Sentencia Civil Nº 80/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 510/2012 de 20 de Febrero de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 510/2012

Procediment ordinari núm. 14/2010

Jutjat Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Balaguer

SENTÈNCIA núm. 80/2014

PRESIDENT:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint de febrer de dos mil catorze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 14/2010, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm, 2 de Balaguer, en virtut del recurs interposat per la part actora AUTOCAMIONS MORERA SL, representat per la procuradora Maria José Echauz Gimenez i assistit pel lletrat Rafael Gil Lemus i per la part demandada Miguel , representat per la procuradora Ares Jené Zaldumbide i assistit per la lletrada Marta Montserrat Aragonés contra la sentència de data dotze de setembre de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 510/2012. Ambdues parts s'han personat, en el present rotlle d'apel·lació, com part apel·lant i apel·lada. És ponent d'aquesta resolució L'IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA, Magistrat d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data dotze de setembre de dos mil onze , és la següent: 'DECISIÓ. FALLO

Que estimando en partela demanda principalinterpuesta por el Procuradora Doña ELISABET GUARNE TAÑA actuando en nombre y representación de AUTOCAMIONS MORERA S.L. contra D. Miguel , debo condenar y condeno a la demandada a pagar a la actora la suma de 10.452,48 euros; con los intereses legales de demora desde la interposición de la demanda y los procesales desde la notificación de la presente sentencia y sin hacer expresa imposición de las costas de la demanda principal.

Que desestimandola demanda reconvencionalinterpuesta por la Procuradora Doña SILVIA BERGE ARRONIZ actuando en nombre y representación de D, Miguel contra AUTOCAMIONS MORERA S.L. absuelvo a la reconvenida de las pretensiones frente a ella deducidas, con imposición a la reconviniente de las costas derivadas de la reconvención. - [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Autocamiones Morera , S.L. i Miguel van interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al mateix temps es van oposar , cadascun d'ells, a l'apel·lació interposada de contrari; un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de febrer de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-El recurs interposat pel Sr. Miguel qüestiona la regularitat processal de la prova pericial judicial practicada pel perit Sr. Apolonio a instància de la societat demandant. Considera que s'han infringit els arts. 336 , 337 , 338 , 339 i 136, tots ells de la LEC , perquè el perit no va presentar el seu dictamen dintre del termini concedit pel Jutjat, que per interlocutòria d'11-11-10, havia de ser-ho cinc dies abans del 21-3-11, data fixada per a la celebració de l'audiència prèvia. També es queixa que a l'audiència prèvia es va admetre un altra vegada la pràctica de la prova pericial judicial fixant com a nova data de presentació cinc dies abans del dia fixat per a la celebració del judici, assenyalat pel 20-5-11. Considera que la necessitat d'aquesta prova era constatable en el moment d'interposar la demanda o, com a molt, al contestar la reconvenció, per la qual cosa s'hauria d'haver aportat amb l'escrit de demanda o cinc dies abans de l'audiència prèvia per mandat de l' art. 337 de la LEC . Considera infringit el principi de preclusió i que se l'ha deixat en indefensió atès que no ha pogut aportar un informe confeccionat pel seu perit per a rebatre l'informe del perit judicial. També considera que s'ha aportat l'informe pericial de forma extemporània perquè havent estat fixat el dia del judici pel 20-5-12, no el va aportar fins el dia 17. Finalment, considera que el perit ha anat més enllà dels extrems que havien de constituir l'objecte de la perícia, atès que una part important del seu dictamen s'ha dedicat a analitzar i desvirtuar les proves pericials aportades pel demandat ara apel·lant.

L'argumentació del recorrent no pot ser admesa atès que efectua una barreja de la normativa reguladora de la prova pericial, afegit al fet que no té en compte totes les circumstàncies objectives que s'han produït en el procés. De la regulació que realitza la vigent LEC de la prova pericial es constata que n'estableix dos tipus diferents, fins el punt que el Tribunal Suprem qualifica aquest sistema com a sistema mixt o dual. Així, es pot diferenciar, per una banda, la prova pericial confeccionada a fora del procés, per perits triats directament per cada part litigant; confeccionada de forma unilateral per la part i, en conseqüència, sense intervenció de la part contrària; i on el perit només pot ser objecte de tatxa ( art. 343.1). Aquesta modalitat de prova pericial es caracteritza perquè ha de ser aportada amb la demanda o la contestació a la demanda (o si escau amb la reconvenció o amb la contestació a la mateixa), per bé que la LEC també preveu la possibilitat que es posposi la seva introducció al procés en un moment posterior en uns supòsits concrets previstos als arts. 265.1.4 , 336.1 i 337.1 de la LEC . Aquesta modalitat també preveu una altra excepció, pel que fa al moment de la seva proposició i aportació al procés, pels supòsits en què la necessitat de la seva aportació sorgeix pel contingut de la contestació a la demanda o a les al·legacions complementàries efectuades a l'audiència prèvia (arts. 265.3, 338.1 i 426).

En canvi, junt amb aquesta modalitat, la llei en regula una altra totalment diferent, on la prova pericial es realitza no a fora del procés si no a dintre; el perit no el tria la part litigant si no que el designa el Jutjat; es practica amb intervenció de la part contrària i on el perit no pot ser objecte de tatxa però sí, en canvi, de recusació (arts. 330 a 346). Aquest modalitat de prova pericial és compatible amb l'anterior, de forma que les parts poden presentar amb la demanda i contestació la seva prova pericial i, a més, poden demanar la realització d'aquesta prova pericial judicial ('també podran sol·licitar...' diu l' art. 339.2 de la LEC ). A més, la seva realització és més laboriosa i exigeix esmerçar més tràmits i temps, atès que el Jutjat ha de designar un perit d'entre els que figurin a les llistes facilitades pels diferents col·legis professionals dintre dels cinc dies següents a la contestació a la demanda (art. 339.3 i 341); el perit ha d'acceptar el càrrec i, si no ho fa, se'n designa un altre (art. 342); pot demanar provisió de fons abans de començar a actuar; com que l'activitat del perit ja es fa dintre del procés aquí sí que les parts poden estar presents i hi poden intervenir ( art. 345); i finalment, ha de presentar el seu dictamen dintre del termini que li hagi fixat el Tribunal ( art. 346), davant el Secretari ( art. 289.3). L'únic que diu l ' art. 346 de la LEC sobre el moment de presentació del dictamen és que ha de ser dintre del termini fixat pel Tribunal, però que, en tot cas, haurà de ser abans del dia assenyalat pel judici, doncs el mateix precepte preveu que, un cop presentat el dictamen, el Secretari n'ha de donar trasllat a totes les parts per a que indiquin si consideren que el perit ha d'assistir al judici per efectuar aclariments i explicacions (sobre aquest règim dual de la prova pericial, vide les SSTS d'11-3-13 , 7-3-13 , 14-3-11 , 13-12-11 , 27-12-10 i 22-12-10 ).

És cert que, en el supòsit que ara es planteja, per provisió d'11-11-10, la Sra. Jutge de primera instància va admetre la proposta de prova pericial sense efectuar cap mena de consideració al respecte, per bé que cal entendre que la va considerar pertinent i útil, ex. art. 339.2 de la LEC , sense que el demandat ara apel·lant interposés recurs de reposició contra la seva admissió ( art. 285.2 de la LEC ). A més, va establir com a termini per a la presentació del dictamen el de cinc dies abans de la data fixada per a l'audiència prèvia, que va ser pel 21-3-11. El primer perit designat va renunciar al càrrec l'1-12-10, per la qual cosa es va nomenar en aquell mateix dia Don. Apolonio , qui va acceptar el càrrec el 16-12-10 i va demanar una provisió de fons de 2.400 €. Aquesta provisió es va consignar al compte del Jutjat el 4-2-11, cosa que va comunicar al perit l'11-2-11. Arribat el 21-3-11, dia de l'audiència prèvia, el perit encara no havia fet arribar al Jutjat el seu dictamen, per la qual cosa el Sr. Jutge va admetre la seva pràctica i va fixar com a termini el de cinc dies abans de la celebració del judici, senyalat pel 20-5-11.

Tot i que la part ara apel·lant va recórrer aquesta decisió i va formular protesta, oblida que ens trobem davant un supòsit en el qual una prova declarada pertinent no s'havia practicat dintre del termini fixat per causa no imputable a cap de les parts, per la qual cosa es tracta d'un dels supòsits expressament previstos a l' art. 270.1.1 de la LEC , que posat en relació amb l'art. 271.1, permet en aquests casos la seva pràctica abans del dia del judici o, si no fos tampoc possible per causa no imputable a les parts, permet la seva realització com a diligència final (art. 435.1.2). I efectivament, el dictamen pericial no estava fet a el dia de l'audiència prèvia, 21-3-11, perquè tal i com indica el perit al seu informe, no va examinar el camió objecte de perícia, fins fer-ho per primera vegada el 29-3-11, i després els dies 15, 27 i 29-4-11. Així, doncs, quan el Sr. Jutge va admetre a l'audiència prèvia que es pogués practicar una prova que ja havia estat admesa i declarada pertinent, (i no recorreguda), arran de la provisió d'11- 11-10, va actuar correctament en aplicació dels arts. 270 i 271 de la LEC , atès que la prova no s'havia pogut practicar per causa no imputable a les parts i, tal vegada, tampoc imputable al perit atesa la complexitat de la prova pericial i atès que no podia començar a realitzar-la fins que no se li va comunicar el dia 11-2-11que ja s'havia constituït la provisió de fons ( art. 342.3 de la LEC ). Pel que fa al nou termini concedit, oblida el recorrent que el perit va presentar el seu dictamen, i s'hi va ratificar, el dia 13- 5-11, és a dir, set dies abans del dia assenyalat per a la celebració del judici i, per tant, el va presentar dintre del termini que se li havia donat. És cert, que en va presentar un 'annex' el dia 17-5-11, on es pronunciava sobre determinades qüestions que havia negligit en el primer informe. Ara bé, ho va fer abans del dia del judici on va ser admès, per la qual cosa es trobava també dintre de l'àmbit temporal permès pels arts. 270 i 271.1 de la LEC i es va estalviar així la demora del procés forçant la seva pràctica com a diligència final (art. 435). En qualsevol cas, les parts van disposar de l'annex el dia 17-5-11, per la qual cosa l'ara apel· lant va poder plantejar al seu respectiu perit la possibilitat de rebatre l'informe del perit judicial a l'acte del judici, a celebrar tres dies després i, en cas necessari, podria haver demanat en el mateix acte del judici que en donés resposta contradictòria en forma d'ampliació del dictamen i, si no era possible fer-ho en el acte, podia haver demanat un termini per a que el seu perit efectués aquesta ampliació, tal i com preveu expressament i li permet l'art. 347.1.4º i 347.2, cosa que no va fer. En conseqüència, no es pot considerar que aquesta prova pericial judicial s'hagi efectuat amb infracció del principi de preclusió ni tampoc es pot considerar que ha causat indefensió al demandat.

Pel que fa a la queixa que realitza el Sr. Miguel en relació a que el dictamen del perit judicial Sr. Apolonio ha ampliat unilateralment i indeguda l'objecte de la seva perícia al incloure-hi una valoració crítica dels dictàmens pericials elaborats pels altres perits, no es pot compartir que l'hagi deixat en indefensió per no haver pogut aportar, per la seva banda, un contrainforme elaborat pel seu perit per rebatre el perit judicial. I no poden ser admeses aquestes queixes atès que, precisament, una de les actuacions que poden tenir els perits a l'acte del judici, i que preveu expressament la llei processal, és que efectuïn una 'crítica del dictamen de que se trate por el perito de la parte contraria' (art. 347.1.5 º), per la qual cosa, no pot haver cap mena de dubte que si en lloc de trobar-se amb aquesta valoració crítica en el mateix acte del judici, sense possibilitat de reacció ni de contrast amb el propi perit, en canvi, la part ja la disposa dies abans perquè el perit judicial ja l'inclou al seu dictamen, és evident que es troba en una millor posició per poder-lo rebatre en el posterior dia del judici, ja sigui directament sol·licitant-li aclariments, ja sigui perquè el seu propi perit ha tingut oportunitat de preparar la seva intervenció el dia del judici.

Evidentment que si es pot fer aquest judici crític el dia del judici, res impedeix fer-ho abans i donar-ne coneixement previ a les parts, que podran així preparar millor la seva intervenció i defensa, així com també la intervenció del seu perit.

SEGON.-El segon àmbit en el qual es centra el recorrent Sr. Miguel es refereix al resultat de les proves practicades i la seva anàlisi, en especial en relació a les proves pericials, tot intentant desvirtuar les pericials que són contràries als seus interessos (confeccionades pel perit judicial Sr. Apolonio i pel perit Sr. Luis Miguel ), amb suport de la prova testifical per, així, donar major versemblança a les dues pericials que li són més favorables, confeccionades pel seu perit Sr. Ceferino , per una banda, i pel Sr. Hilario , per altra. A part de realitzar un judici valoratiu crític relatiu als seus respectius continguts i conclusions, també introdueix la idea que, pel que fa als

dos primers, s'ha trencat la situació existent en el moment de produir-se el sinistre degut al llarg període de temps transcorregut i a les successives manipulacions que els diferents perits actuants han efectuat en el camió.

Ens trobem, doncs, davant d'unes proves pericials de contingut oposat, la qual cosa ens situa dintre de l'àmbit de valoració de la prova pericial. Sobre el particular convé recordar la doctrina del Tribunal Suprem expressada, entre altres, a la seva sentència de 19 de juliol de 2004 , que segueix el criteri de la sentència de 8 d'octubre de 2003 , amb esment de moltes altres resolucions en el mateix sentit, que recorda que la prova pericial és de lliure apreciació pel Jutge, no vinculant al Jutge o Tribunal d'instància l'informe del perit, de forma que aquest mitjà de prova no està sotmès al control cassacional, excepte quan s'apreciï que resulta il·lògica o omet dades i conceptes que figuren a l'informe, i tan sols podrà revisar-se tal valoració quan l'òrgan d'instància tergiversi les conclusions de forma ostensible o falsegi arbitràriament els seus dictats o n'extregui conclusions absurdes o il· lògiques. Recorda així mateix el TS, que la funció del perit és auxiliar al Jutge: '....ilustrándole sin fuerza vinculante sobre las circunstancias del caso, pero sin negar en ningún caso al juzgador la facultad de valorar el informe pericial', tal i com diu a les sentències de 30 març 1984 i 6 febrer 1987 , de manera que ni els articles 1242 i 1243 del Codi Civil ni el 632 de l'anterior Llei d'Enjudiciament Civil tenen el caràcter de valoratius de prova, doncs la prova pericial és de lliure apreciació pel Jutge (sentències de 17 juny , 17 de juliol i 12 de novembre de 1.988 o 11 abril i 9 desembre de 1.989 , 9 abril 1990 i 7 gener 1991 ). Allò que cal vigilar en aquesta segona instància és si el procés deductiu del jutjador 'a quo' topa de manera evident i manifesta amb el raonament humà, atès que les seves apreciacions han de guardar coherència entre sí, i no pot vulnerar la sana crítica, establint conceptes fàctics diferents a aquells que les parts hagin volgut portar a les actuacions, o provocant alteracions que impliquin canvis en la causa de demanar, no existint normes legals sobre la sana crítica ( sentències, entre altres, de 10 de juny de 1.992 o 10 de novembre de 1.994 ). No sembla, però, que res tot d'això succeeixi aquí. En efecte, la valoració del dictamen pericial és de lliure apreciació dels Tribunals en el sentit que no vincula als mateixos, sobre tot quan existeixen situacions contradictòries derivades de dictàmens de tal classe, com és el cas de l'ara judicat. El resultat de la pericial depèn manta vegades del grau d'instrucció del perit, de la fermesa dels seus principis, de les normes científiques aplicades, i sense que el Tribunal quedi vinculat obligatòriament pel dictamen emès per uns tècnics que amb la incertesa pròpia de la ciència, pot resultar qüestionat, de manera que el perit aporta màximes tècniques que el jutjador aprecia segons les regles de la sana critica. El Tribunal Suprem ha declarat que en el supòsit que hagi dictàmens contradictoris el Jutge és sobirà per optar per un o altre, per aquell que estimi més convincent o objectiu, és a dir, per aquell que ofereixi una major aproximació a la realitat dels fets ( SSTS 9 de febrer de 1987 , 19 de febrer de 1987 i 6 de març de 1989 ).

En el cas d'autos, examinant la prova pericial amb paràmetres de racionalitat, no pot negar-se valor probatori a les confeccionades respectivament pels perits Srs. Ceferino i Hilario . Però tampoc es pot negar aquest mateix valor a la prova practicada pels perits Srs. Apolonio i Sr. Luis Miguel , per bé que atès el què s'acaba d'indicar, no pot considerar que davant els seus respectius informes tècnics, que arriben a conclusions diferents, l'opció del Sr. Jutge d'Instància de donar major versemblança a aquests darrers, i no només al Sr. Apolonio , estigui fora de la racionalitat o condueixi a conclusions absurdes. Tots dos perits van coincidir en afirmar que, contràriament a allò que intenta sostenir ara el recurs del Sr. Miguel malgrat no haver plantejat res al respecte als perits a l'acte del judici, que quan van examinar el camió, aquest es trobava en les mateixes condicions que quan va patir el sinistre, atès el reportatge fotogràfic de l'informe pericial del Sr. Ceferino (coetani als fets), de forma que tots dos van descartar possibles manipulacions o modificacions. El Sr. Luis Miguel va indicar amb tota rotunditat i contundència que no va trobar cap indici que indiqués una mala reparació dels frens per part del taller ara demandant i que, precisament, va buscar expressament si en podia trobar algun perquè així ho deia un informe pericial (cal entendre que es referia a l'elaborat pel Sr. Ceferino ). Va dir que va estar buscant alguna evidència que corroborés la tesi del Sr. Ceferino pel que fa a que es produïa l'efecte 'balancí', però que no en va trobar cap. També va afirma amb tota rotunditat que els frens no van ser la causa que el camió s'accidentés i que amb els resultats de l'ITV que havia passat un mes abans, malgrat que denotés que la roda esquerra gairebé no frenava, però si la dreta que ho compensava, el camió necessàriament havia d'haver frenat al lloc on es va accidentar, on només havia una pendent del dos per cent. També va explicar de forma lògica el motiu pel qual, malgrat aquest defecte a la roda esquerra, el camió frenava i va poder passar la ITV amb resultat de 'favorable'. Va indicar que en aquest sistema el fre no actua de forma progressiva, si no que ho fa de cop, per la qual cosa si una roda frena més o abans que l'altra, bloqueja tot el sistema. També va explicar que en aquest sistema, quan s'acciona el fre de mà, les sirgues es tensen, mentre que, en canvi, quan està desfrenat les sirgues estan destensades, la qual cosa explicaria el què els altres perits interpreten com a mal estat dels frens.

En el mateix sentit es va pronunciar el perit judicial Sr. Apolonio , que va indicar al respecte que el fre de mà, és un fre neumàtic, mentre que el de peu és hidràulic. Això suposa que mentre el segon permet frenar de forma més o menys progressiva o intensa a voluntat del conductor, en canvi, el primer només admet dues posicions, tal i com ja indica el fabricant: la de frenat i la de no frenat. D'aquesta manera, quan s'acciona no es pot controlar el nivell de frenat, de forma que l'examen de l'ITV el què fa és detectar la roda que més ràpidament bloqueja tot el sistema. Va ser molt il·lustratiu quan va indicar que havia calculat que en el lloc del sinistre i amb la pendent que hi ha, els resultats obtinguts a la ITV haurien permès que el camió estigués totalment immobilitzat portant 5,6 vegades la seva tara màxima autoritzada. També va indicar com havia comprovat que tots els elements del sistema de fre funcionaven correctament i com totes les proves que havia fet al camió havien sortit bé. Va dir que va mesurar la longitud d'una sirga nova i la va comparar amb la que tenia el camió, resultant només una diferència d'un mil·límetre. Va indicar que 'todas las pruebas que hemos hecho han demostrado que el freno de estacionamiento actuaba correctamente y no hemos visto que la reparación fuese defectuosa' i va insistir que ell havia fet proves per verificar que el camió frenava i que efectivament ho feia. Contràriament al què pretén defensar el recurs del Sr. Miguel , van ser rotund quan va dir que la segona reparació efectuada a la bomba d'injecció no té res a veure amb els frens, que per reparar-la no s'ha d'actuar sobre els sistema de frens i que, si hagués funcionat de forma deficient, l'efecte no seria que el camió no podria frenar, si no tot el contrari, és a dir, que el sistema està pensat per a que en cas de fallar el camió queda frenat i bloquejat, mai desfrenat. Pel que fa a la hipòtesi que una sirga del sistema de frens estava més tensada que l'altra, va ser rotund quan va afirmar que 'no comparto esta conclusión, es técnicamente imposible poque no està diseñado para que existan dos sistemas de regulación independientes, es más, para evitar posibles diferencia entre una y otra existe un sistema llamado por el fabricante 'compensador', que lo evita'. També va dir que, en un supòsit com aquest on s'ha reparat el sistema de frens, el propietari, després d'efectuada, normalment està pendent dels frens i d'adaptar-s'hi, per la qual cosa hauria notat alguna cosa si no haguessin anat bé. De fet, va afegir, el camió consta acreditat que després de ser reparat i després de passar l'ITV ha estat funcionant durant un mes i ha fet 1.600 km., sense que el conductor hagi notat res.

En conseqüència, no es pot considerar acreditat que la reparació del sistema de frens hagués estat efectuada de forma tant deficient que la mateixa hagi estat la causa del sinistre i els danys patits pel camió. Pel que fa a la plus petició de l'import de la factura de 18-2-08, no és cert, tal i com sosté el recurs del Sr. Miguel , que el Sr. Apolonio hagi sostingut que la partida corresponent a la bomba d'injecció està sobrevalorada, tal i com fa constar al seu informe de forma exhaustiva.

TERCER.-Dels anteriors fets provats se'n deriva com a conseqüència que no pot ser admesa l'excepció de contracte totalment incomplert que oposa el Sr. Miguel davant el taller demandant quan aquest reclama el pagament de la factura de reparació dels frens de data 30-1-08. Tal i com s'ha indicat, ha quedat acreditat per la prova pericial que el fre d'estacionament o fre de mà era capaç de frenar, i que ho va estar fent durant gairebé un mes. Així en deixa constància la inspecció de l'ITV que va passar el camió el dia 9-1-08, amb el resultat de 'favorable' i sense que s'hi fes constar ni tan sols l'existència d'un defecte lleu en el sistema de frenat i sense que tampoc s'hi fes constar cap tipus d'observació. Els perits Sr. Luis Miguel i Apolonio coincideixen en dir que el camió frenava i quedava bloquejat tot el sistema accionat pel fre de mà al actuar sobre la roda dreta, i el segon va afegir que havia calculat que en el lloc del sinistre i amb la pendent que hi ha, els resultats obtinguts a la ITV haurien permès que el camió estigués totalment immobilitzat portant 5,6 vegades la seva tara màxima autoritzada. L'excepció de contracte no complert, o inadequadament executat, suposa l'incompliment real i efectiu d'aquella part contractual que, al seu torn, reclama el compliment de la contrària, incompliment del demandant que ha de ser d'una entitat tal que frustri la finalitat del contracte, per la qual cosa és insuficient un incompliment defectuós de l'obligació, així com també és insuficient l'incompliment d'una obligació accessòria o no essencial (SS.T.S. de 22-10-97 i 12-6-98). Quan hi ha obligacions bilaterals, recíproques o sinal·lagmàtiques, com és el cas de l'arrendament d'obra en què consisteix l'activitat d'un taller mecànic de reparació de vehicles, cada part assumeix una prestació que es configura com la contrapartida de la prestació compromesa per l'altra part contractant, de forma que cada part és recíprocament deutora i creditora de l'altra, de manera que les respectives obligacions estan condicionades entre sí atès que cada una ha estat configurada o volguda com equivalent de l'altra. Si no hi ha un incompliment total i absolut de l'obligació assumida pel demandant o, si més no, un incompliment parcial però que sigui de tal entitat que arribi a frustrar la finalitat contractualment pretesa per l'altre part contractant, fent inútil la seva prestació, no és possible apreciar l'excepció de contracte totalment incomplet. És aquest aquí el cas en la mesura que el camió podia frenar eficaçment, fins el punt que, malgrat presentar una deficiència en la roda posterior esquerra que va ser detectada per la ITV, la va poder passar sense que ni tan sols li suposés la menció d'una mera deficiència lleu.

Ara bé, l'anterior porta també com a conseqüència que no pugui passar inadvertit que el defecte en la roda esquerra era real i suposava un deficient funcionament del sistema de frens, encara que no suposés cap perill en l'ús del camió ni el fes inhàbil pel fi que li és propi. Tal i com adverteix el perit judicial Sr. Apolonio , el fre dret tenia prou capacitat com per bloquejar tot el sistema, la qual cosa no vol dir que el fre esquerra funcionava correctament, atès que no era així, fins el punt que, a parer seu 'la ITV lo debió indicar al propietario y poner en observaciones que una rueda no funcionaba'.

Per tant, és evident que la reparació del sistema de fre manual que s'havia efectuat el dia abans de passar la ITV, no va ser totalment correcta, de forma que ens trobem que per part del taller de reparació s'ha produït un compliment parcial o inexacte de la prestació, supòsit en el qual l'únic que es pot oposar vàlidament és una acció de garantia, indemnitzatòria o de reducció de la contraprestació ( STS de 26-6-96 ), que ens ha de portar a la reducció del preu reclamat en un 25 %, percentatge que cal considerar ponderat atesa la manca d'una prova concloent sobre el cost que hauria comportat al demandat la subsanació d'aquesta deficiència. Aquesta reducció només pot ser aplicada a la factura de reparació dels frens, per import de 2.768,89 €, que reduïda en un 25 % queda en 2.076,67 €, sense que, però, pugui ser aplicada a la segona factura reclamada de data 31-5- 08, atès que la intervenció del taller no va suposar cap actuació sobre el sistema de frens del camió. Tampoc es pot imputar al taller de reparació, tal i com pretén el recurs del Sr. Miguel , una responsabilitat per incomplir una pretesa obligació genèrica consistent en verificar el bon funcionament dels elements de seguretat del vehicle, atès que no consta acreditat que la reparació de la bomba d'injecció comportés indefectiblement la necessitat de realitzar un control o prova del vehicle amb caràcter preventiu, com pretén el recorrent, en relació a tots els altres elements i mecanismes del camió, que res tenen a veure amb la intervenció encomanada sobre la bomba d'injecció. Només seria possible apreciar aquesta font de responsabilitat en cas que el demandat hagués efectuat un encàrrec exprés de verificació del bon funcionament general o del bon estat general del vehicle, cosa que no va fer. Finalment, només advertir que malgrat no haver estat expressament exercitada, l'acció de contracte parcialment incomplert pot ser apreciada quan s'oposa la més àmplia excepció de contracte totalment incomplert, per la qual cosa no s'incideix en vici d'incongruència.

QUART.-El que s'acaba d'indicar, és a dir, l'existència d'un incompliment parcial de les obligacions del taller mecànic demandant al efectuar incorrectament la reparació del sistema de fre d'estacionament del camió, produeix com a conseqüència necessària que no pugui ser admès el primer motiu del recurs d'apel·lació d'aquest, pel qual pretén que s'estimi la seva pretensió consistent en que el demandat li pagui despeses de pupil·latge a raó de 6 € al mes. Si el camió va romandre a les instal·lacions d'Autocamions Morera SL, va ser motivat per la controvèrsia sorgida entre totes dues parts en relació a la causa del sinistre i a la seva imputabilitat a una mala praxis professional, que va portar a efectuar tres peritatges diferents abans d'encetar el procés judicial, i, ja dintre del procés, d'un quart peritatge. A més, consta acreditat, i ja se sabia des d'un bon començament, que la reparació no havia estat correcta atès que ho demostrava la ITV que el camió va passar al dia següent de ser reparat, en la qual, si se 'sabia llegir' (en paraules del perit Don. Luis Miguel ), hom podia adonar-se que ja hi constava que el fre de la roda posterior esquerra no funcionava correctament i, com s'ha dit, per causa imputable a la demandant. No és possible, doncs, considerar que hagi sorgit una obligació d'indemnitzar per pupil·latge quan existeix una situació de controvèrsia i, a més, un incompliment parcial de les obligacions, precisament, del taller de reparació, i més quan des del moment en què el camió va entrar al seu taller un cop patit el sinistre, ja disposava d'un element objectiu (la documentació de la ITV), del què es desprenia o es podia desprendre que el taller mecànic havia incidit en un incompliment parcial de les seves obligacions doncs reparat el sistema de frens, resultava que al dia següent la ITV va detectar que una roda (la posterior esquerra), no frenava.

CINQUÈ.-Finalment, el recurs d'Autocamions Morera SL pretén que siguin imposats al deutor demandat els interessos de demora de la Llei 3/2004, per la què s'estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Aquesta pretensió no pot ser admesa atès que per a que el deutor incideixi en mora dintre de l'àmbit de les obligacions recíproques com és aquí el cas d'un arrendament d'obra, és requisit necessari que el creditor estigui al corrent en el compliment de les seves obligacions, tal i com estableix amb caràcter general l' art. 1100 del C.c . i, en particular, l' art. 6 de la Llei 3/04 , quan disposa que: 'El creditor té dret a interessos de demora quan concorrin simultàniament els requisits següents: a) Que hagi complert les seves obligacions contractuals i legals'. Per tant, l'ara demandant no pot exigir aquests interessos quan, com ha quedat exposat anteriorment, va complir defectuosament la seva obligació de resultat (la correcta reparació del sistema de frens). Per si no n'hi hagués prou, aquest incompliment parcial exclou també el pagament dels interessos en aplicació de la doctrina de la raonabilitat de l'actitud del deutor, tal i com recorda la STS de 26-11-13 quan diu: 'debemos partir de la misma jurisprudencia invocada por la sentencia recurrida para situar el inicio del devengo de los intereses desde la presentación de la demanda, que se halla recogida en la sentencia citada 370/2010, de 17 de junio , con referencias a otras anteriores: '(e)n materia de intereses moratorios, esta Sala, especialmente a partir del Acuerdo de Pleno de 20 de diciembre de 2.005, ha consolidado una nueva orientación en el sentido de mitigar el automatismo de la regla encarnada en el brocardo 'in illiquidis non fit mora' sustituyéndola, con carácter general, por la del canon de la razonabilidad en la oposición para decidir la procedencia o no de condenar al pago de los intereses y la concreción del 'dies a quo' del devengo. Se toman como pautas para ponderar la racionalidad el fundamento de la reclamación, las razones de la oposición, la conducta de la parte demandada en orden a la liquidación y pago de lo adeudado y demás circunstancias propias del caso. Se atiende, fundamentalmente (...) a la certeza de la deuda u obligación aunque se desconociera su cuantía'.

I més específicament en relació a la invocada Llei 3/04, diu la STS de 5-12-11 que: Es decir, la sentencia atiende a los intereses del artículo 1108 del Código Civil que, como los de la Ley 3/2004, tienen en común dar una mejor respuesta a la naturaleza de la obligación y al justo equilibrio de los intereses en juego, y en definitiva a la plenitud de la tutela judicial, dentro del sistema general de responsabilidad que en materia de obligaciones establecen los artículos 1.101 y siguientes del Código Civil , con el fin de evitar que el deudor se vea favorecido por el hecho de mantener en su patrimonio la cantidad adeudada, para obtener de ella los correspondientes frutos o intereses, en perjuicio del acreedor que se vería perjudicado por la tardía satisfacción de su crédito.

No toma, por tanto, en consideración el artículo 6 Ley 3/2004 de 29 de diciembre , que de forma similar a como dispone el artículo 1100 del CC , subordina el derecho a obtener un interés especial de demora a que el acreedor haya cumplido sus obligaciones contractuales y a que no haya recibido a tiempo la cantidad debida a menos que el deudor pueda probar que no es responsable del retraso.

En lo que aquí interesa supone ese cumplimiento de sus obligaciones por parte del acreedor, al que se condiciona el pago de los intereses, enlaza con los criterios que esta sala ha establecido en la aplicación del brocardo ' in illiquidis non fit mora ', conforme al cual su abono no está condicionado a una predeterminación absoluta de total coincidencia entre la cantidad reclamada y la concedida, sino a un criterio distinto de racionalidad en la oposición cuando hay una contradicción respecto de la totalidad de la suma reclamada; por lo que, como señala la sentencia de 26 de octubre 2010 , 'si no ofrecen duda los supuestos de cantidades indiscutibles o reconocidas, igualmente deben admitirse aquellos en que, tratándose de deudas de cantidad, la reducción de la reclamada resulte de compensaciones, exclusión de partidas o contingencias más o menos inicialmente inciertas pero que no justifican o explican la oposición total, pues de otro modo no se evitarían los grandes abusos por parte de los deudores morosos, a los que bastaría discutir, aún infundadamente, sobre la existencia o cuantía de la deuda, para exonerarse del pago de intereses moratorios'. Estamos ante lo que esta sala ha calificado como 'canon de la razonabilidad en la oposición' o criterio de la racionalidad en la oposición como pauta para resolver los supuestos de desarmonía entre lo reclamado y lo concedido, que la sentencia ha aplicado con criterio absolutamente correcto pues no solo tiene que ver con una notable discordancia cuantitativa entre lo interesado y lo concedido, sino con una previa liquidación por inexistencia de un precio cierto sobre numerosas partidas de especial fundamento o determinación compleja por aplicación de la cláusula penal y existencia de desperfectos que deja sin contenido la idea de mora o retraso en el cumplimiento de las obligaciones convenidas'.

SISÈ.-Finalment, pertoca ara resoldre el punt del recurs del demandat Sr. Miguel relatiu a les costes de primera instància causades per la reconvenció que va plantejar i que ha estat desestimada per la sentència de primer grau, i que pretén que no li siguin imposades per existir dubtes de fet. Hem de compartir l'argumentació efectuada pel recorrent tota vegada que com ha quedat palès al llarg d'aquesta resolució, i també en la de primera instància, la posició de totes dues parts litigants no era arbitrària ni banal, si no que tenia suport en sengles proves pericials que, com s'ha vist, arriben a conclusions totalment oposades. En una situació com aquesta no es pot considerar que la necessitat del procés judicial hagi vingut determinada per l'obstinació o caprici, més o menys infundat, d'una de les parts litigants. Tot el contrari. Les seves respectives posicions disposaven de fonamentació raonable, la qual cosa fa que calgui excloure tota condemna en costes en aplicació de l'excepció prevista a l' art. 394.2 de la LEC , de dubtes de fet. Pel mateix, tampoc escau efectuar condemna pel que fa a els costes de segona instància.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Miguel , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Balaguer, en procediment de judici ordinari núm. 14/10, que revoquem, parcialment, en el sentit que la quantitat que Miguel ha de pagar a Autocamions Morera SL és de 5.623,96 €. Aquesta quantitat meritarà els interessos de l' art. 576 de la LEC , des de la data de la sentència de primera instància. Confirmem la resta dels seus pronunciaments.Al mateix temps, desestimem el recurs d'apel·lació interposat per Autocamions Morera SL contra la mateixa resolució. No escau efectuar condemna pel que fa a les costes causades en totes dues instàncies, tant de la demanda com de la reconvenció.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.