Sentencia CIVIL Nº 8/2017, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 660/2016 de 10 de Enero de 2017

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

APEL LACIÓ 660/16

JUDICI VERBAL 1 846/14

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA NÚM. 3 DE REUS

SENTÈNCIA

MAGISTRATS: IL LMS. SRS.:

GUILLERMO ARIAS BOO (president)

JOAN PERARNAU MOYA

MANUEL GALÁN SÁNCHEZ

Tarragona, deu de gener de dos mil disset

Vist en aquesta Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona el recurs d'apel lació que ha interposat la procuradora Cristina Alfaro Galán, en representació del Sr. Camilo i de la Sra. Mercedes , defensats per l'advocada M. del Mar Martín Lérida, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus, amb data de setze de maig de dos mil setze , en les seves actu-acions de judici verbal 1846/14, en què han estat parts, com a demandant (demandada en reconvenció), Asociación de Propietarios Bahía Palace, que ha comparegut davant d'aquest Tribunal amb la defensa de l'advocat David Fargas Mas i amb la representació del procurador Jordi Garrido Mata, i, com a demandats (demandants en reconvenció), els mateixos apel lants.

Antecedentes

Primer. La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: 'Que estimando la demanda formulada por la Asociación de Propietarios Bahía Palace, representada por la procura-dora doña Montserrat Ramón de la Casa, contra don Camilo y doña Mercedes , representados por la procuradora Cristina Alfaro Galán, debo condenar y condeno a los demandados al pago de la cantidad de dos mil seiscientos ochenta y ocho euros y siete céntimos (2.688,07 €), con los intereses devengados desde la fecha de la reclamación judicial, al tipo legal incrementado en dos puntos desde la fecha de esta sentencia, con expresa imposición de las costas del procedimiento.

Que estimando parcialmente la demanda reconvencional formulada por don Camilo y doña Mercedes , debo condenar y condeno a la Aso-ciación Bahía Palace a satisfacer a los actores la cantidad de cuatrocientos ochenta euros (480 €), con los intereses devengados desde la fecha de la reclamación judicial, al tipo legal incrementado en dos puntos desde la de esta sentencia, satisfaciendo cada parte las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.'

Segon. Els demandats hi van interposar un recurs d'apel lació, pels fonaments que van considerar adients.

Tercer. Se'n va donar trasllat, d'aquest recurs, a la demandant, que s'hi va oposar, pels arguments que va considerar adequats.

Quart. Hi ha actuat com a ponent el magistrat GUILLERMO ARIAS BOO.

Fundamentos

Primer. BREU HISTÒRIA DEL PLET. L'any dos mil dotze, l'associació de propietaris Bahía Palace va reclamar de Mercedes i Camilo , en reiterades ocasions, el pagament de les factures que els havia anat lliurant durant el temps precedent pel concepte de subministrament d'aigua del pou que gestionava la referida associació per a consum domèstic. Els interpel lats en van pagar només una part, dos mil euros, a compte del deute pendent. L'associació els va reclamar la resta mitjançant la demanda que portem entre mans, i ells hi van oposar, entre d'altres coses, una excepció de prescripció. D'altra banda, i com que, durant un temps, i per l'alta con-centració de determinats minerals que hi havia, l'aigua no havia estat adequada per al consum humà, van formular una reconvenció contra la demandant, en la qual, i, com a conseqüència de l'incompliment que atribuïen a l'altra part, hi van sol licitar que es declarés que restaven alliberats del seu deute i que l'associació els havia d'indemnitzar, com a compensació dels danys i perjudicis que se n'havien derivat, de l'al ludit incom-pliment, desglossats en diversos conceptes, en la suma de cinc mil vuit-cents vuitanta-nou euros, amb sis cèntims. El jutge de primera instància va explicar en la seva sentència que l'excepció de prescripció no havia de ser acollida, atès que, en pagar una part del deute que els reclamaven, els interpel lats havien perdut l'ocasió de fer valer l'excepció en relació amb les factures vençudes més de tres anys abans de la primera reclamació. Va argumentar, també, que l'incompliment atribuït a la subministradora no es podia fer valer, tampoc, per suspendre la prestació de la part que l'invocava, en haver-se articulat l'exceptio non rite adimpleti contractus quan ja s'havia consumat la liquidació del contracte. Ara bé, el fet que durant un temps la subministradora no complís de manera regular la seva prestació sí que havia de donar lloc a la corresponent indemnització. El que passava és que aquesta indemnització s'havia de limitar a la cobertura dels danys i perjudicis que havien quedat acreditats: els derivats del fet que, durant un temps, després que l'associació avisés els seus clients que l'aigua que els subministrava no era adequada per al consum humà, aquests s'havien hagut de proveir d'aigua envasada per atendre les seves necessitats. Sobre la base del càlcul del consum mitjà d'aigua que pot fer una família durant un període com el de referència, la indemnització es va estimar en quatre-cents vuitanta euros. Així, la sentència de primera instància va estimar de forma íntegra les pretensions de l'actora, amb imposició de les costes corresponents als demandats, la reconvenció dels quals només va tenir un èxit parcial. Aquests hi han interposat un recurs d'apel lació, contra aquesta sentència, pels motius que de seguida veurem.

Segon. ADMISSIÓ DEL RECURS. Com sigui que la demanda que va donar lloc a aquest procediment es limitava a l'exercici d'una pretensió de reclamació de quantitat d'un import inferior als tres mil euros, la part actora considerava que contra la sentència dictada en aquest procediment no cabia recurs d'apel lació, segons el règim que preveu l' article 455.1 de la LEC . Ara bé, amb la reconvenció, que posa en qüestió la relació jurídica sencera, s'hi va afegir una complexitat que impedia l'aplicació de la regla indi-cada, la justificació de la qual és que les controvèrsies senzilles de quantia reduïda no arribin a segona instància, ja que el legislador considera que, des del punt de vista de l'Administració de Justícia, no paga la pena.

Tercer. SOBRE L'EXCEPCIÓ DE PRESCRIPCIÓ. Els apel lants consideren que el jutge a quo ha fet una imputació arbitrària i improcedent del pagament parcial que van realitzar l'any dos mil dotze, en destinar-ne l'import a cobrir el de les factures més anti-gues, ja prescrites. Entenen que el que havia de fer era, per emparar el legítim interès dels deutors, aplicar-ne l'import a les més recents, amb la qual cosa, i com que les més antigues restarien prescrites, hauria quedat extingit ja el deute reclamat. Amb caràcter subsidiari, al leguen que, si més no, s'hauria de declarar la prescripció en relació amb la part del crèdit que, un cop aplicat el pagament parcial que diem a les factures més anti-gues, quedava documentat en factures anteriors en més de tres anys a la primera recla-mació, de conformitat amb el règim de l' article 121-21 c) del Codi civil . És evident, però, que, quan es tracta d'un deute que té una única causa, una prestació periòdica que s'ha de retribuir a terminis, si el deutor no hi diu una altra cosa, s'ha de seguir, en la imputació dels pagaments, un ordre cronològic. I que, arran del pagament parcial que van fer els deutors interpel lats, hem d'entendre que es va produir un acte prou conclo-ent com per entendre que renunciaven, de manera implícita, en els termes previstos en l' article 121-10.3 del Codi civil , a la prescripció guanyada, no només de la part del deute que es podia cobrir amb l'import del mateix pagament, sinó també de qualsevol altra.

Quart. SOBRE L'EFICÀCIA DE L'INCOMPLIMENT PARCIAL DE LA PRESTA-CIÓ DE SUBMINISTRAMENT D'AIGUA. La mateixa demandant va reconèixer, mitjançant una carta, que, durant un període de temps, i com a conseqüència del trencament d'una màquina de cloració, l'aigua que subministrava no seria apta per al consum humà. L'apel lant entén que, a partir d'aquest fet, i com que l'altra part no havia complert la seva prestació de forma regular, restava alliberada de les seves obligacions, en aplicació del que disposa l' article 1 124 del Codi civil espanyol. Ara bé, com va explicar el jutge a quo, no es va produir una interrupció del subministrament, que pogués ser equiparat amb un incompliment absolut, i justificar una resolució del contracte, sinó un compliment irregular, per la qualitat de l'aigua, i la manca d'aptitud per ser aplicada a un dels seus usos, que hauria pogut emparar, si s'hagués escaigut, una exceptio non rite adimpleti contractus. Però, com també havia explicat el jutge, aquesta excepció no havia tingut pas cabuda, en haver-se produït ja de fet, durant el període afectat, una suspensió de la prestació dels consumidors. Únicament hi cabia, doncs, la indemnització dels danys i perjudicis derivats de l'incompliment. El problema es trasllada, doncs, a l'últim motiu de recurs, referit, precisament, a la determinació de l'abast d'aquests danys.

Cinquè. SOBRE LA QUANTIA DELS DANYS I PERJUDICIS DELS QUALS HAN DE SER INDEMNITZATS ELS APEL LANTS. En relació amb aquesta qüestió, consideren els apel lants, en primer terme, que l'estimació que fa el jutge de primera ins-tància del període durant el qual van haver de fer servir aigua envasada per suplir la manca d'aptitud de la que els subministrava l'actora per al consum humà és molt minsa. En la sentència impugnada només es pren en consideració el període posterior a la co-municació en què l'actora admetia que l'aigua era inadequada per al consum humà. Els apel lants hi volen afegir el temps anterior, des de l'any dos mil set, fins a completar un període de quatre anys i set mesos. Ara bé, pel que fa al període anterior al que pren en consideració el jutge a quo, l'únic que resta acreditat és que l'aigua que subministrava l'actora tenia una concentració alta de sodi, que la feia inadequada, per exemple, per a persones amb hipertensió, però no mancada d'aptitud per al consum humà. En no haver-se provat cap repercussió negativa per a la salut dels demandats, no podem concloure que, durant aquest període anterior al qual ens referim, hagin patit realment un perjudici. Per fi, es queixen els apel lants que el jutge de primera instància no els hagi concedit una indemnització específica per dany moral. És clar que la prova directa del dany moral és molt difícil. Però sí que hi ha la possibilitat que n'hi hagi indicis, com ara trastorns de salut, ansietat o altres manifestació de sotsobra. A vegades, fins i tot, l'entitat mateixa del mal que genera el dany moral fa innecessària una altra prova -res ipsa loquitur- com passa amb la pèrdua d'un ésser estimat. En aquest cas, però, en el qual ens referim a un mal que ha consistit en haver hagut de consumir aigua envasada durant un període de temps, hauria estat necessari, per justificar una indemnització addicional per dany moral, alguna cosa més. El recurs no pot reeixir.

Sisè. COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. De conformitat amb el que disposen els articles 398.1 i 394.1 de la LEC , se n'ha de fer càrrec l'apel lant, en haver estat desestimat el recurs.

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel lació que ha interposat la procuradora Cristina Al-faro Galán, en representació del Sr. Camilo i de la Sra. Mercedes , defensats per l'advocada M. del Mar Martín Lérida, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Reus, amb data de setze de maig de dos mil setze , en les seves actuacions de judici verbal 1846/14,

1) CONFIRMEM aquesta sentència,

2) amb imposició als apel lants de les costes del recurs.

Doneu la destinació legal als dipòsits que han constituït els apel lants per recórrer contra la resolució impugnada.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Aquesta és la nostra sentència, que manem i signem.