Sentencia Civil Nº 66/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 136/2013 de 16 de Octubre de 2014

Encabezamiento

SENTÈNCIA NÚM. 66

President:

Excm. Sr. Miguel Ángel Gimeno Jubero

Magistrats

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 16 d'octubre de 2014

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 136/2013 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel·lació núm. 1402/12 , arran de les actuacions de procediment de modificació de mesures núm. 453/11 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 51 de Barcelona. Don. Jose Carlos hi ha interposat un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal, representada per la procuradora Sra. Mª Carmen Ribas Buyo i defensada per la lletrada Sra. Ana Mª Velasco Vega, amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

Antecedentes

PRIMER. La procuradora dels tribunals Sra. Mª Carmen Ribas Buyo va actuar en representació de Don. Jose Carlos per formular la demanda de procediment de modificació de mesures núm. 453/11 al Jutjat de Primera Instància núm. 51 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 29 de juny de 2012 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que desestimando la demanda interpuesta por Dª. Jose Carlos , representada por la Procuradora Sra. Ribas Buyo, y demandado D. Carmelo , representado por la Procuradora Sra. Infante Vega, con intervención del Ministerio Fiscal, se deniega la autorización del cambio de domicilio del menor a Brasil, debiendo mantener las medidas fijadas en la Sentencia de fecha 20 de noviembre de 2002. Subsidiariamente, y para el supuesto de que la Sra. Jose Carlos , decidiera cambiar de domicilio trasladándose a Brasil, debo acordar la atribución de la guarda y custodia de la hija menor de ambos al padre con quien residirá en el domicilio de la CALLE000 nº NUM000 - NUM001 NUM002 NUM003 de esta ciudad, recuperando el padre la plena propiedad sobre dicho inmueble, siendo la patria potestad compartida. Se establecería a falta de acuerdo entre los progenitores un régimen de visitas para la madre de fines de semana alternos, desde la salida del colegio los viernes hasta las 20.00 horas de domingo que deberá reintegrar la madre al menor en el domicilio del padre. Las vacaciones se distribuirían por iguales periodos entre ambos progenitores, debiéndose concretar el mismo en ejecución de sentencia si finalmente se traslada la madre a Brasil. En cuanto a las vacaciones de verano del año en curso se repartirán entre los progenitores por mitad. Se establecería asimismo una pensión de alimentos con cargo a la madre y favor del menor de 600€ al mes a abonar dentro del cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que designe el Sr. Herminia y que contribuya en los gastos extraordinarios del menor en un 50%.

No se hace especial condena en costas'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar-hi un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència en data 19 de setembre de 2013 , amb la següent part dispositiva:

'Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por Dña Jose Carlos contra la sentencia de fecha 29 de junio de 2012 dictada por el Juzgado de Primera Instancia 51 de Barcelona en sede de Modificación de Medidas 453/2011 de que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos la expresada resolución con imposición de costas a la recurrente'.

TERCER. Contra aquesta Sentència la representació processal de Don. Jose Carlos va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la provisió de data 31 de març de 2014 es va traslladar a les parts personades per les possibles causes d'inadmissió dels recursos interposats, les quals van presentar les al·legacions que van considerar oportunes.

QUART. Per mitjà de la interlocutòria de data 5 de maig de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit els recursos de cassació i extraordinari per infracció processal interposats, que es van traslladar per formalitzar l'oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà de la provisió de data 12 de juny de 2014, es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 29 de setembre de 2014.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Enric Anglada i Fors.

Fundamentos

PRIMER. Contra la Sentència dictada en data 19 de setembre de 2013 per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona , la part demandant va interposar- hi un recurs extraordinari per infracció processal i un recurs de cassació. En primer lloc cal resoldre el primer, de conformitat amb la disposició final 16a de la Llei d'enjudiciament civil 1/2000 .

SEGON. RECURS EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ PROCESSAL

1. En el supòsit que ens ocupa, el recurs extraordinari per infracció processal es basa en dos motius. El primer, per vulneració de normes legals que regeixen els actes i garanties del procés, causants d'indefensió i en concret dels articles 282 , 285 i 286 de la LEC , mentre que en el segon es denuncia la vulneració del dret fonamental a la tutela judicial efectiva recollit a l' article 24 de la CE , que estableix el dret a obtenir una resolució judicial de fons, motivada, fonamentada en dret i congruent.

D'acord amb el principi del superior interès del menor, sengles recursos van ser admesos a tràmit per aquesta Sala, mitjançant la interlocutòria de 5 de maig de 2014. En el trasllat concedit a les parts, l'altre progenitor -que ni tan sols es troba personat- no va formular cap al·legació, cosa que sí que va fer el Ministeri Fiscal, el qual, tenint en compte la concreta situació del nucli familiar i que la Sentència impugnada no va entrar a valorar la qüestió de fons, va sol·licitar que 'se estimase el recurso y se analizase el interés de la menor para adoptar la decisión que fuere procedente'.

2. Després d'aquest plantejament, cal assenyalar que per raons d'ordre lògic i sistemàtic, el Tribunal estima convenient i necessari entrar a examinar prèviament el segon motiu del susdit recurs formulat, atès que, tal com s'hi addueix, com que la Sentència de l'Audiència Provincial no ha entrat a resoldre sobre el fons de l'assumpte, podríem trobar-nos, efectivament, davant una manca de motivació o bé davant una motivació aparent, incoherent o arbitrària, vulneradora del dret a la tutela judicial efectiva.

3. Doncs bé, dit això, cal ressenyar que la motivació de les sentències consisteix en l'exteriorització de l'iter decisori o conjunt de raonaments de fet i de dret que justifiquen una determinada decisió. Es presenta com una exigència constitucional establerta a l' art. 120.3 CE , i es configura com un deure inherent a l'exercici de la funció jurisdiccional en íntima connexió amb el dret a la tutela judicial efectiva que estableix l' art. 24 CE . Ha de tenir-se present que el deure de motivació de les sentències i resolucions judicials té una doble finalitat com és la d'exterioritzar el fonament de la decisió, fent explícit que respon a una determinada interpretació del dret i, d'una altra banda, la de permetre'n l'eventual control jurisdiccional mitjançant l'efectiu exercici dels recursos, si s'escau, establerts, de manera que constitueix una garantia enfront de l'arbitrarietat, de tal manera que en la sentència han de contenir-se els elements i raons de judici que permetin conèixer quins han estat els criteris fàctics i jurídics que la fonamenten, ja que el fet determinant és que els contendents coneguin les raons decisives, per a la possible impugnació, a les quals sol afegir-se la de convèncer les parts de la correcció de la decisió que s'adopta ( STS, entre d'altres, de 12 de febrer 2013 i 18 de setembre 2013 ).

Però també, com resulta lògic, ha d'assenyalar-se que aquesta exigència de motivació no autoritza exigir un raonament judicial exhaustiu i detallat de tots els aspectes i perspectives que les parts poguessin tenir de la qüestió que es decideix, sinó que han de considerar-se prou motivades les resolucions que estiguin basades en raons que permetin inferir quins han estat els criteris jurídics essencials fonamentadors de la decisió, és a dir, la ratio decidendi que ha determinat aquella ( STS de 29 d'abril de 2008 , 22 de maig de 2009 , 9 de juliol de 2010 i 18 de setembre de 2013 ); cal destacar que el que és proscrit és la manca de motivació, però no pas la motivació insatisfactòria, que pot derivar-se de les peculiars interpretacions de la valoració de la prova i de la fixació dels fets provats conforme demana la part, sense que la revisió dels fets provats pugui emparar-se en la manca de motivació.

D'altra banda, aquesta mateixa Sala ja va declarar en les STSJC 38/2008, de 10 de novembre ; 44/2010, de 20 de desembre ; 52/ 2009, de 10 de desembre ; 56/2011, de 19 de desembre ; i 58/2012, de 15 d'octubre , amb citació de la doctrina constitucional ( STC 187/2000, de 10 de juliol i 214/2000, de 18 de setembre ; 36 i 42 de 2006, de 13 de febrer ; 60/2006, de 27 de febrer ; 118/2006, de 24 d'abril ; 47/2007, de 12 de mar ç; 92 i 94 de 2007, de 7 de maig ; 132/2007, de 4 de juny ; 60/2008, de 26 de maig ; i 89/2008, de 21 de juliol, entre moltes altres) i jurisprudència del Tribunal Suprem ( STS, Sala 1a, 1011/2001, de 2 de novembre ; 50/2002, d'1 de febrer ; 693/2002, de 8 de juliol ; 818/2005, de 20 d'octubre ; 8 d'octubre de 2009 ; i 570/2010, de 17 de setembre ; entre d'altres), que la motivació ha d'expressar els elements i les raons del judici que permetin conèixer quins han estat els criteris jurídics essencials que fonamenten la decisió, o, el que és el mateix, que la seva ratio decidendi sigui conseqüència d'una exegesi racional de l'ordenament jurídic i no fruit de l'arbitrarietat, la qual cosa s'incompleix tant:

a) quan no es conté cap motivació,

b) quan és insuficient mitjançant apreciacions genèriques sense atendre al cas concret, a la qual cosa hem d'afegir

c) els supòsits en els quals la motivació és aparent o il·lògica.

En el cas que ens ocupa, resulta palesa l'aparença de motivació per part de la sentència de segona instància, que va desestimar l'apel·lació sense entrar a examinar la qüestió pròpiament de fons del recurs, la qual cosa comporta una denegació del dret a la tutela judicial efectiva, tal com seguidament desenvoluparem.

Així, aquesta Sala ha proclamat en l'STSJC 9/2006, d'11 d'abril ; 52/2006, de 4 de setembre ; i 38/2008, de 10 de novembre ; entre d'altres '..., la motivación debe expresar los elementos y las razones del juicio que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales que fundamentan la decisión, o lo que es lo mismo, que su 'ratio decidendi' sea consecuencia de una exégesis racional del ordenamiento jurídico y no fruto de la arbitrariedad, lo que no se cumple tanto cuando no se contiene motivación alguna como cuando la efectuada es insuficiente mediante apreciaciones genéricas sin atender al caso concreto, dando lugar con tal deficiencia argumentativa a una conclusión arbitraria, caracterizada por la apariencia de ser meramente voluntarista, lo que comporta una denegación del derecho a la tutela judicial efectiva'.

4. En el cas que ens ocupa, l'objecte del recurs d'apel·lació va quedar centrat en la sol·licitud, deduïda per la Sra. Jose Carlos , que, tenint la titularitat de la guarda i custòdia de la seva filla Herminia , se li autoritzés el canvi de domicili de la menor perquè mare i filla poguessin residir juntes a Rio Negro (Brasil).

5. Davant de tal petició i atès que la mare apel·lant, a causa de la seva situació personal i a la seva precària situació econòmica a Espanya, va traslladar- se, durant la tramitació del recurs d'apel·lació, al costat de l'esmentada filla i del seu altre fill al Brasil, on, segons els certificats aportats a les actuacions, ella gaudeix d'activitat laboral i els seus fills s'hi troben degudament escolaritzats, la qual cosa evidencia que s'ha produït un trasllat definitiu al seu país d'origen, la Sala d'apel·lació conclou que 'el comportamiento de la apelante contraviene el Convenio sobre los Aspectos Civiles de la Sustracción Internacional de Menores de 25 de octubre de 1980... y supone un traslado ilícito dela menor que no puede ser amparado por este Tribunal, ex artículo 11 LOPJ , y la petición contenida en el escrito del recurso no puede ser examinada por la misma razón. Lo expuesto conduce al rechazo del recurso, en concreto de las seis peticiones expresamente consignadas en el suplico,...'. És a dir, tal com indica la Sentència dictada en data 12 de febrer de 2014 per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona , que resol la mateixa qüestió plantejada per la mateixa apel·lant relativa al seu altre fill -encara que de diferent pare- i que ha estat aportada durant la tramitació de la cassació, la Sentència de la Secció 12a de 19 de setembre de 2013 -objecte del recurs que aquí ens ocupa- 'no entra a examinar los argumentos del recurso para determinar si procedía o no autorizar el traslado porque ya se ha producido por la vía de hecho entendiendo que dicha conducta no puede ser bendecida a posteriori por dicho Tribunal'.

6. Tal com apunta el Ministeri Públic en pronunciar-se sobre el trasllat conferit pel que fa als presents recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, és difícil d'acceptar que la postura de la mare -que és la mateixa en ambdós procediments- impedeixi un judici de valor sobre l'interès superior de la filla menor. En el seu escrit el fiscal hi afegeix que, encara que el pare sigui diferent, això no obsta que afecti directament el nucli familiar format per la mare i la germana del menor Toni. El fet és que sobre el mateix nucli familiar s'han adoptat dues decisions judicials diferents. Així, la de la Secció 12a, objecte d'aquest recurs, s'ha basat exclusivament en el Conveni sobre sostracció, sense analitzar l'interès de la menor. I la Sentència de la Secció 18a ha defugit pràcticament el trasllat de la mare i el fill al Brasil per passar a examinar amb detall quina és la millor solució per a l'interès del fill esmentat. En definitiva, en un cas s'ha concedit l'autorització i en l'altre s'ha denegat -basant-se exclusivament en el Conveni sobre sostracció internacional de menors-, sense entrar en l'anàlisi de la qüestió de fons plantejada.

7. A aquest efecte, no pot obviar-se, ni ignorar-se, el que amb bon criteri exposa l'esmentada Sentència de la Secció 18a de l'Audiència Provincial de 12 de febrer de 2014 , que, per la seva transcendència en relació amb el supòsit enjudiciat, es transcriu en la part que aquí interessa:

'Las controversias sobre el lugar donde deben residir los hijos menores son de difícil resolución, pues si bien y en el plano legal la decisión que se adopte se ha de ajustar al interés del menor ( art. 211-6 CCCat y 5 LDOIA), cuando el cambio implica, como en el caso de autos, el traslado del menor a otro país, conlleva necesariamente la restricción y a veces pérdida de la relación con el otro progenitor. El conflicto de intereses es claro, de una parte el derecho del progenitor que quiere realizar el traslado que se ve limitado si quiere llevarse al menor, el derecho del otro progenitor a seguir manteniendo la relación con su hijo y participar en su formación y el derecho del menor a mantener la relación con ambos progenitores. Dicho conflicto debe ser resuelto de forma que el interés y necesidades del hijo quede menos comprometida.

No establece la ley criterios o parámetros que nos permitan una concreción del interés del menor al tratar este tipo de cuestiones. La STS de 26 de octubre de 2012 (ROJ: STS 6811/2012 ) únicamente se refiere a la ponderación de la necesidad y proporcionalidad del cambio de residencia de una menor y que en función de ello se ha de determinar el régimen de guarda y de visitas.

La Comisión Europea de Derecho de familia (dentro del ámbito de la Unión Europea) ha elaborado unos Principios de Derecho Europeo de Familia relativos a la responsabilidad parental, en cuyo capítulo V bajo la rúbrica de Contenido de la responsabilidad parental, principio 3:21 Cambio de residencia indica (3)La autoridad competente tendrá especialmente en cuenta:

(a) la edad y la opinión del niño;

(b) el derecho del niño a mantener relaciones personales con los otros titulares de la responsabilidad parental;

(c) la capacidad y voluntad de los titulares de la responsabilidad parental para cooperar;

(d) la situación personal de los titulares de la responsabilidad parental;

(e) la distancia geográfica y las facilidades de acceso;

(f) la libre circulación de personas.

En el ámbito de la Conferencia de la Haya de Derecho internacional privado como resultado de una reunión entre expertos de varios Estados celebrada en Washington en marzo de 2010 se publicó un número especial de la International Family Law que recogía las aportaciones realizadas y las conclusiones fueron recogidas en una Declaración sobre la reubicación familiar internacional estableciendo una lista de elementos que debían ser tenidos en cuenta por la autoridad competente en el ejercicio de la facultad discrecional de autorizar o no el traslado. Así se hace referencia al derecho del niño a mantener relacionales personales con ambos progenitores; la opinión del menor; las razones del traslado; la existencia de un clima familiar violento; las relaciones familiares previas; las decisiones familiares previas en materia de custodia y derechos de visita; el impacto de una negativa al traslado sobre el niño y los padres; la naturaleza de las relaciones paternofiliales y el compromiso del progenitor que quiere trasladarse respecto al mantenimiento de las relaciones personales con el otro progenitor; si las propuestas para el ejercicio del derecho de visita son realistas, entre otras.

En definitiva, se trata de examinar la incidencia o impacto que la autorización o la denegación puede tener en el menor por sí mismo y como reflejo de la incidencia o impacto que la autorización o denegación tiene en cada uno de los progenitores y que es lo que resulta menos perjudicial'.

TERCER. 1. Un cop això establert i partint del mateix contingut de la Sentència objecte de recurs, que expressa, com abans s'ha transcrit, que no entra en l'examen de les peticions contingudes en l'escrit del recurs, ens trobem, efectivament, davant una manca de motivació o davant una motivació aparent als efectes de resoldre les pretensions formulades per l'apel·lant, la qual cosa comporta, en definitiva, en haver-se-li produït una real indefensió de caràcter material, una denegació del dret a la tutela judicial efectiva, proclamat a l' article 24 de la CE , i això ha de comportar, per tant, l'estimació d'aquest motiu del recurs extraordinari per infracció processal.

2. Quant als efectes de l'apreciació d'aquest motiu del recurs extraordinari, cal tenir present el que estableix la disposició final 16a de la LEC 1/2000 , regla 7: 'Quan s'hagi recorregut contra la sentència per infracció processal a l'empara del motiu 2n de l'apartat primer de l'article 469, la sala, si estima el recurs per aquell motiu, ha de dictar una nova sentència, tenint en compte, si s'escau, el que s'hagi al·legat com fonament del recurs de cassació.'

La regla següent estableix que: 'Mentre les sales civil i penal dels tribunals superiors de justícia no tinguin competència per conèixer, amb caràcter general, dels recursos extraordinaris per infracció processal, no són aplicables els articles 466 , 468 i 472, així com els articles 488 a 493 i l'apartat quart de l'article 476. El que disposa l'últim paràgraf del apartat segon de l' article 476 no és aplicable en els casos en què s'estimi el recurs extraordinari per infracció processal fonamentat en el motiu 2n de l'apartat primer de l ' article 469 o en vulneracions de l ' article 24 de la Constitució que únicament afectin la sentència objecte de recurs.'

3. De l'esmentada normativa se n'infereix que la legislació processal no preveu amb caràcter general, en el règim transitori esmentat, el reenviament de les actuacions a les sales d'apel·lació perquè dictin una nova sentència, sinó que sigui el mateix òrgan de cassació el que dicti una nova sentència tenint en compte el que ha al·legat, si s'escau, en el recurs de cassació.

No obstant això, en supòsits excepcionals en què es trobin compromesos interessos superiors, com ara el principi de tutela judicial efectiva per la pèrdua d'una instància o de les dues instàncies, el que s'esdevindrà tant en el cas d'haver-se apreciat alguna excepció de caràcter obstatiu sense que sigui procedent, com en els supòsits en què pel fet d'existir manca de motivació o motivació aparent, que comporta igualment l'esmentada absència de motivació, hagi entendre's la qüestió com a no resolta, serà adequat remetre l'assumpte perquè l'Audiència s'hi torni a pronunciar ( STS Sala 1a de 24.11.2011 rec. 1679/2006 , de 14.4.2011 rec. 1371/2007, de 20 de desembre de 2013 núm. 792/2013 i STSJC 52/2009 de 10 de desembre de 2009 , 19 de desembre de 2011 i 1 de juliol de 2013 i 20 de març de 2014). En la Sentència d'aquest mateix TSJC d'11 d'octubre de 2011, en un supòsit molt similar a l'aquí examinat, ja es va indicar que: 'en orden a determinar los efectos que cabe anudar a la estimación de este recurso, no podemos dejar de considerar que nuestro Tribunal Supremo ha venido a reconocer ( SS. TS, Sala 1ª, 87/2009, de 19 de febrero ; 118/2009, de 11 de marzo ; 513/2009, de 29 de junio ; y 623/2009, de 8 de octubre ), al igual que esta Sala del TSJC, en su sentencia 52/2009, de 10 de diciembre , 'que, si bien es cierto que en los supuestos de interposición conjunta de los recursos extraordinario por infracción procesal y de casación, de conformidad con la regla 7ª de la DF 16ª LEC 2000 , una vez estimado el primero de ellos la Sala casacional debería dictar sentencia teniendo en cuenta, en su caso, lo alegado como fundamento del de casación, en casos -como el presente- de infracción de normas reguladoras de la sentencia (si bien, en el caso de la S TS 1ª 118/2009 se trataba de un supuesto de infracción de las garantías procesales -como acontece en el caso ahora enjuiciado-) es posible considerar más conveniente para ambas partes, en lugar de entrar a conocer del fondo del asunto con plena jurisdicción, adoptar la solución prevista en general para el recurso extraordinario por infracción procesal en el párrafo último del artículo 476.2 LEC , esto es, anular la resolución recurrida y reponer las actuaciones para que se vuelva a dictar una nueva sentencia...'.

4. Per tant, en el cas que ara ens ocupa, ha de disposar-se la nul·litat de les actuacions i reposar-les a l'estat i al moment en què s'ha incorregut en la infracció i vulneració de la normativa que regeix les garanties del procés, és a dir, al moment immediatament anterior a haver-se dictat la sentència. A aquest efecte, s'han de remetre les actuacions a l'Audiència Provincial perquè, amb absolut respecte a la seva funció i en l'exercici ple de les facultats jurisdiccionals que li corresponen, torni a dictar una nova sentència, en la qual, després de motivar raonadament sobre les peticions de l'apel·lant, tal com indica el Ministeri Fiscal - que actua en interès de la menor-, des del fons de l'assumpte, entri a valorar el cas concret i a partir d'aquí decideixi el que resulti més convenient per a la filla de la recurrent Herminia .

5. Finalment, cal afegir que no cal analitzar l'altre motiu del recurs extraordinari expressat, és a dir, el relatiu a la infracció processal denunciada i en particular a la falta de pràctica de l'exploració de la filla, ja que ha de ser la Sala d'apel·lació la que ha d'examinar i resoldre en funció de les al· legacions contingudes en el recurs d'apel·lació que va presentar la Sra. Jose Carlos .

QUART. No escau fer imposició de les costes dels recursos extraordinari per infracció processal i de cassació interposats, d'acord amb el que disposa l' art. 398 de la LEC , i cal tornar a la recurrent els dipòsits constituïts en formular els recursos, segons la disposició addicional 15 a. 9 de la LOPJ .

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

ESTIMAR el recurs extraordinari per infracció processal, interposat per la representació processal de la senyora Jose Carlos contra la Sentència dictada en data 19 de setembre de 2013 en el rotlle d'apel·lació 1402/2012 per la Secció Dotzena de l'Audiència Provincial de Barcelona , i, en conseqüència, DISPOSEM la nul·litat de l'esmentada Sentència i ORDENEM reposar les actuacions al moment processal anterior al moment que es va dictar, perquè, després del tràmit oportú, dicti una nova sentència en què es resolguin motivadament i d'acord amb el dret les pretensions plantejades per la susdita recurrent.

Tot això, sense fer una especial declaració sobre les costes dels recursos extraordinaris formulats. Torneu a la part recurrent els dipòsits que va constituir.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a l'òrgan d'on procedeixen, a fi que acompleixi el que s'hi disposa.

Així ho pronunciem, manem i signem. Jo, el secretari de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en dono fe.

PUBLICACIÓ. Avui els magistrats de la Sala que han dictat aquesta Sentència l'han signat i publicat. En dono fe.