Sentencia Contencioso-Administrativo Nº 234/2018, Tribunal Superior de Justicia de Baleares, Sala de lo Contencioso, Sección 1, Rec 204/2016 de 07 de Mayo de 2018

Encabezamiento

T.S.J.ILLES BALEARS SALA CON/AD PALMA DE MALLORCA

SENTENCIA: 00234/2018

SENTÈNCIAnúm. 234

Il lès. Srs. Palma, a 7 de maig de 2018 PRESIDENT:

Gabriel Fiol Gomila. MAGISTRATS:

Pablo Delfont Maza.

Carmen Frigola Castillón.

VISTES per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears les actuacions número 204 de 2016, dimanants del recurs contenciós administratiu seguit entre parts, d'una, com a demandant, el Sr. Estanislao , representat pel procurador dels Tribunals Sr. Abraham Mora i assistit per l'advocat Sr. Barceló Femenias, i, d'altra, com a Administració demandada, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, representada i assistida pel seu advocat. En la qualitat de part codemandada ha intervingut la companyia asseguradora Zurich España Cia de Seguros y Reaseguros, representada pel procurador Sr. Perelló Alorda i dirigida pel lletrat Sr. Asensi Pallarés.

L'objecte del recurs és la resolució dictada el dia 21 de març de 2016 per la consellera de Salut del Govern Balear desestimant la reclamació patrimonial formulada pel Sr. Estanislao per danys i perjudicis derivats de l'assistència prestada a l'Hospital Son Llàtzer de Palma (Mallorca).

La quantia es fixà en 428.047,82 €.

El procediment seguit ha estat el del tràmit previst a la Llei Jurisdiccional 29/1998.

L'Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila, President de la Sala, en qualitat de magistrat ponent, expressa el parer del Tribunal.

Antecedentes

1r.- Interposat el recurs en el termini prefixat en la Llei Jurisdiccional se li donà el tràmit processal adequat, ordenant-se reclamar l'expedient administratiu i anunciar la seva incoació.

2n.- Rebut l'expedient administratiu es va posar de manifest en Secretaria a la part recurrent perquè formalitzés la demanda. La referida demanda fou deduïda dins el termini legal al legant-se en ella els fets i fonaments de dret que s'estimaren necessaris en ordre a les seves pretensions i interessant de la Sala que es dictés sentència estimatòria del recurs per ser contraris a l'ordenament jurídic els actes administratius impugnats.

3r.- Donat trasllat de l'escrit de demanda a les representacions de l'Administració demandada i de l'asseguradora codemandada perquè la contestessin, així ho varen fer en temps i forma, oposant-se a ella i suplicant que es dictés sentència confirmatòria dels actes administratius recorreguts.

4r.- A través del corresponent Acte es rebé el plet a prova que devia versà sobre els punts de fet interessats per les parts actora i codemandada. Proposta i admesa que fou en forma, es practicà amb el resultat que és de veure en les actuacions.

5è.- Per provisió es declarà conclosa la discussió escrita i el període probatori, ordenant-se portar les actuacions a la vista, amb citació de les parts per a sentència, acordant que aquestes formularan les conclusions per escrit; cosa que així varen fer, i s'assenyalà a continuació, per a la votació i decisió, el dia 13 de març de 2018.

Fundamentos

PRIMER.- Hem assenyalat a l'encapçalament, que la revisió jurisdiccional ho era de la resolució dictada el dia 21 de març de 2016 per la consellera de Salut del Govern Balear desestimant la reclamació patrimonial formulada pel Sr. Estanislao per danys i perjudicis derivats de l'assistència que li fou prestada a l'Hospital Son Llàtzer de Palma (Mallorca).

Lesions, seqüeles i perjudicis morals de familiars i necessitat d'ajuda de tercera persona que l'actor avalua, i així expressament ho sol licita a la pètita de la demanda, en la quantitat de 428.047,82 €. Quantitat amb més la derivada dels corresponents interessos legals guanyats que hauran de ser els fixats per l' article 20 de la Llei de Contractes de Segur per part de l'asseguradora i la imposició de costes processals.

Tot, afirma, per una mala praxis mèdica. Mala praxis derivada, segons el recurrent, que pateix un síndrome de coa de cavall, com a conseqüència directa d'haver-li administrat una anestesia intraespinal per una intervenció de genoll quan resultava que ell havia sol licitat una anestesia total.

La resolució recorreguda que va denegar l'esmentada reclamació admet l'existència d'un nexe causal entre els danys patits i l'actuació de l'administració; no obstant, entén que no hi ha concurrència del requisit d'antijuridicitat. Veiem els fets:

1r.- El dia 25 de juliol de 2013 el Sr. Estanislao , de 68 anys d'edat, va ingressar a l'hospital de Son Llàtzer de Palma per tal que es dugés a terme una intervenció quirúrgica expressament concertada en tant havia que efectuar una substitució rotuliana en el seu genoll dret. En concret, la implantació d'una pròtesi total en tant presentava artrosis femorotibial derivat d'altra intervenció quirúrgica prèvia de meniscectomia més luxació rotuliana.

2n.- L'anestèsia practicada fou la locoregional neuroaxial, és a dir, la intraespinal, tot i a pesar de l'oposició del Sr. Estanislao tal com ve corroborat a les actuacions per la prova practicada.

El recurrent va estar ingressat a l'al ludit hospital de forma ininterrompuda fins el dia 4 de novembre de 2013, data en la qual fou derivat a l'Institut Guttman de Barcelona. En ell hi va estar fins el dia 13 de desembre següent. Tot degut al fet que estava afectat de lesió de coa de cavall complerta i, a l'informe del referit Institut, podem llegir: 'secundaria a toxicidad por anestesia intraespinal, realizada por cirugia de rodilla el 25-7-2013'.

3r.- El Servei d'Anestèsia de Son Llàtzer va emetre informe que, a més de constar expressament a l'expedient administratiu, folis 117 i 119, fou recollit per la resolució administrativa que va desestimar la pretensió del recurrent. En ell, on consten els fets i també ho transcrivíem, es deia el següent:

'A las 11 h 58 min del día 25 de julio, tras profilaxis antibiótica y una sedación mínima de midazolam 2,5 mg intravenosos, se indicó la práctica de la punción combinada epidural- intradural con el paciente sentado en el espacio L3-L4 bajo condiciones de asepsia y material estéril

Toda la técnica anestésica se realizó sin incidencias. Poco antes de finalizar la intervención se administró dexketoprofeno 50 mg intravenoso para efecto antiinflamatorio. El paciente fue trasladado a la sala de reanimación post-anestésica.

El paciente ingresó en la Unidad de Reanimación Post-Anestésica (URPA) bajo bloqueo anestésico residual. Pasadas las 2 horas se inició infusión continua por el catéter epidural de una solución preparada por el servicio de farmacia del hospital de Levobupivacaina 0.1% + fentanest 2 mcg/ml mediante sistema de PCA (Analgesia Controlada por el Paciente) a un ritmo de 4rn1/h con bolos activados por el paciente de 5 mi, intervalo de cierre de 15 minutos, máximo 3 bolos a la hora. El paciente fue dado de alta de la unidad con capacidad de mover las extremidades (escala de bloqueo modificada de Bromage de 4 -capacidad de flexión total de rodillas-). Se trasladó a la sala de hospitalización de traumatología.

En el control de la Unidad de Dolor Agudo (UDA) de esa misma tarde consta que el paciente no presentaba sensación de acorchamiento de las extremidades inferiores. En el control de las 10h 15 min del día siguiente (26 de julio) tampoco se constataron signos de alarma. Hacia las 19 horas de ese mismo día al pase de visita vespertino de la enfermera de la UDA se apreció acorchamiento de la extremidad contralateral a la intervenida por lo advirtió al equipo de anestesiología de guardia, que realizó una exploración neurológica básica, decidió interrumpir la infusión de medicación analgésica por el catéter epidural, y la retirada de éste tras un control previo de la coagulación. Se pospuso la administración de la siguiente dosis de enoxaparina según los intervalos de seguridad recomendados. El acorchamiento y la pérdida de fuerza de la extremidad inferior izquierda se atribuyeron al efecto intrínseco de la infusión de anestésico local epidural, esperando una reversión del bloqueo en las siguientes horas.

Al día siguiente, 27 de julio de 2013 se revaloró neurológicamente de nuevo al paciente constatando la pérdida de fuerza y de sensibilidad de la extremidad inferior izquierda pero con tendencia a la mejoría por lo que se atribuyó a un síndrome de irritación radicular transitoria subsidiario de observación clínica y control de evolución.

El día 28 de julio al constatar el empeoramiento de los síntomas neurológicos se realizó TC de columna urgente por descartar síndrome compresivo y se contactó con el servicio de neurología que recomendó la realización de RMN (Resonancia Magnética Nuclear) dorso- lumbar preferente que se realizó al día siguiente (29 de julio de 2014).

Ante la normalidad del estudio de RMN el neurólogo orientó el diagnóstico hacia una neurotoxicidad por anestésicos locales, en este caso la bupivacaina con una buena evolución inicial, pero ante el deterioro posterior, pautó tratamiento empírico con corticoides que se completó.

A partir de entonces siguió control multidisciplinar -traumatología, neurología, y rehabilitación de forma continuada- así como de otras especialidades para control y tratamiento de las diversas complicaciones que sufrió el paciente durante su ingreso.

Los hallazgos conjuntos de la RMN de control realizada el 14 de agosto de 2013 y del estudio electromiográfico y efectroneurográfico (EMG) del 16 de agosto de 2013 confirmaron la presencia del déficit plurirradicular secundario a aracnoiditis afectando a las raíces de la cola de caballo.

El 4 de noviembre de 2013 fue trasladado al Institut Guttmann'.

4t.- Als folis 204 i 205 de l'expedient hi ha altra informe en relació a l'avaluació anestèsica del pacient Sr. Estanislao . En ell es pot llegir:

'donde la anestesista MARIA SANABRA LOEWE hace constar claramente en los antecedentes quirúrgicos que el paciente había tenido 6 cirugías de rodilla tras accidente (AG-(ANESTESIA GENERAL) en todas ellas y como observaciones que 'paciente prefiere AG' y que en 'observaciones sucesivas' que a partir de ahora debe tenerse en cuenta que 'paciente prefiere AG, muy aprensivo, siempre le han hecho AG para cirugías de rodilla'.

Malgrat tot, però, uns folis després, 209 i següents apareix la signatura del Sr. Estanislao a un consentiment informat del Servei d'Anestèsia, del dia 11 de juliol de 2013, on no apareix específicament que l'anestesia havia de fer-se d'una o altra manera - general o epidural -. És més, hi ha una explicació genèrica al voltant de les dues tècniques possibles i la sedació. En cap moment es diu quina s'aplicarà.

5è.- A la vegada, en els folis 238 i següents hi trobem altre full de consentiment informat, on, i sense la signatura del Sr. Estanislao , es parla d'un consentiment en relació al procediment o tractament quirúrgic de pròtesi de genoll. L'escrit ve datat al dia 15 de maig de 2013, anterior en dos mesos a la intervenció realitzada. Escrit elaborat pel Servei de Traumatologia on la única referència és la de que l'anestèsia, a n'aquests casos, és la general.

SEGON.- La part actora qüestiona la desestimació efectuada per la resolució administrativa recorreguda en la mesura que entén, i així ho afirma, que no hi va haver una informació sobre els riscos derivats de la intervenció quirúrgica a la qual es va sotmetre. Riscos en funció de l'anestèsia que se'l va practicar que no era la per ell interessada. En concret, a partir de la constància, afirma, que l'actor tan sols admetia l'anestèsia general.

Interessa una indemnització total de 428.047,28 € que desglossa de la manera següent:

1r.- Per estada en establiment hospitalari, 142 dies a raó de 71,63 €: 10.171,46 €.

2nr.- Seqüeles per síndrome complert de cola de cavall, on s'inclouen els trastorns motors, sensitius i d'esfínters, impotència i disfunció erèctil, amb un total de 55 punts a 1.222,58 €, és a dir, igual a 77.413,36 €.

3r.- Per un factor de correcció d'incapacitat permanent absoluta, 150.463 €.

4t.- Perjudicis morals de familiars valorats en 70.000 €.

5è.- Necessitat d'ajuda d'una tercera persona (parcial) per un import de 120.000 €.

La part demandada es va oposar a la pràctica de la prova sol licitada per l'actora, i

,més en concret a la primera de les interessades com a medi i referida a la d'interrogatori de l'Administració demandada. Ella, en canvi, no va sol licitar la recepció del plet a prova. La part codemandada si que ho va sol licitar per tal d'acreditar la informació, l'adequació en l'acte anestèsic i el diagnòstic i tractament de les complicacions.

TERCER.- Sense necessitat d'analitzar i argumentar ara sobre la doctrina de la responsabilitat patrimonial referida als casos de caire general ens hem d'endinsar, en canvi, en el què és, pròpiament, la responsabilitat patrimonial sanitària amb l'afirmació inicial que el servei públic sanitari ha de procurar sempre la curació del pacient.

És una obligació de medis i no una obligació de resultats; per tant, s'ha de partir que no tot resultat que succeeixi per l'atenció prestada es pot imputar a l'Administració sanitària, amb l'excepció, clar està, que la pràctica mèdica sigui incorrecta conforme a l'estat actual de coneixements. Reflexió i afirmació que serveis tant pel que fa al tractament que es dispensa com al de diagnòstic.

Tal i com vàrem recollir, entre d'altres, a la sentència núm. 221 de 30 de maig de 2017 , actuacions 272/2015, en tesi que cal reiterar:

'como ha puesto de manifiesto la jurisprudencia del Tribunal Supremo y la doctrina del Consejo de Estado, conviene tener en cuenta también que para estimar las reclamaciones de indemnización en materia de responsabilidad patrimonial sanitaria, no resulta suficiente con que la existencia de la lesión se derive de la atención de esos servicios sanitarios, porque ello llevaría a configurar la responsabilidad administrativa de forma objetiva o por el resultado. Ya hemos dicho y lo hemos reflejado en la Sentencia nº 606/2012 de 4 de septiembre , que la medicina no es una ciencia de resultados, sino de medios, y la Administración, a lo que se compromete frente al paciente, es a poner a su disposición cuantos medios diagnósticos y terapéuticos sean necesarios y existen para curar, mejorar o paliar su enfermedad o dolencia.

Esa obligación de poner al servicio del paciente todos los medios, viene desglosada por la Jurisprudencia en los siguientes deberes:

-Utilizar cuantos medios conozca la ciencia médica y estén a su disposición en el lugar donde se produce el tratamiento.

-Informar al paciente del diagnóstico de la enfermedad y del pronóstico.

-Continuar el tratamiento al enfermo hasta que pueda ser dado de alta advirtiendo de los riesgos del abandono del tratamiento'.

Una i altra vegada ens hem anat pronunciant sobre la doctrina que fonamenta les reclamacions de responsabilitat patrimonial sanitària. Per no fer-ne una cita exhaustiva, citarem, tan sols, la sentència núm. 115 de 9 de març de 2016 , dictada per aquest Tribunal a les actuacions 388 de 2014. Veiem:

'La pretensión indemnizatoria no se puede hacer descansar sin más en la doctrina del carácter objetivo de la responsabilidad de la Administración, como si ello supusiera obligación de indemnizar siempre que el daño tuviese su origen en una intervención administrativa. En este punto, y en particular para los supuestos de responsabilidad sanitaria, la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común ha sido modificada en su art. 141 por la Ley 4/1999 , de modo que a su primer párrafo que rezaba: 'Sólo serán indemnizables las lesiones producidas al particular provenientes de daños que éste no tenga el deber jurídico de soportar de acuerdo con la Ley', se le ha añadido: 'No serán indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquellos, todo ello sin perjuicio de las prestaciones asistenciales o económicas que las leyes puedan establecer para estos casos', con lo que el principio de la 'responsabilidad objetiva' no alcanza para cubrir supuestos imprevisibles o inevitables, de tal modo que si los informes de la Administración atribuyen tal carácter a lo sucedido, sólo la prueba en contrario puede conducir a la estimación de la pretensión del particular'.

És rellevant, als dits efectes, la sentència dictada per la Sala Tercera del Tribunal Suprem el dia 14 d'octubre de 2002, en especial quan al 7è dels fonament de dret, digué:

'Aunque en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración sanitaria tiene una importancia secundaria si la actuación del servicio médico ha sido correcta o incorrecta, lo cierto es que tal apreciación permite, en primer lugar, determinar con alto grado de certeza la relación de causalidad y, en segundo lugar, concluir si el perjuicio sufrido por el paciente es o no antijurídico, es decir si éste tiene o no el deber jurídico de soportarlo, ya que, según la jurisprudencia tradicional, ahora recogida por el precepto contenido en el artículo 141.1 de la Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común redactado por Ley 4/1999, no son indemnizables los daños que se deriven de hechos o circunstancias que no se hubiesen podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existente en el momento de producción de aquéllos'.

I segueix dient la referida, amb cita d'anterior del 22 de desembre de 2001, recurs de cassació 8406/1997, i on en ella:

'declaramos que en el instituto de la responsabilidad patrimonial de la Administración el elemento de la culpabilidad del agente desaparece frente al elemento meramente objetivo del nexo causal entre la actuación del servicio público y el resultado lesivo o dañoso producido, si bien, cuando del servicio sanitario o médico se trata, el empleo de una técnica correcta es un dato de gran relevancia para decidir, de modo que, aun aceptando que las secuelas padecidas tuvieran su causa en la intervención quirúrgica, si ésta se realizó correctamente y de acuerdo con el estado del saber, siendo también correctamente resuelta la incidencia postoperatoria, se está ante una lesión que no constituye un daño antijurídico conforme a la propia definición

legal de éste, hoy recogida en el citado artículo 141.1 de la Ley 30/1992, de 26 de noviembre , redactado por Ley 4/1999, de 13 de enero, que no vino sino a consagrar legislativamente la doctrina jurisprudencial tradicional, cuyo alcance ha quedado aquilatado en este precepto.

La jurisprudencia ( Sentencias de 25 de enero de 1997 , 21 de noviembre de 1998 , 13 de marzo , 24 de mayo y 30 de octubre de 1999 ) ha precisado que lo relevante en materia de responsabilidad patrimonial de las Administraciones Públicas no es el proceder antijurídico de la Administración, dado que tanto responde en supuestos de funcionamiento normal como anormal, sino la antijuridicidad del resultado o lesión.

La antijuridicidad de la lesión no concurre cuando el daño no se hubiese podido prever o evitar según el estado de los conocimientos de la ciencia o de la técnica existentes en el momento de la producción de aquél, incluyendo así nuestro ordenamiento jurídico como causa de justificación los denominados riesgos del progreso.'

Altra sentència del Tribunal Suprem, aquesta de 15 d'octubre de 2007 , reitera l'anterior doctrina:

'Es doctrina jurisprudencial reiterada, por todas citaremos las Sentencias de 20 de marzo de 2007 (Rec.7915/2003 ), 7 de marzo de 2007 (Rec.5286/03 ) y de 16 de marzo de 2005 (Rec.3149/2001 ) que 'a la Administración no es exigible nada más que la aplicación de las técnicas sanitarias en función del conocimiento de la práctica médica, sin que pueda sostenerse una responsabilidad basada en la simple producción del daño, puesto que en definitiva lo que se sanciona en materia de responsabilidad sanitaria es una indebida aplicación de medios para la obtención del resultado, que en ningún caso puede exigirse que sea absolutamente beneficioso para el paciente'.

S'ha atendre, doncs, a sí el diagnòstic, la informació facilitada, la intervenció quirúrgica i l'atenció rebuda per part del Sr. Estanislao fou correcta en aquells moments, amb abstracció o independentment de si a la vista de l'evolució posterior ara poguéssim concloure que podia haver estat altra un solució millor.

La condició perquè hi hagi responsabilitat patrimonial sanitària és que l'actuació del metge o del professional hagi produït una infracció de les normes de precaució i cautela que les circumstàncies del cas requereixen per evitar danys a la vida, la salut o la integritat física del pacient.

Doncs bé, en el que és la possible existència d'una mancança o defectes en el consentiment informat el qual troba el seu fonament en els principis d'autodeterminació de la persona i del respecte a la seva llibertat personal i de consciència que té, com a finalitat, donar al pacient tota la informació necessària i precisa per tal de permetre-li optar entre les diverses possibilitats que es presenten d'acord amb els seus interessos personals, hem d'assenyalar, tal com ha quedat ja especificat al 1r fonament de dret, que el full de consentiment signat pel Sr. Estanislao al Servei d'Anestèsia no especificava quina tècnica s'aplicaria, si la General - la per ell desitjada, reiterada i requerida, tal com ha quedat suficientment adverat a les presents actuacions - o l'epidural que fou en realitat la practicada. L'escrit on apareix la seva signatura és de caràcter totalment genèric. Parla d'ambdues sense especificar quina s'havia de practicar.

És evident que des del punt de vista mèdic era, en realitat, una alternativa possible; ara bé, no és que no fos, és que no estava, informada i, per tant, no estava consentida. La transcendència que suposa el consentiment informat i l'especificitat del contingut de l'article

10.5 de la Llei 14/1986, General de Sanitat - obligava, obliga sempre, a una informació complerta, verbal o escrita sobre tot el procés.

La Sentencia del Tribunal Suprem de 22 de juny de 2012 (Rec. cassació 2506/2011 ) determina respecte dels riscos rars o infreqüents que:

'Se ha recordado en la Sentencia de 29 de junio de 2010, recurso de casación 4637/2008 lo dicho en la Sentencia de 16 de enero de 2007, recurso de casación 5060/2002 sobre que 'El contenido concreto de la información transmitida al paciente para obtener su consentimiento puede condicionar la elección o el rechazo de una determinada terapia por razón de sus riesgos.'

(...) Y una constante jurisprudencia ( Sentencias de 16 de enero de 2007, recurso de casación 5060/2002 , 1 de febrero de 2008 , recurso de casación 2033/2003, de 22 de octubre de 2009 , recurso de casación 710/2008 , Sentencia de 25 de marzo de 2010, recurso de casación 3944/2008 ) manifiesta en que el deber de obtener el consentimiento informado del paciente constituye una infracción de la 'lex artis' y revela una manifestación anormal del servicio sanitario.

No solo puede constituir infracción la omisión completa del consentimiento informado sino también descuidos parciales. Se incluye, por tanto, la ausencia de la obligación de informar adecuadamente al enfermo de todos los riesgos que entrañaba una intervención quirúrgica y de las consecuencias que de la misma podían derivar.

Debe insistirse en que una cosa es la incerteza o improbabilidad de un determinado riesgo, y otra distinta su baja o reducida tasa de probabilidad aunque si existan referencias no aisladas acerca de su producción o acaecimiento' (FJ 8º y 9º).'

QUART.- A les presents actuacions s'han practicat diverses proves pericials, totes de parts, i testificals. En concret, i pel que fa a les primeres, les dels Drs. Eliseo a instàncies de l'actora - folis 164 i següents de les actuacions 12 a 18 de l'expedient administratiu - i de les Doctores Landelino i Severiano de l'assessoria mèdica Dictamed I & I SL. a instàncies de la part codemandada - folis 350 a 371 de l'expedient -. Els Drs. Eliseo i Landelino es varen ratificar a la seu judicial i respondre a les preguntes que se'ls formularen.

Varen evacuar respostes, com a testimonis, el Dr. Adrian , cap del Servei d'Anestesiologia i Reanimació de l'hospital Son Llàtzer i una persona al legada al pacient - la seva esposa Sra. Micaela - la qual va observar l'evolució del Sr. Estanislao en quant referit al seu procés a partir de la intervenció quirúrgica. Tant unes proves com altres han estat valorades pel Tribunal. A més, clar està, del contingut de l'expedient administratiu annex a les actuacions.

Valoració probatòria que no ha de ser, clar està, oposada a les regles de la sana crítica ni, tampoc, oposada a les màximes d'experiència.

Prenent en compte que la qüestió litigiosa s'ha de resoldre amb l'anàlisi del material probatori hem de citar aquí la sentència del Tribunal Suprem de 3 de novembre de 2010 , en tant en quant en ella s'assenyalava que:

'....si bien es cierto que la prueba pericial practicada en sede jurisdiccional goza de mayorías garantías dada la presunción de independencia y objetividad por la insaculación y la satisfacción del principio de contradicción frente a los informes periciales emitidos a instancia de parte fuera del proceso, y que la citada prueba pericial judicial no consta practicada en el supuesto actual, ello no nos impide, precisamente en atención a la regla esencial de la sana crítica, la adecuada valoración de aquellos'

O com afirma el Tribunal Constitucional, a la seva sentència 36/2006, de 13 de febrer ;

'la tarea de decidir ante distintos informes periciales cuál o cuáles de ellos, y con qué concreto alcance, deben ser utilizados para la resolución de un determinado supuesto litigioso es una cuestión de mera interpretación y valoración, conforme a las reglas de la lógica y de la sana crítica, de la prueba, que en virtud del artículo 117.3 CE constituye una función exclusiva de los órganos judiciales ordinarios (por todas, SSTC 229/1999, de 13 de diciembre, FJ 4 ; y 61/2005, de 14 de marzo , FJ 2)'.

En qualsevol cas, el Tribunal és conscient que els dos dictàmens confrontats han estat elaborats per tres metges, si més no, però, un, el primer, el presentat per la part actora, per un metge especialista en valoració dels danys corporals, el Sr. Eliseo i altre, el segon, per dues especialistes en Anestesiologia i Reanimació, Sres. Landelino i Severiano . Com també és conscient el Tribunal que,prima facie, habitualment ens emparem més amb el dictamen d'un especialista per la seva pròpia condició d'expert en la matèria. Ara bé, això no és exactament així quan valorem, a més, tal com està contemplat, la força de convicció de la perícia en la contemplació dels fets que s'han desenvolupat en el cas i que, aquí, és perfectament possible analitzar si va existir o no consentiment informat amb els requisits normativament exigits i coneixement exacte de quina seria la tècnica que s'empraria.

És tracta d'esbrinar, doncs, l'existència o no de consentiment informat i la informació atorgada al pacient. Però, en qualsevol cas, fos una o altra la tècnica mèdica d'anestèsia utilitzada, el que és més rellevant i decisiu és si d'ella es van derivar conseqüències lesives pel pacient i que, a més, la referida tècnica, la que a la fi es va practicar, no era la desitjada tal com s'havia expressat. Ara bé, per arrodonir, aquest apartat, el Servei d'Anestèsia, en el document signat pel Sr. Estanislao , 12 dies abans de la intervenció quirúrgica, no deixa constància de quin tipus d'anestèsia s'havia de practicar. Ergo, no va existir consentiment informat, factor determinant, aleshores, per tal d'estimar la pretensió de la part actora. És a dir, i en definitiva, relació de causalitat, doncs, no s'oblidi, que la doctrina del Tribunal Suprem exigeix una relació directa, exclusiva i necessària entre l'actuació dels professionals de la medicina i el resultat posterior.

Dit l'anterior el que queda clar és que el Sr. Estanislao va patir unes lesions a rel de l'anestèsia per a la intervenció quirúrgica i que, en primer terme var suposar que després d'estar ingressat a l'hospital de Son Llàtzer a partir del dia 23 de juliol de 2013 i de forma ininterrompuda fins el dia 4 de novembre de 2013, fos derivat després a l'Institut Guttman de Barcelona. En ell hi va estar fins el dia 13 de desembre següent.

Ha quedat acredita que el Sr. Estanislao va patir, pateix, seqüeles per síndrome complert de cola de cavall amb trastorns motors, sensitius i d'esfínters, impotència i disfunció erèctil amb més una incapacitat permanent absoluta. Incapacitat que obligat a haver de dependre d'una tercera persona per tal de dur a terme les més elementals activitats.

La inspectora mèdica havia informat i ho va assumir la resolució administrativa recorreguda, que les complicacions derivades del referit procés va determinar que el pacient presentés una neurotoxicitat per bupivacaïna que li produí una aracnoïditis, reacció adversa. Digué, que és una complicació excepcional, impossible de preveure i/o evitar i que no es relaciona amb una mala execució de la tècnica d'anestèsia. Malgrat tot, però, res va a dir, sobre el fet que no se'l hagués indicat al pacient quina seria la tècnica anestèsica a seguir i/o aplicar. És a dir a què no se'l hagués informat.

Ens fem ressò també ara de la sentència dictada el dia 26 de maig de 2015 per la Secció 4ta de la Sala Tercera del Tribunal Suprem , ponent Sr. Cudero Blas, precisament amb un cas similar al que aquí ens convoca, és a dir, aplicació de la tècnica d'anestèsia epidural i on es va destacar que no hi havia consentiment informat:

'Como se sigue de los artículos 3 , 4 y 8 de la Ley 41/2002, de 14 de noviembre , reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica, en la definición del consentimiento informado se comprende 'la conformidad libre, voluntaria y consciente de un paciente, manifestada en el pleno uso de sus facultades después de recibir la información adecuada, para que tenga lugar una actuación que afecta a su salud', consentimiento que ha de ser escrito en los casos de intervenciones quirúrgicas y bien entendido que la información que ha de proporcionarse al paciente ha de consistir en 'la finalidad y naturaleza de la intervención, sus riesgos y sus consecuencias'.

Sobre la falta o ausencia del consentimiento informado, este Tribunal ha tenido ocasión de recordar con reiteración que 'tal vulneración del derecho a un consentimiento informado constituye en sí misma o por sí sola una infracción de la lex artis ad hoc, que lesiona su derecho de autodeterminación al impedirle elegir con conocimiento, y de acuerdo con sus propios intereses y preferencias, entre las diversas opciones vitales que se le presentan'. De esta forma, 'causa, pues, un daño moral, cuya indemnización no depende de que el acto médico en sí mismo se acomodara o dejara de acomodarse a la praxis médica, sino de la relación causal existente entre ese acto y el resultado dañoso o perjudicial que aqueja al paciente; o, dicho en otras palabras, que el incumplimiento de aquellos deberes de información solo deviene irrelevante y no da por tanto derecho a indemnización cuando ese resultado dañoso o perjudicial no tiene su causa en el acto médico o asistencia sanitaria ( sentencias de 2 octubre 2012, recurso de casación núm. 3925/2011 ó de 20 de noviembre de 2012, recurso de casación núm. 4598/2011 , con cita en ambos casos de numerosos pronunciamientos anteriores).

Por tanto, partiendo del hecho no controvertido (en cuanto afirmado en la resolución recurrida en la instancia) de que no existió el preceptivo consentimiento informado del paciente, la única cuestión pendiente de examinar es la de si entre la operación quirúrgica con anestesia epidural efectuada al actor y el resultado dañoso producido (la aracnoiditis en su modalidad de crónica adhesiva, que le ha provocado las secuelas que constan en autos) existe una relación de causa a efecto. Y tal interrogante debe merecer una respuesta afirmativa, no solo porque tal vinculación se desprende indubitadamente de lo actuado en autos, sino porque ni siquiera la Administración discute que la lesión derivó de la intervención quirúrgica señalada y de la previa administración de anestesia epidural, reconociendo expresamente su relación causal con aquella operación, aunque descartando la responsabilidad por entender no producida la infracción de la lex artis' .

CINQUÈ.- La indemnització sol licitada pel Sr. Estanislao ho és per un total de 428.047,82 € i que desglossa de la manera següent: 1r.- Per estada en establiment hospitalari, 142 dies a raó de 71,63 €: 10.171,46 €., 2nr.- Seqüeles per un síndrome complert de cola de cavall, on s'inclouen els trastorns motors, sensitius i d'esfínters, impotència i disfunció erèctil, amb un total de 55 punts a 1.222,58 €, és a dir 77.413,36 €., 3r.- Per un factor de correcció d'incapacitat permanent absoluta, 150.463 €., 4t.- Perjudicis morals de familiars valorats en 70.000 €. i 5è.- Per la necessitat d'ajuda d'una tercera persona (parcial) 120.000 €.

Petició emparada en el barem derivat de la Llei 30/1885.

Calgui dir, abans de donar resposta a l'anterior pretensió, que en principi no és necessari anar als barems anuals que determinen l'import de les lesions i les seves seqüeles; no obstant, de forma reiterada pel Tribunal hi hem acudit, ja que hem d'entendre que per a una correcta valoració de les lesions i seqüeles ha d'acudir-se analògicament als criteris establerts en el Barem inclòs com a annex a la Llei 30/95 d'Assegurances Privades, que si bé no és d'aplicació preceptiva a les reclamacions de responsabilitat patrimonial com la que ens ocupa, la veritat és que el seu ús s'estén més enllà dels casos en què la seva aplicació és obligatòria, en atenció a les seves virtuts d'objectivitat i primacia dels criteris mèdics en la valoració de les seqüeles.

La part codemandada - també la demandada - s'hi ha oposat, en tot moment, al quantum interessat, si més no, però, la primera de les al ludides ha acceptat expressament part de les partides interessades per l'actora. Es digué a l'escrit de contestació a la demanda en relació a aquest punt:

'Respecto a los días de hospitalización, consideramos que estos se ajustan a la realidad obtenida de la Historia Clínica, por lo que en su caso le correspondería la cantidad solicitada, 10.171,46 euros.

Respecto a las secuelas que en este caso se remite al baremo, más concretamente a la secuela de el Síndrome Completo de Cola de Caballo y que cuantifica en la cantidad de 77.413,36 euros, consideramos ajustada dicha partida'.

Discrepa, no obstant, de les 3era, 4rta i 5ena, el del factor de correcció d'incapacitat permanent absoluta, 150.463 €., perjudicis morals de familiars valorats en 70.000 €. i el de la necessitat d'ajuda d'una tercera persona (parcial) 120.000 €.

Pel que al factor de correcció, entén que la quantitat que procediria, en l'aplicació del barem, aleshores ens diu:

'Por tanto, teniendo en cuenta lo anterior consideramos que por dicha partida le correspondería 65.000 euros ( partida proporcional entre 19.172,55 y 95.862,77 €, teniendo en cuenta que el grado de Discapacidad es del 68 %)'.

Grau de discapacitat que hi arriba en la consideració del dictamen de part que va presentar. No obstant, nosaltres prenem en compte que de l'Institut Gutmann de Barcelona on fou ingressat i del qual es pot extreure la següent afirmació:

És cert, en qualsevol cas, que no apareix declarada, al menys no hi ha constància a les actuacions de cap declaració d'incapacitat permanent absoluta, ara bé, el Tribunal és conscient, per la totalitat de la prova, que hi ha unes lesions permanents que constitueixen una incapacitat per a l'ocupació o activitat habitual. Hi ha, en qualsevol cas, una dependència parcial, si més no, però, bastant considerable. D'aquí, doncs, que estimem parcialment aquest apartat i apliquem un factor de correcció a partir d'entendre que la discapacitat ho és en un grau d'un 68%. És correcta, en conseqüència, l'afirmació de la codemandada asseguradora que per aquest apartat li pertoca percebre la quantitat de 65.000 €.

Pel que fa a la petició concretada en els perjudicis morals de familiars assumim, aquí també, el plantejament de la part codemandada que es fa ressò d'una sentència que cita de la Sala Contenciosa Administrativa (Secció 10ena) del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de 24 de juny de 2016 (P.O. 1259/20129 ) on es desestimava la concessió del dany moral als familiars sobre la base d'una falta de legitimació

'En este sentido debemos expresar que dado que no consta que la aquí actora sea la representante legal de las personas por las cuales reclama y que tenga poder para ello, no cabe entrar a analizar si procede reconocer a favor de las personas para las cuales reclama un derecho a percibir algún tipo de indemnización por haber sufrido un daño de carácter físico o moral. Como se afirma por la administración demandada no consta que los hijos de la recurrente, mayores de edad, estén incapacitados o que hayan otorgado a la actora algún poder especialpara reclamar en su nombre. Es por ello por lo que los daños morales que procede considerar como daños resarcirles se circunscriben a los sufridos por la propia reclamante, pero no los que hayan podido sufrir terceras personas por muy directa y estrecha que sea la relación que une a la recurrente con las mismas, dado que siendo sus hijos mayores de edad han podido reclamar en nombre propio y acudir al proceso, como lo ha hecho la propia actora. Por ello, no procede entrar a analizar si procede o no el reconocimiento del derecho a percibir la cantidad de 90.000 euros, que la actora reclama, por los perjuicios morales causados a sus familiares, tal y como señala en su escrito de conclusiones'.

No cal aquí, per tant, la procedència d'indemnització.

L'últim dels punts fa referència a la indemnització derivada de la necessitat d'ajuda d'una tercera persona (parcial) i on s'han interessat 120.000 €. Les parts demandada i codemandada, especialment aquesta última, no accepten aquest concepte a partir del fet que entenen que no és aplicable la necessitat de concurs d'una tercera persona. Ara bé, això és un simple al legat sobre el qual, i per cert, no hi fan descansar cap altra asseveració.

La realitat és que, amb el grau de discapacitat patit, i que pateix, el recurrent, és més que necessari el concurs d'una tercera persona per ajudar-lo en les tasques més elementals i bàsiques del dia a dia, com a neteja personal, vestir-lo, alimentar-lo cuidar-lo, etc.. És una persona dependent.

En conseqüència, estimem aquest apartat. Llavors, el contenciós esdevé estimat parcialment, S'accepten íntegrament els apartats, 1r, 2n i 5è, es rebutja el 4t i s'estima parcialment el 3r.. La quantitat resultant que li pertoca percebre al recurrent Sr. Estanislao és la de272.584,82€ amb més els interessos legals guanyats des del dia de la reclamació prèvia i fins el seu efectiu abonament a càrrec de la demandada i sense que sigui aquí d'aplicació l' article 20 de la Llei de Contractes de Segurs a l'asseguradora ja que entenem que no es dóna la mora i no ho és imputable a l'assegurador quan resulta, com en el cas, que l'Administració ha dictat una resolució desestimatòria de la reclamació de responsabilitat patrimonial. L'obligació d'indemnitzar neix amb la present sentència.

SISÈ.- No es fa imposició de costes processals de conformitat amb l' article 139 de la Llei Jurisdiccional en tant l'estimació és parcial. Cadascuna de les parts abonarà les causades a la seva instància i les comuns per parts iguals.

VIST els articles esmentats i d'altres disposicions de caràcter general

Fallo

PRIMER.-ESTIMARparcialment el present recurs contenciós administratiu.

SEGON.-DECLARARinadequat a l'ordenament jurídic l'acte administratiu impugnat el qual ANUL LEM.

TERCER.-DECLAREMel dret del recurrent Sr. Estanislao a percebre la quantitat de272.584,82€ amb més els interessos legals guanyats des del dia de la reclamació prèvia i fins el seu efectiu abonament. Condemnem a la Comunitat Autònoma demandada a estar i passar per la present declaració.

Contra la present hi cap recurs de cassació per a davant el Tribunal Suprem en el termini de 30 dies comptador des del següent a la notificació de la sentència y conforme als requisits de forma contemplats als articles 86 i següents de la Llei jurisdiccional , segons la modificació operada per la reforma de la Llei orgànica 7/2015, de 21 de juliol i amb més l'acord de la Sala de Govern del Tribunal Suprem de 26 d'abril de 2016, publicat que fou en el BOE núm. 162 de 6 de juliol de 2016.

Si el recurs hagués de fundar-se exclusivament en infracció de normes emanades de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, serà competent aquest Tribunal.

Així per aquesta nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Llegida i publicada que ha estat l'anterior sentència pel President d'aquesta Sala Il lm. Sr. Gabriel Fiol Gomila ponent a aquest tràmit d'Audiència Pública, dono fe. El Secretari, rubricat.