Sentencia Penal 775/2025 Audiencia Provincial Penal de Barcelona nº 22, Rec. 101/2024 de 03 de diciembre del 2025

Primer.En l'examen i valoració de la prova començarem per la relacionada amb el fet més greu objecte d'acusació, això és, el succeït el 30 de setembre de 2023, a la sortida d'un concert del cantautor Anselmo, seguin l'ordre expositiu de les parts als seus informes.

No pot haver dubte raonable de que la declaració de la víctima reuneix els requisits que abundosa jurisprudència ha vingut establint per poder tenir eixa declaració com a prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència, en relació a aquells delictes comesos en un marc d'intimitat que impedeix l'existència de cap més prova de càrrec. I en aquest sentit ja l' STS 137/2009 deia que, "según jurisprudencia consolidada y pacífica, tratándose de determinadas figuras delictivas, el testimonio de la víctima puede constituir medio de prueba de cargo con entidad suficiente para poder enervar el derecho a la presunción de inocencia del acusado, sin que puedan considerarse requisitos necesarios para ello -en todo caso- la "ausencia de incredibilidad subjetiva", la "verosimilitud" y la "persistencia en la incriminación" por parte de la víctima, que no tienen otro carácter que el de constituir unas pautas lógicas para la valoración de dicho testimonio, en el contexto de "las reglas del criterio humano" a las que alude el art. 386.1 de la LEC , al referirse a las "presunciones judiciales", mas no unos requisitos de absoluta exigencia, en todo caso, pues la falta de alguno de ellos no excluye necesariamente la veracidad del testimonio de la víctima, que puede desear ardientemente la condena del acusado -como justa vindicación de la lesión de sus derechos-, e incluso personarse en la causa como acusación particular, sin que ello implique como consecuencia obligada que, además, vaya a faltar a la verdad en su testimonio, y de igual modo puede variar de algún modo los términos de su denuncia por distintos motivos comprensibles (piénsese, por ejemplo, en una persona víctima de una violación que, por pudor, o por considerarlo inicialmente perjudicial para su propio interés, da inicialmente una versión atenuada del hecho y luego lo amplía o lo modifica -por propia iniciativa, o por exigencias del interrogatorio a que se ve sometida-, pero manteniendo en lo esencial la veracidad de su testimonio)";i l' STS 355/2013 insistia a dir que "Esta Sala tiene declarado que la declaración de la víctima, sobre todo en delitos cometidos en la intimidad buscada de agresor y víctima puede integrar la prueba de cargo necesaria para provocar el decaimiento de la presunción de inocencia, pues de otra manera se crearían espacios de impunidad inaceptables ( STS 16 de mayo de 2007 )".

Coneixedor d'aquesta doctrina, i de que la declaració de la víctima complia els "criterios, que no exigencias",en paraules de l' STS de 15 d'abril de 2004, per erigir-se en prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència, els més que sabuts criteris de "ausencia de incredibilidad, verosimilitud del testimonio y persistencia en la incriminación"( STS 721/2010), el processat optà no per negar l'existència dels fets del 23 de setembre de 2023, com feu amb altres a ell atribuïts i als que ens referirem més endavant, sinó per donar una versió alternativa a la causació de les lesions, que innegablement causà.

Aquesta versió alternativa, donada amb tot luxe de detalls, des que ell i Marisa es dirigiren al concert, fins que, desprès dels cops, Marisa obrí la porta del cotxe, baixà pel seu propi peu, tancà la porta i "se puso a caminar en línea recta"i a uns 30 metres hi havia una persona amb una armilla reflectant cap a la qual anà la dona, etc. Aquesta versió alternativa, segons la qual fou Marisa qui, dintre del cotxe, s'abraonà sobre l'esquena del processat, quan aquest era al seient del pilot, i començà a colpejar-lo brutalment al cap, limitant-se ell a intentar evitar amb els braços que el continués colpejant, i en un gest d'aquests impactà la dona, lesionant-la sense voler, no només és inversemblant, sinó que es pot afirmar que és falsa, radicalment mentidera, i fins i tot contrària al suport fàctic d'una pretensió de la defensa.

Efectivament, la defensa pretén l'aplicació de la circumstància atenuant d'embriaguesa, i el processat ha declarat que tan ell com Marisa estaven borratxos. Que el processat estigués ebri és incompatible amb l'extraordinària precisió en el "record" del que succeí, de què ha fet gala, però sobretot, perquè a les poques hores dels fets, quan va ser detingut pel testimoni agent del cos de Mossos d'esquadra amb TIP núm. NUM003, estava seré del tot i es mostra molt tranquil. I que Marisa no estava embriagada resta palès de l'informe d'assistència d'urgències al poc dels fets (folis 74 a 77 de les actuacions), on no es consigna el més mínim símptoma d'embriaguesa en l'explorada.

D'altra banda, a més de resultar inversemblant, per simples raons d'espai físic, que qui ocupa el seient de copilot en un cotxe tipus berlina es tiri a sobre de qui ocupa el seient del pilot i, muntant-lo pel darrera, el colpegi repetidament al cap, no sembla compatible amb una agressió tan violenta i mantinguda com la relatada pel processat que aquest, quan va ser detingut poques hores després, no presentés la més mínima lesió visible, com declarà al plenari el testimoni que el detingué. Com també resulta inversemblant que un simple gest amb el braç per evitar continuar essent colpejat, en l'escenari descrit per l'acusat, la que es diu va ser "agressora" rebés la pluralitat de cops que causaren les greus lesions que desfiguraren la cara de la dona ("como Chucky",declarà haver-la vist, impactat, el testimoni Jesús Ángel), i de les que donen raó indiscutida els informes mèdics d'assistència d'urgències (folis 74 a 77) i medicoforense (folis 202 i 203), informe aquest darrer sobre el que tornarem més endavant.

Però és que, a més a més, la versió del processat la desautoritza completament el testimoniatge de Jesús Ángel, tercer totalment aliè a les parts, i envers el qual no existeix la més mínima raó per dubtar de la correspondència de llurs manifestacions amb la realitat per ell percebuda. No és cert que, com a dit l'acusat, Marisa sortís del cotxe i, pel seu propi peu, es dirigís a una persona que estava a una 30 metres. Res més llunya de la realitat. Marisa, quan era colpejada dins el cotxe, demanà a crits auxili; Jesús Ángel els sentí i anà a socórrer qui demanava auxili; arribà al cotxe, obrí la porta, veié l'espectacle dantesc d'una dona desfigurada "como Chucky",i, en paraules literals seves, "la saqué del coche, la puse detrás mío y la llevé detrás de un árbol"...etc.

En definitiva, la versió del processat és mentidera i no pot restar ni el més petit bri d'aptitud incriminadora a la declaració de la víctima, com a prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència.

Segon.Respecte dels fets succeïts un dia de maig de 2021, el processat, sabedor de l'existència d'una testimoni que podia confirmar extrems rellevants de la versió de càrrec, testimoni que efectivament declarà al plenari, i ens referim a la veïna dels implicats, Ruth, no negà que es produís un incident amb Marisa al domicili comú, però el presentà no com una agressió d'ell envers la dona, a resultes de la qual aquesta sagnà pel nas, i pel nas la va veure sagnar la veïna, sinó que adduí una versió alternativa segons la qual entre ells s'inicià una discussió, estant ell assegut a un sofà, i ella asseguda al braç del sofà, i sobtadament la dona començà a colpejar-lo al cap (sí, al cap, com el 30 de setembre de 2023), i ell (també com el aquesta posterior data) aixecà el braç (indicant l'esquerre) per protegir-se, i en fer aquest gest la dona caigué al terra i es feu sang, justificant que la filla de la dona, Modesta, el veiés amb les mans sobre la mare quan aquesta era al terra, com havia sentit Modesta testificar abans que ell declarés, dient que la caiguda intentà reincorporar-se cridant "hijo de puta",i ell intentà aturar-la al temps que cridava la filla, " Modesta, Modesta".

La versió de l'acusat no mereix el més mínim crèdit, en res, i no pot restar ni el més petit bri d'aptitud incriminadora a la declaració de la víctima, que és un tot, no escindible en episodis quan a la credibilitat que mereix, i la que ha dut el tribunal al convenciment cert de l'ocurrència del fets que es declaren provats, versió confirmada, quan al fet de maig de 2021, per Modesta, i corroborada pel testimoniatge de la veïna que, immediatament desprès de succeir el fet, acollí a casa seva Marisa, qui veié sagnar pel nas, i a sa filla, la qual, espantada i plorosa, segons manifestà Ruth, demanà que no obrís la porta (al processat), "que nos va a matar",explicant mare i filla que la primera, a la qual la veïna veié sagnant pel nas, l'havia colpejat l'acusat.

Tercer.En relació als fets de la nit de Sant Joan de 2019, com el processat sabia que no s'havien proposat testimonis tercers, totalment aliens a la imputació fàctica de l'acusació, optà per negar l'existència mateixa de tot incident, argumentant la defensa que del relat fàctic proposat per les acusacions resultava l'existència de tercers, testimonis potencials no aportat per les mateixes i que, per tant, no es podien tenir per provats els fets imputats.

Aquest plantejament és inacceptable, perquè encara que totes les dones que declararen al plenari haguessin estat víctimes, en major o menor mida, de l'acció del processat, els seus testimoniatges no eren únicament com a víctimes, doncs podien tenir consideració de víctimes quan a les agressions personalment i directament patides per cadascuna, però respecte de les agressions patides personalment i directament per les altres tenien la consideració de testimonis directes no víctimes, i si les acusacions consideraven que els testimoniatge d'aquestes confirmava la declaració de les altres en quant que víctimes, permeten l'afirmació dels càrrecs, no tenien obligació de proposar tots els eventuals testimonis que poguessin haver hagut, que també podia proposar la defensa si dubtava de la veracitat de les testimonis directes proposades per les acusacions i pretenia desacreditar-les.

El cert és que dels fets de la nit de Sant Joan van ser testimonis directes, a més de en part víctimes, l'acusadora particular, sa filla i sa mare, Candida, i en llurs declaracions, de la veracitat de les quals no tenim cap raó per dubtar, s'assenta el relat de fets provats d'aquesta sentència, i no només quan al fets d'aquella nit, sinó també pel que fa als insults i les amenaces que declarem provats.

Quart.Els fets declarats provats són constitutius de: dos delictes de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere, en el domicili comú i en presència de menor, de l' article 153.1 i 3 Cp; un delicte de maltractament en l'àmbit de la violència domèstica en presència de menor, de l' article 153.2 i 3 Cp, en la persona d' Candida; un delicte de lesions, de l' article 148.4t Cp; un delicte un delicte continuat d'amenaces, dels articles 171.4 i 5, i 74 Cp; i un delicte continuat d'injúries i vexacions injustes, dels articles 173.4 i 74 Cp.

Del que no són constitutius els fets declarats provats és d'un delicte de maltractament habitual, de l' article 173.2.2n Cp; ni d'un delicte d'homicidi en grau de temptativa, dels articles 138.1, 140 bis, 16 i 62 Cp, o, alternativament, de lesions de l' article 149.1 Cp, o subsidiàriament de l' article 150 Cp.

No han estat objecte de debat la qualificació jurídica en relació als delictes de maltractaments en els àmbits de la violència de gènere i domèstica, amenaces i injúries i vexacions injustes, potser per la simplicitat dels corresponents judicis de tipicitat proposats per les acusacions, que ha fet que el debat girés exclusivament sobre la base fàctica de tals judicis de tipicitat. I és que no sembla raonable negar que colpejar, en les ocasions que es declaren provades dels anys 2019 i 2021, qui era parella sentimental, fent-lo al domicili comú i sent present la filla de la dona colpejada, i en una de les ocasions colpejar també la mare d'aquesta, satisfà les exigències típiques dels delictes de maltractaments en els àmbits de la violència de gènere i domèstica; ni és raonable negar que advertir una persona repetidament que si el denunciava la mataria, o si anava a presó la mataria, o que a qui mataria seria a ella, seva la filla i la seva mare, és amenaçar-la amb causar-li un mal, el més greu, com a represàlia per fer allò que es vol evitar faci; ni es pot negar que en el nostre àmbit cultural hom entén com injurioses o vexatòries expressions que menystenen la consideració que mereix tota persona, com ara tractar-la d'idiota, imbècil, estúpida, merdosa o filla de puta.

Cinquè.Com hem avançat, els fets declarats provats són constitutius d'un delicte de lesions, de l' article 148.4t Cp, i no d'un delicte d'homicidi en grau de temptativa, dels articles 138.1, 140 bis, 16 i 62 Cp, o, alternativament, de lesions de l' article 149.1 Cp, o subsidiàriament de l' article 150 Cp.

La qualificació més greu proposada per les acusacions respecte dels fets succeïts el 30 de setembre de 2023 no pot prosperar, i no perquè no hi càpiga la temptativa en el delicte d'homicidi amb dol eventual, doncs la compatibilitat de dol eventual i temptativa està assentada en la jurisprudència, i en aquest sentit deia l' STS 44/2019 que «en la tentativa es proyectable el dolo eventual como afirma el Fiscal en su dictamen. "El dolo homicida, en su modalidad de dolo eventual, se da en aquellas situaciones en las que el sujeto activo conoce que con su conducta crea un grave riesgo de que se produzca la muerte del sujeto pasivo, pese a lo cual continua con su acción, bien porque acepta ese resultado como probable, o bien porque su producción le resulta indiferente.

Para la tentativa se exige el mismo dolo que para el delito consumado, ya se trate de dolo directo o eventual. La diferencia entre tentativa y consumación en el delito de homicidio no se halla en el elemento subjetivo, sino en el objetivo, en tanto que para la consumación es preciso que se produzca como resultado la muerte de la víctima"».

I és ací, precisament, on rau el problema, en l'element subjectiu de l'injust, de l'evolució jurisprudencial respecte de la configuració del qual es significativa l' STS 340/2022, on es llegeix: «Sobre el dolo y sus distintas modalidades, la sentencia de este Tribunal de fecha 30 de enero de 2.010 , con cita de las sentencias núm. 210/2007, de 15 de marzo , 172/2008, de 30 de abril y 716/2009, de 2 de julio , sintetiza la doctrina de esta Sala. De esta forma señala que "el dolo, según la definición más clásica, significa conocer y querer los elementos objetivos del tipo penal. En realidad, la voluntad de conseguir el resultado no es más que una manifestación de la modalidad más frecuente del dolo en el que el autor persigue la realización de un resultado, pero no impide que puedan ser tenidas por igualmente dolosas aquellas conductas en las que el autor quiere realizar la acción típica que lleva a la producción del resultado o que realiza la acción típica, representándose la posibilidad de la producción del resultado.

Pero ello no excluye un concepto normativo del dolo basado en el conocimiento de que la conducta que se realiza pone en concreto peligro el bien jurídico protegido, de manera que en esta segunda modalidad el dolo radica en el conocimiento del peligro concreto que la conducta desarrollada supone para el bien jurídico, (...) pues, en efecto, "para poder imputar un tipo de homicidio a título doloso, basta con que una persona tenga información de que va a realizar lo suficiente para poder explicar un resultado de muerte y, por ende, que prevea el resultado como una consecuencia de ese riesgo. Es decir, que abarque intelectualmente el riesgo que permite identificar normativamente el posterior resultado. En el conocimiento del riesgo se encuentra implícito el conocimiento del resultado y desde luego la decisión del autor está vinculada a dicho resultado" ( STS de 1 de diciembre de 2004 , entre otras muchas).

(...) Esta Sala, especialmente a partir de la sentencia de 23-4-1992 (relativa al caso conocido como del "aceite de colza" o "del síndrome tóxico") ha venido aplicando en numerosas resoluciones un criterio más bien normativo del dolo eventual, en el que prima el elemento intelectivo o cognoscitivo sobre el volitivo, al estimar que el autor obra con dolo cuando haya tenido conocimiento del peligro concreto jurídicamente desaprobado para los bienes tutelados por la norma penal.

Sin embargo, ello no quiere decir que se excluya de forma concluyente en el dolo el elemento volitivo ni la teoría del consentimiento. Más bien puede entenderse que la primacía que se otorga en los precedentes jurisprudenciales al elemento intelectivo obedece a un enfoque procesal del problema. De modo que, habiéndose acreditado que un sujeto ha ejecutado una acción que genera un peligro concreto elevado para el bien jurídico con conocimiento de que es probable que se produzca un resultado lesivo, se acude a máximas elementales de la experiencia para colegir que está asumiendo, aceptando o conformándose con ese resultado, o que cuando menos le resulta indiferente el resultado que probablemente va a generar con su conducta».

I la recent STS 451/2025, insistint en que «el delito de homicidio exige en el agente conciencia del alcance de sus actos, voluntad en su acción dirigida hacia la meta propuesta de acabar con la vida de una persona, dolo de matar que, por pertenecer a la esfera íntima del sujeto, solo puede inferirse atendiendo a los elementos del mundo sensible circundante a la realización del hecho»,assenyala com a criteris d'inferència, entre altres, les relacions existents entre autor i víctima, les actituds observades en moments anteriors als fets, les manifestacions dels intervinents en el decurs de l'agressió, les dimensions i característiques de l'arma feta servir i la seva idoneïtat per matar o lesionar, i la zona del cos a què es dirigí l'atac i la lesivitat més o menys letal atesa la zona afectada.

Doncs bé, en el cas objecte d'enjudiciament, les relacions existents entre agressor i agredida eren de parella sentimental, amb manifestacions ambivalents, de les que tractarem al següent fonament; si bé el processat en algunes ocasions amenaçà la dona amb matar-la, aquesta amenaça, que les pròpies acusacions qualifiquen de lleus, eren condicionals, per al cas que la dona denunciés el processat per algun dels maltractaments físics o morals patits per part d'aquest, i la nit del 30 de setembre de 2023, no s'havia produït la condició imposada a l'amenaça, ans el contrari, els dos membres de la parella havien anat a gaudir junts d'un concert del cantautor Anselmo; no ha quedat establert el motiu que desencadenà, a la sortida del concert, la discussió entre agressor i agredida, i menys que generés un atac tan brutal com el que patí la dona; en l'agressió no es va fer servir cap arma, tret que es consideri arma el tauler o plafó d'instruments del cotxe on es produïren els fets, què de cap manera pot considerar-se arma letal; i les lesions causades a la víctima, tot i ser múltiples i deixar la dona inicialment desfigurada, no afectaren zones vitals, no posaren en perill la seva vida, i encara que la dona va ser immediatament assistida per serveis mèdics d'urgència, aquesta assistència no va ser necessària per evitar el risc de perdre la vida, risc, insistim, inexistent d'acord amb l'informe medicoforense emès el 29 d'abril de 2024 (folis 202 i 203), ratificat i explicat abastament al plenari pels pèrits que el van emetre, els quals donaren complida explicació de per què en un primer moment, concretament el 2 d'octubre de 2023, un d'ells havia considerat que les lesions si presentaren risc vital i requeriren d'assistència mèdica d'emergència immediata, "que de no recibirlas podrían ser incompatibles con la vida"(folis 115 i 116).

Conseqüentment, de totes aquestes dades no pot inferir-se que el processat, quan atacà Marisa, actuà amb la finalitat de causar a aquesta la mort, o essent conscient que probablement podia causar-li-la amb un atac tan violent i brutal com el desplegat, i és per això que els fets s'han de considerar constitutius d'un delicte de lesions, de l' article 148.4t Cp, i no d'un delicte d'homicidi en grau de temptativa, dels articles 138.1, 140 bis, 16 i 62 Cp.

I els fets tampoc no es poden qualificar de delicte de lesions de l' article 149.1 Cp, o subsidiàriament de l' article 150 Cp, perquè, a més de consideracions semblants a les dites en relació al dol homicida, els de lesions són delictes qualificats pel resultat, i no es poden qualificar en funció de resultats no produïts (pèrdua o inutilitat d'un òrgan o membre principal, o d'un sentit, impotència, esterilitat, deformitat greu, o una malaltia somàtica o mental greu, o pèrdua o inutilitat d'un òrgan o membre no principal, o la deformitat), sostenint que podria ser que en el futur n'apareguessin, quan és el cert que en més de dos anys ni han aparegut, ni res indica que les lesions evolucionen en tal sentit, el que tampoc no justificaria una condemna ad cautelamper potencials resultats futurs.

Sisè.Els fets declarats provats no són constitutius d'un delicte de maltractament habitual, de l' article 173.2.2n Cp.

Com diu l' STS 35/2022, «el delito de maltrato habitual en el ámbito familiar previsto en el artículo 173.2 CP castiga la ejecución de actos de violencia física o psíquica perpetrados de forma asidua sobre sujetos comprendidos en el ámbito familiar o cuasifamiliar, con los que se convive o concurre una vinculación personal persistente. Actos que, desde una perspectiva de conjunto, generan una situación de dominio o de poder sobre la víctima que menoscaba su dignidad, lo que da lugar a un injusto específico que rebasa el correspondiente a cada una de las acciones individuales que integran el comportamiento habitual».I l' STS 148/2022 insisteix a dir que «el delito del art. 173 exige una habitualidad que se presenta como expresión de una actitud arraigada, persistente, y no coyuntural o episódica. No se trata ni de contabilizar episodios de violencia o maltrato físico o psíquico hasta llegar a determinada cifra; ni de establecer marcos temporales en que sea factible tal tipicidad (podrían ser unos pocos días, si se trata de un comportamiento persistente). Pero sí de constatar una situación relativamente enquistada o tendencialmente proyectada a esa perpetuación; no esporádica o coyuntural».

És precisament aqueixa habitualitat la que no s'aprecia en el cas enjudiciat, a la vista de les proves practicades. Certament s'han acreditat un nombre indeterminat, no gaire gran, d'episodis de violència física i psíquica o moral dels quals ha estat autor el processat i víctima la seva parella sentimental, els de violència física tres, espaiats entre ells dos anys (2029, 2021 i 2023), i els de violència psíquica o moral (injúries/vexacions i amenaces) en nombre indeterminat però si més no vinculables els d'amenaces als dos primers de violència física i/o a algun d'injúries o vexacions, ja que les amenaces es condicionaven a l'eventual denúncia que pogués formular Marisa.

Si a això afegim la bona i afectuosa relació general que durant la convivència, i trets aquells episodis, mantingueren processat i acusadora particular, que és d'apreciar en l'amplíssim recull de missatges de text, milers, incorporats com a prova documental oferta al plenari, missatges mutus constants entre el 14 de març de 2022 i el 29 de març de 2023, la conclusió no potser la d'afirmar més enllà de tot dubte raonable, en contra de l'acusat, que aquest perpetrà de forma assídua, no esporàdica, actes de violència física o psíquica sobre Marisa, sotmetent-la a una situació de submissió al seu poder de dominació masclista.

Setè.Dels delictes expressats al primer apartat del fonament de dret quart d'aquesta sentència és responsable, en concepte d'autor, el processal, per haver realitzat personalment els fets que es declaren provats ( article 28 Cp) , sense que hi concorrin circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.

Les acusacions han predicat la concurrència de les circumstàncies agreujants de parentiu i de gènere, dels articles 23 i 22.4a Cp, respecte dels delictes d'homicidi en grau de temptativa i, alternativament, de lesions de l' article 149.1 Cp o de l' article 150 Cp. I la defensa ha predicat la concurrència de les circumstàncies atenuants 2a i 5a de l' article 21 Cp (addicció a substancies tòxiques, en referència a l'alcohol, i reparació del dany, respectivament).

Aquelles agreujants no concorren perquè, d'una banda, el parentiu ja forma part del tipus penal de l' article 148.4t Cp, i, d'altra banda, els fets declarats provats no permeten concloure que el processat ataqués Marisa per raons de gènere, és a dir, pel fet de ser dona i com a acte de domini i superioritat de l'home sobre la dona, considerada per l'home com a ésser inferior.

Les circumstàncies atenuants no concorren perquè, quan a la d'actuar a causa d'embriaguesa o addicció a altres drogues, ja hem explicat al fonament de dret primer que no existeix cap prova que acrediti l'estat d'ebrietat o intoxicació al·legat per la defensa, ans el contrari, la prova practicada desautoritza aquest al·legat. I quan a la circumstància de reparació del dany, és cert que es van consignar en el compte d'aquest Tribunal la quantitat de 3.000 euros, el dia 29 de juliol de 2024, però no la consignà el processat, sinó un tal Abel, i no es feu manifestació sobre el destí de la quantitat consignada, què, per donar peu a l'aplicació de la circumstància atenuant, havia de ser necessàriament la de fer entrega immediata, en concepte de pagament, a la perjudicada, amb independència del resultat del procés, i no el de garantir les eventuals responsabilitat civils que es poguessin declarar en sentència, i eixa manifestació no es feu, tot i que encara que s'hagués fet la quantitat consignada és tan minsa en relació a la que raonablement es podia considerar deguda que tampoc no justificaria apreciar la circumstància atenuant de reparació del dany, i menys encara si es té present que el processat no ha fet res per reparar el dany moral fet a la víctima, ans el contrari, ha persistit en desconèixer el mal causat, intentant fer passar a la víctima per mentidera. I en aquest sentit convé recordar, seguint l' STS 332/2024, que «como se ha expresado por la jurisprudencia de esta Sala (STS 285/2003, de 28 de febrero , entre otras muchas posteriores) lo que fundamenta esta circunstancia es incentivar el apoyo y la ayuda a las víctimas, favoreciendo que el responsable del hecho delictivo contribuya a la reparación o disminución de los perjuicios de toda índole que la acción delictiva haya ocasionado. En todo caso, el comportamiento que se privilegia es la realización de un actus contrarius, mediante el cual el acusado reconoce la infracción de la norma cometida y, reparando a su víctima, compensa de alguna forma la reprochabilidad del autor (cfr. SSTS 319/2009, de 23 de marzo ; 542/2005, de 29 de abril )».

Vuitè.Quant a les penes a imposar cal tenir en compte que la pena mitja imposable al delicte és la representativa del desvalor mig del comportament criminal, i la que raonablement, per exigència del principi de proporcionalitat, pot imposar-se quan no concorren circumstàncies típiques o atípiques que minvin o agreugin el desvalor mig, doncs tan desproporcionat és imposar la pena en els límits superiors quan no concorren circumstàncies agreujants, com imposar la mínima sense la concurrència de circumstàncies que atenuïn el retret que el comportament mereix, sancionant-lo com si concorregués un motiu d'atenuació.

Sota aquesta premissa, i essent que en els comportaments del processat, amb l'excepció que direm seguidament en relació amb el delicte de lesions de l' article 148.4t Cp no concorren circumstàncies que justifiquin apartar-se de les penes mitges imposables, imposem les penes privatives de llibertat demanades (la defensa no n'ha demanat d'altra naturalesa, ni amb caràcter subsidiari) i les altres específicament previstes als corresponents tipus penals en l'extensió mitja imposable, sense que excedeixin de les demanades.

Així, per cada delicte de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere, en el domicili comú i en presència de menor, així com pel delicte de maltractament en l'àmbit de la violència domèstica, en presència de menor, imposem penes de 10 mesos i 15 dies de presó i privació del dret a la tinença i portament d'armes durant 2 anys; pel delicte continuat d'amenaces lleus en l'àmbit de la violència de gènere, les penes d'11 mesos i 7 dies de presó i privació del dret a la tinença i portament d'armes durant 2 anys i 6 mesos; i pel delicte continuat d'injúries o vexacions injustes lleus en l'àmbit de la violència de gènere, la pena de 23 dies de localització permanent en domicili diferent i allunyat de la víctima.

I pel delicte de lesions de l' article 148.4t Cp, imposem la pena màxima imposable (cinc anys de presó), atesa la brutalitat de l'agressió, els greus resultats lesius produïts a la víctima i l'alt risc en que la descomunal pallissa posà la dona agredida de patir resultats lesius encara molt pitjors que els fins ara diagnosticats.

Pel que fa a les penes de prohibició d'atansament i de comunicació a que es refereix l' article 57 Cp, les imposen en unes extensions significativament menors a les demanades per les acusacions, en els límits inferiors, concretament 1 any per als delictes amb penes de presó, i 3 mesos per al delicte amb pena de localització permanent, perquè són molts els anys que resulten en total, atès que el compliment abasta tot el temps de les penes privatives de llibertat i el que s'addiciona conforme a la previsió de l' article 57 Cp, i res no indica que la protecció de la víctima requereixi de prohibicions de més llarga durada encara.

Novè.D'acord amb els articles 109.1 i 116.1 Cp, tota persona criminalment responsable de delicte també ho és civilment si del fet es deriven danys i perjudicis, i resta obligada a reparar-los o indemnitzar-los.

Les indemnitzacions demanades per les acusacions són purament arbitràries i no responen a cap consideració, ni tan sols als resultats lesius determinats, al punt que pretenent que la quantia de la indemnització per seqüeles es determini en execució de sentència una vegada s'hagi produït la estabilització definitiva, incloent-hi el perjudici estètic. No donen raó de quin és el dany moral pel qual reclamen una indemnització de 60.000 euros, ni si en la determinació per del quàntum indemnitzatori per lesions i seqüeles s'ha de prendre en consideració el dany moral, o no s'ha de prendre perquè ja l'han inclòs en aquells 60.000 euros.

Si el dany moral que es reclama amb independència és per les injúries, vexacions i amenaces lleus, i els dos maltractaments que no causaren lesió a l'acusadora particular, la quantitat de 60.000 euros és desorbitada, extraordinàriament allunyada de les indemnitzacions que per fets semblants s'estant fixant pels jutjats i tribunals d'aquesta Audiència, que estan sobre el salari mínim interprofessional mensual, que no arriba als 1.200 euros.

Per excloure l'arbitrarietat en la determinació del quàntum indemnitzatori pel fet criminal succeït el 30 de setembre de 2023 caldrà, primer de tot, determinar pericialment en execució de sentència els resultats lesius efectivament produïts (seqüeles i dies de guariment de les lesions fins a l'estabilització definitiva de les mateixes) i aplicar a aquest resultats el barem establert per a lesions causades en sinistre de circulació, barem que ja contempla els danys morals, augmentant la quantitat resultant en un 50% pel molt major dany moral que suposa haver patit el dany físic com a conseqüència d'una acció dolosa d'una magnitud tan gran com la brutal pallissa que el processat propinà a la víctima.

Per tant, la determinació del quàntum indemnitzatori, deixant a banda el dany moral per les injúries, vexacions i amenaces lleus, i els dos maltractaments que no causaren lesió a l'acusadora particular, que fixem en 1.200 euros, es farà en execució de sentència, a instància de part, d'acord amb les següents bases:

1a.- la determinació de les lesions patides per Marisa el 30 de setembre de 2023, així com de les seqüeles de les mateixes i el temps de guariment de la lesionada fins l'estabilització, se efectuarà mitjançant informe pericial emès per dos metges;

2a.- als resultats així determinats (dies de guariment en llurs diferents manifestacions -hospitalització, incapacitat, etc.- i seqüeles) s'aplicarà el barem per accidents de circulació en les quanties corresponents a aquest any 2025;

3a.- a les quantitats resultants per dies de lesió i seqüeles, s'aplicarà un increment del 50%; i

4a- la quantitat per dies de guariment no podrà excedir de 17.572 euros, que és la demanada per les acusacions en aquest concepte.

Desè.Disposen els articles 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal, i l' article 123 Cp que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, les quals s'han d'imposar als criminalment responsables i en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt.

D'acord amb això, essent que el processat ha estat acusat de set delictes i és condemnat per sis i absolt per un, se l'han d'imposar sis setenes parts de les costes, i la restant setena part escau declarar-la d'ofici.