PRIMER. Plantejament
Enfront de la Sentència dictada per la Secció Civil 4a de l'Audiència de Barcelona en data 10 de febrer de 2022, confirmatòria de la Sentència absolutòria que havia dictat el Jutjat de Primera Instància en què apreciava la falta de legitimació activa de la part actora, la part demandant interposa recurs extraordinari per infracció processal, que articula en únic motiu, i recurs de cassació per interès cassacional per manca de doctrina de la Sala, que formula en uns altres dos motius.
SEGON. Antecedents
Són antecedents necessaris, dels quals ha de partir aquesta Sala i que resulten de la Sentència objecte de recurs i de documents indubtables, els següents:
1. La demanda va ser interposada en data 8 de novembre de 2018 per la Sra. Debora, propietària del local núm. 2 situat al carrer DIRECCION000, núm. NUM000, de la localitat de l'Hospitalet de Llobregat, contra la Comunitat de propietaris d'aquesta finca, amb la pretensió que es declaressin nuls, per diversos motius, determinats acords de la Junta de Propietaris que va tenir lloc en data 13 de març de 2017 i que limitaven del dret d'ús dels locals de l'immoble.
2. En el fet setè de la demanda la representació de la Sra. Debora va adduir que la Comunitat li venia reclamant, mitjançant l'acta d'una Junta de 7 de març de 2018, la suma de 578,65 euros per deutes des del primer trimestre de 2015 fins al 2017, reclamació ampliada als 628,65 euros per rebuts pendents de pagament des del gener del 2015 fins al 2 de gener de 2018, a la qual cosa l'actora havia respost que els deutes li fossin desglossats, sense que la Comunitat ho hagués fet.
3. En l'altressí primer de la pètita de la demanda l'actora va indicar que un cop hagués estat repartida, i als efectes de l' article 531.1 (sic) del Codi civil de Catalunya (CCC), consignaria en el jutjat la quantitat de 628,65 euros, cosa que faria de forma cautelar subjecta a liquidació ja que " no se estaba de acuerdo con el importe reclamado por la comunidad y por cuanto la deuda a tener en cuenta es la que podía haber en el momento de la adopción de los acuerdos que se impugnan".
4. La Comunitat demandada va oposar, com a primera excepció, a l'empara de l' article 553- 31.3 del CCC, la falta de legitimació activa de la part actora perquè no estava al corrent de pagament de les quotes comunitàries, tant d'un deute de 3.402,68 euros reconegut judicialment mitjançant una Sentència de 10 de març de 2017, com d'altres posteriors com ella mateixa reconeix en el fet setè de la demanda (fet 2n in fine de l'escrit de contestació a la demanda).
5. La part actora va acreditar el pagament a la Comunitat, abans d'interposar la demanda, de la suma de 3.402,68 euros, import al pagament del qual va ser condemnada en virtut d'una sentència dictada en data 10 de març de 2017 pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de l'Hospitalet, i, un cop repartida aquesta demanda, va consignar judicialment la suma de 628,65 euros.
6. El Jutjat de Primera Instància, en l'audiència prèvia, va resoldre que l'actora tenia legitimació per haver pagat el deute de 3.402,68 euros, sense que entrés en altres deutes perquè la demandada no va oposar l'excepció en l'escrit de contestació a la demanda i perquè hi havia una consignació.
7. En la Sentència va tornar a entrar en el tema de la legitimació activa, perquè entenia que, efectivament, l'actora estava al corrent de pagament amb la Comunitat del deute objecte de la reclamació judicial de 3.402,68 euros, però, que en relació amb la suma de 628,65 euros, consignada després del repartiment de la demanda i corresponent a deutes des de l'1 de gener de 2015 fins al gener de 2018, no impugnats, la consignació realitzada no havia estat eficaç perquè no complia els requisits legals necessaris per produir els efectes del pagament. Va apreciar la falta de legitimació activa per aquest motiu i va absoldre la Comunitat demandada.
8. Aquesta Sentència va ser objecte de recurs d'apel·lació per qui únicament podia fer-ho, és a dir, per la part acora, que va al·legar davant la Sala "la incongruència extra petita" de la Sentència perquè en l'audiència prèvia el jutge havia desestimat l'excepció per, posteriorment, en la Sentència, apreciar la falta de legitimació activa.
9. En data 10 de febrer de 2022 l'Audiència Provincial va dictar Sentència. Confirma l'emesa pel Jutjat.
Pel que fa a la falta de congruència al·legada, la Sala d'apel·lació va adduir que el pronunciament de l'audiència prèvia va ser en relació amb el deute de 3.402,68 euros, però no en relació amb els deutes a què feia referència la mateixa actora en el fet setè de l'escrit de demanda.
A continuació, va argumentar que la falta de legitimació activa podia ser apreciada d'ofici, per la qual cosa era lògic que el jutge d'instància reconduís la qüestió en el moment de dictar la sentència.
10. En la seva Sentència l'Audiència argumenta el següent:
"Por tanto, dado que son objeto de impugnación acuerdos adoptados en la Junta General de 13 de marzo de 2017, se observa que, al tiempo de presentar la actora la demanda (06/11/2018), debía estar al corriente de las deudas vencidas en el momento de la adopción de tales acuerdos (13/03/2017). Y, en este caso concreto, las deudas vencidas el 13 de marzo de 2017, comprendían, no solo ya la cantidad objeto de condena en sentencia firme -abonada por la actora en cinco pagos entre mayo y junio de 2017-, sino también las deudas cuyo origen se remontaba a enero de 2015, cuya reclamación había sido aprobada en la Junta de 7 de marzo de 2018, por lo que cabe deducir que, al tiempo de la adopción de los acuerdos impugnados en Junta de 13 de marzo de 2017, eran también deudas vencidas en el sentido expuesto, puesto que son anteriores a la Junta de 13 de marzo de 2017.
Dichas deudas fueron objeto de tratamiento en la referida Junta de 7 de marzo de 2018, cuya acta reconoce la actora que le fue notificada el 9 de marzo de 2018, y no consta que, contra lo acordado en dicha Junta, la actora hubiese formulado impugnación alguna al tiempo de la audiencia previa (09/12/2019), fecha en que había transcurrido ya el plazo para poder hacerlo".
11. A continuació, pel que fa a la concreta consignació efectuada en el litigi i amb la citació i la transcripció literal d'una sentència de la mateixa Audiència Provincial, Secció 1a, de 16 de juliol de 2021, l'Audiència conclou que la consignació realitzada no podia servir per als efectes pretesos, ja que s'havia realitzat ad cautelam com a mer dipòsit, sense l'ànim o la voluntat que fos oferta a la Comunitat com a pagament.
TERCER. Recurs extraordinari per infracció processal. Desestimació
1. A l'empara de l' article 469.1.2 de la LEC, s'al·lega la vulneració de l'article 218.1 de la mateixa Llei, que diu, literalment,:
"Les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les demandes i amb la resta de pretensions de les parts, deduïdes oportunament en el plet. Han de fer les declaracions que aquelles exigeixin, que condemnin o absolguin el demandat i han de decidir tots els punts litigiosos que hagin estat objecte del debat"
La recurrent entén que tant la Sentència del Jutjat com la Sentència de l'Audiència pateixen d'incongruència extra petita.
En el recurs argumenta que la falta de legitimació és apreciable d'ofici encara que aquesta excepció no hagi estat objecte de formulació per cap part processal, però que aquesta postura podria ser aplicable com a principi general, tot i que en aquest cas la qüestió de la legitimació ja va ser tractada en el procediment amb el resultat que consta en l'audiència prèvia de desestimació de l'excepció.
Estima, en definitiva, que no era procedent que en la Sentència d'instància i en la Sentència de l'Audiència s'argumentés i es resolgués una altra excepció de falta de legitimació activa no al·legada per la demandada.
Afirma que en la Sentència del Jutjat va haver-hi, per tant, una incongruència extra petitum per haver-s'hi incorporat una nova "excepció de falta de legitimació ja que es va pronunciar sobre una pretensió o una raó petitòria que no va ser oportunament deduïda per la demandada i perquè ja s'havia resolt l'excepció indicada en l'audiència prèvia. I la sentència de l'Audiència, amb el seu pronunciament, ha corroborat aquesta incongruència".
2. El motiu es desestima.
3. El que planteja la demandant en el recurs extraordinari no té relació amb la congruència que han de mantenir les sentències amb les pretensions deduïdes oportunament per les parts, sinó, si s'escau, amb el principi d'invariabilitat de les resolucions, que no s'invoca com a motiu del recurs extraordinari.
En relació amb la congruència, la STS 8 de febrer de 2022 (ROJ: STS 388/2022 - ECLI:ÉS:TS:2022:388), amb invocació d'altres d'anteriors, diu que:
"la congruencia exige una correlación entre los pedimentos de los partes oportunamente deducidos y el fallo de la sentencia, teniendo en cuenta la petición y la causa de pedir. Adquiere relevancia constitucional, con infracción no sólo de los preceptos procesales ( art. 218.1 LEC ), sino también del art. 24 CE , cuando afecta al principio de contradicción, si se modifican sustancialmente los términos del debate procesal, ya que de ello se deriva una indefensión a las partes, que al no tener conciencia del alcance de la controversia no pueden actuar adecuadamente en defensa de sus intereses. A su vez, para decretar si una sentencia es incongruente o no, ha de atenderse a si concede más de lo pedido (ultra petita), o se pronuncia sobre determinados extremos al margen de lo suplicado por las partes (extra petita) y también si se dejan incontestadas y sin resolver algunas de las pretensiones sostenidas por las partes (citra petita), siempre y cuando el silencio judicial no puede razonablemente interpretarse como desestimación tácita. Se exige para ello un proceso comparativo entre el suplico integrado en el escrito de demanda y, en su caso, de contestación, y la parte resolutiva de las sentencias que deciden el pleito".
Per part seva, la STS, Sala 1a, de 14 de setembre de 2021 (ROJ: STS 3312/2021 - ECLI:ÉS:TS:2021:3312) afirma que no es pot apreciar incongruència quan la sentència objecte de recurs és absolutòria ja que, per regla general, les sentències absolutòries no poden incórrer en aquest defecte processal:
"(...) es jurisprudencia que "las sentencias absolutorias no pueden ser por lo general incongruentes, pues resuelven sobre todo lo pedido, salvo que la desestimación de las pretensiones deducidas por las partes se hubiera debido a una alteración de la causa de pedir o a la estimación de una excepción no opuesta por aquellas ni aplicable de oficio por el juzgador" ( sentencias 476/2012, de 20 de julio , y 365/2013, de 6 de junio )".
4. Aquesta doctrina és directament aplicable a aquest cas, en què la Sentència objecte de recurs va confirmar la Sentència de primera instància i, en conseqüència, va desestimar íntegrament la demanda, amb absolució de la comunitat demandada.
La falta de legitimació activa de l'actora va ser exceptuada per la demandada en contestar la demanda i el Jutjat no s'hi va pronunciar -equivocadament- quan va dir que, respecte d'altres deutes pendents en el moment en què es va realitzar la Junta de 13 de març de 2017, diferents de la reclamada judicialment, l'excepció no havia estat oposada per la part demandada.
5. L'afirmació de l'Audiència sobre la incongruència en què el jutge d'instància hauria incorregut no es refereix a la congruència en sentit jurídic, sinó a la "incoherència" mostrada pel jutge d'instància entre la seva primera decisió i la segona.
No es tracta, doncs, d'apreciar una excepció nova, no oposada al seu moment, sinó de la mateixa excepció continguda en l'escrit de contestació a la demanda quan es referia al deute que la mateixa part actora esmentava en el fet setè de l'escrit inicial.
6. L'actora no acredita haver patit indefensió perquè el jutge d'instància denegués l'aportació, en la fase de l'audiència prèvia, d'una sentència de l'any 2013 recaiguda en un procediment seguit entre les mateixes parts. És cert que el jutge va argumentar que la Sentència podia tenir relació amb la desestimada falta de legitimació activa en la mateixa audiència prèvia, però, també ho és que el deute a què es refereix el jutge en la seva Sentència, i l'Audiència posteriorment, era aquell al qual havia al·ludit la mateixa demandant en el fet setè de la demanda, deutes de l'any 2015 en endavant, posteriors, per tant, a l'any 2013.
7. En qualsevol cas, com diu l'Audiència i no combat pròpiament la recurrent en el recurs extraordinari, la falta de legitimació activa és apreciable d'ofici en qualsevol moment i per qualsevol òrgan jurisdiccional que l'adverteixi.
Ja vam dir en la STSJC núm. 84/2015, de 17 de desembre, que la capacitat, per ser una aptitud general, inherent al subjecte, determinada in genere, és una qualitat que es té o de què se'n manca independentment d'un procés determinat. La legitimació, per contra, és una condició o qualitat de la qual poden gaudir o no les parts amb relació a un concret procés o objecte processal. Depèn del dret afirmat i dels requisits que exigeixi la llei per entendre que les parts tenen un interès legítim a obtenir una resolució dels òrgans jurisdiccionals.
8. Per part seva, el TS, en la STS d'11 d'octubre de 2021 (ROJ: STS 3670/2021 - ECLI:ES:TS:2021:3670), fent eco d'una doctrina consolidada, indica que la legitimació:
"...exige una adecuación entre la titularidad jurídica afirmada (activa o pasiva) y el objeto jurídico pretendido, según las SSTS 31-3-97 y 28-12-01 ; de modo que, por su propia naturaleza y efectos, su falta puede ser apreciada de oficio ( SSTS, 30 abril 2012 , 13 diciembre 2006 , 7 y 20 julio 2004 , 20 octubre 2003 , 16 mayo 2003 , 10 octubre 2002 y 4 julio 2001 ) en cualquier momento del proceso."
En aquesta mateixa línia, la STS, Sala 1a, núm. 603/2021, de 14 de setembre, la qual afirma que el TS no només ha admès l'apreciació d'ofici de la falta de legitimació, " sino que la ha impuesto por constituir la legitimación una condición jurídica de orden público procesal".
9. La Sala d'Apel·lació considera que la falta de consignació exigida en l' article 553- 31.3 CCC per poder impugnar els acords adoptats per les comunitats de propietaris constitueix un supòsit de falta de legitimació activa, més que un requisit de procedibilitat.
10. Tot i que aquesta qüestió no és pròpiament objecte del recurs extraordinari formulat, aquí és suficient dir que, en relació amb l' article 18.2 de la Llei de la propietat horitzontal de 21 de juliol de 1960, en què s'inspira l' article 553- 31, punts 2 i 3, del CCC, sens perjudici de les seves diferències, el Tribunal Suprem té establert ( STS, Sala 1a, núm. 448 de 13 de juliol de 2012; STS núm. 584 de 5 de novembre de 2019, o STS de 28 de febrer de 2022 -ROJ: STS 719/2022 - ECLI: ES: TS: 2022:719) que la norma fixa una regla de legitimació i un requisit de procedibilitat;
"La primera limita la posibilidad de impugnar los acuerdos de la junta de propietarios a los propietarios que hubiesen salvado su voto en la Junta, a los ausentes por cualquier causa y a los que indebidamente hubiesen sido privados de su derecho de voto. La segunda introduce una regla de procedibilidad y una excepción condicionando la impugnación a que el propietario esté al corriente en el pago de la totalidad de las deudas vencidas con la comunidad o haya hecho previa consignación judicial de las mismas, salvo que la impugnación de los acuerdos de la Junta tengan que ver con el establecimiento o alteración de las cuotas de participación a que se refiere el artículo 9 entre los propietarios, es decir, a la regla de la necesidad de estar al corriente o consignar judicialmente".
I diem que és indiferent atès que els requisits de procedibilitat també són apreciables d'ofici ( STS, Sala 1a, núm. 869 de 18 de gener de 2010).
11. En conseqüència, es desestima l'únic motiu del recurs extraordinari per infracció processal presentat.
QUART. Recurs de cassació. Plantejament
1. En el recurs de cassació per interès cassacional interposat es denuncia en ambdós motius la infracció, per part de l'Audiència Provincial, de l' article 553- 31.3 del CCC.
En els dos casos s'addueix falta de doctrina d' aquesta Sala pel que fa a la norma invocada, sent admissible, de conformitat amb l'article 3. b de la Llei 4/2012, de 5 de març , encara que no s'esmenti en el recurs.
2. En el primer motiu, la demandant considera que aquesta norma situa la morositat que s'ha de tenir en compte per apreciar la falta de legitimació per accionar en el moment en què es duu a terme la Junta de Propietaris que adopta l'acord que es vol impugnar i que s'ha de referir als deutes que tingués reclamats la comunitat en aquell moment.
En el segon motiu, se sol·licita que la Sala estableixi que la consignació en un cas d'impugnació d'acords comunitaris no cal que sigui prèvia a l'acció d'impugnació judicial, i que és suficient la mera consignació i que aquesta consignació pot ser cautelar en funció de les pretensions formulades.
3. Els dos motius s'analitzen conjuntament atès que no hi ha doctrina d'aquesta Sala pel que fa a l' article 553- 31.3 del CCC.
CINQUÈ. Article 553 - 31.3 del CCC . Interpretació
1. Per resoldre adequadament les qüestions que se susciten en el recurs, cal recordar que l' article 553- 31.3 del CCC va ser introduït en el llibre V del CCC mitjançant la Llei 5/2015, de 13 de maig, la qual pretenia, segons el seu preàmbul, resoldre gran part dels problemes manifestats en l'article 553-1 a 59 del llibre V, corregir les imprecisions, les disfuncions i els contrasentits detectats en l'aplicació de la norma, a l'hora que l'harmonitzava i la coordinava amb les altres parts del mateix llibre cinquè i dels altres llibres del Codi civil.
Així mateix, amb la Llei 5/2015 es pretenien aclarir els dubtes interpretatius relatius al règim i els terminis d'impugnació dels acords comunitaris.
2. L'article 553-31.3 diu que:
"Per a exercir l'acció d'impugnació cal estar al corrent de pagament dels deutes amb la comunitat que estiguin vençuts en el moment de d'adoptar-se l'acord que es vol impugnar o haver-ne consignat l'import."
3. Per comprendre el seu recte sentit - article 3.1 del CC- podem indagar en els seus antecedents legislatius, tenint-ne en compte la realitat social, l'esperit i la finalitat.
En el Projecte de la llei presentat al Parlament, l' article 553- 31 tenia una redacció similar a la de l' article 18.2 de la Llei de propietat horitzontal.
Deia que els acords de la comunitat es podien impugnar judicialment en els casos següents: a) si eren contraris a les lleis, al títol de constitució o als estatuts o si ateses les circumstàncies implicaven un abús de dret, i b) si eren contraris als interessos de la comunitat o greument perjudicials per a un dels propietaris.
En el punt 2 concedia legitimació per impugnar els acords als propietaris que haguessin votat en contra, als absents que s'haguessin oposat a l'acord i als què haguessin estat privats il·legítimament del dret de vot. No obstant això, si l'acord era contrari a la llei, el podia impugnar qualsevol propietari.
El punt 3 el text del projecte establia que per exercitar l'acció d'impugnació era necessari estar al corrent del pagament dels deutes vençuts amb la comunitat o haver-ne consignat l'import, llevat que es tractés d'un acord contrari a la llei (la traducció és nostra).
4. Durant la tramitació parlamentària i després de l'audiència als sectors més interessats, que insistien a posar en relleu el greu problema que es produïa en les comunitats per la morositat d'alguns propietaris, que obligava els altres a satisfer les despeses comunes de tots, així com en la necessitat de concordar el text amb l' article 553-24 del CCC, el precepte va patir modificacions fins a l'aprovació final amb el text transcrit més amunt.
5. El text final va ser producte d'una transacció entre dues esmenes presentades per dos grups parlamentaris.
La primera esmena pretenia introduir en el text de la norma una excepció a la necessitat d'estar al corrent del pagament dels deutes vençuts amb la comunitat o haver-ne consignat l'import per a exercir l'acció judicial, i era que el motiu de la impugnació fos el deute que es tingués amb la comunitat. La segona esmena introduïa una altra excepció a la necessitat del pagament o la consignació quan es tractés d'acords contraris a la llei, al títol constitutiu, als estatuts o que suposessin un abús de dret.
Les dues esmenes intentaven, per tant, restringir, respecte del projecte, la necessitat de pagar o de consignar en determinats supòsits.
6. El text aprovat finalment es diferencia del projecte en el fet que va suprimir l'excepció prevista per al cas que els acords fossin contraris a la llei i que va afegir que per presentar una impugnació judicial calia estar al corrent del pagament dels deutes vençuts en el moment que s'adoptés l'acord.
Així el text concordava amb el que disposa l'article 553-24.1, que diu, literalment, que "tenen dret a votar en la junta els propietaris que no tinguin deutes pendents amb la comunitat quan la junta es reuneix. Els propietaris que tinguin deutes pendents amb la comunitat tenen dret a votar si acrediten que n'han consignat judicialment o notarialment l'import o que els han impugnat judicialment", mentre que no existeix obligació de pagar o consignar, abans de la junta, per no perdre el dret de vot, quan el propietari ja té impugnada judicialment l'existència del deute (article 553-24.1) i tampoc quan es pretén impugnar judicialment (article 553-31.3) un acord que exigeix, si s'escau, el pagament de noves obligacions, tot i que mantenia la necessitat de tenir satisfetes les anteriors.
7. Com s'ha dit, la norma s'assembla a l' article 18.2 de l'LPH introduït en la reforma duta a terme per la Llei 8/1999, de 6 d'abril, amb la clara voluntat de millorar el funcionament de les comunitats de propietaris, tal com expressa en l'exposició de motius quan diu:
"Una altra de les grans demandes de la societat és aconseguir que les comunitats de propietaris puguin cobrar legítimament el que els deguin els copropietaris que integren aquestes comunitats. Això, que es coneix com a "lluita contra la morositat", es pretén combatre amb aquesta reforma per mitjà d'una pluralitat de mesures adreçades a aquesta finalitat [...]".
8. Compartint finalitat, l' article 553- 31.3 es diferencia de l' article 18.2 de la LPH en el fet que: a) aquest últim situa el moment del pagament o consignació del que es deu amb anterioritat a la presentació de la demanda, quan l' article 553- 31.3 del CCC permet fer-ho abans o en el moment d'interposar-la; b) exigeix el pagament o consignació dels deutes vençuts fins aquest moment, mentre que la morositat de la norma catalana es refereix, com hem vist, a la junta en què s'adopta l'acord, i c) finalment, en l'excepció prevista en l'últim incís de l'article 18.2 ("Aquesta regla no és aplicable per impugnar els acords de la junta relatius a l'establiment o l'alteració de les quotes de participació a què es refereix l'article 9 entre els propietaris."), que no existeix en la normativa catalana.
9. Un cop fixat això, la consignació que estableix l'article 553-31.3 és un pressupòsit legal que imposa la norma als propietaris que vulguin impugnar els acords comunitaris, encara que no tinguin contingut econòmic, per tal d'evitar que comuners morosos puguin bloquejar acords adoptats per la comunitat per donar continuïtat als seus serveis o garantir la pacífica convivència entre els veïns.
10. Així, doncs, el propietari que vulgui impugnar un acord de la comunitat, ha d'estar al corrent de pagament dels deutes vençuts en el moment que s'adopti l'acord que es pretengui impugnar judicialment; s'han d'entendre per vençuts els que no han estat atesos pel propietari quan arriba el termini, l'exigibilitat dels quals depèn lògicament dels acords adoptats anteriorment per la comunitat en relació amb les provisions de fons o els acords anuals de liquidació de comptes.
11. El que és rellevant és que el deute estigui "vençut", independentment de quan la comunitat acordi reclamar el deute formalment o judicialment al propietari morós, cosa que les comunitats acostumen a fer més tard, quan comproven que el pagament no es fa en forma voluntària.
12. La llei no exigeix, per tenir per feta vàlidament la consignació a aquests efectes, que s'emprenguin els tràmits procedimentals de l' article 99 de la Llei de jurisdicció voluntària, en relació amb l' article 1176 i següents del CC, tràmits previstos per al cas que sigui el creditor el que no vol cobrar, o quan diversos creditors reclamen un mateix deute, o quan es desconeix el parador del creditor. La prova és que la norma només exigeix la consignació, en el sentit de posar les coses degudes a disposició del creditor.
13. Contràriament, s'ha d'entendre, perquè la finalitat de la norma no sigui burlada, que la consignació s'ha de fer en concepte de pagament i, per tant, perquè el jutjat l'ofereixi a la comunitat. No serveixen, per tant, les consignacions ad cautelam o que puguin ser retirades pel propietari que té els deutes vençuts.
14. El requisit legal és estar al corrent de pagament o consignar el que es deu, tenint en compte que els acords de la junta són immediatament executius segons l' article 553- 32 del CCC (tret que hi hagi una impugnació judicial i la suspensió cautelar de l'acord), per la qual cosa la consignació ha de produir els mateixos efectes que l'abonament directe a la comunitat.
15. Aquesta consignació -salvant les diferències- s'assembla a la que estableix l' article 449.4 de la LEC, el qual exigeix, en els processos en què es pretengui la condemna a pagar les quantitats degudes per un propietari a la comunitat de veïns, per interposar determinats recursos, que s'acrediti que s'ha satisfet o consignat la quantitat líquida a què es contreu la sentència condemnatòria. Fins i tot permet, en el núm. 5, que el dipòsit o consignació exigits també es puguin fer mitjançant un aval solidari de durada indefinida i pagador al primer requeriment emès per una entitat de crèdit o societat de garantia recíproca o per qualsevol altre mitjà que, segons el parer del tribunal, "garanteixi la immediata disponibilitat, si s'escau, de la quantitat consignada o dipositada".
16. Aquesta interpretació entenem que és la que s'avé millor amb la proporcionalitat que ha d'existir entre un requisit legal que, en certa manera, restringeix el lliure accés a la jurisdicció ( article 24 CE) i, per tant, d'interpretació estricta, i el compliment de les finalitats que la llei persegueix i que no són altres que incentivar el compliment de les obligacions econòmiques dels propietaris envers la comunitat, per tal que aquesta pugui seguir prestant els serveis que necessiti sense perjudicar els propietaris que sí que compleixen les seves obligacions.
Aquesta finalitat no es compliria si el propietari pogués deixar d'ingressar a la comunitat el que deu i se li permetés simplement dipositar el seu import en el jutjat sense que la creditora pogués rebre els diners, amb un perjudici evident d'aquesta.
SISÈ. Resolució el recurs de cassació. Desestimació
1. Un cop exposat tot el que s'ha dit anteriorment, el recurs de cassació ha de ser desestimat.
2. L'Audiència Provincial interpreta correctament el precepte legal qüestionat quan, després de declarar provat que els deutes dels anys 2015 a 2017 del primer trimestre estaven vençuts quan es va dur a terme la Junta de 13 de març de 2017, va considerar necessària la consignació de les sumes degudes fins aquell moment. És lògic que no donés a aquests efectes la transcendència que li dona el recurrent a l'acta de la Junta de data 7 de març de 2018, en què la comunitat va declarar que la propietària del local 2 aleshores ja devia la suma de 578,65 euros, que corresponien a les quotes des del primer trimestre de 2015 fins a l'any 2017 (les que van ser objecte de la Sentència de data 10 de març de 2017 eren anteriors a aquesta data), i va aprovar reclamar aquest import i donar poders al nou president per fer-ho. La comunitat posteriorment va sol·licitar per via extrajudicial a la Sra. Debora la suma de 628,65 euros, en afegir la quota del primer trimestre del 2018.
3. No erra l'Audiència -tampoc no exigeix la Sentència d'apel·lació la realització dels tràmits previstos en la Llei de jurisdicció voluntària- quan exigeix que la consignació sigui per al pagament i no ad cautelam, segons s'ha explicat.
4. S'argumenta que això és una exigència del legislador per evitar que es dilatin en el temps les obligacions de pagament dels comuners, de manera que dificultin l'actuació de la comunitat per fer front a les seves obligacions i compromisos. Interpretació coincident amb l'efectuada per aquesta Sala en el fonament jurídic anterior.
5. No és possible, per tant, fixar la doctrina que se sol·licita en el recurs de cassació interposat per la part demandant perquè no és conforme amb una correcta hermenèutica de la norma legal que es diu que s'ha infringit.
Per tot el que s'ha raonat, la Sentència d'apel·lació ha de ser confirmada.
SETÈ. Costes i dipòsit per recórrer
Un cop desestimat el recurs extraordinari per infracció processal i de cassació, se n'han d'imposar les costes a la part recurrent, amb pèrdua del dipòsit constituït a aquest efecte.
