va facilitar habitatge propietat de la seva parella, i que les despeses de matrícula i estada a DIRECCION002 on cursa estudis superiors les sufraguen els seus pares. Aquesta falta de claredat s'ha de posar en relació amb la càrrega de la prova, atès que al tractar-se de circumstàncies econòmiques referides a una part litigant, li correspon a ell mateix la càrrega de la seva prova atès que pot aportar fàcilment al procés totes les proves necessàries, tal i com estableix l' art. 217.7 de la LEC, que no fa més que recollir els principis de proximitat a la font de la prova o de facilitat probatòria. Així, el Tribunal Constitucional ja diu a les seves sentències 98/87 i 14/92, que els Tribunals no poden exigir a cap de les parts d'un procés una prova impossible o diabòlica, si no poden justificar processalment els seus drets i interessos legítims a través de l'exercici dels mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, atès que en cas contrari se'ls causaria indefensió, prohibida per l' art. 24.1 de la Constitució. D'aquesta forma, els fets que són positius per a una part litigant, projecten sobre ella la càrrega de la prova, atès que és qui té en el seu domini les possibilitats per a provar-lo ( sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny i 5 de novembre de 1993 i de 12 de desembre de 1994). Les normes sobre distribució de la càrrega de la prova no poden obeir a principis inflexibles, sinó que s'han d'adequar a la naturalesa dels fets que hagin estat afirmats o negats pels litigants i als principis d'elaboració jurisprudencial referents a la facilitat probatòria i de proximitat a la font de la prova, positivitzats ara al darrer apartat de lŽ art. 217 de la LEC, quan diu que per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors dŽaquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi ( sentències del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 1994, 30 de juliol de 1990, i 17 d'octubre de 2002). Per tot plegat, és adient i proporcionada la quantia fixada a la sentència de primera instància i que es correspon amb un mínim vital per a la seva filla, tot tenint en compte que la progenitora també té uns ingressos més que modestos, gaire bé de subsistència, limitats a un subsidi d'atur de 400 € al mes.

QUART.-No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Bruno contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de DIRECCION000, en procediment de judici de verbal núm. 182/18, que confirmem. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en aquesta instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Contra aquesta resolució es pot interposar un recurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i un recurs extraordinariper infracció processal (regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial, reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i únicament per al compliment de la tasca que té encomanada, i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials, que l'ús que se'n pugui fer ha de quedar circumscrit a l'àmbit del procés, que se'n prohibeix la transmissió o comunicació per qualsevol mitjà o procediment i que s'han de tractar exclusivament per a finalitats pròpies de l'Administració de justícia, sens perjudici de les responsabilitats civils i penals establertes per al cas que se'n faci un ús il·legítim (Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell i Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals).

INFORMACIÓ PER ALS USUARIS DE L'ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA

D'acord amb el que disposen el Reial decret llei 16/2020 i l'Ordre JUS/394/2020, dictats com a conseqüència de la situació sobrevinguda arran de laCOVID-19, durant l'estat d'alarma i fins a tres mesos després que finalitzi:

- L'atenció al públic en qualsevol seu judicial o de la fiscalia s'ha de fer per via telefònica o a través del correu electrònic habilitat a aquest efecte, ambdós detallats més amunt, i en tot cas, s'ha d'ajustar al que estableix la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.

- En els casos en què sigui imprescindible acudir a la seu judicial o de la fiscalia, cal obtenir prèviament la cita corresponent.

- Els usuaris que accedeixin a l'edifici judicial amb cita prèvia han de fer servir mascaretes pròpies i utilitzar el gel desinfectant a les mans.