Sentencia Penal Nº 553/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 3, Rec 79/2008 de 14 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ TERCERA

ROTLLE APEL.LACIÓ L.O. 5/2000 79/08

JUTJAT MENORS 5 BARCELONA

EXPEDIENT 599/06

S E N T È N C I A Nº 553/2008

Magistrats:

SR. FERNANDO VALLE EQUÉS

SR. JOSEP NIUBÒ I CLAVERIA

SRA. ROSER BACH FABREGÓ

Barcelona, catorze de juliol de dos mil vuit.

VIST, en grau d'apel·lació davant de la Secció Tercera d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona el present rotlle

d'apel·lació penal que dimana de l'Expedient 599/06 del Jutjat de Menors 5 de Barcelona, seguit per un delicte de lesions contra

els menors Gabriel i Juan Carlos , en el qual es va dictar sentència condemnatòria

el dia 5 de març de 2008, que va ser objecte de recursos d'apel·lació interposats per les representacions processals dels

menors.

Antecedentes

PRIMER: Els fets que es declaren provats a la sentència apel·lada són els següents: "Sobre las 18:30 horas del 22 de octubre de 2006 el menor Gabriel , nacido el 10 de agosto de 1992, quien iba acompañado del también menor Juan Carlos , nacido el 22 de abril de 1992, en la Rambla del Poblenou de esta ciudad se acercó a Luis Enrique de 11 años de edad, a quien pidió 5 euros, y tras contestarle éste último que no tenía, le empujó tirándole al suelo y le dijo "pues mañana si no me das los 5 euros, te pego a ti y a tu hermano Alex"; sobre las 15 horas del día 25 del mismo mes, en las inmediaciones del CEIP La Marbella, aquellos dos menores abordaron a Luis Enrique , a quien Gabriel cogió por el brazo diciéndole ¿ tienes mis 5 euros?, y tras responderle que no, el mismo Gabriel sacó una navaja mostrándosela de forma amenazadora y diciéndole "pues nos vemos afuera"; a su vez, Juan Carlos le dijo "hemos traído la navaja para ti" y que la iba a estrenar".

SEGON: La part dispositiva de la sentència apel·lada és la següent: "Imponer a Gabriel como autor de un delito de amenazas condicionales y de un delito de robo con intimidación en grado de tentativa la medida de 10 meses de libertad vigilada, y a Juan Carlos como coautor del delito de robo con intimidación la medida de 8 meses de libertad vigilada, con prohibición en ambos casos de acercarse y comunicarse con la víctima, absolviéndoles de la falta de daños también objeto de acusación".

Contra l'esmentada sentència es va interposar recursos d'apel·lació per les representacions processals dels menors Gabriel i Juan Carlos .

SEGON: Admès el recurs i de conformitat amb el que estableix d' article 790 LECr , i no essent preceptius l'emplaçament i compareixença de les parts es van seguir els tràmits legals i, després de celebrar-se la corresponent vista pública, van quedar les actuacions vistes per dictar sentència.

TERCER: Que en el present judici s'han complert les prescripcions legals.

Ha estat ponent la Sra. ROSER BACH FABREGÓ que expressa el parer unànime del Tribunal.

S'accepten els fets provats que es consignen a la sentència impugnada.

S'accepten els fonaments de dret en tant que no s'oposin als que s'exposen a continuació.

Fundamentos

PRIMER: Recurs d'apel·lació interposat per Juan Carlos .

Contra la sentència condemnatòria dictada en la instància s'interposa per la representació processal del menor recurs d'apel· lació que es fonamenta en infracció de precepte legal, en concret de l' article 7.3 LORPM que obliga a la motivació de les mesures que s'imposen en sentència.

En concret el recurrent centra la seva queixa en la manca de motivació de la mesura d'allunyament del perjudicat.

La jurisprudència ha establert de manera reiterada que les resolucions judicials han d'estar degudament motivades perquè són fruit de l'aplicació raonable i raonada del dret i no de l'arbitrarietat; i la motivació exigeix que la resolució contingui una fonamentació suficient per a que en ella s'hi reconegui l'aplicació raonable del dret a un supòsit específic, permetent conèixer les raons que serveixen de fonament a la decisió adoptada.

D'acord amb la STC 222/2007 aquest deure de motivació incumbeix també als òrgans judicials quan han de dictar resolucions en un àmbit en el que gaudeixen d'un cert marge de discrecionalitat, doncs la facultat legalment atribuïda a un òrgan judicial per a que adopti amb caràcter discrecional una decisió en un sentit o en un altre no constitueix per si mateixa justificació suficient de la decisió finalment adoptada, sinó que, pel contrari, l'exercici d'aquesta facultat ve condicionat estretament a l'exigència de que aquesta resolució estigui motivada, doncs només així es pot procedir a un control posterior de la mateixa en evitació de tota possible arbitrarietat; i afirma la citada resolució que quan el dret a la tutela judicial efectiva es troba connectat amb una altre dret fonamental, l'estàndard de les exigències derivades del dret de motivació és més rigorós, el que s'ha identificat amb l'exigència d'una tutela "reforçada", que també ha d'entrar en joc quan el dret a la tutela judicial efectiva es connecta amb el valor llibertat. En aquests casos "el dret a la tutela judicial efectiva sense indefensió, no només exigeix resolucions judicials motivades, sinó motivacions concordants amb els supòsits en els que la Constitució permet l'afectació d'aquest valor superior".

D'acord amb les exigències constitucionals de motivació, la sentència penal dictada en el marc del procés de menors haurà d'explicitar de forma raonable les raons que determinen la imposició d'una determinada mesura; i en aquest sentit l' article 7.3 LORPM disposa que "el Jutge haurà de motivar en la sentència les raons per les que aplica una determinada mesura, així com el termini de duració de la mateixa, als efectes de la valoració del mencionat interès del menor".

En el cas que ara s'examina, en relació a la mesura qüestionada per la defensa del menor, l'allunyament de la víctima, en la sentència no s'hi conté cap mena de justificació sobre la necessitat de la mateixa, ni sobre les premisses de caràcter fàctic que la determinen; per la qual cosa estima la Sala que aquesta s'ha de deixar sense efecte.

Atès el que s'ha exposat el recurs ha de ser estimat.

SEGON: Recurs d'apel·lació interposat per Gabriel .

Contra la sentència condemnatòria s'interposa per la defensa del menor recurs d'apel·lació que fonamenta en vulneració del dret a la presumpció d'innocència, error en la valoració de la prova i vulneració del principi in dubio pro reo.

Sabut és que el dret a la presumpció d'innocència està consagrat a en el nostre sistema jurídic amb rang de dret fonamental a l' article 24.2 CE i implica que tota persona acusada d'una infracció penal ha de ser considerada innocent en tant que no es demostri la seva culpabilitat d'acord amb la llei (SSTS 29 març i 3 desembre 2004). Quan s'al·lega en el procés penal la seva vulneració el Tribunal d'apel.lació ha de comprovar que el Jutjador d'instància ha tingut en compte prova que es pugui considerar de càrrec, és a dir, de contingut suficientment incriminatori, de tal manera que es pugui considerar acreditada la realitat d'uns fets concrets i la participació o intervenció de l'acusat; que la prova ha estat obtinguda i incorporada al judici oral amb respecte als drets fonamentals i d'acord amb les normes que en regulen la seva pràctica; i que la valoració realitzada per arribar a les conclusions fàctiques que són la base de la condemna no s'aparta de les regles de la lògica i no és, per tant, irracional o arbitrària.

En el supòsit que s'examina, revisada la prova practicada a l'acte del plenari s'ha de concloure que el pronunciament condemnatori es sustenta en prova de càrrec hàbil i suficient per a enervar la presumpció d'innocència i ha estat correctament valorada per la Jutge d'instància.

En efecte, el recurrent centra la seva impugnació en la insuficiència de la declaració del menor perjudicat com a prova per a fonamentar el pronunciament condemnatori. No obstant, estima la Sala que la prova consistent en la declaració del referit menor és suficient als efectes de desvirtuar la presumpció d'innocència. La credibilitat que el Jutge d'instància ha conferit a les manifestacions del menor no es pot obviar ni modificar en aquesta alçada ja que no s'han pogut percebre de forma directa, i el contingut objectiu de les mateixes que sí pot ser objecte de revisió, es correspon amb la valoració realitzada a la sentència; i en aquest punt cal afegir que la part apel·lant no aporta dades o elements de caràcter objectiu dels que se'n pugui desprendre que l'apreciació judicial és errònia o no s'ajusta a la realitat.

Pel que fa al principi in dubio pro reo, la jurisprudència ha posat de manifest de manera reiterada que el propi nomen iuris d'aquest principi posa clarament de manifest que la seva operativitat es troba condicionada per l'existència de dubtes que l'òrgan sentenciador hagués expressat en la valoració de la prova, que és l'àmbit d'aplicació d'aquest principi ( STS 30-10-00 ). Però quan el tribunal d'instància, com en el present supòsit, no mostra cap vacil·lació sobre la culpabilitat de l'acusat, sinó que d'una manera explícita mostra el seu convenciment sobre aquella culpabilitat, en absolut pot tenir efectes la invocació del principi in dubio pro reo, ja que perquè el dubte es pugui resoldre a favor del reu es necessari que existeixi.

Atès el que s'ha exposat el recurs ha de ser desestimat.

Vistes les normes legals i altres d'aplicació,

Fallo

DESESTIMAR els recursos d'apel·lació interposats per les representacions processals de Gabriel i Juan Carlos contra la sentència dictada pel Jutjat de Menors 5 de Barcelona en l'Expedient 599/06 i CONFIRMAR l'esmentada sentència, sense imposar les costes dels recursos.

Així per aquesta sentència de la qual se'n unirà certificació al rotlle, i ho signen els Srs. Magistrats indicats al marge.