Sentencia CIVIL Nº 82/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 38/2019 de 17 de Diciembre de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 38/2019

SENTÈNCIA NÚM. 82

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Barcelona, a 12 de desembre de 2019

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per EXPONOVIAS, S.L., representat/da davant aquest Tribunal pel/per la procurador/a IGNACIO DE ANZIZU PIGEM i dirigit/da per l'advocat/da JUAN ANTONIO RUIZ GARCIA, contra la Sentència dictada per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 27 de novembre de 2018 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de l'Hospitalet de Llobregat el 14 de juliol de 2016 en el procediment ordinari núm. 801/15. Victorino aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat/da en aquest Tribunal pel/per la procurador/a JOSE MANUEL LUQUE TORO i dirigit/da per l'advocat/da JORGE FILLAT BONETA.

Antecedentes

Primer. El/La procurador/a JOSE MANUEL LUQUE TORO, en representació de Victorino, va formular demanda de procediment ordinari núm. 801/15 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 3 de l'Hospitalet de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 14 de juliol de 2016, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'DISPONGO: DESESTIMAR ÍNTEGRAMENTE la demanda interpuestapor el Procurador de los Tribunales Don José Manuel Luque Toro como demandante y en nombre y representación de Don Victorino, y ABSOLVER a EXPONOVIAS, S.A. de todas las pretensiones de la demanda.

CONDENAR a Don Victorino al pago de las COSTASderivadas del presente procedimiento'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 16a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 27 de novembre de 2018, amb la següent part dispositiva:

'Que, estimando el recurso de apelación interpuesto por D. Victorino, revocamos la sentencia dictada en fecha 14 de julio de 2016 por el Juzgado de Primera Instancia nº 3 de L'Hospitalet de Llobregat.

En consecuencia, acogiendo en su integridad la demanda origen de las presentes actuaciones interpuesta por D. Victorino contra EXPONOVIAS SA, condenamos a esta última a que abone al actor la suma de 89.719'30 euros, con sus correspondientes intereses legales desde el 6 de marzo de 2015 hasta la fecha de esta sentencia y los previstos en el artículo 576 LEC desde ésta hasta su completo pago.

Se imponen a la demandada las costas causadas en primera instancia, sin que quepa efectuar especial pronunciamiento sobre las devengadas en esta alzada.

Devuélvase al apelante el depósito en su día constituido de conformidad con lo establecido en los apartados 3b/ y 8 de la Disposición Adicional Decimoquinta de la LOPJ'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, EXPONOVIAS, S.L. va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 4 de juliol de 2019, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 25 de novembre de 2019, en què es va celebrar. Per provisió de data 25 de novembre es va canviar la formació de la Sala.

Ha estat ponent l'Il·lm/a. Sr. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER. Antecedents del cas

La demanda que obre aquest litigi va ser promoguda per Victorino en qualitat de legatari de l'advocat Teodoro, traspassat el 10 de novembre de 2013, en reclamació dels honoraris pendents (89.719,30 €) originats per la intervenció professional del lletrat en la defensa d'Exponovias SA en la reclamació judicial formulada contra Ángel Jesús ( judici ordinari 999/2002 del jutjat de primera instància 39 de Barcelona).

La societat demandada va reconèixer la prestació de serveis professionals per part del lletrat Teodoro en els diversos tràmits processals de l'acció promoguda per Exponovias SA contra qui va ser un dels seus dissenyadors, però s'oposava a la reclamació dels honoraris pendents adduint el seu pagament íntegre (31.000 euros a compte a l'inici del procés més 6.500 euros facturats després de la no-admissió de la cassació el juny de 2009 en senyal de liquidació final), la renúncia del creditor, la prescripció de l'acció i subsidiàriament error en la determinació dels honoraris per considerar-los desproporcionats i fora de tota lògica.

La sentència de primera instància va acollir de forma substancial les tesis defensives de la demandada. A partir de la distinció doctrinal entre els processos declaratius i els executius, d'una banda declara la prescripció dels honoraris corresponents a la primera i la segona instància del judici ordinari 999/2002 pel transcurs de més de tres anys entre l'acabament d'aquest procés el juny de 2009 amb la no-admissió del recurs de cassació presentat pel demandat i la reclamació extrajudicial del legatari de l'advocat prestador del servei; d'altra banda, infereix la renúncia tàcita als honoraris corresponents a l'execució de la sentència, inclosa la terceria de domini, d'un seguit d'actes propis de l'advocat.

La sentència d'apel·lació, en canvi, acull en la seva integritat de la demanda, després de subratllar com a fets no controvertits (i) que el lletrat Teodoro va dur a terme la totalitat dels serveis professionals descrits a la factura d'honoraris reclamada, i (ii) l'ajust de la factura als criteris orientadors del Col·legi d'Advocats de Barcelona, afegint-hi que no hi ha prova d'un suposat incompliment del lletrat. A partir d'aquestes premisses, l'Audiència descarta motivadament tant la prescripció de l'acció com la renúncia d'honoraris derivada d'actes propis del lletrat prestador del servei, i conclou declarant prudent i equitativa la quantificació dels honoraris feta en la minuta atesa la durada del litigi (13 anys), la seva complexitat (exigia la corresponent especialització professional ja que tractava de la resolució de sengles contractes de disseny i franquícia) i l'esgotament de gairebé totes les vies processals possibles (dues instàncies, cassació no admesa a tràmit, a més de l'execució, provisional i definitiva, amb múltiples incidents, com ara declinatòria, nul·litat d'actuacions, terceria de domini i oposició a l'execució), factors que lliga al prestigi professional i alta qualificació del lletrat i catedràtic senyor Teodoro.

Contra aquesta sentència la societat demandada hi formula recurs per infracció processal integrat per quatre motius i recurs de cassació integrat per uns altres tres motius.

La part recorreguda addueix com a causa general de no-admissió d'ambdós recursos l'extensió (48 pàgines) de l'escrit d'interposició, amb vulneració de la regla aprovada pel ple no jurisdiccional de la Sala 1ª del Tribunal Suprem de 27 de gener de 2017, segons la qual 'por lo general, es suficiente una extensión de 25 páginas con interlineado 1,5 y fuente Times New Roman con un tamaño de 12 puntos en el texto'. Aquesta regla estrictament procedimental no ha estat dictada ni assumida per aquest tribunal, de manera que la seva invocació és intranscendent als efectes precedents.

SEGON. Recurs per infracció processal

Motiu primer: contradicció interna en la motivació de la sentència

1.A redós de l' ordinal segon de l'article 469.1 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) es denuncia la vulneració d'una de les normes reguladores de la sentència, en concret, la que imposa el deure de motivació ( articles 209 i 218.2 LEC), amb indefensió pel recurrent, per tal com la resolució impugnada ' incurre en un error en la motivación de la sentencia al no exigir el mismo estándar de prueba de los actos propios a ambas partes, pues concluye que Exponovias habría renunciado 'implícitamente' a la prescripción ganada pero, en cambio, niega que el Sr. Teodoro hubiera renunciado al cobro de sus honorarios al no existir una renuncia expresa'.

En el desenvolupament del motiu s'afirma que el tribunal d'apel·lació empra un 'doble rasero' a l'hora d'avaluar els requisits per apreciar la concurrència o no de la renúncia a un dret, donant lloc així a una clara incongruència interna.

2.Entre altres, la sentència del Tribunal Suprem ( STS) 524/2016, de 22 de juliol, declara que 'la motivación, como derecho incluido en el derecho a la tutela judicial efectiva del artículo 24 CE , es un requisito de la sentencia que exige que se haga saber a las partes o se exterioricen cuáles son las razones que conducen al fallo de una resolución, con independencia de su acierto y su extensión, de forma que este razonamiento pueda someterse a control a través de los correspondientes recursos. Por esta razón, la denuncia de falta de motivación no puede confundirse con una mera discrepancia con las conclusiones que obtiene una sentencia. Estas conclusiones podrán ser revisadas en el marco del recurso de casación, si la falta de acierto que se pretende denunciar se refiere a la valoración jurídica de los hechos y a la aplicación de una determinada norma sustantiva o, de forma muy restrictiva, a través del error en la valoración probatoria cuando la disconformidad se refiere a la formación del juicio fáctico. De esta forma, sólo una motivación ilógica o arbitraria, porque en la sentencia no se expresen o no se entiendan las razones por las que sientan las conclusiones del litigio o su fallo, podría ser revisada a través de este recurso'.

Les sentències d'aquest tribunal 8/2019, d'11 de febrer, i 24/2019, de 18 de març, incideixen en la vulneració del deure de motivació de les sentències quan s'aprecien incongruències entre els fonaments jurídics i la part dispositiva o entre els mateixos fonaments o raonaments jurídics, provocant així una simple aparença de motivació.

3.Sobre les bases exposades, el motiu no pot ser acollit.

Subratllarem que els raonaments de la sentència que el recurrent titlla d'incongruents entre sí fan referència a institucions jurídiques ben diferents, circumstància que per sí mateixa allunya el supòsit de la vulneració del principi d'igualtat que batega en el fons del plantejament del motiu.

D'una banda, el raonament que tanca el fonament jurídic quart tracta de la renúncia a la prescripció consumada i ho fa després de recordar que l'apreciació de la prescripció ha de fer-se amb un criteri restrictiu i de fer esment dels apartats 2, 3 i 4 de l'article 121-10 del Codi civil de Catalunya (CCCat); precisament l'apartat 3 admet la renúncia tàcita a la prescripció en establir que 'qualsevol acte incompatible amb la voluntat de fer valer la prescripció comporta renunciar-hi'.

D'altra banda, el fonament jurídic cinquè està tot ell dedicat a valorar la concurrència d'actes propis del lletrat Teodoro, causant del demandant, demostratius d'una suposada renúncia per part seva al crèdit corresponent als honoraris del procés seguit contra el senyor Roman. La sentència arriba a una conclusió negativa en aquest apartat estalonada en l' article 111-8 CCCat (actes propis) i la doctrina jurisprudencial relativa a la renúncia de drets que admet una manifestació expressa o tàcita però que exigeix en tot cas actes inequívocs i concloents, posant de relleu que respecte dels honoraris de la fase executiva del procés el lletrat mai no va exterioritzar una renúncia expressa com sí havia fet en un procediment penal paral·lel i que no hi havia actes propis que permetessin inferir amb fermesa una renúncia tàcita als honoraris.

A banda que no és apreciable la desigualtat de tracte que funda la denúncia d'incongruència interna de la sentència, el que revela el motiu és l'oberta discrepància del recurrent amb la transcendència jurídica donada pel tribunal d'apel·lació des de la perspectiva de l' article 121-10.3 CCCat a un dels fets que declara provats (contingut de la resposta del deutor a una reclamació extrajudicial del creditor), qüestió que indiscutiblement és matèria pròpia del recurs de cassació, ja que comporta que, admetent el fet provat concret, s'està afirmant l'aplicació indeguda de la norma que ha de resoldre la controvèrsia, en aquest cas relativa a la renúncia a la prescripció guanyada.

Motiu segon: errònia valoració de la prova (documental privada)

4.El motiu es formula a l'empara de l'ordinal quart de l' article 469.1 LEC i denuncia la infracció de les normes sobre valoració de la prova documental privada ( article 326 LEC) causant d'indefensió per a la demandada ( article 24.1 CE), per tal com ' la sentencia yerra al considerar que el correo electrónico enviado por el Sr. Carlos Antonio al Sr. Victorino el 11 de noviembre de 2014 (documento 14 de la demanda) demuestra un reconocimiento por parte de Exponovias de la deuda pendiente, de lo que colige la renuncia a la prescripción de la acción por parte de Exponovias y, en consecuencia, la subsistencia de la deuda'.

En el desenvolupament del motiu s'afirma que la literalitat del correu electrònic esmentat no permet deduir cap reconeixement de deute, que la sentència el descontextualitza i que el senyor Carlos Antonio no feia més que demanar al senyor Victorino el detall de la seva reclamació per tal d'estudiar-la i pronunciar-s'hi. Ens trobaríem així en presència d'una valoració de la prova documental 'manifestament errònia'.

5.Les sentències d'aquest tribunal 8/2018, de 22 de gener, i 69/2019, de 11 de novembre, es fan ressò de la doctrina consolidada segons la qual ' la valoración probatoria sólo puede excepcionalmente tener acceso a la casación mediante un soporte adecuado, bien (a) por medio de la alegación de la existencia de un error patente o arbitrariedad en la valoración de la prueba, en cuanto, según la doctrina constitucional, comporta la infracción del derecho de tutela judicial efectiva, o (b) por la infracción de una norma concreta de prueba que haya sido vulnerada por el juzgador. En defecto de todo ello, la valoración de la prueba es función del juzgador de instancia y ajena al recurso extraordinario por infracción procesal, añadiéndose que sólo en caso de que se diera una clara y hasta grosera desviación del resultado probatorio podría afirmarse una violación del artículo 24 de la Constitución Española , que contempla el número cuatro del art. 469.1 LEC '.

Però la STS 471/2018, de 19 de juliol, també adverteix que ' no debe confundirse la revisión de la valoración de la prueba que, al amparo del ordinal 4º del art. 469.1 LEC , excepcionalmente puede llegar a realizarse en caso de error patente o arbitrariedad en la valoración realizada por la sentencia recurrida que comporte una infracción del derecho a la tutela judicial efectiva ( sentencias 432/2009, de 17 de junio ; 196/2010, de 13 de abril ; 495/2009, de 8 de julio , 211/2010, de 30 de marzo , y 326/2012, de 30 de mayo ), con la revisión de la valoración jurídica.[...] Como ya hemos declarado en otras ocasiones, una valoración como ésta, al margen de que sea o no acertada, es jurídica y debería ser impugnada, en su caso, en el recurso de casación, si con esta valoración se infringe la normativa legal reguladora de la materia y su interpretación jurisprudencial'.

6.Partint de la doctrina exposada el motiu ha de ser refusat.

El que combat el recurrent no és l'estricta valoració gramatical del document privat, sobre la qual no hi ha dubtes (en resposta a una comunicació prèvia del legatari del senyor Teodoro en què recordava al director financer d'Exponovias que hi havia una quantitat elevada pendent de minutar en relació amb el procediment ordinari 999/2002, aquest deia '¿ me puede indicar la cifra que le sale? Acuérdese de que hay unos 31.000 euros pagados a cuenta'), sinó que mostra la seva discrepància amb la significació jurídica que li atribueix la sentència, qüestió pròpia del motiu segon del recurs de cassació també formulat.

Motiu tercer: errònia valoració de la prova (documental privada)

7.També a l'empara de l'ordinal quart de l' article 469.1 LEC es denuncia igualment la vulneració de l' article 326 LEC amb resultat d'indefensió ( article 24.1 CE), fonamentada en aquest cas en que la sentència ' yerra en la valoración de los efectos de la factura emitida por el Sr. Teodoro a nombre de Exponovias el 28 de julio de 2009 por importe de 6.565 euros (documento 22 de la demanda), lo que conlleva que la Sala a quo considere no liquidados los honorarios devengados por el Sr. Teodoro por su actuación en el procedimiento declarativo y, en definitiva, no prescrita la acción para su reclamación'.

8.A partir de les consideracions doctrinals fetes en el motiu precedent, aquest motiu tercer no pot reeixir.

La sentència raona que els pagaments dels anys 2002-2003 eren 'a compte' ja que no anaven vinculats a cap factura i restaven pendents de l'oportuna liquidació final. El que evidencia el document 22 de la demanda és que el senyor Teodoro a mitjans de l'any 2009 va facturar autònomament els honoraris corresponents al tràmit davant el Tribunal Suprem, però no es desprèn del seu text que aquesta factura suposés la liquidació final dels honoraris per la intervenció en les instàncies. Així ho palesa la pròpia sentència en un del paràgrafs del fonament jurídic cinquè on atribueix un determinat sentit -contrari al de liquidació final- a l'emissió d'aquesta factura d'honoraris.

Així, més que la denúncia d'un error notori o manifest en l'apreciació del contingut d'un document privat, l'equivocació que s'atribueix a la sentència fa referència a la 'valoració dels efectes' d'aquest document en el context de l'al·legació defensiva de prescripció de l'acció, la qual valoració és una qüestió jurídica de fons, que en el seu cas ha de ser combatuda en el recurs de cassació.

Motiu quart: errònia valoració de la prova (documental privada)

9.També a l'empara de l' article 469.1, 4rt LEC i amb invocació igualment de la vulneració dels articles 326 LEC i 24 CE el motiu denuncia que 'la Sala yerra al considerar que la buena relación entre Exponovias y el Sr. Teodoro, así como su costumbre de no facturar hasta la finalización de los procedimientos, justifican que no reclamase ningún importe a Exponovias durante más de nueve años por los servicios prestados en el procedimiento de ejecución y en la tercería, ya que sí lo hizo en otros procedimientos que no habían finalizado (documentos 15 y 22 de la demanda y 2, 3, 5 y 6 aportados por Exponovias con posterioridad a la audiencia previa a requerimiento del Sr. Victorino)'.

10.L'aplicació dels criteris jurisprudencials exposats en l'epígraf 5 anterior, justifica el refús d'aquest motiu.

No és apreciable l'error notori en la valoració de la prova documental privada que denuncia el motiu, ja que la sentència no desconeix que en certs casos el lletrat senyor Teodoro va apartar-se del que anomena 'costum' seu de no facturar els honoraris fins a la conclusió del respectiu encàrrec, sinó que, tot i tenir present el que havia succeït en un procediment penal seguit a Alacant i en la facturació dels honoraris meritats en les actuacions processals davant el Tribunal Suprem del litigi civil 999/2002 o en la percepció de quantitats a compte a l'inici d'aquest litigi, justifica motivadament en el fonament jurídic cinquè la decisió de considerar que el lletrat Teodoro no va dur a terme actes propis que permetin establir la inferència que renunciava a reclamar al seu client els honoraris de la fase executiva de l'esmentat litigi civil.

Aquesta decisió implica una determinada valoració jurídica dels fets que declara provats, susceptible de ser combatuda en el recurs de cassació, però no evidencia l'error notori en la valoració de la prova documental denunciada en el motiu.

TERCER. Recurs de cassació

Motiu primer: infracció de l' article 121-23 en relació amb l ' article 121-21,b/ CCCat

1.El motiu es formula amb el següent enunciat: ' por infracción del artículo 121-23 en relación con el artículo 121-21.b) del CCCat al considerar no prescrita la acción de reclamación de honorarios devengados por los servicios prestados por el Sr. Teodoro en el marco del Procedimiento Declarativo a pesar de que se cumplen los requisitos establecidos por el artículo 121-23 del CCCat a tal efecto'.

L'interès cassacional del motiu es vincula al subapartat lletra a/ de l' article 3 de la Llei 4/2012, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya, amb l'afirmació que la sentència contradiria la doctrina continguda a les sentències d'aquest tribunal 30/2016, de 19 de maig, i 48/2015, de 25 de juny.

En el desenvolupament del motiu s'afegeix que la jurisprudència establerta en aquestes dues sentències s'ha d'integrar amb la doctrina de la més recent STSJ 68/2018, de 26 de juliol.

La part recorreguda esgrimeix que el motiu no és admissible atès que la doctrina jurisprudencial suposadament contradita no resol supòsits anàlegs al enjudiciat. Aquesta al·legació però té a veure amb el nucli de la qüestió jurídica plantejada.

2.Les tres sentències d'aquest tribunal invocades en el motiu -a les quals ja feia al·lusió la sentència impugnada en el fonament jurídic quart- aborden certament la qüestió relativa a la determinació del dia inicial del còmput del termini de la prescripció en aplicació de l' article 121-23.1 CCCat, però la seva doctrina no abona en absolut la tesi de la recurrent.

En efecte, les sentències esmentades recorden que la prescripció ha de ser objecte d'interpretació restrictiva ja que és una institució fundada en la seguretat jurídica més que no pas en la justícia intrínseca (precisament la STSJ 30/2016 subratlla que aquesta interpretació assoleix la 'més directa aplicació' en la determinació del dies a quo), i constaten que el codi català -a diferència del Codi civil espanyol- opta per un règim subjectiu però objectivable en la determinació del dies a quo.

En aquest sentit proclamen que ' cabe examinar para determinar el dies a quo en el cómputo de los plazos de prescripción en Cataluña: (a) si la acción era objetivamente exigible y (b) si, con tal presupuesto, el acreedor conocía o podía conocer razonablemente las circunstancias que la fundamentan y la persona contra la cual debía ejercitarse.

Así pues el criterio subjetivo tampoco es puro o exclusivo sino de alguna manera objetivable, lo que viene exigido por la seguridad jurídica base de la institución y por ello se equipara el conocimiento efectivo de las circunstancias de la acción con la posibilidad razonable de conocimiento, partiendo de estándares medios de conducta diligente.

En especial, para determinar aquello que sea razonable, habrá de tenerse en cuenta la naturaleza y objeto del contrato, las circunstancias del caso y los usos y prácticas del ramo de actividad a que el mismo se refiera'.

La STSJ 30/2016 afegeix que ' de la misma dicción del art. 121-23 CCCat se deduce que al criterio de la 'actio nata' (nacida) y 'ejercible' se incorpora, como expresa la mejor doctrina y se desprende de dicho precepto, el de 'cognoscibilidad razonable' en que, como hemos dicho, deberá tenerse presente 'las circunstancias que lo fundamentan y la persona contra la cual pueda ejercitarse' derivados de la naturaleza y objeto del contrato, las circunstancias del caso y los usos y prácticas del ramo de actividad, de modo que la indeterminación del día inicial o las dudas que puedan surgir, dado el carácter restrictivo para su estimación, actúa a favor de quien reclama y ello sin perjuicio de que la contraparte pueda alegar otros datos que puedan justificar la estimación de la prescripción'.

En virtut d'aquesta doctrina, la STSJ 48/2015, considera prescrita per imperatiu de l'article 121-21, c/ CCCat la reclamació del venedor de béns mobles que emet la corresponent factura més enllà dels tres anys del lliurament de la cosa venuda sense queixa del comprador. Per la seva part, la STSJ 30/2016 declara no prescrita la reclamació de la retribució d'un mitjancer immobiliari, ja que entre el moment que va assolir un 'coneixement raonable' de les circumstàncies fàctiques i jurídiques determinants de la seva pretensió (el client primitiu va cedir el contracte a un tercer i aquest a un altre persona; la promoció urbanística que condicionava el cobrament de la retribució va patir diverses incidències fins el punt que no va dur-se a terme) i la reclamació judicial no transcorregueren tres anys. Al seu torn, la STSJ 68/2018, prèvia ratificació que la reclamació dels honoraris d'un advocat està sotmesa al termini de prescripció de tres anys, sosté la virtualitat interruptiva de la prescripció d'actes com ara la reclamació dels honoraris causats en un litigi a la part vençuda en la corresponent taxació judicial de les costes o la ulterior reclamació extrajudicial al propi client, el primigeni obligat contractual, des de la perspectiva dels subapartats c/ i d/ de l' article 121-11 CCCat.

Per tant, cap d'aquestes sentències estableix com a doctrina que el còmput del termini de prescripció de la reclamació d'honoraris per la prestació de serveis jurídics s'iniciï inexcusablement amb la conclusió de la fase declarativa d'un procés (sigui a la primera o la segona instància o en cassació), amb independència que els serveis segueixin prestant- se en la fase executiva del mateix procés.

3.Amb tot, la sentència del Tribunal Suprem 266/2017, de 4 de maig, després d'una exhaustiva anàlisi dels successius pronunciaments del tribunal sobre la data inicial de la prescripció dels honoraris d'advocat, i contextualitzant cadascun d'aquests pronunciaments (pel que fa a la STS 338/2014, de 13 de juny, que és la invocada a la sentència, precisa que les minutes presentades en aquell supòsit obeïen a dos procediments judicials estretament relacionats, vinculats ambdós a la liquidació de la societat de guanys del client de l'advocat demandant, les minutes del qual qualifica de 'conjunt homogeni'), acaba dient que 'en definitiva, a efectos de determinar el dies a quo del plazo de prescripción trianual de la pretensión de cobro de honorarios profesionales prevista en el art. 1967 CC , la doctrina de la sala es la de que, cuando se hayan efectuado diversas gestiones o actuaciones en relación con un mismo asunto de un cliente, el momento en que 'dejaron de prestarse los respectivos servicios' es el de la terminación del asunto, de modo que no empieza a correr el plazo de prescripción hasta su finalización. En particular, cuando la intervención profesional comprende la dirección y defensa de los intereses del cliente en un litigio, el plazo de prescripción no empieza a correr hasta que no finalizan las actuaciones procesales conectadas con el asunto encomendado, salvo que por voluntad de las partes proceda fragmentar y dividir el cobro de cada una de las actuaciones del profesional, como si se tratara de encargos diferentes aunque versen sobre un mismo asunto.

Por el contrario, salvo que resulte otra cosa de lo acordado por las partes, cuando el profesional asume la dirección y defensa de los intereses del mismo cliente en varios asuntos, el plazo de prescripción de la pretensión de cobro de sus honorarios empieza a correr de manera independiente para cada uno de ellos desde su terminación.

Esta interpretación jurisprudencial resulta coherente con el fundamento de la prescripción, porque no reclamar el pago de los honorarios correspondientes a la prestación de servicios finalizados y no vinculados a otros, en aras de mantener una relación con el cliente que facilite nuevos encargos, contribuye a generar incertidumbre acerca de la subsistencia de los derechos, lo que es contrario a la seguridad jurídica. Además, la no reclamación de los honorarios correspondientes a servicios prestados por asuntos ya finalizados y no conectados con otros puede propiciar, contra la finalidad del art. 1967 CC , una acumulación indeseable de las deudas de los clientes frente a los profesionales a los que se refiere el precepto'.

La doctrina que s'acaba d'exposar escau també en la regulació catalana de la prescripció de les reclamacions 'relatives a la remuneració de prestacions de serveis', jurídics en aquest cas, tota vegada que, llevat de pacte en un altre sentit, la pretensió del prestador del servei neix quan l'encàrrec ha estat executat, és a dir, amb la conclusió de l'afer judicial on ha intervingut en defensa del seu client, moment a partir del qual en circumstàncies normals el creditor 'coneix o pot conèixer raonablement', en els termes exigits per l' article 121-23.1 CCCat, els elements que determinen l'import de la seva retribució (durada de l'assumpte, complexitat, dedicació o fins i tot resultat obtingut en el cas que la remuneració hi estigui supeditada) i la persona contra la qual es pot exercir.

El risc que amb aquesta doctrina les pretensions d'honoraris vinculats a procediments judicials amb fases executives inacabables a causa dels obstacles o dificultats sorgides en l'execució de la condemna esdevinguin en la pràctica imprescriptibles, es pot neutralitzar fàcilment amb la introducció del pacte que obligui l'advocat a la facturació fragmentada dels serveis prestats -amb caràcter periòdic o en funció de les actuacions efectuades o d'altres criteris-, o arribat el cas amb l'exercici pel client de la facultat per donar per acabada la relació contractual de serveis atès el seu caràcter indefinit.

4.Fetes les consideracions exposades, el motiu ha de ser refusat.

L'encàrrec rebut pel lletrat Teodoro per a l'exercici de les accions judicials que corresponguessin a Exponovias en relació a la conducta desplegada pel senyor Roman en contra dels interessos patrimonials de l'empresa, no consistia només en la formulació de l'acció de condemna i l'eventual obtenció de la corresponent condemna ferma, sinó que lògicament també incloïa l'exercici de l'acció executiva encaminada a fer efectiva la condemna dinerària establerta en la instància, com ho palesa el fet que en aquest cas l'execució - provisional- es va sol·licitar tan bon punt va recaure sentència condemnatòria en la primera instància (l'execució provisional fou acordada mitjançant interlocutòria de febrer de 2004 i l'any 2005 s'hi va inserir un incident en forma de terceria de domini), i que el maig de 2013, tot just mig any abans del seu traspàs, el lletrat senyor Teodoro havia presentat un escrit demanant la millora de l'embargament per tal de fer efectiva en la seva integritat la condemna imposada a l'executat (Exponovias només ha percebut per la via de constrenyiment 126.243,19 euros dels 759.169,14 de la condemna per danys i perjudicis al senyor Roman).

No consta la més mínima oposició, reserva o recel d'Exponovias envers les innumerables iniciatives processals del seu advocat tant en la fase declarativa del litigi contra el senyor Roman com les de la fase executiva.

Motius segon i tercer: infracció dels articles 6.2 CC i 121-10 CCCat

5.El motiu segon es formula a l'empara de l' article 477 LEC per contradicció amb la doctrina del Tribunal Suprem, ja que la norma que es denuncia com a vulnerada no pertany a l'ordenament civil català sinó al dret civil espanyol. Es tracta de l' article 6.2 del Codi civil que la sentència hauria infringit ' al considerar que Exponovias renunció a la prescripción de la acción ejercitada contra ella', en contradicció amb la doctrina continguda a les sentències del Tribunal Suprem 1098/2007, d'11 d'octubre, i 752/2012, de 10 de desembre, la qual doctrina també seria l'adoptada per aquest tribunal en matèria de renúncia de drets, raó per la qual en el desenvolupament del motiu es fa esment de la STSJ 1/2009, de 12 de gener (convé precisar que aquesta sentència aborda la problemàtica de la renúncia de l'acció des de l'òptica de l' article 20 LEC i en el marc d'un recurs per infracció processal, no de cassació).

El motiu tercer es formula a l'empara del subapartat lletra b/ de l' article 3 de la Llei 4/2012, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya, per manca de jurisprudència d'aquest tribunal, i denuncia la vulneració de l' article 121-10 CCCat, ja que la renúncia a la prescripció guanyada ' debe expresarse de forma clara, terminante e inequívoca, requisitos que no se han respetado en el presente caso'.

Els dos motius s'examinaran en forma conjunta atesa la seva innegable connexió, no debades és el mateix recurrent qui en el desenvolupament del motiu segon sosté que l' article 121-10 CCCat ha d'integrar-se amb el que disposa l' article 6.2 CC i qui subordina el plantejament del motiu tercer al fet que la Sala no consideri ajustada a dret la integració de l' article 121-10 CCCat amb l' article 6.2 CC.

6.Els motius no són admissibles per la raó que esgrimeix la part recorreguda: la impugnació es dirigeix contra un argument no decisori.

La funció nomofiláctica del recurs de cassació en qualsevol de les seves modalitats comporta que trobi fonament en la infracció de la norma o les normes substantives aplicables per a resoldre les qüestions objecte del procés ( articles 477.1 LEC i 2.2 Llei 4/2012). En conseqüència, la infracció de la norma o de la jurisprudència aplicable al cas invocada en el recurs ha de ser rellevant, atesa la ratio decidendide la sentència impugnada. El recurs no és admissible quan planteja qüestions que no afecten dita ratio decidendio quan rebat arguments que no constitueixen la raó determinant de la sentència.

En aquest sentit, segons que recorda la STS 577/2019, de 5 de novembre, amb citació de les SSTS 453/2018, de 18 de juliol, i 344/2018, de 7 juny, 'tiene declarado la sala, al decidir sobre la admisión de los recursos de casación, que debe combatirse en ellos únicamente los argumentos empleados para resolver las cuestiones objeto de debate que constituyan 'ratio decidendi' (autos de 30 de octubre y 4 de diciembre de 2007). Quedan excluidos los argumentos 'obiter', a 'mayor abundamiento' o 'de refuerzo' ( SSTS número 362/2011, de 7 de junio , y 327/2010, de 22 de junio , entre otras). La impugnación debe dirigirse contra la fundamentación de la resolución que tenga carácter decisivo o determinante del fallo, es decir, que constituya ratio decidendi ( SSTS 238/2007, de 27 de noviembre ; 1348/2007, de 12 de diciembre ; 53/2008, de 25 de enero ; 58/2008, de 25 de enero ; 597/2008, de 20 de junio , entre otras)'.

Per aquest motiu la STS 608/2019, de 14 de novembre, referma que la cassació ha d'atacar laratio decidendide la sentència no una ' razon añadida' a la principal, i la STS 610/2019, del mateix dia, proclama que la cassació no pot servir per a combatre ' meros argumentos adicionales' del raonament decisori.

7.En el cas enjudiciat, la lectura del fonament jurídic quart de la sentència impugnada, destinat en exclusiva a l'anàlisi de l'excepció de prescripció feta valer per la demandada i que havia acollit la sentència del jutjat, evidencia que el tribunal, després d'aclarir que per raó de territorialitat la regulació aplicable en matèria de prescripció és la del Codi civil català -en particular, pel que fa al cas, els seus articles 121-21,b/ i 121-23.1- i de recordar que la prescripció ha de ser objecte d'interpretació restrictiva en la mesura que és una institució no fundada en la justícia intrínseca sinó en la seguretat jurídica, estableix la raó decisòria del refús de la prescripció: no comparteix l'apreciació de la sentència de primera instància de distingir entre els honoraris de la fase declarativa i els de l'executiva del procés, de manera que cadascun d'aquests honoraris s'hagués de reclamar tan bon punt haguessin finalitzat les actuacions judicials a què responen. En conclusió, no hi ha prescripció de l'acció.

El tribunal d'apel·lació considera que el còmput del termini de prescripció comença amb la finalització de les actuacions del lletrat en defensa dels interessos del seu client, amb independència de les fases i tràmits processals realitzats, adduint en favor d'aquesta tesi en el cas enjudiciat (i) que el propi client havia computat les transferències de diners fetes a l'advocat com a pagaments a compte pendents de liquidació final, i (ii) que el lletrat senyor Teodoro a mitjans de l'any 2013 encara duia a terme iniciatives processals encaminades a la íntegra satisfacció del seu client, la societat executant.

L'argument que sota l'epígraf 3 tanca el fonament jurídic quart de la sentència és indiscutiblement un raonament addicional o de reforç, com ho palesa la seva exposició en forma potencial ('no cabría sino calificar en cualquier caso como renuncia a la prescripción ganada[...]') i sobretot el fet que sense ell la veritable raó decisòria conserva tota la seva força, convertint en intranscendent als efectes de la cassació l'esmentada argumentació de reforç.

En conseqüència, els dos motius examinats han de ser refusats.

QUART. Costes i dipòsit per a recórrer

La desestimació dels recursos comporta la imposició de les costes a la societat recurrent conformement disposa l' article 398.1 LEC, i també la pèrdua dels dipòsits constituïts per a recórrer, segons que estableix la disposició addicional 15ª LOPJ.

Fallo

DESESTIMEMels recursos d'infracció processal i de cassació interposats per la representació processal d'Exponovias SA contra la sentència de data 27 de novembre de 2018, dictada per la Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació núm. 30/2017, que CONFIRMEM en tots els seus pronunciaments, amb imposició de les costes al recurrent i pèrdua dels dipòsits constituïts per a recórrer.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts, uniu-ne una testimoniança al rotlle i retorneu les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.