Sentencia Civil Nº 94/2015, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 451/2014 de 02 de Abril de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 451/14

Ordinari 521/12 del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 2 d'abril de 2015

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Pura , gaudint del benefici de justícia gratuïta, representada en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Amela Rafales i defensada pel Lletrat/da Sra. Madrona Cao, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell de data 4-4-2014 , en procediment Ordinari 521/12, sent part actora la recurrent, i part demandada-reconvinent Benigno .

Antecedentes

PRIMER.- En data 10-6-2014 es va presentar per Pura recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Estimo parcialment la demanda presentada per Pura contra Benigno , i es fan els següents pronunciaments: 1.- Es declara l'extinció de la situació de proindivís sobre l'habitatge situat a la població d'Albinyana, Urbanització DIRECCION000 , c/ DIRECCION001 , NUM000 . 2.- Es declara la condició indivisible de la finca, cosa comú, i, en conseqüència, s'ha de procedir, prèvia taxació si fos precís, a la venda de la finca en pública subhasta amb admissió de licitadors estranys conforme els tràmits previstos a la LEC, havent-se de repartir el preu en proporció a la propietat de cada comuner, de manera que el 60% s'entregui a Pura i el 40% s'entregui a Benigno .

Estimo parcialment la demanda reconvencional presentada per Benigno contra Pura , condemno Pura a pagar a Benigno el 50% de les quotes del préstec hipotecari subscrit conjuntament per ambdues parts amb Banco de Sabadell S.A. en data 9-7-2003 meritades amb posterioritat al cessament de la convivència (18-11-2011), més els interessos que legalment corresponguin. Aquesta quantitat es liquidarà en fase d'execució de sentència.

No s'imposen les costes processals de la demanda principal ni de la demanda reconvencional a cap de les parts'.

SEGON.- Benigno en data 1-7-2014 es va oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.- Es va interposar demanda per Pura al legant que formava amb el demandat una parella de fet; que l'any 2003 varen comprar una casa situada a la població d'Albinyana, Urbanització DIRECCION000 , c/ DIRECCION001 , NUM000 , sent de l'actora el 60% i del demandat el 40% restant; que al novembre de 2011 l'actora va ser expulsada de la casa per la conducta vexatòria del demandat; que sobre la casa hi ha una hipoteca en garantia d'un préstec amb Banco de Sabadell S.A. obtingut per a la compra de la casa, sent deutors ambdues parts; exercita a la demanda l'actio communi dividundo i que es declari que el demandat és, des de novembre de 2011, posseïdor de mala fe, per la qual cosa se'l condemni a pagar a l'actora la quantitat de 360 euros al mes des de novembre de 2011 fins que desallotgi o es vengui la casa, quantitat que correspon a la meitat d'un possible lloguer sobre la casa.

El demandat va acceptar l'actio communi dividundo i es va oposar a haver de pagar a l'actora la quantitat de 360 euros al mes des de novembre de 2011 fins que desallotgi o es vengui la casa, al legant que l'actora va marxar de la casa voluntàriament. Seguidament va reconvenir, demanant que l'actora reconvinguda fos condemnada a pagar el 60% de les quotes del préstec hipotecari, taxa d'escombreries, assegurança, IBI, i altres despeses que ha pagat el demandat.

La sentència impugnada estima parcialment la demanda, estimant solament l'actio communi dividundo, i estima parcialment la demanda reconvencional, condemnant Pura a pagar a Benigno el 50% de les quotes del préstec hipotecari subscrit conjuntament per ambdues parts, quotes aquestes que són les meritades amb posterioritat al cessament de la convivència (18-11-2011).

SEGON.-Interposa recurs la part demandant al legant, en primer lloc a resoldre, que no procediria el pagament per la seva part del 50% de les quotes del préstec hipotecari subscrit conjuntament per ambdues parts, quotes aquestes que són les meritades amb posterioritat al cessament de la convivència (18-11-2011). Considera que les hauria de pagar exclusivament Benigno , ja que és el que ha gaudit exclusivament de la possessió de l'habitatge des del trencament de la parella, i també perquè seria una despesa necessària pel manteniment de la casa conforme l'art. 233-23 CCC.

I) DOCTRINA SOBRE LES CONSEQÜÈNCIES PATRIMONIALS EN CAS DE DISSOLUCIÓ DE LA PARELLA DE FET

Com ja hem dit, per exemple a la nostra Sentència de 14 de març de 2013 , la parella de fet estava sotmesa primer, pel temps de la seva vigència, a la Llei catalana 10/1998 , de 15 de juliol, d'Unions estables de parelles (actualment introduïda, i derogada des de 1 de gener de 2011, a la Llei 25/2010, de 29 juliol, del Llibre 2n del CCC), dient el seu art. 3 que: 'Els membres de la parella estable poden regular vàlidament, en forma verbal, per escrit privat o en document públic, les relacions personals i patrimonials derivades de la convivència i els drets i els deures respectius. També poden regular les compensacions econòmiques que convinguin per al cas de cessament de la convivència amb el mínim dels drets que regula aquest capítol, els quals són irrenunciables fins al moment en què són exigibles. 2. Si no hi ha pacte, els membres de la parella estable han de contribuir al manteniment de la casa i a les despeses comunes amb el treball domèstic, amb llur col laboració personal o professional no retribuïda o amb la retribució insuficient a la professió o a l'empresa de l'altre membre, amb els recursos procedents de llur activitat o de llurs béns, en proporció a llurs ingressos i, si aquests no són suficients, en proporció a llurs patrimonis. Cada membre de la parella conserva el domini, el gaudi i l'administració dels seus béns'. I l'art. 4: '1. Tenen la consideració de despeses comunes de la parella les necessàries per a llur manteniment i el dels fills i les filles comuns o no que convisquin amb ells, d'acord amb llurs usos i llur nivell de vida, i especialment:

a).Les originades en concepte d'aliments, en el sentit més ampli.

b).Les de conservació o millora dels habitatges o altres béns d'ús de la parella.

c).Les originades per les atencions de previsió, mèdiques i sanitàries'.

El problema sorgeix quan, com en el present cas, la parella de fet es dissol i no han regulat les compensacions econòmiques que convinguin, és a dir, la liquidació econòmica de la mateixa.

A tal efecte el Tribunal Suprem Sala 1a, S 8-5-2008, núm. 299/2008 , estableix alguns criteris a seguir:

'1º Esta Sala ha declarado siempre que debe estarse a los pactos que hayan existido entre las partes relativos a la organización económica para la posterior liquidación de estas relaciones ( STS de 18 febrero 2003 ). La sentencia de 12 septiembre 2005 , seguida por la de 22 febrero 2006 , declara de forma contundente que 'las consecuencias económicas del mismo deben ser reguladas en primer lugar por ley específica; en ausencia de la misma se regirán por el pacto establecido por sus miembros, y, a falta de ello, en último lugar por aplicación de la técnica del enriquecimiento injusto'.

2º No se requiere que el pacto regulador de las consecuencias económicas de la unión de hecho sea expreso. Esta Sala ha admitido los pactos tácitos, que se pueden deducir de los facta concludentia, debidamente probados durante el procedimiento ( SSTS de 4 junio 1998 y 26 enero 2006 ). Por ello esta Sala ha entendido que se puede colegir la voluntad de los convivientes de hacer comunes todos o algunos de los bienes adquiridos durante la convivencia siempre que pueda deducirse una voluntad inequívoca en este sentido Las sentencias de 21 octubre 1992 , 27 mayo 1998 y 22 enero 2001 admiten que se pueda probar la creación de una comunidad por medio de los facta concludentia, que consistirá en la 'aportación continuada y duradera de sus ganancias o de su trabajo al acervo común'.

3º Sin embargo, no puede aplicarse por analogía la regulación establecida para el régimen económico matrimonial porque al no haber matrimonio, no hay régimen ( Sentencia de 27 mayo 1998 ). La consecuencia de la exclusión del matrimonio es precisamente, la exclusión del régimen. A pesar de ello, en los casos de la disolución de la convivencia de hecho, no se impone la sociedad de gananciales, sino que se deduce de los hechos que se declaran probados que hubo una voluntad de constituir una comunidad, sobre bienes concretos o sobre una pluralidad de los mismos.

4º Los bienes adquiridos durante la convivencia no se hacen comunes a los convivientes, por lo que pertenecen a quien los haya adquirido; sólo cuando de forma expresa o de forma tácita (por medio de hechos concluyentes) se pueda llegar a determinar que se adquirieron en común, puede producirse la consecuencia de la existencia de dicha comunidad'.

En aquest mateix sentit diu el Tribunal Suprem Sala 1a, S 16-6-2011, nº 416/2011 : 'el recurrente debería haber probado que hubo un pacto entre los convivientes dirigido a crear una comunidad (...) o bien demostrar que de los hechos ocurridos se deducía claramente que había habido una intención de crearla'.

Respecte a la liquidació patrimonial de la parella de fet, podem dir que:

1) L'existència d'una parella de fet no suposa la constitució d'una comunitat de béns entre els seus membres, de manera que els béns adquirits durant ella seran del que els hagi adquirit, i les aportacions fetes seran del qui les hagi fet.

2) Solament quan es provi que les parts de la parella, expressa o tàcitament, però sempre de manera inequívoca, varen voler fer comuns els béns adquirits o les aportacions fetes, sorgirà la comunitat.

3) Ara bé, sí es pot presumir, sense perjudici de que es provi el contrari, conforme els arts. 3 i 4 de la Llei, que són comuns, i per tant no reintegrables, les aportacions dels membres de la parella per a fer front a les necessitats ordinàries de la mateixa, com és llur manteniment i el dels fills, d'acord amb llurs usos i llur nivell de vida, i especialment, les despeses originades en concepte d'aliments, en el sentit més ampli, les de conservació o millora dels habitatges o altres béns d'ús de la parella i les originades per les atencions de previsió, mèdiques i sanitàries.

4) Per contra, s'han de presumir, sense perjudici de que es provi el contrari, no comuns sinó privatives, i per tant reintegrables, les adquisicions o aportacions extraordinàries fetes pels membres de la parella, tals com, per la seva habitualitat, l'adquisició de l'habitatge, una rehabilitació important del mateix, etc.

5) En cas que un dels membres de la parella pugui reclamar a l'altra el reintegrament d'adquisicions o aportacions privatives ho pot fer mitjançant la institució de l'enriquiment injust o sense causa, al no ser causa, en principi, la parella de fet per a poder adquirir un béns de l'altra membre.

II) PRESENT CAS

En el present cas, la casa va ser adquirida, el 60% per l'actora i el 40% restant pel demandat, mitjançant un préstec demanat per ambdues parts al Banco de Sabadell S.A., préstec garantit amb hipoteca, sent deutors del mateix ambdues parts al 50%.

És evident que la devolució del préstec, que de fet és el pagament del preu de compra de la casa, l'han de pagar ambdues parts, ja que no és en absolut una despesa ordinària de conservació, manteniment o reparació de l'habitatge (despeses aquestes a les que fa referència el precepte al legat per la recurrent, l'article 233-23.2 CCC, -'Les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l'habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d'ús'), sinó una despesa extraordinària d'adquisició de l'habitatge a la que fa referència l' art. 233-23.1 CCC ('les obligacions contretes per raó de la seva adquisició o millora -de l'habitatge de la parella-, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, s'han de satisfer d'acord amb el que disposi el títol de constitució '). Per tant, s'ha d'estar al títol de constitució del deute per a la compra de la casa, excepte que hi hagués pacte diferent entre les parts, títol que, en el present cas, determina que ambdues parts són deutores del préstec i, per tant, que ambdues parts l'han de satisfer. No es tracta, doncs, d'aportacions dels membres de la parella per a fer front a les necessitats ordinàries de la mateixa, sinó clarament d'aportacions extraordinàries, per la qual cosa es presumeix que són reintegrables al qui les hagi fet, no havent la recurrent aportat prova concloent de que es volguessin fer comuns.

Es desestima, per tant, el motiu d'impugnació.

TERCER.- Al lega la recurrent, en segon lloc, que s'hauria d'estimar la seva pretensió de que el demandat li pagui 360 euros/mes (el 60% del que es podria cobrar si la casa es llogués, uns 600 euros/mes) des de que aquest va quedar com a únic posseïdor de la casa a conseqüència del trencament de la parella -novembre de 2011- i fins que la casa es vengui o el demandat la desallotgi. Al lega que el demandat és posseïdor de mala fe, ja que, encara que solament té el 40% de la propietat de la casa, impedeix a l'actora el gaudi de la mateixa, havent requerit a l'actora perquè s'emportés les seves coses de la casa.

No és el demandat posseïdor de mala fe. L'art. 521-7 CCC disposa que '1. La bona fe en la possessió és la creença justificable de la titularitat del dret. En cas contrari, la possessió és de mala fe. 2. La bona fe es presumeix sempre. 3. Els efectes de la bona fe cessen a partir del moment en què els posseïdors saben, o poden saber raonablement, que no tenen dret a posseir'. El demandat, com a copropietari de la casa que és té dret a posseir-la, i, conseqüentment, a romandre en ella quan l'actora va marxar de la casa. L'actora va marxar de la casa al legant unes suposades vexacions per part del demandat que mai varen quedar acreditades, al quedar arxivades les denúncies penals que va interposar contra el demandat. Aquest va remetre una carta a l'actora (doc. 9 de la demanda) en la que deia que, 'puesto que ya has trasladado tu domicilio hace semanas (...) te requiero para que procedas a retirar tus enseres personales', actuació del tot lògica i que no suposa en absolut privar a l'actora, que ja havia marxat de la casa, del dret a posseir-la. Per la seva part, l'actora no va manifestar cap desig d'obtenir la possessió de la casa, sinó de dissoldre el condomini sobre la mateixa (carta remesa per l'actora, doc. 10 de la demanda).

Ara bé, l'art. 552-6 CCC disposa que '1. Cada cotitular pot fer ús de l'objecte de la comunitat d'acord amb la seva finalitat social i econòmica i de manera que no perjudiqui els interessos de la comunitat ni el dels altres cotitulars, als quals no pot impedir que en facin ús. 2. Els fruits i els rendiments corresponen als cotitulars en proporció a llur quota. Si els ha percebuts només un cotitular o una cotitular, aquest n'ha de retre compte als altres d'acord amb les normes de l'administració de béns aliens'. En el present cas, és obvi que des de novembre de 2011, en que es trenca la parella i l'actora marxa de la casa, el que ha gaudit de la totalitat de la mateixa ha estat exclusivament el demandat, de manera que l'actora cap avantatge, benefici o rendiment ha obtingut de la casa, de la té el 60% de la propietat. Per tant, i conforme l'art. 552-6.2 CCC, el demandat ha de compensar a l'actora per aquest avantatge o benefici obtingut -la possessió de la totalitat de la casa, no obstant tenir solament el 40% de la propietat-, benefici que ha tingut des de novembre de 2011.

Per tant, procedeix estimar aquest motiu d'impugnació i condemnar al demandat a pagar a l'actora 360 euros/mes des del cessament de la convivència (18-11-2011) i fins que el demandat desallotgi la casa, quantitat que es liquidarà en fase d'execució de sentència i que es podrà compensar amb les quantitats que l'actora deu al demandat pel pagament del préstec hipotecari.

QUART.- Al lega la recurrent, finalment, que s'hauria d'estimar la seva pretensió de que se li entregui la possessió de la casa.

La sentència impugnada desestima la pretensió al considerar que l'actora no paga la part del préstec hipotecari que li correspon, el que posa inclús en risc la propietat de les parts sobre la casa.

En primer lloc, certament és un principi general del dret que ningú pot reclamar drets sense abans complir les seves obligacions. En el present cas, l'actora no ha complert, ni ofereix complir, amb la seva obligació de pagar la part del préstec hipotecari que li correspon, per la qual cosa tampoc pot pretendre obtenir el dret de gaudir de la casa. És més, hauria d'estar d'acord en pagar, a més de la part del préstec hipotecari que li correspon, una compensació del 40% de 600 euros/mes a l'altre copropietari.

En segon lloc, aquesta pretensió no deixa de ser incompatible amb l'anterior, és a dir, amb la que l'altre copropietari li pagui 360 euros/mes.

Y, finalment, aquesta pretensió és també incompatible amb la pretensió també exercitada de que es finalitzi el condomini sobre la casa procedint a la seva venda o adjudicació a qualsevol dels copropietaris. Sent també inviable un gaudi compartit de la casa, donades les pèssimes relacions entre les parts i la impossibilitat de divisió de tal casa.

Es desestima, per tant, el motiu d'impugnació.

CINQUÈ.- Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes del mateix.

Fallo

ESTIMEM parcialmentel recurs d'apel lació interposat per Pura contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 2 del Vendrell de data 4-4-2014 , en procediment Ordinari 521/12, que es REVOCA únicament pel que fa a:

1.- Condemnem al demandat a que pagui a l'actora 360 euros/mes des del cessament de la convivència (18-11-2011) i fins que el demandat desallotgi la casa, quantitat que es liquidarà en fase d'execució de sentència i que es podrà compensar amb les quantitats que l'actora deu al demandat pel pagament del préstec hipotecari.

2.- No es fa imposició de les costes del recurs.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día nueve de abril de dos mil quince. Doy fe.