Acerca de operadores lógicos
Última revisión
08/02/2024
Sentencia Civil 60/2023 Tribunal Superior de Justicia de Cataluña . Sala de lo Civil y Penal, Rec. 57/2023 de 25 de octubre del 2023
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 135 min
Orden: Civil
Fecha: 25 de Octubre de 2023
Tribunal: TSJ Cataluña
Ponente: MARIA EUGENIA ALEGRET BURGUES
Nº de sentencia: 60/2023
Núm. Cendoj: 08019310012023100068
Núm. Ecli: ES:TSJCAT:2023:11191
Núm. Roj: STSJ CAT 11191:2023
Encabezamiento
Modificació mesures supòsit contenciós 211/2020 - Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1 de Lleida
Recurs d'apel·lació 1048/2021 - Secció Civil núm. 2 Audiència Provincial de Lleida
Procurador: JORDI DAURA RAMON
Lletrat: XAVIER PRATS JUAN
Procuradora: PATRICIA QUINTANILLA CORNUDELLA
Lletrada: JUDITH ROMERO I LLIBERIA
President:
Excm. Sr. Jesús Mª Barrientos Pacho
Magistrats:
Il·lma. Sra. M. Eugènia Alegret Burgués
Il·lm. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 25 de octubre de 2023
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Cataluña, integrada pels magistrats que s'esmenten més amunt, hem vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 57/2023 contra la Sentència dictada en el recurs d'apel·lació núm. 1048/2021 - Secció Civil 2 de l'Audiència Provincial de Lleida com a conseqüència del procediment modificació de mesures supòsit contenciós núm. 211/2020 - Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1 de Lleida. El Sr. Jon ha interposat recurs de cassació i extraordinari per infracció processal, representat pel procurador Jordi Daura Ramon i defensat pel lletrat Xavier Prats Juan. La Sra. Vicenta, part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representada per la procuradora Patricia Quintanilla Cornudella i defensada per la lletrada Judith Romero i Lliberia. Hi ha intervingut el Ministeri Fiscal.
Antecedentes
Ha estat ponent la magistrada Sra. María Eugenia Alegret Burgués.
Fundamentos
1. El Sr. Jon i la Sra. Vicenta van estar units com a parella estable des de l'any 2008 fins a l'any 2018.
2. Les parts van signar, l'octubre de 2018, poc temps després que acabés la convivència, un conveni regulador pel que fa als efectes personals i econòmics relacionats amb els tres fills comuns de la parella, llavors de 9, 7 i 3 anys.
3. En aquest conveni es va disposar que la guarda dels menors fos compartida i que ambdós progenitors es fessin càrrec de les despeses per meitat.
Mitjançant Sentència de 26 de abril de 2019 es van aprovar com a mesures definitives les que consten al conveni regulador.
4. El desembre de 2020 la Sra. Vicenta va interposar una demanda de modificació d'efectes de la Sentència anterior per haver-se produït un canvi substancial de circumstàncies.
5. En la demanda es feia referència al fet que, a partir de la pandèmia, els menors passaven 15 dies seguits amb cadascun dels progenitors, però que quan estaven amb el pare, tot i estar fora del període de confinament oficial, els fills no anaven a escola per decisió d'aquest. S'al·legava també falta d'atenció envers els menors i impediments per part del pare perquè la mare pogués relacionar-se amb el seu fill gran, d'11 anys, a qui no entregava amb l'al·legació que no volia contactar amb la seva mare. Feia al·lusió al caràcter impulsiu i agressiu del pare, a la denúncia per amenaces interposada per la Sra. Vicenta el mes d'agost de 2020 contra el Sr. Jon i al fet que els dos fills grans, quan estaven sota la custòdia del pare, no assistien al seguiment psicològic que tenien programat pel CSMIJ. Sol·licitava, en resum, que li fos atorgada la guarda monoparental dels tres menors pels perjudicis que s'estaven ocasionant als fills, així com una pensió d'aliments a càrrec del pare de 300 euros al mes per a cadascun d'ells.
6. El pare es va oposar a aquestes pretensions per estimar que no existia cap canvi de circumstància i en data 9 de juliol de 2021 va recaure Sentència de primera instància.
7. La Sentència desestima la demanda i manté la guarda compartida dels tres fills menors; no obstant això, la jutjadora
8. Tenint en compte els maltractaments al·legats i la falta d'atenció dels infants per part del pare, el Jutjat de Primera Instància va estimar que no s'havien provat, però donava per acreditat que la filla mitjana tenia un trastorn adaptatiu amb trastorn mixt del comportament i les emocions i es trobava en una situació de gran afectació emocional després de la separació dels seus pares i els conflictes entre ells.
9. La Sentència fonamenta la desestimació de la demanda en els arguments següents:
10. Contra aquesta Sentència la mare va interposar recurs d'apel·lació, al qual es va adherir el Ministeri Fiscal. En canvi, el pare s'hi va oposar, ja que va considerar que la prova estava ben valorada, així com el dret aplicable.
11. L' Audiència Provincial dicta sentència i resol el recurs d'apel·lació en data 4 de març de 2022.
12. En la Sentència, l'Audiència posa en relleu que durant la substanciació del recurs d'apel·lació havien tingut lloc fets nous. Singularment, la condemna penal ferma del Sr. Jon per un delicte continuat d'amenaces a la Sra. Vicenta previst i penat a l' article 171.1 del CP en relació amb l'article 74 del mateix Codi, amenaces que havien tingut lloc l'agost de 2018, i l'obertura de les diligències prèvies núm. 1261/2021 incoades a instància del Ministeri Fiscal contra el Sr. Jon per un presumpte delicte d'abandonament de família en relació amb l'absentisme escolar dels tres fills menors.
D'igual manera, recorda l'Audiència, que en data 3 de desembre de 2021 havia entrat en vigor el Decret llei 26/2021, de 30 de novembre, que modificava l' art. 233-11.3 i 4 del CCC en el sentit que no es podia atorgar la guarda al progenitor quan existissin indicis fonamentats de la comissió d'actes de violència familiar o masclista i tampoc mentre es trobés implicat en un procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i la indemnitat sexual de l'altre progenitor o els seus fills o filles mentre no s'extingeixi la responsabilitat penal, situació aquesta última en què es trobava el pare.
Per aquesta raó, en aplicació de la disposició addicional del decret llei esmentat va acordar modificar el sistema de guarda dels fills menors i atorgar-la a la mare, si bé, amb un extens raonament, va disposar un règim de relacions personals entre el pare i els tres fills, així com determinades mesures per a l'acostament del fill gran a la mare. També va acordar una pensió d'aliments a càrrec del pare de 150 euros per fill.
13. Contra aquesta Sentència la defensa del Sr. Jon va presentar recurs extraordinari i recurs de cassació per interès cassacional.
14. De conformitat amb el que es disposa a la DF 16.1, 6a de la LEC 1/2000, s'ha de resoldre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció processal.
1. En el primer motiu del recurs extraordinari per infracció processal a l'empara -presumim- de l' art. 469.1.2 de la LEC, es denuncia la infracció dels art. 217.1, 217.2, 217.7, 218.1 i 218.2, tots ells de la LEC 1/2000.
2. El seu desenvolupament es divideix en dos apartats, començant per la infracció de l'art. 218.1 i 218.2 i s'enuncia
3. Ja del propi enunciat s'adverteix la falta de precisió i els defectes formals en què incorre el motiu, fins i tot tractat com a un submotiu.
L'apartat 1 de l' art. 218 de la LEC fa al·lusió al principi de congruència i el segon a la motivació. Cadascun d'ells hauria d'haver estat objecte d'un motiu diferent del recurs.
4. En el desenvolupament del motiu s'afirma en què no existeix cap prova que els menors haguessin estat víctimes directes o indirectes de les seves actuacions tal com exigia l' art. 233-11.3 del CCC en la seva redacció anterior al Decret llei 26/2021, de 30 de novembre.
5. Doncs bé, res té a veure això ni amb la fonamentació de la Sentència ni amb la congruència tenint en compte, a més, que, pel que fa als pronunciaments relatius als fills menors, existeix un ampli marge d'actuació d'ofici, per la qual cosa el principi de congruència tampoc resulta aquí operatiu per estimar infringit l' art. 218.1 de la LEC. En tot cas, la Sentència el que fa és estimar parcialment la demanda de la mare que demanava la guarda monoparental dels fills en la seva persona.
6. Així ho hem exposat en nombroses sentències. A aquest efecte podem esmentar l'última d'aquestes, la STJC de 24 de maig de 2023 ( ROJ: STSJ CAT 5340/2023 - ECLI:ES:TSJCAT:2023:5340) en la qual expressem que en matèria de menors, no regeixen els principis tradicionals d'aportació de part i de congruència tal como es deriva dels art. 751, 752, 770, 774 de la LEC.
Igualment, la STC 178/2020 estableix que:
7. En tot cas, no és cert que l'agressivitat del pare i la denúncia per amenaces interposada per la demandant l'any 2020 en contra de la seva exparella, encara que els fets haguessin tingut lloc l'any 2018 (i sense perjudici que es denunciés també que una de les amenaces s'havia fet a través de la filla mitjana, amb posterioritat), no haguessin estat objecte de la demanda. Ambdues qüestions van ser plantejades als fets 7 i 10 de la demanda inicial i debatudes a les actuacions.
8. D'altra banda, pel que fa a la motivació de les sentències, n'hi ha prou amb la seva lectura per entendre que la Sentència de l'Audiència es troba perfectament motivada.
Explica amb tota claredat les raons per les quals no manté la guarda compartida dels menors a partir del nou art. 233-11.3 del CCC que aplica en funció de la disposició addicional única del Decret llei 26/2021, de 30 de novembre, la qual estableix que totes les mesures que s'hagin d'acordar que estiguin en tràmit en la data d'entrada en vigor d'aquest decret llei s'han d'adaptar a la nova normativa. El motiu, així, no ataca la
9. En definitiva, tot el motiu es refereix a la consideració del recurrent sobre que l'Audiència no hauria d'haver aplicar l' art. 233-11.3 del CCC en la seva redacció nova, sinó en l'antiga, per no poder tenir el precepte nou efecte retroactiu.
10. Atès que aquesta qüestió -que no té relació estricta amb l' art. 218 de la LEC sinó amb l'efecte immediat que el decret llei atribueix a la nova normativa- es reprodueix també en el recurs de cassació, serà examinada posteriorment.
11. En un altre subapartat del mateix motiu es diu que la Sentència infringeix determinats epígrafs de l' art. 217 de la LEC.
En el recurs s'afirma que l'Audiència hauria d'haver desestimat la demanda
12. El submotiu manca manifestament de fonament ( art. 473.1.2 de la LEC). No combat la raó que dona l'òrgan d'apel·lació per revocar la Sentència del Jutjat, que no és altra que l'aplicació de la disposició addicional única del decret llei ja esmentat i la nova redacció de l' article 233-11.3 del CCC.
Per entendre que el principi de la càrrega de la prova ha estat vulnerat, la Sentència objecte de recurs s'hauria d'haver pronunciat, i no ho ha fet, sobre la base que no s'ha provat un fet rellevant per a la decisió del litigi i s'han atribuït les conseqüències de la falta de prova a qui no carregava amb aquesta segons les regles de distribució establertes a l' art. 217 de la LEC tal com han estat interpretades per la doctrina jurisprudencial.
13. Res d'això passa aquí. La Sentència penal per un delicte de violència masclista dictada contra el recurrent l'any 2021 no és negada i està plenament provada la seva existència i d'igual manera la seva fermesa atès que l'avui recurrent es va conformar amb la pena sol·licitada per les acusacions i tampoc es nega l'existència d'unes diligències prèvies, les 1261/2021, per un presumpte delicte d'abandonament de família per no haver portat el recurrent els seus fills a l'escola.
14. En resum, ni per raons de forma pel que fa al fet que a la formulació del motiu es barregen qüestions heterogènies, com són les relatives al principi de la càrrega de la prova de l' art. 217 de la LEC, i a la congruència de la Sentència de l'art. 218 (STS 4 de maig de 2022 ( ROJ: STS 1704/2022 - ECLI:ES:TS:2022:1704), com per raons de fons, el motiu no pot ser admès atès que no existeixen les infraccions denunciades.
1. El segon motiu del recurs extraordinari s'enuncia de la forma següent: "
2. De nou el motiu incorre en defectes formals insalvables en barrejar-se qüestions tan heterogènies com el principi de càrrega de la prova, el de congruència, motivació i el de seguretat jurídica i irretroactivitat de les lleis.
3. Per la resta, en el seu desenvolupament s'afirma que la Sentència hauria d'haver estat congruent i no aplicar una norma que no es trobés en vigor quan es van cometre els fets pels quals es va condemnar el Sr. Jon.
4. El motiu es desestima atès que suposa en realitat una repetició de l'anterior, per la qual cosa donem per reproduït el que s'ha exposat anteriorment.
1. Al tercer motiu del recurs extraordinari es denuncia la vulneració en el procés civil de drets fonamentals reconeguts a l' art. 24 de la CE. Infracció de l' art. 24.1, 24.2 i 25 de la Constitució.
2. L' art. 24 de la CE estableix que totes les persones tenen dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals en l'exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió. I en el número 2 que tots tenen dret al jutge ordinari predeterminat per la llei, a la defensa i a l'assistència de lletrat, a ser informats de l'acusació formulada contra ells, a un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties, a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, a no declarar contra si mateixos, a no confessar-se culpables i a la presumpció d'innocència.
D'altra banda, l' art. 25.1 CE disposa que ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent en aquell moment.
3. El motiu reprodueix en primer lloc la qüestió que entenem nuclear d'aquest recurs -plantejada també en els altres motius del recurs extraordinari i en l'únic motiu del recurso de cassació- i que no és altra que l'anàlisi de la validesa d'una norma, la disposició addicional única del Decret llei 26/2021 en relació amb l' art. 233-11.3 del CCC, que priva de tota possibilitat d'atribuir la guarda compartida en casos d'indicis de violència contra la dona o quan algun dels progenitors es trobés implicat en un procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i la indemnitat sexual de l'altre progenitor o els seus fills o filles, o estigui en situació de presó per aquests delictes, amb independència de quan tinguessin lloc els fets i que el procediment judicial sobre la guarda es trobés ja iniciat.
4. El motiu conté també al·lusions a la prova practicada sobre la qual res s'ha indicar, ja que el demandant es va conformar amb la valoració realitzada pel Jutjat de Primera Instància i l'Audiència Provincial, en realitat, gairebé no va entrar en la seva anàlisi en aplicar la nova normativa.
D'altra banda, la Sala d'apel·lació no omet el resultat de l'exploració del menor i el seu desig de viure amb el pare, però no li atribueix un valor prevalent respecte del contingut de la previsió legal.
5. No es pot confondre la valoració dels fets amb la seva transcendència jurídica.
6. Cal indicar, en qualsevol cas, que conforme a la doctrina d'aquesta Sala (STSJC 18/2023, de 16 de març) l'opinió dels menors no resulta vinculant i menys encara davant situacions de violència o actuacions contràries als seus interessos.
1. En el recurs de cassació per interès cassacional presentat i malgrat que no es fa referència directament ni a la disposició addicional única del Decret llei 26/2021 ni a la nova redacció de l' art. 233-11.3 del CCC, es consideren infringits els principis constitucionals de seguretat jurídica, el d'irretroactivitat de les normes sancionadores o restrictives de drets ( art. 9.3 de la CE), el principi d'igualtat de l' art. 14 CE, el principi de tutela judicial efectiva de l' art. 24 de la CE, així com el principi de l'interès superior del menor recollit a l' art. 3.1 de la Convenció dels drets de l'infant i en l' art. 2 de la LO 1/1996, de protecció jurídica del menor.
2. En aquest motiu el recurrent qüestiona que pugui aplicar-se una normativa que li impedeixi mantenir la guarda compartida dels seus tres fills menors reconeguda en una Sentència anterior, no així el dret a relacionar-se amb els seus fills, com erròniament s'afirma al recurs. El dret a conservar les relacions personals amb els fills li ha estat reconegut per l'Audiència amb un extens raonament que no ha estat qüestionat.
3. Es fa referència també al fet que se l'ha tractat discriminatòriament per ser home i perquè s'aplica la legislació catalana, única, segons afirma en el recurs, que relaciona als actes de violència contra la dona l'efecte de restricció del dret a relacionar-se de determinada forma amb els seus fills.
4. Cal recordar, abans d'avançar en el raonament, que la Sentència d'apel·lació té en compte per atribuir a la mare la guarda dels tres menors amb dret del pare a relacionar-se amb els fills en la forma que s'estableix tant la condemna penal per un delicte d'amenaces contra el Sr. Jon recaiguda el dia 21 de desembre de 2021, com l'obertura en el mateix any 2021 d'unes diligències prèvies contra el pare per un presumpte delicte d'abandonament de família per no haver portat a escola els fills durant les quinzenes que els tenia amb ell en el curs acadèmic 2020-2021 per por de contagi de la COVID-19 a persones més grans del seu entorn.
1. Com hem dit en resolucions anteriors (STSJC núm. 35/2023, de 9 de juny) amb citació també de la doctrina del TS, en especial de la Sentència de 26 de setembre de 2022 ( ROJ: STS 3402/2022 - ECLI:ES:TS:2022:3402), la falta de maduresa i competència dels menors d'edat els situen en ocasions en posicions d'especial vulnerabilitat, raó per la qual els poders públics estan obligats a actuar en el seu benefici i protecció i preservar-los de situacions de risc que els condueixin a una desitjable inserció futura en el món dels adults, sense repercussions negatives per les situacions viscudes prèviament. I això especialment quan els riscos es troben en el seu entorn més pròxim.
Tot això tenint en compte que els menors són titulars de drets, no simples persones objecte de protecció jurídica, i, com a tals, indiscutibles beneficiaris de tots els drets humans segons apunta la STC 99/2019, de 18 de juliol, FJ 5).
2. En aquest sentit, l' art. 2.1 de la LO 1/1996, de protecció jurídica del menor, estableix que qualsevol menor té dret que el seu interès superior sigui valorat i considerat com a primordial en totes les accions i decisions que el concerneixin, tant en l'àmbit públic com privat. En l'aplicació d'aquesta Llei i les altres normes que l'afectin, així com en les mesures relatives als menors que adoptin les institucions, públiques o privades, els tribunals, o els òrgans legislatius, preval l'interès superior d'aquests sobre qualsevol altre interès legítim que pugui concórrer.
3. A efecte de la interpretació i aplicació en cada cas de l'interès superior del menor, han de tenir-se en compte -entre altres- criteris tals com (art. 2.2):
4. L'interès superior del menor es configura, doncs, amb caràcter primordial i com a qüestió d'ordre públic, cosa que legitima la intervenció del Ministeri Fiscal en els procediments que els afecten, així com l'actuació d'ofici dels tribunals i l'obligació que les decisions judicials tinguin en compte el seu especial interès ( articles 211-6, 233-8.3, 236-3 i 236-5 del CCC).
5. El legislador estatal, avançant en la línia de protecció als menors davant de situacions de violència, promulga la Llei 8/2021, de 2 de juny, per la qual modifica l' art. 92.7 del Codi civil, així com l'art. 94 del mateix cos legal.
El primer diu ara que:
"No és procedent la guarda conjunta quan qualsevol dels progenitors estigui implicat en un procés penal iniciat per intentar atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i indemnitat sexual de l'altre cònjuge o dels fills que convisquin amb ells. Tampoc és procedent quan el jutge adverteixi, de les al·legacions de les parts i les proves practicades, l'existència d'indicis fonamentats de violència domèstica o de gènere."
L'art. 94 que:
6. La Sala Primera del Tribunal Suprem ha qüestionat l'automatisme del primer precepte -art. 97.2 referit a la guarda dels menors- davant del Tribunal Constitucional mitjançant interlocutòria d'11 de gener de 2023 per considerar-lo eventualment incompatible amb els art. 10.1 i 39 de la carta magna, no així en relació amb altres articles com l' art. 9 o 14 de la CE. No ha recaigut encara -que sapiguem- resolució del TC.
7. Diversos parlamentaris van qüestionar també davant el Tribunal Constitucional la supressió del règim de relacions personals establerta a l' art. 94 del CC en aquests casos. Aquest Tribunal va resoldre la qüestió en la Sentència del Ple núm. 106/2022, de 13 de setembre de 2022, i es va pronunciar a favor de la seva constitucionalitat, rebutjant que la norma imposés un automatisme que no permetés al jutge valorar les circumstàncies del cas.
8. En aquesta Sentència, després de reconèixer el dret de tot nen "a mantenir de forma periòdica relacions personals i contactes directes amb el seu pare i la seva mare, excepte si això és contrari als seus interessos" ( art. 24 CDFUE), també recorda altres instruments internacionals com: el Conveni del Consell d'Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, fet a Estambul l'11 de maig de 2011, i en vigor des de l'1 d'agost de 2014, que estableix que les parts han de prendre les mesures legislatives o altres necessàries perquè, en el moment d'estipular els drets de visita relatius als fills, es tinguin en compte els incidents de violència inclosos en l'àmbit d'aplicació d'aquest conveni i que l'exercici de cap dret de visita posi en perill els drets i la seguretat de la víctima i dels nens (art. 31). Recorda que els estats parts poden adoptar en relació amb els autors dels delictes previstos al conveni, mesures com la pèrdua dels seus drets dimanants de la pàtria potestat si l'interès superior del menor, que pot incloure la seguretat de la víctima, no es pot garantir de cap altra manera (art. 45).
D'igual forma fa referència la Sentència a la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans
9. El TC va descartar que del contingut de l' art. 39 CE o de la protecció de l'interès prevalent del menor que resulta d'aquest precepte, dels tractats internacionals i de la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, pogués inferir-se -com a principi general- la impossibilitat que el legislador, en determinar la regulació relativa al règim d'estades, comunicacions i visites estableixi la ponderació de l'interès esmentat, així com la infracció del 9.3 de la CE en la forma en què li va venir qüestionat pels recurrents, si bé no es va plantejar tampoc una altra forma d'inconstitucionalitat relativa a aquest article.
10. El legislador català en l'àmbit de les seves competències i en la línia del canvi de la legislació estatal, va modificar mitjançant Decret llei 26/2021, de 30 de novembre, posteriorment convalidat, l'art. 233-11, els números 3 i 4 del qual van passar a tenir la redacció següent.
"3. En interès dels fills i filles, no es pot atribuir la guarda al progenitor, ni es pot establir cap règim d'estades, comunicació o relació, o si existeixen s'han de suspendre, quan hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista. Tampoc no es pot atribuir la guarda al progenitor, ni es pot establir cap règim d'estades, comunicació o relació, o si existeixen s'han de suspendre, mentre es trobi incurs en un procés penal iniciat per atemptar contra la vida, la integritat física, la llibertat, la integritat moral o la llibertat i la indemnitat sexual de l'altre progenitor o els seus fills o filles, o estigui en situació de presó per aquests delictes i mentre no s'extingeixi la responsabilitat penal.
4. Excepcionalment, l'autoritat judicial pot establir, de forma motivada, un règim d'estades, relació o comunicacions en interès de la persona menor, un cop escoltada, si té capacitat natural suficient.
11. Amb anterioritat al Decret llei, la violència sobre la dona també era considerada en el llibre II del CCC com a motiu suficient per privar de la guarda dels menors, ja que l'art. 233-11.3 deia que, en interès dels fills, no es pot atribuir la guarda al progenitor contra el qual s'hagi dictat una Sentència ferma per actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ser víctimes directes o indirectes. En interès dels fills, tampoc pot atribuir-se la guarda al progenitor mentre hi hagi indicis fonamentats que ha comès actes de violència familiar o masclista dels quals els fills hagin estat o puguin ser víctimes directes o indirectes.
Per tant, la normativa anterior ja impedia atorgar la guarda monoparental o compartida a qui es trobés en aquesta situació.
12. El legislador considera ara que la violència masclista deriva en violència vicària, segons es dedueix de l'exposició de motius del decret llei [La realitat ha demostrat que aquesta violència deriva, indefectiblement, cap a les filles i els fills en la violència vicària, de manera que els posa en situación de perill o de risc per a la seva vida].
El legislador afirma en el punt II de l'EM que en la situació que existeix en aquest estat de violència, les filles i els fills sempre són víctimes directes o indirectes, de manera que, en realitat, introdueix un factor interpretatiu sense que, conseqüentment, en aquest punt, existeixi una modificació substancial.
Certament, si interpretéssim que en cap cas l'autoritat judicial pot valorar la situació concreta dels menors sigui quin sigui el tipus delictiu aplicat al progenitor afectat o la situació concreta dels menors subjectes a la intervenció judicial, aquesta Sala estaria en condicions de plantejar una qüestió de constitucionalitat en la línia de la formulada per la Sala Primera del TS en la seva interlocutòria d'11 de gener de 2023, respecte del primer incís de l' art. 233-11.3 del CCC, si bé entenem que no és el mateix privar de la possibilitat d'atorgar una guarda monoparental o bé una guarda conjunta amb un règim de relacions personals que disposar el cessament de tota relació afectiva i personal entre el progenitor i els seus fills menors, incloses estades, relacions o comunicacions.
Ocorre, tanmateix, que no es aquest el plantejament del recurrent.
13. El que ens planteja -sense citar-la- és la validesa de la disposició addicional única del decret llei conforme a la qual "totes les mesures que s'hagin d'acordar que estiguin en tràmit en la data d'entrada en vigor d'aquest decret llei s'han d'adaptar a la nova normativa." I que justifica el decret llei en la seva exposició de motius en dir que "la mesura de prohibir el règim d'estades amb el pare violent s'ha de poder aplicar amb caràcter immediat. És necessari que aquesta prohibició s'integri com a principi en el règim de la potestat parental. Mentre es demori l'entrada en vigor d'aquest decret llei les situacions de violència contra les filles i els fills se seguiran produint sense que es puguin evitar.
En suma, la mateixa norma disposa la seva aplicació als procediments en curs i la dota d'efecte immediat, cosa que no ve impedida tampoc al nostre ordenament, segons l' art. 2.3 del CC.
1. Resolent la qüestió que se'ns planteja no estimem que la disposició addicional indicada sigui inconstitucional. En cas contrari, estaríem obligats ex art. 35 de la LO 2/1979, de 3 de octubre, a plantejar la qüestió a l'alt tribunal, no a prescindir de la norma com sembla que pretén la part recurrent, donant carta de naturalesa una normativa derogada.
2. L' art. 9.3 de la CE disposa que la Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat dels poders públics.
El mateix Tribunal Constitucional ha interpretat el precepte en doctrina que resumeix a la seva interlocutòria de 17-12-2008 en què, amb esment de la STC 112/2006, recorda que:
3. Hem d'indicar aquí que la potestat parental en què es trobaria integrat el deure de la cura personal dels menors, segons l' art. 236-17 del CCC, es configura, més que com un dret subjectiu, com una funció que s'exerceix en interès aliè, el dels fills menors sotmesos a aquesta, de manera que els drets-deures o facultats que integren la potestat parental no es concedeixen en benefici del seu titular sinó de tercers.
4. Difícilment, llavors, pot concebre's l'atribució inicial de la guarda com a un dret consagrat i una situació jurídica esgotada, quan es tracta d'una relació dinàmica que es prolonga durant la vida del menor fins a la seva majoria d'edat i pot patir nombrosos avatars.
5. En tot cas, és també doctrina del Tribunal Constitucional, STC 99/2019 de 18 de juliol o 81/2021, de 19 d'abril, que quan entren en col·lisió drets fonamentals -seria aquí el de seguretat jurídica- davant l'interès superior del menor de l' art. 39 de la CE, és necessari ponderar la seva preferència, raó per la qual hauríem de pronunciar- nos a favor de la prevalença de l'art. 39 de la CE perquè l'art. 233-11.3 i 4 té una finalitat constitucionalment legítima com és la protecció integral de les dones i dels menors i és proporcionada en tant que impedeix atribuir la guarda al progenitor violent però no prohibeix -en tots els casos- el manteniment de les relacions personals.
6. Ja hem dit abans que forma part de l'interès superior del menor la conveniència que la seva vida i desenvolupament tingui lloc en un entorn familiar adequat i lliure de violència.
No podem oblidar, atès que la transcendència jurídica dels fets pot conformar l'interès cassacional, si l'interès del menor no ha estat preservat, que el Jutjat de Primera Instància va tenir per acreditat, en una valoració de la prova acceptada pel recurrent en forma expressa, que el pare és agressiu i que el propi menor té interioritzada com a natural la violència quan justifica que el pare li doni "una zurra" quan no es porta bé.
7. La condemna penal a l'avui recurrent va tenir lloc el 21 de desembre de 2021 quan la norma ja es trobava en vigor, circumstància que té en compte l'Audiència, encara que els fets fossin anteriors.
8. En definitiva, la Sentència penal, en la qual es transcriuen les amenaces de mort cap a la mare i fins i tot l'amenaça de posar els fills en contra seva, així com l'obertura d'unes diligències prèvies per la negativa del pare a portar els nens a l'escola durant el curs escolar 2020-2021 confirmen la conducta agressiva i amenaçant del pare, així com la presa de decisions importants i perjudicials per als menors de forma unilateral. S'ha constatat per la resta que la conflictivitat familiar ha afectat la salut psicològica de la filla segona i ha propiciat una falta de relació del fill gran amb la mare que no ve justificada per cap fet rellevant (STSJC 2/2014, de 9 de gener).
En el mateix sentit, el TS, en la seva Sentència de STS, de 20 de juny de 2023 ( ROJ: STS 2727/2023 - ECLI:ES:TS:2023:2727) considera en aquests casos:
9. Cal esmentar, per últim, que el fet que la mare hagués signat un conveni en què es va disposar la guarda compartida dels menors quan les amenaces per les quals va ser condemnat el pare l'any 2021 ja s'havien produït, en res poden desvirtuar la decisió de la Sala atès que l'interès superior dels menors no és disponible pels progenitors como abans hem indicat.
1. No existeix cap infracció de l' art. 14 de la CE. L'article disposa que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
N'hi ha prou amb llegir l' article 233-11.3 CCC per comprovar que la norma sanciona tot "progenitor" que incorri en determinades conductes davant "l'altre progenitor", els seus fills o filles, per la qual cosa no es refereix exclusivament al progenitor home. De fet, aquesta Sala ja ha aplicat el precepte en un cas en què la progenitora dona també incorria en les conductes descrites a l'article.
2. D'altra banda, la diversitat legislativa de l'Estat no afecta el principi d'igualtat, més quan els principis generals que fan referència als drets fonamentals dels menors venen establerts a la LO de protecció jurídica del menor i la legislació de l'Estat, després de la Llei 8/2021, és substancialment igual a la catalana en aquest punt, com abans hem vist.
No existeix discriminació per residir el recurrent a Catalunya.
3. L' art. 24 de la CE tampoc ha estat vulnerat, atès que el recurrent va obtenir una resolució judicial raonada i ajustada a dret.
4. En qualsevol cas, estimem que en aquest supòsit no es donen les condicions establertes per aquesta Sala de cassació per mantenir una guarda compartida tenint en compte la conflictivitat extrema existent entre els progenitors i que aquesta conflictivitat ha afectat emocionalment els fills, segons es deriva dels fets que ambdues sentències declaren provats (STSJC 34/2017, de 20 de juliol, o interlocutòries d'11/12/2020 i 9/12/2021).
Raons totes aquestes que ens porten a desestimar el recurs i a confirmar la Sentència objecte de recurs.
De conformitat amb el que disposen els art. 394 i 398 de la LEC, les costes del recurs s'imposen a la part recurrent amb pèrdua, si escau, del dipòsit exigit per recórrer.
Fallo
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix
desestimar el recurs extraordinari per infracció processal i el recurs de cassació interposats per la representació processal del Sr. Jon contra la Sentència de 4 de març de 2022 dictada en el rotlle d'apel·lació núm. 1048/2021 de la Secció 2a (civil) de l'Audiència Provincial de Lleida, que es declara ferma.
Imposem al recurrent les costes dels recursos i decretem la pèrdua dels dipòsits constituïts per recórrer, als quals s'ha de donar la destinació legalment prevista.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i amb el seu testimoniatge trameteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.
Així ho manem i ho signem.
Modificación medidas supuesto contencioso 211/2020 - Juzgado Violencia sobre la mujer 1 Lleida
Recurso de apelación 1048/2021 - Sección Civil 2 Audiencia Provincial Lleida
Procurador: JORDI DAURA RAMON
Letrado: XAVIER PRATS JUAN
Procuradora: PATRICIA QUINTANILLA CORNUDELLA
Letrada: JUDITH ROMERO I LLIBERIA
Presidente:
Excmo. Sr. Jesús Mª Barrientos Pacho
Magistrados:
Ilma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués
Ilmo. Sr. Fernando Lacaba Sánchez
Ilma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Ilmo. Sr. D. Carlos Ramos Rubio
Barcelona, 25 de octubre de 2023
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, integrada por los Magistrados que se expresan más arriba, ha visto el recurso de Casación y Extraordinario por Infracción Procesal núm. 57/2023 contra la sentencia dictada en el Recurso de apelación núm. 1048/2021 - Sección Civil 2 de la Audiencia Provincial de Lleida como consecuencia del procedimiento Modificación medidas supuesto contencioso núm. 211/2020 - Juzgado Violencia sobre la mujer núm. 1 de Lleida. El Sr. Jon ha interpuesto recurso de Casación y Extraordinario por Infracción Procesal, representado por el Procurador JORDI DAURA RAMON y defendido por el Letrado XAVIER PRATS JUAN. La Sra. Vicenta, parte recurrida en este procedimiento, ha estado representada por la Procuradora PATRICIA QUINTANILLA CORNUDELLA y defendida por la Letrada JUDITH ROMERO I LLIBERIA. Ha intervenido el Ministerio Fiscal.
Ha sido ponente la Magistrada Doña María Eugenia Alegret Burgués.
1. El Sr. Jon y la Sra. Vicenta se estuvieron unidos como pareja estable desde el año 2008 hasta el año 2018.
2. Las partes firmaron en octubre de 2018 al poco del cese de la convivencia, un convenio regulador en orden a los efectos personales y económicos relacionados con los tres hijos comunes de la pareja, entonces de 9, 7 y 3 años de edad.
3. En dicho convenio se dispuso que la guarda de los menores fuese compartida, sufragando los gastos ambos progenitores por mitad.
Mediante sentencia de 26 de abril de 2019 se aprobaron como medidas definitivas las obrantes en el convenio regulador.
4. En diciembre de 2020, la Sra. Vicenta interpone una demanda de modificación de efectos de sentencia anterior por haberse producido un cambio sustancial de circunstancias.
5. En la demanda se aludía a que, a partir de la pandemia, los menores pasaban 15 días seguidos con cada uno de los progenitores pero que cuando estaban con el padre, aún fuera del periodo de confinamiento oficial, los hijos no asistían a la escuela por decisión de este. Se alegaba también falta de cuidados hacia los menores e impedimentos por parte del padre para que la madre pudiera relacionarse con su hijo mayor, de 11 años, al que no entregaba, alegando que no deseaba contactar con su madre. Hacía alusión al carácter impulsivo y agresivo del padre, a la denuncia por amenazas interpuesta por la Sra. Vicenta en el mes de Agosto de 2020 contra el Sr. Jon y a que los dos hijos mayores, cuando estaban bajo la guarda del padre, no asistían al seguimiento psicológico que tenían programado por el CSMIJ. Interesaba, en suma, que le fuera otorgada la guarda monoparental de los tres menores por los perjuicios que se estaban ocasionando a los hijos, así como una pensión de alimentos a cargo del padre de 300 euros al mes por cada uno de ellos.
6. Opuesto el padre a estas pretensiones por estimar que no concurría cambio de circunstancia alguno, recae en fecha 9 de julio de 2021 sentencia de primera instancia.
7. La sentencia desestima la demanda y mantiene la guarda compartida de los tres hijos menores, no obstante estimar la juzgadora a quo que las partes mantenían conductas de difícil comprensión; en el caso del padre por su tajante negativa a llevar a los menores al colegio en la quincena que los tenía a su cargo alegando la posibilidad de contagio a otros familiares mayores de edad y en cuanto a la madre porque, a pesar de que el mayor de sus hijos, Casimiro, no deseaba tener contacto con ella, tampoco había mostrado intención de acercarse al menor.
8. En orden los alegados malos tratos y falta de cuidado de los niños por parte del padre estimó el Juzgado de primera instancia que no se habían probado, pero daba por acreditado que la hija mediana tenía un DIRECCION004 con DIRECCION005, hallándose en una situación de gran afectación emocional tras la separación de sus padres y los conflictos entre ellos.
9. Funda la sentencia la desestimación de la demanda en los siguientes argumentos:
10. Contra esta Sentencia interpuso la madre recurso de apelación al que se adhirió el Ministerio Fiscal, oponiéndose, en cambio, el padre que consideró que la prueba se hallaba bien valorada, así como el derecho aplicable.
11. La Audiencia provincial dicta Sentencia resolviendo el recurso de apelación en fecha 4 de marzo de 2022.
12. En la sentencia, la Audiencia pone de relieve que durante la sustanciación del recurso de apelación habían tenido lugar nuevos hechos. Singularmente, la condena penal firme del Sr. Jon por un delito continuado de amenazas a la Sra. Vicenta previsto y penado en el 171.1 del CP en relación con el art. 74 del mismo Código, amenazas que habían tenido lugar en agosto de 2018, y la apertura de las D. Previas nº 1261/2021 incoadas a instancia del Ministerio Fiscal contra el Sr. Jon por un presunto delito de abandono de familia en relación con el absentismo escolar de los tres hijos menores.
De igual forma, recuerda la Audiencia, que en fecha 3 de diciembre de 2021 había entrado en vigor el Decreto Ley 26/2021 de 30 de nov. que modificaba el art. 233-11.3 y 4 del CCC en el sentido de que no se podía otorgar la guarda al progenitor cuando existieran indicios fundamentados de la comisión de actos de violencia familiar o machista y tampoco mientras se encontrase incurso en un proceso penal iniciado por atentar contra la vida, la integridad física, la libertad, la integridad moral o la libertad y la indemnidad sexual del otro progenitor o sus hijos o hijas mientras no se extinga la responsabilidad penal, situación esta última en la que se hallaba el padre.
Por tal razón, en aplicación de la Disposición Adicional del citado Decreto Ley acordó modificar el sistema de guarda de los hijos menores, otorgándola a la madre, si bien, con un extenso razonamiento, dispuso un régimen de relaciones personales entre el padre y los tres hijos, así como determinadas medidas para el acercamiento del hijo mayor a la madre. También acordó una pensión de alimentos a cargo del padre de 150 euros por hijo.
13. Frente a dicha sentencia presenta la defensa del Sr. Jon recurso extraordinario y recurso de casación por interés casacional.
14. De conformidad con lo dispuesto en la DF 16.1, 6º de la Lec 1.2000, se resolverá en primer lugar el recurso extraordinario por infracción procesal.
1. En el primer motivo del recurso extraordinario por infracción procesal al amparo -presumimos- del art. 469.1.2 de la Lec, se denuncia la infracción de los art. 217.1, 217.2, 217.7, 218.1 y 218.2 todos ellos de la Lec 1.2000.
2. Su desarrollo se divide en dos apartados, comenzando por la infracción del art. 218.1 y 218.2 y se enuncia
3. Ya del propio enunciado se advierte la falta de precisión, y los defectos formales en los que incurre el motivo. Incluso tratado como un submotivo.
El apartado 1 del art. 218 de la Lec hace alusión al principio de congruencia y el segundo a la motivación. Cada uno de ellos debería haber sido objeto de un motivo del recurso diferente.
4. En el desarrollo del motivo se insiste en que no existe prueba de que los menores hubiesen sido víctimas directas o indirectas de sus actuaciones tal y como exigía el art. 233-11.3 del CCC en su redacción anterior al Decreto ley 26/2021 de 30 de nov.
5. Pues bien, nada tiene que ver eso ni con la fundamentación de la sentencia ni con la congruencia, teniendo en cuenta además que, en lo que atañe a los pronunciamientos relativos a los hijos menores, existe un amplio margen de actuación de oficio por lo que el principio de congruencia tampoco resulta aquí operativo para estimar infringido el art. 218.1 de la Lec. En todo caso la sentencia lo que hace es estimar parcialmente la demanda de la madre que pedía la guarda monoparental de los hijos en su persona.
6. Así lo hemos expuesto en numerosas sentencias. Al efecto podemos citar la última de ellas, la STJC de 24 de mayo de 2023 ( ROJ: STSJ CAT 5340/2023 - ECLI:ES:TSJCAT:2023:5340) en la cual expresamos que en materia de menores, no rigen los principios tradicionales de aportación de parte y de congruencia tal y como se deriva de los arts. 751, 752, 770, 774 de la Lec.
De igual modo, la STC 178/2020 establece que:
7. En todo caso, no es cierto que la agresividad del padre y la denuncia por amenazas interpuesta por la demandante en el año 2020 en contra de su expareja, aunque los hechos hubieran ocurrido en el año 2018 (y sin perjuicio de que se denunciase también que una de las amenazas se había proferido a través de la hija mediana, con posterioridad), no hubiesen sido objeto de la demanda. Ambas cuestiones fueron planteadas en los hechos 7 y 10 de la demanda inicial y debatidas en las actuaciones.
8. De otro lado, en lo que atañe a la motivación de las sentencias, basta su lectura para entender que la sentencia de la Audiencia se encuentra perfectamente motivada.
Explica con toda claridad las razones por las cuales no mantiene la guarda compartida de los menores a partir del nuevo art. 233-11.3 del CCC que aplica en función de la Disposición Adicional única del Decreto ley 26/2021 de 30 de nov. la cual establece que todas las medidas que se deban acordar que estén en trámite en la fecha de entrada en vigor de este decreto ley se tienen que adaptar a la nueva normativa. El motivo, así, no ataca la
9. En definitiva, todo el motivo se refiere a la consideración del recurrente sobre que la Audiencia no debió aplicar el art. 233-11.3 del CCC en su nueva redacción, sino en la antigua, por no poder tener el nuevo precepto efecto retroactivo.
10. Como quiera que esa cuestión -que no guarda estricta relación con el art. 218 de la Lec sino con el efecto inmediato que el Decreto ley atribuye a la nueva normativa- se reproduce también en el recurso de casación, será examinada posteriormente.
11. En otro subapartado del mismo motivo se dice que la sentencia infringe determinados epígrafes del art. 217 de la Lec.
En el recurso se afirma que la Audiencia debió desestimar la demanda
12. El submotivo carece manifiestamente de fundamento ( art. 473.1.2º de la Lec). No combate la razón que da el órgano de apelación para revocar la sentencia del juzgado, que no es otra que la aplicación de la Disposición Adicional única del Decreto ley ya citado y la nueva redacción del artículo 233-11.3 del CCC.
Para entender que el principio de la carga de la prueba ha sido vulnerado, la sentencia recurrida se debería haber pronunciado, y no lo ha hecho, sobre la base de que no se ha probado un hecho relevante para la decisión del litigio, atribuyendo las consecuencias de la falta de prueba a quien no cargaba con ella según las reglas de distribución establecidas en el art. 217 de la Lec tal y como han sido interpretadas por la doctrina jurisprudencial.
13. Nada de eso ocurre aquí. La sentencia penal por un delito de violencia machista dictada contra el recurrente en el año 2021 no es negada y está plenamente probada su existencia y de igual forma su firmeza en tanto que el hoy recurrente se conformó con la pena solicitada por las acusaciones y tampoco se niega la existencia de unas Diligencias previas, las 1261/2021 por un presunto delito de abandono de familia por no haber llevado el recurrente a sus hijos a la escuela.
14. En resumen, ni por razones de forma por cuanto en la formulación del motivo se mezclan cuestiones heterogéneas, como son las relativas al principio de la carga de la prueba del art. 217 de la Lec, y a la congruencia de la sentencia del art. 218 (STS 4 de mayo de 2022 ( ROJ: STS 1704/2022 - ECLI:ES:TS:2022:1704), como por razones de fondo, el motivo no puede ser admitido en tanto que no existen las infracciones denunciadas.
1. El segundo motivo del recurso extraordinario se enuncia de la siguiente forma: "
2. De nuevo el motivo incurre en defectos formales insalvables al mezclarse cuestiones tan heterogéneas como el principio de carga de la prueba, el de congruencia, motivación y el de seguridad jurídica e irretroactividad de las leyes.
3. Por demás, en su desarrollo se afirma que la sentencia debió ser congruente y no aplicar una norma que no se hallaba en vigor cuando se cometieron los hechos por los que se condenó al Sr. Jon
4. El motivo se desestima por cuanto supone en realidad una repetición del anterior, por lo que damos por reproducido lo antes expuesto.
1. El tercer motivo del recurso extraordinario se denuncia la vulneración en el proceso civil de derechos fundamentales reconocidos en el art. 24 de la CE. Infracción del art. 24.1, 24.2 y 25 de la Constitución.
2. El art. 24 de la CE establece que todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión. Y en el número 2 que todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.
Por su parte el art. 25.1 CE dispone que nadie puede ser condenado o sancionado por acciones u omisiones que en el momento de producirse no constituyan delito, falta o infracción administrativa, según la legislación vigente en aquel momento.
3. El motivo reproduce en primer lugar la cuestión que entendemos nuclear de este recurso -planteada también en los otros motivos del recurso extraordinario y en el único motivo del recurso de casación- y que no es otra que el análisis de la validez de una norma, la Disposición adicional única del Decreto ley 26/2021 en relación con el art. 233-11.3 del CCC, que priva de toda posibilidad de atribuir la guarda compartida en casos de indicios de violencia contra la mujer o cuando alguno de los progenitores se hallase incurso en un proceso penal iniciado por atentar contra la vida, la integridad física, la libertad, la integridad moral o la libertad y la indemnidad sexual del otro progenitor o sus hijos o hijas, o esté en situación de prisión por estos delitos, con independencia de cuando ocurrieran los hechos y de que el procedimiento judicial sobre la guarda se hallase ya iniciado.
4. Contiene también el motivo alusiones a la prueba practicada sobre la cual nada cabe indicar pues el demandante se conformó con la valoración realizada por el Juzgado de primera instancia y la Audiencia provincial, en realidad, apenas entró en su análisis al aplicar la nueva normativa.
De otro lado, la Sala de apelación no omite el resultado de la exploración del menor y su deseo de vivir con el padre, pero no le atribuye un valor prevalente respecto del contenido de la previsión legal.
5. No cabe confundir la valoración de los hechos con la trascendencia jurídica de los mismos.
6. Cabe indicar, en cualquier caso, que conforme a la doctrina de esta Sala (STSJC 18/2023 de 16 de marzo) la opinión de los menores no resulta vinculante y menos aún frente a situaciones de violencia o actuaciones contrarias a sus intereses.
1. En el recurso de casación por interés casacional presentado y pese a que no se alude directamente ni a la Disposición adicional única del Decreto ley 26/2021 ni a la nueva redacción del art. 233-11.3 del CCC, se consideran infringidos los principios constitucionales de seguridad jurídica, el de irretroactividad de las normas sancionadoras o restrictivas de derechos ( art. 9.3 de la CE), el principio de igualdad del art. 14 CE, el principio de tutela judicial efectiva del art. 24 de la CE, así como el principio del superior interés del menor recogido en el art. 3.1 de la Convención de los derechos del niño y en el art. 2 de la LO 1/1996 de protección jurídica del menor.
2. En dicho motivo cuestiona el recurrente que pueda aplicarse una normativa que le impide mantener la guarda compartida de sus tres hijos menores reconocida en una anterior sentencia, no así el derecho a relacionarse con sus hijos, como erróneamente se afirma en el recurso. El derecho a conservar las relaciones personales con los hijos le ha sido reconocido por la Audiencia con un extenso razonamiento que no ha sido cuestionado.
3. Se alude también a que se le ha tratado discriminatoriamente por ser hombre y porque se aplica la legislación catalana, única, según afirma en el recurso, que anuda a los actos de violencia contra la mujer el efecto de restricción del derecho a relacionarse de determinada forma con sus hijos.
4. Cabe recordar, antes de avanzar en el razonamiento, que la sentencia de apelación tiene en cuenta para atribuir a la madre la guarda de los tres menores con derecho del padre a relacionarse con los hijos en la forma que se establece tanto la condena penal por un delito de amenazas contra el Sr. Jon recaída el día 21 de diciembre de 2021, como la apertura en el mismo año 2021 de unas Diligencias previas contra el padre por un presunto delito de abandono de familia por no haber llevado al colegio a los menores durante las quincenas que los tenía consigo en el curso académico 2020-2021 por temor al contagio de la Covid a personas mayores de su entorno.
1. Como hemos dicho en anteriores resoluciones (STSJC nº 35/2023 de 9 de junio) con cita también de la doctrina del TS, en especial de la Sentencia de 26 de septiembre de 2022 ( ROJ: STS 3402/2022 - ECLI:ES:TS:2022:3402), la falta de madurez y competencia de los menores de edad los sitúan en ocasiones en posiciones de especial vulnerabilidad razón por la que los poderes públicos están obligados actuar en su beneficio y protección, preservándolos de situaciones de riesgo que malogren una deseable inserción futura en el mundo de los adultos, sin repercusiones negativas por las situaciones vividas previamente. Y ello especialmente cuando los riesgos se hallan en su entorno más próximo.
Todo eso teniendo en cuenta que los menores son titulares de derechos, no simples personas objeto de protección jurídica, y, como tales, indiscutibles beneficiarios de todos los derechos humanos según apunta la STC 99/2019, de 18 de julio, FJ 5).
2. En este sentido, el art. 2.1 de la LO 1/1996, de Protección jurídica del menor, establece,
3. A efectos de la interpretación y aplicación en cada caso del interés superior del menor, deben tenerse en cuenta -entre otros- criterios tales como (Art. 2.2): a)
4. El interés superior del menor se configura pues con carácter primordial y como cuestión de orden público, lo que legitima la intervención del Ministerio fiscal en los procedimientos que les afectan, así como la actuación de oficio de los Tribunales y la obligación de que las decisiones judiciales tengan en cuenta su especial interés ( artículos 211-6, 233-8.3, 236-3 y 236-5 del CCC).
5. El legislador estatal, avanzando en la línea de protección a los menores frente a situaciones de violencia, promulga la ley 8/2021, de 2 de junio, por la que modifica el art. 92.7 del Código civil, así como el art. 94 del mismo cuerpo legal.
El primero dice ahora que:
El art. 94 que:
6. La Sala primera del Tribunal Supremo ha cuestionado el automatismo del primer precepto -art. 97.2 referido a la custodia de los menores- ante al Tribunal Constitucional mediante Auto de 11 de enero de 2023 por considerarlo eventualmente incompatible con los art. 10.1 y 39 de la Carta magna, no así en relación con otros artículos como el art. 9 o 14 de la CE. No ha recaído todavía -que sepamos- resolución del TC.
7. Varios parlamentarios cuestionaron también ante el Tribunal Constitucional la supresión del régimen de relaciones personales contemplada en el art. 94 del CC en estos casos. Dicho tribunal resolvió la cuestión en la sentencia del Pleno nº 106/2022, de 13 de septiembre de 2022, pronunciándose a favor de su plena constitucionalidad, rechazando que la norma impusiera un automatismo que no permitiera al juez valorar las circunstancias del caso.
8. En dicha sentencia, después de reconocer el derecho de todo niño "a mantener de forma periódica relaciones personales y contactos directos con su padre y con su madre, salvo si ello es contrario a sus intereses" ( art. 24 CDFUE), también recuerda otros instrumentos internacionales como:
De igual forma, alude la Sentencia a la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos
9. El TC descartó que del contenido del art. 39 CE o de la protección del interés prevalente del menor que resulta de dicho precepto, de los tratados internacionales y de la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, pudiera inferirse - como principio general-
10. El legislador catalán en el ámbito de sus competencias y en la línea del cambio de la legislación estatal, modificó mediante Decreto ley 26/2021, de 30 de nov., posteriormente convalidado, el art. 233-11 cuyos números 3 y 4 pasaron a tener la siguiente redacción.
11. Con anterioridad al Decreto ley, la violencia sobre la mujer también era considerada en el libro II del CCC como motivo bastante para privar de la guarda de los menores, pues el art. 233-11-3 decía que,
Por tanto, la normativa anterior ya impedía otorgar la guarda monoparental o compartida a quien se hallase en esta situación.
12. Considera ahora el legislador que la violencia machista deriva en violencia vicaria, según se deduce de la Exposición de Motivos del Decreto ley [La realidad ha demostrado que esta violencia deriva, indefectiblemente, hacia las hijas y los hijos en la violencia vicaria, de manera que los pone en situación de peligro o de riesgo para su vida].
Afirma el legislador en el punto II de la EM que en la situación que existe en este estado de violencia, las hijas y los hijos siempre son víctimas directas o indirectas, de modo que, en realidad, introduce un factor interpretativo sin que, consecuentemente, en este punto, exista una sustancial modificación.
Ciertamente, si interpretáramos que en ningún caso puede la autoridad judicial valorar la concreta situación de los menores cualquiera que fuese el tipo delictivo aplicado al progenitor afectado o la situación concreta de los menores sujetos a la intervención judicial, esta Sala estaría en condiciones de plantear una cuestión de constitucionalidad en la línea de la formulada por la Sala 1ª del TS en su Auto de 11 de enero de 2023, respecto del primer inciso del art. 233-11.3 del CCC, si bien entendemos que no es lo mismo privar de la posibilidad de otorgar una guarda monoparental o bien una guarda conjunta con un régimen de relaciones personales, que disponer el cese de toda relación afectiva y personal entre el progenitor y sus hijos menores, incluidas estancias, relaciones o comunicaciones.
Ocurre, sin embargo, que no es ese el planteamiento del recurrente.
13. Lo que nos plantea -sin citarla- es la validez de la Disposición adicional única del Decreto ley conforme a la cual
En suma, la propia norma dispone su aplicación a los procedimientos en curso dotando a la misma de efecto inmediato, lo que no viene impedido tampoco en nuestro ordenamiento, según el art. 2.3 del CC.
1. Resolviendo la cuestión que se nos plantea no estimamos que la Disposición adicional indicada sea inconstitucional. En caso contrario, estaríamos obligados ex art. 35 de la LO 2/1979 de 3 de octubre, a plantear la cuestión al alto tribunal, no a prescindir de la norma como al parecer pretende la parte recurrente, dando carta de naturaleza una normativa derogada.
2. Dispone el art. 9.3 de la CE que
El propio Tribunal Constitucional ha interpretado el precepto en doctrina que resume en su Auto de 17-12-2008 en el que, con cita de la STC 112/2006, recuerda que:
3. Debemos indicar aquí que la potestad parental en la que se hallaría integrado el deber del cuidado personal de los menores, según el art. 236-17 del CCC, se configura, más que como un derecho subjetivo, como una función que se ejerce en interés ajeno, el de los hijos menores sometidos a ella, de modo que los derechos-deberes o facultades que integran la potestad parental no se conceden en beneficio de su titular sino de terceros.
4. Difícilmente, entonces, puede concebirse la atribución inicial de la guarda como un derecho consagrado y una situación jurídica agotada, cuando se trata de una relación dinámica que se prolonga durante la vida del menor hasta su mayoría de edad y puede sufrir numerosos avatares.
5. En todo caso, es también doctrina del Tribunal Constitucional, STC 99/2019 de 18 de julio o 81/2021 de 19 de abril, que cuando entran en colisión derechos fundamentales -sería aquí el de seguridad jurídica- frente al superior interés del menor del art. 39 de la CE- es necesario ponderar su preferencia, razón por la cual habríamos de pronunciarnos en favor de la prevalencia del art. 39 de la CE porque el art. 233-11.3 y 4 tiene una finalidad constitucionalmente legítima como es la protección integral de las mujeres y de los menores y es proporcionada en tanto que impide atribuir la guarda al progenitor violento pero no prohíbe -en todos los casos- el mantenimiento de las relaciones personales.
6. Ya hemos dicho antes que forma parte del superior interés del menor la conveniencia de que su vida y desarrollo tenga lugar en un entorno familiar adecuado y libre de violencia.
No podemos olvidar puesto que la trascendencia jurídica de los hechos puede conformar el interés casacional si el interés del menor no ha sido preservado, que el Juzgado de primera instancia tuvo por acreditado, en una valoración de la prueba aceptada por el recurrente en forma expresa, que el padre es agresivo y que el propio menor tiene interiorizada como natural la violencia cuando justifica que el padre le propine una "zurra" cuando no se porta bien.
7. La condena penal al hoy recurrente tuvo lugar el 21 de diciembre de 2021 cuando la norma ya se hallaba en vigor, circunstancia que tiene en cuenta la Audiencia, aunque los hechos fuesen anteriores.
8. En definitiva, la sentencia penal, en la cual se transcriben las amenazas de muerte hacia la madre e incluso la amenaza de volver a los hijos en su contra, así como la apertura de unas diligencias previas por la negativa del padre a llevar a los niños al colegio durante el curso escolar 2020-2021 confirman la conducta agresiva y amenazante del padre, así como la toma de decisiones importantes y perjudiciales para los menores de forma unilateral, habiéndose constatado por demás que la conflictividad familiar ha afectado a la salud psicológica de la hija segunda y ha propiciado una falta de relación del hijo mayor con la madre que no viene justificada por ningún hecho relevante (STSJC 2/2014 de 9 de enero).
En el mismo sentido, el TS, en su sentencia de STS 20 de junio de 2023 ( ROJ: STS 2727/2023 - ECLI:ES:TS:2023:2727) considera en estos casos:
9. Significar, por último, que el hecho de que la madre hubiese firmado un convenio en el que se dispuso la guarda compartida de los menores cuando las amenazas por las que fue condenado el padre en el año 2021 ya se habían producido, en nada puede desvirtuar la decisión de la Sala en tanto que el interés superior de los menores no es disponible por los progenitores como antes hemos indicado.
1. No existe infracción del art. 14 de la CE. El artículo dispone que los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.
Basta leer el artículo 233-11.3 CCC para comprobar que la norma sanciona a todo "progenitor" que incurra en determinadas conductas frente al "otro progenitor", sus hijas o hijos, por lo que no se refiere exclusivamente al progenitor varón. De hecho, esta Sala ya ha aplicado el precepto en un caso en que la progenitora mujer también incurría en las conductas descritas en el artículo.
2. De otro lado, la diversidad legislativa del Estado, no afecta al principio de igualdad, máxime cuando los principios generales atinentes a los derechos fundamentales de los menores vienen establecidos en la LO de Protección jurídica del menor y la legislación del Estado, tras la ley 8/2021, es sustancialmente igual a la catalana en este punto, como antes hemos visto.
No existe discriminación por residir el recurrente en Cataluña.
3. El art. 24 de la CE tampoco ha sido vulnerado pues el recurrente obtuvo una resolución judicial razonada y ajustada a derecho.
4. En cualquier caso, estimamos que en el presente supuesto no se dan las condiciones establecidas por esta Sala de casación para mantener una guarda compartida teniendo en cuenta la extrema conflictividad existente entre los progenitores y que dicha conflictividad ha afectado emocionalmente a los hijos, según se deriva de los hechos que ambas sentencias declaran probados (STSJC 34/2017 de 20 de julio o Autos de 11/12/2020 y 9/12/2021).
Razones todas ellas que nos llevan a desestimar el recurso y a confirmar la Sentencia recurrida.
De conformidad con lo dispuesto en los art. 394 y 398 de la Lec, las costas del recurso se imponen a la parte recurrente con pérdida en su caso del depósito exigido para recurrir.
Se imponen al recurrente las costas de los recursos y se decreta la pérdida de los depósitos constituidos para recurrir, a los que se darán el destino legalmente previsto.
Notifíquese la presente a las partes y con su testimonio remítase el Rollo y las actuaciones a la Sección indicada de la Audiencia.
Así por esta sentencia, definitivamente juzgando, lo pronunciamos, mandamos y firmamos.