Sentencia Penal Nº 387/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 208/2010 de 05 de Abril de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel.lació nº 208/10-C

Judici de Faltes nº 438/09

Jutjat d' Instrucció nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, cinc d'abril de dos mil onze

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr Santiago VIDAL MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, el present rotlle derivat de

Judici de Faltes nº 438/09 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 9 de Barcelona, en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs

interposat pel denunciat Adrian contra la sentència condemnatòria dictada el dia 3 de juny de 2010 per lesions imprudents.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: FALLO " que debo condenar y condeno a Adrian y a Belarmino como autores responsables de una falta de lesiones por imprudencia y daños a la pena para cada uno de ellos de 30 DÍAS de multa con una cuota de 6 euros diarios, sustituible por un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Indemnizarán conjunta y solidariamente a Constanza en la cantidad de 30.531,59 euros por las lesiones y secuelas causadas, más 758 euros por los gastos y daños, así como al pago por partes iguales de las costas procesales".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la defensa del denunciat Adrian . Admès a tràmit per provisió de 30.9.10, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per diligència d'ordenació de 22 de desembre s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Per provisió de 17 de febrer 2011 ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I .- Formalitza la defensa del recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel· lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions per imprudència , en un escrit d'al·legacions on planteja sis arguments subsidiaris amb distint rang jeràrquic normatiu: A) Prescripció de la falta objecte de condemna; B) Infracció de normes constitucionals per vulneració de l' art. 24.1 CE en no haver estat citat el denunciat a judici oral; C) Nul·litat del judici en no haver estat informat del dret a no declarar previst en l' art. 24.2 CE i no haver gaudit del dret a la última paraula; D) Error en la valoració de la prova de càrrec; E) Infracció de llei per aplicació indeguda de l' art. 621.3r CP ; F) Indeguda determinació de la responsabilitat civil.

En relació a la prescripció de la falta imputada, al·lega el recurrent que des del dia 18 d'agost de 2008 (data de l'accident) fins al 24 de febrer de 2009 (data de la interlocutòria dictada pel jutjat d'instrucció ordenant la incoació del judici de Faltes) van passar més de 6 mesos, termini legal que l' art. 131 CP estableix com a màxim per a la persecució dels il·lícits penals menors tipificats en el Llibre II del Codi Penal. Considera que els actes processals intermedis com la provisió del jutjat de guàrdia admetent a tràmit la denúncia no són aptes per a interrompre l'esmentat termini legal.

La petició ha de ser desestimada, atès que la jurisprudència fixada en aquesta matèria pel Tribunal Constitucional en la seva STC 63/05 ha estat sistemàticament desautoritzada pel Tribunal Suprem, i recentment corregida pel propi Legislador en la LO 5/10 de 22 de juny . Cal tenir en compte que l' art. 131 del Codi Penal vigent ( LO 15/03 de 25 de novembre ) estableix diferents terminis de prescripció en funció de la gravetat del il·lícit penal objecte d'investigació, i que quan els fets són considerats una simple falta -infracció menor-, el termini queda fixat en 6 mesos. Al seu torn, el concordant art. 132 matisa que aquests terminis es computaran des del dia en que s'hagi comès el fet punible, amb interrupció de la prescripció des del moment en que el procediment es dirigeixi contra el culpable, començant de nou si es paralitza per causes no imputables al denunciat o conclou sense condemna, com succeeix en els afers on es dicta interlocutòria de sobreseïment provisional o lliure.

Quan el procés penal s'ha iniciat via denuncia, com succeeix en el present cas, les STS de 16.7.99 i 30.6.00 han matisat d'afegitó que la presentació de l'atestat o de l'escrit en el jutjat opera com " dies ad quem ", i que tots els actes processals jurídicament rellevants gaudeixen d'entitat adient per a interrompre la prescripció, atès que estem davant d'un institut legal clau per a la seguretat jurídica, cosa que permet apreciar-la àdhuc d'ofici i en qualsevol moment de la tramitació del procediment, encara que no s'hagi al·legat en la primera instància.

La defensa de l' apel·lant reclama que es consideri el dia 24.2.09 com a termini de prescripció atès que fins llavors no es va dictar la provisió del jutjat nº 9 que ordenava la incoació de Judici de Faltes, i per tant ja haurien transcorregut més de 6 mesos des de la data de l'accident. D'acord amb els requisits de legalitat abans esmentats, el motiu del recurs està condemnat al fracàs, atès que la provisió de 16 de febrer de 2009 dictada pel jutjat de Guàrdia en admetre a tràmit la denuncia és determinant per a interrompre la prescripció, puix es tracta d'una resolució amb contingut jurídic rellevant.

És cert que el Tribunal Constitucional va donar una interpretació distinta a aquesta jurisprudència consolidada, tot matisant que la presentació de la denuncia davant el jutjat no paralitzava el còmput prescriptiu. Però des de llavors, han estat moltes les STS que han recordat a l'Alt Tribunal que en tractar-se d'una qüestió de legalitat ordinària no gaudeix de competència per a establir jurisprudència vinculant. Com ja hem avançat, el legislador de la última reforma introduïda en el Codi Penal, en vigor des del proppassat 23 de desembre, ha resolt definitivament la disputa interpretativa en disposar literalment en l'apartat 2.2on del nou art. 131 que ( sic) " la presentació de la denuncia formulada davant d'un jutjat suspendrà el còmput del termini durant 2 mesos, si dins aquest període es dicta resolució judicial contra el denunciat, gaudint per tant d'efectes retroactius a tots els efectes ". En conseqüència, escau rebutjat la qüestió de previ pronunciament extintiva de la responsabilitat criminal al·legada, i entrar en l'estudi del segon motiu de recurs.

II.- Planteja la defensa del recurrent que existeix vulneració de garanties formals en seu de l' art. 966 Lecrim , atès que no consta incorporada a les diligències la citació a judici, malgrat la qual cosa, el Sr. Adrian va comparèixer en haver estat informat per l'altre denunciat de la celebració de la vista.

La tesi ha de ser desestimada " ad limine ", puix consta que dita citació va ser notificada al lletrat defensor del recurrent ( foli 119) i cursada al propi afectat (116), si bé és cert que no consta la recepció d'aquest darrer tràmit. La manca de comunicació de l'advocat al seu client no pot de cap manera constituir motiu de nul·litat , més encara si en l'Acta del judici oral ( al que finalment va comparèixer) no s'hi va fer constar cap protesta. És prou coneguda l'eficàcia vinculant de la doctrina dels actes propis. Ningú pot esmenar-se a sí mateix tot argumentant " a posteriori" i una vegada coneguda la sentència condemnatòria que no va gaudir d'un judici just amb totes les garanties. En qualsevol cas, la LOPJ 19/03 de 28 de desembre recull que el secretari judicial recollirà en l'Acta totes les incidències rellevants, i la compareixença amb retard d'un dels denunciats no és causa de suspensió a l'empara de l' art. 746 Lecrim , raó per la qual no escau aplicar al cas la retroacció processal prevista en l' art. 238 LOPJ , car no s'ha produït indefensió.

III.- El tercer motiu de recurs, recull una hipotètica vulneració constitucional del dret a la presumpció d'innocència, per la qual cosa es reitera la petició de nul·litat del judici oral. Dita causa es fa extensiva al fet que no s'atorgués al denunciat Sr. Adrian la última paraula en finalitzar la vista oral.

En relació al primer tema, hem de declarar que no s'ha vulnerat pas l' art. 24.2 CE . El recurrent no té en compte que la jurisprudència és constant alhora de matisar que el dret fonamental recollit en l' art. 6.1 del CEDH és plenament aplicable als processos per delicte, però no a les simples infraccions menors qualificades de falta, com ens recorda la STC 124/90 , doncs en gaudir d'assistència jurídica d'advocat es considera que no és imprescindible informar als implicats ( a diferència del que succeeix quan es tracta d'un imputat) de tots i cada un dels seus drets. En cas contrari, l'assistència del lletrat seria supèrflua. I en quan al dret a l'última paraula, el formalisme també ha estat matisat pel Tribunal Constitucional en el sentit que si un dels denunciats ( en aquest cas el Sr. Belarmino ) -únic que no anava assistit d'advocat- va demanar explícitament la lliure absolució, aquesta petició és extensible a l'altre denunciat malgrat només consti en Acta ( foli 140) el tràmit d'audiència final a càrrec del lletrat Sr. Gimenez Sifré.

IV.- Tot seguit planteja la part apel·lant un hipotètic error en la valoració de la prova, atès que els fets van succeir de forma accidental en caure la pilota que portaven els dos denunciats al vial i fer caure al terra el ciclomotor conduït per la denunciant, amb el resultat de lesions greus.

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que no és pas així. En el judici es van practicar dues proves: una de caire personal percebuda directament per la jutge " a quo " ( les declaracions dels tres implicats); i una pericial forense relativa a l'abast dels danys corporals soferts per la lesionada, amb el suport d'una documental mèdica ( informe d'assistència sanitària). Existeix per tant prova de càrrec, i la qüestió a debatre és la seva suficiència o eficàcia adient per tal de bandejar o no el principi " in dubio pro reo" .

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny , doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, la jutge penal.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat, motivació i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol , és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes ( art. 976 ), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut per la jutge "a quo" en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo ". Doncs bé, l'estudi de l'acta del judici oral i la sentència posen de manifest que la descripció de l'accident es fonamenta en la declaració dels propis denunciats, que van reconèixer estaven jugant amb la pilota i se'ls va escapar de les mans. El nexe causal amb la pèrdua de control del ciclomotor i caiguda al terra és irrefutable, tant a títol d'imprudència com de "dolo eventual", per la qual cosa no podem sinó compartir els encertats raonaments que conté la resolució apel·lada.

Al seu torn, la jutge ha valorat l'informe d'assistència sanitària i la pericial forense que recullen les lesions, i conclou que tot plegat integra un conjunt d'elements indiciaris de caire incriminatori prou rellevants per a tancar el sil·logisme de culpabilitat previst en l' art. 741 Lecrim , d'acord amb la jurisprudència fixada per la STC 2/2010d'11 de gener .

Com ha senyalat també el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge d'instància (i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. La coadjuvant STS de 8 de febrer de 1999 , ja va matisar que (sic) " la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio ". Aquesta jurisprudència ha estat recentment reforçada amb la STS de 5 de maig de 2010 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

V.- Atesos els anteriors raonaments jurídics, la tipificació de la conducta executada pels denunciats mereix ser qualificada de falta de lesions de l' art. 621.3 a títol d'imprudència, és a dir, amb resultat lesiu no volgut directament però perfectament previsible i acceptat per l'autor. Escau, per tant, rebutjar la queixa de la defensa en relació als elements objectius i subjectius de l'injust.

VI.- Finalment, i a títol subsidiari, reclama el recurrent que la Sala modifiqui la determinació econòmica reparadora dels danys corporals ocasionats a la perjudicada. Impugna el factor de correcció del 10% en la indemnització i recrimina que no s'hagi tingut en compte el barem ( punts) fixat en la Llei 30/95 reformada per la 34/2003 de 4 de novembre , d'acord amb el dictamen del metge forense.

La jurisprudència consolidada a partir de la STC 181/00 de 29 de juny , que va validar la constitucionalitat de les taules vinculants fixades en la l'esmentada llei 30/95 , recull que la responsabilitat civil "ex delictu", atorga al jutge penal llibertat de criteri per a fixar l'import de la reparació per danys i perjudicis, sempre i quan es mogui dins l'àmbit del Barem. L'únic requisit de legalitat roman en el deure de motivar la seva decisió quan concorren dades objectives i subjectives excepcionals per augmentar el factor ordinari de correcció, cosa que requereix una exhaustiva prova documental sobre els ingressos deixats de percebre durant el període d' incapacitat. La lesionada només va reclamar el factor ordinari del 10%, conforme al que recull la Taula V del Barem i d'acord amb la Resolució de la Direcció General d'Assegurances que anyalment actualitza l' import de les indemnitzacions, de data 26 de gener de 2009 aplicable atesa la data de l'accident i en relació amb la Disp. Adicional 8ª de la llei 30/95, de 8 de novembre .

Respecte de la determinació dels punts per seqüeles, només cal recordar que l'informe pericial forense ( art. 456 Lecrim ) té valor orientatiu i no vincula en absolut la decisió judicial. És al tribunal i no al metge a qui correspon en exclusiva la funció de individualitzar el valor d'acord amb la gravetat de les lesions funcionals o estètiques, i atès que les primeres s'han fixat en 18 punts amb descripció detallada de cada una de les afectacions reductores de la capacitat de moviments en les extremitats superior i inferior, a l'ensems que les segones s'han quantificat en 5 punts per defecte moderat, totes elles dins els límits que recull l'esmentada llei, escau confirmar-les íntegrament.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurrent, d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Que amb DESESTIMACIÓ del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Adrian contra la sentència condemnatòria dictada el dia 3 de juny de 2010 pel jutjat d'instrucció nº 9 de Barcelona , he de CONFIRMAR i CONFIRMO l'esmentada resolució i declaro d'ofici les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe . Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius. Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. El secretari judicial.