Sentencia CIVIL Nº 73/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 37/2018 de 21 de Noviembre de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 37/2018

SENTÈNCIA NÚM. 73

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, a 21 de novembre de 2019

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per Adrian, representat/da davant aquest Tribunal pel/per la procurador/a ANNA SERRAT CARMONA i dirigit/da per l'advocat/da ANDRES IGLESIAS GALAN, contra la Sentència dictada per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 30 d'octubre de 2017 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 d'Igualada el 10 de març de 2014 en el procediment ordinari núm. 802/12. Amanda, aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat/da en aquest Tribunal pel/per la procurador/a JESÚS SANZ LÓPEZ i dirigit/da per l'advocat/da JOSE POCH VILLAMAYOR.

Antecedentes

Primer. El/La procurador/a Antonia García del Puerto, en representació de Adrian, va formular demanda de procediment ordinari núm. 802/12 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 3 d'Igualada. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 10 de març de 2014, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Estimando en parte la demanda formulada por la Procuradora Sra.García del Puerto, en la representación de autos, contra Amanda, debo condenar y condeno a la demandada a responder de la mitad de los seguros vinculados y del préstamo pendiente con la entidad BBVA, así como al 50% de las cuotas futuras de los préstamos, y seguros vinculados, desde el momento de presentación de la demandada y a abonar a la actora la cantidad de veintiocho mil seiscientos cuarenta y nueve euros con cuarenta y seis céntimos (28.649,46 €) más los intereses legales, todo ello sin expresa imposición de costas a la demandada.

Desestimando la demanda formulada por la Procuradora Sra.Puigvert Romaguera, en la representación de autos, contra Don Adrian, debo absolver y absuelvo al demandado de las pretensiones en su contra deducidas en el escrito de demanda, con expresa imposición de las costas procesales a la demandante reconvencional'.

El 21 de març de 2014 es va dictar Interlocutòria, amb la següent Part Dispositiva:

'Complemento la sentencia de fecha 10/03/2014, consistente en ampliar la misma en los siguientes términos:

Cualquiera de los prestatarios podrá realizar amortizaciones anticipadas que repercutirán en beneficio único de aquel que las haya realizado, y haciéndose también cargo en solitario de las posibles comisiones o penalizaciones que comporten dicha amortización anticipada.

No ha lugar a la subsanación solicitada por el/la Procurador/a Antonia Garcia del Puerto de la parte Actora, en cuanto al punto primero y tercero del escrito presentado por no ser motivo de subsanación lo solicitado.'

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 17a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 30 d'octubre de 2017, amb la següent part dispositiva:

'ESTIMAMOS PARCIALMENTE el recurso planteado por la representación de la Sra. Amanda, y la impugnación planteada por la representación del Sr. Adrian, REVOCAMOS la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 3 de Igualada, el diez de marzo de dos mil catorce, y estimamos en parte la demanda interpuesta por el Sr. Adrian, declaramos que la Sra. Amanda debe responder del 27,32% del préstamo pendiente con la entidad BBVA, y del cual a la presentación de la demanda se adeudan 233.735,06 €, reconociendo a ambos prestatarios el derecho de repetición para el supuesto que realizasen el pago a la entidad BBVA, y pudiendo cualquiera de los litigantes realizar amortizaciones anticipadas que repercutirán en beneficio único de aquel que las haya realizado, y haciéndose también cargo en solitario de las posibles comisiones o penalizaciones que comporten dicha amortización anticipada; y condenamos a la Sra. Amanda a pagar al Sr. Adrian la cantidad de 25.150,94 €, por las cuotas del préstamo hipotecario de mayo 2009 a septiembre 2012, y por reembolsos pendientes por los préstamos o pagos realizados por el Sr. Adrian en beneficio de la Sra. Amanda, y los intereses legales desde la interposición de la demanda. Y ello sin imposición de las costas ni de la primera instancia ni de la segunda a ninguna de las partes.

No se ha entrado a conocer de la demanda reconvencional porque estaba condicionada a una condena que no se ha producido, sin que proceda imponer costas procesales por la misma'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Adrian va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 10 de gener de 2019, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 23 de maig de 2019, en què es va celebrar. No s'ha complert el termini atorgat per a dictar sentència atès el número d'assumptes en tràmit.

Ha estat ponent l'Il·lm/a. Sr. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER. Resum d'antecedents

Les dades fàctiques essencials que emmarquen aquest litigi són aquestes:

1a/ Adrian i Amanda es van casar el dia tres d'agost de 1991 sota el règim econòmic de separació de béns i el mes de maig de 2009 es va produir la separació de fet, dictant-se el 4 de maig de 2011 la sentència de divorci que bàsicament es pronunciava sobre el règim de guarda dels tres seus fills i atribuïa a Adrian l'ús de l'habitatge familiar propietat indivisa d'ell i sa mare;

2a/ en data 12 de març de 2003, en plena època de convivència conjugal, Adrian i Amanda van concertar conjuntament un primer préstec de 180.000 euros amb Caixa Manresa, aplicant una part del capital (141.438 €) al pagament de les obres de reforma de l'habitatge familiar i la resta a altres despeses (compra d'una autocaravana per a la família, cancel·lació d'uns crèdits del negoci privatiu de l'esposa i cost d'una intervenció de cirurgia estètica), i el 6 de març de 2008 van firmar també conjuntament un segon préstec amb Banc Bilbao Vizcaya Argentaria per un capital de 285.000 euros, dels quals 163.945 es destinaren a cancel·lar el primer préstec i la resta a altres despeses (compra de dos vehicles; cancel·lació d'un préstec demanat a La Caixa l'any 2004 pel senyor Adrian i dels saldos negatius de comptes corrents dels cònjuges);

3a/ la demanda que obre el litigi va ser promoguda l'octubre de 2012 per Adrian en exercici d'una acció principal de reemborsament de les quotes del préstec i assegurances vinculades satisfetes per ell a partir del cessament de la convivència en la meitat corresponent a la coprestataria Amanda i de pagament del 50% de les quotes futures, i també el reemborsament d'altres pagaments fets en interès de la senyora Amanda; subsidiàriament demanava un reemborsament ajustat a les proporcions (53,70% ell i 46,30% ella) en què haurien contribuït al pagament de les despeses familiars i el pagament de les quotes futures del préstec en la mateixa proporció;

4a/ la senyora Amanda s'oposà a la reclamació del senyor Adrian al·legant que totes les liquidacions econòmiques entre els cònjuges havien estat objecte de controvèrsia en el procés de divorci, i també va reconvenir, condicionat al manteniment de la pretensió de l'actor, en reclamació de la quantitat (142.5000 €) en què s'hauria beneficiat econòmicament el demandant amb el capital del primer préstec i altres operacions dutes a terme en el si del matrimoni (el préstec ja esmentat de 35.000 € demanat només per ell l'any 2004, la compra d'un automòbil ja esmentada i la venda l'any 2009 d'una auto-caravana comprada amb el capital del primer préstec);

5a/ la sentència del jutjat va acollir en part la pretensió principal del demandant en aplicació dels articles 233-23.1 CCCat en relació amb els 1138 i 1145 CC, condemnant la senyora Amanda al reemborsament de 28.649,46 €, corresponents als diversos pagaments abonats pel senyor Adrian en utilitat de l'esposa, i al pagament del 50% dels venciments futurs del segon préstec i de l'assegurança vinculada; al mateix temps, desestimava la reconvenció atès que la senyora Amanda no acreditava el pagaments fets per ella en interès del senyor Adrian que fonamentaven la seva pretensió;

6a/ la sentència de segona instància va descartar la concurrència de cosa jutjada en relació amb el que fou objecte de debat en el divorci, fixant la responsabilitat de la demandada en el pagament dels préstecs no en atenció al que resulta dels títols -responsabilitat mancomunada dels dos prestataris- sinó en funció de la destinació donada als capitals dels préstecs que analitza amb detall; pel que fa a la reconvenció deia que 'no podemos entrar puesto que no se han repercutido en la Sra. Amanda cantidades del préstamo hipotecario que solo han beneficiado al Sr. Adrian';

7a/ aquesta sentència va ser anul·lada per la d'aquest tribunal 9/2017, de 23 de febrer, dictada en resposta al recurs per infracció processal interposat pel demandant, en considerar que el tribunal d'apel·lació no havia motivat prou la raó jurídica que fonamentava la seva decisió ni tampoc explicava amb claredat el còmput de les partides que prenia en consideració;

8a/ la segona sentència dictada per l'Audiència expressa que la condemna de la senyora Amanda (reemborsament de 25.150,94 € al senyor Adrian pels pagaments del préstec fets per ell en exclusiva entre la separació de fet i la demanda i pagament d'un 27,32% de les amortitzacions futures) es recolza en el principi general del dret que prohibeix tot enriquiment injust, que en aquest cas tindria prou força per destruir la presumpció de mancomunitat del deute enunciada a l' article 1138 del Codi civil, alhora que explicita les imputacions de despeses que suporten aquelles determinacions quantitatives; quant a la reconvenció, reprodueix l'argumentació de la primera sentència justificativa que no s'hi entrés a examinar-la;

9a/ contra aquesta segona sentència d'apel·lació el demandant hi formula recurs per infracció processal que consta de tres motius i recurs de cassació que consta d'uns altres vuit motius, per bé que només els dos primers es formulen amb caràcter principal i la resta ho són amb caràcter subsidiari o de forma redundant.

SEGON. Recurs per infracció processal

Els dos primers motius s'estalonen en l' article 469.1, ordinal segon, de la Llei d'enjudiciament civil ( LEC), i denuncien la vulneració dels articles 218.1 i 222.1 del mateix cos legal en forma de incongruència i d'inaplicació de la cosa jutjada que s'hauria produït respecte d'alguns dels extrems de la contesa.

El motiu tercer es recolza en l' article 469.1, 4a LEC i denuncia la indefensió que hauria patit el demandant pel fet que la sentència valora determinades qüestions fàctiques relatives a la destinació dels préstecs d'una forma totalment arbitrària o il·lògica.

Tot i que un ordre lògic imposa l'examen en primer lloc dels motius del recurs per infracció processal (disposició final 16a. 1, regla 6a LEC), en la mesura que el seu eventual acolliment podria incidir en les premisses del recurs de cassació, en el nostre cas no es dona aquesta condicionalitat, atès que, com s'exposa més endavant, les raons de l'estimació del recurs de cassació fan innecessària l'anàlisi de les qüestions a què es refereix el recurs per infracció processal.

TERCER. Recurs de cassació

Motius primer i segon: vulneració de l' article 1138 CC i aplicació indeguda del principi d'interdicció de l'enriquiment injust

1.El motiu primer denuncia la vulneració de l' article 1138 del Codi civil (CC), per tal com la sentència descarta l'apreciació de la mancomunitat del deute derivat del segon préstec per considerar que s'ha destruït la presumpció de cotitularitat i, en atenció al principi general del dret que prohibeix l'enriquiment injust,'entra a valorar cuál fue el destino concreto del préstamo y realiza una imputación de responsabilidades en función de lo que considera el beneficio obtenido por cada uno de los cotitulares del préstamo'.

Procedint d'aquesta manera, el recurrent considera que es vulnera l' article 1138 CC ja que en el cas enjudiciat la cotitularitat del deute entre els prestataris l'estableix un títol contractual. I proposa que s'estableixi com a doctrina que, quan els cònjuges assumeixen davant tercer un deute amb caràcter solidari, l'exclusió de l' article 1138 CC només és factible quan hi ha pacte exprés, sense tenir-hi cabuda l'aplicació de la doctrina de l'enriquiment injust. Reitera que els préstecs s'inscriuen en la comunitat de vida formada pels cònjuges durant la convivència conjugal i que amb ells només pretenien millorar les condicions de vida de la família, les despeses de la qual eren ateses indistintament amb els ingressos de cadascun d'ells, raó per la qual la seva pretensió principal és la de reclamar un reemborsament de les amortitzacions del segon préstec a càrrec seu posteriors a la ruptura de la convivència a l'empara de l' article 1145 CC.

El motiu segon considera que s'ha fet una indeguda aplicació de la doctrina de l'enriquiment injust encarnada en les sentències del Tribunal Suprem 117/1997, 681/2003 i 887/2011, en detriment de l'article 232-3 CCCat, atès que els desplaçaments patrimonials entre els cònjuges, emmarcats en un àmbit econòmic-familiar, comptaven amb una causa legítima que els emparava.

És indiscutible el lligam que hi ha entre els dos motius, ja que la raó principal justificativa de la decisió de l'Audiència de prescindir del caràcter mancomunat de les obligacions assumides pels cònjuges-prestataris en el contracte, rau en l'apreciació d'una situació d'enriquiment injust derivada del desigual profit obtingut per cadascun d'ells del capital del finançament bancari per mor de l'aplicació donada a aquest capital durant la convivència conjugal.

És aconsellable, doncs, l'anàlisi conjunta dels dos motius.

2.La sentència impugnada dedica el seu fonament jurídic setè a transcriure els articles 1138 i 1145 del Codi civil espanyol, que integren certament el nucli del fonament jurídic de la demanda del senyor Adrian, i a distingir entre la vessant externa (relacions creditor-deutors) i la interna (relació entre codeutors) en les obligacions solidàries passives, raonant tot seguit el següent: ' Nuestro ordenamiento jurídico prevé en el artículo 1145 del Código Civil que el pago hecho por uno de los deudores solidarios extingue la obligación, pudiendo reclamar quien hizo el pago de sus codeudores la parte que a cada uno correspondiera abonar, estableciéndose en el art. 1138 del Código Civil una presunción iuris tantum de mancomunidad de la deudaen la que concurren varios deudores, al indicar que la deuda se presumirá dividida en tantas partes iguales como deudores haya, presunción que desde luego admite prueba en contrario, por ejemplo en base al posible enriquecimiento injusto habido por uno de los codeudores en detrimento de otro'.

A continuació, s'insereixen fragments de les sentències del Tribunal Suprem de 13 d'abril de 2016, 6 de març de 2015, 26 d'octubre de 2002 i 16 de juliol de 2001, es recorda la perspectiva de les pretensions de les parts ('el propio actor principal dedica la mayor parte de su demanda a desvirtuar la presunción de que el crédito hipotecario debe ser asumido por partes iguales[...]y la demandada asimismo introduce elementos que cuestionan la presunción'), i s'acaba afirmant que 'existe prueba suficiente que puede desvirtuar la presunción de igualdad que previene el artículo 1138 CC ', raó per la qual en el fonament jurídic vuitè s'analitza amb detall la destinació donada als capitals rebuts pels consorts Adrian- Amanda mitjançant els préstecs bancaris hipotecaris dels anys 2003 i 2008, i es conclou que la senyora Amanda només ha de reemborsar al senyor Adrian i ha de satisfer les amortitzacions futures del segon préstec en la proporció (27,32%) en què el finançament bancari ha redundat en el seu benefici.

3.Convé precisar d'entrada que la doctrina jurisprudencial invocada a la sentència no és determinant en el nostre cas.

En efecte, les SSTS 129/2015, de 6 de març, i 249/2016, de 13 d'abril, es limiten a dir que la responsabilitat solidària enfront de la víctima per una negligència mèdica de tots els declarats responsables, no impedeix que, un cop satisfet el perjudicat, el pagador promogui la corresponent acció de regrés ex article 1145 II CC contra aquells a qui considera responsables, cas en el qual aquests darrers ho seran amb caràcter mancomunat.

Mentre que les SSTS 770/2001, de 16 de juliol, i 1015/2002, de 26 d'octubre, declaren que quan la responsabilitat reparatòria i solidària fixada per sentència de diverses persones enfront un tercer perjudicat per un il·lícit penal o civil no conté una distribució de la responsabilitat entre aquells, la ulterior acció de regrés haurà d'ajustar-se a la presumpció de mancomunitat de l' article 1138 CC, llevat que es determini mitjançant prova convincent una altra distribució.

En el cas enjudiciat, la demanda del senyor Adrian exposa la contractació conjunta pels cònjuges dels préstecs dels anys 2003 i 2008 (bona part del capital del préstec del 2008 es va destinar a la cancel·lació del de 2003) i el pagament per part seva d'ençà la separació de fet de les amortitzacions periòdiques del segon préstec, reclamant en conseqüència, en forma principal, la condemna de l'altra prestatària al reemborsament de la meitat d'aquests pagaments, en exercici de l'acció prevista en els articles 1145 i 1138 CC; només amb caràcter subsidiari demanava que el reemborsament a càrrec de la senyora Amanda s'ajustés a la proporció (53,70%) en què se n'havia aprofitat del finançament.

La contesta de la demandada no negava la responsabilitat solidària dels co-prestataris davant del prestador ni tampoc el pagament a càrrec del senyor Adrian de les amortitzacions íntegres del segon préstec a partir del mes de maig de 2009, sinó que sostenia que el reemborsament pretès implicaria un enriquiment injust ja que el deute derivat dels préstecs no integrava una despesa familiar, raó per la qual formulava una pretensió reconvencional en reclamació de la quantitat (142.500 €) que el senyor Adrian havia aplicat al seu benefici particular.

4.Certament, segons que expressa la sentència del Tribunal Suprem 179/2018, de 3 d'abril, un dels mecanismes jurídics emprats per a ' corregir adjudicaciones patrimoniales antijurídicas' consisteix en l'aplicació del principi general del dret que prohibeix tot enriquiment injust.

La STS 63/2018, de 5 de febrer, declara en aquest sentit que ' el enriquecimiento injusto, en cuanto fuente de obligaciones, tiene su fundamento en la carencia de razón jurídica para el incremento patrimonial - SS. de 28 enero 1956 , 10 y 27 marzo 1958 , 21 abril y 20 noviembre 1964 , 24 enero 1975 , 20 febrero 1976 y 16 noviembre 1978 -, sin perjuicio de que cualquier título jurídico -legal o convencional- constituirá motivo válido para la ventaja obtenida, en cuanto que lejos de producirse una atribución sin justa causa se hubiera operado en adecuada correspondencia a las relaciones vinculantes establecidas por las partes y guardando conformidad con el derecho objetivo'.

La STS 759/2012, de 12 de desembre, exposava els requisits que integren la institució de l'enriquiment injust:'Como afirma la sentencia de esta Sala de 27 septiembre 2004 (Rec. 2930/1998 ), con cita de las anteriores de 7 y 15 de junio del mismo año , para aplicar la doctrina del enriquecimiento injusto se exige que exista un aumento del patrimonio o una ausencia de procedente disminución del mismo, en relación al demandado; un empobrecimiento del actor representado por un daño positivo o por un lucro frustrado; y la inexistencia de una justa causa, entendiéndose como causa justa aquella situación jurídica que autoriza al beneficiario de un bien a recibirlo, sea porque existe una expresa disposición legal en ese sentido, o sea porque se ha dado un negocio jurídico válido y eficaz que así lo determina'.

Aquestes darreres consideracions evidencien el caràcter estrictament subsidiari de la figura de l'enriquiment injust, raó per la qual l'esmentada STS 179/2018 denegava la seva aplicació, atès que el desplaçament patrimonial concurrent obeïa al compliment estricte d'un contracte d'arrendament. De la mateixa manera que la STS 887/2011, de 25 de novembre, aprecia una causa justificativa dels desplaçaments patrimonials entre els membres d'una parella pel fet que ambdós voluntàriament fessin aportacions dineràries a un compte bancari comú amb confusió de les quantitats ingressades. Fins i tot la STS 162/2008, de 29 de febrer, descarta l'apreciació de l'enriquiment injust quan s'aprecia una causa justificativa de l'atribució patrimonial encara que els interessats discrepin sobre quina sigui la causa concreta que hi concorre.

5.Precisament el legislador català va inspirar-se en la figura de l'enriquiment injust a fi de corregir les desigualtats patrimonials entre cònjuges a què pot donar lloc el règim econòmic matrimonial de separació de béns, en aquells casos en què un d'ells s'hagi dedicat, sense retribució o amb una retribució insuficient, a la casa o hagi treballat per a l'altre cònjuge.

Aquesta aplicació es va traduir en la compensació econòmica introduïda a la Compilació del dret civil de Catalunya ( article 23) mitjançant la Llei 8/1993, de modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges, reiterada més tard per l' article 41.1 del Codi de família, el qual expressava literalment que la desigualtat entre els patrimonis dels cònjuges originada per la major i desinteressada dedicació d'un a la casa o al negoci de l'altre, constituïa un 'enriquiment injust' que la compensació econòmica per raó de treball a favor del perjudicat tractava de pal·liar.

Significativament la regulació vigent de la compensació econòmica continguda al llibre segon del CCCat (articles 232-5 a 232-11) ha abandonat tota connexió amb l'enriquiment injust, centrant-se senzillament 'en el desequilibri que produeix entre les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l'altre en faci una altra que sí que en genera', segons que es llegeix en el preàmbul del llibre segon.

6.Un dels efectes característics del fet familiar, en aquest cas sorgit per la via del matrimoni, és l'establiment d'un vincle jurídic entre dues persones que origina una comunitat de vida i les conseqüents despeses familiars ( articles 1 i 4 CF).

Sota la vigència del Codi de família, aprovat per la Llei 9/1998, de 15 de juliol, i per tant plenament aplicable a les operacions creditícies que motiven aquest litigi (els crèdits bancaris conjunts analitzats són dels anys 2003 i 2008 però també ho és un altre demanat només pel demandant l'any 2004), tenien la consideració de despeses familiars 'les necessàries per al manteniment de la família, amb adequació als usos i al nivell de vida'; especialment ho eren, segons que precisava l' article 4.1 CF, (i) les despeses originades en concepte d'aliments en el sentit més ampli, (ii) les d'adquisició, millora i conservació dels habitatges o d'altres béns d'ús de la família si eren de titularitat conjunta dels cònjuges, (iii) tractant-se de béns de titularitat d'un dels cònjuges en el règim de separació de béns, les despeses d'adquisició i millora de l'habitatge familiar o altres béns d'ús de la família, o les dels préstecs demanats amb aquesta finalitat, només en la part que correspongui al valor del seu ús, i (iv) les atencions de previsió, mèdiques i sanitàries.

El vigent article 231-5 CCCat regula les despeses familiars en un sentit molt semblant al del Codi de família, llevat de la rellevant exclusió de les despeses d'adquisició i millora de l'habitatge familiar, respecte de les quals el preàmbul del llibre segon explica que 'són despeses d'inversió que cal vincular a la titularitat de l'immoble' i que, per tant, s'han de satisfer d'acord amb el que disposi el títol de constitució ( article 233-23.1 CCCat).

La contribució a les despeses del manteniment familiar havia de seguir, en el règim del Codi de família (article 5.1), aquestes pautes: 'en la forma que pactin, els cònjuges contribueixen a les despeses del manteniment familiar amb l'aportació pròpia al treball domèstic, amb la seva col·laboració personal o professional no retribuïda o amb retribució insuficient en l'activitat professional o empresarial de l'altre cònjuge, amb els recursos procedents de la seva activitat o dels seus béns, en proporció als seus ingressos i, si aquests no són suficients, en proporció als seus patrimonis'.

En aquest sentit, la sentència d'aquest tribunal 43/2015, de 8 de juny, ressalta que en la relació interna entre els codeutors derivada de l'exercici d'una acció de reemborsament a l'empara de l' article 1145 CC, una vegada extingit el deute enfront del creditor en virtut del pagament fet per un d'aquells, als efectes de l' article 552-8 CCCat prevalen els acords a què haguessin arribat entre ells, configurats en aquell cas per les participacions desiguals en la titularitat del bé assumides en el títol d'adquisició.

Per la seva banda, la STSJ 27/2019, de 28 de març, després d'aclarir que les disposicions de diners i altres atribucions entre cònjuges fetes durant la vigència del Codi de família -com és el cas- s'han de regir per aquesta darrera normativa (la disposició transitòria tercera del llibre segon del CCCat, en vigor a partir de l'any 2011, només preveu una retroactivitat de grau mig), recorda que la contribució a les despeses del manteniment familiar ha guiar-se per l' article 5 CF, que fa prevaler el lliure pacte entre els cònjuges i que, en darrer terme, preveu un sistema no d'aportació igualitària, sinó 'en proporció als seus ingressos i, si aquests no són suficients, en proporció als seus patrimonis' (el vigent article 231-6.1 CCCat és idèntic en aquest extrem a l' article 5.1 CF). En coherència, la sentència admet el reemborsament que pretén un dels cònjuges únicament respecte de les disposicions d'un compte bancari comú fetes per l'altre cònjuge per atendre una finalitat aliena a la satisfacció de les despeses familiars.

7.Partint dels paràmetres legals i jurisprudencials exposats els dos primers motius han de reeixir, la qual cosa fa innecessari l'examen dels motius tercer a vuitè del recurs plantejats amb caràcter subsidiari respecte dels dos primers.

Cal subratllar que tots els préstecs van ser concertats en plena època de convivència conjugal i a més sota la vigència del Codi de família, que incloïa expressament entre les despeses familiars no només les originades en concepte d'aliments en el sentit més ampli ( article 259 CF), sinó també la de millora de l'habitatge familiar pertanyent a un dels cònjuges en la part que correspongui al valor de l'ús.

Tot i que en el primer dels préstecs es feia constar que l'operació responia a 'la finalidad exclusiva de contribuir a la financiación de la adquisición de la finca', és indiscutible que amb el seu capital s'atengueren les despeses de millora de l'habitatge pertanyent al senyor Adrian que constituïa l'habitatge familiar i altres atencions nítidament familiars, segons la descripció que feia aleshores l' article 4.1 CF.

Tampoc no ha estat objecte de discussió que els cònjuges procedien en general a la satisfacció de les despeses familiars -inclosa l'amortització dels préstecs- mitjançant aportacions indiscriminades dels ingressos provinents de llurs ocupacions fora de la llar, en correspondència amb la regla supletòria de contribució proporcional a les despeses familiars de l' article 5.1 CF. La part recorreguda ho admet quan diu que ' el Sr. Adrian, con su nómina, se hacía cargo a título exclusivo del pago de algunos de los gastos familiares del matrimonio, entre otros, y en especial a lo que aquí nos afecta, del pago de la cuota mensual del préstamo hipotecario que gravaba la vivienda familiar'.

En aquest mateix sentit, l'aportació a càrrec del senyor Adrian de l'ús l'habitatge de la seva titularitat -juntament amb la seva mare- que constituïa el domicili familiar implica també una contribució al manteniment de les despeses familiars, en concret, la d'habitació.

Cal subratllar que no s'ha declarat provat el pacte tàcit -al·legat per la demandada- a què haurien arribat els cònjuges segons el qual, en contra del que diu el títol contractual, l'amortització del préstec de 2008 aniria en tot moment a càrrec exclusiu del senyor Adrian.

D'altra banda, no consta que la intervenció en qualitat de prestatària de la senyora Amanda fos imposada pels respectius prestadors, de manera que la seva presència ha d'atribuir-se naturalment a la consciència per ambdós cònjuges que l'esmentat finançament s'inscrivia en l'àmbit de les despeses familiars a càrrec seu.

En conseqüència, la causafamiliar dels negocis de finançament controvertits i de la subsegüent aplicació dels capitals rebuts pels cònjuges prestataris, obliga a excloure com a norma aplicable al fons de la controvèrsia el principi general del dret que prohibeix l'enriquiment injust, ja que aquest principi només opera -segons que s'ha exposat- amb caràcter subsidiari.

Res no impedia la demandada haver reclamat en el procés de divorci, a l'empara dels articles 41 i 42 CF (el procediment de divorci es va iniciar sota la vigència del Codi de família), la corresponent compensació econòmica per raó de treball, si considerava que s'havia produït una desigual evolució dels seus respectius patrimonis en els gairebé 20 anys de convivència conjugal lligada a la seva substancial major dedicació a la casa o al negoci o activitat professional del seu consort.

No debades, la nostra sentència 24/2016, de 11 d'abril, invocant els precedents de les sentències 9/2003 i 18/2007, raona que al efectes de la compensació econòmica són computables com a increment patrimonial les rendes generades per un dels cònjuges constant el matrimoni dedicades a l'amortització dels préstecs concertats per a finançar l'adquisició, reparació, conservació o millora dels seus béns privatius, estiguin o no dedicats a l'ús familiar. Prenent com a punt de partida la redacció dels articles 4.1,b/ i 5.1 CF aplicables al litigi, ho raona amb aquestes paraules: ' la relación entre el art. 41 y el 5.1, ambos del Codi, es artificial y sólo se sostiene por la literalidad de sus términos; la contribución a las cargas constante matrimonio y la equiparación económica en el momento de la crisis, obedecen a principios y finalidades distintas; la primera es propia del régimen de separación de bienes (significativamente, véase art. 1.438 del Código civil ), la segunda es un correctivo del régimen, a aplicar en el momento de su disolución;[...]porque no sería comprensible que el cónyuge que hubiese contribuido al levantamiento de las cargas familiares mediante la amortización del préstamo concertado para financiar la adquisición de la vivienda de titularidad exclusiva y de uso familiar con las rentas de su trabajo, industria o actividad profesional, pudiera recuperar su contribución, incluso con beneficios, y que, en cambio, el cónyuge dedicado al hogar y a la familia se viera imposibilitado de recuperar la suya, al menos en parte'.

8.Conformement estableix l' article 487.3 LEC, l'estimació del recurs comporta que la reclamació del demandant hagi de prosperar en la seva formulació principal a l'empara de l' article 1145 II CC, és a dir, en allò que implica el reemborsament estricte del 50% dels pagaments efectuats pel senyor Adrian a partir del trencament de la convivència conjugal en concepte d'amortitzacions del préstec de l'any 2008 i abonament de les primes de l'assegurança vinculada (23.072,90 i 2.392,63 € respectivament fins a setembre de 2012, poc abans de la presentació de la demanda), més la condemna de la demandada al pagament del 50% de les amortitzacions futures del préstec -i les primes de l'assegurança vinculada- fins el seu venciment, seguint el que disposa el títol contractual.

En canvi, no s'inclouran a la condemna els pagaments fets pel demandant en plena època de convivència conjugal suposadament per atendre despeses privatives de la demandada, puix que aquests pagaments s'integren en la contribució deguda del senyor Adrian a les despeses familiars.

Per la mateixa raó no pot ser acollida la reclamació reconvencional mantinguda per la demandada en la segona instància pel cas que prosperés la pretensió principal del demandant, ja que el nucli d'aquella reclamació gira al voltant d'operacions financeres i transferències de diners fetes en època de convivència conjugal en contemplació de les necessitats familiars.

La condemna líquida en concepte de reemborsament meritarà l'interès legal des de la data de la reclamació judicial ( article 1100 CC), mentre que la mora processal produirà els seus efectes a partir d'aquesta sentència atès que el fonament jurídic que estalona les de les instàncies no era coincident, conformement disposa l' article 576.2 LEC.

QUART. Costes

No es farà imposició de les costes dels recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació puix que aquest és acollit i l'altra no és objecte d'anàlisi per mor justament de l'estimació de la cassació ( article 398.2 LEC), amb devolució dels dipòsits constituïts per a recórrer ( disposició addicional 15ª LOPJ).

Fallo

La Sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

ESTIMAR el recurs de cassació interposat per la representació processal de Adrian contra la sentència de 30 d'octubre de 2017 dictada per la Secció 17ª de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle 585/2014, la qual cassem, i en el seu lloc, amb estimació parcial de la demanda i desestimació de la reconvenció:

a/ condemnem la demandada a reemborsar al demandant la quantitat de 25.465,53 euros, amb l'interès legal des de la data de la demanda i el de la mora processal des de la data d'aquesta sentència, i a satisfer el 50% de les amortitzacions del préstec concertat amb BBVA el 6 de març de 2008 i l'assegurança vinculada vençudes a partir del mes d'octubre de 2012 fins l'extinció del contracte;

b/ reconèixer a qualsevol dels prestataris el dret de repetició en cas que faci amortitzacions o pagaments per sobre de l'import del seu deute mancomunat;

c/ facultar a qualsevol dels prestataris per a fer amortitzacions avançades del préstec, que aniran en el seu benefici exclusiu i amb assumpció per part seva d'eventuals comissions o penalitzacions.

No escau fer imposició de les costes derivades dels recursos per infracció processal i de cassació, confirmant els pronunciaments de les causades en les instàncies.

Retorneu els dipòsits constituïts per a recórrer.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.