Sentencia Civil Nº 84/2013, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 88/2012 de 25 de Febrero de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 88/2012

Procediment ordinari núm. 1119/2010

Jutjat Primera Instància 6 Lleida

SENTÈNCIA núm. 84/2013

President:

EN ALBERT GUILANYÀ I FOIX

Magistrats

EN. Albert Montell García

NA ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint-i-cinc de febrer de dos mil tretze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1119/2010, del Jutjat Primera Instància 6 Lleida, en virtut del recurs interposat per LOANCA, S.L., representada per la procuradora EVA SAPENA SOLER i assistitda per la lletratada Marta Montserrat Aragones contra sentència de data catorze de novembre de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 88/2012. Es va oposar Adolfo I Martina , representatada per la procuradora MªCARMEN RULL CASTELLO i assistitda pel la lletrat JOSEP MARIA DOMINGO NADAL es van oposar a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat Albert Montell García.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data catorze de novembre de dos mil onze , és la següent: 'DECISIÓ.-

FALLO

ESTIMO la demanda presentada por Adolfo y Martina ; contra LOANCA S.L., y en consecuencia, condeno a la demandada a pagar a la parte actora la suma de 11.468 €, más los intereses legales del art. 576 de la LEC ; todo ello más la expresa condena en costas a la parte demandada. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, LOANCA, S.L. va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent Albert Montell García, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 25 de febrer de 2013 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-Totes dues parts litigants estant d'acord amb resoldre el contracte privat de compravenda que van signar el dia 9-7-07. Discrepen en les conseqüències de la resolució atès que s'imputen mútuament la responsabilitat en l'incompliment contractual del què es fa dependre l'efecte de la resolució. Pels demandants, es troba en el fet que no s'han entregat les unitats d'obra adquirides dintre del termini contractualment establert, mentre que per la promotora venedora es troba en l'incompliment dels compradors de l'obligació de pagar el preu i en la seva oposició a atorgar escriptura pública de compravenda, degut, en definitiva, a que en realitat els demandants volien desistir de la compra. Segons contracte, el pis, les dues places de pàrquing i els dos trasters, havien d'estar acabats de construir i lliurats 'hasta por todo el segundo semestre de 2009', és a dir, com a màxim, fins el 31-12-09, tot i que també preveu un retard de tres mesos, fins el 31-3-10, sobrepassat el qual, els compradors tenen dret a optar per la resolució i la devolució de les quantitats lliurades, amb interessos.

SEGON.-Aquesta Sala ja ha tingut l'oportunitat de pronunciar-se en reiterades ocasions sobre els efectes que pot produir l'incompliment del termini contractualment establert en els supòsits de compravenda d'habitatges en construcció, i que són adquirits sobre plànol. Així, hem sostingut que tot compliment, per ser íntegre i produir l'efecte extintiu de l'obligació, atesa la seva satisfacció, ha de ser exacte i puntual ( arts. 1125 , 1126 i 1157 del C.c .). La resolució contractual per motiu de l'incompliment d'una de les parts contractants només és possible quan hi ha un veritable incompliment de les obligacions assumides que sigui de tal entitat que impedeixi assolir la finalitat pretesa pel contracte i que li és pròpia, de forma que es produeixi una insatisfacció de l'interès del creditor. Aquest incompliment ha de tenir suficient entitat com per impedir l'obtenció de la utilitat que va motivar la celebració del contracte, sense que sigui suficient amb que es produeixi una simple insatisfacció subjectiva ( sentències del Tribunal Suprem de 14 d'octubre i 16 de novembre de 2000 ). Es cert que la doctrina jurisprudencial segons la qual és necessari que concorri una 'voluntad rebelde al cumplimiento', ha estat ja abandonada per una consolidada línia del Tribunal Suprem que exigeix per a la resolució contractual que concorri el 'dato objetivo de la injustificada falta de cumplimiento, siempre que tenga la entidad suficiente para motivar la frustración del fin del contrato', és a dir, que la prestació hagi esdevingut inidònia absolutament per satisfer l'interès del creditor ( STS 26 de noviembre de 2007 ). En el cas del temps de la prestació, que és allò que motiva la demanda dels compradors, per a que el seu incompliment justifiqui la resolució, cal que el termini pactat sigui essencial, de forma que un cop exhaurit, el compliment sigui per a ell ineficaç i inútil. Si, malgrat el retard, el compliment continua sent-li útil i continua satisfent el seu interès, allò que s'haurà produït és la constitució del deutor en mora, sense produir efectes resolutoris.

Així, diu la STS de 30-10-09 , que: 'Como destaca la sentencia de esta Sala de 15 de julio de 2003 «la moderna doctrina jurisprudencial no exige para la estimación de una situación de incumplimiento una patente voluntad rebelde (entre otras, sentencias de 10 de octubre de 1994 , 3 de abril y 26 septiembre 2000 ; 26 de julio de 2001 , 13 noviembre y 23 de diciembre de 2002 y 13 febrero 2003 ). Ni siquiera es exigible una voluntad de incumplir, sino sólo el hecho objetivo del incumplimiento, no justificado, o producido por causa (no) imputable al que pide la resolución, como resalta la reciente sentencia de 7 de mayo de 2003 )'. I afegeix la STS de 3-12-08 que: 'Ante un incumplimiento de este tipo, la jurisprudencia ha venido entendiendo, si bien no de una forma lineal, que los incumplimientos esenciales o sustanciales permiten la resolución del contrato o exigir el cumplimiento ( art. 1124.2 CC ). Aunque una tendencia jurisprudencial haya exigido lo que se ha calificado como 'voluntad deliberadamente rebelde del deudor', sentencias recientes han introducido criterios más matizados para determinar cuándo se produce un caso de incumplimiento, por el hecho de la frustración del fin del contrato, 'sin que sea preciso una tenaz y persistente resistencia obstativa al cumplimiento, bastando [...] que se malogren las legítimas aspiraciones de la contraparte' ( SSTS de 18 de octubre de 2004 , 3 de marzo de 2005 y 20 de septiembre y 31 de octubre de 2006 , entre otras). Modernamente, los textos internacionales relativos a obligaciones y contratos han recogido una línea, fundada en el derecho inglés, que se resume diciendo que una parte podrá dar por terminado el contrato si la falta de la otra parte al cumplir una de las obligaciones contractuales constituye un incumplimiento esencial (art. 7.3.1de los Principios sobre los Contratos Comerciales internacionales, UNIDROIT), y se considera que es esencial si priva a la parte perjudicada de lo que tenía derecho a esperar como consecuencia del contrato, o bien, 'si otorga a la parte perjudicada razones para creer que no puede confiar en el cumplimiento efectivo de la otra'. Este principio se repite en el art. 8.101 (1) de los Principios del Derecho europeo de los contratos (PECL), que en el art. 8.103 recoge los supuestos del incumplimiento esencial, entre los cuales se encuentran los casos en que la estricta observancia de la obligación forma parte de la esencia del contrato, o bien si el incumplimiento priva sustancialmente a la parte perjudicada de aquello que tenía derecho a esperar de acuerdo con el contrato. Reglas parecidas se encuentran en vigor en España a partir de la Convención de las Naciones Unidas sobre los contratos de compraventa internacional de mercaderías, hecha en Viena el 11 de abril de 1980 y ratificada por España en 1991; en su artículo 49.1, al tratar del incumplimiento del vendedor, se dice que se podrá resolver cuando esta conducta constituya 'un incumplimiento esencial del contrato'( SSTS de 5 de abril y 22 de diciembre de 2006 )'.

Aquest criteri ha estat reiterat a la STS 28-6-12 , que insisteix en la mateixa idea al dir: 'La jurisprudencia más reciente (de la que es ejemplo la STS de 14 de junio de 2011, RC n.º 369/2008 ) viene interpretando la norma general en materia de resolución de obligaciones recíprocas ( artículo 1124 CC ) en el sentido de entender que el incumplimiento que constituye su presupuesto ha de ser grave o sustancial, lo que no exige una tenaz y persistente resistencia renuente al cumplimiento pero sí que su conducta origine la frustración del fin del contrato, esto es, que se malogren las legítimas aspiraciones de la contraparte ( STS de 9 de julio de 2007, RC n.º 2863/2000 , 18 de noviembre de 1983, 31 de mayo de 1985, 13 de noviembre de 1985, 18 de marzo de 1991, 18 de octubre de 1993, 25 de enero de 1996, 7 de mayo de 2003, 11 de diciembre de 2003, 18 de octubre de 2004, 3 de marzo de 2005, 20 de septiembre de 2006, 31 de octubre de 2006 y 22 de diciembre de 2006), lo que ocurre, en los términos de los Principios de Unidroit (art. 7.3.1 [2.b]), cuando se «priva sustancialmente» al contratante, en este caso, al comprador, «de lo que tenía derecho a esperar en virtud del contrato», encontrándose sin duda, entre las lógicas expectativas del comprador el recibir la cosa en el tiempo, lugar y forma que se hubiera estipulado, en el estado que se hallaba al estipularse el contrato ( artículo 1468 CC ) y en condiciones para ser usada conforme a su naturaleza, pues, no en vano, la de entrega constituye la obligación esencial y más característica de la compraventa para el vendedor ( artículo 1461 CC , en relación con el artículo 1445 CC )'. I afegeix aquesta resolució que: 'En línea con lo anterior, con respecto al plazo de entrega, constituye igualmente jurisprudencia de esta Sala que el mero retraso (en el pago o en la entrega de la cosa) no siempre produce la frustración del fin práctico perseguido por el contrato, porque el retraso no puede equipararse en todos los casos a incumplimiento. Como declara la STS de 12 de abril de 2011 , la situación de retraso en el cumplimiento puede dar lugar a la constitución en mora, cuando se dan los presupuestos que entre otros señala el artículo 1100 CC , con las consecuencias que indican preceptos como los artículos 1101 CC , 1096 CC y 1182 CC del Código civil , pero no necesariamente a la resolución. Su carácter de remedio excepcional, frente al principio de conservación del negocio, se ha traducido en que la jurisprudencia haya venido exigiendo, además de que quien promueve la resolución, haya cumplido las obligaciones que le correspondieran, que se aprecie en el acreedor que insta la resolución un «interés jurídicamente atendible», expresión mediante la cual se expresa la posibilidad de apreciar el carácter abusivo o contrario de buena fe, o incluso doloso, que puede tener la resolución cuando se basa en un incumplimiento más aparente que real, pues no afecta al interés del acreedor en términos sustanciales, o encubre la posibilidad de conseguir un nuevo negocio que determinaría un nuevo beneficio. Reglas parecidas se encuentran en vigor en España a partir de la Convención de las Naciones Unidas sobre los contratos de compraventa internacional de mercaderías, hecha en Viena el 11 de abril de 1980 y ratificada por España en 1991. Así en el artículo 49.1, al tratar del incumplimiento del vendedor, se dice que se podrá resolver cuando esta conducta constituya «un incumplimiento esencial del contrato», pero en el apartado 2 se precisa que si el plazo de entrega no se ha pactado como esencial, el comprador no puede resolver dentro de un plazo razonable ( SSTS 5 abril de 2006 , 22 diciembre 2006 y 3 de diciembre de 2008, RC n.º 2919/2002 ). Para que el retraso del comprador o del vendedor en el cumplimiento de sus recíprocas obligaciones pueda considerarse como supuesto de incumplimiento resolutorio se requiere que sea de tal entidad, grave y esencial, como para que con él se frustre el fin del contrato o la finalidad económica del mismo, esto es, capaz de producir insatisfacción de las expectativas de la parte perjudicada por el mismo ( SSTS de 25 de junio de 2009, RC n.º 2694/2004 y de 12 de abril de 2011, RC n.º 2100/2007 ), lo que hace necesario examinar el valor del plazo en este tipo de contratos y si su inobservancia debe llevar indefectiblemente al incumplimiento definitivo del contrato ( STS de 17 de diciembre de 2008, RC n.º 2241/2003 ).

TERCER.-Si apliquem aquesta doctrina jurisprudencial al supòsit que ara es planteja, trobem que els demandants en cap moment indiquen el motiu pel qual per a ells era tan essencial que s'atorgués l'escriptura pública de compravenda abans del 31- 3-10 i, el que és molt més important, el motiu pel qual malgrat el burofax que els va enviar la venedora el 7-4-10 convocant-los a la notaria per atorgar escriptura de compravenda el 23-4-10, el compliment de la venedora ja no satisfeia les seves expectatives, que ja estarien frustrades plenament i completa. Consta acreditat que el certificat de final d'obra i habitabilitat es va lliurar el dia 8-3-10, és a dir, que l'obra estava acabada dintre del termini de pròrroga contractualment establert. També s'ha acreditat que es va sol·licitar a l'administració competent la cèdula d'habitabilitat el 23-3-10, per tant, també dintre de termini. No consta el motiu pel qual, aquell dia no podia complir-se el contracte amb satisfacció de l'interès dels compradors, quan només s'havia produït un endarreriment de set dies quan s'envia el burofax convocant els compradors a la notaria, o de encara no un mes si ens atenim a la data designada per poder atorgar escriptura pública de venda el dia 23-4-10. I això amb independència que la venedora hagués incidit en mora, amb les conseqüències que li són pròpies, durant aquests, com a molt, vint-i-tres dies. En situacions d'aquest tipus, en les quals l'endarreriment en el lliurament dels habitatges construïts i en l'atorgament d'escriptura pública de compravenda, es produeix en un període de temps no gaire gran, fins i tot curt, quan no insignificant, com és aquí el cas, no sembla que l'interès del comprador en resoldre el contracte sigui jurídicament protegible, o com indica la jurisprudència del TS anteriorment esmentada, sembla més aviat que és abusiu, contrari al principi de la bona fe contractual i de l'honradesa dels tractes ( art. 111-7 del CCCat ), o fins i tot dolós, obeint a motivacions alienes a allò que seria l'estricte satisfacció de la finalitat perseguida amb el contracte. Quan es produeixen situacions com aquesta, ja apunta la STS de 10-9-12 la dificultat de justificar l'efecte resolutori. Així, indica aquesta resolució que: 'Los hechos probados demuestran que el primer incumplimiento que puede imputarse a la parte vendedora es el referente al plazo de entrega de la vivienda y garaje anejo, lo que, por pertenecer al juicio de los hechos, no cabe cuestionar en casación. En efecto, consta en autos que tras cumplirse el segundo y último de los plazos estipulados (31 de octubre de 2005) las obras no se encontraban finalizadas, y por tanto, los inmuebles no podían ser objeto de entrega en la forma que se había pactado, al faltar el certificado final de obra expedido por la dirección facultativa, que las mismas partes habían configurado como requisito para entender finalizada la obra y en condiciones aptas para ser entregada. Sin embargo, no puede obviarse la trascendencia a efectos resolutorios que tiene el hecho, también incuestionable en casación, de que el referido certificado se expidiese el 8 de noviembre de 2005, esto es, poco más de una semana después. Esta pequeña demora, aunque susceptible de ser indemnizada, no resulta suficiente para permitir a la parte compradora desistir válidamente del contrato, dado que en un tiempo tan escaso no parece lógico que hayan podido quebrar sus expectativas contractuales, habida cuenta de que el plazo no se estableció en el contrato con el carácter de esencial para la satisfacción de aquellas'.

La conseqüència de tot l'anterior és que la resolució mútuament acceptada és imputable als compradors, de forma que existint acord també en la devolució dels pagaments a compte que van realitzar, no és possible aplicar el recàrrec del 25 % previst al contracte només pel cas que la resolució fos imputable al venedor. I pel que fa als interessos de les quantitats pagades, han de meritar des de la data dels respectius pagaments parcials, i fins a la data de 23-6-10 en què la venedora les va oferir i posar notarialment a disposició dels compradors abans d'interposar la demanda.

QUART.-L'estimació del recurs comporta que no escaigui efectuar condemna pel que fa a les costes de totes dues instàncies ( arts. 394 i 398 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Loanca SL, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 1119/10, que revoquem, parcialment, en el sentit que l'apel·lant ha de tornar al Sr. Adolfo i a la Sra. Martina , les quantitats que li van pagar, per import de 27.820 €, més els interessos legals des de la data dels respectius pagaments efectuats, i fins el dia 23 de juny de 2010. No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades en totes dues instàncies.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.