Sentencia Civil Nº 89/2013, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 160/2012 de 27 de Febrero de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 160/2012

Procediment ordinari núm. 296/2010

Jutjat Mercantil de Lleida

SENTÈNCIA núm. 89/2013

PRESIDENT

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREZ

Lleida, vint-i-set de febrer de dos mil tretze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 296/2010, del Jutjat Mercantil de Lleida, en virtut del recurs interposat per Edemiro , representat per la procuradora Mònica Arenas Mor i assistit per la lletrada Teresa Ramos Ibós . També es persona com part UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA, S.A.Dla qual impugna la sentència , representada pel procurador Jordi Daura Ramon i assistida pel lletrat Andreu Orofino Ramirez contra la sentència de data quinze de setembre de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 160/2012. La part apel·lada és Jacinto i ESPORTS MONTSEC, S.C.P., representats per la procuradora Laia Minguella Barallat i assistits pel lletrat Jaume R. Pujades Novellas. També és part l' ADMINISTRACIÓ CONCURSAL UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA, S.A.D,incompareguda i declarada en situació de rebel·lia processal. És ponent d'aquesta resolució L'IL·LM.SR. ALBERT GUILANYA FOIX. Magistrat President d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de setembre de dos mil onze , és la següent: 'DECISIÓ.- FALLO :ESTIMO la demanda presentada por Jacinto y ESPORTS MONTSEC SCP; contra UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA SAD y Edemiro , y en consecuencia, condeno a la demandada a pagar, conjunta y solidariamente a la parte actora la suma de 2.487,36 € a Jacinto y la suma de 98.799,32 € a ESPORTS MONTSEC SCP, más intereses legales; todo con la expresa imposición a la parte demandada de las costas procesales causadas en el curso de este procedimiento. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Edemiro van interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al que es va oposar la part actora . Per part de UNIÓ ESPORTIVA LLEIDA, S.A.D. es va impugnar la sentència; un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de febrer de 2013 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.La part codemandada, Edemiro , recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova i en l'aplicació de la jurisprudència sobre la matèria. Així i pel que fa a la prova, a dir de l'apel·lant, consta perfectament acreditat que el Sr. Edemiro va fer tot el que va poder per evitar la dissolució de la societat esportiva arribant a posar diners de societats de les que ell n'era l'administrador únic i comportant-se amb una diligència que va més enllà de l'exigible a un administrador. Així mateix s'al·lega que la part actora tenia perfecte coneixement de la situació d'insolvència de la societat demandada quan va contractar amb ella. Una i altra cosa s'han de contemplar a l'empara de la jurisprudència del TS sobre la matèria que en interpretar l' article 262 de la LSA fa palès, com no s'escau declarar la responsabilitat dels administradors societaris, si aquest han actuat amb una diligència que va més enllà de l'exigible o si el creditor tenia coneixement de la situació de desbalanç de la societat amb la que contractava, i en aquets sentit es cita les STS de 20-7- 2001 , 7-2-2007 o 20-10-2008 . Es demana en definitiva la revocació de la sentència i la desestimació de la demanda amb imposició de les costes a la part actora.

La codemandada Unió Esportiva Lleida, S.A.D., impugna la sentència solament en l'aspecte relatiu a la imposició de les costes a l'entendre que no esqueia fer-ne declaració ja que va aplanar-se abans de la contestació i tan bon punt va poder fer-ho mitjançant escrit de l'administració concursal. Des d'un inici ha estat d'acord plenament amb els postulats de la demanda, i per tant, no era procedent imposar-li les costes.

La part actora apel·lada s'oposa al recurs d'apel·lació de la codemandada, Sr Edemiro , i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància tot fent avinent que ni existeix error en la valoració de la prova ni és aplicable la jurisprudència que cita a l'estar completament superada.

SEGON. Analitzarem separadament el recurs d'apel·lació de l'administrador social i la impugnació efectuada per la SAD. Pel que fa al primer, s'al·lega error en la valoració de la prova doncs entén que el jutge a quo no ha pres en consideració la documental i testifical practicades en relació a la diligència emprada per l'administrador apel·lant per tal d'evitar la situació de desbalanç de la societat, i en relació també al coneixement que la part actora tenia de la situació econòmica de la SAD.

Així plantejats els termes del debat escau fer avinent, que els arguments donats per la part apel·lant, van destinats directament a fer el que el TS anomena 'supòsit de la qüestió' i que aquesta Sala, ha aplicat reiteradament a denúncies d'error de valoració com la present, la coneguda i reiterada doctrina jurisprudencial segons la qual, la valoració de la prova correspon als Tribunals de instància que han d'exercitar aquesta facultat atenen al principi de la lliure apreciació i valoració de la prova que regeix el nostre sistema, sempre amb la possibilitat de que la valoració probatòria es practiqui mitjançant apreciació conjunta a fi d'obtenir una conclusió certa, havent de prevaler llur criteri, per imparcial i objectiu, sobre el de les parts, i únicament poden estimar-se incorrectes les deduccions obtingudes pel jutjador quan resulten absurdes, il·lògiques o irracionals o quan hagi deixat d'observar alguna prova objectiva que les contradigui; essent també doctrina reiterada i uniforme ( S.S.T.S. 13-3-99 , 6-3 i 11-10-2000 , entre altres) la que senyala que els resultats de la proba testifical són de lliure apreciació pel jutjador d'instància segons les regles de la sana crítica, no regulades en cap norma legal, tota vegada que els arts. 659 L.E.C i 1.248 C.C . (actualment derogats però mantenint-se idèntica regulació en l' art. 376 L.E.C . 1/2000) només contenen una norma admonitiva, no preceptiva ni valorativa de proba, raó per la que la valoració que es faci del resultat de la dita prova, només serà revisable quan l'apreciació dels testimonis es presenti com il·lògica, arbitraria o forassenyada.

És pla que res d'això succeeix en el cas present i que el jutge a quo efectua una valoració correcta de la prova. Ara la part apel·lant pretén assimilar la concessió d'un préstec per part d'una societat, en la que (amb total manca de prova) s'afirma que l'administrador codemandat n'era també administrador únic, a l'aportació de capital, tot afirmant que '..no existia voluntad de que fueran devueltas', afirmació aquesta darrera absolutament increïble i mancada del més mínim indici de versemblança. Si aquest hagués estat la real intenció, n'hi havia prou amb haver fet les coses com correspon i no documentar la concessió d'un préstec a la SAD amb un interès de l'euribor més 0,75 %, preu aquest, per cert, molt pròxim al de mercat en les operacions hipotecaries. Per tant, ni resulta acreditat ni resulta en absolut creïble la versió donada per la part apel·lant. En realitat el que consta és que es va fer un préstec, operació aquesta que en absolut serveix a la finalitat d'evitar la concurrència de la causa de dissolució que està en la base de la responsabilitat de l'administrador. Per aquesta mateixa raó, no es pot dir que l'administrador tingues una diligència més enllà de l'exigible ja que aquella operació no servia per a evitar la mala situació de la societat i sí solament per injectar-li liquiditat a canvi de incrementar-li en la mateixa quantitat més interessos, el passiu, allargant artificiosament la insolvència de la societat.

Però si és clar que en res ha d'impedir la responsabilitat de l'administrador la conducta més amunt descrita, més ho és encara que tampoc l'al·legat coneixement que l'apel·lant sosté que tenia la part actora de la situació d'insolvència de la societat, ha d'afectar a la responsabilitat d'aquell i ho diem per dos raons. Una primera, perquè tampoc existeix cap prova de que així fos atès que la part actora ha vingut subministrant durant 17 anys material esportiu a la SAD demandada sense que mai hagués tingut cap problema de cobrament que no anés més enllà de puntuals retards arranjats abans de l'inici de la temporada següent. No consta que la part actora tingués, respecte de l'operació que ara es reclama i al temps d'aquella, un coneixement diferent de la situació econòmica de la societat codemandada, al que podia haver tingut l'any anterior. I Afegim una segona raó, aquesta jurídica, que ve referida a la superació de la jurisprudència del TS en la que l'apel·lant fonamenta la seva tesi. Efectivament, tota la jurisprudència que es cita va ser emesa vigent l'antic article 262.5 de la LSA i sense tenir en compte la nova regulació (aplicable al cas d'autos) fruit de la modificació operada per la Disposició Final 2ª de la Llei 19/2005 que ha fet que les AAPP modifiquessin la doctrina del TS, segurament fruit també de la nova regulació que fa responsable als administradors, no ja de tots els deutes socials, sinó solament dels posteriors a la situació generadora de la seva responsabilitat.

Tanmateix el TS encara no ha tingut ocasió de pronunciar-se en base a la nova regulació, malgrat la qual cosa recentment s'aparta, en part, de la seva pròpia doctrina. En aquest sentit només cal veure la STS de 23 de juny de 2011 o la Interlocutòria de 13 de juliol de 2010 . Especial interès té la STS de 14 de juliol de 2010 referit a un altra entitat esportiva, en aquell cas el Real Oviedo SAD, i on el TS arriba a dir que:

' Carece de toda justificación la referencia a la buena fe, en el sentido de estándar, arquetipo o modelo de conducta socialmente aceptado, como límite impuesto al ejercicio de los derechos de crédito de que son titulares los demandantes - artículo 7 del Código Civil - o como medio de integración del contenido contractual - artículo 1.258 del Código Civil y sentència de 18 de mayo de 2.004 -, ante la indiscutida existencia de unos contratos, causa de aquellos derechos, que obligaban a Real Oviedo, S.A.D. a cumplir, en reciprocidad, lo prometido - artículo 1.091 del Código Civil : pacta sunt servanda -, sin condicionamiento alguno. Y tampoco paraeludir la responsabilidad que implícitamente aceptaron asumir como administradores de la sociedad deudora, la cual no desaparece por el hecho de que el consejo de administración de la misma hubiera designado un consejero delegado o estuviera conocidamente en una mala situación económica, que, por cierto, los miembros del órgano intentaron superar, aunque sin resultado alguno.'

Dèiem que la nova doctrina fruit de la reforma legal, ha estat recollida abastament per l'AP de Barcelona en molt diverses sentències com ara les de la Secc 15ª de 13 de març o la de 23 d'abril, ambdues de 2009. Es diu en aquesta darrera que:

'... por cuanto al hacerle responsable solidario de la deuda social no ha tenido en consideración la doctrina jurisprudencial que templa o atempera el rigor del sistema de responsabilidad del art. 105.5 LSRL , responsabilidad que como recuerda la STS 23 de julio de 2008 -ROJ: 4128/2008 -, ' (...) no requiere relación de causalidad ni reproche de culpabilidad ( SS. 19 de septiembre de 2.007 ; 30 de abril , 14 de marzo y 14 de mayo de 2.008 ), constituyendo una responsabilidad 'ex lege', impregnada de una importante objetivación (se habla de naturaleza objetiva o cuasi-objetiva: SS. 30 de abril y 14 de mayo de 2.008 , y cita), si bien la más moderna doctrina jurisprudencial viene matizando tal aspecto, atemperando la declaración de responsabilidad a la ponderación de las circunstancias concurrentes ( SS. 31 de enero de 2.007 y 30 de abril de 2.008 , y las que se citan en las mismas).'

La STS 31 de enero 2007 -ROJ: 376/2007 - con voluntad casuística y compiladora declara sobre la necesidad de templar las consecuencias de dicha responsabilidad en atención a las circunstancias concurrentes que ' (...) y así, entre las primeras esta Sala ha considerado relevante para mitigar el rigor del régimen de los artículos 262-5º de la Ley de Sociedades Anónimas y 105-5º de la Ley de Sociedades de Responsabilidad Limitada y para exonerar de responsabilidad al administrador el conocimiento del acreedor reclamante de la situación económica de la sociedad en el momento de la generación del crédito - Sentencias de 16 de febrero y de 28 de abril de 2006 , del Pleno-, y, en términos más amplios, su actuación contraviniendo las exigencias de la buena fe - Sentencia de 12 de febrero de 2003 -, la solvencia de la sociedad o la existencia de créditos compensables de la sociedad frente a los acreedores que reclaman - Sentencia de 28 de abril de 2006 , del Pleno-; y entre las segundas, se ha atendido al hecho de que los administradores, aun cuando deban soportar la carga de la prueba, demuestren una acción significativa para evitar el daño, lo que se ha de valorar en cada caso - en este sentido, vid. Sentencia de 28 de abril de 2006 , de Pleno-, o que se encuentren ante la imposibilidad de evitarlo, por haber cesado antes de que se produzca el hecho causante de la disolución - Sentencias de 28 de abril de 2006, de Pleno , y de 26 de mayo de 2006 , entre las más recientes-, o, en términos generales, por haberse encontrado ante una situación ya irreversible - Sentencia de 28 de abril de 2006 -. Todos estos casos, expuestos a título meramente enunciativo, contemplan -en palabras de la Sentencia de 26 de junio de 2006 - situaciones que resultan incompatibles con el concepto de responsabilidad entendido con arreglo a los requisitos de la responsabilidad extracontractual en general. '

Hemos de advertir, no obstante, que esta doctrina jurisprudencial tuvo su enmarque legal en la redacción del art. 105.5 LSRL anterior a la modificación operada por la disposición final 2 de la Ley 19/2005 de 14 de noviembre , y que expresamente establecía que la responsabilidad se extendía a todas las deudas sociales. Con la nueva redacción, los administradores responderán solidariamente de las obligaciones sociales posteriores al acaecimiento de la causa legal de disolución, por lo que con esta limitación de la responsabilidad, entendemos que el conocimiento previo por el acreedor de la situación social, constitutiva de causa de disolución, no es suficiente per se para erigirse en una suerte de abuso de derecho y enervar la responsabilidad social de los administradores por el incumplimiento de su obligación de solicitar la disolución judicial, el concurso de la sociedad o de convocar la junta general para que adopte, en su caso, el acuerdo de disolución. Es más, con la advertencia legal del vigente art. 105.5 LSRL de que las obligaciones sociales reclamadas se presumirán de fecha posterior al acaecimiento de la causa legal de disolución de la sociedad, se exigirá al administrador demandado que acredite que la deuda social es de fecha anterior'.

Per tant, ni consta acreditat que la part actora tingués coneixement de la situació per la que travessava la societat, ni encara que així hagués estat, impediria o exoneraria a l'administrador de la seva responsabilitat.

TERCER.Pel que fa a la impugnació de la sentència que efectua la codemandada Unió Esportiva Lleida SAD, certament que la citació a termini d'aquesta coincideix en el temps amb la seva declaració de concurs voluntari (ambdues es produeixen el dia 21 de juliol de 2010) sent que aquella declaració impedeix, des del punt de vista processal, a la societat, fer res sense el consentiment dels administradors. Això porta a la societat a que s'aplani a la demanda en data 17 de setembre (just abans de la conclusió del termini per a contestar) malgrat la qual cosa hauran de ser els administradors els que, un cop emplaçats, i a posteriori, ratifiquin aquell assentiment total a la demanda. Escau doncs, tenir a la codemandada per aplanada abans de la contestació a la demanda, i sent que la sentència no justifica en cap cas l'existència de cap requeriment previ (de fet no es refereix a aquest extrem) ni la part apel·lant contesta a la impugnació, escau deixar sense efecte la imposició de les costes de la primera instància a aquella part.

QUART.Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i a l'haver-se desestimat el recurs i estimat la impugnació, s'imposen a la part apel·lant les costes del seu recurs i no es fa especial declaració de les costes de la impugnació.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Mònica Arenas Mor contra la sentència de data 15 de setembre de 2011 del jutjat mercantil de Lleida al temps que ESTIMEMla impugnació efectuada pel procurador Jordi Daura Ramon contra aquesta mateixa sentència que CONFIRMEMen tots els seus extrems a excepció del relació a les costes de la codemandada Unió Esportiva Lleida de les que no se'n fan especial declaració en cap d'ambdues instancies. Les costes del recurs d'apel·lació desestimat s'imposen a la part apel·lant.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.