Sentencia Civil Nº 90/2012, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 196/2011 de 06 de Marzo de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

Secció segona

Rotlle núm. 196/2011

Procediment ordinari núm. 1214/2009

Jutjat Primera Instància 1 Lleida (ant.CI-7)

SENTÈNCIA núm. 90/2012

President/a:

SR. ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades :

SR. ALBERT MONTELL GARCIA

SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, sis de març de dos mil dotze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1214/2009, del Jutjat Primera Instància 1 Lleida (ant.CI-7), en virtut del recurs interposat per la part demandada, Luisa , representat/da pel procurador/a IGNACIO BARTRET GUTIERREZ i assistit/da pel/per la lletrat/da PILAR ARAGÜES OBEA contra sentència de data vint-i-vuit de setembre de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 196/2011. La part actora, Jose Pedro , representat/da pel/per la procurador/a MARÍA ORTIZ SALILLAS i assistit/da pel/per la lletrat/da ELDA MICHANS ARIÑO s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat Sr. ALBERT GUILANYÀ FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-vuit de setembre de dos mil deu, és la següent: " FALLO

Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por la Procuradora Doña MARIA ORTIZ SALILLAS actuando en nombre y representación de D. Jose Pedro contra Doña Luisa debo condenar y condeno a la demandada, a abonar a la actora la suma de 6.840 euros, mas el importe de los vencimientos devengados desde la interposición de la demanda y hasta el completo pago de la cantidad reconocida en el documento de 9 de octubre de 2004, junto con el interés legal desde la interpelación judicial, incrementado en dos puntos desde la sentencia, y las costas procesales.[...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la representació processal de Luisa va/n interposar recurs d'apel· lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 6 de març de 2012 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la prova atès que el jutge a quo no ha tingut en compte que el préstec es va demanar per tal de destinar-lo a l'alçament les càrregues familiars i que mentre va durar la convivència es pagava entre ambdós cònjuges. Que ha impugnant el document en que es conté el reconeixement de deute i que aquell es va signar sense que la part apel·lant en conegués l'abast i en situació d'angoixa. Que en definitiva el document no té validesa i que no s'ha practicat prova que desvirtuï que el préstec tenia aquella finalitat explicada i ni tan sols amb els testimonis s'aconsegueix acreditar-ho.

La part actora s'oposa la recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON . Els motius de recurs que fa valer la part apel·lant en el seu escrit són una repetició dels fets valer a primera instància i que varen ser tots ells expressament contestats en la sentència recorreguda. Es diu ara que s'ha produït un error en la valoració de la prova i al respecte cal recordar la coneguda i reiterada doctrina jurisprudencial segons la qual la valoració de la prova correspon als Tribunals de instància que han d'exercitar aquesta facultat atenen al principi de la lliure apreciació i valoració de la prova que regeix el nostre sistema, sempre amb la possibilitat de que la valoració probatòria es practiqui mitjançant apreciació conjunta a fi d'obtenir una conclusió certa, havent de prevaler llur criteri, per imparcial i objectiu, sobre el de les parts, i únicament poden estimar-se incorrectes les deduccions obtingudes pel jutjador quan resulten absurdes, il·lògiques o irracionals o quan hagi deixat d'observar alguna prova objectiva que les contradigui, essent també doctrina reiterada i uniforme ( S.S.T.S. 13-3-99 , 6-3 i 11-10-2000 , entre altres) la que senyala que els resultats de la proba testifical són de lliure apreciació pel jutjador d'instància segons les regles de la sana crítica, no regulades en cap norma legal tota vegada que els arts. 659 L.E.C i 1.248 C.C . (actualment derogats però mantenint-se idèntica regulació en l' art. 376 L.E.C . 1/2000) nomes contenen una norma admonitiva, no preceptiva ni valorativa de proba, raó per la que la valoració que es faci del resultat de la dita prova, nomes serà revisable quan l'apreciació dels testimonis es presenti com il·lògica, arbitraria o disbaratada.

A més cal recordar també que el document privat de 9 d'octubre de 2004, signat per tots dos litigants, incorpora la declaració que existeix un deute per una quantitat concreta i determinada; que el seu creditor és una persona també concreta i determinada; i s'especifica la causa del deute, consistent en 8.576,2 € derivats d'un aval bancari del que l'actor se'n ha fet càrrec. Diu la STS de 18-9-06 , reproduint la sentència de 28-9-98 i esmentant moltes altres que: " el reconocimiento de deuda no crea obligación alguna, es un negocio jurídico unilateral por el que su autor declara o, lo que es lo mismo, reconoce la existencia de una deuda previamente constituida; contiene, pues, la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente, se le aplica la presunción de la existencia de causa del art. 1.277 CC y el autor, autores, o causahabiente en el presente caso, queda obligado a cumplir la obligación cuya deuda ha reconocido...; a su vez, al reconocimiento de deuda se le atribuye una abstracción procesal, que dispensa de probar la obligación cuya deuda se ha reconocido...; en nuestro Derecho no se admite el negocio jurídico abstracto. Sin embargo, como se ha expuesto anteriormente, al reconocimiento de deuda, negocio jurídico unilateral que contiene la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente, se le ha admitido por doctrina y jurisprudencia el efecto material de quedar obligado al cumplimiento, por razón de la obligación cuya deuda ha sido reconocida, y el efecto procesal de la dispensa de la prueba de la relación jurídica obligacional preexistente". Como resumen clarificador de esta doctrina jurisprudencial, podría citarse, en definitiva, la sentencia de la Sala, de 29 de junio de 1998, al decir la misma, más sucintamente, que la jurisprudencia admite que mediante el acto unilateral, el o los que lo hacen, "reconocen la existencia de una deuda previamente constituida y que contiene la voluntad negocial de asumir y fijar la relación obligatoria preexistente ". I afegeix més endavant que : " Afirma la referida doctrina que la presunción de existencia y licitud de la causa, recogida en el art. 1277 CC , impone al deudor la carga de la prueba de su inexistencia o falsedad. Así mismo, abundando en la doctrina jurisprudencial recogida en el anterior fundamento y en relación al reconocimiento de deuda esta Sala se ha pronunciado reiteradamente en la afirmación de que el deudor que haya reconocido una deuda tiene la obligación de cumplirla al aplicarse la presunción proclamada en el precepto indicado, y a que se le atribuye una abstracción procesal, quedando dispensado el acreedor de la obligación de probar la relación obligacional preexistente, el hecho o el negocio jurídico que ha dado nacimiento a la misma. En este sentido, las sentencias de 30 de mayo de 1992 y de 30 de septiembre de 1993 , recogidas por la sentencia de 7 de junio de 2004 , destacan, refiriéndose a la figura jurídica del reconocimiento de deuda» que tal negocio jurídico unilateral, en cuanto documentado por escrito, se instrumenta así, «a efectos de que el acreedor cuente con un medio idóneo de prueba o se patentice y advere la existencia efectiva de una deuda pendiente respecto al que la aprueba, de manera que viene a adquirir fuerza vinculativa», y que «los estados negociales de reconocimiento de deuda, son válidos y lícitos tanto en su aspecto de facilitar a la otra parte un medio de prueba, como a dar por existente una situación de débito contra el que la reconoce, quedando vinculado a la misma, que alcanza efectos constitutivos si se expresa su causa justificativa" . I la STS de 6-3-09 afegeix que: " " El reconocimiento de deuda, aun cuando no aparece regulado especialmente, constituye en nuestro derecho un negocio jurídico de fijación (en igual sentido, el artículo 1988 del código civil italiano) en el que, si bien no se produce una total abstracción de la causa (como en el Derecho alemán, parágrafo 781 del B.G.B.) se contiene la obligación del deudor de cumplir lo reconocido salvo que se oponga eficazmente al cumplimiento alegando y probando que la obligación a que se refiere es inexistente, nula, anulable o ineficaz por cualquier causa, lo que implica la inversión de la carga de la prueba" .

En conseqüència, l'ara demandant no té la càrrega de la prova, ni de l'import del deute ni de la seva causa, si no que correspon al demandat, i al quedar fixat el deute, no pot ara oposar el deutor, com fa al seu escrit de recurs que no coneixia l'abast del document o que la finalitat era una de diferent, i fer-ho sense practicar absolutament cap prova i sense ni tan sols haver acudit a la prova d'interrogatori. Efectivament, oblida la part apel·lant, quina ha estat la seva postura davant de la seva citació per interrogatori ja que ni tan sols ha comparegut, furtant d'aquesta manera a la contrapart, la possibilitat d'interrogar-la al respecte dels fets, el que ha provocat l'aplicació per part del jutge a quo de l' article 304 de la LEC que preveu la "ficta confessio". Fets que val a dir tenen com a prova acreditativa gens menys que un document consistent en un reconeixement de deute pur, sense cap tipus de condicionament, i que com molt bé explica la sentència, és d'una comprensió que està a l'abast de qualsevol ciutadà mig amb una mínima cultura. Per altra banda, les manifestacions relatives a que el document i les seves conseqüències varen ser contradits en un altre procediment, és una manifestació incerta i si més no orfe totalment de prova a l'igual que la resta d'argumentacions reiterades en aquesta segona instància i ja desestimades en la sentència de primera instància que, per tots aquests motius, cal confirmar.

TERCER. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i al haver-se desestimat el recurs d'apel·lació, escau fer imposició de les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Bartret contra la sentència de data 28 de setembre de 2010 del jutjat de primera instància número 1 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.