Sentencia Civil Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 31/2014 de 18 de Septiembre de 2014

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm. 60

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 18 de setembre de 2014

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 31/2014 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona en el rotlle d'apel·lació núm. 410/13 arran de les actuacions de judici verbal núm. 834/12 seguides davant del Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Figueres. Don. Luis María hi ha interposat sengles recursos, representat pel procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest i defensat pel Lletrat Sr. Jorge Sánchez Rodríguez. Don. Abelardo , part contra la qual es recorre en aquest procediment, ha estat representat pel procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellòs i defensat per ell mateix.

Antecedentes

PRIMER. El procurador dels tribunals Sr. Felipe Luis Fernández Cuadros va actuar en representació Don. Abelardo per formular la demanda de judici verbal núm. 834/12 al Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 4 de juny de 2013 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que estimando la demanda interpuesta por el procurador D. Felipe Luis Fernández Cuadros, en nombre y representación de D. Abelardo , debo acordar y acuerdo el desahucio por precario de D. Luis María , quien debe dejar libre y a la entera disposición del actor el piso ubicado en CALLE000 , NUM000 , NUM001 NUM002 de la localidad de Cadaqués, con apercibimiento de lanzamiento en caso de no efectuarlo dentro del plazo legal así como al pago de las costas del procedimiento'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar-hi un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2a de l' Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència en data 10 de gener de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'Que desestimamos el recurso de apelación formulado por la Procuradora Dña. IRENE GUMÀ TORRAMILANS, en nombre y representación de D. Luis María , contra la Sentencia de fecha 4/6/2013, del JUZGADO DE PRIMERA INSTANCIA 4 FIGUERES dictada en los autos de juicio verbal (desahucio precario - 250.1.2) nº 834/2012, de los que el presente rollo dimana, y confirmamos dicha resolución, con imposición a la parte recurrente de las costas de esta apelación'.

TERCER. Contra aquesta Sentència, la representació processal del Sr. Luis María va interposar-hi un recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per mitjà de la provisió de 22 d'abril de 2014 es van traslladar a les parts personades les possibles causes d'inadmissió del recurs interposat, les quals van formular les al·legacions que van estimar oportunes. Per mitjà de la interlocutòria de 22 de maig de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre a tràmit, excepte el segon motiu del recurs de cassació, els recursos interposats, la qual cosa es va traslladar a la part contra la qual es recorre i personada perquè formalitzés la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà de la provisió de 7 de juliol de 2014 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 4 de setembre de 2014.

Ha estat ponent la Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués.

Fundamentos

PRIMER. Contra la Sentència dictada en data 10 de gener de 2014 per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, en el rotlle d'apel·lació núm. 410/13 , que dimana del judici de desnonament per precari seguit entre Don. Abelardo i Don. Luis María , la defensa del demandat Sr. Luis María hi interposa un recurs extraordinari per infracció processal i de cassació.

En el recurs extraordinari per infracció processal es diu vulnerat l' art. 43 de la LEC 1/2000 perquè el recurrent estima que l'Audiència Provincial havia d'haver suspès aquest procediment fins a la conclusió del procediment ordinari núm. 845/2013 seguit davant el Jutjat de Primera Instància núm. 34 de Barcelona entre les mateixes parts, i en el qual es discuteix la validesa i eficàcia del dret de retenció constituït unilateralment pel Don. Luis María en data 7 de maig 2013, així com la procedència del pagament de les obres realitzades a l'immoble cedit, i en l'únic motiu del recurs de cassació per interès cassacional admès per la Sala es denuncia la infracció de l' article 111-2,1 i 2 així com de l ' article 569-3, tots ells del Codi civil de Catalunya (CCCat ) en relació amb la doctrina legal establerta per aquesta Sala en les sentències d'1.3.1993 ; 8.5.2003 i 19.2.2004 .

D'acord amb la disposició final 16a de la LEC , escau entrar en primer lloc a l'estudi del recurs extraordinari per infracció processal i, depenent del resultat, abordar o no el recurs de cassació.

Abans d'entrar en el que constitueix pròpiament objecte del debat, convé establir els antecedents necessaris per comprendre'l degudament, els quals es dedueixen dels fets no discutits en les actuacions i dels que la Sentència d'apel·lació estima provats i que han de ser mantinguts en aquest grau processal, ja que el recurs extraordinari per infracció processal formulat no es refereix a aquests.

SEGON. Breu resum d'antecedents

1. Don. Abelardo , propietari de l'edifici situat al CALLE000 , núm. NUM000 , de la localitat de Cadaqués i de tots els seus departaments no dividits en propietat horitzontal, va anar cedint-ne l'ús d'alguns als seus fills a mesura que s'independitzaven o formaven una nova família. Amb tot, el Sr. Abelardo continuava fent-se càrrec de les despeses de l'edifici.

2. Segons el fonament jurídic 5è de la Sentència impugnada, l'ús de l'apartament situat a la planta NUM001 NUM002 va ser cedit al demandat per l'actor l'any 1988 de manera graciosa, gratuïta i tolerada, i era conegut i assumit pel Sr. Luis María que la cessió es feia amb plena facultat de revocar-la al seu arbitri. La Sentència descarta promeses de donació o successòries i l'existència de qualsevol títol real o obligacional en la cessió.

3. Don. Luis María té el domicili habitual a Barcelona, mentre que utilitza l'apartament de Cadaqués fonamentalment en períodes de vacances. És propietari d'un apartament i de la meitat indivisa d'un altre, tots dos situats també a Cadaqués.

4. Entre els anys 2006 i 2007 el Sr. Abelardo va modificar alguns departaments afegint major superfície a l'ocupat pel demandat, i va sufragar les obres d'ampliació necessàries per poder-hi viure, sens perjudici que el Sr. Luis María decidís introduir obres d'acabats de molta qualitat en interiors segons la seva conveniència i diferents de la resta de la finca (FJ 4t de la Sentència impugnada).

5. L'any 2012 el Sr. Abelardo , al·legant raons de necessitat econòmica, va requerir el seu fill perquè desallotgés l'apartament.

6. Davant la negativa d'aquest a deixar l'apartament, el Sr. Abelardo va formular la demanda de desnonament per precari a l'empara de l' art. 250.1.2n de la LEC . El Sr. Luis María va ser citat el 28 de gener de 2013.

7. El dia 7.5.2013 el Sr. Luis María va comparèixer davant del notari i va constituir a l'empara de l' art. 569,3 del CCCat un dret de retenció sobre l'immoble per un crèdit de 184.826 euros en què valorava les reformes fetes a l'apartament l'any 2006.

8. A l'acte del judici verbal del precari el Sr. Luis María va fer valer, juntament amb altres defenses, l'existència d'un dret de retenció sobre la finca.

9. L'actor Sr. Abelardo es va oposar al dret de retenció constituït i va formular, d'acord amb l' art. 569-5,1 del CCCat la pertinent demanda d'oposició, procediment que segueix el Jutjat de Primera Instància núm. 34 de Barcelona i que no ha conclòs.

10. En data 4.6.2013 el Jutjat de Figueres dicta sentència en què estima la demanda de precari presentada pel Sr. Abelardo . El Sr. Luis María recorre en apel·lació contra la resolució judicial i en comparèixer davant l'Audiència Provincial el 8.10.2013 sol·licita, tenint en compte l'existència del procediment ordinari indicat, la suspensió del procés a l'empara de l' art. 43 de la LEC per prejudicial civil, pretensió que va ser rebutjada per mitjà de interlocutòria de la Sala d'apel·lació en data 21.11.2013.

11. La Sentència de l'Audiència va confirmar la decisió de la Sentència de primera instància. Va rebutjar l'existència de qualsevol títol jurídic per a l'ocupació i, seguint el criteri de l'STSJC de 26.6.2008, va declarar que el precarista no té possessió que el legitimi per a la retenció i va ratificar la decisió de no suspendre el procediment.

12. Contra l'esmentada Sentència el demandat ha formalitzat, com ja s'ha exposat, un recurs extraordinari per infracció processal i de cassació.

TERCER. Recurs extraordinari per infracció processal

L' article 43 de la LEC estableix en el seu paràgraf primer que «Quan per emetre resolució sobre l'objecte del litigi sigui necessari decidir respecte a alguna qüestió que, al seu torn, constitueixi l'objecte principal d'un altre procés pendent davant el mateix o diferent tribunal civil, si no és possible l'acumulació d'interlocutòries, el tribunal, a petició de les dues parts o d'una d'elles, oïda la contrària, pot decretar mitjançant interlocutòria la suspensió del curs de les actuacions, en l'estat en què es trobin, fins que finalitzi el procés que tingui com a objecte la qüestió prejudicial.»

Aquest precepte guarda relació amb la que s'ha anomenat litispendència impròpia o prejudicialitat civil, que es produeix, com recorda l' STS Sala 1a de 22 de març de 2006 , quan hi ha connexió entre l'objecte dels dos processos, de manera que el que es decideixi en un d'ells resulti antecedent lògic de la decisió d'un altre, amb la possibilitat de dues decisions contradictòries (en aquest sentit, Sentència TS Sala 1a 121/2011, de 25 febrer , i les que s'hi citen) amb la finalitat d'impedir que el segon procés finalitzi amb una sentència sobre el fons ( Sentència TS Sala 1a 539/2010, de 28 juliol o STS 29.12.2011 ).

La litispendència, com a institució tutelar de la cosa jutjada, i la cosa jutjada despleguen els seus efectes en un segon procés per evitar que s'adoptin pronunciaments contradictoris en les resolucions judicials, la qual cosa seria incompatible amb el principi de seguretat jurídica que inclou la legítima confiança dels justiciables a obtenir per a una mateixa qüestió una mateixa resposta dels tribunals, fet que tindria incidència en el dret a l'obtenció de la tutela judicial efectiva que reconeix l' article 24.1 de la Constitució espanyola ( STS Sala 1a d'11.3.2011 ).

Doncs bé, en aquest cas no escau apreciar la prejudicialitat que es pretén.

És cert que no constitueix una raó insalvable atesa la finalitat de l'excepció (encara que sigui un supòsit improbable) que el que es discuteixi en el segon procediment sigui antecedent necessari per resoldre el primer, però el fet cert és que en aquest cas: a) el segon procés ha estat provocat artificialment pel mateix demandat, que després de la citació a termini del primer i abans del judici verbal va formalitzar el dret de retenció sobre l'immoble, la qual cosa va obligar el demandant a presentar per evitar els efectes previstos a l' article 569-7 del CCCat (la realització de la cosa per fer efectiva la garantia) una demanda d'oposició a aquell ( STS Sala 1a d'1.7.2013 ); b) és aquest procediment, de caràcter plenari i els pronunciaments del qual produeixen ara l'efecte de cosa jutjada, el que haurà de produir efectes prejudicials en el posterior.

En efecte, l' article 250.1.2n de la LEC estableix que cal seguir pel procediment de judici verbal les pretensions en les quals es procuri la recuperació de la plena possessió d'una finca rústica o urbana, cedida en precari, pel propietari, usufructuari o qualsevol altra persona amb dret a posseir l'esmentada finca. Per això en el procediment ha d'examinar-se el títol que oposa el demandat, l'origen de la seva possessió material sobre la cosa i, en definitiva, la seva obligació de lliurament al demandant.

És per això que el recurs extraordinari per infracció processal ha de decaure.

QUART. Recurs de cassació

En l'únic motiu del recurs de cassació admès, el recurrent addueix la infracció de l' article 111-2,1 i 2, així com de l ' article 569-3, tots ells del Codi civil de Catalunya en relació amb la doctrina legal establerta per aquesta Sala en les sentències d'1.3.1993 , 8.5.2003 i 19.2.2004 .

Doncs bé, el recurs no pot ser acollit perquè no és aplicable al cas la doctrina que s'estableix en aquelles. L' article 111-2 del CCCat disposa que el dret civil de Catalunya ha d'interpretar-se i integrar-se d'acord amb els principis generals que l'informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana i que, en especial, a l'hora d'interpretar i aplicar el dret civil de Catalunya han tenir-se en compte la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no modificades pel present Codi o altres lleis. L'una i l'altra poden ser invocades com a doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació.

N'hi ha prou amb analitzar els supòsits de fet de les sentències citades i aportades pel recurrent per comprovar que totes es troben dictades en supòsits d'accessió en interpretació de l'art. 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Ja es va posar de manifest en la interlocutòria de la Sala de 22.5.2014 que l' STSJC d'1.3.1993 es referia a la construcció d'una granja en sòl aliè; l' STSJC de 8.5.2003 a la construcció d'una segona planta sobre la volada d'una finca; l'STSJC de 19.6.2006 a la construcció també de tota una planta sobre la volada de la finca aliena.

L' art. 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya va ser derogat per la Llei 25/2001, de 31 de desembre , el qual, tal com assenyalava el seu preàmbul, únicament establia el principi general de l'accessió a favor de la persona propietària del sòl i el dret de retenció.

Ara la figura es troba regulada extensament en els articles 542-1 al 542-19 del CCCat , que, si s'escau, resultarien aplicables perquè ho ordena la disposició transitòria tercera de la Llei 5/2006, de 10 de maig .

L'accessió suposa una forma d'adquirir el domini del que s'ha edificat en sòl aliè. Així s'infereix amb claredat de la denominació del títol IV, capítol II de la secció II del llibre V del CCCat quan es refereix a l'accessió com una dels maneres d'adquisició exclusives del dret de propietat i del contingut de l'article 542-1 , en el qual es llegeix que: 'La propietat d'un bé atribueix el dret a adquirir, per accessió, allò que se li uneix, amb l'obligació de pagar, si escau, la indemnització que correspongui.'

Doncs bé, encara que en alguna ocasió excepcional (així l' STSJ de 19.2.2004 , en la qual es va aplicar la normativa relativa al dret de retenció corresponent a l'accessió en un supòsit d'obres realitzades per un matrimoni al qual els pares havien cedit l'ús d'una casa per constituir el seu habitatge familiar tractant-se d'obres encarregades en part pel propietari de l'edifici) s'hagi acudit a l'institut de l'accessió per resoldre litigis plantejats entre familiars en relació amb habitatges cedits per constituir la seu familiar dels fills en la qual s'havien fet importants obres de condicionament, és cert que el TSJC, ja en la Sentència de 10.5.1993 , 25.10.1993 -FJ 5-, STSJC de 9.12.2002 o 1.3.2005 , tenia establert que les normes sobre l'accessió no eren adequades per resoldre les qüestions relacionades amb la liquidació de les millores en supòsits de pèrdua de la possessió, la qual cosa resulta lògica en la mesura en què en l'accessió la possessió la té qui ha construït l'edifici sobre el sòl aliè per motius de l'esmentada construcció, i el propietari del sòl no accedeix a la seva propietat si no abona la indemnització corresponent al qui va construir o va edificar de bona fe, mentre que en el precari el que se cedeix és un immoble ja construït, i es pot plantejar el conflicte en relació amb les obres de conservació o millora que sobre la cosa cedida hagi realitzat el seu tenidor material.

Així doncs, no existeix infracció de la doctrina legal citada.

Tampoc no s'ha infringit l' article 569-3 del CCCat relatiu al dret de retenció.

El dret de retenció és la facultat que exerceix el legítim posseïdor d'un ben aliè per, un cop arribat el moment d'haver de retornar- lo a qui correspongui, retenir-lo en el seu poder fins que no sigui satisfet el crèdit del qual és titular i que s'ha generat en relació amb el bé posseït.

Des dels temps del dret romà la legislació relativa al dret de retenció tant en el Codi civil (CC) com en el dret civil català ha estat fragmentària i asistemàtica: regeix en casos concrets, així en el derogat art. 278 de la Compilació en el supòsit d'accessió.

Actualment els diferents ordenaments jurídics regulen el dret de retenció de formes variades: n'hi ha que ho fan en forma general o sistemàtica, mentre que d'altres ho fan en forma casuística; en alguns casos es configura com un dret personal i en altres real; en algunes legislacions s'afegeix al dret de retenció la facultat de realització del bé amb preferència de crèdit o sense; en alguns casos el dret solament pot recaure sobre béns mobles i en altres es reconeix també per als immobles.

En el CC la regulació és casuística i es troba repartida en diferents preceptes. Per contra, el legislador català va iniciar amb la primerenca Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garanties possessòries sobre cosa moble, una regulació més moderna i sistemàtica de la figura, encara que la va limitar als béns mobles. Posteriorment la Llei 19/2002, de 5 de juliol, dels drets reals de garantia va reforçar la figura estenent-la també als béns immobles. El llibre V del CCCat va mantenir la configuració del dret de retenció de l'any 2002 i en va simplificar la regulació.

L' article 569-3 del CCCat disposa ara que els posseïdors de bona fe d'un bé aliè, moble o immoble, que l'hagin de lliurar a una altra persona, poden retenir la seva possessió en garantia del pagament dels deutes a què es refereix l'article 569-4 fins al pagament complet del deute garantit.

L'objectiu del dret de retenció és mantenir-se en la possessió d'una cosa que ja es tenia legítimament i que des que es constitueix per forçar el pagament del crèdit muda el concepte possessori passant de posseïdor a retenidor.

Ja vam dir en l'STSJC de 26.6.2008, referida a la legislació anterior (Llei 19/2002), que el dret de retenció es regula com un dret de naturalesa real, que, des de la seva constitució, resulta oposable erga omnes. Es tracta d'un dret de caràcter accessori de l'obligació que es constitueix per garantir el compliment d'un crèdit preexistent del qual depèn, i és constituït unilateralment pel retenidor amb independència de la voluntat del propietari. Així mateix, el creditor, des que formula la seva pretensió de retenció, modifica el seu anterior estat possessori i ja no posseeix la cosa en virtut d'una relació jurídica que l'habilitava prèviament per posseir-la, sinó que ha modificat la seva situació i passa a tenir-la en concepte de retenidor.

Dos són els pressupòsits necessaris perquè pugui parlar-se de dret de retenció conforme a les previsions de l' art. 569-3 del CCCat : a) que es tracti d'un posseïdor de bona fe; i b) que concorrin alguna de les obligacions que puguin originar la retenció, ja que el dret és de configuració legal i no escau més que en els supòsits expressament previnguts en l'art. 569,4.

El concepte de posseïdor també el trobem ara en el llibre V del CCCat.

L'article 521-1 defineix què s'ha d'entendre per possessió en dir en el paràgraf primer que 'la possessió és el poder de fet sobre una cosa o un dret, exercit per una persona, com a titular, o per mitjà d'una altra persona', i el paràgraf 2 aclareix que 'l'exercici d'un poder de fet sobre una cosa o un dret sense la voluntat aparent externa d'actuar com a titular del dret o la tinença amb la tolerància dels titulars són supòsits de detenció, la qual només produeix els efectes que per a cada cas concret estableixen les lleis'.

La possessió en el dret civil de Catalunya segons els seus antecedents legislatius es configura com un fet protegible sobre la base que publicita un dret que ha de tenir com a conseqüència la continuïtat de la possessió.

Encara que el legislador minimitza la distinció entre possessió i detenció, transsumpte de la distinció romana entre el corpus o aprensió material de la cosa i l'animus o voluntat d'executar els actes materials en qualitat de titular d'un dret, el fet cert és que tal com disposa l' art. 521-1,2 del CCCat , l'exercici d'un poder de fet sobre una cosa o un dret sense la voluntat aparent externa d'actuar com a titular del dret o la tinença amb la tolerància dels titulars són supòsits de detenció, que no té els mateixos efectes que la possessió, sinó únicament els que les lleis els reconeixen (particularment el dret a la protecció possessòria enfront de pertorbacions de fet ex art. 522-7 CCCat ).

En el cas que s'enjudicia, la Sentència objecte de recurs afirma que la tinença de la cosa per part de l'avui recurrent va ser a títol de precari, és a dir, per cessió merament tolerada i resoluble per part del legítim posseïdor, sense actes externs per part del detentor d'actuació com a titular de cap dret sobre la cosa, raó per la qual resulta aplicable la doctrina que vam establir en la Sentència de 26.6.2008, conforme a la qual per ser declarat com a retenidor ha de partir-se de la preexistència d'una situació possessòria eficaç i vàlida sobre la cosa, de tal manera que qui no la tingui i sigui de bona fe en no poder intervertir el seu estat possessori, no podrà estimar-se el dret de retenció com a dret accessori i de naturalesa real enfront de qui pretén recuperar-la, per la qual cosa no es reconeix en els casos de cessió a precari.

Per tot el que s'ha raonat, cal confirmar la Sentència impugnada i desestimar també el recurs de cassació formulat en contra.

CINQUÈ. No s'imposen les costes dels recursos, ja que poden haver-hi dubtes de dret sobre les qüestions debatudes ( articles 394 i 398 de la LEC 1/2000 ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMAR els recursos extraordinari per infracció processal i de cassació interposats per la representació processal del Sr. Luis María contra la Sentència de data 10 de gener de 2014, dictada per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, en el rotlle d'apel·lació núm. 410/13 , la qual es confirma íntegrament, sense fer expressa imposició de les costes causades i amb pèrdua dels dipòsits constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència l'han signat i publicat avui els magistrats que l'han dictat. En dono fe.