Sentencia Penal Nº 321/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 65/2020 de 23 de Junio de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 65/2020 - L

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 22 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 380/2019

Data sentència recorreguda: 20/12/2019

SENTÈNCIA NÚM. 321/2020

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Javier Ruiz Pérez

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 65/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 22 BARCELONA en data 20/12/2019, en procediment Abreujat núm. 380/2019. Han estat parts apel.lant, Bárbara, representada per la Procuradora Elisenda Parellada Jofre i assistida per la Lletrada Silvia Maria Iniesta Serantes; apel.lant i apel.lada, Julio, representat per la Procuradora Asunción Vila Ripoll i assistit per la Lletrada Ana María Arabí Moreno, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-tres de juny de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El 20 de desembre de 2019 el Jutjat Penal núm. 22 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Que debo condenar y condeno a Julio como autor criminalmente responsable de un delito leve de injurias, previsto y penado en los Arts. 173.4 y 74 del Código Penal , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad penal, a la pena de cinco días de localización permanente en domicilio diferente y alejado del de la víctima condenándolo al pago de una tercera parte de las costas procesales, que no incluirán las de la acusación particular.

Que debo absolver y absuelvo a Julio de los delitos de maltrato habitual y amenazas en el ámbito de la violencia de genero objeto de acusación, declarando de oficio del pago de dos terceras partes de las costas procesales'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' que el acusado Julio, mayor de edad y sin antecedentes penales, mantuvo una relación sentimental con la señora Bárbara, que derivó en matrimonio, disuelto por divorcio en virtud de sentencia del Juzgado de Violencia sobre la Mujer nº 1 de Barcelona de fecha 7 de octubre de 2019 , existiendo una hija del matrimonio, Adolfina, mayor de edad.

Que el matrimonio ha sufrido diversas crisis en su devenir, habiendo vivido separados el acusado y la señora Bárbara por tiempo que no ha quedado concretamente determinado pero cercano a los cinco años, siendo constantes las discusiones y quejas recíprocas de los cónyuges, sin que haya quedado acreditado que desde el inicio del matrimonio, el acusado con el concreto ánimo de quebrantar la salud psíquica de su mujer, la agrediera, insultara, vejara o menospreciara de manera continuada, más allá de las discusiones y quejas aludidas.

Que el día 25 de marzo de 2018, sobre las 22.00 horas, el acusado llamó por teléfono móvil a la señora Bárbara, que se hallaba en un vehículo en compañía de unos amigos, y le dijo que era una zorra y una zorra, y que por su culpa su hija estaba ingresada en un hospital.'.

Segon.Formulats recursos d'apel·lació per les representacions processals de Julio i d' Bárbara, el Jutjat els admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Als recursos s'oposà el Ministeri Fiscal, i al segon també la representació processal de Julio.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant Julio combat la sentència dictada en primera instància enunciant tres motius d'impugnació: 'error en la apreciación de la prueba', 'infracción de los art. 173.4 y 74 del CP ' i 'vulneración del principio de presunción de inocencia recogido en el art. 24 de la Constitución Española ', triple enunciat d'un únic motiu, el qual respondria al primer enunciat, ja que sota el segon enunciat el que es diu és que 'puesto que se ha producido un error en la valoración de la prueba, no se puede condenar a mi defendido por el delito leve de injurias', i l'existència de prova de càrrec vàlida per enervar la presumpció d'innocència és pressupòsit de la valoració probatòria.

Per la seva banda, la recurrent Bárbara enuncia cinc motius de discrepància: ' impugnación juicio absolutorio por delito de maltrato habitual, vulneración de tutela judicial efectiva por razonamiento ilógico, arbitrario e incoherente, insuficiencia y falta de racionalidad de la motivación fáctica y apartamiento manifiesto de las máximas de experiencia, valoración irracional de la prueba practicada', 'error en la valoración de la prueba documental pública y pericial, razonamiento ilógico y arbitrario', 'por infracción de preceptos sustantivos: indebida inaplicación de los arts. 173.2 del Código Penal de maltrato habitual y de amenazas en el ámbito de la violencia de género del art. 171.4 y 5 por irracionalidad en la inferencia', 'nulidad por incoherencia de los fundamentos jurídicos respecto del fallo relativo a la condena por delito continuado de injurias y su pena aplicable' i 'no inclusión de las costas judiciales de la acusación particular, nulidad por ausencia de fundamentación y razonamiento, infracción del art. 240.2 y 3 de la LEC '. En aquest recurs el que pretén l'apel·lant és la 'declaración de nulidad de la sentencia apelada por valoración irracional de la prueba, debiéndose dictar nueva sentencia en la que se proceda a una nueva valoración de la prueba... y se concrete en la sentencia resolutoria de la apelación si la nulidad ha de extenderse o no al juicio oral y si el principio de imparcialidad exige una nueva composición del órgano de primera instancia en orden al nuevo enjuiciamiento de la causa'.

La pètita d'aquest segon recurs delimita, millor que els enunciats de motius, el marc objectiu del debat, del qual, per raó de congruència amb la pretensió deduïda, està exclosa tota consideració sobre el judici de tipicitat formulat pel jutge a quo, totes les qüestions dogmàtiques sobre els elements del tipus penals, etc. Únicament interessa, per donar deguda resposta a la pètita, examinar si la valoració que de la prova practicada efectuà el jutge a quo a la sentència apel·lada està raonablement motivada, o no ho està, i només si no ho està es podrà estimar el recurs, però no amb l'extensió que pretén la recurrent, perquè ni l'òrgan ad quem té potestat per ordenar a l'òrgan a quo, que és independent en la seva funció, com i de quina manera ha d'apreciar les proves, en particular les produïdes davant seu, i quin valor li ha de merèixer cadascuna; ni la nul·litat de la sentència, per vicis en llur redacció que no afecten al judici que la precedí, pot servir d'expedient per obtenir un nou judici per un nou jutge o tribunal, i així provar d'obtenir en aquesta segona ocasió la resposta desitjada, i menys tractant-se de sentències absolutòries, en què l'acusat absolt quedaria exposat a una segona possibilitat de condemna pels mateixos fets imputats, doble risc o doble enjudiciament proscrit en el nostre sistema de justícia penal (principi non bis in idem). Dit d'una altra manera, si arribéssim a la conclusió de que la sentència recorreguda és nul·la per valoració irracional de la prova o per falta de motivació suficient, la nul·litat provocaria, exclusivament, la reposició de les actuacions al moment immediat anterior a la seva redacció, per tal que el jutge que dictà l'anul·lada en dictés una altra esmenant els defectes de motivació observats.

Segon.Per donar resposta als recursos cal examinar la gravació del judici oral, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents, que són les que s'han de prendre en consideració i valorar per al dictat de la sentència ( article 741 de la Llei d'Enjudiciament Criminal -LECr-): 1) interrogatori de l'acusat (minuts 10 a 24 del primer arxiu de gravació); 2) declaració de l'acusadora particular (minuts 26 a 55); 3) testifical d' Adolfina (minuts 57 a 8 del segon arxiu), de Alejandra (minuts 9 a 15), de Clemente (minuts 17 a 27), de Apolonia (minuts 29 a 50) i de Edmundo (minuts 1 a 9 del tercer arxiu); 4) pericial medicoforense, por Blanca (minuts 10 a 19); 5) pericial psicològica, per Caridad (minuts 20 a 29); i 5) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 30), prova que inclou l'informe medicoforense emès per Celestina (folis 53 i 54), ja que les parts, al començament del judici oral, renunciaren a la presència de la pèrita al plenari per ratificar-lo, demanant que es tingués per prova pericial documentada, el que admeté el jutge a quo.

A la vista d'aquestes proves cal fer un parell de precisions que desautoritzen el plantejament de l'acusació particular al seu recurs d'apel·lació.

La primera, que les úniques proves pericials practicades van ser els dictàmens emesos per Blanca i Caridad, les quals al plenari van ratificar cadascuna el seu, i l'informe emès per Celestina, metgessa forense proposada per les acusacions dins la prova pericial, i admesa, perquè, com hem dit, la intervenció d'aquesta pèrita al judici va ser renunciada per les parts, les quals no qüestionaren el seu dictamen i demanaren es considerés aquest com a prova pericial documentada, el que el jutge a quo admeté.

És important tenir això present perquè Apolonia i Edmundo, psicòloga i psiquiatra, respectivament, no van ser proposats per la acusació particular com a pèrits, sinó com a testimonis, i com a tals van ser admesos. Per tant, únicament són valorables les manifestacions que aquests testimonis van fer i que no excedien el marc dels coneixements ordinaris, això és, aquells que qualsevol persona del comú pot adquirir per simple percepció sensorial, la qual cosa significa que no han d'ésser objecte de ponderació llurs opinions professionals, aquelles valoracions basades en els seus coneixements professionals especialitzats, sense que sigui admissible qüestionar els dictàmens pericials emesos, en particular el de la metgessa forense Blanca, en consideració a valoracions professionals d'aquells que només van intervenir al judici en condició de testimonis.

I tampoc no és admissible qüestionar la prova pericial practicada al plenari amb possibilitat d'efectiva contradicció i totes les garanties, sobre la base d'articles i fulletons relatius a trastorns mentals i/o violència contra les dones, ni sobre conclusions de no especialistes atribuint causes a patologies diagnosticades en informes mèdic d'assistència que no dictaminen la causa.

En definitiva, el resultat de les proves pericials practicades amb totes les garanties només pot ser contrarestat raonablement mitjançant una altra prova pericial de la mateixa qualitat, i practicada amb les mateixes garanties, que contradigui aquell resultat o d'alguna manera el posi en solfa. Per tant, cap retret es pot fer a la valoració que el jutge a quo atorgà al dictamen pericial medicoforense emès per la doctora Blanca, perquè cap altre prova pericial sobre el mateix objecte i de resultat contrari va ser practicada.

La segona precisió que cal fer és que un dels pilars del nostre sistema d'enjudiciament criminal és el de prova lliure, per oposició a prova taxada, i és precisament per això que la declaració de la víctima pot tenir aptitud per enervar la presumpció d'innocència, i en molts casos en té; però també per això és inacceptable que es prediqui, com predica l'acusadora particular al recurs, 'que la declaración de la víctima por su trastorno psíquico no precisa de elementos de corroboración y es suficiente para enervar la presunción de inocencia', plantejament que no només desconeix el principi de llibertat de prova i valoració judicial de la practicada ( article 741 LECr), sinó que vol ignorar que la declaració de qui es presenta com a víctima ' no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003, citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010), de manera que llurs manifestacions han d'ésser curosament examinades, en especial quan, com en aquest cas, s'ha constituït en part acusadora, ja que recau sobre ella la càrrega de la prova dels fets que imputa a qui acusa, i, òbviament, l'acreditació del càrrec no pot basar-se exclusivament en el seu propi al·legat, i predicar el contrari val tant com negar la presumpció d'innocència i confondre al·legació del càrrec i prova d'aquest mateix l'al·legat, prova que correspon a l'acusadora al·legant.

Però encara hi ha més, la doctrina sobre l'aptitud del testimoniatge de la víctima per enervar tot sol la presumpció d'innocència pren com a punt de partida la comissió del delicte en un àmbit d'intimitat que impedeix altres medis d'acreditació ('nadie debe padecer el perjuicio de que el suceso que motiva el procedimiento penal se desarrolle en la intimidad de la víctima y del inculpado, so pena de propiciar situaciones de incuestionable impunidad', com deia l' STS 1367/2011), i aquesta premissa no s'acompleix aquí, perquè no només hi ha testimonis de la trucada telefònica del dia 25 de març ( Alejandra i Clemente), sinó que ja a la denúncia inicial es digué que la filla del matrimoni ' ha presenciado diversos incidentes', com no podria ser d'un altra manera atesa la convivència familiar i la imputació de delicte de maltractament habitual.

Doncs bé, fets tots aquest aclariment no hi ha dubte que, contràriament al que sosté Julio al seu recurs, al plenari sí es practicà prova de càrrec suficient per afirmar la trucada telefònica del dia 25 de març, i el seu contingut, i que, contràriament al que sosté Bárbara, la valoració de la prova practicada va ser raonable, i no ha hagués estat si, sobre la base de la prova practicada, s'haguessin declarat provats fets que haguessin excedit els declarats provats, servint de base fàctica a la qualificació de delictes de maltractament habitual i d'amenaces.

Efectivament, sobre la trucada telefònica i el seu contingut van ser contestes, corroborant la versió de càrrec en aquest punt, els testimoniatges de Alejandra i Clemente, de manera que hi ha base suficient per declarar provat que l'acusat feu la trucada i insultà ('puta', 'zorra', entre altres expressions) l'acusadora particular. Pel contrari, l'incident relatat als escrits d'acusació consistent en el llançament per l'acusat contra l'acusadora particular d'una tablet, que aconseguí aturar la filla, Adolfina, fet que es deia succeí un dia de 2015, no només no restà provat, sinó que Adolfina negà al judici que el pare llencés la tablet, què sí aixecà en el decurs d'una discussió en què tots dos progenitors es van posar molt nerviosos, de manera que no hauria estat raonable que el jutge a quo hagués declarat provat el llançament negat per la testimoni directa. I pel que fa als insults, amenaces i vexacions reiterats al llarg del temps, Adolfina va ser tan clara al negar haver sentit mai amenaces del pare a la mare, i negar haver dit que son pare es reia de sa mare quan aquesta plorava, com inexpressiva a l'hora de parlar d'insults, que digué es dirigien els seus pares, l'un a l'altre, però sense concretar cap de les paraules que havien fet servir, que són les que al jutge a quo corresponia qualificar d'insultants o injurioses, de manera que el testimoniatge d' Adolfina tampoc no podia servir, raonablement, a l'afirmació d'aquests altres càrrecs.

Es podrà dir que el testimoniatge de Clemente sí permet afirmar reiterats insults, amenaces i vexacions de l'acusat a l'acusadora particular, però el cert és que aquest testimoni, qui ha mantingut una relació sentimental amb l'acusadora particular i es conduí al judici amb una parcialitat extrema, al punt d'atribuir a l'acusat, sense que li demanessin, agressions físiques amb amenaces a l'acusadora particular, que ell no presencià i no havien estat imputades, i això que va dir 'vengo a contar la verdad y exclusivamente la verdad y los hechos que han ocurrido conmigo personalmente', el testimoni, diem, l'únic que concretà van ser insults que digué l'havia proferit l'acusat, a ell, que no pas a l'acusadora particular ('fascista', 'maricón', 'hijo de puta'), de manera que el seu testimoniatge de cap manera pot servir per donar suport a l'afirmació fàctica de la conclusió primera de l'escrit d'acusació de l'acusadora particular, segons la qual l'acusat constantment dirigí a la seva dona 'expresiones tales como eres una puta, zorra, hija de puta... no te quiere nadie, estás loca, vas a acabar arrastrada, te has tomado las pastillas?'.

I per descomptat la prova practicada desautoritza l'afirmació efectuada a la mateixa conclusió acusatòria, i negada per Adolfina, segons la qual ' la hija de la pareja refiere que su madre ha sido diana de continuas amenazas, tales como cambiar la cerradura o echarla del domicilio, insultos degradantes con expresiones como 'eres una guarra, mala madre, desgraciada, has abandonado a tu familia, no te preocupas por tu hija, seguro que tu novio se mete viagra y le la mete fina, eres una zorra, puta, malparida' y un desprecio habitual e intencionado hacia la víctima'.

Per tant, respecte de tots els fets imputats, i amb excepció de la trucada telefònica del 25 de març, l'únic que resta en peu és la declaració de l'acusadora particular, la qual, com hem dit abans, s'ha de prendre amb moltes cauteles, ja que, com advertia l' STS 1422/2011: ' la declaración de la víctima, desde planteamientos de carácter general, puede ser tenida como prueba de cargo suficiente para enervar la presunción de inocencia aun cuando sea la única prueba disponible, según ha reconocido en numerosas ocasiones la jurisprudencia de esta Sala y la del Tribunal Constitucional. Pero debe ser valorada con cautela, pues se trata de un testigo que de alguna forma está implicado en la cuestión, máxime cuando su testimonio es la noticia del delito y con mayor razón aun cuando se persona en la causa y no sólo mantiene una versión determinada de lo ocurrido, sino que apoyándose en ella, sostiene una pretensión punitiva', i en aquets cas no es pot sostenir amb rigor que es doni, respecte de la versió de càrrec pel que fa a fets diferents al d'aquella trucada, 'la ineludible concurrencia de algún dato, ajeno y externo a la persona del declarante y a sus manifestaciones, que, sin necesidad de constituir por sí mismo prueba bastante para la condena, sirva al menos de ratificación objetiva a la versión de quien se presenta como víctima del delito', com exigeix la mateixa STS 1422/2011. Però és que, en tot cas, i com recordava l' STS de 20 de juliol de 2001, la declaració de qui es presenta com a víctima pot produir l'efecte d'enervar la presumpció d'innocència quan no hi hagi raons 'que provoquen que en el Tribunal de instancia aparezca la duda que impida la formación de la convicción (S. 27-5-1988)', i en aquest cas sí hi havia aquestes raons, atès que, segons l'informe pericial de la metgessa forense Blanca, la patologia orgànica i psiquiàtrica que l'acusadora particular pateix des de la joventut 'pueden condicionar la vivencia de situaciones conflictivas en el sentido de exagerarlas o vivirlas con más dramatismo', i el seu discurs, del qual es desprenen 'factores estresantes personales varios, no sólo los derivados de posible conflictividad de pareja', 'no presenta tintes claros de posible violencia de género'.

Conseqüentment, no es pot considerar ni que no hagi restat acreditada la trucada telefònica del dia 25 de març, com predica l'acusat, ni que, per la resta de fets imputats, la valoració de la prova feta pel jutge a quo sigui arbitrària, il·lògica, incoherent, apartada de les màximes d'experiència i, en suma, irracional, com predica l'acusació particular.

Per tant, essent que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, defectes aquests que no es poden predicar de la valoració de les proves personals, i la pericial ho és, que queda reflectida en la sentència recorreguda, la valoració imparcial del jutge a quo s'ha de mantenir, el que comporta la desestimació dels recursos en tots els aspectes relacionats amb la prova i llur valoració.

Tercer.En el que sí tenen raó ambdós recurrents és quan al que l'acusat qualifica de 'infracción' i l'acusadora particular de 'incoherencia' en relació amb la qualificació dels fets declarats provat, a la part dispositiva de la sentència, com a constitutius d'un delicte lleu d'injúries dels articles 173.4 i 74 del Codi penal (Cp).

Però la d'aquells és una raó purament formal, perquè només es declara provat un fet injuriós, el de la trucada telefònica del 25 de març, i al fonament jurídic tercer de la sentència apel·lada, relatiu a la qualificació jurídica, es diu que els fets declarats provats són constitutius 'de un delito leve de injurias del art. 173.4 del Código Penal ', i la pena que a la part dispositiva de la resolució s'imposa pel delicte és la mínima imposable al delicte lleu no continuat d'injúries (5 dies de localització permanent), de manera que la menció que a la part dispositiva es fa a l' article 74 Cp, després del nomen iuris ' delito leve de injurias', s'ha de considerar un simple error mecanogràfic, que no pot conduir a revocar la sentència ni parcialment, i menys a anul·lar-la, perquè es tracta d'un error que no ha causat indefensió, no afecta a la decisió punitiva i en qualsevol moment pot ser esmenat ( article 267.3 de la Llei orgànica del poder judicial).

I el mateix cal dir respecte de la menció, al fonament jurídic sisè, a ' delito continuado de amenazas', perquè en aquest fonament, no relatiu a la qualificació jurídica, sinó a la determinació de la pena per al delicte expressat en el fonament tercer, es diu que s'imposa 'la pena mínima aplicable, esto es cinco días de localización permanente', que no es pena legal per al delicte d'amenaces en l'àmbit de la violència de gènere ( article 171. 4 i 5 Cp), ni continuat ( article 74 Cp), ni no continuat, i sí per al delicte lleu d'injúries en l'àmbit familiar.

Quart.Finalment, les queixes de la recurrent acusadora particular per ' indebida inaplicación de los arts. 173.2 del Código Penal de maltrato habitual y de amenazas en el ámbito de la violencia de género del art. 171.4 i 5'' i per 'no inclusión de las costas judiciales de la acusación particular', que considera nul·la 'por ausencia de fundamentación y razonamiento', no tenen raó de ser.

La primera queixa, perquè el relat fàctic de la sentència apel·lada descarta, manifestament i categòricament ('sin que haya quedado acreditado...'), l'existència de fets provats que puguin servir de base als judicis de tipicitat proposats per l'acusació i que excedeixen del delicte lleu d'injúries.

I la segona, perquè al final del darrer fonament jurídic de la sentència recorreguda sí s'exposa, i de forma entenedora, el motiu pel qual les costes de l'acusació particular, que no són en tot cas d'imposició preceptiva a l'acusat, no s'imposen a aquest, motiu que no és altra que el paper d'aquella en la persecució dels delictes i el desenvolupament del judici, 'más allá de la actuación del Ministerio Fiscal'.

La motivació sobre les costes és discutible i podria discutir-se, però la discussió seria inconduent, perquè l' article 240.2n, apartat 2n LECr disposa que les costes processals en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que a l'acusat, absolt de delictes menys greus i condemnat només per delicte lleu, només se li podrien haver imposat una part mínima de les costes de la primera instància, ja que de la major part, imputables a les acusacions per delictes menys greus, no se li podrien imposar, i les imposables per criteri de venciment únicament serien les estrictament necessàries que s'haurien causat en procediment per delicte lleu, procediment que no requereix d'intervenció d'advocat ni procurador, de manera que la condemna tampoc no abastaria les costes de l'acusació particular, que és el que hauria pretès aquesta al recurs si hagués demanat a la pètita amb caràcter subsidiari, cosa que no feu, alguna cosa més que la 'declaración de nulidad de la sentencia apelada por valoración irracional de la prueba, debiéndose dictar nueva sentencia en la que se proceda a una nueva valoración de la prueba...' etc.

Cinquè.Com sigui que desestimem els recursos d'acusat i d'acusació particular, i cap part demana la imposició de les costes del recurs a la part contrària, escau declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem els recursos d'apel·lació expressats en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.