Sentencia Civil Nº 8/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 100/2006 de 03 de Abril de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de Cassació núm. 100/2006

S E N T È N C I A NÚM. 8

Presidenta:

Excma. Sra. Ma Eugènia Alegret Burgués

Magistrades:

Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Il·lma. Sra. Teresa Cervelló i Nadal

Barcelona, 3 d'abril de 2007

Antecedentes

Primer. La Procuradora dels Tribunals Sra. Ma. Dolores Ribas Mercader, actuant en nom i representació del Sr. Benedicto el dia 23 de gener de 2004 va presentar una demanda contenciosa de separació matrimonial contra la Sra. María Rosa. Previs els tràmits legals pertinents, en data 23 de novembre de 2004, el Jutjat de 1ª Instància núm. 6 de Cerdanyola (separació núm. 47/04) va dictar una Sentència amb la següent part dispositiva, en allò que interessa per l'anàlisi d'aquest recurs:

'...5ª) Procede establecer una Pensión Compensatoria en favor de la Sra. María Rosa en la cuantía de 2.500 euros mensuales, que el Sr. Benedicto hará efectiva los cinco primeros días de cada mes en la cuenta corriente que a tal efecto designe la Sra. María Rosa.

Dicha cantidad deberá ser actualizada anualmente mediante la aplicación del IPC correspondiente publicado por el INE u organismo que le sustituya.

6º) Procede de conformidad con el artículo 219 (3) de la LLEC reconocer en favor de Dña María Rosa el derecho a la compensación económica reconocido en el artículo 41 del CFamilia si bien su determinación y cuantificación habrá de efectuarse en procedimiento independiente de este teniendo presente que en dicho procedimiento no podrá entrarse a discutir el derecho a la percepción, sino la cuantificación económica'...

Segon. Contra l'anterior Sentència la representació processal d'ambdues parts, actora i demandada, van interposar recurs d'apel· lació que va ser admès a tràmit i, seguida la tramitació pertinent, la Secció 18a. de l' Audiència Provincial de Barcelona, va dictar una Sentència de data 15 de juny de 2006 (rotlle 635/2005), amb la següent part dispositiva:

'Que ESTIMANDO EN PARTE el recurso de apelación formulado por la representación de D. Benedicto y DESESTIMANDO el recurso formulado por la representación de Dª María Rosa contra la sentencia dictada en fecha 23 de noviembre de 2004, por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 6 de Cerdanyola del Vallés en los autos de Separación nº 47/2004 de los que dimana el presente rollo, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS EN PARTE la expresada resoluci`Žon, en el pronunciamiento relativo a la compensación económica reconocida a la esposa al amparo del art. 41 del Codi de Familia, que se deja sin efecto, manteniendo íntegramente las demás medidas acordadas, sin hacer expreso pronunciamiento en cuant a las costas de la presente apelación a ninguna de las partes.'

Tercer. El Procurador dels Tribunals Sr. Ricard Simó Pascual, actuant en representació de Doña. María Rosa, mitjançant escrit que va presentar a la Secció 18a. de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 27 de juny de 2006 va preparar recurs de cassació contra la Sentència abans esmentada, recurs que va interposar, dins de termini, davant la mateixa Secció de l'Audiència Provincial, i mitjançant una provisió de data 8 de setembre de 2006 la Secció 18a. va unir l'escrit d'interposició de l'esmentat recurs de cassació i va acordar elevar les actuacions a aquesta Sala amb emplaçament de les parts.

Quart. Es van rebre les actuacions, i per una interlocutòria de data 23 de novembre de 2006, la Sala va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per interès cassacional, i es va donar trasllat a la part recorreguda a qui es va donar el corresponent termini per formular el seu escrit d'oposició que va presentar en temps i forma, interessant la celebració de vista. Per una provisió de data 11 de gener de 2007 es va assenyalar per la votació i decisió del recurs el dia 1 de febrer de 2007. La part recorreguda va presentar recurs de reposició contra l'esmentada provisió interessant la celebració de vista pels motius que exposava al seu escrit de recurs, i seguits els tràmits pertinents, mitjançant interlocutòria de data 15 de febrer de 2007 es va estimar el recurs de reposició i es va assenyalar per la celebració de la vista el dia 1 de març de 2007, data en què va tenir lloc.

Ha estat designada ponent la Magistrada Il·lma. Sra. Teresa Cervelló i Nadal.

Fundamentos

PRIMER. Al·lega la recurrent la inexistència de doctrina d'aquesta Sala en relació a l'aplicació de l' art. 219.3 LEC als supòsits de l' art. 41 del Codi de Família, és a dir, de doctrina sobre la possibilitat que la Sentència que dóna lloc a la separació, divorci o nul·litat del matrimoni, declari el dret a rebre la indemnització de l'art. 41 i deixi per un posterior procediment la quantificació de la citada indemnització, en aplicació d'aquella norma processal. Considera la recurrent, en contra de la Sentència de la Secció 18a. de l'Audiència Provincial de Barcelona que recorre, que ni de la Llei ni de la doctrina resulta la necessitat de quantificar i, consegüentment, fixar la quantia de la citada compensació econòmica al procediment de nul·litat, separació o divorci, doncs si en aquest procediment s'acredita l'existència dels requisits necessaris perquè es pugui declarar el dret, però no resulta possible fer-ne el càlcul, res no impedeix que aquest càlcul es pugui fer en un altre procediment.

És cert que malgrat les innombrables Sentències en les quals aquesta Sala ha tingut ocasió de pronunciar-se, i configurar així una jurisprudència consolidada, en relació a l'esmentat art. 41 del Codi de Família, no ho ha fet mai sobre el punt concret objecte d'aquest debat. No obstant, sí que a les Sentències dictades ha fet una sèrie de pronunciaments no referits expressament a la qüestió que es planteja però que, degudament analitzats, ens han de permetre arribar a conclusions conformes amb la nostra línia jurisprudencial.

SEGON. Hem de dir, ja des d'ara, que no compartim la tesi de la recurrent, per les raons que s'exposaran i que porten necessàriament a la desestimació del recurs.

El primer obstacle al seu raonament el constitueix el fet que un dels requisits pel naixement del dret, entre d'altres, és precisament la comparació de les masses patrimonials d'ambdós cònjuges, comparació que només és possible a partir de la valoració dels patrimonis d'un i altre. Dit d'una altra manera, no es pot declarar el dret sense haver comparat prèviament les masses patrimonials dels cònjuges, del que resulta que si no s'acredita la desigualtat entre patrimonis, encara que es compleixin tots els altres requisits, faltant-ne un, no és possible declarar el dret a rebre l'esmentada compensació.

Ja a la STSJC núm. 8/2000 de 27 d'abril es deia que 'el sistema compensatorio opera cuando se disuelve el matrimonio, se centra en el período de convivencia familiar y se viabiliza cuando existe un desequilibrio patrimonial injustificado, comparando el acervo económico que se atribuye a cada cónyuge'.

Efectivament, la compensació per raó de treball és una compensació pel passat, no de futur, i en lògica conseqüència és que per la seva fixació s'ha de tenir en compte a) que hi hagi una situació de separació, nul·litat o divorci, b) que un dels cònjuges hagi realitzat durant el matrimoni una feina per la casa o per l'altre cònjuge sense retribució o amb una retribució insuficient, c) que la dissolució del règim matrimonial hagi generat una desigualtat patrimonial evident comparant les masses i d) que aquesta desigualtat impliqui un enriquiment injust (STSJC núm. 28/2005 de 30 de juny). També a la STSJC núm. 8/2006 de 27 de febrer hem dit que als efectes de reconèixer el dret, el Tribunal haurà d'analitzar les circumstàncies personals i professionals dels cònjuges, l'espai de dedicació de cada un d'ells a les feines no retribuïdes, o, el que és el mateix al grau de pèrdua de l'oportunitat econòmica i, sobretot 'el monto de la desigualdad patrimonial mediante la comparación de las dos masas y la situación restante al momento de la ruptura de la convivencia'.

No n'hi ha prou, doncs, amb reclamar com fa la recurrent -per cert, sense reconvenir- el 50% del patrimoni de l'altre cònjuge perquè, òbviament, no ens trobem en un supòsit de liquidació del règim de comunitat de béns en què aquesta seria la via legal per atribuir a cada cònjuge la meitat dels béns que li pertanyen, sinó en un règim de separació de béns en el qual, tenint en compte la falta de comunicació de les masses patrimonials del cònjuges, la Llei ha introduït un correctiu per evitar les desigualtats al moment de l'extinció del matrimoni quan concorren determinades circumstàncies. Ja dèiem a la STSJC núm. 24/2005 de 26 de maig que no pot confondre's el dret a la indemnització de l' art. 41 del Codi de Família amb el d'una igualació de patrimonis sense més, perquè tot i que l'art. 41 contempla un desplaçament patrimonial d'un cònjuge cap a l'altre en supòsits de trencament de la convivència, la raó d'aquest desplaçament no rau en el trencament en sí mateix, sinó en el fet que al moment del trencament es doni la situació que la mateixa norma preveu i regula en els termes que més amunt han quedat dits.

El que acabem d'exposar no pot abocar a altra conclusió que el dret a rebre la indemnització per raó de treball de l' art. 41 CF no es pot declarar sense haver tingut en compte l'existència d'un patrimoni adquirit per un dels cònjuges durant el matrimoni, el valor del qual, comparat amb el de l'altre, demostri un desequilibri patrimonial entre els dos.

Encara hi ha, però, una segona qüestió a considerar que impedeix deixar per un moment posterior la quantia de la indemnització. Es tracta de la pròpia dicció del discutit art. 41.3 del Codi de Família i de l'art. 84 del mateix Codi, regulador de la pensió compensatòria, punt 2, d).

Diu el primer que

'3. El dret a aquesta compensació és compatible amb els altres drets de caràcter econòmic que corresponen al cònjuge beneficiat, i ha de ser tingut en compte per a la fixació d'aquests altres drets'.

I diu el segon que

'2. Per fixar la pensió compensatòria l'autoritat judicial haurà de tenir en compte:... d) Si és el cas, la compensació econòmica regulada per l'art. 41'.

Això vol dir que, per imperatiu de les esmentades normes, la fixació de la compensació de l'art. 41 ha de ser prèvia a la fixació de la pensió compensatòria. En definitiva, no és possible fixar en primer lloc la quantia de la pensió compensatòria i deixar per un moment posterior la quantificació de la compensació de l'art. 41, com fa la Sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància, que va ser revocada per la de l'Audiència que ara es recorre.

La STSJC d 31 d'octubre de 1998 ja es va definir respecte a la interpretació d'aquestes dues disposicions, concretament deia que 'conviene añadir, para evitar malos entendidos, que la tesis de la compatibilidad defendida por el fiscal y aceptada por la Sala no supone la aplicación simultánea e independiente de ambos preceptos. El orden lógico exige, en primer lugar, examinar si se dan los supuestos de hecho del art. 23 y, si es así, calcular el importe de la compensación económica. En un segundo momento, y teniendo en cuenta, en su caso, la compensación acordada, hay que determinar si procede la pensión compensatoria y calcular su cuantía'.

I així ho hem declarat també a la ja citada STSJC núm. 28/2005 de 30 de juny, on dèiem que el paràgraf tercer de l'art. 41 del Codi de Família permet la comptabilitat del dret a la compensació econòmica que regula amb altres de caràcter econòmic, però el que realment expressa és que aquest dret ha d'ésser tingut en compte per a la fixació d'altres drets, això és, la compensació econòmica que equilibra desigualtats del passat ha de fixar-se primer i haurà d'ésser tinguda en compte quan es fixin els altres drets de percepció econòmica. I així ho estableix clarament l'art. 84.2, d) del mateix Codi.

La conclusió a la qual arribem és la mateixa, no es pot deixar per un moment posterior a la fixació de la pensió compensatòria - en aquest cas fixada per la Sentència de 1a. Instància- la determinació de la indemnització de l' art. 41 del Codi de Família.

D'altra banda no acaba d'entendre aquesta Sala els motius pels quals no era possible valorar el patrimoni del Sr. Benedicto al procediment de separació matrimonial i ho seria en un altre procediment. La legislació processal ofereix prou mecanismes probatoris per esbrinar l'existència del patrimoni i el seu valor, més quan, com es desprèn de la pròpia contestació a la demanda de separació, la recurrent coneixia perfectament els béns que conformaven el patrimoni de l'actor en aquell moment, com ho prova el fet que va fer una relació detallada dels esmentats béns. Sorprèn que s'argumenti la dificultat de fixar el valor del patrimoni de l'actor quan, com hem dit, es podia establir a través de les diverses proves que podien haver estat proposades i practicades al procediment de separació matrimonial, en el qual no existeix cap limitació legal en relació a l'activitat probatòria de les parts i als medis de prova que puguin emprar.

I finalment hem de dir que el propi Codi de Família conté una norma prou explícita en relació al moment en què s'ha d'exercitar l'acció de reclamació del dret a la compensació econòmica de l' art. 41. Efectivament, l' art. 42 CF diu clarament que aquest dret només es pot exercir en el primer procediment en el qual se sol·liciti la separació, el divorci o la nul·litat, impedint expressament que el seu exercici es pugui diferir en un eventual procediment posterior de divorci o nul·litat, quan inicialment s'hagi plantejat un procediment de separació conjugal. És cert que la citada norma es refereix a l'exercici del dret a reclamar, però si la posem en relació amb la doctrina abans esmentada (necessitat de comparar les masses patrimonials dels cònjuges com a requisit per poder declarar el dret a la compensació de l' art. 41), és fàcil deduir que l' art. 42 CF fixa un tràmit preclusiu de reclamació del dret i la seva corresponent quantificació.

Des de la perspectiva processal, el que acabem de dir té com a necessària conseqüència que tot i que l' art. 219.3 LEC és d'aplicació als casos en què sigui possible dissociar la declaració del dret i la seva quantificació o liquidació, no ho és en el supòsit de l' art. 41 CF perquè, com hem vist, aquesta dissociació no és possible.

Com ja hem avançat, els anterior raonaments comporten la desestimació de l'únic motiu del recurs, i en conseqüència del recurs.

TERCER. De conformitat amb allò establert a l' art. 398.1 de la LEC en relació amb l' art. 394 LEC, s'escau condemnar en costes a la part recurrent.

En virtut de tot el que ha estat exposat,

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA HA DECIDIT

DESESTIMAR el recurs de cassació interposat pel Procurador Sr. Ricard Simó i Pascual, que actua en nom i representació de Doña. María Rosa, contra la Sentència dictada per la Secció 18a. de l' Audiència Provincial de Barcelona en data 15 de juny de 2006 (rotlle núm. 635/2005); i, en conseqüència CONFIRMAR íntegrament l'esmentada Sentència, amb imposició de costes a la part recurrent.

Així ho decideixen, manen i signen la Presidenta i les Magistrades designades al marge. En dono fe.