Sentencia Penal Nº 256/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 45/2019 de 19 de Marzo de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 45/2019 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 DIRECCION000

Procediment Abreujat núm. 23/2018

Data sentència recorreguda: 25/04/18

SENTÈNCIA NÚM. 256/2019

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Carlos Cerrada Loranca

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 45/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 DIRECCION000 en data 25/04/18, en procediment Abreujat núm. 23/2018. Han estat parts apel.lant Eva María , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, dinou de març de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El 25 d'abril de 2018 el Jutjat Penal núm. 2 de DIRECCION000 dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Eva María como autora criminalmente responsable de un delito de lesiones en el ámbito familiar, en presencia de menores, antes definido, sin que concurran circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de diez meses de prisión, con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena; la privación del derecho a la tenencia y porte de armas durante dos años; y la prohibición de aproximación a la persona de Íñigo , su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro frecuentado por éste, a una distancia inferior a 200 metros, por un plazo de un año superior a la pena de prisión impuesta, con expresa imposición de las costas causadas en el presente procedimiento.

Asimismo, Eva María deberá indemnizar, en concepto de responsabilidad civil, a Íñigo , en la cantidad de ciento setenta y cinco euros (175 €), por las lesiones causadas, más los intereses del artículo 576 de la Ley de Enjuiciamiento Civil .

Que debo absolver y absuelvo libremente del delito leve de vejaciones injustas por el que venía siendo acusada en el presente procedimiento Eva María , con declaración de las costas de oficio.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Sobre las 18:30 horas del día 7 de febrero de 2018, la acusada, Eva María , con DNI NUM000 , mayor de edad y sin antecedentes penales, mantuvo una discusión con su marido, Íñigo , con quien se encontraba en trámites de separación, en el domicilio en que ésta reside sito en la CALLE000 , número NUM001 , NUM002 , de la localidad de DIRECCION001 , en el transcurso de la cual, con ánimo de menoscabar la integridad física del Sr. Íñigo , le propinó patadas, así como varios arañazos en el rostro y en el cuello, al tiempo que le profería expresiones tales como: 'gordo', 'asqueroso', 'hijo de puta', en presencia de los hijos menores que tienen en común.

Como consecuencia de estos hechos, Íñigo sufrió lesiones consistentes en erosiones y arañazos en la cara y en el cuello, que precisaron para su curación de una primera asistencia facultativa, tardando en sanar cinco días, durante los cuales no estuvo impedido para el ejercicio de sus ocupaciones habituales. El perjudicado reclama la indemnización que pudiera corresponderle por las lesiones sufridas.'

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Eva María , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'vulneración del artículo 24 de la Constitución , sobre tutela judicial efectiva', enunciat que no es correspon amb l'argumentació que encapçala, on el que discuteix és la valoració que de la prova practicada efectuà la jutgessa a quo, que la recurrent qualifica de 'parca y superficial', de manera que el motiu de recurs l'hauria d'haver enunciat 'error en l'apreciació de la prova', o de 'vulneració del dret a la presumpció d'innocència', si és que entenia que al plenari no es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència que interinament l'emparava.

Segon.Per donar resposta al motiu de recurs cal examinar la gravació digital del judici oral, que constitueix l'acta del plenari, i d'aquest examen resulta que en aquest acte es van practicar les proves següents: 1) interrogatori de l'acusada (minuts 1 a 6 de la gravació); 2) declaració de l'acusador particular (minuts 7 a 12); i 3) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 12), prova de la qual destaquen els informes mèdics d'assistència urgent i medicoforense relatius a l'acusador particular (folis 12 i 68, respectivament), als què desprès ens referirem, i l'informe d'assistència d'urgències a l'acusada (folis 28), la qual no presentava al temps de l'exploració cap lesió física i sí únicament estat d'ansietat, compatible amb les causes més diverses, inclosa el temor a les conseqüències d'actes propis.

A la vista d'aquestes proves es podrà qüestionar la valoració que de les mateixes feu la jutgessa a quo, però de cap manera negar l'existència de prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, perquè al plenari es produí la declaració de l'acusador particular, netament incriminatòria envers l'acusada, declaració que, a més, gaudeix de corroboració objectiva perifèrica en els informes mèdics d'assistència i medicoforense que acrediten que aquell, al poc dels fets, presentava erosions i esgarrapades en cara i coll, lesions compatibles amb la seva versió dels fets, i a hores d'ara no es pot desconèixer que, quan es tracta de delictes comesos en àmbits d'intimitat que no permeten acreditacions externes, el testimoniatge de la víctima pot constituir tot sol prova de càrrec que enervi la presumpció d'innocència, ja que 'nadie debe padecer el perjuicio de que el suceso que motiva el procedimiento penal se desarrolle en la intimidad de la víctima y del inculpado, so pena de propiciar situaciones de incuestionable impunidad' ( STS 1367/2011 ).

En aquest sentit, ja recordava l' STS de 20 de juliol de 2001 que ' esta Sala Casacional (Sentencia de 10 de febrero de 1992 , entre otras muchas) ha declarado que si bien la presunción de inocencia que consagra el art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que uno de los apotegmas del añejo Derecho 'testis unus, testis nullus', ha perdido por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral. La prueba puede por ello ahora aparecer constituida por un solo testigo (S. 8-10-1990) y habiendo declarado también la doctrina de esta Sala que el testimonio de la propia víctima presenta características de actividad probatoria de cargo, legítima, al no existir en nuestro proceso penal el sistema legal o tasado en la valoración probatoria. Por consiguiente, no se produce la desestimación o rechazo del testimonio único, proceda o no de la víctima (S. 4-5-1990), siempre y cuando no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o que provoquen que en el Tribunal de instancia aparezca la duda que impida la formación de la convicción (S. 27-5-1988)'.

Afirmada l'existència de prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència i entrant en la valoració de la prova practicada, cal un altre recordatori, a saber, que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i que la valoració de les proves personals feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel lació sempre que no resulti absurda, il lògica o arbitrària. Doncs bé, aquests defectes no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està abastament raonada, contràriament al que opina la recurrent, què la qualifica de 'parca y superficial', sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa a quo, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Conseqüentment, escau la desestimació del recurs.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , cal imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel lada.

3. Imposem l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.