Sentencia CIVIL Nº 64/2021, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 17, Rec 108/2020 de 08 de Febrero de 2021

Encabezamiento

Secció núm. 17 de l'Audiència Provincial de Barcelona. Civil

Passeig Lluís Companys, 14-16, 1a planta - Barcelona

08018 Barcelona

Tel. 934866210

Fax: 934866302

A/e: aps17.barcelona@xij.gencat.cat

NIG 0807742120168106903

Recurs d'apel·lació 108/2020 G

Matèria: Judici Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 35 de Barcelona

Procediment d'origen: Procediment ordinari 844/2017

Part recurrent / Sol·licitant: Dulce

Procurador/a: Jesus-Miguel Acin Biota

Advocat/ada: Cristina Adell Fernández-Tresguerres

Part contra la qual s'interposa el recurs: CONSORCIO DE COMPENSACION DE SEGURO

Procurador/a:

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 64/2021

magistrats: Jose Antonio Ballester Llopis Maria Sanahuja Buenaventura Joan Cardona Ibañez

Ponent: Joan Cardona Ibañez

Barcelona, 8 de febrer de 2021

Antecedentes

ÚNIC.El 12 de febrer de 2020 es van rebre aquestes actuacions del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància 35 de Barcelona en el PO 844/2017. És apel·lant l'actora Dulce i s'hi oposa el CONSORCIO DE COMPENSACIÓN DE SEGUROS.

Després de rebre les actuacions es va nomenar ponent al magistrat de reforç Joan L. Cardona Ibáñez, es va celebrar la deliberació el 3 de febrer de 2021 i les actuacions van quedar llestes per a la seva resolució.

Fundamentos

PRIMER. RESUM DE LES ACTUACIONS PRACTICADES EN PRIMERA INSTÀNCIA I DELS MOTIUS D'APEL·LACIÓ.

El 29 de maig de 2016 la senyora Dulce va interposar una demanda contra l'entitat indicada en reclamació de 17.985,98 € pels perjudicis causats en un accident de circulació en el qual la demandada assumia la cobertura del vehicle causant en circular sense l'assegurança obligatòria. S'indica que la demandada ja va efectuar un pagament a compte per la quantia de 5.839,33 €, per la qual cosa es reclama la diferència fins als 23.825, 31 € en què l'actora quantifica els perjudicis.

El Consorci va contestar a la demanda i va acceptar la realitat de l'accident, la culpa del conductor contrari i la cobertura. No obstant això, i si bé accepta una part dels danys personals que reclama l'actora, nega la relació de causalitat amb la lesió en el maluc que fonamenta la seva pretensió.

L'actora reclama sis dies d'hospitalització, que a raó de 69, 61 € diaris fa una indemnització de 417,66 €. A més, 319 dies impeditius que a raó de 56,66 € diaris fa una quantia de 18.055,40 €. Reclama a més l'aplicació d'un 10% com a factor corrector, quantificat en 1847, 31 €.

La demandada únicament reconeix 66 dies impositius.

Com a seqüeles reclama 2 punts per àlgies posttraumàtiques sense compromís radicular de caràcter lleu, i uns altres 4 punts per perjudici estètic mitjà, augmentats pel factor de correcció del 10%. La demandada únicament reconeix 2 punts per una coxàlgia posttraumàtica inespecífica.

Tant la diferència en els dies de curació com els quatre punts per la seqüela estètica deriven de lesió en el labrum de la qual va ser intervinguda quirúrgicament l'actora i que la demandada no considera que tingui relació de causalitat amb el sinistre. Respecte als dos punts de seqüela, la discussió manca d'interès doncs malgrat qualificar-se conforme a conceptes diferents del barem, tots dos en relació a la lesió en el maluc, la quantificació econòmica és la mateixa.

La magistrada d'instància va desestimar la demanda i va imposar les costes a l'actora, que interposa el recurs d'apel·lació al qual s'oposa la demandada, tot sol· licitant la pràctica en segona instància de les proves que hi indica.

SEGUNDO. RESOLUCIÓ SOBRE LA PETICIÓ DE PRÀCTICA DE PROVES EN SEGONA INSTÀNCIA.

Com a 'qüestió prèvia al recurs d'apel·lació' la recurrent pretén 'la nul·litat d'actuacions i subsidiàriament la sol·licitud de pràctica de la prova en segona instància en virtut de l' art. 460 de la LEC i de la procedència de la celebració de vista en segona instància a l'empara del 464 de la LEC'. Això sobre la base que:

(...) Esta parte entiende que se causó absoluta indefensión en el acto del juicio dejando desprovista de práctica de la prueba correctamente propuesta y admitida como es la declaración del perito judicial Dr. Eliseo y denegando que se practicara esta prueba como diligencia final, siendo motivo de nulidad del propio acto debiéndose retrotraer las actuaciones al mismo momento de la vista.

Subsidiàriament a la petició de nul·litat d'actuacions sol·licita que en segona instància es practiquin les declaracions dels dos perits que havia proposat com a mitjans de prova, això és, la del forense que havia valorat les lesions en el procediment penal antecedent a aquestes actuacions, prova inadmesa en l'audiència prèvia, i la del perit privat Sr. Eliseo que es va admetre però no es practicà en la vista en no comparèixer-hi a l'hora prevista. Plantejada així la qüestió, escau resoldre separadament la decisió sobre els dos mitjans de prova.

Pel que fa al forense, en l'audiència prèvia l'actora va proposar com l'informe emès pel forense senyor Geronimo i la seva citació a judici. El magistrat d'instància va admetre el dictamen forense però no la seva intervenció en l'acte del judici. La part actora va interposar-hi recurs de reposició, al qual es va oposar la demandada, que va ser desestimat pel magistrat en entendre que la declaració del forense 'no aportava massa el procés' en haver-se proposat ja pericials privades i tractar-se d'una valoració realitzada l'any 2013, de la qual va entendre que el forense difícilment tendia record i que per això es limitaria a ratificar-se en la vista. La senyora lletrada va formular la seva protesta a l'efecte de segona instància.

Dit això, escau recordar la consolidada doctrina del TC sobre el dret a la utilització dels mitjans de prova pertinents ( art. 24.2 CE ), dret inseparable del dret mateix de defensa ( SSTC 169/1996, de 15 de gener, FJ 3 ; 73/2000, de 26 de març , FJ 2). Les línies principals d'aquesta doctrina poden sintetitzar-se en els següents punts:

a) Este derecho fundamental, que opera en cualquier tipo de proceso en que el ciudadano se vea involucrado, no comprende un hipotético derecho a llevar a cabo una actividad probatoria ilimitada en virtud de la cual las partes estén facultadas para exigir cualesquiera pruebas que tengan a bien proponer, sino que atribuye solo el derecho a la recepción y práctica de las que sean pertinentes ( SSTC 168/1991, de 19 de julio ; 211/1991, de 11 de noviembre ; 233/1992, de 14 de diciembre ; 351/1993, de 29 de noviembre ; 131/1995, de 11 de septiembre ; 1/1996, de 15 de enero ; 116/1997, de 23 de junio ; 190/1997, de 10 de noviembre ; 198/1997, de 24 de noviembre ; 205/1998, de 26 de octubre ; 232/1998, de 1 de diciembre ; 96/2000, de 10 de abril , FJ 2), entendida la pertinencia como la relación entre los hechos probados y el thema decidendi ( STC 26/2000, de 31 de enero , FJ 2).

b) Puesto que se trata de un derecho de configuración legal, es preciso que la prueba se haya solicitado en la forma y momento legalmente establecidos ( SSTC 149/1987, de 30 de septiembre ; 212/1990, de 20 de diciembre ; 87/1992, de 8 de junio ; 94/1992, de 11 de junio ; 1/1996 ; 190/1997 ; 52/1998, de 3 de marzo ; 26/2000 , FJ 2), siendo sólo admisibles los medios de prueba autorizados por el ordenamiento ( SSTC 101/1989, de 5 de junio ; 233/1992, de 14 de diciembre ; 89/1995, de 6 de junio ; 131/1995 ; 164/1996, de 28 de octubre ; 189/1996, de 25 de noviembre ; 89/1997, de 10 de noviembre ; 190/1997 ; 96/2000 , FJ 2).c) Corresponde a los Jueces y Tribunales el examen sobre la legalidad y pertinencia de las pruebas, no pudiendo este Tribunal Constitucional sustituir o corregir la actividad desarrollada por los órganos judiciales, como si de una nueva instancia se tratase. Por el contrario, este Tribunal sólo es competente para controlar las decisiones judiciales dictadas en ejercicio de dicha función cuando se hubieran inadmitido pruebas relevantes para la decisión final sin motivación alguna o mediante una interpretación y aplicación de la legalidad arbitraria o irrazonable o cuando la falta de práctica de la prueba sea imputable al órgano judicial ( SSTC 233/1992, de 14 de diciembre , FJ 2 ; 351/1993, de 29 de noviembre , FJ 2 ; 131/1995, de 11 de septiembre , FJ 2 ; 35/1997, de 25 de febrero , FJ 5 ; 181/1999, de 11 de octubre , FJ 3 ; 236/1999, de 20 de diciembre , FJ 5 ; 237/1999, de 20 de diciembre , FJ 3 ; 45/2000, de 14 de febrero , FJ 2 ; 78/2001, de 26 de marzo , FJ 3).

d) Es necesario asimismo que la falta de actividad probatoria se haya traducido en una efectiva indefensión del recurrente, o lo que es lo mismo, que sea 'decisiva en términos de defensa' ( SSTC 1/1996, de 15 de enero , FJ 2 ; 219/1998, de 17 de diciembre , FJ 3 ; 101/1999, de 31 de mayo , FJ 5 ; 26/2000 , FJ 2 ; 45/2000 , FJ 2). A tal efecto, hemos señalado que la tarea de verificar si la prueba es decisiva en términos de defensa y, por tanto, constitucionalmente relevante, lejos de poder ser emprendida por este Tribunal mediante un examen de oficio de las circunstancias concurrentes en cada caso concreto, exige que el recurrente haya alegado y fundamentado adecuadamente dicha indefensión material en la demanda, habida cuenta de que, como es notorio, la carga de la argumentación recae sobre los solicitantes de amparo. ( SSTC 1/1996, de 15 de enero ; 164/1996, de 28 de octubre ; 218/1997, de 4 de diciembre ; 45/2000 , FJ 2).

e) La anterior exigencia se proyecta en un doble plano: de una parte, el recurrente ha de razonar en esta sede la relación entre los hechos que se quisieron y no se pudieron probar y las pruebas inadmitidas ( SSTC 149/1987, de 30 de septiembre , FJ 3 ; 131/1995, de 11 de septiembre , FJ 2); y, de otra, quien en la vía de amparo invoque la vulneración del derecho a utilizar los medios de prueba pertinentes deberá, además, argumentar de modo convincente que la resolución final del proceso a quo podría haberle sido favorable, de haberse aceptado y practicado la prueba objeto de controversia ( SSTC 116/1983, de 7 de diciembre , FJ 3 ; 147/1987, de 25 de septiembre , FJ 2 ; 50/1988, de 2 de marzo , FJ 3 ; 357/1993, de 29 de noviembre , FJ 2), ya que sólo en tal caso, comprobado que el fallo pudo, acaso, haber sido otro si la prueba se hubiera admitido, podrá apreciarse también el menoscabo efectivo del derecho de quien por este motivo busca amparo ( SSTC 30/1986, de 20 de febrero , FJ 8 ; 1/1996, de 15 de enero , FJ 3 ; 170/1998, de 21 de julio , FJ 2 ; 129/1998, de 16 de junio , FJ 2 ; 45/2000 , FJ 2 ; 69/2001, de 17 de marzo , FJ 28).

Així doncs, proposada la prova en forma i havent-se interposat recurs de reposició contra la seva denegació i la protesta enfront de la desestimació, el que escau resoldre és si la denegació va suposar ' la inadmissió de proves rellevants per a la decisió final sense cap motivació o mitjançant una interpretació i aplicació de la legalitat arbitrària o desraonada o quan la falta de pràctica de la prova sigui imputable a l'òrgan judicial'.

En aquest sentit, ja es va indicar que el jutge d'instància va desestimar el recurs de reposició al·legant que la declaració del forense 'no aportava molt' a l'esclariment dels fets, en haver-se admès ja l'aportació del seu dictamen juntament amb els dos dictàmens privats i la declaració d'aquests dos últims perits en el judici, a més del temps transcorregut des de la redacció del dictamen forense. El jutge va indicar que a la vista dels anys transcorreguts el forense en recordaria poca cosa i es limitaria a ratificar-se en el seu dictamen.

Cal recordar que l'accident va tenir lloc el 20 de desembre de 2011, que la lesionada va ser examinada pel forense més de dos anys més tard, el 29 de gener de 2013, mateixa data que consta en el seu informe, i que l'actora va renunciar a les accions penals amb reserva de les civils el 13 de març d'aquell any, per la qual cosa es va dictar una interlocutòria de sobreseïment aquest mateix dia. Feta la reserva d'accions, la demanda no es va interposar fins més de tres anys més tard, el 29 de maig de 2016. Per tant, no es pot sostenir que la decisió del jutge d'instància fora 'arbitrària o desraonada' ja que, d'una banda, havia admès l'aportació del dictamen forense i del dictamen privat i la declaració en judici d'aquest últim perit, per la qual cosa la magistrada que posteriorment va celebrar el judici tenia elements suficients per a resoldre. I, d'una altra banda, cal recordar que el judici es va celebrar el 9 d'octubre de 2019, sis anys i nou mesos després del dictamen forense, amb la qual cosa la indicació del magistrat que el forense recordaria poca cosa de la seva intervenció i es limitaria a ratificar el dictamen té ple sentit i resulta d'allò més assenyada. És cert que el fet que finalment tampoc intervingués en el judici el perit privat de l'actora evidentment atorga una major importància a la intervenció del forense, però si ho fa és precisament perquè, tal com es resol en els paràgrafs següents, la no intervenció del primer es va deure a la conducta processal de la pròpia actora i no pas a l'actuació dels magistrats que van intervenir en l'audiència prèvia i en el judici.

Efectivament, quant a aquesta segona qüestió, a l'inici del judici la lletrada de la part actora va manifestar que el seu perit havia intervingut aquell mateix matí en un altre procediment en els jutjats de Martorell, que s'hi havia allargat més del que es preveia, que es retardaria a la vista i que portava el justificant que ho acreditava. La magistrada li va indicat que en el cas d'haver-hi hagut alguna incidència havia d'haver-lo manifestat en el termini dels tres dies següents a la celebració de l'audiència prèvia o de la citació del perit, i que a més no acreditava que el perit hagués hagut d'assistir a un altre procediment el mateix matí. Per això va disposar que s'iniciés l'exposició del perit contrari i va admetre que, en el cas de comparèixer finalment, el de l'actora ho fes tot seguit i amb la possibilitat que el perit de la demandada pogués intervenir de nou en últim lloc. Es va practicar la declaració del primer perit, durant un quart d'hora aproximadament, es va comprovar novament que el perit de l'actora no hi havia comparegut i la magistrada va donar tràmit a les parts per a presentar les seves conclusions. La lletrada de l'actora va sol·licitar que es practiqués la declaració del seu perit com a diligència final, cosa que va denegar la magistrada en entendre que no s'havia acreditat quin era l'assenyalament antecedent ni s'hi havia posat de manifest al jutjat, i que tampoc no concorria una situació de malaltia o semblant que justifiqués la pràctica de la diligència final.

La recurrent al·lega que aquesta prova no es va poder practicar 'por hechos no imputables ni a esta parte ni al propio perito' i que 'el Doctor no pudo llegar a tiempo a la vista por causa NO imputable a él' (el subratllat i les majúscules són originals). I en el segon motiu d'apel·lació ('MOTIVOS PROCESALES') s'insisteix en aquesta qüestió i s'hi desenvolupa. S'al·lega que el dia anterior al de la vista el perit va contactar telefònicament amb el jutjat per a posar en coneixement que li havien notificat una resolució per la qual tenia l'obligació d'acudir a una altra vista assenyalada en el Jutjat de Primera Instància 4 de Martorell. Per a justificar-ho l'actora aporta com a document número dos del recurs una diligència d'ordenació d'aquell jutjat, de 4 d'octubre de 2019, amb aquest contingut:

No habiendo acreditado el motivo alegado por la parte, dado que en el documento adjunto no consta la fecha de la citación del Juzgado de Primera Instancia 35 de Barcelona y no habiendo solicitado la suspensión con la antelación suficiente, dado que el perito fue notificado en fecha 22/07/19 y el escrito de petición de suspensión se ha presentado en fecha 02/10/19, acuerdo no suspender la vista acordada en las presentes actuaciones señalada para el día 09/10/19 a las 11 horas.

Com a document número dos s'aporta un correu electrònic remès per la lletrada M. Àngles Gabarrós al perit el dia 9 d'octubre amb aquest contingut:

Us adjunto la diligència d'ordenació que m'acaben de notificar ara mateix, en virtut de la qual es manté la celebració del judici de demà. Us espero a tots tres, un quart d'hora abans al JN4 de Martorell.

I finalment, en tercer lloc, el document número 3, que és el certificat emès per la lletrada de l'Administració de Justícia del Jutjat de Martorell que acredita que el perit va comparèixer en la vista celebrada en aquell Jutjat des de les 11 fins a les 12 hores.

Els documents anteriors acrediten que el perit tenia assenyalada una altra intervenció el mateix dia, en un altre òrgan judicial i una hora abans de l'inici de la vista d'aquest procediment. No obstant això, la part no ha acreditat de cap manera que la seva actuació davant aquesta coincidència d'assenyalaments hagi estat diligent conforme a la llei. Efectivament, l' article 183 Lec estableix quin és el procediment perquè les parts puguin sol·licitar la suspensió de la vista i un nou assenyalament en el cas de coincidència per als perits, i l'actora ni tan sols ha aportat la citació del perit al judici celebrat a Martorell per a poder comprovar quin era l'acte que tenia preferència. És més, l'única cosa que s'ha acreditat amb la documentació presentada és que aquest últim jutjat va denegar la suspensió de la seva vista en no haver justificat la part la data de la citació per al procediment de Barcelona, a més que el perit va ser citat en aquell procediment el 22 de juliol de 2019 i la petició de suspensió no es va presentar fins a, descomptant agost, cinc setmanes més tard. Per tant, en cap cas pot considerar-se que la inassistència del perit es degués a una causa que escapés a la facultat de diligència de la part.

La doctrina del Tribunal Constitucional respecte a la no suspensió de vistes per inassistència d'alguna de les parts o els seus defensors pot sintetitzar-se ( interlocutòria de la secció 10a de l'Audiència Provincial de Madrid de 28 de maig de 2007 i la que recull d'1 de juliol de 2005 ) com segueix:

Las normas que regulan la suspensión de actos procesales, merecen una interpretación flexible y antiformalista de la norma, pero congruente con el propósito del legislador, que no es otro que el de restringir en lo posible las suspensiones inmotivadas o solapadamente dilatorias. Ningún derecho fundamental es ilimitado y, en concreto, los derechos procesales de una de las partes se contrarrestan o compensan con los de la parte contraria, de modo que tal interpretación no puede amparar actitudes carentes de la diligencia debida por parte del interesado, lesivas del derecho a la tutela judicial efectiva de la contraparte, de la garantía a un proceso sin dilaciones indebidas o a la regularidad, buen funcionamiento y, en definitiva, integridad objetiva del proceso. La realidad de la causa de suspensión que se invoque ha de ser adverada, con eficacia probatoria y fuerza de convicción suficiente para llevar al ánimo del juzgador la veracidad de la circunstancia impeditiva de la asistencia y, en todo caso, es al órgano judicial a quien corresponde apreciar la concurrencia de las circunstancias que imposibilitan la comparecencia para acordar la suspensión del juicio, decisión que no admite discrecionalidad alguna pues se ha de adoptar en función de circunstancias concretas, probadas e idóneas para justificar la suspensión, adecuación que es revisable en vía de recurso. La indefensión, para que produzca el efecto anulatorio que se pretende, ha de ser imputable al órgano judicial, o dicho de otro modo, la parte o su representante o defensor han de haber actuado con la diligencia que según las circunstancias sea exigible, pues de lo contrario sólo a ellos sería imputable el resultado lesivo al derecho fundamental. En cuanto al momento procesal en el que la causa de la incomparecencia ha de ser puesta en conocimiento del órgano judicial, se ha exigido el aviso previo . Pero, excepcionalmente, también se ha admitido la justificación a posteriori de la causa de inasistencia concurrida cuando, concretamente, la enfermedad constituya un acontecimiento imprevisible, que además a tenor de las circunstancias concurrentes tenga una capacidad obstativa o paralizante de la actividad normal del sujeto ( SSTC 21/1989 , 9/1993 y 218/1993 , 195/1999 y 115/2002 ). Todo lo cual, como recuerda la STC 115/02 , ha de ser apreciado, teniendo muy presentes las circunstancias de todo orden concurrentes, con objeto de decidir si, efectivamente, ha podido existir una vulneración de los derechos fundamentales reconocidos en el artículo 24.1 de la Constitución . La letra de la ley no puede impedir que se pueda atender la hipótesis, ciertamente excepcional, de que surja una causa de fuerza mayor que obligue a la aplicación analógica de los preceptos de la ley ( STC 83/1983 ) '.

Finalment, cal recordar que la magistrada va admetre la possibilitat que el perit de l'actora intervingués en la vista després del de la demandada si hi arribava a temps, cosa que no va succeir. I quant a la possibilitat de practicar la seva declaració com a 'diligència final', hauria provocat o bé trencar la unitat de l'acte i permetre que el perit de l'actora tingués accés a l'enregistrament de la declaració del perit contrari per a preparar la seva intervenció, alterant a més l'ordre de declaracions previst en la llei, o bé, i per a evitar aquest efecte pervers, la suspensió de la vista ja que les dues úniques proves de practicar eren la declaració d'aquests perits.

En conclusió, ni s'ha produït vulneració de norma essencial del procediment que hagi causat indefensió i nul·litat d'actuacions, ni és admissible la pràctica de les proves denegades en aquesta segona instància.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE LA RELACIÓ DE CAUSALITAT ENTRE LA LESIÓ RECLAMADA I EL SINISTRE.

L'únic motiu d'apel·lació és l'error en la valoració de la prova al respecte d'aquesta qüestió.

La magistrada d'instància indica en la sentència que la seva decisió es basa en la valoració de cadascuna de les proves pericials que ha presentat cada part. Després de citar la jurisprudència sobre la valoració d'aquests dictàmens atribueix major qualificació al perit de la demandada, especialista en traumatologia, i indica que l'informe d'assistència d'urgències reflecteix que la lesionada va ser atesa de policontusions i fuetada cervical, que la mobilitat de les extremitats era completa i conservada, i que se li pautaren antiinflamatoris, un collar ortopèdic i repòs. El perit senyor Juan Manuel va defensar en el judici que si en aquell moment la lesionada hagués tingut l'afectació en el labrum que es pretén hagués presentat un dolor molt agut i no hagués conservat la mobilitat de l'extremitat. El tractament que se li pautà va ser de rehabilitació a la regió cervical i l'espatlla, la possible lesió no es detectà fins a la ressonància magnètica del 19 de gener de 2012 i la posterior artroresonància del 15 de maig, i en conclusió:

El tiempo transcurrido entre estas pruebas es indicativo de que no se trataba de una lesión aguda consecuencia del accidente, como expuso el doctor Juan Manuel. Asimismo, el resultado de esas pruebas ponen de manifiesto la existencia de patologías degenerativas.

Així les coses, i després de la denegació de les proves sol·licitades en segona instància, els únics mitjans de prova practicats són la documental, els dictàmens pericials i la intervenció en el judici del perit de la demandada.

La Sentència 358/2019 d'aquesta Secció recorda quins són els criteris jurisprudencials quant a la valoració dels dictàmens pericials i la seva impugnació en segona instància:

Cuarta.- En torno a la valoración judicial de los dictámenes periciales el Tribunal Supremo en su sentencia de 9 de marzo 2010 admite su impugnación cuando la efectuada en la instancia sea ilegal, absurda, arbitraria, irracional o ilógica. Quedan fuera las situaciones de duda, inseguridad, vacilación o equivocidad, y por ello no cabe razonar si es mejor o más oportuna una hipótesis valorativa diferente a la acogida por la sentencia impugnada ( STS 09/02/2006 ). Como indica la STS de 29 de abril de 2005 , la casuística jurisprudencial ha permitido plantear objeciones a la valoración de la pericia efectuada en la sentencia impugnada cuando: (a) se ha incurrido en un error patente, ostensible o notorio: (b) se extraigan conclusiones contrarias a la racionalidad, absurdas o que conculquen los más elementales criterios de la lógica o se adopten criterios desorbitados o irracionales; (c) se tergiversen las conclusiones periciales de forma ostensible, se falsee de forma arbitraria sus dictados o se aparte del propio contexto o expresividad del contenido pericial y: (d) se efectúen apreciaciones arbitrarias.

Quant a l'abast de la valoración provatòria en segona instància, la STS núm. 649/2012, de 5 de novembre, recorda que:

Nuestro sistema procesal civil responde al modelo de ' apelación plena', que permite al tribunal un nuevo examen completo de la cuestión litigiosa, con plenitud de cognición y libertad para la nueva valoración de la prueba y para la aplicación del Derecho -el apartado XIII de la Exposición de Motivos de la Ley de Enjuiciamiento Civil indica que '[l]a apelación se reafirma como plena revisión jurisdiccional de la resolución apelada'-. El recurso se configura como una segunda instancia con limitaciones en materia de prueba y aportación de hechos, de tal forma que no existe un novum iudicium (nuevo juicio) sino una revisio prioris instantiae (revisión de la anterior instancia), lo que, atribuye al Tribunal de apelación civil la fijación de los hechos y libre valoración de la prueba, sin que sea preciso para sentar conclusiones diferentes a las de la primera instancia que en ésta se haya incurrido en error evidente o arbitrariedad.

Dit això, el resum de la declaració del pèrit de la demandada és el següent.

La lletrada de la demandada li va sol·licitar que expliqués al tribunal les divergències essencials entre totes dues pericials, i el perit va iniciar la seva exposició indicant que el seu judici la lesió en el labrum de la qual va ser intervinguda quirúrgicament l'actora no tenia pas un origen traumàtic sinó que era preexistent. Tot seguit va explicar l'anatomia de l'articulació del maluc, amb la descripció de la càpsula i el cap del fèmur, i va indicar que el labrum era la membrana que revestia la càpsula i que la pacient patia una desinserció anterosuperior d'aquesta membrana. Va indicar que el labrum superior 'pràcticament mai' es desinserta per una lesió traumàtica ja que les lesions en aquesta zona es produeixen en un sentit posterior (dirigint-se cap a l'esquena). Va indicar que en aquesta zona es troba la inserció del múscul recte anterior de l'abdomen, que exerceix una tracció contínua i que per això pot provocar-hi desinsercions. Quant a l'accident, va indicar que es tractava d'una caiguda lateral que no produeix cap dels mecanismes que poden donar lloc a la desinserció que es pretén. A més, en el cas de produir-se la desinserció d'aquesta manera es causaria un dolor agut immediat, equivalent al d'una luxació, dolor que no se cita documentalment en el moment de la caiguda i únicament s'hi fa esment a un dolor en l'espatlla. Igualment, en les tres proves de diagnòstic per la imatge que es van realitzar a la pacient no es va apreciar cap lesió per trencament i que aquesta lesió traumàtica, fos muscular o ligamentosa, hauria d'haver produït un vessament o sagnat que no apareix en les imatges. El fet que en les proves anteriors es descobrís aquella lesió no implica per si sol que el seu origen fos traumàtic, doncs en aquest cas fou degeneratiu i va estar una troballa causal en realitzar-li les proves en la zona en què rebé el cop i va manifestar dolor.

La lletrada de la demandada l'hi va insistir i el perit va ratificar que la lesió no va poder ser traumàtica ja que ni l'impacte va tenir-ne la intensitat suficient ni es va produir el dolor agut que l'hagués acompanyada, a més de que el moviment que va sofrir l'articulació tampoc no era coherent, tal com havia explicat anteriorment. Va insistir que el diagnòstic inicial va ser únicament de fuetada cervical i contusió en l'espatlla, i el dolor en el maluc no apareix fins al 19 de gener de 2012. Va indicar que 'pot ser que s'hagués queixat abans', però que aquest dolor es devia a l'existència d'una trocanteritis que no tenia cap relació amb la lesió en el labrum. Al seu parer, el dolor derivat de la trocanteritis potser hauria pogut aparèixer uns dies després de l'accident, però l'ocasionat per la lesió en el labrum, de caràcter invalidant, forçosament hauria hagut de ser immediat al cop, cosa que no es recull en la documentació. Va precisar que aquest dolor en el trocànter era la seqüela que ell reconeixia en el seu dictamen. Se li va preguntar a continuació sobre a l'opinió del perit contrari que descartava l'origen degeneratiu de la lesió en no acreditar-se que la pacient tenia antecedents previs d'afectació en l'articulació, i el perit va contestar que una lesió d'aquesta naturalesa no tenia perquè produir dolor, i que a més de l'aparició del dolor la lesió havia d'haver aparegut a unes maniobres concretes i no presentar-se de manera difusa en tota l'articulació, i va insistir que en el cas que la lesió tingués una causa traumàtica la clínica hauria estat 'un dolor agudíssim i no poder caminar immediatament; és com una fractura, un arrencament'. Se li preguntà a continuació si hi havia la possibilitat que aquesta lesió ja existís i que 'l'accident l'hagués descompensat', i va respondre que no, perquè en aquest cas hagués augmentat l'esquinçament i hagués produït un sagnat que s'hauria detectat en la ressonància, ressonàncies en les quals no es descriu 'lluentor' en la zona del labrum, que seria l'indici d'aquella lesió.

A continuació la lletrada contrària va iniciar el seu interrogatori indicant-li que a pesar que el perit havia manifestat que 'era poc probable' que l'origen de la lesió es trobés en l'accident, es tractava d'un impacte sofert per un motorista i directament en el seu cos, i li va preguntar si era possible que aquella fos la causa. A la qual cosa que el perit va manifestar que 'si fos posterior i brillés, li diria que sí, però en la part anterior no. No hi ha cap mecanisme traumàtic que em vingui al cap, excepte la tortura, que lesioni aquesta part anterior de la inserció del labrum. És allí on s'insereix el recte, i si n'hi hagués traccionat brillaria en la ressonància, per la qual cosa haig de dir que categòricament no'. Va insistir que la mecànica de l'accident 'fa pràcticament impossible' l'aparició d'aquella lesió de manera traumàtica, i que a més no es detectava la 'lluentor' en les ressonàncies ('si hi brillés quedaria el dubte, però és que no brilla, i res i res fa res'). A continuació, i per comparació amb una fractura d'os per a fer més entenedora la seva explicació, va explicar com es produiria fisiològicament la 'lluentor' a què havia fet referència anteriorment, mitjançant els mecanismes de reacció ordinària de l'organisme, i va insistir que 'la lluentor' no s'apreciava en les ressonàncies. La lletrada va insistir que la ressonància no es va fer el dia del sinistre, i el perit li va respondre que 'la lluentor' s'havia d'haver mantingut durant sis mesos, i va acabar la seva exposició explicant el procés de la hiperèmia traumàtica i la reparadora i la seva apreciació en les imatges de les ressonàncies magnètiques.

Plantejada així la seva exposició, s'ha de concloure que no va resultar coherent amb la documentació mèdica i les proves de diagnòstic per la imatge que consten en les actuacions, per tot el que s'indica a continuació.

En l'atestat policial s'indica que l'accident es va produir perquè el ciclomotor conduït per la demandant es va detenir en un pas de zebra per a deixar passar a uns vianants i que el conductor de la furgoneta no se'n va adonar, va colpejar a ciclomotor 'fent perdre l'equilibri a la seva conductora i caient aquesta d'esquena al terra', així com que la conductora va haver de ser traslladada a l'hospital per una unitat del SEM.

L'informe redactat pel mèdic forense estableix com a 'antecedents rellevants' que la lesionada es trobava en tractament mèdic per osteoporosi. Com a 'lesions principals' s'hi fa constar:

Según consta en informe médico del Hospital General del Hospitalet de Barcelona y que se constata en esta clínica médico forense consistentes en latigazo cervical, rotura labrum inferior de cadera derecha, de las cuales se encuentran en condiciones de ser dada de alta médico forense y que son compatibles con: tratamiento médico-quirúrgico consistente en artroscopia con fijación de dos anclajes, rehabilitación por prescripción facultativa.

En l'informe d'alta d'urgències de 20 de desembre de 2011 també s'indica com antecedents el patiment d'osteoporosi i que a conseqüència de l'accident va presentar 'contusió en hemicós dret', així com 'policontusions i fuetada cervical'.

En l'informe d'alta de 23 de novembre de 2012 s'indica:

Antecedentes de osteoporosis con patología hipofisiaria, en tratamiento con Natecal-D, que refiere dolor en cadera derecha, cervical, tras tráfico in itinere. Tras la valoración clínica presenta dolor paravertebral cervical y dolor a movilidad de cadera derecha y radiológica, en la que se aprecia fisura de labrum anterosuperior y de'anterior en su superficie articular a nivel de su inserción ósea acetabular afectando un tercio de espesor labral. Se diagnostica de espasmo muscular cervical más ruptura de labrum de cadera derecha.

Cal posar de manifest que el perit de la demandada es va referir en diverses ocasions a la 'desinserció' del labrum, la membrana que revesteix la càpsula de l'articulació del maluc, i que el cop era insuficient per a produir-la, així com que aquesta lesió necessàriament vindria acompanyada d'un dolor molt intens i la incapacitat funcional ('és com una fractura, un arrencament'). No obstant això, la documentació mèdica i l'anàlisi de les proves de diagnòstic per la imatge que van portar a la intervenció quirúrgica en cap cas parlen de 'desinsersió' ni de 'arrencament' i ni tan sols de 'fractura', sinó de 'petita fissura'.

Efectivament, l'informe sobre la primera ressonància magnètica realitzat el 19 de gener de 2012 parla d'una imatge 'suggestiva de ruptura' però indica que 'per a confirmar el diagnòstic s'aconsella confirmar amb artro-RM'. Això és, que en una prova de detall com és una ressonància magnètica no es pogué apreciar amb total certesa l'existència d'un trencament important sinó una 'suggestió' al respecte, i és per això s'ordena una segona prova més detallada. Per tant, la lesió que s'objectiva sembla estar molt lluny del mecanisme lesiu que va indicar el perit, que necessàriament s'hauria d'haver produït per a l'afectació que es pretén en el labrum i que forçosament havia d'haver causat un gran dolor i incapacitat immediata.

L'informe de valoració de l'escàner, de 25 de gener, conclou que 'no se identificant trayectorias fracturarias', això és, un diagnòstic que novament sembla poc compatible amb la simptomatologia defensada pel perit.

L'informe de valoració de la artro-RM d'11 de maig de 2012 recull l'existència d'una 'pequeña fisura del labrum anterosuperior y del anterior en su superficie articular a nivel de su insersión ósea acetabular, que afecta a un tercio del espesor labral', única lesió que sembla afectar a una articulació en general ben conservada ('no se evidencia extravasión del contraste que sugiera fisura captura,r no se evidencian signos de sobre cobertura de la cabeza femoral, no se evidencian prominencias óseas femorales en relación con atrapamiento tipo CAM, cartílago articular acetabular discretamente adelgazado a nivel anterior, cartílago articular femoral conservado, osificaciones aisladas del labrum superior, estructuras óseas visualizadas de características conservadas, estructuras músculo tendinosas normales, ligamento redondo normal', etc.). Això és, que novament l'existència objectiva d'una 'petita fissura' sembla estar molt lluny d'un mecanisme lesiu com el pretès pel perit contrari i que hauria d'haver causat aquell gran dolor i la incapacitat immediata.

Certament no consta en l'informe d'urgències que en els primers moments presentés dolor en el maluc, però el perit de la demandada ja accepta que aquest va aparèixer en els dies posteriors tot i que considera que no pas per la lesió que es pretén sinó per una trocanteritis, i (reitero) que d'haver-se produït una 'desinserció' del labrum el dolor havia d'haver estat molt intens des del primer moment invalidant. No obstant això, aquestes conclusions del perit no coincideixen amb les proves objectives de diagnòstic per la imatge i les seves valoracions pels metges assistencials.

En cap dels documents s'esmenta el terme trocanteritis i tampoc no es reflecteix una 'desinserció' de la membrana del labrum, sinó que es descriu una articulació en bon estat (tret d'una discreta reducció del gruix del cartílag en una zona) i que únicament presentava 'una petita fissura'. Reflex d'això és que en la primera ressonància magnètica, que és ja una prova de detall, no es va constatar cap lesió important com la que pretén el perit de la demandada sinó una simple imatge 'suggestiva de fractura', per la qual cosa el metge assistencial va necessitar una segona ressonància de més detallada. Però és que abans d'aquesta segona ressonància se li va realitzar un escàner que tampoc no va reflectir cap lesió aparent. I finalment la segona ressonància va permetre constatar que l'articulació estava ben conservada, en els termes que ja s'han exposat, i que únicament existia una 'petita fissura del labrum' que no obstant això va exigir una intervenció quirúrgica. Si la suposada trocanteritis es pretén basar en l'alteració del senyal que en la primera ressonància suggereix una tendinopatia, cal recordar que aquesta patologia no es confirma, doncs no es reflecteix ni en l'escàner posterior ni en la segona ressonància, que conclou amb la indicació 'estructures musculotendinosas normals' i 'líquid en moderada quantia en bursa trocanterea'. I a més, mancant més explicacions, aquesta última afectació també resultaria compatible amb l'impacte rebut en l'accident i no consta en les actuacions cap antecedent de patologia o dolor en el maluc amb anterioritat al sinistre.

Per tant, el que escau concloure és que la pacient patia ja osteoporosi en el moment de l'accident; que va sofrir un impacte en el maluc en haver estat atropellada per una furgoneta i tirada al terra d'esquena, i que va haver de ser evacuada en ambulància; que el dolor va aparèixer als pocs dies; que un impacte d'aquella naturalesa sembla racionalment idoni per a produir una 'petita fissura' en una pacient amb antecedents d'osteoporosi; que no s'ha acreditat que amb anterioritat a l'accident la lesionada tingués molèsties en l'articulació; que en cap dels informes mèdics es parla de la 'desinserció' ni es confirma la trocanteritis que defensa el perit contrari. Per tant, el que va motivar la intervenció quirúrgica no va estar pas un mecanisme lesiu que necessàriament hagués de causar un dolor molt agut i la incapacitat immediata que defensa el perit ('és com una fractura, com un arrencament') sinó que es tractà d'una 'petita fissura' que, però, tingué entitat suficient per a exigir la intervenció quirúrgica que finalment es va practicar. 'Petita fissura' que com s'ha indicat sembla perfectament compatible amb l'impacte sofert. Això a més de que la relació de causalitat ve reflectida en l'informe emès pel mèdic forense en les actuacions penals antecedents, professional que gaudeix de la independència i imparcialitat pròpies del seu càrrec, i també en la pericial privada de l'actora.

Certament no deixa de ser rellevant que aquest darrer pèrit no declarés finalment en el judici, però això no pot significar automàticament atribuir plena eficàcia probatòria a la pericial contrària. De fet, la jutgessa d'instància no ho fa i el que realitza és una ponderació de totes dues perícies, ponderació que aquesta segona instància, i juntament amb la valoració de la prova documental, ens porta a una conclusió diferent.

En conclusió, escau estimar el recurs, declarar la relació de causalitat entre la lesió i el sinistre i, a la vista que únicament es discutia la causalitat i no la necessitat de la intervenció i els dies de curació, reconèixer la quantitat reclamada per l'actora.

TERCER. RESOLUCIÓ SOBRE ELS INTERESSOS LEGALS.

En la demanda es reclama el pagament dels interessos previstos en l'article 20 de la Llei de contracte d'assegurança des de la data de l'accident, petició a la qual s'oposa la demandada fent referència a la Sentència de l'AP de Barcelona, Secció 16a, de 12 de setembre de 2000. Se sosté en aquesta sentència que l'interès moratori a càrrec del Consorci comença el seu còmput després que transcorrin els tres mesos de la reclamació prèvia en la qual va conèixer l'existència del sinistre, així com que ja va consignar en el seu moment la quantitat que entenia era indemnitzable, que va tornar a consignar després de contestar a la demanda.

L'art. 20 de la Llei del contracte d'assegurança estableix el següent en el seu apartat novè:

9è Quan el Consorci de Compensació d'Assegurances hagi de satisfer la indemnització com a fons de garantia, s'entendrà que incorre en mora únicament en el cas que hagi transcorregut el termini de tres mesos des de la data en què se li reclami la satisfacció de la indemnització sense que pel Consorci s'hi hagi procedit al pagament conformement a la seva normativa específica, i no li serà aplicable l'obligació d'indemnitzar per mora en la falta de pagament de l'import mínim. En la resta, quan el Consorci intervingui com a fons de garantia, i, sense excepcions, quan el Consorci contracti com a assegurador directe, serà íntegrament aplicable el present article.

I la Sentència d'aquesta Audiència núm. 305/2020:

QUINTO.- En cuanto a la fecha inicial del cómputo de los intereses del art. 20 de la LCS , debe establecerse en el momento en que se hizo la reclamación al Consorcio y no en la fecha del siniestro.

Como señala el AAP de Valencia, Civil sección 7 del 22 de febrero de 2019 ( ROJ: AAP V 427/2019 ):

'El dies a quo para el cómputo de los intereses por mora de la aseguradora, en el caso de que resulte obligado el Consorcio de Compensación de Seguros como organismo de garantía, no puede ser el de la fecha de producción del siniestro, sino el momento en que se dirige la reclamación contra él, pues así resulta de una adecuada interpretación de lo dispuesto en el artículo 20 .9.ª LCS , según el cual '[cuando el Consorcio de Compensación de Seguros deba satisfacer la indemnización como fondo de garantía, se entenderá que incurre en mora únicamente en el caso de que haya transcurrido el plazo de tres meses desde la fecha en que se le reclame la satisfacción de la indemnización sin que por el Consorcio se haya procedido al pago de la misma con arreglo a su normativa específica, no siéndole de aplicación la obligación de indemnizar por mora en la falta de pago del importe mínimo. En lo restante cuando el Consorcio intervenga como fondo de garantía, y, sin excepciones, cuando el Consorcio contrate como asegurador directo, será íntegramente aplicable el presente artículo.'

L'accident va tenir lloc el 20 de desembre de 2011. La denúncia es va presentar el 23 de maig de 2012, adreçant-la contra el Consorci en concepte de responsable civil, i es va renunciar a les accions penals el 13 de març de 2013. No consta cap document que acrediti si el Consorci es va personar en els actuacions penals i si va tenir coneixement efectiu del sinistre.

La primera reclamació al Consorci que consta acreditada és la del fax de 3 de gener de 2013, en la qual es detallen quins són els dies de tractament que es reclamen, distingint els de caràcter impeditiu i els que no, les seqüeles i el factor de correcció aplicable.

Consta a continuació una segona reclamació, de 18 de març de 2013, en el qual es fa referència a la 'resposta motivada' de 3 de desembre de 2012, per import de 5.839,33 euros, que s'indica que s'accepta en concepte de pagament a compte i sense perjudici de les accions legals quant a la resta de la quantia reclamada.

S'aporta també l'oferta del Consorci per la quantia de 489,18 € pels danys materials, de 10 de gener de 2013, en la qual s'indica que havia estat calculada conforme al 'informe de valoració pericial realitzat per perit CCS'.

Totes les reclamacions següents són de data posterior: 11 de març de 2014, 3 d'abril d'aquell any, 10 de març de 2015 i 4 de març de 2016.

Així doncs, escau declarar que la part actora, a qui corresponia acreditar-ho, no ha provat la data en què el Consorci va tenir coneixement del sinistre i l'únic cert és que aquesta entitat va presentar una oferta a la demandant el 3 de desembre de 2012, per import de 5839,33 euros. En no haver-se acreditat que en aquell moment havia transcorregut el termini de tres mesos, no es pot determinar que el Consorci incorregués en mora i per tant aquesta quantia no ha de meritar interessos. Com tampoc no els 489,18 € pels danys materials, doncs l'oferta és del 13 de gener de 2013 i la primera reclamació acreditada al Consorci és del 3 d'aquell mes.

Quant a la quantia reconeguda en aquesta instància, però, sí escau la meritació dels interessos de demora de l' art. 20 Lca, a computar des del 3 de desembre de 2012 indicat, i conforme als criteris establerts jurisprudencialment i que recull la Sentència d'aquesta Audiència núm. 415/2020:

Según prescribe la regla 9.ª del artículo 20 LCS , 'cuando el Consorcio de Compensación de Seguros deba satisfacer la indemnización como fondo de garantía, se entenderá que incurre en mora únicamente en el caso de que haya transcurrido el plazo de tres meses desde la fecha en que se le reclame la satisfacción de la indemnización sin que por el Consorcio se haya procedido al pago de la misma con arreglo a su normativa específica, no siéndole de aplicación la obligación de indemnizar por mora en la falta de pago del importe mínimo. En lo restante, cuando el Consorcio intervenga como fondo de garantía, y, sin excepciones, cuando el Consorcio contrate como asegurador directo, será íntegramente aplicable el presente artículo'.

Partiendo de lo expuesto, se entiende que el recurso debe ser parcialmente estimado en este punto:

(i) La petición de la apelante de que no se le condene al pago de intereses en relación con la cantidad de 8.360,81 € correspondiente al primero de los pagos extrajudiciales debe ser acogida, puesto que tal pago se efectuó antes de que transcurriese el plazo de tres meses desde la reclamación que se dirigió a la demandada, no habiendo por consiguiente esta incurrido en mora en lo que respecta a tal importe.

(ii) En cuanto a los 22.563,96 € del segundo pago, habida cuenta de que se llevó a cabo transcurrido ese plazo de tres meses sí ha de entenderse que la demandada apelante incurrió en mora respecto al mismo, lo que no obsta a que, como se resuelve en la sentencia, se aprecie el carácter liberatorio del pago efectuado, de manera que en cuanto a este importe los intereses se entenderán devengados hasta su fecha (así, por todas, Sentencia del Tribunal Supremo 845/2010, de 10 de diciembre ), y desde la de la reclamación, conforme a lo previsto en el artículo 20.9.º LCS .

(iii) Por lo que se refiere a la parte restante de la indemnización, debe igualmente condenarse a la demandada al pago de intereses desde la misma fecha de la reclamación, sin que sea de apreciar causa justificada al amparo de la regla 8.ª del artículo 20 LCS , en aplicación de la doctrina jurisprudencial consolidada que viene entendiendo que no merece la consideración de causa justificada la discrepancia en cuanto a la cuantía de la indemnización, que es lo que esencialmente aparecía en el supuesto de autos como controvertido (por todas, Sentencias del Tribunal Supremo 802/2011, de 7 de noviembre , 743/2012, de 4 de diciembre , 489/2014, de 20 de septiembre , 206/2016, de 5 de abril , y 73/2017, de 8 de febrero ). En cuanto a la alegada tardanza de la demandante en el ejercicio de la acción, se entiende que ello no obsta a la obligación de la demandada apelante de satisfacer los intereses reclamados, pues la posición de la lesionada fue siempre clara en el sentido de mantener su reclamación por las sumas que consideraba que todavía se le adeudarían, de modo que al realizar los pagos no podía la demandada ignorar que quedaba pendiente la definitiva liquidación de la indemnización derivada del siniestro, sin que por lo demás se pongan de manifiesto elementos de juicio que permitan apreciar un eventual ejercicio de su derecho por la demandante contra las exigencias de la buena fe.

(iv) Finalmente, se ha de precisar que el tipo aplicable será el legal del dinero del momento en que se devengue incrementado en un 50% durante los dos primeros años, y a partir de entonces no inferior al 20% (teoría de los dos tramos en el devengo de estos intereses asumida por la Sentencia de Pleno del Tribunal Supremo de 1 de marzo de 2007 ).

QUART. COSTES PROCESSALS.

L'estimació del recurs implica la imposició a la demandada de les costes causades en totes dues instàncies, ex art. 394 i 398 Lec.

Fallo

Estimem el recurs d'apel·lació interposat per Dulce contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància 35 de Barcelona en el PO 844/2017 i condemnem el CONSORCIO DE COMPENSACIÓN DE SEGUROS a abonar-li la quantitat de 17.985,98 euros, augmentats amb els interessos legals de l'art. 20 de la Llei del contracte d'assegurança comptadors des del 3 de desembre de 2012. Condemnen aquesta entitat a abonar les costes processals causades en primera i segona instància.

Doneu la destinació legal al dipòsit consignat per a presentar el recurs.

Aquesta Sentència no és ferma i s'hi pot interposar el recurs de cassació ( art. 477.2 Lec) i extraordinari per infracció processal ( art. 466 Lec) davant el Tribunal Suprem, i/o el recurs de cassació per infracció del Dret Civil català ( art. 3 Llei 2/2012). Tots ells en el termini de 20 dies i davant aquesta Sala, previ el dipòsit i el pagament de les taxes que indica la Llei.

Ho manen i ho signem, les magistrades i magistrats.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i únicament per al compliment de la tasca que té encomanada, i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials, que l'ús que se'n pugui fer ha de quedar circumscrit a l'àmbit del procés, que se'n prohibeix la transmissió o comunicació per qualsevol mitjà o procediment i que s'han de tractar exclusivament per a finalitats pròpies de l'Administració de justícia, sens perjudici de les responsabilitats civils i penals establertes per al cas que se'n faci un ús il·legítim (Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell i Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals).