Sentencia Civil Nº 84/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 441/2012 de 20 de Febrero de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 441/2012

Procediment ordinari núm. 2236/2010

Jutjat Primera Instància 2 Lleida

SENTÈNCIA núm. 84/2014

PRESIDENT:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint de febrer de dos mil catorze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 2236/2010, del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida , en virtut del recurs interposat per COMERCIAL R. I J. VALLS, S.L.,representat per la procuradora María Ferré Tornos i assistit per la lletrada Dorinda Aventín Huguet contra la sentència de data vint d'abril de dos mil dotze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 441/2012. La part apel·lada és Baldomero , representat per la procuradora Rosa Maria Simó Arbos i assistit pel lletrat Javier Vilarrubi LLorens . És ponent d'aquesta resolució l'IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX, Magistrat President d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint d'abril de dos mil dotze , és la següent: 'DECISIÓ.- FALLO

Que estimando la demanda interpuesta por la Procuradora ROSA SIMO ARBOS en nombre y representación de Baldomero contra COMERCIAL R. I J. VALLS, S.L., debo condenar y condeno a ésta a abonar al actor la cantidad de 35.292,30 euros, más los intereses legales desde la interpelación judicial y pago de las costas causadas en la presente instancia.

Que estimando parcialmente la demanda reconvencional interpuesta por la Procuradora MARIA FERRE TORNOS en nombre y representación de COMERCIAL R. I J. VALLS, S.L., contra Baldomero , debo declarar y declaro la compensación de la cantidad de 4.501,86 euros con la cantidad objeto de condena en la demanda principal, aminorando el total de dicha condena.

En cuanto a las costas derivadas de la misma, cada parte abonará las causadas a su instancia y las comunes por mitad. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, COMERCIAL R. I J. VALLS, S.L. va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al que es va oposar la part contrària ; un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 22 de gener de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova i en l'aplicació de les regles relatives a la càrrega de la prova i la facilitat probatòria així com manca de legitimació activa del demandant per no tenir la titularitat sobre els elements a indemnitzar; incongruència omissiva en relació a l'existència duna reparació 'in natura' dels danys i perjudicis amb anterioritat a la formulació de la demanda i omesa i no acreditada per l'actor; error en la valoració del principi indemnitzatori derivat de l' article 1902 del CC i de la interdicció de l'enriquiment injust: indemnització del valor de reposició a nou sense apreciar depreciació per l'ús o pas del temps i partides no acreditades.

La part demandant apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància atès que entén que cap error de valoració s'ha produït, que la pericial és prou clara, que no existeix incongruència ni omissió i que part de l'al·legat és nou en aquesta segona instància.

SEGON. Així plantejats els termes del debat en aquesta segona instància, és pla que el principal motiu de recurs rau en el denunciat error en la valoració de la prova, càrrega de la mateixa i regles o criteris de la seva distribució, al que s'afegeix una manca de legitimació activa derivada de l'asserció que fa la demandada de que els bens que són objecte de litigi (fonamentalment les mampares divisòries de les oficines) eren propietat de la demandada i que en tot cas, la valoració que se'n fa dels danys és forassenyada i no té en compte la depreciació pel pas del temps ni que ja ha estat arranjat desconeixent-se'n l'import.

És sabut que la valoració de l'activitat probatòria desenvolupada al llarg de la primera instància és competència del jutge de primera instància, i aquesta valoració, per la seva neutralitat, ha de ser preferida a la que proposen les parts que estan naturalment interessades a obtenir un pronunciament favorable als seus interessos, fins i tot encara que no sigui l'única possible, de manera que només podrà ser modificada i revocada aquella valoració probatòria si s'acredita que ha estat irracional, il·lògica, absurda o contrària a la llei, o que s'han obviat determinades proves practicades, o que s'ha infringit alguna norma legal, tot pesant sobre qui impugna la valoració de la prova l'acreditació de la concurrència d'aquestes circumstàncies indicant en que i com en la sentència impugnada s'incorre en aquell error.

Certament que la manca de legitimació activa que s'al·lega parteix de la base de la consideració de que les mampares divisòries de les oficines són part del mobiliari i que aquest va ser venut en el seu moment a l'arrendatària, sent que la part demandada ho infereix del contingut del contracte. No és aquesta la conclusió a la que arriba la sentència de primera instància que considera que aquelles no poden ser considerades mobiliari, i per diverses raons. La fonamental és que no són bens mobles en el sentit de l' article 335 del CC o, en el nostre cas , 511-2 del CCCat , és a dir que puguin esser transportats d'un lloc a l'altre sense menyscapte dels bens immobles als que estiguin units, i tot per la senzilla raó de que per l'interior d'aquells hi discorrien els tubs i fils de transport de l'energia elèctrica i de comunicacions, i perquè, a més, les mampares i separadors estaven fermats al terra i al sostre amb cargols i silicona, de manera que la seva retirada suposava un menyscabament d'aquells que els fa pràcticament inaprofitables, del que n'és una bona mostra la pericial acompanyada per la part actora i la documental fotogràfica on es pot observar tant els perfils metàl·lics tallats com l'estat en que va quedar el sostre i terra. Aquesta conclusió a la que arriba la sentència de primera instància interpretant el contingut del contracte i les seves clàusules, és compartida plenament per la sala, per ajustada a la lògica i a l'abast que cal donar al contingut del contracte en l'expressió 'mobiliari d'oficina', de manera que és el propi TS el que en nombrosíssimes sentències, i citem a tall d'exemple les SSTS 17 mar ç i 23 de maig de 1983 , 25 gener de 1995 , 11 de març de 2003 o 21 d'abril de 2003 , assenyala que ' con relación a los artículos 1281 y 1282 del CC , esta Sala tienen repetido hasta el cansancio, que la interpretación de los contratos es facultad privativa de los tribunales de instancia y tal criterio prevalece, a menos que se demuestre que sea ilógica o absurda'.

Pel que fa a les argumentacions relatives a la facilitat probatòria i a la càrrega de la prova, cal recordar que la càrrega de la prova és quelcom que pren la seva importància a partir del moment en que el jutge a quo considera que un determinat fet no queda acreditat, és aleshores quan cal acudir al principi de la càrrega de la prova per esbrinar qui ha de patir les conseqüències de la seva manca. Tanmateix, no es pot parlar de càrrega de la prova quan la sentència considera un fet acreditat, i en aquest cas la sentència considera que dins del material d'oficina al que es refereix el contracte, no s'inclou les mampares separadores, interpretació aquesta que la sentència explica en la forma que ha quedat descrita i que, com hem dit, la sala comparteix al no ser una interpretació il·lògica ni absurda.

TERCER.Pel que fa a la denunciada incongruència omissiva en relació a l'existència d'una reparació 'in natura' dels danys i perjudicis amb anterioritat a la formulació de la demanda i omesa i no acreditada per l'actor, cal palesar que en l'escrit de contestació a la demanda aquesta argumentació va ser citada en relació a unes declaracions efectuades en seu de procediment penal per part de l'actora però no com argument defensiu, ni tampoc és quelcom que hagi quedat fixat a l'acte de l'audiència prèvia com a fet controvertit. Malgrat tot, cal posar de manifest que la reposició a que està obligat l'arrendatari conforme a l' article 1561 del CC deriva de la seva obligació de 'retornar la cosa tal i com la va rebre'. Si no ho fa l'arrendador pot reclamar-li la indemnització corresponen que contempli l'import d'aquella reposició, i això és el que fa, tot valorant aquella mitjançant la pràctica d'una prova pericial que la jutge a quo ha considerat correcta i ajustada a la realitat. Si la part pretén que els danys es varen refer mitjançant diversos professionals i per un preu inferior, a ella corresponia la seva acreditació. En tenia prou amb haver demanar la seva testifical i acreditat que els treballs que varen efectuar anaven destinats en exclusiva a refer el desfet i no a cosa diferent. I en relació a la pericial, el seu resultat, depèn en no pocs cops, del grau d'instrucció del perit, de la fermesa dels seus principis, de les normes científiques aplicades, i sense que el Tribunal quedi vinculat obligatòriament pel dictamen emès per uns tècnics, que amb la incertesa pròpia de la ciència, pot resultar qüestionat, de manera que el perit aporta màximes tècniques que el jutjador les aprecia segons les regles de la sana critica. El Tribunal Suprem ha declarat en tot cas, que la funció del perit és la d'auxiliar al Jutge i en el supòsit de que existeixen dictàmens contradictoris el Jutge és sobirà per optar per un o l'altre, el que estimi més convincent u objectiu, és a dir, ofereixi una major aproximació a la realitat dels fets ( SSTS 9 de febrer de 1987 , 19 de febrer de 1987 i 6 de març de 1989 ). I aquí el jutge explicita les raons per les que prefereix una pericial a l'altra, i la sala ha de mantenir aquella valoració al no trobar motius per canviar-la.

Pel que fa a la presumpta depreciació o amortització, resulta insuficient la seva sola al·legació sense proposar quina hagi d'esser aquella i per quina raó. Tanmateix cal recordar que una cosa és la depreciació que pugui patir un determinat element (característica aquesta pel demés predicable fonamentalment dels bens mobles strictu sensu) i l'altra l'import que suposa la seva reposició a la que cal afegir el muntatge i instal·lació, activitats aquestes que no es veuen afectades per criteris com la depreciació o amortització.

Finalment i pel que fa a la interdicció de l'enriquiment injust, no s'observa tampoc que aquell existeixi atès que no concorren els requisits per apreciar-lo. Al respecte d'aquests diu el TS en la seva sentència de 8-7-03 :

' Ha de recordarse, sin embargo, que la doctrina del enriquecimiento injusto debe ser aplicada con extraordinaria cautela ya que, de otro modo, es decir, si todas las atribuciones patrimoniales debiesen ser sometidas a revisión, se generaría una inseguridad realmente perturbadora e inconveniente para el tráfico jurídico. Por ello, según reiteradamente ha declarado esta Sala no cabe aplicar dicha doctrina cuando el beneficio patrimonial de una de las partes es consecuencia de pactos libremente asumidos ( sentencia de 26 de Junio de 2002 ) o existe una expresa disposición legal que lo autoriza (sentencia de 31 de Julio del mismo año), debiendo exigirse para considerar un enriquecimiento como ilícito e improcedente que el mismo carezca absolutamente de toda razón jurídica, es decir, que no concurra justa causa, entendiéndose por tal una situación que autorice el beneficio obtenido, sea porque existe una norma que lo legitima, sea porque ha mediado un negocio jurídico válido y eficaz (sentencia de 18 de Febrero del año en curso).

QUART.Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel·lació interposat per la procuradora María Ferre Tornos, contra la sentència de data 20 d'abril de 2012 del jutjat de primera instància número 2 de Lleida que CONFIRMEMen tots els seus extrems i amb imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.