Sentencia Penal 253/2023 Audiencia Provincial Penal de Illes Balears nº 2, Rec. 34/2022 de 30 de mayo del 2023

PRIMER.- A la present causa s'imputa al Sr. Santos la comissió d'un delicte d'apropiació indeguda agreujada de l' art. 253.1 i 250.1.1º i 6º CP. Més concretament, les acusacions sostenen que entre els mesos de març i setembre de 2019 l'acusat va incorporar al seu patrimoni els diners que la Sra. Brigida, la seva esposa en el moment dels fets, li ingressà al seu compte corrent per satisfer la renta mensual de l'habitatge familiar. La Sra. Brigida feia els ingressos en concepte de pagament de la renta perquè prèviament s'havia separat de fet del Sr. Santos i havia abandonat amb els seus fills l'habitatge familiar, acordant amb aquest que l'import de la renta de l'immoble es pagaria conjuntament entre els dos.

El Sr. Santos declarà a la vista oral que la Sra. Brigida i ell varen arrendar un habitatge a l'IBAVI a canvi d'una renta mensual d'uns 450 euros. L'acusat declarà que la Sra. Brigida es va separar d'ell al gener de 2019, que ella va abandonar el domicili familiar i que no arribaren a cap acord per satisfer conjuntament la renta mensual de l'immoble.

L'acusat manifestà que ell va quedar a viure a l'habitatge arrendat a l'IBAVI i que, com que no tenia doblers suficients per afrontar totes les seves despeses, va destinar el que tenia al seu compte corrent a pagar els subministraments de llum, aigua i telèfon i els honoraris de l'advocat que el defensava en un procediment de família referent a la guarda i custòdia dels fills que té en comú amb la Sra. Brigida.

El Sr. Santos exposà que va usar els doblers que la Sra. Brigida va ingressar al seu compte per satisfer les despeses abans enumerades i la benzina del seu cotxe. L'acusat va considerar que era més prioritari pagar dites despeses i esperava pagar la renta del lloguer que es trobés pendent quan la Sra. Brigida tornés a viure amb ell, cosa que el Sr. Santos tenia confiança que passaria.

Finalment, l'acusat referí que el fet que pagués les factures de llum, aigua i telèfon va fer que no se li interrompés el subministrament de cap d'aquests serveis.

La Sra. Brigida declarà al judici oral que havia arrendat un immoble a l'IBAVI amb l'acusat a canvi d'una renta d'uns 400 euros mensuals i que ella va abandonar dit habitatge al gener de 2019 a causa d'una situació d'abusos de l'acusat cap als fills que tenien en comú, que havien provocat que l'IMAS tutelés a la seva filla i que a ella li posessin la condició d'abandonar el domicili familiar per veure el seu fill.

La testimoni indicà que quan sortí de l'habitatge familiar va seguir pagant la renta mensual perquè tenia la intenció de tornar-hi, fent per aquest motius els pagaments que constaven a les actuacions. La Sra. Brigida declarà que no havia recuperat l'import de cap dels ingressos que va fer a l'acusat i que quan va tornar a anar a viure a l'habitatge de l'IBAVI aquest organisme li va notificar el deute pendent en concepte de renta que hi havia, adonant-se en aquell moment que el Sr. Santos no havia usat els diners que ella li havia ingressat per pagar la renta mensual per aquesta finalitat.

La Sra. Brigida afegí també que quan va tornar a viure al domicili familiar existien deutes pendents de pagament en concepte de llum, aigua i telèfon, cosa que també passava en el moment en que ella va abandonar l'immoble. La testimoni manifestà que els contractes d'aquests subministraments estaven a nom de l'acusat i que ella desprès els va posar a nom seu, sense que a dia d'avui li hagin reclamat cap deute per aquests conceptes.

A l'esdeveniment 3 de l'expedient digital consta que, efectivament, el Sr. Santos i la Sra. Brigida varen arrendar un habitatge de protecció oficial situat al DIRECCION000 de Palma a l'IBAVI el dia 23 de juliol de 2012 a canvi d'una renta mensual de 349'75 euros que s'actualitzava anualment conforme l'IPC.

A l'esdeveniment 2 de l'expedient digital consten els ingressos mensuals fets per la Sra. Brigida al compte corrent del Sr. Santos amb el concepte " Pago del alquiler" entre els mesos de març i setembre de 2019 per import de 300 euros al març, 300 euros a l'abril, 200 euros al maig, dos pagaments de 200 euros al juliol i 200 euros al setembre.

A l'esdeveniment 3 de l'expedient digital consta el desglossament del deute en concepte de renta mensual fer per l'IBAVI on apareix que no es va satisfer cap quantitat per aquest concepte entre els mesos de març i setembre de 2019. L'import de la renta mensual durant l'any 2019 era de 451'15 euros i 452'45 euros a partir del mes de setembre.

A l'esdeveniment 18 de l'expedient digital es troba un informe de Caixabank on s'enumeren els moviments que el Sr. Santos va realitzar al compte corrent on la Sra. Brigida li feia els ingressos en concepte de renta entre els mesos de gener i octubre de 2019. Els moviments realitzats per l'acusat consistiren en pagaments fets amb targeta, el que sembla ser una assegurança de vida, les quotes d'un préstec, compres a comerços, rebuts varis, aigua al mes de juliol, càrrega d'un telèfon mòbil, tributs, disposició d'efectiu a caixers i un reintegrament de 1.500 euros el dia 11 de setembre. En aquest document es pot apreciar també que el dia 1 d'octubre es va aplicar una comissió per descobert, és a dir, que el compte corrent havia quedat en nombres negatius.

El resultat de la prova practicada és plenament suficient per tenir per acreditats els fets pels que s'ha formulat acusació. Així, resulta totalment acreditat que l'acusat i la Sra. Brigida havien arrendat conjuntament un habitatge a l'IBAVI a canvi d'una renta mensual que a l'any 2019 era de 451'15 euros i 452'45 euros a partir del mes de setembre.

Les declaracions de l'acusat i la testimoni i perjudicada permeten donar per acreditat també que el Sr. Santos i la Sra. Brigida eren un matrimoni que es va separar de fet al gener de 2019, abandonant temporalment la Sra. Brigida l'habitatge propietat de l'IBAVI on va continuar residint l'acusat.

La documentació que consta a la causa acredita la versió dels fets de la Sra. Brigida en relació als pagaments que aquesta va realitzar a un compte corrent titularitat de l'acusat entre els mesos de març i setembre de 2019 per la renta mensual de l'habitatge familiar. Els propis justificants d'ingrés contenen com a concepte la menció " pago del alquiler", segons hem vist anteriorment. A més, el Sr. Santos admeté haver rebut dits pagaments.

Finalment, el document de desglossament de deute i l'informe de Caixabank permeten determinar sense marge d'error que el Sr. Santos va usar tots els diners que li va ingressar la Sra. Brigida (doncs recordem que a finals de setembre el compte corrent de l'acusat va quedar en nombres negatius) sense destinar cap quantitat al pagament de la renta mensual de l'habitatge familiar. En concret, segons consta a l'informe de Caixabank, els moviments de doblers fets per l'acusat varen consistir en compres, pagament d'un préstec, una recàrrega d'un telèfon mòbil, disposicions d'efectiu al caixer, tributs, una assegurança de vida i un únic pagament d'aigua al mes de juliol. El Sr. Santos admeté també al plenari que usà els doblers ingressats per la Sra. Brigida per pagar els honoraris del seu advocat i per posar benzina al seu vehicle.

L'acusat manifestà al plenari que els diners que tenia al compte corrent, incloent els transferits per la Sra. Brigida, havien estat destinats al pagament de subministraments de l'habitatge familiar. Ara bé, les factures de llum, telèfon i aigua es cobren a través de domiciliació bancària, sense que al compte corrent de l'acusat consti cap pagament per aquests conceptes durant el període analitzat més enllà de l'únic pagament en concepte d'aigua realitzat al mes de juliol de 2019. Tampoc s'han aportat justificants de pagament d'aquestes factures, en cas que l'acusat les hagués satisfet mitjançant una altra via de pagament. En tot cas, el propi Sr. Santos reconegué al plenari que va usar els doblers del compte corrent per satisfer despeses personals seves tals com els honoraris del seu advocat particular o la benzina del seu vehicle. Per altra banda, i segons hem vist, la documentació bancària aportada permet tenir per acreditat que l'acusat va usar els doblers que tenia al compte corrent, inclosos els ingressos fets per la Sra. Brigida per al pagament de la renta, per fer pagaments a comerços, disposicions d'efectiu, pagaments amb targeta, satisfer les quotes d'un préstec i una assegurança de vida o carregar un telèfon mòbil, és a dir, despeses que res tenen a veure amb el manteniment de l'habitatge arrendat a l'IBAVI i que responen únicament a les seves necessitats individuals.

El fet que les empreses que subministraven l'electricitat, l'aigua i la línia telefònica a l'habitatge arrendat per l'acusat i la Sra. Brigida no interrompessin dit subministrament no és un fet indicatiu de la falta de deute pendent pels serveis, tota vegada que dites empreses no reclamen formalment els deutes dels seus clients ni els interrompen el servei fins que no s'acumula un cert import de deute. En tot cas, ja hem exposat anteriorment com entenem suficientment acreditat que el Sr. Santos va usar els diners que li va transferir la Sra. Brigida per pagar les seves despeses personals.

En conseqüència, per tot l'exposat, entenem que la prova practicada resulta suficient per vèncer la presumpció d'innocència de l'acusat i tenir per acreditat que el Sr. Santos va dur a terme la conducta relatada als Fets Provats de la present Sentència.

SEGON.- Els fets declarats provats en aquest procediment són constitutius d'un delicte continuat d'apropiació indeguda de l' art. 253 CP, que disposa que " Serán castigados con las penas del artículo 249 o, en su caso, del artículo 250, salvo que ya estuvieran castigados con una pena más grave en otro precepto de este Código , los que, en perjuicio de otro, se apropiaren para sí o para un tercero, de dinero, efectos, valores o cualquier otra cosa mueble, que hubieran recibido en depósito, comisión, o custodia, o que les hubieran sido confiados en virtud de cualquier otro título que produzca la obligación de entregarlos o devolverlos, o negaren haberlos recibido".

Interpretant els elements del tipus del delicte d'apropiació indeguda, a la STS de 20 d'octubre de 2021 s'estableix que " Tiene declarado la Jurisprudencia de esta Sala que cuando se trata de dinero, el delito de apropiación indebida requiere como elementos del tipo objetivo: a) que el autor lo reciba en virtud de depósito, comisión, administración o por cualquier otro título que contenga una precisión de la finalidad con que se entrega y que produzca la consiguiente obligación de entregar o devolver otro tanto de la misma especie y calidad; b) que el autor ejecute un acto de disposición sobre el objeto o el dinero recibido, que resulta ilegítimo en cuanto que excede de las facultades conferidas por el título de recepción, dándole un destino definitivo distinto del acordado, impuesto o autorizado; c) que como consecuencia de este acto se cause un perjuicio en el sujeto pasivo, lo cual normalmente supondrá una imposibilidad, al menos transitoria, de recuperación. Y como elementos del tipo subjetivo, que el sujeto conozca que excede de sus facultades de actuar como lo hace y que con ello suprime las legítimas facultades del titular sobre el dinero o la cosa entregada ( SSTS 841/2006, de 17 de julio ; 707/2012, de 20 de septiembre o 648/2013, de 18 de julio , entre muchas otras)".

En el present cas hem declarat provat que l'acusat va rebre 1.400 euros de la Sra. Brigida que havien d'anar destinats al pagament de la renta mensual de l'habitatge que els dos havien arrendat a l'IBAVI entre els mesos de març i setembre de 2019 i que, posteriorment, el Sr. Santos va usar aquests diners per atendre despeses personals seves tals com compres, les quotes d'un préstec, els honoraris del seu lletrat, una assegurança de vida, a més de fer disposicions en efectiu per a ell.

Els anteriors fets són plenament subsumibles en el delicte d'apropiació indeguda, doncs el Sr. Santos va rebre els diners de la Sra. Brigida amb la finalitat de destinar-los al pagament de la renta de l'habitatge familiar i després va realitzar sobre dits diners actes de disposició que excedien del títol de recepció i que varen tenir una finalitat distinta a la del pagament de la renta i que a més varen respondre al seu benefici personal. Dita conducta ha causat un evident perjudici a la Sra. Brigida, qui ha vist impagat l'arrendament de l'habitatge on resideix sense haver recuperat tampoc els diners entregats a l'acusat. A més, tota aquesta conducta va ser realitzada per l'acusat amb ple coneixement que els diners pagats per la Sra. Brigida s'havien de destinar al pagament de la renta de l'habitatge familiar. No es pot ignorar aquest coneixement en qui rep una transferència bancària amb un concepte tan clar com és el de " pago del alquiler" i en qui, a més, usa els diners rebuts pel tercer no en un interès comú sinó per satisfer despeses personals alienes a l'altre.

Concorr e en el present cas la circumstància prevista a l' art. 250.1.1º CP, és a dir, que el delicte " Recaiga sobre cosas de primera necesidad, viviendas u otros bienes de reconocida utilidad social".

En aquest sentit, hem declarat acreditat que els diners dels que es va apropiar el Sr. Santos havien de ser destinats a satisfer la renta mensual de l'habitatge de la perjudicada. Per tant, el delicte en el present cas ha recaigut sobre l'habitatge habitual de la víctima del mateix, del que aquesta havia sortit temporalment per un conflicte amb l'acusat.

Respecte d'aquesta qüestió, a la STS de 26 de juliol de 2016 s'estableix que " En efecto, esta Sala ha establecido de forma reiterada que la aplicación del subtipo agravado de vivienda ( art. 250.1.1º del C. Penal ) requiere que se trate de la primera vivienda, única forma de considerarla un bien de primera necesidad; de modo que si no constituye el domicilio habitual o la morada del perjudicado no cabe dispensarle una protección reforzada en el ámbito penal, protección que se halla vedada para las segundas viviendas o para aquellas adquisiciones inmobiliarias concebidas como inversión ( STS 620/2004 de 4 de julio ; 297/2005 de 7 de marzo ; 302/2006 de 10 de marzo ; 1256/2009 de 3 de diciembre ; 592/2012 de 16 de julio ; 186/2013 de 6 de marzo ; 764/2013 de 14 de octubre ; 605/2014 de 1 de octubre -citada por la resolución impugnada - o la 63/2015 de 18 de febrero entre otras).

En definitiva los efectos agravatorios derivados de que la estafa o la apropiación indebidas recaigan sobre viviendas ( artículo 250.1.1º del Código Penal ), se justifican en atención a su calidad de bienes de importante utilidad social, derivada de su naturaleza en relación con el uso que se hace de ellas. Es decir, que la especial protección que supone la agravación se fundamenta en su relación con el artículo 47 de la Constitución , en cuanto reconoce el derecho a una vivienda digna. Por ello solo será procedente su aplicación cuando la defraudación recaiga sobre viviendas que se destinen a su uso propio como lugar de residencia de la persona, donde puede establecer su domicilio, pues son las únicas que pueden ser consideradas bienes de primera necesidad. Y también por ello, la agravación puede concurrir tanto si la estafa o la apropiación se producen en el proceso de adquisición de una vivienda, como si el acto de disposición recae sobre una vivienda que ya constituye la morada del perjudicado".

Conforme acabem d'exposar, en el present cas l'objecte de l'apropiació comesa pel Sr. Santos varen ser els diners que la Sra. Brigida va ingressar al seu compte corrent per a que els destinés expressament al pagament de la renta mensual de l'habitatge habitual de la perjudicada, és a dir, la seva morada. Per tant, en el present cas concorren els elements que integren el tipus agreujat previst a l' art. 250.1.º CP.

En canvi, no considerem acreditat que concorri la circumstància agreujant prevista a l' art. 250.1.6º CP invocada per l'acusació particular. Respecte d'aquesta qüestió, a la STS de 2 de març de 2023 s'estableix que " Su aplicación a la apropiación indebida es más dificultosa dada la morfología de esta segunda infracción a la que es concomitante un inevitable abuso de confianza:

"Por ejemplo, en nuestra reciente sentencia número 375/2020, de 8 de julio , veníamos a recordar que "en la estafa el ataque patrimonial se lleva a cabo mediante un engaño con el consiguiente desplazamiento en el patrimonio. En el segundo (la apropiación indebida) el desplazamiento no tiene su origen en aquel engaño motor, sino en el abuso a la confianza ya depositada en el sujeto activo, lo que conlleva que éste recibe el dinero o cosa apropiada de forma legítima, trasmutando dicha posesión legítima en disposición ilegítima, abusando de aquella confianza". De ahí que repetidamente hayamos advertido también del muy escaso "espacio operativo" que en el marco del delito de apropiación indebida resta para la eventual aplicación del subtipo contemplado en el artículo 250.1.6º.

En esta línea de razonamiento, nuestra sentencia número 314/2020, de 15 de junio , abunda en que el subtipo agravado, con relación al delito de apropiación indebida, ha de construirse sin perder de vista que al mismo le "es inherente un mínimo abuso de confianza por su propia morfología". Por otro lado, y como esta misma sentencia recuerda también, "no estamos ante un delito de estafa, sino ante un delito de apropiación indebida. Por tanto, la conducta típica no estriba en recibir el dinero... Para eso estaba facultado el acusado. La acción antijurídica radica en no reintegrar ese dinero a su principal y emplearlo en usos propios". Por tanto, la especial confianza defraudada o credibilidad profesional aprovechada ha de predicarse de la distracción y no del modo en que los bienes llegaron a la posesión, inicialmente legítima, del acusado.

No puede afirmarse aquí que con la empresa existiese un plus de credibilidad o de confianza que se presente como algo añadido a la confianza que aparecerá siempre en las relaciones que constituyen el presupuesto típico de la apropiación indebida.

Por su parte, la STS 295/2013, de 1 de marzo , incidiendo en la misma cuestión, y con cita también de precedentes, explica:

"Mejor suerte ha de correr el segundo de los motivos cobijado en el art. 849.1º mediante el que se denuncia la aplicación del subtipo agravado del art. 250.1.6º (7º antes de la reforma de 2010), que se basa en el abuso de las relaciones personales existentes entre víctima y defraudador. Ideada y diseñada para los delitos de estafa, la eficacia de esa agravación se proyecta también en los de apropiación indebida a través de la expresa remisión penológica que efectúa el art. 252. No obstante no puede perderse de vista esa inicial apreciación: el contexto y marco en el que el legislador pensó las agravaciones del art. 250 es el delito de estafa. Por eso algunas o no son en absoluto aplicables a la apropiación indebida (el fraude procesal; "estafa procesal" propiamente a raíz de la reforma de 2010); o, siéndolo, han de ser analizadas con mucho rigor pues su compatibilidad con el delito de apropiación indebida es menos "natural", por decirlo así (abuso de firma v.gr.) ( STS 819/2006, de 14 de julio).

Esto último sucede con el subtipo ahora examinado. Su apreciación en opinión del recurrente representaría un atentado al non bis in idem pues es inherente a toda apropiación indebida ese abuso de confianza o de relaciones personales.

... es de esencia de todo delito de apropiación indebida el quebrantamiento de unos deberes de lealtad y de la confianza previamente depositada en el autor. Convertirlo en administrador, arrendatario, mandatario... o en definitiva en poseedor de bienes cuya titularidad corresponde al futuro perjudicado supone por definición depositar en él, además de los bienes, una confianza. Es consustancial al delito del art. 252 quebrar la lealtad que se debe por esa previa confianza. Para encajar los hechos en el art. 250.1.7ª será necesario un plus, una confianza anterior y distinta a la que se crea con la relación que sirve de presupuesto a la apropiación indebida".

En el present cas, ni tan sols es descriu al relat de fets de l'escrit de conclusions definitives de dita part quina era la concreta relació personal de la que va abusar l'acusat per cometre el delicte. No podem presumir que dita relació fos el matrimoni entre les parts, tota vegada que consta acreditat que la relació es va rompre abans de la comissió dels fets, al gener de 2019. Per tant, la simple relació matrimonial entre acusat i perjudicada no permet establir el marc de plus de confiança que afavoria la comissió del delicte que es castiga a l' art. 250.1.6º CP. Tampoc va ser objecte de prova al plenari dita relació ni es va preguntar al respecte a la Sra. Brigida. En conseqüència, no resulta possible apreciar la concurrència d'aquest element penal.

Finalment, hem de determinar si la conducta mantinguda per l'acusat és constitutiva d'un delicte continuat, conforme l'establert a l' art. 74 CP que preveu que " No obstante lo dispuesto en el artículo anterior, el que, en ejecución de un plan preconcebido o aprovechando idéntica ocasión, realice una pluralidad de acciones u omisiones que ofendan a uno o varios sujetos e infrinjan el mismo precepto penal o preceptos de igual o semejante naturaleza, será castigado como autor de un delito o falta continuados con la pena señalada para la infracción más grave, que se impondrá en su mitad superior, pudiendo llegar hasta la mitad inferior de la pena superior en grado".

Fent referència a la continuïtat delictiva en els delictes d'apropiació indeguda, a la STS de 25 de novembre de 2021 s'exposa que "La jurisprudencia de esta Sala nos indica que la denominada teoría de la "unidad natural de acción" supone varias acciones y omisiones que reiteran el tipo penal pero se encuentran en una estrecha conexión espacial y temporal que puede reconocerse objetivamente y con una vinculación de significado que permite una unidad de valoración jurídica y ser juzgadas como una sola acción ( SSTS 935/2006 de 2 de octubre y 707/2012 de 20 de septiembre).

Es decir, aún sin perfiles nítidos, se parte de la existencia de una pluralidad de actos, de acciones, que son valorados como una unidad, constituyendo un objeto único de valoración jurídica. Será natural o jurídica, explica a jurisprudencia de esta Sala, en función del momento de la valoración, si desde la perspectiva de una reacción social que así lo percibe, o desde la propia norma. En todo caso se requiere una cierta continuidad y una vinculación interna entre los distintos actos entre sí, respondiendo todas a un designio común que aglutine los diversos actos realizados.

[...]

Por tanto, para afirmar la unidad de acción al menos, se requiere: a) desde el punto de vista subjetivo, que concurra un único acto de voluntad encaminado a la realización de toda la dinámica delictiva; b) como elementos o condicionamientos objetivos de esta actividad, que todos los actos estén vinculados espacial y temporalmente, pues la disgregación de la dinámica delictiva en uno y otro sentido pueden romper la identidad que reclama la voluntad única; y c) desde la óptica normativa, que se dé la identificación en la tipología delictiva.

En cuya consecuencia, cuando se produce una repetición de acciones separadas por ocasiones temporales diferentes, más o menos distantes en su cronología no cabe hablar de un solo acto; en ese caso no hay unidad natural de la acción, sino diferentes actuaciones que pueden ser consideradas o bien como un concurso real de delitos o como un delito continuado. Tampoco cuando existe escisión espacial o cuando la voluntad dirigida a la dinámica delictiva contemplada, resulta cambiante".

En el present cas hem donat per provat que l'acusat es va apropiar de transferències rebudes de la Sra. Brigida destinades al pagament de la renta de l'habitatge familiar efectuades al mes de març de 2019, abril de 2019, maig de 2019, juliol de 2019 i setembre de 2019. Ara bé, cap dels ingressos efectuats per la perjudicada i dels que l'acusat es va apropiar superen individualment considerats l'import mínim fixat a l' art. 252 CP per a que la conducta sigui constitutiva de delicte menys greu, 400 euros. Per aquest motiu, qualificar els fets com a delicte continuat implicaria incórrer en un supòsit de non bis in idem, doncs els diferents actes d'apropiació han estat usats per qualificar els fets com a constitutius de delicte pel seu import conjunt, no essent possible tornar a usar aquests diferents actes ara per apreciar la concurrència d'un supòsit de l' art. 74 CP.

TERCER.- L'acusat, el Sr. Santos, ha de ser considerat autor dels fets enjudiciats al present procediment, conforme l'establert als arts. 27 i 28 CP.

QUART.- En el present cas no concorre en l'acusat cap circumstància modificativa de la seva responsabilitat penal. En aquest punt hem de fer una remissió al ja exposat anteriorment al Fonament de Dret Segon sobre les relacions personals entre l'acusat i la perjudicada.

Tampoc considerem que concorri en l'acusat la circumstància atenuant de reparació del dany de l' art. 21.5 CP. Així, si bé consta que el Sr. Santos ha consignat judicialment l'import de 60 euros per respondre de la responsabilitat civil derivada del delicte, entenem que l'import satisfet per l'acusat, una vegada han transcorregut quasi 4 anys des de la comissió dels fets, no resulta suficientment significatiu i rellevant com per aconseguir la finalitat cercada per dita atenuant, a saber, la reparació del dany causat pel delicte o la disminució dels seus efectes. A pesar de la dificultosa situació econòmica del Sr. Santos, entenem que haver satisfet únicament 60 euros pels perjudicis que la seva conducta ha ocasionat a la Sra. Brigida no compleix adequadament la finalitat reparadora de l'atenuant.

En aquest mateix sentit, a la STS de 16 de febrer de 2017 es disposa que "La reparación debe ser suficientemente significativa y relevante , pues no procede conceder efecto atenuatorio a acciones ficticias, que únicamente pretenden buscar la aminoración de la respuesta punitiva sin contribuir de modo eficiente y significativo a la efectiva reparación del daño ocasionado ( Sentencias núm. 1990/2001, de 24 octubre, 1474/1999 de 18 de octubre , 100/2000 de 4 de febrero y 1311/2000 de 21 de julio). De forma muy restrictiva y esporádica se ha admitido por esta Sala el efecto atenuatorio de la reparación simbólica (Sentencias núm. 216/2001, de 19 febrero ynúm. 794/2002, de 30 de abril)".

CINQUÈ.- La pena objectiva a imposar pels fets comesos per l'acusat, conforme el disposat als arts. 253, 250.1.1º CP és a de 1 any a 3 anys de presó i multa de 6 a 12 mesos. En el present cas, vista l'escassa entitat econòmica de l'apropiació comesa pel Sr. Santos, no apreciem cap motiu que justifiqui la imposició a aquest d'una pena superior a la mínima legal.

En conseqüència, hem d'imposar al Sr. Santos la pena de 1 any de presó i multa de 6 mesos amb una quota diària de 3 euros. La falta de capacitat econòmica del Sr. Santos, que actualment es troba complint una pena de presó per la comissió d'un altre delicte, que ja al 2012 va poder accedir a arrendar un habitatge de protecció oficial de l'IBAVI i que té uns ingressos que l'han fet beneficiari del dret a l'assistència jurídica gratuïta justifica la determinació de la quota de la multa imposada en la quantitat de 3 euros.

Per aplicació del disposat a l' art. 56 CP el Sr. Santos ha de ser condemnat a la pena accessòria d'inhabilitació especial per l'exercici del dret al sufragi passiu durant el temps de la condemna de presó imposada.

SISÈ.- Conforme l'establert als arts. 109 CP i 100 LECrim, el condemnat com autor d'un delicte haurà de respondre dels danys i perjudicis causats a conseqüència de la seva acció o omissió. En el present cas hem establert que la quantitat objecte d'apropiació va ser de 1.400 euros que no han estat recuperats per la Sra. Brigida.

En conseqüència, hem de condemnar al Sr. Santos a indemnitzar a la Sra. Brigida en la quantitat de 1.400 euros per la responsabilitat civil derivada del delicte.

La quantitat consignada judicialment per l'acusat podrà ser imputada al pagament de dita responsabilitat civil.

SETÈ.- Les costes processals s'entenen imposades per la llei als criminalment responsables de tot delicte, tal i com s'estableix a l' art. 123 CP en relació amb l' art. 240 LECrim. Per aquest motiu, en el present judici l'acusat Sr. Santos ha de ser condemnat al pagament de les costes que el procediment hagi pogut generar, incloses les de l'acusació particular.