Sentencia Penal Nº 399/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 156/2012 de 05 de Julio de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

APPRA núm. 156/2012-G .

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm. 1 de Barcelona

Procediment Abreujat núm. 183/2012

Data sentència recorreguda: 16/05/2012

SENTÈNCIA NÚM. 399/2012

Magistrats/da:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 156/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal 1 de Barcelona en data 16/05/2012 , en procediment Abreujat núm. 183/2012. Han estat parts l'apel·lant Hipolito , i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, cinc de juliol de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer . El dia 16 de maig de 2012 el Jutjat del Penal núm. 1 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "Debo condenar y condeno a D. Hipolito como autor responsable de un delito de lesiones agravadas por uso de instrumento peligroso y por ser la víctima pareja análoga a la conyugal del acusado de los artículos 147.1 º Y 148.1 º y 4º CP en concurso ideal con un delito de quebrantamiento de medida cautelar del artículo 468.2º CP con la atenuante analógica de embriaguez del artículo 21.7º CP , imponiéndole las penas de 4 años, 3 meses y 1 día de prisión y costas con responsabilidad civil derivada por importe de 210 euros por las lesiones y 800 por la secuela a favor de la Sra. Estibaliz y los intereses del artículo 576 LEC , sustituyendo la prisión por expulsión del territorio nacional y prohibición de retorno por tiempo de 8 años y con penas accesorias de prohibición de aproximarse a menos de 1000 metros de Doña. Estibaliz lo cual, en la distancia mencionada, le impide acercarse a la citada en cualquier lugar en que se encuentre, a su domicilio, lugar de trabajo o estudio y cualquier otro por ella frecuentado y de comunicación por cualquier medio o procedimiento en relación a la misma, por tiempo en ambos casos de 5 años."

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: "El acusado D. Hipolito natural de Túnez, mayor de edad con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia y sin permiso de residencia en España o arraigo en este país, sobre las 23:00 horas del día 22 de febrero de 2012 con pleno conocimiento de la vigencia de la medida cautelar decretada por auto de fecha 3 de marzo de 2011 por el Juzgado de Instrucción nº 6 (violencia sobre la mujer) de Santa Coloma de Gramanet en Diligencias Urgentes 30/11 por el que se le prohibía aproximarse a menos de 300 metros y comunicarse por cualquier medio con Dña. Estibaliz , se hallaba junto a ésta en el Bar Pérez sito en la calle Beethoven 48 de la localidad citada y tras una discusión con la Sra. Estibaliz , con ánimo de menoscabar la integridad física de ésta, le encastó un vaso de cristal en la frente, huyendo del lugar seguidamente. A consecuencia de tales hechos la Sra. Estibaliz sufrió lesiones consistentes en equimosis periocular dercha, tumefacción en parte superior malar derecha y en zona frontal derecha, línea erosiva semicircular de 4 centímetros en parte media frontal, erosiones superficiales que forman línea interrumpida de 2cm y por encima del ángulo ciliar interno, herida abierta en frente (herida incisa oblicua de 2 cm), que para su sanidad precisaron tratamiento médico consistente en sutura intradérmica con nylon 4/0 bajo anestesia local, lesiones que curaron en 7 días no impeditivos para sus tareas habituales restándole como secuela cicatriz en la región frontal que causa perjuicio estético ligero. La Sra. Estibaliz reclama por las lesiones y el acusado se halla en situación de prisión provisional desde el 24 de febrero de 2012 por esta causa."

Segon . Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Hipolito , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer . D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer . L'apel lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament com a motiu que de la pràctica de la prova realitzada en l'acte del judici oral no es pot determinar que el recurrent hagi comés cap infracció penal i, concretament, s'al lega que, en relació el delicte de trencament de condemna, el recurrent no l'ha comés ja que la denunciant va consentir en el fet de tornar a conviure amb ell; i, respecte a les lesions sofertes per la denunciant, argumenta que no es poden considerar causades amb un instrument perillós.

Segon . En primer lloc el que s'ha de dir és que el recurs està tècnicament mal plantejat, donat que, d'una manera conjunta i sense fer distincions es plantegen qüestions relatives a la prova o a una mancança de prova i, per un altra banda al legacions que afecten a una possible infracció de llei. En qualsevol cas, el recurs no pot prosperar. Així, en relació el delicte de trencament de mesura cautelar, el recorrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una resolució judicial per la qual al recurrent se li imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili de Estibaliz , i de comunicar-se amb aquesta, mesures que havia de complir des del 3 de març de 2011, segons resolució que li va ser notificada el mateix dia 3 de març de 2011 (foli 59), en el mateix acte en que se'l requerí al compliment d'aquestes mesures "bajo el apercibimiento de que en caso de incumplimiento incurrirá en un delito de quebrantamiento de medida cautelar, previsto y penado en el artículo 468 del Código Penal , con la pena de 6 a 12 meses de prisión"; ni es qüestiona en el recurs que el dia dels fets l' ací apel lant convivia en el mateix domicili que la denunciant. El que diu és que, com que la referida denunciant consentia la convivència, els fets no constitueixen delicte.

Aquest argument no és de rebut actualment no té cap consistència i sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento". En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento". Per tant, en el cas examinat, no pot tenir cap mena de transcendència que la víctima consentís la convivència. Però, a més a més, el recurrent no té en compte que l'acusació no ha imputat el fet de conviure amb la víctima sinó que, com bé es recull en la sentència impugnada, únicament li ha estat imputat i per aquest únic fet ha estat condemnat, un incompliment puntual de l'ordre de no apropament que es va produir el dia de l'agressió denunciada, és a dir, el dia 22 de febrer de 2012; i, en relació a aquest fet únic, n'hi ha prou amb el visionat de la cinta gravada en el bar on van produir-se els fets denunciats, que va ser realitzat en l'acte del judici i que havia estat proposada i acceptada la esmentada gravació com a prova documental, per confirmar que la víctima està asseguda a l'interior del bar i és el recurrent qui entra en el bar i se li acosta i no a la inversa. Per tant, les al legacions del recurrent en relació el delicte de trencament de mesures cautelars, és completament inconsistent i no pot ser estimat ni per raons de manca de prova ni per motivacions de caire jurídic .

Tercer . En relació a l'argument, també utilitzat pel recurrent, de la manca de proves sobre la utilització per part del recurrent d'un instrument perillós per produir les lesions de la denunciant, és clar que no pot ser acceptat pel simple fet que, al marge de la declaració de la víctima, existeix una prova de càrrec irrefutable contra el recurrent com és la gravació, abans esmentada, on d'una manera clara i sense cap mena de dubte es pot observar com el denunciat, ara recurrent, colpeja a la denunciant a la cara amb la copa de vidre que contenia la cervesa que aquella estava consumint. Aquesta evidència demostra amb tota rotunditat que el recurrent va agredir a la víctima amb un objecte de vidre que, per la seva pròpia naturalesa era potencialment perillós i que si la denunciant no va patir danys més greus és pel simple fet que, afortunadament, la copa no es va trencar i la denunciant va patir uns danys físics lleus, tenint en compte les circumstàncies del fet i l'objecte emprat pel denunciat. En qualsevol cas, en base al visionat de la gravació abans esmentada, no hi cap dubte que l'ara recurrent va utilitzar amb consciència i voluntat un objecte de vidre que per les seves pròpies característiques era objectivament perillós i podia causar un dany greu per a la integritat física de la denunciant, per la qual cosa, l'aplicació del subtipus agreujat de lesions doloses, que es fa en la sentència d'instància, és perfectament correcte i, en conseqüència, el recurs presentat per la representació processal del condemnat ha de ser completament desestimat i la citada sentència s'ha de confirmar en tota la seva integritat.

Quart . D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.