Sentencia Civil Nº 9/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 91/2006 de 11 de Abril de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació i per infracció processal núm. 91/2006

SENTÈNCIA NÚM. 9

Presidenta:

Excma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Barcelona, 11 d'abril de 2007

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist els

recursos de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 91/2006 interposats per Andrés,

representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Angel Joaniquet Ibarz i dirigit per l'advocat Sr. Ramón Tamborero y del

Pino, així com el recurs de cassació interposat per Verónica, representada davant d'aquest Tribunal pel

procurador Sr. Jaume Castell Nadal i dirigida per l'advocat Sr. Jesús Labarías Juseu, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 19 d'abril de 2006 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 15 de Barcelona el 8 d'abril de 2005 en el procediment ordinari núm. 664/04.

Antecedentes

Primer. El procurador Sr. Angel Joaniquet Ibarz, en representació del Sr. Andrés, va formular demanda de judici ordinari núm. 664/04 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 15 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 8 d'abril de 2005, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que debiendo estimar como estimo parcialmente la demanda interpuesta por D. Andrés representado por el Procurador Sr. Joaniquet contra Dña. Verónica debo declarar y declaro la separación de dicho matrimonio, acordando como acuerdo la adopción de las siguientes medidas:

1º) La separación definitiva de los cónyuges litigantes.

2º) La asignación del uso del domicilio conyugal, así como del mobiliario y ajuar doméstico existente en el mismo, a que residirá en dicha vivienda en compañía de la prole.

3º) Por el capitulo de pensión compensatoria D. Andrés abonará a su cónyuge, por meses anticipados y dentro de los seis primeros días de cada mes, la cantidad mensual de 9.000 euros cuya suma será anualmente actualizada según las variaciones que experimente el Indice de Precios al Consumo publicado por el Instituto Nacional de Estadística u Organismo que lo sustituya.

4º) Como garantía de abono de la prestación dineraria establecida en el apartado precedente, en caso de incumplimiento del demandado se adoptarán las medidas de aseguramiento pertinentes.

5º) Quedan revocados los consentimientos y poderes que cualquiera de los esposos hubiera otorgado al otro, así como la posibilidad de vincular bienes del otro cónyuge en el ejercicio de las potestades domésticas.

Todo ello sin hacer especial condena en las costas causadas en la tramitación de la presente causa'.

Segon. Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar un recurs d'apel·lació, els quals es van admetre i es van substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 19 d'abril de 2006, amb la següent part dispositiva:

'Que, DESESTIMANDO el recurso de apelación formulado por el Procurador Don Ángel Joaniquet Ibarz, en nombre y representación de DON Andrés, y el recurso de apelación interpuesto por el Procurador Don Jaume Castell Nadal, en nombre y representación de DOÑA Verónica, ambos contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 15 de los de Barcelona, en fecha 8 de Abril de 2.005, aclarada por Auto de 14 de Abril del mismo año, en proceso contencioso de separación matrimonial, número 664/2004, debemos de CONFIRMAR y CONFIRMAMOS la parte dispositiva de la sentencia de la primera instancia, con expresa imposición a la parte accionante de las costas procesales causadas por su recurso de apelación, y sin hacer especial pronunciamiento de condena de las costas procesales producidas por el recurso de apelación de la demanda principal, también reconviniente por la demanda reconvencional deducida'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, ambdues parts van interposar recursos de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòries de 30 d'octubre de 2006 i de 5 de desembre de 2006, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre els recursos a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a les parts recorregudes perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la celebració de vista el dia 26 de febrer de 2007 a les 10.30 hores, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER.-

La demanda que orginà aquest litigi va ésser presentada pel senyor Andrés i dirigida contra la seva esposa senyora Verónica, amb la qual havia contret matrimoni el 7 de desembre de 1972.

Del susdit matrimoni en nasqueren dos fills Patricia i Daniel, respectivament el 23 d'agost de 1973 i el 15 de maig de 1977.

L'esmentat demandant, sol.licitava en la seva pretensió inicial:

Que a l'empara de l' article 82.1 en relació amb la causa primera de l' article 82 del Codi civil, es declarés la separació conjugal entre els litigants.

Que l'ús i gaudi del domicili conjugal fos atribuït al senyor Andrés que hi conviuria amb el seu fill Daniel, el qual malgrat ésser major d'edat no té mitjans econòmics propis.

Per altra banda el demandant no feia oferiment de tipus económic, en forma ja de pensió alimentària, compensatòria, o de qualsevol altra tipus en favor de la senyora Verónica, en dir:

'A tal respecto indicar que la Sra. Verónica viene prestando sus servicios para la empresa SOLAY, S.A. con unos ingresos mensuales de 2.085,67 euros, tal y como es de ver mediante los documentos que se acompañan, consistentes en las dos hojas de salario que ha percibido en el mes de junio, y que se corresponden con tal cantidad tanto en cuanto al importe de la mensualidad, como la paga extraordinaria a la que tiene derecho. (DOCUMENTOS Nº 3 Y 4).

Igualmente, la esposa viene recibiendo importantes ingresos, la mayoría de los cuales escapan al control fiscal, gracias a la intermediación que viene llevando a efecto en distintas operaciones de ventas de obra pictórica, extremos éstos, que de ser negados y no admitidos por la adversa, serán probados en momento procesal oportuno'.

SEGON.-

Contra l'avantdita demanda s'hi oposà la senyora Verónica, la qual en la contesta i concretament en formular reconvenció. demanava:

La separació matrimonial entre els cònjuges, en estar d'acord amb el demandant amb l'impossibilitat de seguir amb la convivència.

L'atribució de l'ús i gaudi de l'habitatge familiar situat al carrer Sant Pere Claver, número 26 de Barcelona, amb caràcter temporal, no inferior a cinc anys en favor de l'esposa.

La fixació d'una pensió compensatòria per desequilibri econòmic en favor de la demandada, en quantia de 12.000 euros mensuals, revisables anualment, segons els corresponents increments del IPC, o, en el seu cas de 14.000 euros mensuals pel supòsit que el fill dels litigants, Daniel, decidís viure amb la seva mare.

Una compensació econòmica per raó del treball fixada d'acord amb els articles 41 i 42 del Codi de familia en una quantía del 25% del valor del patrimoni del seu espòs, que determinava de forma no massa pormenoritzada, com a molt important quantitativament.

TERCER.-

Com es de suposar el senyor Andrés s'oposà absolutament a la demanda esgrimida de contrari, i mantingué la seva postura adoptada ja en la demanda principal.

Nogensmenys, escau posar de relleu que el demandant Sr. Andrés incideix en alguna contradicció en fer al·lusió en la demanda i en la contesta a la reconvenció , al dret aplicable, pel fet que diu, que ell es de nacionalitat alemanya i la demandada senyora Verónica ostenta la nacionalitat espanyola.

Davant l'anterior afirmació l'esmentada contradicció la podríem concretar en el fet que en la demanda inicial s'assegura : ' que los esposos se encuentran casados según el régimen de separación de bienes de Derecho Alemán ( BGB Bungerliches Gesetzbuch)' ; en canvi, contràriament a aquesta afirmació, en contestar a la reconvenció diu ,amb expressa referència a la petició per part de la senyora Verónica, de la pensió compensatòria per desequilibri econòmic en la quantia de dos mil euros mensuals, pel cas que el fill no independent económicament, Daniel, residís amb ella, a la lletra: ' no puede tener cabida en la sentencia que ponga fin a este procedimiento , esta pretensión, en primer lugar por mala aplicación del artículo 83 y 84 del Codi de Família, toda vez que los artículos en los que se debiera haber basado serían el 97 , ss y concordantes del Código Civil, en virtud de los capítulos matrimoniales sobre los que se rige el matrimonio , en donde no se incluyen el régimen de separación de bienes de Catalunya, y al no tratarse de una cuestión de orden público debería de quedar sin juzgar tal propuesta por su mal planteamiento'.

QUART.

La sentència dictada en Primera Instancia va considerar que la norma aplicable ( en matèria de dret internacional privat) era l' espanyola ( art. 9.2 del Codi civil) , i també (en allò escaient ) , l' ordenació establerta en el Codi de família català, per raons de veïnatge ( en virtut del que disposa l' article 14. cinquè, segon del Codi civil ) , i amb aquestes premisses resolgué, sintèticament:

a) La separació del matrimoni per conducta injuriosa i vexatòria , comesa de forma recíproca per ambdós cònjuges ( art 81.2 i 82.1, del Codi civil vigent en aquells moments).

b) L' assignació del domicili conjugal al senyor Andrés, ja que el fill Daniel , que no es independent econòmicament, optà per viure en la seva companyia.

c) Fixar una pensió compensatòria a l' empara de l' article 84 del Codi de família català en quantia de 9000 euros al mes a favor de l' esposa, després de fer un estudi acurat de la situació patrimonial d' ambdós cònjuges.

e) Finalment, pel que fa a la compensació econòmica per raó de treball sol·licitada per la senyora Verónica, va entendre que aquesta litigant considerava com a règim econòmic matrimonial el de separació de béns de Catalunya ja que si bé, segons sembla, el matrimoni es va contraure sota el règim legal alemany de participació, en escriptura de capítols matrimonials de 15.12.75, els cónjuges varen variar aquest règim econòmic optant per la separació de béns. Contràriament a aquesta consideració la Magistrada de Primera Instància raonà que l' espòs, per raons òbvies, reivindicava el règim de separació de béns del dret civil espanyol ( ja que aquest desconeix el correctiu de l' article 41 del CF, que en aquest supòsit, segons sembla, no aniria a favor de l' esposa), encara que, com s' ha avançat el demandant inicial en algún moment al·ludeix a la separació de béns regulada al Codi civil alemany. Malgrat tot, en la sentència es considerà que aquest no era el procediment correcte per a determinar el règim econòmic aplicable, ja que no havia estat ( en principi) i ni objecte de discussió ni de prova , i va remetre a les parts a un procediment declaratiu ulterior, salvant el seu dret a reclamar el que els pogués correspondre per aquella via .

En canvi la sentència de segona instància, confirmà la recorreguda però per raons jurídiques distintes, a saber:

a) Ratificà la separació matrimonial.

b) Pel que fa a l' intent de la representació lletrada del senyor Andrés, de suprimir, reduir temporalment o per raons de quantia la pensió compensatòria de l' article 84 del Codi de família, considerà que en haver delimitat la part recurrent en el tràmit de l' article 457 de la Llei d' enjudiciament civil de 2000 ( preparació del recurs d'apel.lació), el motiu del recurs circumscrit a l' article 84 del CF, a la quantia de la susdita pensió compensatòria, no podia en tràmit d'interposició del mateix ( art. 458 de L.E.C.), ampliar el thema decidendi amb la petició de la supressió de la pensió compensatòria o la limitació de la durada de la mateixa. La sentència de l'Audiència considerà que d'estimar les dues darreres peticions (o una d'elles) podia conduir a dictar una sentència incongruent que produiria indefensió a l' altra part. Pel que fa al 'quantum' de la pensió de l' article 84 C.F. el confirmà després d' un estudi de la situació econòmica dels litigants.

c) En relació al dret de l' article 41 del C.F ,reivindicat en segona instància per la senyora Verónica, afirmà que tant el senyor Andrés com lŽesmentada senyora Verónica estaven d'acord en que el règim econòmic matrimonial era el de separació de béns alemany , i que en ésser l' article 41 del Codi de família català , un dret típic de la Comunitat Catalana, (en cas de separació de béns), afegint que, títol d'exemple el Codi civil, no estableix aquest correctiu en la separació de béns que regula ( arts 1435 i ss.) , considerà que no es podia fer extensiu a un règim econòmic matrimonial com era el de separació de béns alemany, i , consegüentment , deixà sense efecte el pronunciament de Primera instància que establia la possibilitat d' acudir a un judici declaratiu ulterior per tal de determinar la possibilitat de concessió de l' esmentada compensació, i, en el seu cas fixar la quantia escaient.

CINQUÈ.

Contra l' esmentada resolució el senyor Andrés hi va interposar recurs extraordinari per infracció processal, i per la seva banda la senyora Verónica hi interposà , només recurs de cassació.

Per raons sistemàtiques abordarem en primer lloc el recurs per infracció processal interposat; en concret, els dos primers motius del recurs que estàn intimament lligats i estudiarem conjuntament. El recurrent addueix a l' empara de l' article 469 de la LEC. vulneració de l' article 24 de la Constitució Espanyola, i també dels articles 209 i 218 de la LEC., que regulen, el contingut que han de reunir les sentències civils, i l'obligació s'ésser exhaustives i congruents , circumstancies que considera el recurrent , no concorren en el supòsit debatut.

En el cos dels motius del recurs recorda la part recurrent, una doctrina del Tribunal Constitucional ( SSTC de 13.3.2006 i 26.11.2001), que per raons evidents censura les resolucions judicials, que, com la que ara es tracta imposen un formalisme enervant que , en aquest supòsit concret , ha impedit l' estudi de la procedència , quantia i limitació temporal de la pensió compensatòria de l' article 84 del CF, es a dir en totes les seves vessants.

A saber:

'En ese sentido, el propio Tribunal Constitucional ha señalando que ( SSTC de 13-3-2006 y 26-11-2001): Así pues, el primer contenido, en un orden lógico y cronológico, del derecho a la tutela judicial efectiva de los Jueces y Tribunales constitucionalizado en el art. 24.1 CE es el derecho de acceso a la jurisdicción ( STC 124/2002, de 20 de mayo, FJ3), con respecto al cual el principio pro actione actúa con toda su intensidad, por lo cual las decisiones de inadmisión sólo serán conformes con el art. 24.1 CE cuando no eliminen u obstaculicen injustificadamente el derecho a que un órgano judicial conozca y resuelva la pretensión formulada. Esta consideración general se concreta en los siguientes extremos:

a) Como regla general, la interpretación de las normas procesales y, más en concreto, el control de la concurrencia de los presupuestos y requisitos materiales y procesales que condicionan la válida constitución del proceso son operaciones jurídicas que no trascienden el ámbito de la legalidad ordinaria, correspondiendo su realización a los órganos judiciales en el ejercicio de la postestad jurisdiccional que, de manera privativa, les confiere el art. 117.3 CE, pues es facultad propia de la jurisdicción ordinaria la interpretación, selección y aplicación de las normas a cada supuesto litigioso concreto.

b) Esta regla tiene como excepción aquellos supuestos en los que la interpretación efectuada por el órgano judicial de esta normativa sea arbitraria, manifiestamente irrazonable o fruto de un error patente y asimismo, cuando del acceso a la jurisdicción se trata, en los casos en que dicha normativa se interprete de forma rigorista, excesivamente formalista o desproporcionada en relación con los fines que preserva y los intereses que se sacrifican ( STC 231/2001, de 26 de noviembre, FJ 2). En estos casos, se producirá una violación del derecho a la tutela judicial efectiva, que justificará la intervención del Tribunal Constitucional, puesto que, aunque no es misión de este Tribunal interpretar las normas procesales, sí lo es determinar si la ofrecida por los órganos jurisdiccionales se ajusta a la Contitución'.

SISÈ.

Aquesta Sala ja havia tingut oportunitat de pronunciar-se sobre el tema que es tracta en reiterades ocasions, a títol d' exemple, la recent sentència de 24 d' abril de 2006, diu que : 'El juicio sobre la congruencia de la resolución judicial precisa de la confrontación entre su parte dispositiva --dictum-- y el objeto del proceso, delimitado por sus elementos subjetivos --las partes-- y objetivos --la causa de pedir y el petitum-- ( SS TS 1ª núm. 176/2005 de 22 Mar. y núm. 354/2005 de 13 May . y S TSJ Cataluña núm. 1/2002 de 10 Ene EDJ 2002/8053 .). En relación con estos últimos, la adecuación debe extenderse tanto al resultado que el litigante pretende obtener, como a los hechos que sustentan la pretensión y al fundamento jurídico que la nutre ( SS TS 1ª núm. 1067/2004 de 28 Oct. y núm. 235/2005 de 6 Abr.), sin perjuicio del cambio de punto de vista del Tribunal respecto al mantenido por los interesados, siempre que se observe un absoluto respeto para los hechos, si bien con la facultad del juzgador de fijar los alegados de modo definitivo según el resultado de las pruebas ( S TS 1ª núm. 227/2004 de 30 Mar.). Pero para llevar a cabo dicha comparación no se precisa constatar una exactitud literal y rígida, sino que basta que se dé la racionalidad y la lógica jurídica necesarias, así como una adecuación sustancial, lo que faculta a ejercer una cierta flexibilidad ( SS TS 1ª núm. 317/2004 de 22 Abr. y núm. 1191/2004 de 20 Dic .), de manera que no se considera infringido el principio de congruencia en aquellos casos en que los términos del suplico y los del fallo no son literalmente iguales, siempre que respondan a una unidad conceptual y lógica, sin que se haya alterado sustancialmente la pretensión procesal ( SS TS 1ª núm. 413/2003 de 29 Abr EDJ 2003/17128 y núm. 235/2005 de 13 May )'.

Pel que fa referència a la incongruència omisiva podriem també citar la doctrina del Tribunal Constitucional, en el següent sentit: 'tal como resalta el recurrente debe tenerse en cuenta la reiterada doctrina del Tribunal Constitucional, conforme a la cual aquélla se produce cuando el órgano judicial deja sin respuesta alguna de las pretensiones sometidas a su consideración por las partes, de modo que el fallo contiene menos de lo pedido en las pretensiones de las partes, 'siempre que no quepa interpretar razonablemente el silencio judicial como una desestimación tácita cuya motivación pueda inducirse del conjunto de razonamientos contenidos en la resolución' (por todas las SS TC núm. 215/1999 de 29 Nov EDJ 1999/36639 .; núm. 124/2000 de 16 May EDJ 2000/11397 .; núm. 5/2001 de 15 Ene EDJ 2001/36 .; núm. 169/2002 de 30 Sep EDJ 2002/44857 . y núm. 186/2002 de 14 Oct EDJ 2002/40165 .). En el mismo sentido, la Sala Primera del Tribunal Supremo viene considerando que cuando el silencio judicial pueda interpretarse como desestimación implícita por razones de incompatibilidad del pronunciamiento emitido con el silenciado, la sentencia no incurre en incongruencia ( SS TS 1ª núm. 797/2003 de 23 Jul EDJ 2003/9879) .; núm. 1070/2003 de 6 Nov EDJ 2003/146401 , y núm. 344/2005 de 13 May .), y que no hay omisión de pronunciamiento ni, por tanto, incongruencia omisiva si se desestima una parte de lo solicitado ( S TS 1ª núm. 871/2003 de 29 Sep EDJ 2003/110429) o se concede menos de lo pedido en la demanda 'en el ámbito cuantitativo' ( SS TS 1ª de 6 Dic. 1983; 15 Nov. 1984; 1 Jun. 1985; 15 Feb. y 29 Mar. 1988; 22 Dic. 1990 EDJ 1990/11914 , 26 Ene. 1996 EDJ 1996/2643 ; núm. 748/1998 de 21 Jul EDJ 1998/616 . y núm. 1202/2004 de 15 Dic ).'

SETÈ.

En el supòsit debatut és procedent concloure que l'Audiència no analitzà totes les qüestions de l' article 84 del Codi de Família que havien estat subjectes a la seva decisió i per tant va incidir en incongruència omisiva i en infracció de l' article 209.3 de la L.E.C. que obliga a resoldre en els fonaments de dret en paràgrafs separats i numerats, els punts de fet i de dret fixats per les parts i els que ofereixin qüestions controvertides, donant les raons i fonaments de la decisió a dictar amb expressió de les normes jurídiques aplicables al cas.

L'exposat, pel fet que, com s'ha avançat, l'Audiència raona que no es pot pronunciar ni sobre la procedència de la pensió compensatòria, ni sobre la limitació de la durada de la mateixa en no haver-se tractat aquest temes en fase de l' article 457 de la LEC, es a dir en el període de preparació del recurs d'apel.lació.

Pel que fa a la supressió de la pensió compensatòria es admissible la postura de l'Audiència, en el sentit que en raonar que en fase de preparació s'impugna la quantia, no es pot considerar inclosa dintre d'aquesta manifestació la petició de l'esmentada eliminació del dret que ara es tracta; però en canvi el fet d'obviar de l'Audiència l'anàlisi de la durada del pagament de la avantdita pensió suposa un formalisme enervant, que condueix a la infracció del principi 'pro accione', posat que la redacció de l' article 457.2 de la LEC no es tan rigorós com diu l'Audiència.

Aquesta Sala en sentència d'1 de desembre de 2003 diguè:'Esta Sala dicho y repetido, siguiendo la reiterada doctrina del Tribunal Supremo, que la incongruencia debe medirse en justa equidistancia entre las peticiones deducidas en la demanda y lo concedido en la sentencia, de modo que no puede concederse más de lo que en aquélla se pidió (incongruencia por ultra petita), ni cosa diferente a la que se pidió (incongruencia por extra petita), ni omitirse cualquier pronunciamiento pedido (incongruencia por citra petita).'

Més adient al cas es la sentència de 4 de març de 2002 d'aquesta mateixa Sala, que desenvolupà el raonament dient: 'No existe, pues, incongruencia alguna. Podrá -de hecho así lo hace la recurrente- discutirse la bondad y corrección jurídica de los argumentos que conducen al establecimiento del indicado límite temporal de la pensión, pero indudablemente, dar menos -en el tiempo- de lo pedido no es incongruente. El señalamiento de una pensión periódica siempre tiene dos límites: su cuantía y el tiempo durante el que debe abonarse, a veces interconectados de forma inversamente proporcional. Pues bien, la actora solicitó una pensión de cuantía determinada y por tiempo indefinido, la Audiencia fija la pensión en la misma cuantía que la Juez y por tiempo determinado. La Audiencia no incurre en ultra, citra o extra petita, concede menos de lo que se pide en razón a una interpretación de la Ley.'

Consegüentment aplicant la doctrina jurisprudencial invocada per la part recurrent i l' esmentada per aquesta pròpia Sala, s' ha d' arribar forçosament, com hem avançat, a la conclusió que la sentència de segona instància donà una interpretació tan rígida i formalista a l' article 457.2 de la LEC, (artículo), que resulta anticonstitucional i ha de provocar la nul.litat de la sentència per tal de que, en segona instància l'Audiència es pronunciï sobre la durada de la pensió de l' article 84 del CF.

Les consideracions anteriors obliguen a concloure que la sentència dictada ha infringit les normes processals reguladores de la sentència ( art. 469.2); ha infringit també les normes legals que regeixen els actes i garanties del procés, causant de indefensió, i que per aquestes raons ha vulnerat l' article 24 de la Constitució Espanyola.

Conseqüència de l'exposat, és que no ens trobem en cap dels supòsits contemplats en la disposició final setzena apartat segon de la L.E.C. que permet dictar sentència salvaguardant els drets vulnerats.

Vistes les anteriors consideracions, han d'ésser estimades en part, les infraccions processals esgrimides pel recurrent, i en conseqüència, escau remetre novament les actuacions a l'Audiència Provincial, retrotraient les mateixes al moment de dictar sentència, que haurà d'ésser dictada novament complint les exigències legals d'acord amb tot el raonat.

D'acord en l'establert en l' article 398 en relació amb el 394 de la L.E.C no escau fer exprés pronunciament sobre les costes causades.

Per raó del que resta exposat,

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA, HA DECIDIT:

ESTIMAR el recurs extraordinari per infracció processal interposat pel procurador dels Tribunals Sr. ANGEL JOANIQUET IBARZ, en representació Don. Andrés, contra la sentència dictada per la Secció 12ª de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 19 d'abril de 2006 (rollo núm. 905/2005 dimanant del judici ordinari núm. 664/04 del jutjat de Primera Instància núm. 15 de Barcelona); i en conseqüència, anul·lar la referida sentència i RETORNAR les actuacions al moment processal inmediatament anterior al de dictar sentència per l'Audiència Provincial, la qual haurà de dictar nova resolució que compleixi les exigències legals. No escau fer exprés pronunciament sobre les costes processals.

Així ho acorda la Sala i signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat signada i publicada el mateix dia de la seva data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictada. En dono fe.