Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA
Sala Civil y Penal
RECURSO DE CASACIÓN núm. 111/2024
Procedimiento Ordinario 920/2021 - Juzgado Primera Instancia nº 1 Lleida
Recurso de apelación 1468/2022 - Sección Civil 2 Audiencia Provincial Lleida
Recurrentes: Cecilio,
Procuradora: CECILIA MOLL MAESTRE
Letrado: CARLES ALAMAN BADIA
Recurridos: Juan Pablo y Adela
Procuradora: BLANCA SORIA CRESPO
Letrado: MARC TORRES BACARDI
SENTENCIA NÚM. 22
Presidenta:
Ilma. Sra. Dª. Mª Eugenia Alegret Burgués
Magistrados:
Ilmo. Sr. D. Fernando Lacaba Sánchez
Ilmo. Sr. D. Jesús Mª Barrientos Pacho
Ilma. Sra. Dª. Núria Bassols i Muntada
Ilmo. Sr. D. Carlos Ramos Rubio
En Barcelona, a 10 de abril de dos mil veinticinco.
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, integrada por los Magistrados que se expresan más arriba, ha visto el Recurso de Casación núm. 111/2024 contra la sentencia dictada en el Recurso de apelación 1468/2022 - Sección Civil 2 Audiencia Provincial Lleida como consecuencia del Procedimiento ordinario 920/2021. El Sr. Cecilio ha interpuesto Recurso de Casación, representado por la Procuradora Sra. Cecilia Moll Maestre y defendido por el Letrado Sr. Carles Aalaman Badia. Los Sres. Juan Pablo y Adela, parte recurrida en este procedimiento, han estado representados por la Procuradora Sra. Blanca Soria Crespo y defendidos por el Letrado Marc Torres Bacardi.
PRIMERO.-La Procuradora de los Tribunales Sra. Mª JOSE ALTISENT CAMARASA, actuó en nombre y representación del Sr. Juan Pablo y Adela, formulando demanda de Procedimiento Ordinario 920/2021 - Juzgado Primera Instancia nº 1 Lleida. Seguida la tramitación legal, el Juzgado indicado dictó sentencia con fecha 1.07.2022, la parte dispositiva de la cual dice lo siguiente:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
SEGUNDO.-Contra esta Sentencia, la parte demandada interpuso recurso de apelación, que se admitió y se sustanció en la Sección 2 de la Audiencia Provincial de Lleida la cual dictó Sentencia en fecha 26.04.2024, con la siguiente parte dispositiva:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la sentència de data 1 de juliol de 2022 del jutjat de primera instancia número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
TERCERO.-Contra esta Sentencia, la representación procesal del Sr. Cecilio, interpuso recurso de casación. Por Auto de fecha 9.12.2024, este Tribunal se declaró competente y admitió a trámite el recurso de casación interpuesto, dándose traslado a la parte recurrida para formalizar oposición por escrito en el plazo de veinte días.
CUARTO.-Por providencia de fecha 31.01.2024 se tuvo por formulada oposición al recurso de casación y de conformidad con el art. 485 de la Ley de Enjuiciamiento Civil se señaló para su votación y fallo, que ha tenido lugar el día 24.02.2025.
Ha sido ponente la Magistrada Ila. Sra. Núria Bassols Muntada.
1.Son antecedentes que resultan de interés a los efectos de facilitar la comprensión de este recurso de casación, los siguiente
a) El Sr. Juan Pablo y Sra. Dª Adela, interpusieron demanda en ejercicio de la acción de división de cosa común contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano y la Sra. Debora en relación a un inmueble del municipio de Lleida compuesto de una vivienda en planta baja, dos locales comerciales, dos patios y dos viviendas en planta primera.
b) Los demandantes el Sr. Juan Pablo y la Sra. Adela eran copropietarios del inmueble correspondiendo a cada uno las dos octavas partes del mismo, en cambio los demandados ostentaban cada uno una octava parte del proindiviso.
c) En la demanda se proponía la formación de dos lotes, la división de los mismos y su adjudicación, uno de ellos para la parte actora y el otro para la parte demandada, esta última, además asumiría la carga que gravaba la cuota de la Sra. Debora.
d) A la demanda solo contestó y se opuso el demandado Sr. Cecilio, el cual manifestó que la finca era indivisible jurídicamente ya que no podía constituirse en régimen de propiedad horizontal, habida cuenta que estaba afectada por una calificación urbanística " DIRECCION003", por virtud de lo cual no podría concederse licencia para la división.
e) La sentencia de primera instancia estimó en su integridad la demanda y declaró la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por : DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación. Además el lote dos debía asumir las cargas consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora.
f) Contra la sentencia de primera instancia interpuso recurso de apelación el demandado Sr. Cecilio, pero dicho recurso fue desestimado, siendo confirmada íntegramente por la Audiencia Provincial la sentencia la dictada en primera instancia.
g) Contra la sentencia dictada por la Audiencia Provincial se interpone recurso de casación por interés casacional por el Sr. Cecilio.
SEGUNDO.- (Resolución de la Controversia I) Marco legal.
1.En el primer motivo del recurso de casación interpuesto por el codemandado Sr. Cecilio al amparo del artículo 477.3 apartado segundo de la Ley de Enjuiciamiento Civil, se denuncia la infracción del artículo 552-11 del Código Civil de Cataluña (CCCat.) por aplicación indebida. En realidad, como aclara la propia parte recurrente se alega la interpretación errónea del mentado precepto que regula el procedimiento de división de una comunidad ordinaria indivisa.
A los efectos de poner en evidencia dicha errónea interpretación se citan las sentencias nº 35/2020 de 30 de octubre, la 13/2019 de 18 de febrero y la 35/ 2018 de 19 de abril.
2.En el segundo motivo del recurso de casación con el mismo amparo procesal se denuncia la errónea interpretación por parte de la sentencia de instancia del apartado tercero del artículo 522-11 del CCCat, también con remisión a sentencias de esta Sala.
3.En el tercer motivo del recurso de casación, también por la misma vía casacional se denuncia la infracción por inaplicación al supuesto en análisis del artículo 552-12 del CCCat.
Habida cuenta de que todos los motivos se amparan en la infracción de la misma doctrina jurisprudencial y el que están totalmente conectados la Sala va abordar su decisión de forma conjunta.
4.A los efectos de facilitar la comprensión del debate casacional considera la Sala de interés transcribir el artículo 552-11 del CCCat, que regula el procedimiento a seguir para la división de los bienes comunes en Cataluña, a saber:
"Artículo 552-11. Procedimiento de la división.
1. Cualquiera de los cotitulares, si no se ponen de acuerdo para dividir la comunidad o para someter la división a un arbitraje, puede instar a la autoridad judicial para que efectúe la división.
2. Si el bien es susceptible de adoptar el régimen de propiedad horizontal, puede establecerse este régimen adjudicando los elementos privativos de forma proporcional a los derechos en la comunidad y compensando en metálico los excesos, que no tienen en ningún caso la consideración de excesos de adjudicación, distribuyendo proporcionalmente las obras y gastos necesarios.
3. Puede efectuarse la división adjudicando a uno o más cotitulares el derecho real de usufructo sobre el bien objeto de la comunidad y adjudicando a otro u otros cotitulares la nuda propiedad.
4. El cotitular o la cotitular que lo es de las cuatro quintas partes de las cuotas o más puede exigir la adjudicación de la totalidad del bien objeto de la comunidad pagando en metálico el valor pericial de la participación de los demás cotitulares.
5. El objeto de la comunidad, si es indivisible, o desmerece notablemente al dividirse, o es una colección que integra el patrimonio artístico, bibliográfico o documental, se adjudica al cotitular o la cotitular que tenga interés en el mismo. Si existen más de uno, al que tenga la participación mayor. En caso de interés y participación iguales, decide la suerte. El adjudicatario o adjudicataria debe pagar a los demás el valor pericial de su participación, que en ningún caso tiene la consideración de precio ni de exceso de adjudicación. Si ningún cotitular tiene interés, se vende y se reparte el precio.
6. Las comunidades ordinarias que existen entre los cónyuges, en los procedimientos de separación, divorcio o nulidad matrimonial, pueden dividirse considerando como una sola división la totalidad o una parte de los bienes sometidos a este régimen, de acuerdo con el artículo 232-12. Se aplica el mismo criterio en los casos de separación de hecho y de ruptura de una pareja estable"
A su vez el artículo 552-12 del CCCat, reza:
"Artículo 552-12. Efectos de la división.
1. La división atribuye a cada adjudicatario en exclusiva la propiedad del bien o del derecho adjudicado.
2. La división no perjudica a las terceras personas, que conservan íntegramente sus derechos sobre el objeto de la comunidad o los que resultan después de la división.
3. Los titulares de créditos contra cualquiera de los cotitulares pueden concurrir a la división y, si se hace en fraude de sus derechos, impugnarla, pero no pueden impedirla.
4. Los cotitulares están obligados recíprocamente y en proporción a sus derechos a garantizar la conformidad por defectos jurídicos y materiales de los bienes adjudicados".
3.Desde el derecho romano la actio communi dividundoha sido la acción por excelencia a utilizar por los copropietarios o cotitulares de bienes, ya que la copropiedad es una situación excepcional, de manera que la ley dispone que ningún comunero está obligado a permanecer en la comunidad, por lo que se puede exigir en cualquier momento la división del bien común.
En el Código Civil español, se recoge:
"Artículo 400.
Ningún copropietario estará obligado a permanecer en la comunidad. Cada uno de ellos podrá pedir en cualquier tiempo que se divida la cosa común.
Esto no obstante, será válido el pacto de conservar la cosa indivisa por tiempo determinado, que no exceda de diez años. Este plazo podrá prorrogarse por nueva convención".
Retornando al Código Civil de Cataluña se sigue la pauta anterior:
"Artículo 552-10. Facultad de pedir la división.
1. Cualquier cotitular puede exigir, en cualquier momento y sin expresar sus motivos, la división del objeto de la comunidad.
2. Los cotitulares pueden pactar por unanimidad la indivisión por un plazo que no puede superar los diez años.
3. La autoridad judicial, si alguno de los cotitulares es menor de edad o incapaz y la división lo puede perjudicar, puede establecer, de forma razonada, la indivisión por un plazo no superior a cinco años.
4. No puede pedirse la división cuando el objeto sobre el que recae la comunidad es una nave o un local que se destina a plazas de aparcamiento o a trasteros de modo que cada cotitular tiene el uso de una o más plazas, salvo que se acuerde previamente modificar su uso y ello sea posible".
TERCERO.- Resolución de la controversia II.
1. En el supuesto que nos ocupa, la sentencia dictada por la Audiencia Provincial que confirmaba la de primera instancia declaraba a los efectos de resolver el litigio, estimando en su integridad la demanda : la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por: DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación.
Asimismo, añadía, que las cargas existentes sobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora, pasaban a concretarse sobre la cuarta parte indivisa de la propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2 adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
2.La sentencia dictada por la Audiencia Provincial para hacer esta división, debió de sortear los impedimentos alegados por el único demandado que contestó a la demanda, para constituir el edificio objeto de división en régimen de propiedad horizontal. Ciertamente la Audiencia se ampara en el apartado segundo del art. 552-11 del CCCat. para estimar la demanda y llega a la conclusión el bien es susceptible de ser dividido en propiedad horizontal de forma contraria a las alegaciones del mentado demandado, para ello razona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a ells. Així el primer punt, fa referencia a que limmoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que limpediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació / divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com es proposa per la part actora. Doncs bé , no hi podem estar dacord i entenem que la jutge a quo resolt aquest punt controvertit de forma correcta. Cal partir de l'asserció de que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto limmoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació dentitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral . El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que limmoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta però que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix duna dada important quina es, que aquella afectació no es aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat , ja que aleshores no era daplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant, que no hi ha cap tipus dacreditació de que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en les seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental de que l' any 1958 limmoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012 , de 24 de febrer, de la DGRN, a la que es fa referencia en la sentencia, i que permet considerar l' existència duna excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de ledifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en que es fonamenta la part apel·lant es de lany 1995, per tant molt posterior a la construcció de limmoble".
3.Esta Sala, como bien invoca la parte apelante, se ha pronunciado en relación a la actio communi dividundo en varias sentencias, siendo algunas de ellas las citadas en el primer motivo del recurso de casación.
Resultan de especial interés la sentencia núm. 13/2019 de 13 de febrero, la cual alude expresamente a la precursora sentencia 35/2018 de 19 de abril.
Estas sentencias analizan la naturaleza de la acción de división de la cosa común regulada en los artículos 552-10 y siguientes del Código Civil de Cataluña. El debate jurídico en estas sentencias guardaba ciertas similitudes con el que aquí se plantea, por lo que resulta de gran interés en el tema debatido. Sin embargo, en aquel supuesto, al no oponerse los demandados a la acción divisoria, sino que proponían una forma diferente de llevar a cabo la división, se discutía la necesidad de haber planteado reconvención, circunstancia que no acaece en el tema aquí debatido.
Declara la sentencia, en su fundamento de hecho segundo:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división..."
Continua la sentencia 13/2019, ahora en su fundamento de derecho tercero, como sigue:
..."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto.
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4.En el supuesto que ahora se analiza, tanto la sentencia de primera instancia como la dictada por la Audiencia Provincial declaran la divisibilidad jurídica de la finca objeto de la actio communi dividundo, haciendo como ya se ha transcrito más arriba expresa afirmación de que en el año en que se construyó el edificio no existían las exigencias urbanísticas que rigen en la actualidad, y que por ello (asentándose en resoluciones de la DGRN) no podían aplicarse las mismas con efectos retroactivos.
5.Pero esta Sala disiente de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, no tanto en la calificación de la finca que se pretende dividir como divisible por no concurrir imposibilidad de constitución de la misma en régimen de propiedad horizontal, sino por el paso siguiente que da la Audiencia Provincial cuando bajo pretexto de ampararse en el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat., declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén, i acorda la sentència d'instància, és l'adjudicació dels elements que integren l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Cal recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
TERCER.- En relació al segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet de que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en pública subhasta o l'expropiació per part de l'ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCCat ". Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o méscotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és pla que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del citat precepte."
6.Es a partir de este momento en que esta Sala debe disentir de lo razonado en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial objeto de este recurso de casación porque es en este momento en que tal como bien invoca la parte recurrente en el segundo motivo del recurso, que en la sentencia recurrida se aplica de forma indebida el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que dice:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més dun el dret real dusdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No alcanza a comprender este Tribunal porque considerada la posibilidad de la constitución del edificio en régimen de propiedad horizontal, la Audiencia estima pertinente una división por lotes indivisos uno para los actores y otro para los demandados.
Lo que se revela en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial es la existencia de una indivisibilidad física, porque aun cuando se entendiera que la finca es divisible en comunidad horizontal (o incluso sin ella) en la forma propuesta por la sentencia recurrida, no hay suficientes elementos para su adjudicación proporcional según su cuota a cada comunero. Y, no hay ningún apartado del artículo 552-11 del CCCat que permita el paso que se da en la sentencia: los dos demandantes se quedan pro indiviso en el lote que eligen en la demanda y los demandados indivisos en el lote que estima oportuno la parte demandante.
La conclusión a que llega la Audiencia Provincial no divide la cosa común, sino que simplemente cumple la voluntad de la parte demandante de una forma no prevista por la Ley, sino contraria a la misma ya que infringe el artículo 552-12 .1 tal como bien denuncia el tercer motivo del recurso de casación.
Este precepto exige que la división atribuya a cada adjudicatario la exclusiva propiedad del bien o derecho adjudicado.
7.Una vez la Audiencia percibe que no estamos ante un bien divisible por indivisibilidad física, no procede una supuesta "interpretación analógica" del apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que permita otorgar a los propietarios indivisos, lotes proindivisos con menos cotitulares. Este artículo, como se ha dicho permite adjudicar a un cotitular o a una cotitular el derecho real de usufructo adjudicando al otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad. Pero, esta posibilidad solo se dará en supuestos excepcionales en que se presente dicha posibilidad como una solución casuista que debe contar con el acuerdo de las partes, lo que no concurre en el supuesto debatido.
8.Entiende este Tribunal que el apartado tercero del art. 552-11 del CCCat es un recurso que el legislador otorga en determinados casos en que se puede poner fin a la división de esta forma (otorgando a un cotitular o una cotitular el usufructo y a otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad ) pero obsérvese que , en todo caso se trata de derechos reales distintos, aun cuando estén sobre un mismo bien inmueble, que pueden ser dispuestos por sus titulares sin necesidad de autorización de la otra parte. Lo cierto es que resulta claro que este precepto no autoriza a mantener una indivisión no querida de forma totalmente incondicional y que no sería aplicable a ningún otro supuesto.
9.Por ello estimada la indivisibilidad fáctica de la finca, por insuficientes unidades para atribuir cada uno de los cotitulares en proporción a su cuota, procedía que la Audiencia continuase tal como ordena el apartado 5 del artículo 552-11 del CCCat., ya que es evidente que tampoco resulta de aplicación el apartado cuarto que exige que concurra un cotitular que posea al menos las cuatro quintas partes de las cuotas.
10.Lo anterior se infiere de la doctrina de esta Sala que se inclina por considerar que la división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, no puede estimarse una división propuesta por la voluntad de los demandantes que no siga las prescripciones establecidas en el artículo 552-11 del CCCat.
Evidentemente en caso de concurrir acuerdo entre los comuneros el Juez o Tribunal debe de atender al principio dispositivo, pero no habiendo acuerdo, lo cual es indiscutible en el supuesto litigioso , habida cuenta que la situación de rebeldía de tres de los codemandados que no supone aceptación de los hechos y que el Sr. Eulogio se ha opuesto a la demanda, apeló la sentencia de la Audiencia y ha recurrido en casación ; así las cosas resulta evidente que , no se puede prescindir de la voluntad de los codemandados y de lo establecido en el artículo 552-11 y 12 del CCCat. y aplicar la división en la forma pretendida en la demanda.
Consiguientemente procede la estimación del recurso de casación y revocación de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, debiendo de declarar que en período de ejecución de sentencia el Juzgado de Primera Instancia procederá de acuerdo con lo previsto en el artículo 552-11 del CCCat, apartado quinto.
CUARTO.- De las costas procesales
Habida cuenta lo establecido en los artículos 394 y 398 de la ley de Enjuiciamiento Civil, al ser necesaria la intervención judicial en caso de desacuerdo, no procede imposición de las costas de primera instancia ni del recurso de apelación. Tampoco procede hacer condena en costas en esta alzada al ser estimado el recurso de casación.
LA SALA DE LO CIVIL Y LO PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA, DECIDE:
ESTIMARel recurso de casación interpuesto por la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en nombre y representación del Sr. Cecilio contra la Sentencia 314/2024 de 26 de abril de la Sección Civil 2 Audiencia Provincial de Lleida,
CASARla misma y declarar que procede la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, objeto de la demanda debiendo de proceder el Juzgado de Primera Instancia número 1 de Lérida en ejecución de sentencia conforme a lo ordenado en el artículo 552-11 apartado quinto del CCCat.
Todo ello sin condena en costas ni en primera instancia ni en apelación. Tampoco se imponen las causadas en este recurso de casación. Procede devolver al recurrente el depósito constituido en su día para recurrir.
Notifíquese la presente a las partes y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Contra esta resolución no cabe recurso alguno.
Así por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
PUBLICACIÓN.-Esta Sentencia se ha firmado y publicado el mismo día de la fecha por los Magistrados de esta Sala que la han dictado. Doy fe.
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
RECURS DE CASSACIÓ núm. 111/2024
Procediment ordinari 920/2021 - Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida
Recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida
Recurrents: Cecilio
Procuradora: CECILIA MOLL MAESTRE
Lletrat: CARLES ALAMAN BADIA
Persones contra les quals es recorre: Juan Pablo i Adela
Procuradora: BLANCA SÒRIA CRESP
Lletrat: MARC TORRES BACARDI
SENTÈNCIA NÚM. 22
Presidenta:
Il·lma. Sra. M. Eugenia Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lm. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Il·lm. Sr. Jesús M. Barrientos Pacho
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 10 d'abril de 2025
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, hem vist el recurs de cassació núm. 111/2024 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida com a conseqüència del procediment ordinari 920/2021. El Sr. Cecilio ha interposat recurs de cassació, representat per la procuradora Sra. Cecilia Moll Maestre i defensat pel lletrat Sr. Carles Aalaman Badia. Els Srs. Juan Pablo i Adela, part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i defensats pel lletrat Marc Torres Bacardi.
Antecedents de fet
Primer.La procuradora dels tribunals, Sra. M. Jose Altisent Camarasa, va actuar en representació del Sr. Juan Pablo i Adela i va formular una demanda de procediment ordinari 920/2021 - Jutjat Primera Instància núm. 1 Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 1.07.2022, la part dispositiva de la qual diu el següent:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
Segon.Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2 de l' Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentència en data 26.04.2024, amb la part dispositiva següent:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la Sentència de data 1 de juliol de 2022 del Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
Tercer.Contra aquesta Sentència, la representació processal del Sr. Cecilio va interposar recurs de cassació. Per interlocutòria de data 9.12.2024, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat. Seguidament el va traslladar a la part objecte del recurs per formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.
Quart.Per provisió de data 31.01.2024 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i de conformitat amb l'article 485 de la Llei d'enjudiciament civil es va assenyalar per a la seva decisió, que ha tingut lloc el dia 27.02.2025.
Ha estat ponent la magistrada Sra. Núria Bassols Muntada.
Fonaments de dret
1. Són antecedents que resulten d'interès a l'efecte de facilitar la comprensió d'aquest recurs de cassació, els següents:
a)El Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela van interposar demanda en exercici de l'acció de divisió de cosa comuna contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano i la Sra. Debora amb relació a un immoble del municipi de Lleida compost d'un habitatge en planta baixa, dos locals comercials, dos patis i dos habitatges en planta primera.
b)Els demandants, el Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela, eren copropietaris de l'immoble i els corresponia a cadascun les dues vuitenes parts d'aquest. En canvi, els demandats exercien cadascun una vuitena part del proindivís.
c)En la demanda es proposava la formació de dos lots, la seva divisió i la seva adjudicació, un d'ells per a la part actora i l'altre per a la part demandada. Aquesta última, a més, assumiria la càrrega que gravava la quota de la Sra. Debora.
d)A la demanda només va contestar i s'hi va oposar el demandat Sr. Cecilio, el qual va manifestar que la finca era indivisible jurídicament, ja que no podia constituir-se en règim de propietat horitzontal, atès que estava afectada per una qualificació urbanística " DIRECCION003", per virtut de la qual cosa no podria concedir-se llicència per a la divisió.
e)La Sentència de primera instància va estimar íntegrament la demanda i va declarar l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida i va adjudicar als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 a DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació. A més, el lot dos havia d'assumir les càrregues que consistien en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora.
f)Contra la Sentència de primera instància va interposar recurs d'apel·lació el demandat Sr. Cecilio, però aquest recurs va ser desestimat, i va ser confirmada íntegrament per l'Audiència Provincial la Sentència dictada en primera instància.
g) Contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial el Sr. Cecilio interposa recurs de cassació per interès cassacional.
Segon. (Resolució de la controvèrsia I) marc legal.
1. En el primer motiu del recurs de cassació interposat pel codemandat Sr. Cecilio a l'empara de l' article 477.3 apartat segon de la Llei d'enjudiciament civil es denuncia la infracció de l' article 552-11 del Codi civil de Catalunya (CCC) per aplicació indeguda. En realitat, com aclareix la pròpia part recurrent, s'al·lega la interpretació errònia del precepte esmentat que regula el procediment de divisió d'una comunitat ordinària indivisa.
A l'efecte de posar en evidència aquesta interpretació errònia s'esmenten les sentències núm. 35/2020 de 30 d'octubre, la 13/2019 de 18 de febrer i la 35/2018 de 19 d'abril.
2. En el segon motiu del recurs de cassació amb la mateixa empara processal es denuncia la interpretació errònia per part de la Sentència d'instància de l'apartat tercer de l' article 522-11 del CCC, també amb remissió a sentències d'aquesta Sala.
3. En el tercer motiu del recurs de cassació, també per la mateixa via cassacional, es denuncia la infracció per inaplicació al supòsit en anàlisi de l' article 552-12 del CCC.
Tenint en compte que tots els motius s'emparen en la infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial i que estan totalment connectats, la Sala va abordar la seva decisió de manera conjunta.
4. A l'efecte de facilitar la comprensió del debat cassacional considera la Sala d'interès transcriure l' article 552-11 del CCC, que regula el procediment a seguir per a la divisió dels béns comuns a Catalunya, a saber:
"Article 552-11. Procediment de la divisió.
1. Qualsevol dels cotitulars, si no es posen d'acord per dividir la comunitat o per sotmetre la divisió a un arbitratge, pot instar l'autoritat judicial perquè faci la divisió.
2. Si el bé és susceptible d'adoptar el règim de propietat horitzontal, es pot establir aquest règim adjudicant els elements privatius de manera proporcional als drets en la comunitat i compensant en metàl·lic els excessos, que no tenen en cap cas la consideració d'excessos d'adjudicació, distribuint proporcionalment les obres i les despeses necessàries.
3. Pot efectuar-se la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d'un el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o uns altres cotitulars la nua propietat.
4. El cotitular o la cotitular que ho és de les quatre cinquenes parts de les quotes o més pot exigir l'adjudicació de la totalitat del bé objecte de la comunitat pagant en metàl·lic el valor pericial de la participació dels altres cotitulars.
5. L'objecte de la comunitat, si és indivisible, o desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s'adjudica al cotitular o a la cotitular que tingui interès. Si n'hi ha més d'un, al que hi tingui la participació més gran. En cas d'interès i participació iguals, decideix la sort. L'adjudicatari o adjudicatària ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas té la consideració de preu ni d'excés d'adjudicació. Si cap cotitular no hi té interès, es ven i es reparteix el preu.
6. Les comunitats ordinàries que hi ha entre els cònjuges, en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial, es poden dividir considerant com una sola divisió la totalitat o una part dels béns sotmesos a aquest règim, d'acord amb l'article 232-12. S'aplica el mateix criteri en els casos de separació de fet i de ruptura d'una parella estable"
Al seu torn, l' article 552-12 del CCC, diu:
"Article 552-12. Efectes de la divisió.
1. La divisió atribueix a cada adjudicatari en exclusiva la propietat del bé o del dret adjudicat.
2. La divisió no perjudica les terceres persones, que conserven íntegrament llurs
drets sobre l'objecte de la comunitat o els que en resulten després de la divisió.
3. Els titulars de crèdits contra qualsevol dels cotitulars poden concórrer a la divisió i, si es fa en frau de llurs drets, impugnar-la, però no la poden impedir.
4. Els cotitulars estan obligats recíprocament i en proporció a llurs drets a garantir la conformitat per defectes jurídics i materials dels béns adjudicats".
3. Des del dret romà la actio communi dividundoha estat l'acció per excel·lència a utilitzar pels copropietaris o cotitulars de béns, ja que la copropietat és una situació excepcional, de manera que la llei disposa que cap comuner està obligat a romandre en la comunitat, per la qual cosa es pot exigir en qualsevol moment la divisió del bé comú.
Al Codi civil espanyol, es recull:
"Article 400.
Cap copropietari està obligat a romandre en la comunitat. Cadascun d'ells pot demanar en qualsevol temps que es divideixi la cosa comuna.
No obstant això, és vàlid el pacte de conservar la cosa indivisa per temps determinat, que no excedeixi deu anys. Aquest termini pot prorrogar-se per nova convenció".
Retornant al Codi civil de Catalunya se segueix la pauta anterior:
"Article 552-10. Facultat de demanar la divisió
1. Qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar els seus motius, la divisió de l'objecte de la comunitat.
2. Els cotitulars poden pactar per unanimitat la indivisió per un termini que no pot superar els deu anys.
3. L'autoritat judicial, si algun dels cotitulars és menor d'edat o incapaç i la divisió el pot perjudicar, pot establir, de forma raonada, la indivisió per un termini no superior a cinc anys.
4. No es pot demanar la divisió quan l'objecte sobre el qual recau la comunitat és una nau o un local que es destina a places d'aparcament o a trasters, de manera que cada cotitular té l'ús d'una plaça o de més d'una, llevat que s'acordi prèviament modificar-ne l'ús i això sigui possible".
Tercer. Resolució de la controvèrsia II.
1. En el cas que ens ocupa, la Sentència dictada per l'Audiència Provincial que confirmava la de primera instància declarava a l'efecte de resoldre el litigi estimar íntegrament la demanda: l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, adjudicant als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 en DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació.
Així mateix, afegia que les càrregues existents sobre la finca que consisteixen en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora, passaven a concretar-se sobre la quarta part indivisa de la propietat d'aquesta sobre els béns que formen part del lot 2 adjudicat als demandats, per la qual cosa quedava lliure d'elles el lot 1 adjudicat als demandants.
2. La Sentència dictada per l'Audiència Provincial per fer aquesta divisió va haver de sortejar els impediments al·legats per l'únic demandat que va contestar la demanda, per constituir l'edifici objecte de divisió en règim de propietat horitzontal. Certament l'Audiència s'empara en l'apartat segon de l' article 552-11 del CCC per estimar la demanda i arriba a la conclusió que el bé és susceptible de ser dividit en propietat horitzontal de forma contrària a les al·legacions del demandat esmentat, per això raona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a aquests. Així, el primer punt, fa referència a què l immoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que impediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació/divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com proposa la part actora. Doncs bé , no hi podem estar d acord i entenem que la jutge a quo ha resolt aquest punt controvertit de manera correcta. Cal partir de l'asserció que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto l immoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació d entitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral. El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que l immoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta, però, que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix d una dada important que és que aquella afectació no és aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat, ja que aleshores no era d aplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant que no hi ha cap tipus d acreditació que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en els seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental que l'any 1958 l immoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012, de 24 de febrer, de la DGRN, a què es fa referència en la Sentència, i que permet considerar l' existència d una excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de l edifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en què es fonamenta la part apel·lant és de l any 1995, per tant molt posterior a la construcció de l immoble".
3. Aquesta Sala, com bé invoca la part apel·lant, s'ha pronunciat amb relació a la actio communi dividundoen diverses sentències. Algunes d'aquestes són les esmentades en el primer motiu del recurs de cassació.
Resulten d'especial interès la Sentència núm. 13/2019, de 13 de febrer, la qual al·ludeix expressament a la precursora Sentència 35/2018, de 19 d'abril.
Aquestes sentències analitzen la naturalesa de l'acció de divisió de la cosa comuna regulada en els articles 552-10 i següents del Codi civil de Catalunya. El debat jurídic en aquestes sentències guardava certes similituds amb el que aquí es planteja, per la qual cosa resulta de gran interès en el tema debatut. Tanmateix, en aquell supòsit, en no oposar-se els demandats a l'acció divisòria, sinó que proposaven una forma diferent de dur a terme la divisió, es discutia la necessitat d'haver plantejat reconvenció, circumstància que no s'esdevé en el tema aquí debatut.
Declara la Sentència, en el seu fonament de fet segon:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división....
Continua la Sentència 13/2019, ara en el seu fonament de dret tercer, com segueix:
...."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4. En el cas que ara s'analitza, tant la Sentència de primera instància com la dictada per l'Audiència Provincial declaren la divisibilitat jurídica de la finca objecte de la actio communi dividundo,fent com ja s'ha transcrit més amunt expressa afirmació que l'any en què es va construir l'edifici no existien les exigències urbanístiques que regeixen avui dia, i que per això (basant-se en resolucions de la DGRN) no podien aplicar-se amb efectes retroactius.
5. Però aquesta Sala dissenteix de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, no tant en la qualificació de la finca que es pretén dividir com a divisible per no existir la seva impossibilitat de constitució en règim de propietat horitzontal, sinó pel pas següent que dona l'Audiència Provincial quan sota pretext d'emparar-se en l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén i acorda la Sentència d'instància és l'adjudicació dels elements que integrin l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Calç recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
Tercer. En relació amb el segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la Sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en subhasta pública a o l'expropiació per part de l'Ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCC : "Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o més cotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és cert que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del precepte esmentat."
6. És a partir d'aquest moment en què aquesta Sala ha de dissentir del que es va raonar en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial objecte d'aquest recurs de cassació perquè és en aquest moment en què tal com bé invoca la part recurrent en el segon motiu del recurs, que en la Sentència objecte de recurs s'aplica de forma indeguda l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC, que diu:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d un el dret real d usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No arriba a comprendre aquest Tribunal perquè considerada la possibilitat de la constitució de l'edifici en règim de propietat horitzontal l'Audiència estima pertinent una divisió per lots indivisos, un per als actors i un altre per als demandats.
El que es revela en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial és l'existència d'una indivisibilitat física, perquè encara que s'entengués que la finca és divisible en comunitat horitzontal (o fins i tot sense aquesta) en la forma proposada per la Sentència objecte de recurs no hi ha suficients elements per a la seva adjudicació proporcional segons la seva quota a cada comuner. I no hi ha cap apartat de l' article 552-11 del CCC que permeti el pas que es dona en la Sentència: els dos demandants es queden pro indivís en el lot que trien en la demanda i els demandats indivisos en el lot que estima oportú la part demandant.
La conclusió a què arriba l'Audiència Provincial no divideix la cosa comuna, sinó que simplement compleix la voluntat de la part demandant d'una forma no prevista per la Llei, sinó contrària a aquesta, ja que infringeix l'article 552-12.1 tal com bé denuncia el tercer motiu del recurs de cassació.
Aquest precepte exigeix que la divisió atribueixi a cada adjudicatari l'exclusiva propietat del bé o dret adjudicat.
7. Una vegada l'Audiència percep que no estem davant un bé divisible per indivisibilitat física, no és procedent una suposada "interpretació analògica" de l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC que permeti atorgar als propietaris indivisos lots proindivisos amb menys cotitulars. Aquest article, com s'ha dit, permet adjudicar a un cotitular o a una cotitular el dret real d'usdefruit adjudicant a l'altre cotitular o cotitulars la nua propietat. Però aquesta possibilitat només es donarà en supòsits excepcionals en què es presenti aquesta possibilitat com una solució casuista que ha de comptar amb l'acord de les parts, cosa que no existeix en el supòsit debatut.
8. Entén aquest Tribunal que l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC és un recurs que el legislador atorga en determinats casos en què es pot posar fi a la divisió d'aquesta manera (atorgant a un cotitular o una cotitular l'usdefruit i a un altre cotitular o cotitulars la nua propietat) però cal observar que, en qualsevol cas, es tracta de drets reals diferents, encara que estiguin sobre un mateix bé immoble, que poden ser disposats pels seus titulars sense necessitat d'autorització de l'altra part. El fet cert és que resulta clar que aquest precepte no autoritza a mantenir una indivisió no volguda de forma totalment incondicional i que no seria aplicable a cap altre supòsit.
9. Per això, estimada la indivisibilitat fàctica de la finca, per insuficients unitats per atribuir cadascun dels cotitulars en proporció a la seva quota, era procedent que l'Audiència continués tal com ordena l'apartat 5 de l' article 552-11 del CCC, ja que és evident que tampoc no resulta d'aplicació l'apartat quart que exigeix que hi hagi un cotitular que posseeixi almenys les quatre cinquenes parts de les quotes.
10. L'anterior s'infereix de la doctrina d'aquesta Sala que s'inclina per considerar que la divisió és una acció única. No existeixen tantes accions com formes de dur a terme la divisió. En conseqüència, no pot estimar-se una divisió proposada per la voluntat dels demandants que no segueixi les prescripcions establertes en l' article 552-11 del CCC.
Evidentment en cas que hi hagi acord entre els comuners, el jutge o Tribunal s'ha d'atendre al principi dispositiu, però no havent-hi acord, la qual cosa és indiscutible en el supòsit litigiós, atès que la situació de rebel·lia de tres dels codemandats que no suposa acceptació dels fets i que el Sr. Eulogio s'ha oposat a la demanda, va apel·lar la Sentència de l'Audiència i ha estat objecte de recurs en cassació; així les coses resulta evident que no es pot prescindir de la voluntat dels codemandats i del que estableix l' article 552-11 i 12 del CCC i aplicar la divisió en la forma pretesa en la demanda.
Consegüentment és procedent estimar el recurs de cassació i revocació de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, i s'ha de declarar que en el període d'execució de la Sentència el Jutjat de Primera Instància ha de procedir d'acord amb el que preveu l' article 552-11 del CCC, apartat cinquè.
Quart. De les costes processals
Atès que el que estableixen els articles 394 i 398 de la llei d'enjudiciament civil, en ser necessària la intervenció judicial en cas de desacord, no és procedent imposar les costes de primera instància ni el recurs d'apel·lació. Tampoc no és procedent fer condemna a costes en aquesta alçada en ser estimat el recurs de cassació.
DECISIÓ
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
Estimar el recurs de cassació interposat per la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en representació del Sr. Cecilio contra la Sentència 314/2024, de 26 d'abril, de la Secció Civil 2 Audiència Provincial de Lleida.
Cassar-la i declarar que és procedent extingir el condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, objecte de la demanda. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida ha de procedir en execució de Sentència de conformitat amb el que ordena l' article 552-11 apartat cinquè del CCC.
Tot això sense condemna a costes ni en primera instància ni en apel·lació. Tampoc no s'imposen les costes causades en aquest recurs de cassació. És procedent tornar a la recurrent el dipòsit constituït al seu moment per recórrer-hi.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i amb el seu testimoni trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Contra aquesta resolució no s'hi pot interposar cap recurs.
Així ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.Aquesta Sentència s'ha signat i publicat el mateix dia de la data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.
Antecedentes
PRIMERO.-La Procuradora de los Tribunales Sra. Mª JOSE ALTISENT CAMARASA, actuó en nombre y representación del Sr. Juan Pablo y Adela, formulando demanda de Procedimiento Ordinario 920/2021 - Juzgado Primera Instancia nº 1 Lleida. Seguida la tramitación legal, el Juzgado indicado dictó sentencia con fecha 1.07.2022, la parte dispositiva de la cual dice lo siguiente:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
SEGUNDO.-Contra esta Sentencia, la parte demandada interpuso recurso de apelación, que se admitió y se sustanció en la Sección 2 de la Audiencia Provincial de Lleida la cual dictó Sentencia en fecha 26.04.2024, con la siguiente parte dispositiva:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la sentència de data 1 de juliol de 2022 del jutjat de primera instancia número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
TERCERO.-Contra esta Sentencia, la representación procesal del Sr. Cecilio, interpuso recurso de casación. Por Auto de fecha 9.12.2024, este Tribunal se declaró competente y admitió a trámite el recurso de casación interpuesto, dándose traslado a la parte recurrida para formalizar oposición por escrito en el plazo de veinte días.
CUARTO.-Por providencia de fecha 31.01.2024 se tuvo por formulada oposición al recurso de casación y de conformidad con el art. 485 de la Ley de Enjuiciamiento Civil se señaló para su votación y fallo, que ha tenido lugar el día 24.02.2025.
Ha sido ponente la Magistrada Ila. Sra. Núria Bassols Muntada.
1.Son antecedentes que resultan de interés a los efectos de facilitar la comprensión de este recurso de casación, los siguiente
a) El Sr. Juan Pablo y Sra. Dª Adela, interpusieron demanda en ejercicio de la acción de división de cosa común contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano y la Sra. Debora en relación a un inmueble del municipio de Lleida compuesto de una vivienda en planta baja, dos locales comerciales, dos patios y dos viviendas en planta primera.
b) Los demandantes el Sr. Juan Pablo y la Sra. Adela eran copropietarios del inmueble correspondiendo a cada uno las dos octavas partes del mismo, en cambio los demandados ostentaban cada uno una octava parte del proindiviso.
c) En la demanda se proponía la formación de dos lotes, la división de los mismos y su adjudicación, uno de ellos para la parte actora y el otro para la parte demandada, esta última, además asumiría la carga que gravaba la cuota de la Sra. Debora.
d) A la demanda solo contestó y se opuso el demandado Sr. Cecilio, el cual manifestó que la finca era indivisible jurídicamente ya que no podía constituirse en régimen de propiedad horizontal, habida cuenta que estaba afectada por una calificación urbanística " DIRECCION003", por virtud de lo cual no podría concederse licencia para la división.
e) La sentencia de primera instancia estimó en su integridad la demanda y declaró la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por : DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación. Además el lote dos debía asumir las cargas consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora.
f) Contra la sentencia de primera instancia interpuso recurso de apelación el demandado Sr. Cecilio, pero dicho recurso fue desestimado, siendo confirmada íntegramente por la Audiencia Provincial la sentencia la dictada en primera instancia.
g) Contra la sentencia dictada por la Audiencia Provincial se interpone recurso de casación por interés casacional por el Sr. Cecilio.
SEGUNDO.- (Resolución de la Controversia I) Marco legal.
1.En el primer motivo del recurso de casación interpuesto por el codemandado Sr. Cecilio al amparo del artículo 477.3 apartado segundo de la Ley de Enjuiciamiento Civil, se denuncia la infracción del artículo 552-11 del Código Civil de Cataluña (CCCat.) por aplicación indebida. En realidad, como aclara la propia parte recurrente se alega la interpretación errónea del mentado precepto que regula el procedimiento de división de una comunidad ordinaria indivisa.
A los efectos de poner en evidencia dicha errónea interpretación se citan las sentencias nº 35/2020 de 30 de octubre, la 13/2019 de 18 de febrero y la 35/ 2018 de 19 de abril.
2.En el segundo motivo del recurso de casación con el mismo amparo procesal se denuncia la errónea interpretación por parte de la sentencia de instancia del apartado tercero del artículo 522-11 del CCCat, también con remisión a sentencias de esta Sala.
3.En el tercer motivo del recurso de casación, también por la misma vía casacional se denuncia la infracción por inaplicación al supuesto en análisis del artículo 552-12 del CCCat.
Habida cuenta de que todos los motivos se amparan en la infracción de la misma doctrina jurisprudencial y el que están totalmente conectados la Sala va abordar su decisión de forma conjunta.
4.A los efectos de facilitar la comprensión del debate casacional considera la Sala de interés transcribir el artículo 552-11 del CCCat, que regula el procedimiento a seguir para la división de los bienes comunes en Cataluña, a saber:
"Artículo 552-11. Procedimiento de la división.
1. Cualquiera de los cotitulares, si no se ponen de acuerdo para dividir la comunidad o para someter la división a un arbitraje, puede instar a la autoridad judicial para que efectúe la división.
2. Si el bien es susceptible de adoptar el régimen de propiedad horizontal, puede establecerse este régimen adjudicando los elementos privativos de forma proporcional a los derechos en la comunidad y compensando en metálico los excesos, que no tienen en ningún caso la consideración de excesos de adjudicación, distribuyendo proporcionalmente las obras y gastos necesarios.
3. Puede efectuarse la división adjudicando a uno o más cotitulares el derecho real de usufructo sobre el bien objeto de la comunidad y adjudicando a otro u otros cotitulares la nuda propiedad.
4. El cotitular o la cotitular que lo es de las cuatro quintas partes de las cuotas o más puede exigir la adjudicación de la totalidad del bien objeto de la comunidad pagando en metálico el valor pericial de la participación de los demás cotitulares.
5. El objeto de la comunidad, si es indivisible, o desmerece notablemente al dividirse, o es una colección que integra el patrimonio artístico, bibliográfico o documental, se adjudica al cotitular o la cotitular que tenga interés en el mismo. Si existen más de uno, al que tenga la participación mayor. En caso de interés y participación iguales, decide la suerte. El adjudicatario o adjudicataria debe pagar a los demás el valor pericial de su participación, que en ningún caso tiene la consideración de precio ni de exceso de adjudicación. Si ningún cotitular tiene interés, se vende y se reparte el precio.
6. Las comunidades ordinarias que existen entre los cónyuges, en los procedimientos de separación, divorcio o nulidad matrimonial, pueden dividirse considerando como una sola división la totalidad o una parte de los bienes sometidos a este régimen, de acuerdo con el artículo 232-12. Se aplica el mismo criterio en los casos de separación de hecho y de ruptura de una pareja estable"
A su vez el artículo 552-12 del CCCat, reza:
"Artículo 552-12. Efectos de la división.
1. La división atribuye a cada adjudicatario en exclusiva la propiedad del bien o del derecho adjudicado.
2. La división no perjudica a las terceras personas, que conservan íntegramente sus derechos sobre el objeto de la comunidad o los que resultan después de la división.
3. Los titulares de créditos contra cualquiera de los cotitulares pueden concurrir a la división y, si se hace en fraude de sus derechos, impugnarla, pero no pueden impedirla.
4. Los cotitulares están obligados recíprocamente y en proporción a sus derechos a garantizar la conformidad por defectos jurídicos y materiales de los bienes adjudicados".
3.Desde el derecho romano la actio communi dividundoha sido la acción por excelencia a utilizar por los copropietarios o cotitulares de bienes, ya que la copropiedad es una situación excepcional, de manera que la ley dispone que ningún comunero está obligado a permanecer en la comunidad, por lo que se puede exigir en cualquier momento la división del bien común.
En el Código Civil español, se recoge:
"Artículo 400.
Ningún copropietario estará obligado a permanecer en la comunidad. Cada uno de ellos podrá pedir en cualquier tiempo que se divida la cosa común.
Esto no obstante, será válido el pacto de conservar la cosa indivisa por tiempo determinado, que no exceda de diez años. Este plazo podrá prorrogarse por nueva convención".
Retornando al Código Civil de Cataluña se sigue la pauta anterior:
"Artículo 552-10. Facultad de pedir la división.
1. Cualquier cotitular puede exigir, en cualquier momento y sin expresar sus motivos, la división del objeto de la comunidad.
2. Los cotitulares pueden pactar por unanimidad la indivisión por un plazo que no puede superar los diez años.
3. La autoridad judicial, si alguno de los cotitulares es menor de edad o incapaz y la división lo puede perjudicar, puede establecer, de forma razonada, la indivisión por un plazo no superior a cinco años.
4. No puede pedirse la división cuando el objeto sobre el que recae la comunidad es una nave o un local que se destina a plazas de aparcamiento o a trasteros de modo que cada cotitular tiene el uso de una o más plazas, salvo que se acuerde previamente modificar su uso y ello sea posible".
TERCERO.- Resolución de la controversia II.
1. En el supuesto que nos ocupa, la sentencia dictada por la Audiencia Provincial que confirmaba la de primera instancia declaraba a los efectos de resolver el litigio, estimando en su integridad la demanda : la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por: DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación.
Asimismo, añadía, que las cargas existentes sobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora, pasaban a concretarse sobre la cuarta parte indivisa de la propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2 adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
2.La sentencia dictada por la Audiencia Provincial para hacer esta división, debió de sortear los impedimentos alegados por el único demandado que contestó a la demanda, para constituir el edificio objeto de división en régimen de propiedad horizontal. Ciertamente la Audiencia se ampara en el apartado segundo del art. 552-11 del CCCat. para estimar la demanda y llega a la conclusión el bien es susceptible de ser dividido en propiedad horizontal de forma contraria a las alegaciones del mentado demandado, para ello razona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a ells. Així el primer punt, fa referencia a que limmoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que limpediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació / divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com es proposa per la part actora. Doncs bé , no hi podem estar dacord i entenem que la jutge a quo resolt aquest punt controvertit de forma correcta. Cal partir de l'asserció de que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto limmoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació dentitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral . El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que limmoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta però que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix duna dada important quina es, que aquella afectació no es aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat , ja que aleshores no era daplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant, que no hi ha cap tipus dacreditació de que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en les seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental de que l' any 1958 limmoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012 , de 24 de febrer, de la DGRN, a la que es fa referencia en la sentencia, i que permet considerar l' existència duna excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de ledifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en que es fonamenta la part apel·lant es de lany 1995, per tant molt posterior a la construcció de limmoble".
3.Esta Sala, como bien invoca la parte apelante, se ha pronunciado en relación a la actio communi dividundo en varias sentencias, siendo algunas de ellas las citadas en el primer motivo del recurso de casación.
Resultan de especial interés la sentencia núm. 13/2019 de 13 de febrero, la cual alude expresamente a la precursora sentencia 35/2018 de 19 de abril.
Estas sentencias analizan la naturaleza de la acción de división de la cosa común regulada en los artículos 552-10 y siguientes del Código Civil de Cataluña. El debate jurídico en estas sentencias guardaba ciertas similitudes con el que aquí se plantea, por lo que resulta de gran interés en el tema debatido. Sin embargo, en aquel supuesto, al no oponerse los demandados a la acción divisoria, sino que proponían una forma diferente de llevar a cabo la división, se discutía la necesidad de haber planteado reconvención, circunstancia que no acaece en el tema aquí debatido.
Declara la sentencia, en su fundamento de hecho segundo:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división..."
Continua la sentencia 13/2019, ahora en su fundamento de derecho tercero, como sigue:
..."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto.
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4.En el supuesto que ahora se analiza, tanto la sentencia de primera instancia como la dictada por la Audiencia Provincial declaran la divisibilidad jurídica de la finca objeto de la actio communi dividundo, haciendo como ya se ha transcrito más arriba expresa afirmación de que en el año en que se construyó el edificio no existían las exigencias urbanísticas que rigen en la actualidad, y que por ello (asentándose en resoluciones de la DGRN) no podían aplicarse las mismas con efectos retroactivos.
5.Pero esta Sala disiente de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, no tanto en la calificación de la finca que se pretende dividir como divisible por no concurrir imposibilidad de constitución de la misma en régimen de propiedad horizontal, sino por el paso siguiente que da la Audiencia Provincial cuando bajo pretexto de ampararse en el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat., declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén, i acorda la sentència d'instància, és l'adjudicació dels elements que integren l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Cal recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
TERCER.- En relació al segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet de que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en pública subhasta o l'expropiació per part de l'ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCCat ". Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o méscotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és pla que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del citat precepte."
6.Es a partir de este momento en que esta Sala debe disentir de lo razonado en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial objeto de este recurso de casación porque es en este momento en que tal como bien invoca la parte recurrente en el segundo motivo del recurso, que en la sentencia recurrida se aplica de forma indebida el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que dice:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més dun el dret real dusdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No alcanza a comprender este Tribunal porque considerada la posibilidad de la constitución del edificio en régimen de propiedad horizontal, la Audiencia estima pertinente una división por lotes indivisos uno para los actores y otro para los demandados.
Lo que se revela en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial es la existencia de una indivisibilidad física, porque aun cuando se entendiera que la finca es divisible en comunidad horizontal (o incluso sin ella) en la forma propuesta por la sentencia recurrida, no hay suficientes elementos para su adjudicación proporcional según su cuota a cada comunero. Y, no hay ningún apartado del artículo 552-11 del CCCat que permita el paso que se da en la sentencia: los dos demandantes se quedan pro indiviso en el lote que eligen en la demanda y los demandados indivisos en el lote que estima oportuno la parte demandante.
La conclusión a que llega la Audiencia Provincial no divide la cosa común, sino que simplemente cumple la voluntad de la parte demandante de una forma no prevista por la Ley, sino contraria a la misma ya que infringe el artículo 552-12 .1 tal como bien denuncia el tercer motivo del recurso de casación.
Este precepto exige que la división atribuya a cada adjudicatario la exclusiva propiedad del bien o derecho adjudicado.
7.Una vez la Audiencia percibe que no estamos ante un bien divisible por indivisibilidad física, no procede una supuesta "interpretación analógica" del apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que permita otorgar a los propietarios indivisos, lotes proindivisos con menos cotitulares. Este artículo, como se ha dicho permite adjudicar a un cotitular o a una cotitular el derecho real de usufructo adjudicando al otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad. Pero, esta posibilidad solo se dará en supuestos excepcionales en que se presente dicha posibilidad como una solución casuista que debe contar con el acuerdo de las partes, lo que no concurre en el supuesto debatido.
8.Entiende este Tribunal que el apartado tercero del art. 552-11 del CCCat es un recurso que el legislador otorga en determinados casos en que se puede poner fin a la división de esta forma (otorgando a un cotitular o una cotitular el usufructo y a otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad ) pero obsérvese que , en todo caso se trata de derechos reales distintos, aun cuando estén sobre un mismo bien inmueble, que pueden ser dispuestos por sus titulares sin necesidad de autorización de la otra parte. Lo cierto es que resulta claro que este precepto no autoriza a mantener una indivisión no querida de forma totalmente incondicional y que no sería aplicable a ningún otro supuesto.
9.Por ello estimada la indivisibilidad fáctica de la finca, por insuficientes unidades para atribuir cada uno de los cotitulares en proporción a su cuota, procedía que la Audiencia continuase tal como ordena el apartado 5 del artículo 552-11 del CCCat., ya que es evidente que tampoco resulta de aplicación el apartado cuarto que exige que concurra un cotitular que posea al menos las cuatro quintas partes de las cuotas.
10.Lo anterior se infiere de la doctrina de esta Sala que se inclina por considerar que la división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, no puede estimarse una división propuesta por la voluntad de los demandantes que no siga las prescripciones establecidas en el artículo 552-11 del CCCat.
Evidentemente en caso de concurrir acuerdo entre los comuneros el Juez o Tribunal debe de atender al principio dispositivo, pero no habiendo acuerdo, lo cual es indiscutible en el supuesto litigioso , habida cuenta que la situación de rebeldía de tres de los codemandados que no supone aceptación de los hechos y que el Sr. Eulogio se ha opuesto a la demanda, apeló la sentencia de la Audiencia y ha recurrido en casación ; así las cosas resulta evidente que , no se puede prescindir de la voluntad de los codemandados y de lo establecido en el artículo 552-11 y 12 del CCCat. y aplicar la división en la forma pretendida en la demanda.
Consiguientemente procede la estimación del recurso de casación y revocación de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, debiendo de declarar que en período de ejecución de sentencia el Juzgado de Primera Instancia procederá de acuerdo con lo previsto en el artículo 552-11 del CCCat, apartado quinto.
CUARTO.- De las costas procesales
Habida cuenta lo establecido en los artículos 394 y 398 de la ley de Enjuiciamiento Civil, al ser necesaria la intervención judicial en caso de desacuerdo, no procede imposición de las costas de primera instancia ni del recurso de apelación. Tampoco procede hacer condena en costas en esta alzada al ser estimado el recurso de casación.
LA SALA DE LO CIVIL Y LO PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA, DECIDE:
ESTIMARel recurso de casación interpuesto por la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en nombre y representación del Sr. Cecilio contra la Sentencia 314/2024 de 26 de abril de la Sección Civil 2 Audiencia Provincial de Lleida,
CASARla misma y declarar que procede la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, objeto de la demanda debiendo de proceder el Juzgado de Primera Instancia número 1 de Lérida en ejecución de sentencia conforme a lo ordenado en el artículo 552-11 apartado quinto del CCCat.
Todo ello sin condena en costas ni en primera instancia ni en apelación. Tampoco se imponen las causadas en este recurso de casación. Procede devolver al recurrente el depósito constituido en su día para recurrir.
Notifíquese la presente a las partes y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Contra esta resolución no cabe recurso alguno.
Así por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
PUBLICACIÓN.-Esta Sentencia se ha firmado y publicado el mismo día de la fecha por los Magistrados de esta Sala que la han dictado. Doy fe.
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
RECURS DE CASSACIÓ núm. 111/2024
Procediment ordinari 920/2021 - Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida
Recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida
Recurrents: Cecilio
Procuradora: CECILIA MOLL MAESTRE
Lletrat: CARLES ALAMAN BADIA
Persones contra les quals es recorre: Juan Pablo i Adela
Procuradora: BLANCA SÒRIA CRESP
Lletrat: MARC TORRES BACARDI
SENTÈNCIA NÚM. 22
Presidenta:
Il·lma. Sra. M. Eugenia Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lm. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Il·lm. Sr. Jesús M. Barrientos Pacho
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 10 d'abril de 2025
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, hem vist el recurs de cassació núm. 111/2024 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida com a conseqüència del procediment ordinari 920/2021. El Sr. Cecilio ha interposat recurs de cassació, representat per la procuradora Sra. Cecilia Moll Maestre i defensat pel lletrat Sr. Carles Aalaman Badia. Els Srs. Juan Pablo i Adela, part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i defensats pel lletrat Marc Torres Bacardi.
Antecedents de fet
Primer.La procuradora dels tribunals, Sra. M. Jose Altisent Camarasa, va actuar en representació del Sr. Juan Pablo i Adela i va formular una demanda de procediment ordinari 920/2021 - Jutjat Primera Instància núm. 1 Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 1.07.2022, la part dispositiva de la qual diu el següent:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
Segon.Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2 de l' Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentència en data 26.04.2024, amb la part dispositiva següent:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la Sentència de data 1 de juliol de 2022 del Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
Tercer.Contra aquesta Sentència, la representació processal del Sr. Cecilio va interposar recurs de cassació. Per interlocutòria de data 9.12.2024, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat. Seguidament el va traslladar a la part objecte del recurs per formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.
Quart.Per provisió de data 31.01.2024 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i de conformitat amb l'article 485 de la Llei d'enjudiciament civil es va assenyalar per a la seva decisió, que ha tingut lloc el dia 27.02.2025.
Ha estat ponent la magistrada Sra. Núria Bassols Muntada.
Fonaments de dret
1. Són antecedents que resulten d'interès a l'efecte de facilitar la comprensió d'aquest recurs de cassació, els següents:
a)El Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela van interposar demanda en exercici de l'acció de divisió de cosa comuna contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano i la Sra. Debora amb relació a un immoble del municipi de Lleida compost d'un habitatge en planta baixa, dos locals comercials, dos patis i dos habitatges en planta primera.
b)Els demandants, el Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela, eren copropietaris de l'immoble i els corresponia a cadascun les dues vuitenes parts d'aquest. En canvi, els demandats exercien cadascun una vuitena part del proindivís.
c)En la demanda es proposava la formació de dos lots, la seva divisió i la seva adjudicació, un d'ells per a la part actora i l'altre per a la part demandada. Aquesta última, a més, assumiria la càrrega que gravava la quota de la Sra. Debora.
d)A la demanda només va contestar i s'hi va oposar el demandat Sr. Cecilio, el qual va manifestar que la finca era indivisible jurídicament, ja que no podia constituir-se en règim de propietat horitzontal, atès que estava afectada per una qualificació urbanística " DIRECCION003", per virtut de la qual cosa no podria concedir-se llicència per a la divisió.
e)La Sentència de primera instància va estimar íntegrament la demanda i va declarar l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida i va adjudicar als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 a DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació. A més, el lot dos havia d'assumir les càrregues que consistien en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora.
f)Contra la Sentència de primera instància va interposar recurs d'apel·lació el demandat Sr. Cecilio, però aquest recurs va ser desestimat, i va ser confirmada íntegrament per l'Audiència Provincial la Sentència dictada en primera instància.
g) Contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial el Sr. Cecilio interposa recurs de cassació per interès cassacional.
Segon. (Resolució de la controvèrsia I) marc legal.
1. En el primer motiu del recurs de cassació interposat pel codemandat Sr. Cecilio a l'empara de l' article 477.3 apartat segon de la Llei d'enjudiciament civil es denuncia la infracció de l' article 552-11 del Codi civil de Catalunya (CCC) per aplicació indeguda. En realitat, com aclareix la pròpia part recurrent, s'al·lega la interpretació errònia del precepte esmentat que regula el procediment de divisió d'una comunitat ordinària indivisa.
A l'efecte de posar en evidència aquesta interpretació errònia s'esmenten les sentències núm. 35/2020 de 30 d'octubre, la 13/2019 de 18 de febrer i la 35/2018 de 19 d'abril.
2. En el segon motiu del recurs de cassació amb la mateixa empara processal es denuncia la interpretació errònia per part de la Sentència d'instància de l'apartat tercer de l' article 522-11 del CCC, també amb remissió a sentències d'aquesta Sala.
3. En el tercer motiu del recurs de cassació, també per la mateixa via cassacional, es denuncia la infracció per inaplicació al supòsit en anàlisi de l' article 552-12 del CCC.
Tenint en compte que tots els motius s'emparen en la infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial i que estan totalment connectats, la Sala va abordar la seva decisió de manera conjunta.
4. A l'efecte de facilitar la comprensió del debat cassacional considera la Sala d'interès transcriure l' article 552-11 del CCC, que regula el procediment a seguir per a la divisió dels béns comuns a Catalunya, a saber:
"Article 552-11. Procediment de la divisió.
1. Qualsevol dels cotitulars, si no es posen d'acord per dividir la comunitat o per sotmetre la divisió a un arbitratge, pot instar l'autoritat judicial perquè faci la divisió.
2. Si el bé és susceptible d'adoptar el règim de propietat horitzontal, es pot establir aquest règim adjudicant els elements privatius de manera proporcional als drets en la comunitat i compensant en metàl·lic els excessos, que no tenen en cap cas la consideració d'excessos d'adjudicació, distribuint proporcionalment les obres i les despeses necessàries.
3. Pot efectuar-se la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d'un el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o uns altres cotitulars la nua propietat.
4. El cotitular o la cotitular que ho és de les quatre cinquenes parts de les quotes o més pot exigir l'adjudicació de la totalitat del bé objecte de la comunitat pagant en metàl·lic el valor pericial de la participació dels altres cotitulars.
5. L'objecte de la comunitat, si és indivisible, o desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s'adjudica al cotitular o a la cotitular que tingui interès. Si n'hi ha més d'un, al que hi tingui la participació més gran. En cas d'interès i participació iguals, decideix la sort. L'adjudicatari o adjudicatària ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas té la consideració de preu ni d'excés d'adjudicació. Si cap cotitular no hi té interès, es ven i es reparteix el preu.
6. Les comunitats ordinàries que hi ha entre els cònjuges, en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial, es poden dividir considerant com una sola divisió la totalitat o una part dels béns sotmesos a aquest règim, d'acord amb l'article 232-12. S'aplica el mateix criteri en els casos de separació de fet i de ruptura d'una parella estable"
Al seu torn, l' article 552-12 del CCC, diu:
"Article 552-12. Efectes de la divisió.
1. La divisió atribueix a cada adjudicatari en exclusiva la propietat del bé o del dret adjudicat.
2. La divisió no perjudica les terceres persones, que conserven íntegrament llurs
drets sobre l'objecte de la comunitat o els que en resulten després de la divisió.
3. Els titulars de crèdits contra qualsevol dels cotitulars poden concórrer a la divisió i, si es fa en frau de llurs drets, impugnar-la, però no la poden impedir.
4. Els cotitulars estan obligats recíprocament i en proporció a llurs drets a garantir la conformitat per defectes jurídics i materials dels béns adjudicats".
3. Des del dret romà la actio communi dividundoha estat l'acció per excel·lència a utilitzar pels copropietaris o cotitulars de béns, ja que la copropietat és una situació excepcional, de manera que la llei disposa que cap comuner està obligat a romandre en la comunitat, per la qual cosa es pot exigir en qualsevol moment la divisió del bé comú.
Al Codi civil espanyol, es recull:
"Article 400.
Cap copropietari està obligat a romandre en la comunitat. Cadascun d'ells pot demanar en qualsevol temps que es divideixi la cosa comuna.
No obstant això, és vàlid el pacte de conservar la cosa indivisa per temps determinat, que no excedeixi deu anys. Aquest termini pot prorrogar-se per nova convenció".
Retornant al Codi civil de Catalunya se segueix la pauta anterior:
"Article 552-10. Facultat de demanar la divisió
1. Qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar els seus motius, la divisió de l'objecte de la comunitat.
2. Els cotitulars poden pactar per unanimitat la indivisió per un termini que no pot superar els deu anys.
3. L'autoritat judicial, si algun dels cotitulars és menor d'edat o incapaç i la divisió el pot perjudicar, pot establir, de forma raonada, la indivisió per un termini no superior a cinc anys.
4. No es pot demanar la divisió quan l'objecte sobre el qual recau la comunitat és una nau o un local que es destina a places d'aparcament o a trasters, de manera que cada cotitular té l'ús d'una plaça o de més d'una, llevat que s'acordi prèviament modificar-ne l'ús i això sigui possible".
Tercer. Resolució de la controvèrsia II.
1. En el cas que ens ocupa, la Sentència dictada per l'Audiència Provincial que confirmava la de primera instància declarava a l'efecte de resoldre el litigi estimar íntegrament la demanda: l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, adjudicant als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 en DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació.
Així mateix, afegia que les càrregues existents sobre la finca que consisteixen en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora, passaven a concretar-se sobre la quarta part indivisa de la propietat d'aquesta sobre els béns que formen part del lot 2 adjudicat als demandats, per la qual cosa quedava lliure d'elles el lot 1 adjudicat als demandants.
2. La Sentència dictada per l'Audiència Provincial per fer aquesta divisió va haver de sortejar els impediments al·legats per l'únic demandat que va contestar la demanda, per constituir l'edifici objecte de divisió en règim de propietat horitzontal. Certament l'Audiència s'empara en l'apartat segon de l' article 552-11 del CCC per estimar la demanda i arriba a la conclusió que el bé és susceptible de ser dividit en propietat horitzontal de forma contrària a les al·legacions del demandat esmentat, per això raona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a aquests. Així, el primer punt, fa referència a què l immoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que impediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació/divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com proposa la part actora. Doncs bé , no hi podem estar d acord i entenem que la jutge a quo ha resolt aquest punt controvertit de manera correcta. Cal partir de l'asserció que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto l immoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació d entitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral. El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que l immoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta, però, que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix d una dada important que és que aquella afectació no és aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat, ja que aleshores no era d aplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant que no hi ha cap tipus d acreditació que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en els seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental que l'any 1958 l immoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012, de 24 de febrer, de la DGRN, a què es fa referència en la Sentència, i que permet considerar l' existència d una excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de l edifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en què es fonamenta la part apel·lant és de l any 1995, per tant molt posterior a la construcció de l immoble".
3. Aquesta Sala, com bé invoca la part apel·lant, s'ha pronunciat amb relació a la actio communi dividundoen diverses sentències. Algunes d'aquestes són les esmentades en el primer motiu del recurs de cassació.
Resulten d'especial interès la Sentència núm. 13/2019, de 13 de febrer, la qual al·ludeix expressament a la precursora Sentència 35/2018, de 19 d'abril.
Aquestes sentències analitzen la naturalesa de l'acció de divisió de la cosa comuna regulada en els articles 552-10 i següents del Codi civil de Catalunya. El debat jurídic en aquestes sentències guardava certes similituds amb el que aquí es planteja, per la qual cosa resulta de gran interès en el tema debatut. Tanmateix, en aquell supòsit, en no oposar-se els demandats a l'acció divisòria, sinó que proposaven una forma diferent de dur a terme la divisió, es discutia la necessitat d'haver plantejat reconvenció, circumstància que no s'esdevé en el tema aquí debatut.
Declara la Sentència, en el seu fonament de fet segon:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división....
Continua la Sentència 13/2019, ara en el seu fonament de dret tercer, com segueix:
...."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4. En el cas que ara s'analitza, tant la Sentència de primera instància com la dictada per l'Audiència Provincial declaren la divisibilitat jurídica de la finca objecte de la actio communi dividundo,fent com ja s'ha transcrit més amunt expressa afirmació que l'any en què es va construir l'edifici no existien les exigències urbanístiques que regeixen avui dia, i que per això (basant-se en resolucions de la DGRN) no podien aplicar-se amb efectes retroactius.
5. Però aquesta Sala dissenteix de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, no tant en la qualificació de la finca que es pretén dividir com a divisible per no existir la seva impossibilitat de constitució en règim de propietat horitzontal, sinó pel pas següent que dona l'Audiència Provincial quan sota pretext d'emparar-se en l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén i acorda la Sentència d'instància és l'adjudicació dels elements que integrin l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Calç recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
Tercer. En relació amb el segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la Sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en subhasta pública a o l'expropiació per part de l'Ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCC : "Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o més cotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és cert que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del precepte esmentat."
6. És a partir d'aquest moment en què aquesta Sala ha de dissentir del que es va raonar en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial objecte d'aquest recurs de cassació perquè és en aquest moment en què tal com bé invoca la part recurrent en el segon motiu del recurs, que en la Sentència objecte de recurs s'aplica de forma indeguda l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC, que diu:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d un el dret real d usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No arriba a comprendre aquest Tribunal perquè considerada la possibilitat de la constitució de l'edifici en règim de propietat horitzontal l'Audiència estima pertinent una divisió per lots indivisos, un per als actors i un altre per als demandats.
El que es revela en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial és l'existència d'una indivisibilitat física, perquè encara que s'entengués que la finca és divisible en comunitat horitzontal (o fins i tot sense aquesta) en la forma proposada per la Sentència objecte de recurs no hi ha suficients elements per a la seva adjudicació proporcional segons la seva quota a cada comuner. I no hi ha cap apartat de l' article 552-11 del CCC que permeti el pas que es dona en la Sentència: els dos demandants es queden pro indivís en el lot que trien en la demanda i els demandats indivisos en el lot que estima oportú la part demandant.
La conclusió a què arriba l'Audiència Provincial no divideix la cosa comuna, sinó que simplement compleix la voluntat de la part demandant d'una forma no prevista per la Llei, sinó contrària a aquesta, ja que infringeix l'article 552-12.1 tal com bé denuncia el tercer motiu del recurs de cassació.
Aquest precepte exigeix que la divisió atribueixi a cada adjudicatari l'exclusiva propietat del bé o dret adjudicat.
7. Una vegada l'Audiència percep que no estem davant un bé divisible per indivisibilitat física, no és procedent una suposada "interpretació analògica" de l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC que permeti atorgar als propietaris indivisos lots proindivisos amb menys cotitulars. Aquest article, com s'ha dit, permet adjudicar a un cotitular o a una cotitular el dret real d'usdefruit adjudicant a l'altre cotitular o cotitulars la nua propietat. Però aquesta possibilitat només es donarà en supòsits excepcionals en què es presenti aquesta possibilitat com una solució casuista que ha de comptar amb l'acord de les parts, cosa que no existeix en el supòsit debatut.
8. Entén aquest Tribunal que l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC és un recurs que el legislador atorga en determinats casos en què es pot posar fi a la divisió d'aquesta manera (atorgant a un cotitular o una cotitular l'usdefruit i a un altre cotitular o cotitulars la nua propietat) però cal observar que, en qualsevol cas, es tracta de drets reals diferents, encara que estiguin sobre un mateix bé immoble, que poden ser disposats pels seus titulars sense necessitat d'autorització de l'altra part. El fet cert és que resulta clar que aquest precepte no autoritza a mantenir una indivisió no volguda de forma totalment incondicional i que no seria aplicable a cap altre supòsit.
9. Per això, estimada la indivisibilitat fàctica de la finca, per insuficients unitats per atribuir cadascun dels cotitulars en proporció a la seva quota, era procedent que l'Audiència continués tal com ordena l'apartat 5 de l' article 552-11 del CCC, ja que és evident que tampoc no resulta d'aplicació l'apartat quart que exigeix que hi hagi un cotitular que posseeixi almenys les quatre cinquenes parts de les quotes.
10. L'anterior s'infereix de la doctrina d'aquesta Sala que s'inclina per considerar que la divisió és una acció única. No existeixen tantes accions com formes de dur a terme la divisió. En conseqüència, no pot estimar-se una divisió proposada per la voluntat dels demandants que no segueixi les prescripcions establertes en l' article 552-11 del CCC.
Evidentment en cas que hi hagi acord entre els comuners, el jutge o Tribunal s'ha d'atendre al principi dispositiu, però no havent-hi acord, la qual cosa és indiscutible en el supòsit litigiós, atès que la situació de rebel·lia de tres dels codemandats que no suposa acceptació dels fets i que el Sr. Eulogio s'ha oposat a la demanda, va apel·lar la Sentència de l'Audiència i ha estat objecte de recurs en cassació; així les coses resulta evident que no es pot prescindir de la voluntat dels codemandats i del que estableix l' article 552-11 i 12 del CCC i aplicar la divisió en la forma pretesa en la demanda.
Consegüentment és procedent estimar el recurs de cassació i revocació de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, i s'ha de declarar que en el període d'execució de la Sentència el Jutjat de Primera Instància ha de procedir d'acord amb el que preveu l' article 552-11 del CCC, apartat cinquè.
Quart. De les costes processals
Atès que el que estableixen els articles 394 i 398 de la llei d'enjudiciament civil, en ser necessària la intervenció judicial en cas de desacord, no és procedent imposar les costes de primera instància ni el recurs d'apel·lació. Tampoc no és procedent fer condemna a costes en aquesta alçada en ser estimat el recurs de cassació.
DECISIÓ
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
Estimar el recurs de cassació interposat per la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en representació del Sr. Cecilio contra la Sentència 314/2024, de 26 d'abril, de la Secció Civil 2 Audiència Provincial de Lleida.
Cassar-la i declarar que és procedent extingir el condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, objecte de la demanda. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida ha de procedir en execució de Sentència de conformitat amb el que ordena l' article 552-11 apartat cinquè del CCC.
Tot això sense condemna a costes ni en primera instància ni en apel·lació. Tampoc no s'imposen les costes causades en aquest recurs de cassació. És procedent tornar a la recurrent el dipòsit constituït al seu moment per recórrer-hi.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i amb el seu testimoni trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Contra aquesta resolució no s'hi pot interposar cap recurs.
Així ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.Aquesta Sentència s'ha signat i publicat el mateix dia de la data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.
Fundamentos
1.Son antecedentes que resultan de interés a los efectos de facilitar la comprensión de este recurso de casación, los siguiente
a) El Sr. Juan Pablo y Sra. Dª Adela, interpusieron demanda en ejercicio de la acción de división de cosa común contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano y la Sra. Debora en relación a un inmueble del municipio de Lleida compuesto de una vivienda en planta baja, dos locales comerciales, dos patios y dos viviendas en planta primera.
b) Los demandantes el Sr. Juan Pablo y la Sra. Adela eran copropietarios del inmueble correspondiendo a cada uno las dos octavas partes del mismo, en cambio los demandados ostentaban cada uno una octava parte del proindiviso.
c) En la demanda se proponía la formación de dos lotes, la división de los mismos y su adjudicación, uno de ellos para la parte actora y el otro para la parte demandada, esta última, además asumiría la carga que gravaba la cuota de la Sra. Debora.
d) A la demanda solo contestó y se opuso el demandado Sr. Cecilio, el cual manifestó que la finca era indivisible jurídicamente ya que no podía constituirse en régimen de propiedad horizontal, habida cuenta que estaba afectada por una calificación urbanística " DIRECCION003", por virtud de lo cual no podría concederse licencia para la división.
e) La sentencia de primera instancia estimó en su integridad la demanda y declaró la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por : DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación. Además el lote dos debía asumir las cargas consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora.
f) Contra la sentencia de primera instancia interpuso recurso de apelación el demandado Sr. Cecilio, pero dicho recurso fue desestimado, siendo confirmada íntegramente por la Audiencia Provincial la sentencia la dictada en primera instancia.
g) Contra la sentencia dictada por la Audiencia Provincial se interpone recurso de casación por interés casacional por el Sr. Cecilio.
SEGUNDO.- (Resolución de la Controversia I) Marco legal.
1.En el primer motivo del recurso de casación interpuesto por el codemandado Sr. Cecilio al amparo del artículo 477.3 apartado segundo de la Ley de Enjuiciamiento Civil, se denuncia la infracción del artículo 552-11 del Código Civil de Cataluña (CCCat.) por aplicación indebida. En realidad, como aclara la propia parte recurrente se alega la interpretación errónea del mentado precepto que regula el procedimiento de división de una comunidad ordinaria indivisa.
A los efectos de poner en evidencia dicha errónea interpretación se citan las sentencias nº 35/2020 de 30 de octubre, la 13/2019 de 18 de febrero y la 35/ 2018 de 19 de abril.
2.En el segundo motivo del recurso de casación con el mismo amparo procesal se denuncia la errónea interpretación por parte de la sentencia de instancia del apartado tercero del artículo 522-11 del CCCat, también con remisión a sentencias de esta Sala.
3.En el tercer motivo del recurso de casación, también por la misma vía casacional se denuncia la infracción por inaplicación al supuesto en análisis del artículo 552-12 del CCCat.
Habida cuenta de que todos los motivos se amparan en la infracción de la misma doctrina jurisprudencial y el que están totalmente conectados la Sala va abordar su decisión de forma conjunta.
4.A los efectos de facilitar la comprensión del debate casacional considera la Sala de interés transcribir el artículo 552-11 del CCCat, que regula el procedimiento a seguir para la división de los bienes comunes en Cataluña, a saber:
"Artículo 552-11. Procedimiento de la división.
1. Cualquiera de los cotitulares, si no se ponen de acuerdo para dividir la comunidad o para someter la división a un arbitraje, puede instar a la autoridad judicial para que efectúe la división.
2. Si el bien es susceptible de adoptar el régimen de propiedad horizontal, puede establecerse este régimen adjudicando los elementos privativos de forma proporcional a los derechos en la comunidad y compensando en metálico los excesos, que no tienen en ningún caso la consideración de excesos de adjudicación, distribuyendo proporcionalmente las obras y gastos necesarios.
3. Puede efectuarse la división adjudicando a uno o más cotitulares el derecho real de usufructo sobre el bien objeto de la comunidad y adjudicando a otro u otros cotitulares la nuda propiedad.
4. El cotitular o la cotitular que lo es de las cuatro quintas partes de las cuotas o más puede exigir la adjudicación de la totalidad del bien objeto de la comunidad pagando en metálico el valor pericial de la participación de los demás cotitulares.
5. El objeto de la comunidad, si es indivisible, o desmerece notablemente al dividirse, o es una colección que integra el patrimonio artístico, bibliográfico o documental, se adjudica al cotitular o la cotitular que tenga interés en el mismo. Si existen más de uno, al que tenga la participación mayor. En caso de interés y participación iguales, decide la suerte. El adjudicatario o adjudicataria debe pagar a los demás el valor pericial de su participación, que en ningún caso tiene la consideración de precio ni de exceso de adjudicación. Si ningún cotitular tiene interés, se vende y se reparte el precio.
6. Las comunidades ordinarias que existen entre los cónyuges, en los procedimientos de separación, divorcio o nulidad matrimonial, pueden dividirse considerando como una sola división la totalidad o una parte de los bienes sometidos a este régimen, de acuerdo con el artículo 232-12. Se aplica el mismo criterio en los casos de separación de hecho y de ruptura de una pareja estable"
A su vez el artículo 552-12 del CCCat, reza:
"Artículo 552-12. Efectos de la división.
1. La división atribuye a cada adjudicatario en exclusiva la propiedad del bien o del derecho adjudicado.
2. La división no perjudica a las terceras personas, que conservan íntegramente sus derechos sobre el objeto de la comunidad o los que resultan después de la división.
3. Los titulares de créditos contra cualquiera de los cotitulares pueden concurrir a la división y, si se hace en fraude de sus derechos, impugnarla, pero no pueden impedirla.
4. Los cotitulares están obligados recíprocamente y en proporción a sus derechos a garantizar la conformidad por defectos jurídicos y materiales de los bienes adjudicados".
3.Desde el derecho romano la actio communi dividundoha sido la acción por excelencia a utilizar por los copropietarios o cotitulares de bienes, ya que la copropiedad es una situación excepcional, de manera que la ley dispone que ningún comunero está obligado a permanecer en la comunidad, por lo que se puede exigir en cualquier momento la división del bien común.
En el Código Civil español, se recoge:
"Artículo 400.
Ningún copropietario estará obligado a permanecer en la comunidad. Cada uno de ellos podrá pedir en cualquier tiempo que se divida la cosa común.
Esto no obstante, será válido el pacto de conservar la cosa indivisa por tiempo determinado, que no exceda de diez años. Este plazo podrá prorrogarse por nueva convención".
Retornando al Código Civil de Cataluña se sigue la pauta anterior:
"Artículo 552-10. Facultad de pedir la división.
1. Cualquier cotitular puede exigir, en cualquier momento y sin expresar sus motivos, la división del objeto de la comunidad.
2. Los cotitulares pueden pactar por unanimidad la indivisión por un plazo que no puede superar los diez años.
3. La autoridad judicial, si alguno de los cotitulares es menor de edad o incapaz y la división lo puede perjudicar, puede establecer, de forma razonada, la indivisión por un plazo no superior a cinco años.
4. No puede pedirse la división cuando el objeto sobre el que recae la comunidad es una nave o un local que se destina a plazas de aparcamiento o a trasteros de modo que cada cotitular tiene el uso de una o más plazas, salvo que se acuerde previamente modificar su uso y ello sea posible".
TERCERO.- Resolución de la controversia II.
1. En el supuesto que nos ocupa, la sentencia dictada por la Audiencia Provincial que confirmaba la de primera instancia declaraba a los efectos de resolver el litigio, estimando en su integridad la demanda : la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, adjudicando a los demandantes Sr. Juan Pablo y Sra. Adela el lote núm. 1 compuesto por: DIRECCION000, y a los demandados Sres. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio y Debora el lote núm. 2 compuesto por: DIRECCION001 en DIRECCION002, más una compensación de 1000,13 euros , por exceso de adjudicación.
Asimismo, añadía, que las cargas existentes sobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de la Sra. Debora, pasaban a concretarse sobre la cuarta parte indivisa de la propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2 adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
2.La sentencia dictada por la Audiencia Provincial para hacer esta división, debió de sortear los impedimentos alegados por el único demandado que contestó a la demanda, para constituir el edificio objeto de división en régimen de propiedad horizontal. Ciertamente la Audiencia se ampara en el apartado segundo del art. 552-11 del CCCat. para estimar la demanda y llega a la conclusión el bien es susceptible de ser dividido en propiedad horizontal de forma contraria a las alegaciones del mentado demandado, para ello razona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a ells. Així el primer punt, fa referencia a que limmoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que limpediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació / divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com es proposa per la part actora. Doncs bé , no hi podem estar dacord i entenem que la jutge a quo resolt aquest punt controvertit de forma correcta. Cal partir de l'asserció de que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto limmoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació dentitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral . El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que limmoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta però que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix duna dada important quina es, que aquella afectació no es aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat , ja que aleshores no era daplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant, que no hi ha cap tipus dacreditació de que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en les seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental de que l' any 1958 limmoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012 , de 24 de febrer, de la DGRN, a la que es fa referencia en la sentencia, i que permet considerar l' existència duna excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de ledifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en que es fonamenta la part apel·lant es de lany 1995, per tant molt posterior a la construcció de limmoble".
3.Esta Sala, como bien invoca la parte apelante, se ha pronunciado en relación a la actio communi dividundo en varias sentencias, siendo algunas de ellas las citadas en el primer motivo del recurso de casación.
Resultan de especial interés la sentencia núm. 13/2019 de 13 de febrero, la cual alude expresamente a la precursora sentencia 35/2018 de 19 de abril.
Estas sentencias analizan la naturaleza de la acción de división de la cosa común regulada en los artículos 552-10 y siguientes del Código Civil de Cataluña. El debate jurídico en estas sentencias guardaba ciertas similitudes con el que aquí se plantea, por lo que resulta de gran interés en el tema debatido. Sin embargo, en aquel supuesto, al no oponerse los demandados a la acción divisoria, sino que proponían una forma diferente de llevar a cabo la división, se discutía la necesidad de haber planteado reconvención, circunstancia que no acaece en el tema aquí debatido.
Declara la sentencia, en su fundamento de hecho segundo:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división..."
Continua la sentencia 13/2019, ahora en su fundamento de derecho tercero, como sigue:
..."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto.
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4.En el supuesto que ahora se analiza, tanto la sentencia de primera instancia como la dictada por la Audiencia Provincial declaran la divisibilidad jurídica de la finca objeto de la actio communi dividundo, haciendo como ya se ha transcrito más arriba expresa afirmación de que en el año en que se construyó el edificio no existían las exigencias urbanísticas que rigen en la actualidad, y que por ello (asentándose en resoluciones de la DGRN) no podían aplicarse las mismas con efectos retroactivos.
5.Pero esta Sala disiente de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, no tanto en la calificación de la finca que se pretende dividir como divisible por no concurrir imposibilidad de constitución de la misma en régimen de propiedad horizontal, sino por el paso siguiente que da la Audiencia Provincial cuando bajo pretexto de ampararse en el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat., declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén, i acorda la sentència d'instància, és l'adjudicació dels elements que integren l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Cal recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
TERCER.- En relació al segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet de que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en pública subhasta o l'expropiació per part de l'ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCCat ". Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o méscotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és pla que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del citat precepte."
6.Es a partir de este momento en que esta Sala debe disentir de lo razonado en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial objeto de este recurso de casación porque es en este momento en que tal como bien invoca la parte recurrente en el segundo motivo del recurso, que en la sentencia recurrida se aplica de forma indebida el apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que dice:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més dun el dret real dusdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No alcanza a comprender este Tribunal porque considerada la posibilidad de la constitución del edificio en régimen de propiedad horizontal, la Audiencia estima pertinente una división por lotes indivisos uno para los actores y otro para los demandados.
Lo que se revela en la sentencia dictada por la Audiencia Provincial es la existencia de una indivisibilidad física, porque aun cuando se entendiera que la finca es divisible en comunidad horizontal (o incluso sin ella) en la forma propuesta por la sentencia recurrida, no hay suficientes elementos para su adjudicación proporcional según su cuota a cada comunero. Y, no hay ningún apartado del artículo 552-11 del CCCat que permita el paso que se da en la sentencia: los dos demandantes se quedan pro indiviso en el lote que eligen en la demanda y los demandados indivisos en el lote que estima oportuno la parte demandante.
La conclusión a que llega la Audiencia Provincial no divide la cosa común, sino que simplemente cumple la voluntad de la parte demandante de una forma no prevista por la Ley, sino contraria a la misma ya que infringe el artículo 552-12 .1 tal como bien denuncia el tercer motivo del recurso de casación.
Este precepto exige que la división atribuya a cada adjudicatario la exclusiva propiedad del bien o derecho adjudicado.
7.Una vez la Audiencia percibe que no estamos ante un bien divisible por indivisibilidad física, no procede una supuesta "interpretación analógica" del apartado tercero del artículo 552-11 del CCCat, que permita otorgar a los propietarios indivisos, lotes proindivisos con menos cotitulares. Este artículo, como se ha dicho permite adjudicar a un cotitular o a una cotitular el derecho real de usufructo adjudicando al otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad. Pero, esta posibilidad solo se dará en supuestos excepcionales en que se presente dicha posibilidad como una solución casuista que debe contar con el acuerdo de las partes, lo que no concurre en el supuesto debatido.
8.Entiende este Tribunal que el apartado tercero del art. 552-11 del CCCat es un recurso que el legislador otorga en determinados casos en que se puede poner fin a la división de esta forma (otorgando a un cotitular o una cotitular el usufructo y a otro cotitular o cotitulares la nuda propiedad ) pero obsérvese que , en todo caso se trata de derechos reales distintos, aun cuando estén sobre un mismo bien inmueble, que pueden ser dispuestos por sus titulares sin necesidad de autorización de la otra parte. Lo cierto es que resulta claro que este precepto no autoriza a mantener una indivisión no querida de forma totalmente incondicional y que no sería aplicable a ningún otro supuesto.
9.Por ello estimada la indivisibilidad fáctica de la finca, por insuficientes unidades para atribuir cada uno de los cotitulares en proporción a su cuota, procedía que la Audiencia continuase tal como ordena el apartado 5 del artículo 552-11 del CCCat., ya que es evidente que tampoco resulta de aplicación el apartado cuarto que exige que concurra un cotitular que posea al menos las cuatro quintas partes de las cuotas.
10.Lo anterior se infiere de la doctrina de esta Sala que se inclina por considerar que la división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, no puede estimarse una división propuesta por la voluntad de los demandantes que no siga las prescripciones establecidas en el artículo 552-11 del CCCat.
Evidentemente en caso de concurrir acuerdo entre los comuneros el Juez o Tribunal debe de atender al principio dispositivo, pero no habiendo acuerdo, lo cual es indiscutible en el supuesto litigioso , habida cuenta que la situación de rebeldía de tres de los codemandados que no supone aceptación de los hechos y que el Sr. Eulogio se ha opuesto a la demanda, apeló la sentencia de la Audiencia y ha recurrido en casación ; así las cosas resulta evidente que , no se puede prescindir de la voluntad de los codemandados y de lo establecido en el artículo 552-11 y 12 del CCCat. y aplicar la división en la forma pretendida en la demanda.
Consiguientemente procede la estimación del recurso de casación y revocación de la sentencia dictada por la Audiencia Provincial, debiendo de declarar que en período de ejecución de sentencia el Juzgado de Primera Instancia procederá de acuerdo con lo previsto en el artículo 552-11 del CCCat, apartado quinto.
CUARTO.- De las costas procesales
Habida cuenta lo establecido en los artículos 394 y 398 de la ley de Enjuiciamiento Civil, al ser necesaria la intervención judicial en caso de desacuerdo, no procede imposición de las costas de primera instancia ni del recurso de apelación. Tampoco procede hacer condena en costas en esta alzada al ser estimado el recurso de casación.
LA SALA DE LO CIVIL Y LO PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA, DECIDE:
ESTIMARel recurso de casación interpuesto por la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en nombre y representación del Sr. Cecilio contra la Sentencia 314/2024 de 26 de abril de la Sección Civil 2 Audiencia Provincial de Lleida,
CASARla misma y declarar que procede la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, objeto de la demanda debiendo de proceder el Juzgado de Primera Instancia número 1 de Lérida en ejecución de sentencia conforme a lo ordenado en el artículo 552-11 apartado quinto del CCCat.
Todo ello sin condena en costas ni en primera instancia ni en apelación. Tampoco se imponen las causadas en este recurso de casación. Procede devolver al recurrente el depósito constituido en su día para recurrir.
Notifíquese la presente a las partes y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Contra esta resolución no cabe recurso alguno.
Así por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
PUBLICACIÓN.-Esta Sentencia se ha firmado y publicado el mismo día de la fecha por los Magistrados de esta Sala que la han dictado. Doy fe.
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
RECURS DE CASSACIÓ núm. 111/2024
Procediment ordinari 920/2021 - Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida
Recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida
Recurrents: Cecilio
Procuradora: CECILIA MOLL MAESTRE
Lletrat: CARLES ALAMAN BADIA
Persones contra les quals es recorre: Juan Pablo i Adela
Procuradora: BLANCA SÒRIA CRESP
Lletrat: MARC TORRES BACARDI
SENTÈNCIA NÚM. 22
Presidenta:
Il·lma. Sra. M. Eugenia Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lm. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Il·lm. Sr. Jesús M. Barrientos Pacho
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 10 d'abril de 2025
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, hem vist el recurs de cassació núm. 111/2024 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida com a conseqüència del procediment ordinari 920/2021. El Sr. Cecilio ha interposat recurs de cassació, representat per la procuradora Sra. Cecilia Moll Maestre i defensat pel lletrat Sr. Carles Aalaman Badia. Els Srs. Juan Pablo i Adela, part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i defensats pel lletrat Marc Torres Bacardi.
Antecedents de fet
Primer.La procuradora dels tribunals, Sra. M. Jose Altisent Camarasa, va actuar en representació del Sr. Juan Pablo i Adela i va formular una demanda de procediment ordinari 920/2021 - Jutjat Primera Instància núm. 1 Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 1.07.2022, la part dispositiva de la qual diu el següent:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
Segon.Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2 de l' Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentència en data 26.04.2024, amb la part dispositiva següent:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la Sentència de data 1 de juliol de 2022 del Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
Tercer.Contra aquesta Sentència, la representació processal del Sr. Cecilio va interposar recurs de cassació. Per interlocutòria de data 9.12.2024, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat. Seguidament el va traslladar a la part objecte del recurs per formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.
Quart.Per provisió de data 31.01.2024 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i de conformitat amb l'article 485 de la Llei d'enjudiciament civil es va assenyalar per a la seva decisió, que ha tingut lloc el dia 27.02.2025.
Ha estat ponent la magistrada Sra. Núria Bassols Muntada.
Fonaments de dret
1. Són antecedents que resulten d'interès a l'efecte de facilitar la comprensió d'aquest recurs de cassació, els següents:
a)El Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela van interposar demanda en exercici de l'acció de divisió de cosa comuna contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano i la Sra. Debora amb relació a un immoble del municipi de Lleida compost d'un habitatge en planta baixa, dos locals comercials, dos patis i dos habitatges en planta primera.
b)Els demandants, el Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela, eren copropietaris de l'immoble i els corresponia a cadascun les dues vuitenes parts d'aquest. En canvi, els demandats exercien cadascun una vuitena part del proindivís.
c)En la demanda es proposava la formació de dos lots, la seva divisió i la seva adjudicació, un d'ells per a la part actora i l'altre per a la part demandada. Aquesta última, a més, assumiria la càrrega que gravava la quota de la Sra. Debora.
d)A la demanda només va contestar i s'hi va oposar el demandat Sr. Cecilio, el qual va manifestar que la finca era indivisible jurídicament, ja que no podia constituir-se en règim de propietat horitzontal, atès que estava afectada per una qualificació urbanística " DIRECCION003", per virtut de la qual cosa no podria concedir-se llicència per a la divisió.
e)La Sentència de primera instància va estimar íntegrament la demanda i va declarar l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida i va adjudicar als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 a DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació. A més, el lot dos havia d'assumir les càrregues que consistien en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora.
f)Contra la Sentència de primera instància va interposar recurs d'apel·lació el demandat Sr. Cecilio, però aquest recurs va ser desestimat, i va ser confirmada íntegrament per l'Audiència Provincial la Sentència dictada en primera instància.
g) Contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial el Sr. Cecilio interposa recurs de cassació per interès cassacional.
Segon. (Resolució de la controvèrsia I) marc legal.
1. En el primer motiu del recurs de cassació interposat pel codemandat Sr. Cecilio a l'empara de l' article 477.3 apartat segon de la Llei d'enjudiciament civil es denuncia la infracció de l' article 552-11 del Codi civil de Catalunya (CCC) per aplicació indeguda. En realitat, com aclareix la pròpia part recurrent, s'al·lega la interpretació errònia del precepte esmentat que regula el procediment de divisió d'una comunitat ordinària indivisa.
A l'efecte de posar en evidència aquesta interpretació errònia s'esmenten les sentències núm. 35/2020 de 30 d'octubre, la 13/2019 de 18 de febrer i la 35/2018 de 19 d'abril.
2. En el segon motiu del recurs de cassació amb la mateixa empara processal es denuncia la interpretació errònia per part de la Sentència d'instància de l'apartat tercer de l' article 522-11 del CCC, també amb remissió a sentències d'aquesta Sala.
3. En el tercer motiu del recurs de cassació, també per la mateixa via cassacional, es denuncia la infracció per inaplicació al supòsit en anàlisi de l' article 552-12 del CCC.
Tenint en compte que tots els motius s'emparen en la infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial i que estan totalment connectats, la Sala va abordar la seva decisió de manera conjunta.
4. A l'efecte de facilitar la comprensió del debat cassacional considera la Sala d'interès transcriure l' article 552-11 del CCC, que regula el procediment a seguir per a la divisió dels béns comuns a Catalunya, a saber:
"Article 552-11. Procediment de la divisió.
1. Qualsevol dels cotitulars, si no es posen d'acord per dividir la comunitat o per sotmetre la divisió a un arbitratge, pot instar l'autoritat judicial perquè faci la divisió.
2. Si el bé és susceptible d'adoptar el règim de propietat horitzontal, es pot establir aquest règim adjudicant els elements privatius de manera proporcional als drets en la comunitat i compensant en metàl·lic els excessos, que no tenen en cap cas la consideració d'excessos d'adjudicació, distribuint proporcionalment les obres i les despeses necessàries.
3. Pot efectuar-se la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d'un el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o uns altres cotitulars la nua propietat.
4. El cotitular o la cotitular que ho és de les quatre cinquenes parts de les quotes o més pot exigir l'adjudicació de la totalitat del bé objecte de la comunitat pagant en metàl·lic el valor pericial de la participació dels altres cotitulars.
5. L'objecte de la comunitat, si és indivisible, o desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s'adjudica al cotitular o a la cotitular que tingui interès. Si n'hi ha més d'un, al que hi tingui la participació més gran. En cas d'interès i participació iguals, decideix la sort. L'adjudicatari o adjudicatària ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas té la consideració de preu ni d'excés d'adjudicació. Si cap cotitular no hi té interès, es ven i es reparteix el preu.
6. Les comunitats ordinàries que hi ha entre els cònjuges, en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial, es poden dividir considerant com una sola divisió la totalitat o una part dels béns sotmesos a aquest règim, d'acord amb l'article 232-12. S'aplica el mateix criteri en els casos de separació de fet i de ruptura d'una parella estable"
Al seu torn, l' article 552-12 del CCC, diu:
"Article 552-12. Efectes de la divisió.
1. La divisió atribueix a cada adjudicatari en exclusiva la propietat del bé o del dret adjudicat.
2. La divisió no perjudica les terceres persones, que conserven íntegrament llurs
drets sobre l'objecte de la comunitat o els que en resulten després de la divisió.
3. Els titulars de crèdits contra qualsevol dels cotitulars poden concórrer a la divisió i, si es fa en frau de llurs drets, impugnar-la, però no la poden impedir.
4. Els cotitulars estan obligats recíprocament i en proporció a llurs drets a garantir la conformitat per defectes jurídics i materials dels béns adjudicats".
3. Des del dret romà la actio communi dividundoha estat l'acció per excel·lència a utilitzar pels copropietaris o cotitulars de béns, ja que la copropietat és una situació excepcional, de manera que la llei disposa que cap comuner està obligat a romandre en la comunitat, per la qual cosa es pot exigir en qualsevol moment la divisió del bé comú.
Al Codi civil espanyol, es recull:
"Article 400.
Cap copropietari està obligat a romandre en la comunitat. Cadascun d'ells pot demanar en qualsevol temps que es divideixi la cosa comuna.
No obstant això, és vàlid el pacte de conservar la cosa indivisa per temps determinat, que no excedeixi deu anys. Aquest termini pot prorrogar-se per nova convenció".
Retornant al Codi civil de Catalunya se segueix la pauta anterior:
"Article 552-10. Facultat de demanar la divisió
1. Qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar els seus motius, la divisió de l'objecte de la comunitat.
2. Els cotitulars poden pactar per unanimitat la indivisió per un termini que no pot superar els deu anys.
3. L'autoritat judicial, si algun dels cotitulars és menor d'edat o incapaç i la divisió el pot perjudicar, pot establir, de forma raonada, la indivisió per un termini no superior a cinc anys.
4. No es pot demanar la divisió quan l'objecte sobre el qual recau la comunitat és una nau o un local que es destina a places d'aparcament o a trasters, de manera que cada cotitular té l'ús d'una plaça o de més d'una, llevat que s'acordi prèviament modificar-ne l'ús i això sigui possible".
Tercer. Resolució de la controvèrsia II.
1. En el cas que ens ocupa, la Sentència dictada per l'Audiència Provincial que confirmava la de primera instància declarava a l'efecte de resoldre el litigi estimar íntegrament la demanda: l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, adjudicant als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 en DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació.
Així mateix, afegia que les càrregues existents sobre la finca que consisteixen en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora, passaven a concretar-se sobre la quarta part indivisa de la propietat d'aquesta sobre els béns que formen part del lot 2 adjudicat als demandats, per la qual cosa quedava lliure d'elles el lot 1 adjudicat als demandants.
2. La Sentència dictada per l'Audiència Provincial per fer aquesta divisió va haver de sortejar els impediments al·legats per l'únic demandat que va contestar la demanda, per constituir l'edifici objecte de divisió en règim de propietat horitzontal. Certament l'Audiència s'empara en l'apartat segon de l' article 552-11 del CCC per estimar la demanda i arriba a la conclusió que el bé és susceptible de ser dividit en propietat horitzontal de forma contrària a les al·legacions del demandat esmentat, per això raona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a aquests. Així, el primer punt, fa referència a què l immoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que impediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació/divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com proposa la part actora. Doncs bé , no hi podem estar d acord i entenem que la jutge a quo ha resolt aquest punt controvertit de manera correcta. Cal partir de l'asserció que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto l immoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació d entitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral. El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que l immoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta, però, que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix d una dada important que és que aquella afectació no és aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat, ja que aleshores no era d aplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant que no hi ha cap tipus d acreditació que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en els seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental que l'any 1958 l immoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012, de 24 de febrer, de la DGRN, a què es fa referència en la Sentència, i que permet considerar l' existència d una excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de l edifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en què es fonamenta la part apel·lant és de l any 1995, per tant molt posterior a la construcció de l immoble".
3. Aquesta Sala, com bé invoca la part apel·lant, s'ha pronunciat amb relació a la actio communi dividundoen diverses sentències. Algunes d'aquestes són les esmentades en el primer motiu del recurs de cassació.
Resulten d'especial interès la Sentència núm. 13/2019, de 13 de febrer, la qual al·ludeix expressament a la precursora Sentència 35/2018, de 19 d'abril.
Aquestes sentències analitzen la naturalesa de l'acció de divisió de la cosa comuna regulada en els articles 552-10 i següents del Codi civil de Catalunya. El debat jurídic en aquestes sentències guardava certes similituds amb el que aquí es planteja, per la qual cosa resulta de gran interès en el tema debatut. Tanmateix, en aquell supòsit, en no oposar-se els demandats a l'acció divisòria, sinó que proposaven una forma diferent de dur a terme la divisió, es discutia la necessitat d'haver plantejat reconvenció, circumstància que no s'esdevé en el tema aquí debatut.
Declara la Sentència, en el seu fonament de fet segon:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división....
Continua la Sentència 13/2019, ara en el seu fonament de dret tercer, com segueix:
...."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4. En el cas que ara s'analitza, tant la Sentència de primera instància com la dictada per l'Audiència Provincial declaren la divisibilitat jurídica de la finca objecte de la actio communi dividundo,fent com ja s'ha transcrit més amunt expressa afirmació que l'any en què es va construir l'edifici no existien les exigències urbanístiques que regeixen avui dia, i que per això (basant-se en resolucions de la DGRN) no podien aplicar-se amb efectes retroactius.
5. Però aquesta Sala dissenteix de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, no tant en la qualificació de la finca que es pretén dividir com a divisible per no existir la seva impossibilitat de constitució en règim de propietat horitzontal, sinó pel pas següent que dona l'Audiència Provincial quan sota pretext d'emparar-se en l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén i acorda la Sentència d'instància és l'adjudicació dels elements que integrin l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Calç recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
Tercer. En relació amb el segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la Sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en subhasta pública a o l'expropiació per part de l'Ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCC : "Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o més cotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és cert que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del precepte esmentat."
6. És a partir d'aquest moment en què aquesta Sala ha de dissentir del que es va raonar en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial objecte d'aquest recurs de cassació perquè és en aquest moment en què tal com bé invoca la part recurrent en el segon motiu del recurs, que en la Sentència objecte de recurs s'aplica de forma indeguda l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC, que diu:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d un el dret real d usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No arriba a comprendre aquest Tribunal perquè considerada la possibilitat de la constitució de l'edifici en règim de propietat horitzontal l'Audiència estima pertinent una divisió per lots indivisos, un per als actors i un altre per als demandats.
El que es revela en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial és l'existència d'una indivisibilitat física, perquè encara que s'entengués que la finca és divisible en comunitat horitzontal (o fins i tot sense aquesta) en la forma proposada per la Sentència objecte de recurs no hi ha suficients elements per a la seva adjudicació proporcional segons la seva quota a cada comuner. I no hi ha cap apartat de l' article 552-11 del CCC que permeti el pas que es dona en la Sentència: els dos demandants es queden pro indivís en el lot que trien en la demanda i els demandats indivisos en el lot que estima oportú la part demandant.
La conclusió a què arriba l'Audiència Provincial no divideix la cosa comuna, sinó que simplement compleix la voluntat de la part demandant d'una forma no prevista per la Llei, sinó contrària a aquesta, ja que infringeix l'article 552-12.1 tal com bé denuncia el tercer motiu del recurs de cassació.
Aquest precepte exigeix que la divisió atribueixi a cada adjudicatari l'exclusiva propietat del bé o dret adjudicat.
7. Una vegada l'Audiència percep que no estem davant un bé divisible per indivisibilitat física, no és procedent una suposada "interpretació analògica" de l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC que permeti atorgar als propietaris indivisos lots proindivisos amb menys cotitulars. Aquest article, com s'ha dit, permet adjudicar a un cotitular o a una cotitular el dret real d'usdefruit adjudicant a l'altre cotitular o cotitulars la nua propietat. Però aquesta possibilitat només es donarà en supòsits excepcionals en què es presenti aquesta possibilitat com una solució casuista que ha de comptar amb l'acord de les parts, cosa que no existeix en el supòsit debatut.
8. Entén aquest Tribunal que l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC és un recurs que el legislador atorga en determinats casos en què es pot posar fi a la divisió d'aquesta manera (atorgant a un cotitular o una cotitular l'usdefruit i a un altre cotitular o cotitulars la nua propietat) però cal observar que, en qualsevol cas, es tracta de drets reals diferents, encara que estiguin sobre un mateix bé immoble, que poden ser disposats pels seus titulars sense necessitat d'autorització de l'altra part. El fet cert és que resulta clar que aquest precepte no autoritza a mantenir una indivisió no volguda de forma totalment incondicional i que no seria aplicable a cap altre supòsit.
9. Per això, estimada la indivisibilitat fàctica de la finca, per insuficients unitats per atribuir cadascun dels cotitulars en proporció a la seva quota, era procedent que l'Audiència continués tal com ordena l'apartat 5 de l' article 552-11 del CCC, ja que és evident que tampoc no resulta d'aplicació l'apartat quart que exigeix que hi hagi un cotitular que posseeixi almenys les quatre cinquenes parts de les quotes.
10. L'anterior s'infereix de la doctrina d'aquesta Sala que s'inclina per considerar que la divisió és una acció única. No existeixen tantes accions com formes de dur a terme la divisió. En conseqüència, no pot estimar-se una divisió proposada per la voluntat dels demandants que no segueixi les prescripcions establertes en l' article 552-11 del CCC.
Evidentment en cas que hi hagi acord entre els comuners, el jutge o Tribunal s'ha d'atendre al principi dispositiu, però no havent-hi acord, la qual cosa és indiscutible en el supòsit litigiós, atès que la situació de rebel·lia de tres dels codemandats que no suposa acceptació dels fets i que el Sr. Eulogio s'ha oposat a la demanda, va apel·lar la Sentència de l'Audiència i ha estat objecte de recurs en cassació; així les coses resulta evident que no es pot prescindir de la voluntat dels codemandats i del que estableix l' article 552-11 i 12 del CCC i aplicar la divisió en la forma pretesa en la demanda.
Consegüentment és procedent estimar el recurs de cassació i revocació de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, i s'ha de declarar que en el període d'execució de la Sentència el Jutjat de Primera Instància ha de procedir d'acord amb el que preveu l' article 552-11 del CCC, apartat cinquè.
Quart. De les costes processals
Atès que el que estableixen els articles 394 i 398 de la llei d'enjudiciament civil, en ser necessària la intervenció judicial en cas de desacord, no és procedent imposar les costes de primera instància ni el recurs d'apel·lació. Tampoc no és procedent fer condemna a costes en aquesta alçada en ser estimat el recurs de cassació.
DECISIÓ
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
Estimar el recurs de cassació interposat per la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en representació del Sr. Cecilio contra la Sentència 314/2024, de 26 d'abril, de la Secció Civil 2 Audiència Provincial de Lleida.
Cassar-la i declarar que és procedent extingir el condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, objecte de la demanda. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida ha de procedir en execució de Sentència de conformitat amb el que ordena l' article 552-11 apartat cinquè del CCC.
Tot això sense condemna a costes ni en primera instància ni en apel·lació. Tampoc no s'imposen les costes causades en aquest recurs de cassació. És procedent tornar a la recurrent el dipòsit constituït al seu moment per recórrer-hi.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i amb el seu testimoni trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Contra aquesta resolució no s'hi pot interposar cap recurs.
Així ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.Aquesta Sentència s'ha signat i publicat el mateix dia de la data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.
Fallo
LA SALA DE LO CIVIL Y LO PENAL DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA DE CATALUÑA, DECIDE:
ESTIMARel recurso de casación interpuesto por la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en nombre y representación del Sr. Cecilio contra la Sentencia 314/2024 de 26 de abril de la Sección Civil 2 Audiencia Provincial de Lleida,
CASARla misma y declarar que procede la extinción del condominio de la finca registral núm. NUM000 del Registro de la Propiedad núm. 3 de Lleida, objeto de la demanda debiendo de proceder el Juzgado de Primera Instancia número 1 de Lérida en ejecución de sentencia conforme a lo ordenado en el artículo 552-11 apartado quinto del CCCat.
Todo ello sin condena en costas ni en primera instancia ni en apelación. Tampoco se imponen las causadas en este recurso de casación. Procede devolver al recurrente el depósito constituido en su día para recurrir.
Notifíquese la presente a las partes y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Contra esta resolución no cabe recurso alguno.
Así por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.
PUBLICACIÓN.-Esta Sentencia se ha firmado y publicado el mismo día de la fecha por los Magistrados de esta Sala que la han dictado. Doy fe.
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
Sala Civil i Penal
RECURS DE CASSACIÓ núm. 111/2024
Procediment ordinari 920/2021 - Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida
Recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida
Recurrents: Cecilio
Procuradora: CECILIA MOLL MAESTRE
Lletrat: CARLES ALAMAN BADIA
Persones contra les quals es recorre: Juan Pablo i Adela
Procuradora: BLANCA SÒRIA CRESP
Lletrat: MARC TORRES BACARDI
SENTÈNCIA NÚM. 22
Presidenta:
Il·lma. Sra. M. Eugenia Alegret Burgués
Magistrats:
Il·lm. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Il·lm. Sr. Jesús M. Barrientos Pacho
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 10 d'abril de 2025
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, hem vist el recurs de cassació núm. 111/2024 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació 1468/2022 - Secció Civil 2 Audiència Provincial Lleida com a conseqüència del procediment ordinari 920/2021. El Sr. Cecilio ha interposat recurs de cassació, representat per la procuradora Sra. Cecilia Moll Maestre i defensat pel lletrat Sr. Carles Aalaman Badia. Els Srs. Juan Pablo i Adela, part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats per la procuradora Sra. Blanca Soria Crespo i defensats pel lletrat Marc Torres Bacardi.
Antecedents de fet
Primer.La procuradora dels tribunals, Sra. M. Jose Altisent Camarasa, va actuar en representació del Sr. Juan Pablo i Adela i va formular una demanda de procediment ordinari 920/2021 - Jutjat Primera Instància núm. 1 Lleida. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 1.07.2022, la part dispositiva de la qual diu el següent:
"ESTIMOla demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Altisent, en nombre de D. Juan Pablo y Dª Adela y DECLARO la extinción del condominiosobre el inmueble descrito en la demanda, finca registral nº NUM000 del Registro de la Propiedad 3 de Lleida, adjudicando a los demandantesD. Juan Pablo y Dª Adela el lote nº 1 indicado en el hecho tercero de la demanda ( DIRECCION000), y a los demandadosD. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora el lote nº 2 ( DIRECCION001 en DIRECCION002), más una compensación a cargo de los demandantes de 1.000,13 €, por el exceso de adjudicación.
Las cargas existentessobre la finca consistentes en las anotaciones preventivas y de embargo existentes sobre la octava parte indivisa de la finca, propiedad de Dª Debora, pasan a concretarse ahora sobre la cuarta parte indivisa propiedad de esta sobre los bienes que forman parte del lote 2adjudicado a los demandados, quedando libre de ellas el lote 1 adjudicado a los demandantes.
Se condena en costasa la parte demandada D. Cecilio, D. Victoriano, D. Pedro Antonio y Dª. Debora."
Segon.Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2 de l' Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentència en data 26.04.2024, amb la part dispositiva següent:
"DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Moll contra la Sentència de data 1 de juliol de 2022 del Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida que CONFIRMEMi amb imposició a la part apel·lant del pagament de les costes d'aquesta alçada".
Tercer.Contra aquesta Sentència, la representació processal del Sr. Cecilio va interposar recurs de cassació. Per interlocutòria de data 9.12.2024, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat. Seguidament el va traslladar a la part objecte del recurs per formalitzar oposició per escrit en el termini de vint dies.
Quart.Per provisió de data 31.01.2024 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i de conformitat amb l'article 485 de la Llei d'enjudiciament civil es va assenyalar per a la seva decisió, que ha tingut lloc el dia 27.02.2025.
Ha estat ponent la magistrada Sra. Núria Bassols Muntada.
Fonaments de dret
1. Són antecedents que resulten d'interès a l'efecte de facilitar la comprensió d'aquest recurs de cassació, els següents:
a)El Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela van interposar demanda en exercici de l'acció de divisió de cosa comuna contra el Sr. Pedro Antonio, el Sr. Cecilio, el Sr. Victoriano i la Sra. Debora amb relació a un immoble del municipi de Lleida compost d'un habitatge en planta baixa, dos locals comercials, dos patis i dos habitatges en planta primera.
b)Els demandants, el Sr. Juan Pablo i la Sra. Adela, eren copropietaris de l'immoble i els corresponia a cadascun les dues vuitenes parts d'aquest. En canvi, els demandats exercien cadascun una vuitena part del proindivís.
c)En la demanda es proposava la formació de dos lots, la seva divisió i la seva adjudicació, un d'ells per a la part actora i l'altre per a la part demandada. Aquesta última, a més, assumiria la càrrega que gravava la quota de la Sra. Debora.
d)A la demanda només va contestar i s'hi va oposar el demandat Sr. Cecilio, el qual va manifestar que la finca era indivisible jurídicament, ja que no podia constituir-se en règim de propietat horitzontal, atès que estava afectada per una qualificació urbanística " DIRECCION003", per virtut de la qual cosa no podria concedir-se llicència per a la divisió.
e)La Sentència de primera instància va estimar íntegrament la demanda i va declarar l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida i va adjudicar als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 a DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació. A més, el lot dos havia d'assumir les càrregues que consistien en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora.
f)Contra la Sentència de primera instància va interposar recurs d'apel·lació el demandat Sr. Cecilio, però aquest recurs va ser desestimat, i va ser confirmada íntegrament per l'Audiència Provincial la Sentència dictada en primera instància.
g) Contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial el Sr. Cecilio interposa recurs de cassació per interès cassacional.
Segon. (Resolució de la controvèrsia I) marc legal.
1. En el primer motiu del recurs de cassació interposat pel codemandat Sr. Cecilio a l'empara de l' article 477.3 apartat segon de la Llei d'enjudiciament civil es denuncia la infracció de l' article 552-11 del Codi civil de Catalunya (CCC) per aplicació indeguda. En realitat, com aclareix la pròpia part recurrent, s'al·lega la interpretació errònia del precepte esmentat que regula el procediment de divisió d'una comunitat ordinària indivisa.
A l'efecte de posar en evidència aquesta interpretació errònia s'esmenten les sentències núm. 35/2020 de 30 d'octubre, la 13/2019 de 18 de febrer i la 35/2018 de 19 d'abril.
2. En el segon motiu del recurs de cassació amb la mateixa empara processal es denuncia la interpretació errònia per part de la Sentència d'instància de l'apartat tercer de l' article 522-11 del CCC, també amb remissió a sentències d'aquesta Sala.
3. En el tercer motiu del recurs de cassació, també per la mateixa via cassacional, es denuncia la infracció per inaplicació al supòsit en anàlisi de l' article 552-12 del CCC.
Tenint en compte que tots els motius s'emparen en la infracció de la mateixa doctrina jurisprudencial i que estan totalment connectats, la Sala va abordar la seva decisió de manera conjunta.
4. A l'efecte de facilitar la comprensió del debat cassacional considera la Sala d'interès transcriure l' article 552-11 del CCC, que regula el procediment a seguir per a la divisió dels béns comuns a Catalunya, a saber:
"Article 552-11. Procediment de la divisió.
1. Qualsevol dels cotitulars, si no es posen d'acord per dividir la comunitat o per sotmetre la divisió a un arbitratge, pot instar l'autoritat judicial perquè faci la divisió.
2. Si el bé és susceptible d'adoptar el règim de propietat horitzontal, es pot establir aquest règim adjudicant els elements privatius de manera proporcional als drets en la comunitat i compensant en metàl·lic els excessos, que no tenen en cap cas la consideració d'excessos d'adjudicació, distribuint proporcionalment les obres i les despeses necessàries.
3. Pot efectuar-se la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d'un el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o uns altres cotitulars la nua propietat.
4. El cotitular o la cotitular que ho és de les quatre cinquenes parts de les quotes o més pot exigir l'adjudicació de la totalitat del bé objecte de la comunitat pagant en metàl·lic el valor pericial de la participació dels altres cotitulars.
5. L'objecte de la comunitat, si és indivisible, o desmereix notablement en dividir-se, o és una col·lecció que integra el patrimoni artístic, bibliogràfic o documental, s'adjudica al cotitular o a la cotitular que tingui interès. Si n'hi ha més d'un, al que hi tingui la participació més gran. En cas d'interès i participació iguals, decideix la sort. L'adjudicatari o adjudicatària ha de pagar als altres el valor pericial de llur participació, que en cap cas té la consideració de preu ni d'excés d'adjudicació. Si cap cotitular no hi té interès, es ven i es reparteix el preu.
6. Les comunitats ordinàries que hi ha entre els cònjuges, en els procediments de separació, divorci o nul·litat matrimonial, es poden dividir considerant com una sola divisió la totalitat o una part dels béns sotmesos a aquest règim, d'acord amb l'article 232-12. S'aplica el mateix criteri en els casos de separació de fet i de ruptura d'una parella estable"
Al seu torn, l' article 552-12 del CCC, diu:
"Article 552-12. Efectes de la divisió.
1. La divisió atribueix a cada adjudicatari en exclusiva la propietat del bé o del dret adjudicat.
2. La divisió no perjudica les terceres persones, que conserven íntegrament llurs
drets sobre l'objecte de la comunitat o els que en resulten després de la divisió.
3. Els titulars de crèdits contra qualsevol dels cotitulars poden concórrer a la divisió i, si es fa en frau de llurs drets, impugnar-la, però no la poden impedir.
4. Els cotitulars estan obligats recíprocament i en proporció a llurs drets a garantir la conformitat per defectes jurídics i materials dels béns adjudicats".
3. Des del dret romà la actio communi dividundoha estat l'acció per excel·lència a utilitzar pels copropietaris o cotitulars de béns, ja que la copropietat és una situació excepcional, de manera que la llei disposa que cap comuner està obligat a romandre en la comunitat, per la qual cosa es pot exigir en qualsevol moment la divisió del bé comú.
Al Codi civil espanyol, es recull:
"Article 400.
Cap copropietari està obligat a romandre en la comunitat. Cadascun d'ells pot demanar en qualsevol temps que es divideixi la cosa comuna.
No obstant això, és vàlid el pacte de conservar la cosa indivisa per temps determinat, que no excedeixi deu anys. Aquest termini pot prorrogar-se per nova convenció".
Retornant al Codi civil de Catalunya se segueix la pauta anterior:
"Article 552-10. Facultat de demanar la divisió
1. Qualsevol cotitular pot exigir, en qualsevol moment i sense expressar els seus motius, la divisió de l'objecte de la comunitat.
2. Els cotitulars poden pactar per unanimitat la indivisió per un termini que no pot superar els deu anys.
3. L'autoritat judicial, si algun dels cotitulars és menor d'edat o incapaç i la divisió el pot perjudicar, pot establir, de forma raonada, la indivisió per un termini no superior a cinc anys.
4. No es pot demanar la divisió quan l'objecte sobre el qual recau la comunitat és una nau o un local que es destina a places d'aparcament o a trasters, de manera que cada cotitular té l'ús d'una plaça o de més d'una, llevat que s'acordi prèviament modificar-ne l'ús i això sigui possible".
Tercer. Resolució de la controvèrsia II.
1. En el cas que ens ocupa, la Sentència dictada per l'Audiència Provincial que confirmava la de primera instància declarava a l'efecte de resoldre el litigi estimar íntegrament la demanda: l'extinció del condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, adjudicant als demandants Sr. Juan Pablo i Sra. Adela el lot núm. 1 compost per: DIRECCION000, i als demandats Srs. Cecilio, Victoriano, Pedro Antonio i Debora el lot núm. 2 compost per: DIRECCION001 en DIRECCION002, més una compensació de 1000,13 euros per excés d'adjudicació.
Així mateix, afegia que les càrregues existents sobre la finca que consisteixen en les anotacions preventives d'embargament existents sobre la vuitena part indivisa de la finca, propietat de la Sra. Debora, passaven a concretar-se sobre la quarta part indivisa de la propietat d'aquesta sobre els béns que formen part del lot 2 adjudicat als demandats, per la qual cosa quedava lliure d'elles el lot 1 adjudicat als demandants.
2. La Sentència dictada per l'Audiència Provincial per fer aquesta divisió va haver de sortejar els impediments al·legats per l'únic demandat que va contestar la demanda, per constituir l'edifici objecte de divisió en règim de propietat horitzontal. Certament l'Audiència s'empara en l'apartat segon de l' article 552-11 del CCC per estimar la demanda i arriba a la conclusió que el bé és susceptible de ser dividit en propietat horitzontal de forma contrària a les al·legacions del demandat esmentat, per això raona:
"Recordem doncs, quins són els punts que segueixen controvertits per la part apel·lant ara en aquesta alçada, per referir-nos a aquests. Així, el primer punt, fa referència a què l immoble resta afectat pel pla urbanístic de Lleida que impediria poder portar a terme qualsevol tipus de segregació/divisió de propietat horitzontal i que faria, a la fi, impossible la divisió de la cosa comuna tal i com proposa la part actora. Doncs bé , no hi podem estar d acord i entenem que la jutge a quo ha resolt aquest punt controvertit de manera correcta. Cal partir de l'asserció que efectivament no existeix escriptura de divisió de propietat horitzontal, malgrat que, de facto l immoble està dividit en estances independents (pisos i locals) i és perfectament possible la identificació d entitats diferenciades dins del total immoble, com resulta de la seva descripció registral. El problema sorgeix quan la part demandada sosté que la divisió en propietat horitzontal, en aquest cas no seria possible portar-la a terme , com a pas previ per poder adjudicar entitats diferenciades, atès que l immoble estaria afecte a limitacions de caràcter urbanístic que no ho permetrien. Resulta, però, que la part apel·lant amb aquesta argumentació prescindeix d una dada important que és que aquella afectació no és aplicable a aquest immoble atès el seu any de construcció i per tant la seva antiguitat, ja que aleshores no era d aplicació aquella normativa i no escau fer-ne aplicació retroactiva.
Discuteix ara en aquesta alçada l'apel·lant que no hi ha cap tipus d acreditació que l' any de construcció fos 1958, però cal recordar que aquest no va resultar ser un fet controvertit en l' audiència prèvia sinó acceptat i per tant no es pot fer valer en aquesta alçada per constituir un fet nou i contravenir el principi de pendente apellatione nihil innovetur, principi que ha recollit en nombroses ocasions el TS, en els seves sentències ..."
"...En tot cas, hi ha a les actuacions prova documental que l'any 1958 l immoble estava cadastrat, fet aquest reconegut per la demandada. Cal també recordar que la Resolució 627/2012, de 24 de febrer, de la DGRN, a què es fa referència en la Sentència, i que permet considerar l' existència d una excepció a la norma general, rau en l'antiguitat de l edifici que es pretén dividir formalment en propietat horitzontal, encara que materialment i funcionalment ja ho estigui de fa temps. I així conclou que, atès que les lleis no tenen eficàcia retroactiva i que, per tant, no cal aportar la llicència que actualment exigeix la legislació urbanística, si en el moment de construir l' edifici i acreditada la seva antiguitat, la llei aleshores vigent no exigia aquest tràmit administratiu, no es pot exigir ara. I la legislació urbanística en què es fonamenta la part apel·lant és de l any 1995, per tant molt posterior a la construcció de l immoble".
3. Aquesta Sala, com bé invoca la part apel·lant, s'ha pronunciat amb relació a la actio communi dividundoen diverses sentències. Algunes d'aquestes són les esmentades en el primer motiu del recurs de cassació.
Resulten d'especial interès la Sentència núm. 13/2019, de 13 de febrer, la qual al·ludeix expressament a la precursora Sentència 35/2018, de 19 d'abril.
Aquestes sentències analitzen la naturalesa de l'acció de divisió de la cosa comuna regulada en els articles 552-10 i següents del Codi civil de Catalunya. El debat jurídic en aquestes sentències guardava certes similituds amb el que aquí es planteja, per la qual cosa resulta de gran interès en el tema debatut. Tanmateix, en aquell supòsit, en no oposar-se els demandats a l'acció divisòria, sinó que proposaven una forma diferent de dur a terme la divisió, es discutia la necessitat d'haver plantejat reconvenció, circumstància que no s'esdevé en el tema aquí debatut.
Declara la Sentència, en el seu fonament de fet segon:
"La reconvención supone el ejercicio de una acción o pretensión independiente frente a la promovida por la parte demandante para lograr la efectividad de un derecho respecto de ésta, y ya hemos dicho tanto en la STSJCat 1/2015 de 7 de enero, como en la más reciente STSJCat 35/2018 de 19 abril, que no cabe confundir la acción de división ordenada en el art. 552-10.1 del CCCat con el procedimiento para llevarla a cabo que recoge y regula el art. 552-11 del mismo Código .
La acción de división es una acción única. No existen tantas acciones como formas de llevar a cabo la división. En consecuencia, ni existe incongruencia en aquellas sentencias que no acceden a dividir en la forma solicitada por la parte actora o la parte demandada, sino en la forma que acuerda el juez conforme a los criterios legales de aplicación, ni es exigible la formulación de una reconvención explícita para oponerse a la forma de practicar la división si no existe conformidad de las partes sobre ese extremo.
Ejercitada la acción no puede vincularse la misma a que la división se haga de una determinada manera, sino que el Juez debe resolver conforme a la discusión planteada por las partes; en este caso si la finca es indivisible como dice la parte actora o es divisible como afirma la parte demandada.
Como dijimos en la STSJCat 35/2018, así lo ha entendido tanto el Tribunal Supremo, Sala 1ª al interpretar los arts. 400 y ss del CC como esta Sala al interpretar los arts. 552-10 y 552-11 del CCCat .
Dice el TS, Sala 1ª en la Sentencia 602/2000 de 19 de junio que a falta de convenio, el juzgador ha de examinar si la cosa es divisible o indivisible, sin que incurra en incongruencia si resuelve en sentido diverso al interesado por la parte actora, siempre que se respeten los hechos y la causa de pedir, por consiguiente, ejercitada la "actio communi dividundo" no cabe su planteamiento a que la división tenga lugar de determinada manera.
Tesis que reitera la STS, Sala 1ª, 1387/2008 de 10 de enero , cuando afirma que no existen distintas acciones de división según que las cosas sean o no divisibles, y por esta razón el artículo 401, párrafo primero, no puede ser interpretado en el sentido de que excluye un tipo de acción de división pero deja subsistentes otros, puesto que no hay más que una acción de división....
Continua la Sentència 13/2019, ara en el seu fonament de dret tercer, com segueix:
...."De igual modo en orden al procedimiento para lograr la división, si no procediera la aplicación de los números 1 a 4 del art. 552-11 del CCCat , de conformidad con lo dispuesto en el nº 5, el primer criterio a considerar es el de la divisibilidad o indivisibilidad del objeto
La indivisibilidad del bien puede aparecer en dos formas: indivisibilidad física, cuando es imposible la división material o real o no es posible hacerla sin un grave desmerecimiento de la cosa y la indivisibilidad jurídica, cuando por la normativa vigente, no se pueda dividir o si se hace pierda todo o parte sustancial de su valor la cosa que se divide.
En el presente caso, es posible dividir materialmente la finca en dos partes, según los hechos declarados probados por la Audiencia.
Tampoco existe una imposibilidad jurídica, pues igualmente la Audiencia ha declarado probado que no existen obstáculos urbanísticos o administrativos para hacerlo y de igual forma la Sentencia de apelación tiene por acreditado que el valor de las dos fincas resultantes con la división será superior al que tiene la finca sin dividir, sin que -contrariamente a lo afirmado en el recurso- exista prueba alguna de que los costes de verificar dicha división material vayan a alterar esa conclusión.
Por último, indicar que el hecho de que el inmueble se halle inscrito como una sola finca registral, no implica su indivisibilidad jurídica, ni puede ser obstáculo a una división material cuando administrativamente no hay objeciones a la segregación de una parte o a la división y formación de dos nuevas fincas. Entender lo contrario impediría dividir materialmente cualquier terreno inscrito en el Registro de la propiedad."
4. En el cas que ara s'analitza, tant la Sentència de primera instància com la dictada per l'Audiència Provincial declaren la divisibilitat jurídica de la finca objecte de la actio communi dividundo,fent com ja s'ha transcrit més amunt expressa afirmació que l'any en què es va construir l'edifici no existien les exigències urbanístiques que regeixen avui dia, i que per això (basant-se en resolucions de la DGRN) no podien aplicar-se amb efectes retroactius.
5. Però aquesta Sala dissenteix de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, no tant en la qualificació de la finca que es pretén dividir com a divisible per no existir la seva impossibilitat de constitució en règim de propietat horitzontal, sinó pel pas següent que dona l'Audiència Provincial quan sota pretext d'emparar-se en l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC declara:
"Finalment cal afegir que, en el present cas, no es tracta de constituir o modificar un règim de divisió horitzontal, ja que aquest ja existeix des de l'any 1958, i el que es pretén i acorda la Sentència d'instància és l'adjudicació dels elements que integrin l'edifici a cadascun dels copropietaris, de manera que no és necessària l'obtenció de cap llicència. Calç recordar que l'acció que s'exercita és la de divisió de la cosa comuna, no d'altra.
Tercer. En relació amb el segon dels motius de recurs i que també es va fer valer de la mateixa forma en primera instància, cal assenyalar que no és cert que no sigui possible l'adjudicació en lots proposada per l'actora i acordada en la Sentència ara impugnada, no sent obstacle el fet que els lots adjudicats ho són a un grup de copropietaris. Així i en primer lloc cal recordar que la part codemandada compareguda (els altres tres germans han romàs en rebel·lia durant tot el procediment), no dona cap altra alternativa que no sigui la venda en subhasta pública a o l'expropiació per part de l'Ajuntament. I en segon lloc, fa l' article 552-11.3 del CCC : "Es pot efectuar la divisió adjudicant a un o més cotitulars el dret real d'usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre o altres cotitulars la nua propietat". Per tant és cert que es poden efectuar adjudicacions a diversos titulars als mateix temps d'un mateix lot, atès que així s'infereix del precepte esmentat."
6. És a partir d'aquest moment en què aquesta Sala ha de dissentir del que es va raonar en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial objecte d'aquest recurs de cassació perquè és en aquest moment en què tal com bé invoca la part recurrent en el segon motiu del recurs, que en la Sentència objecte de recurs s'aplica de forma indeguda l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC, que diu:
"3. Es pot fer la divisió adjudicant a un cotitular o a una cotitular o a més d un el dret real d usdefruit sobre el bé objecte de la comunitat i adjudicant a un altre cotitular o a uns altres cotitulars la nua propietat".
No arriba a comprendre aquest Tribunal perquè considerada la possibilitat de la constitució de l'edifici en règim de propietat horitzontal l'Audiència estima pertinent una divisió per lots indivisos, un per als actors i un altre per als demandats.
El que es revela en la Sentència dictada per l'Audiència Provincial és l'existència d'una indivisibilitat física, perquè encara que s'entengués que la finca és divisible en comunitat horitzontal (o fins i tot sense aquesta) en la forma proposada per la Sentència objecte de recurs no hi ha suficients elements per a la seva adjudicació proporcional segons la seva quota a cada comuner. I no hi ha cap apartat de l' article 552-11 del CCC que permeti el pas que es dona en la Sentència: els dos demandants es queden pro indivís en el lot que trien en la demanda i els demandats indivisos en el lot que estima oportú la part demandant.
La conclusió a què arriba l'Audiència Provincial no divideix la cosa comuna, sinó que simplement compleix la voluntat de la part demandant d'una forma no prevista per la Llei, sinó contrària a aquesta, ja que infringeix l'article 552-12.1 tal com bé denuncia el tercer motiu del recurs de cassació.
Aquest precepte exigeix que la divisió atribueixi a cada adjudicatari l'exclusiva propietat del bé o dret adjudicat.
7. Una vegada l'Audiència percep que no estem davant un bé divisible per indivisibilitat física, no és procedent una suposada "interpretació analògica" de l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC que permeti atorgar als propietaris indivisos lots proindivisos amb menys cotitulars. Aquest article, com s'ha dit, permet adjudicar a un cotitular o a una cotitular el dret real d'usdefruit adjudicant a l'altre cotitular o cotitulars la nua propietat. Però aquesta possibilitat només es donarà en supòsits excepcionals en què es presenti aquesta possibilitat com una solució casuista que ha de comptar amb l'acord de les parts, cosa que no existeix en el supòsit debatut.
8. Entén aquest Tribunal que l'apartat tercer de l' article 552-11 del CCC és un recurs que el legislador atorga en determinats casos en què es pot posar fi a la divisió d'aquesta manera (atorgant a un cotitular o una cotitular l'usdefruit i a un altre cotitular o cotitulars la nua propietat) però cal observar que, en qualsevol cas, es tracta de drets reals diferents, encara que estiguin sobre un mateix bé immoble, que poden ser disposats pels seus titulars sense necessitat d'autorització de l'altra part. El fet cert és que resulta clar que aquest precepte no autoritza a mantenir una indivisió no volguda de forma totalment incondicional i que no seria aplicable a cap altre supòsit.
9. Per això, estimada la indivisibilitat fàctica de la finca, per insuficients unitats per atribuir cadascun dels cotitulars en proporció a la seva quota, era procedent que l'Audiència continués tal com ordena l'apartat 5 de l' article 552-11 del CCC, ja que és evident que tampoc no resulta d'aplicació l'apartat quart que exigeix que hi hagi un cotitular que posseeixi almenys les quatre cinquenes parts de les quotes.
10. L'anterior s'infereix de la doctrina d'aquesta Sala que s'inclina per considerar que la divisió és una acció única. No existeixen tantes accions com formes de dur a terme la divisió. En conseqüència, no pot estimar-se una divisió proposada per la voluntat dels demandants que no segueixi les prescripcions establertes en l' article 552-11 del CCC.
Evidentment en cas que hi hagi acord entre els comuners, el jutge o Tribunal s'ha d'atendre al principi dispositiu, però no havent-hi acord, la qual cosa és indiscutible en el supòsit litigiós, atès que la situació de rebel·lia de tres dels codemandats que no suposa acceptació dels fets i que el Sr. Eulogio s'ha oposat a la demanda, va apel·lar la Sentència de l'Audiència i ha estat objecte de recurs en cassació; així les coses resulta evident que no es pot prescindir de la voluntat dels codemandats i del que estableix l' article 552-11 i 12 del CCC i aplicar la divisió en la forma pretesa en la demanda.
Consegüentment és procedent estimar el recurs de cassació i revocació de la Sentència dictada per l'Audiència Provincial, i s'ha de declarar que en el període d'execució de la Sentència el Jutjat de Primera Instància ha de procedir d'acord amb el que preveu l' article 552-11 del CCC, apartat cinquè.
Quart. De les costes processals
Atès que el que estableixen els articles 394 i 398 de la llei d'enjudiciament civil, en ser necessària la intervenció judicial en cas de desacord, no és procedent imposar les costes de primera instància ni el recurs d'apel·lació. Tampoc no és procedent fer condemna a costes en aquesta alçada en ser estimat el recurs de cassació.
DECISIÓ
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:
Estimar el recurs de cassació interposat per la Procuradora Sra. CECILIA MOLL MAESTRE, en representació del Sr. Cecilio contra la Sentència 314/2024, de 26 d'abril, de la Secció Civil 2 Audiència Provincial de Lleida.
Cassar-la i declarar que és procedent extingir el condomini de la finca registral núm. NUM000 del Registre de la Propietat núm. 3 de Lleida, objecte de la demanda. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Lleida ha de procedir en execució de Sentència de conformitat amb el que ordena l' article 552-11 apartat cinquè del CCC.
Tot això sense condemna a costes ni en primera instància ni en apel·lació. Tampoc no s'imposen les costes causades en aquest recurs de cassació. És procedent tornar a la recurrent el dipòsit constituït al seu moment per recórrer-hi.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i amb el seu testimoni trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Contra aquesta resolució no s'hi pot interposar cap recurs.
Així ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.Aquesta Sentència s'ha signat i publicat el mateix dia de la data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictat. En dono fe.
