Sentencia Penal 23/2023 Juzgado de Primera Instancia de Madrid nº 100, Rec. 30/2022 de 03 de mayo del 2023

Primer. D'acord amb l' article 70 de Ia Llei orgànica 5/1995, del Tribunal del Jurat, el Magistrat-President dictarà sentencia incloent, com a fets provats i delicte objecte de condemna o absolució, el contingut corresponent del veredicte, i, si aquest fos de culpabilitat, Ia sentència concretarà l'existència de prova de càrrec exigida per Ia garantia constitucional de presumpció d'innocència.

Pel que fa a aixó últim, és tan inqüestionable que I'acusada produí Ia mort de María Dolores propinant-li ganivetades, que Ia pròpia defensa ho admet, i l'acusada no només no ho ha negat, sinó que ha manifestat el seu penediment per haver causat Ia mort que tothom I'imputa i ella, a dit, senzillament no recorda haver causat, per no recordar què havia fet des del dia anterior a Ia mort fins que dies despres despertà a un establiment psiquiàtric.

Així, doncs, per a la concreció de la prova de càrrec que permet afirmar que l'acusada produí la mort de María Dolores propinant-li ganivetades bastarà assenyalar l'existència d'un testimoni directe de l'agressió amb l'arma, el fill adolescent de l'agredida; la presència de sang amb material genètic de la difunta a la roba que vestia l'acusada en ser detinguda al poc de l'agressió, amagada sota els matolls d'un barranc, fets dels que donaren raó els pèrits biòlegs que examinaren les mostres de sang, i els agents del cos de Mossos d'esquadra que detingueren l'acusada; i el dictamen pericial medicoforense sobre la causa de la mort.

Segon. Per tant, no ha resultat problemàtic el judici de tipicitat quan a l'afirmació que els fets enjudiciats, i estimats provats pel jurat, són constitutius d'un delicte d'homicidi dolós, previst i penat a l' article 138.1 Cp, delicte del qual fou autora l'acusada, per haver realitzat personalment l'acte homicida ( article 28, paràgraf primer Cp.).

El debat fàctic i jurídic ha pivotat sobre les circumstàncies de l'acció homicida i l'estat psicològic de l'acusada al temps dels fets. Tot i que ambdós aspectes estan íntimament Iligats, convé, per claredat expositiva, tractar primer la qüestió que afecta a la tipicitat, i després la que afecta a la imputabilitat.

Tercer. Les acusacions qualificaren provisionalment el fets com a constitutius d'un delicte d'assassinat amb traïdoria i acarnissament, qualificació que han mantingut en llurs conclusions definitives, a excepció del Ministeri fiscal, qué ha mantingut la circumstància de traïdoria, però no la d'acarnissament,

Començant per la circumstància en que les acusacions discrepen, el Ministeri fiscal ha explicat que retirava l'acusació per acarnissament a la vista del resultat de la prova pericial medicoforense, ja que els pèrits manifestaren la impossibilitat de determinar l'ordre de les punyalades, i amb la secció de les artèries caròtides, que foren seccionades, la sang deixà d'arribar al cervell de la víctima, de manera que, a partir d'aquest moment, la mateixa no podia experimentar dolor, i davant aquesta impossibilitat de concreció considerava que el dubte que suscitava sobre si l'excés de punyalades causaren o no causaren a la víctima un patiment adicional, greu i innecessari per produïr el resultat de mort, s'havia de resoldre a favor de la hipòtesi negativa, favorable a I'acusada.

Aquest plantejament, fruït de l'aplicació al cas del principi in dubio pro reo a la vista del resultat de la prova pericial, es podia compartir perfectament, peró no el comparti el Jurat, el qual, aixó no obstant, excloguè que l'acusada actués amb dol d'acarnissament, atés l'estat psicopatològic en qué es trobava, estat que ha constituït el gruix del debat al plenari i del que desprès tractaré.

L'exclusió de la circumstància qualificant d'acarnissament per absència de l'element subjectiu que exigeix l' article 22.5a Cp, que és l'opció decidida pel Jurat, és tant irreprotxable com la plantejada pel Ministeri fiscal, i per fer questa afirmació només cal tenir present com la jurisprudència caracteritza la circumstància. "El artículo 139 CP se refiere al ensañamiento como agravante especifica del asesinato con la expresión «aumentando deliberada e inhumanamente el dolor del ofendido». Por su parte, el artículo 22.5ª del mismo texto, sin utilizar el término, considera circunstancia agravante genérica «aumentar deliberada e inhumanamente el sufrimiento de la víctima, causando a ésta padecimientos innecesarios para la ejecución del delito». En ambos casos se hace referencia a una forma de actuar en la que el autor, en el curso de la ejecución del hecho, además de perseguir el resultado propio del delito, en el asesinato la muerte, causa de forma deliberada otros males que exceden a los inherentes a la acción típica, innecesarios objetivamente para alcanzar el resultado, que buscan provocar un sufrimiento añadido a la víctima. Males innecesarios causados por el simple placer de hacer daño, lo que supone una mayor gravedad del injusto típico.

El ensañamiento requiere un elemento objetivo constituido por la causación de males objetivamente innecesarios para alcanzar el resultado típico, que aumentan el dolor o sufrimiento de la víctima; y otro subjetivo, que el autor debe ejecutar, de modo consciente y deliberado, unos actos que ya no están dirigidos de modo directo a la consumación del delito, sino al aumento del sufrimiento de la víctima..." ( STS 16/2018, de 16 de gener).

Amb la circumstància qualificant de traïdoria, postulada per totes les acusacions, ha succeït el mateix. El Jurat l'ha descartada no perquà no es donessin els elements objectius amb que l' article 22.11a Cp descriu la circumstància de traïdoria, sinó per absència de l'element subjectiu que també exigeix el precepte, absència causada per I'estat psicopatològic en què es trobava l'acusada al temps dels fets. El criteri del Jurat també és irreprotxable quan a la consideració de la circumstància, encara que sigui contraria a la concepció purament i exclusivament objectiva del Ministeri fiscal i una de les acusacions particulars (l'altra ni tan sols ha admès que l'acusada patís cap afectació psicopatològica que afectés llurs facultats superiors), perquè la traïdoria també requereix d'element subjectiu, i en aquest sentit la recent STS 6/2023, de 19 de gener, és ben aclaridora: "esta Sala arrancando de la definición legal de la alevosía, refiere invariablemente la concurrencia de los siguientes elementos ( SSTS 155/2005 de 15 de febrero, 375/2005 de 22 de marzo): a) En primer lugar, un elemento normativo. La alevosía solo puede proyectarse a los delitos contra las personas. b) En segundo lugar, un elemento objetivo que radica en el "modus operandi", que el autor utilice en la ejecución medios, modos o formas que han de ser objetivamente adecuados para asegurarla mediante la eliminación de las posibilidades de defensa, sin que sea suficiente el convencimiento del sujeto acerca de su idoneidad c) En tercer lugar, un elemento subjetivo, que el dolo del autor se proyecte no sólo sobre la utilización de los medios, modos o formas empleados, sino también sobre su tendencia a asegurar la ejecución y su orientación a impedir la defensa del ofendido, eliminando así conscientemente el posible riesgo que pudiera suponer para su persona una eventual reacción defensiva de aquél. Es decir, el agente ha de haber buscado intencionadamente la producción de la muerte a través de los medios indicados, o cuando menos, aprovechar la situación de aseguramiento del resultado, sin riesgo y d) en cuarto lugar, un elemento teleológico, que impone la comprobación de si en realidad, en el caso concreto, se produjo una situación de total indefensión, siendo necesario que se aprecie una mayor antijuridicidad en la conducta derivada precisamente del modus operandi, conscientemente orientado a aquellas finalidades ( STS 1866/2002, de 7 de noviembre)".

Quart. Del delicte d'homicidi és responsable, en concepte d'autora, l'acusada, per haver realitzar personalment l'acció homicida ( article 28 Cp), amb la concurrència de la circumstància eximent incompleta d'alteració psíquica, de l' article 21.1a, en relació amb la circumstància eximent de l' article 20.1r Cp.

Precisament la capacitat de culpabilitat, la imputabilitat de l'acusada ha estat central en el debat probatori.

Tot i que una de les acusacions particulars, la de Esperanza, ha negat la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, que l'acusada, com estimà provat el Jurat, al temps dels fets patia trastorns psicòtics, amb símptomes d'inquietud psicomotora, desorientació temporal i espacial, ansietat, confusió i ideació paranoide de persecució, és l'única conclusió raonablement possible de l'ampla prova pericial practicada, doncs no va haver ni un sol périt que no dictaminés en aquest sentit, ans el contrari, tots, sense excepció, van ser contestes en dictaminar eixes patologies.

El debat raonable en aquest àmbit rau en la intensitat de llafectació d'aquelles patologies en les facultats superiors de l'acusada, en la seva incidència sobre la imputabilitat d'aquesta, sobre la seva capacitat de culpabilitat.

Que l'afectació no fou lleu o no molt greu tampoc no és dubtós, al punt que les acusacions que han admès l'afectació no han predicat que constituís una simple atenuant analògica. La qüestió és si l'afectació fou tan intensa que anul-là les facultats superiors de l'acusada, o no arribà a aquest extrem i el que produì fou una alteració greu de llurs capacitats cognitives i volitives.

La qüestió està en el límit, al punt que el Ministeri fiscal, a la vista del resultat de la prova pericial, en llurs conclusions definitives modificà la seva qualificació provisional en el sentit d'introduir, com a conclusió alternativa a la inicialment postulada concurrència de la circumstància eximent incompleta d'alteració psíquica de l' article 21.1a, en relació a l' article 20.1r Cp. la circumstància eximent d'alienació psíquica de l' article 20.1r Cp. Plantejar aquesta alternativa no té res de capritxós, sinó que és una conseqüència raonable del resultat de la prova pericial, ja que el dictamen medicoforense emès pels doctors Brigida i Luis Carlos, que aquests ratificaren al plenari, conclou que "en el momento de los hechos las facultades cognitivas y volitivas estarían abolidas debido a un estado psicopatológico alterado secundario a una reacción de DIRECCION002 diferida en contexto estresor ambiental múltiple", dictamen que justificaría l'apreciació de la circumstància eximent completa, mentre que a l'informe que emeteren les doctores Celia i Covadonga el 5 de març de 2021 es conclou, en relació a la "influència de la psicopatologia constatada en relació amb els fets objecte de l'informe", que "aquesta patologia va alterar de forma greu les seves capacitats cognitives i volitíves en relació als fets", el que justificaría I'apreciació de la circumstància eximent incompleta, tot i que l'emissora d'aquest segon informe, primer en el temps, que intervingué al plenari amb els altres pèrits, matisà llavors la conclusió de l'informe escrit en el sentit de mostrar el seu acord amb que la intensitat de l'afectació de facultats de l'acusada apuntava a la abolició o anul·lació de capacitats superiors.

Sigui com sigui, el cert és que el Jurat s'inclinà per estimar que les patologies psíquiques que patia l'acusada alteraren greument de llurs capacitats cognitives i volitives, sense arribar a anul·lar-les, i a això s'ha d'estar, el que no significa que la proximitat de l'afectació a l'anul·lació de facultats no hagi de ser tinguda en consideració dins el marc de la determinació de la pena, facultat que no competeix al Jurat, sinó al magistrat-president.

Cinquè. Essent que en l'acusada concorre la circumstància eximent incompleta d'alienació mental, de manera que d'acord amb I' article 66.1.2º Cp s'ha d'imposar una pena inferior en un o dos graus a la pena tipus (presó de 10 a 15 anys, en tractar-se d'un delicte de l' article 138.1 Cp), i atés que al temps dels fets aquella tenia llurs facultats superiors en el límit entre l'anul·lació i la greu afectació, per les raons exposades al fonament anterior, imposem la pena en el límit entre la inferior en un grau (presó de 5 a 10 anys) i la inferior en dos graus (presó de 2 anys i 6 mesos a 5 anys) a la pena tipus, això és, 5 anys de preso.

Conforme al artículo 89.1 Cp, essent que l'acusada és estrangera sense residència legal en Espanya, i que el temps que ha passat en preso provisional per aquesta causa excedeix de la meitat del temps de la pena privativa de Ilibertat que l'imposo en aquesta sentència, escau substituir per la expulsió del territori espanyol la pena de presó que li resti tant bon punt es pugui dur a terme I'expulsiô, no essent de rebut l'al·legació de la defensa per oposar-se a l'expulsié segons el qual l'acusada té arrelament a Espanya, on entrà com a turista només mig any abans de cometre el delicte, si és que arribà a mig any.

La defensa argumentà en escrit presentat l'any passat en què demanà la Ilibertat de l'acusada, Ilavors en presó provisional, que la mateixa no tenia arrelament a Espanya al temps dels fets, però quan demanà la Ilibertat ja si el tenia, i Ilavors ja vaig argumentar que no s'entenia com es podia sostenir amb rigor que qui entrà a la preso sense tenir arrelament, sense haver sortit de preso s'hagi arrelat al territori, perquè el fet d'estar a presé no produeix aquest efecte de vinculaciô afectiva, econòmica i vital d'una persona a un espai diferent al centre penitenciari. I aquest mateix argument s'ha de sostenir quan l'acusada fa pocs dies, desprès del veredicte, ha estat posada en Ilibertat provisional, i l'arrelament no es un estat que es produeixi de sobte, en un tres i no res.

De tota manera, hi ha altres penes i mesures que cal imposar, encara que produïda l'expulsió de la penada deixaran de tenir objecte.

Primerament, les penes facultatives, que com a tals autoritza l' article 57.1 Cp, consistents en prohibicions d'atansament i comunicación de la penada amb els fills de la víctima, i ells mateixos víctimes en certa mida de la mort de la seva mare, prohibicions que no tenen sentit des de la perspectiva d'evitar situacions de risc per al fills, procedents de l'acusada, doncs res no indica que aquesta suposi un perill per a aquells, però poden evitar situacions d'estrès o revictimització dels fills si el contacte amb qui matà sa mare a ganivetades els fa rememorar els fets luctuosos.

I en segon lloc, la mesura de Ilibertat vigilada, que té caràcter imperatiu ( article 140 bis Cp). Quant a aquesta mesura, i sense perjudici de la proposta que al seu dia pugui fer el jutge de vigilància penitenciària sobre el contingut de la mesura ( articles 105.2 i 98.1 Cp), l' article 105.1.k) Cp preveu com a contingut possible de la Ilibertat vigilada l'obligació de seguir tractament mèdic externa o sotmetre's a un control mèdic periòdic, possibilitat que és important tenir present pel que a continuació diré.

L' article 104.1 Cp faculta el jutge per imposar, en supòsits d'eximent incompleta en relació al número 1r de l'article 20 Cp, la mesura de seguretat consistent en internament per a tractament médic en un establiment adequat al tipus d'anomalia o alteració psíquica que s'apreciï, però aquesta mesura privativa de Ilibertat, que s'hauria de complir abans de la pena de presó ( article 99 Cp), és del tot innecessària en aquest cas, ja que "acusada, segons tots els informes i dictàmens mèdics disponibles a hores d'ara, fa temps superà la greu crisi que determinà, a indicació de la metgessa forense que l'explorà estant detinguda, el seu ingrés hospitalari per a tractament psiquiàtric de llurs patologies, i des que superà la crisi respon favorablement al tractament farmacológic que li ha estat prescrit, no essent necessari, en opinió dels facultatius, l'ingrés hospitalari per a un tractament que pot seguir sense estar, ingressada, i el seguiment del qual pot ser controlat ambulatòriament. És a dir, si aquesta sentencia arribés a ser ferma i per les raons que sigui la condemnada hagués de restar en Ilibertat a Espanya, complida la pena privativa de Ilibertat es podria fixar com a contingut de la Ilibertat vigilada l'obligació de seguir tractament mèdic extern i o sotmetre's al control ambulatori del seguiment, fent innecessari cap ingrés hospitalari amb la mateixa finalitat.

Conseqüentment, per estimar-lo innecessari per assolir la finalitat terapèutica que s'ha de perseguir, d'acord amb els informes mèdics dels que hi ha constància en aquest procediment, no imposo a I'acusada la mesura de seguretat privativa de Ilibertat demanada pel Ministeri fiscal.

Sisè. D'acord amb l' article 116 Cp, tota persona criminalment responsable de delicte ho és també civilment, si del fet es deriven danys i perjudicis, estant obligada a indemnitzar-los.

Les acusacions particulars han demanat indemnitzacions sobre la base del sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, el conegut com a barem.

S'estarà o no d'acord amb les indemnitzacions demanades, peró resoldre la qüestió sobre la base del barem permet evitar l'arbitrarietat en la determinació de la responsabilitat civil, i, per aixó mateix, convé aplicar-lo orientativament, amb les actualitzacions de quanties operades per Resolució de 12 de gener de 2023, de la Direcció General d'Assegurances i Fons de Pensions.

Amb caràcter previ cal fer un advertiment sobre la càrrega de la prova dels elements fàctics que influeixen en la determinació de la responsabilitat civil, a saber, que, contràriament al que ha manifestat una de les acusacions particular en el seu informe, en l'àmbit de la responsabilitat civil no hi ha cap inversió de la càrrega de la prova, sinó que és qui demana indemnització qui ha d'acreditar els fets en que es fonamenta la seva pretensió, tant pel que fa a les circumstàncies personals que permetin considerar-lo perjudicat, com als resultats lesius que predica indemnitzables, i les simples al·legacions de qui es manifesta perjudicat no constitueixen prova dels fets per ell al·legats, i quan es sosté el contrari no es fa altra cosa que postular la inversió de la càrrega de la prova.

Així les coses, d'acord amb l'article 82 de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles a motor, als efectes d laquesta llei, l'aplicació de la qual demanen les acusacions particulars per determinar la responsabilitat civil, es consideren perjudicats el cònjuge o parella de fet estable no separat de la víctima, els fills d'aquesta que siguin menor i també, excepte prova en contrari, els majors fins a 30 anys, i la resta de persones a que fa esment l'article 62 de la mateixa llei que acreditin dependència económica de la víctima i els cònjuges separats o ex cònjuges que tinguin dret a percebre pensió compensatòria que s'extingeixi per la mort de la víctima.

D'acord amb això, en aquest cas, de les persones que exerciten l'acusació particular, la consideració de perjudicats la tenen exclusivament els fills de la víctima, no pas el pare del fill menor, que estava separat de la mare, la qual convivia al temps dels fets amb una altra parella, el tal Erasmo al què la filla de la víctima identificà com la "tercera persona del matrimonio", qualificació tan interessada com incorrecta, perquè en el nostre ordenament no s'admet el matrimoni poligàmic, i, a més, no hi havia una relació dafectivitat anàloga a la matrimonial a tres, ja que relació anàloga no la tenia la victima amb Felipe, del què estava separada des de 2019 (foli 487), sinó amb Erasmo, amb qui s'havia ajuntat desprès deixa separació.

El fet que, per raó d'un fill comú, menor dedat, la victima mantingués bona relació amb el pare que havia estat company sentimental seu fins el 2019, no autoritza a considerar el pare parella actual de la mare al temps dels fets, i molt menys quan es pacific que s'havien separat i amb posterioritat a la separació la dona havia establert una nova relació de parella.

Si tenen consideració de perjudicats els fills de la víctima. Ara bé, s'ha de tenir present que no sha practicat cap prova que acrediti ni I'activitat econômica que podia tenir la mare, ni els ingressos que obtenia; com tampoc cap circumstància rellevant per a la determinació del quàntum indemnitzador que afectés especialment els fills, com era la pèrdua dingressos per la major. Els únics elements susceptibles de valoració en aquest ambit de la responsabilitat civili que han estat acreditats, són els que resulten dels informes psicològics en relació al fill menor, segons els quals aquest, els mesos de mar i juny de 2()21 presentava episodi depressiu major greu, amb característiques melancòliques i trastorn destrès posttraumatic relacionat amb la situació viscuda en presenciar la mort homicida de sa mare.

Conseqüentment, a la filla gran, Esperanza, li correspon, per trobar-se entre 20 i 30 anys, una indemnització de 59.512,81 € per perjudici personal bàsic, al que s'ha de sumar un 25% més per perjudici excepcional, ateses Ies circumstàncies extraordinàriament doloroses per a la filla en que la mort de la mare es produì, i 476,10 € per dany emergent. En total 74.867 €, quasi la quantitat demanada per aquesta perjudicada.

Al fill petit, Gonzalo, li correspon, per trobar-se entre 14 i 20 anys, una indemnització de 95.220,49 € per perjudici personal bàsic, al que s'ha de sumar un 25% més per aquell perjudici excepcional, i 476,10 € per dany emergent. Però a més cal valorar lafectació psicològica que patì el menor en presenciar la mort homicida de sa mare, tot i que no es disposa de cap més element de valoració que els expressats informes psicològics emesos els mesos de març i juny de 2021, ja que sembla ser que amb posterioritat Gonzalo no seguì tractament. Les patologies diagnosticades en aquells informes tenen cabuda en el trastorn psicològic greu derivat de l'estrès posttraumàtic (codi 160 de la tabla 2ª.1 del sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, atés que sota aquest codi s'inclouen "Síntomas recurrentes e invasivos de tipo intrusivo. Conductas de evitación sistemática, entrañando un DIRECCION003 severo. Estado de hipervigilancia en relación con los estímulos que recuerdan el trauma, pudiendo acompañarse de trastornos depresivos y disociativos. Presencia de ideación suicida"), i com sigui que aquesta seqüela té una puntuació de 6 a 15 punts i no consta l'evolució de la mateixa des de fa gairebé dos anys, escau valorar-la en 6 punts, que a raó de 6.915,14 € el punt, atesa l'edat del menor al temps dels fets (15 anys), dona un total de 41.490.84 €, Ara bé, l'acusació particular del propi Gonzalo no emanà indemnització per seqüeles, el que no seria obstacle per tenir aquest concepte en compte a l'hora de fixar el quàntum indemnitzador, ja que el sistema de que es tracta s'aplica ací amb caràcter orientatiu; però el resultat de prendre en consideració les seqüeles dona un total indemnitzador de 160.991.71 €, que excedeix el reclamat pel perjudicat, que ha d'operar com a límit, raó per la qual es fixa la indemnització en la quantitat arrodonida reclamada (136.305 €).

Setè. Les acusacions particulars, en llurs conclusions, han demanat es declarés responsable civil directa Société Hospitalière d'Aussurances Mutuelles (SHAM), i responsables civils subsidiàries Althaia Xarxa Assistencial Universitària de Manresa-Fundació Privada i Institut Català de la Salut.

Aquestes pretensions no tenen fonament, però la més sorprenent ha estat la postura de l'lacusació particular de Esperanza, la qual ni demanà aquestes responsabilitats en tràmit de qualificació provisional, ni ha considerat concurrent en l'acusada cap circumstància modificativa de la responsabilitat criminal.

És sorprenent la postura d'eixa acusació particular per dues raons: la primera, perquè no és admissible aprofitar el tràmit de conclusions per introduir pretensions civils noves, i menys front a persones que no havia demandat qui introdueix les noves pretensions, com amb tota claredat estableix l' article 433.3 de Ia Llei d'enjudiciament civil; i Ia segona, perquè l'argument de l'acusació particular de Felipe i Gonzalo per demanar, ja en tràmit de qualificació provisional, això és, en Ia demanda, des de Ia perspectiva civil, Ia responsabilitat civil directa de l'asseguradora i Ia subsidiària de les altres entitats, postura que feu seva l'altra acusació particular en tràmit de conclusions, partia de Ia consideració, negada per aquesta altra acusació, segons Ia qual I'acusada cometé el delicte amb Ia concurrència de Ia circumstància eximent incompleta d'anomalia psíquica, i aquesta circumstància determinà Ia comissió del delicte, què l'autora no hauria comés d'haver rebut de Ia sanitat pública, amb anterioritat als fets, I'atenció mèdica adequada quan anà als serveis mèdics en diverses ocasions.

Les pretensions sobre responsabilitat civil d'entitats pel delicte comés per l'acusada no tenen fonament, perquè cap de les tres tenen, respecte de l'autora o el delicte comés per Ia mateixa alguna de les relacions que, d'acord amb els articles 117 a 121 CP, determinen el naixement d'aquella classe de responsabilitat civil ex delicte.

El risc cobert per l'asseguradora SHAM és el derivat de l'actuació d'aquells facultatius per Ia que hagin de respondre, com a responsable civil subsidiàries, les entitats sanitàries per ella assegurades, Althaia i ICS, i aquestes del que responen subsidiàriament és dels danys causats pels penalment responsables dels delictes dolosos o culposos comesos pels seus facultatius i com a conseqüència directa dels serveis públics a elles encomanats. En aquest cas no s'ha atribuït a cap facultatiu d'Althaia o el ICS Ia més mínima responsabilitat criminal per delicte dolós o culpós, i, per tant, les entitats sanitàries no han de respondre subsidiàriament dels danys no causats pels seus facultatius, no criminalment responsables de Ia causació per l'acusada de Ia mort de María Dolores, ni l'asseguradora de les entitats sanitàries ha de respondre directament d'allò del que no responen subsidiàriament les seves assegurades, no essent admissible que, davant Ia perspectiva de no poder cobrar indemnització de l'autora del delicte, causant de Ia mort homicida de què deriven els danys i perjudicis, per les acusacions particulars s'atribueixi també responsabilitat a entitats solvents a les quals Ia Ilei no atribueix responsabilitat per fets aliens.

Però és més, si les acusacions particulars pretenien Ia responsabilitat civil de SHAM, Althaia i ICS, amb l'argument que I'acusada no hauria comés el delicte d'haver rebut de la sanitat pública, amb anterioritat als fets, l'atenció mèdica adequada quan anà als serveis mèdics en diverses ocasions, el mínim exigible és que el seu plantejament no s'esgotés en la pura al·legació per la seva part, sinó que vingués recolzat per prova pericial mèdica que hagués posat de manifest que els facultatius que atengueren l'acusada els dies i setmanes anteriors als fets actuaren sense ajustar-se a la les artis, arribant a diagnòstics i prescripcions incorrectes, i si això no hagués estat així l'acusada no hauria sofert els trastorns psicòtics greus que patí al temps de cometre el delicte. Doncs bé, el plantejament de les acusacions particulars no només no està recolzat per cap dictamen pericial, sinó que la prova pericial médica practicada al plenari desautoritzà completament tal plantejament, afirmant tots els pèrits als que les parts demanaren opinió al respecte, sense excepció, que les actuacions, exploracions i prescripcions, dels metges que havien atès l'acusada van ser adequades, ajustades a la les artis, i que resultava imprevisible que en la pacient es desenvolupés un trastorn com el que patí al temps dels fets.

En definitiva, no poden tenir acollida les demandes de responsabilitat civil directa i subsidiària formulades per les acusacions particulars respecte de les entitats Société Hospitaliêre d'Aussurances Mutuelles (SHAM), Althaia Xarxa Assistencial Universitària de Manresa-Fundació Privada i Institut Català de la Salut.

Vuitè. Els article 239 i 240 de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les interlocutòries o les sentencies que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes s'han d'imposar als condemnats, raó per la qual imposo a l'acusat les costes processals causades en aquesta instància, incloses les de les acusacions particulars, però d'aquests únicament la meitat, perquè el major esforç desplegat per les mateixes ha estat dirigit a obtenir indemnització a favor de Horacio, a qui no s'atorga en aquesta sentència, i obtenir declaració de responsabilitat civil directa i subsidiària d'entitats que no són responsables civils, en cap d'ambdós conceptes, dels danys i perjudicis causat per l'acusada com a conseqüència del fet criminal pel qual és condemnada.