Sentencia Penal Nº 622/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 120/2017 de 13 de Julio de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 120/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 1 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 466/2013

Data sentència recorreguda: 20 de febrer de 2017

SENTÈNCIA NÚM. 622/2017

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 120/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 1 BARCELONA en data 20/02/2017 , en procediment Abreujat núm. 466/2013. Han estat parts com apel lants Eladio assistit per la lletrada Laura Pares Ravetllat i representat per la procuradora Gloria Casado Díaz, Ismael assistit pel lletrat Enric Bofarull Buñuel i representat per la procuradora Ana Maria Soles Suso, com apel lats Romeo assistit per la lletrada Marta Mestres Rius i representat per la procuradora Neus Riudevets Vila, Jesús María assistit pel lletrat Jordi Martín López i representat per la procuradora Mª Francesca Bordell Sarro i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, tretze de juliol de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.El 20 de febrer d'enguany el Jutjat Penal núm. 1 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Condeno a Romeo como autor de un delito de lesiones de menor entidad, con la concurrencia de la circunstancia atenuante muy cualificada de dilaciones indebidas, a la pena de tres meses de multa con una cuota diaria de 6 euros, con la responsabilidad subsidiaria en caso de impago del art. 53 del CP , y al pago de una cuarta parte de las costas procesales causadas en esta instancia. En concepto de responsabilidad civil Romeo indemnizará a Ismael en la cantidad de 1.110 €, más el interés legal del artículo 576 LEC . Absuelvo a Romeo del delito de lesiones frente a Eladio por el que ha sido acusado, declarando de oficio una cuarta parte de las costas procesales. Absuelvo a Ismael de la falta de lesiones por la que ha sido acusado, declarando de oficio una cuarta parte de las costas procesales. Absuevo a Jesús María del delito de obstrucción a la justicia y del delito/falta de amenazas por el que venía acusado, declarando de oficio una cuarta parte de las costas procesales.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Primero. Probado y así se declara que sobre las 22.30 horas del día 2 de septiembre de 2011, tras un conflicto en el que habían sido protagonistas diversos niños que se encontraban jugando al fútbol en la PLAZA000 de DIRECCION000 , y en que había participado el menor Eladio , acudió al campo el acusado Romeo , mayor de edad, con DNI NUM000 , sin antecedentes penales, dirigiéndose a Eladio y encarándose con él, girándose éste para marchar del lugar junto a su primo Gregorio , momento en que Romeo propinó un empujón a Gregorio , quien golpeó a su vez a su primo Eladio , cayendo ambos al suelo. A consecuencia de la caída, Eladio , quien sufre la enfermedad de osteogénesis imperfecta, también denominada 'huesos de cristal', sufrió una luxación de la cadera derecha con fractura de pared posterior.Tras lo ocurrido, al ser avisado de los hechos Ismael , mayor de edad, con DNI NUM001 , sin antecedentes penales, padrastro de Eladio , se dirigió donde estaba Romeo y, con ánimo de atentar contra su integridad física, se abalanzó sobre él, si bien no llegó a golpearlo, puesto que Romeo , aplacó la embestida y respondió dándole varios puñetazos en la cara, cayendo al suelo Ismael , donde Romeo le dio diversas patadas, siendo ayudado otras personas que retenían a Ismael .Como consecuencia de la agresión Ismael sufrió lesiones consistentes en herida en el labio, excoriaciones en el codo, y antebrazo derecho, rasguños en la región abdominal y hematoma leve en la rodilla izquierda, que requirieron además de una primera asistencia facultativa, tratamiento médico consistente en la sutura de la herida, terapia con analgésicos, cura tópica, lesiones que tardaron en curar 7 días, ninguno de ellos impeditivo para sus ocupaciones habituales, dejando como secuelas dos cicatrices localizadas en la región labial, una mancha melánica en el tercio distal de la cara posterior del antebrazo derecho y dos manchas hiperpigmentadas paralelas entre si, localizadas en el tercio medio de la cara posterior del antebrazo derecho y una cicatriz hipomeláncia en la rodilla derecha (1 punto). No ha quedado acreditado que Romeo agrediera a Eladio ni que tuviera conocimiento de su enfermedad de base consistente en osteogénesis imperfecta.No ha quedado acreditado que Ismael golpeara y causara lesiones a Romeo . Segundo. El presente procedimiento ha estado paralizado desde 7 de noviembre de 2013, fecha de entrada en este Juzgado, hasta el 3 de febrero de 2014, fecha en que se dictó auto de admisión de pruebas, y desde dicha fecha hasta la fecha de celebración del juicio, 19 de diciembre de 2016, sin causa atribuible a los acusados.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Eladio , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'adheriren el Ministeri Fiscal i la representació processal d' Ismael , i s'oposaren les representacions processals de Romeo i de Jesús María .

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància adduint dos motius d'impugnació, que enuncia: 'indebida inaplicación del artículo 147.1, subsidiariamente, indebida inaplicación del 617.2 en concurso con el art. 152.1.1º del Código Penal ' (CP ) i 'error en la valoración de la prueba e irracionalidad en la argumentación vertida para no tener por suficientemente acreditado el empujón directo a nuestro representado'. I sobre la base d'aquests motius demana el recurrent que el Tribunal ad quem revoqui la sentència impugnada, en el seus pronunciaments absolutoris, i 'condene al Sr. Romeo por un delito de lesiones del art. 147 CP o subsidiariamente de forma alternativa por i) una falta ex art. 617 CP o ii) un delito de lesiones imprudentes del art. 152.1.1º CP y, en todos los casos, a la condena a la responsabilidad civil solicitada por esta parte en su escrito de acusación'.

Primer de tot cal dir que, en les seves conclusions definitives, l'ara recurrent no qualificà els fets de delicte de lesions imprudents, ni amb caràcter subsidiari, de manera que no pot introduir aquesta qualificació en segona instància, perquè el delicte de lesions imprudents no és unminusrespecte del de lesions doloses, estructuralment igual que aquest, sinó que és un delicte estructuralment diferent, que gira al voltant de la infracció de la norma de cura, element típic absent en el delicte dolós, què ha d'ésser temporàniament al legat a les conclusions acusadores i restar degudament acreditat. Per tant, i per exigències del principi acusatori, hem d'excloure del nostre examen el judici de tipicitat predicatex novoal recurs, suposant que haguem d'arribar a la qualificació dels fets, perquè abans hem d'entrar en el motiu de recurs relacionat amb la valoració de la prova, que és el principal, ja que únicament si prospera aquest motiu i modifiquem el relat de fets provats en el sentit sol licitat pel recurrent serà possible avaluar la procedència dels judicis de tipicitat propugnats temporàniament per l'ací apel lant.

Segon.Per donar resposta al motiu principal del recurs cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents: 1) interrogatori dels acusats Ismael (minuts 3 a 11 de la gravació) i Romeo (minuts 11 a 20); 2) testifical de Virginia (minuts 22 a 27), de Adrian (minuts 28 a 41), de Donato (minuts 42 a 53), de Eladio (minuts 54 a 59), de Gregorio (primers cinc minuts del segon arxiu de gravació), de Lucio (minuts 6 a 10) i de Inés (minuts 12 a 17); 3) pericial medicoforense (minuts 21 a 23), i 4) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 24).

A la vista d'aquestes proves, no hi ha dubte que al plenari es practicà prova del càrrec contra Romeo , prova consistent en les declaracions del coacusat Ismael , qui al temps dels fets era company sentimental de Virginia , mare de Eladio , d'aquests dos, de Gregorio , cosí de Eladio , de Inés , filla d' Ismael , i de Lucio , amic de Eladio . Però tampoc no hi ha dubte que al plenari es produí prova de sentit contrari, consistent en les declaracions del coacusat Romeo , i dels veïns de tots els implicats Adrian i Donato . El fet del nombre de testimonis que sostenen la mateixa versió no pot ser decisiu per atorgar més credibilitat a la versió sostinguda pels que són més, sobre la sostinguda pels que són menys, com tampoc no pot ser decisiu el fet de la proximitat afectiva dels testimonis amb els implicats per determinar la credibilitat, atorgant-la als menys pròxims, en aquest cas als veïns, sobre els familiars i amic. I la prova pericial practicada tampoc és útil per resoldre el conflicte a favor d'una versió o de l'altre, perquè el dictamen medicoforense acredità uns resultats lesius i apuntà causes potencials, però no acredità la causa, ni, òbviament, podia determinar el causant dels resultats diagnosticats.

Així les coses, el motiu de recurs que ara examinem no pot prosperar, i això per dues raons, cadascuna de les quals conduiria sola al mateix resultat.

La primera, perquè l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel lació sempre que no resulti absurda, il lògica o arbitrària, defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret tercer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa a quo, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

I la segona raó, de naturalesa constitucional, perquè el Tribunal d'apel lació està vinculat 'por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual 'en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción' (FJ 1 in fine)' ( STC 120/2009, de 18 de maig ), és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen les que el recurrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com les va valorar la jutgessa a quo.

Tercer.Per les raons exposades al fonament anterior, hem de respectar el relat de fets provats de la sentència impugnada, i dins aquest marc fàctic no només no és viable subsumir la conducta de Romeo en el tipus de lesions doloses de l' article 147.1 CP , en relació al resultat lesiu sofert per Eladio , que és al que s'ha de vincular la queixa del primer incís del primer enunciat del recurs (indebida inaplicación del artículo 147.1) , sinó que tampoc no es possible subsumir-la en el tipus dolós de maltractament d'obra sense causar lesió de l'anterior article 617.2 CP , a que fa esment el mateix enunciat, amb caràcter subsidiari.

A la sentència impugnada no es declara provat que Romeo agredís Eladio , ni que aquell realitzés una conducta dirigida a lesionar aquest, i a això respon la queixa de l'apel lant relacionada amb la valoració de la prova. Per tant, no es pot atribuir a Romeo l'autoria d'un delicte de lesions doloses del que fos víctima Eladio .

Per intentar superar aquest obstacle i aconseguir que l'acusat respongui de la lesió que patí Eladio , la direcció lletrada d'aquest fa la següent construcció: Romeo es dirigí a Eladio , Gregorio es posar entre ambdós, Romeo empentà Gregorio , a causa de l'empenta, Gregorio caigué sobre Eladio i els dos anaren a parar al terra, lesionant-se Eladio i no Gregorio . Suposant que això hagués estat així, i no és exactament el que es declara provat a la sentència impugnada, on el que es diu és que ' Romeo propinó un empujón a Gregorio ' i aquest 'golpeó a su vez a su primo Eladio ', l'actuació dolosa de Romeo es podria predicar de l'empenta a Gregorio , i d'aquí que al recurs es parli de falta de l' article 617.2 del Codi penal (de maltractament d'obra sense causar lesió), no del cop que Eladio rebé de Gregorio , i el resultat patit per Eladio només es podria imputar a Romeo a títol d'imprudència, i d'aquí que al recurs es digui que si la lesió que patí Eladio no es pot reputar dolosa, 'los hechos serían constitutivos de un delito de lesiones imprudentes ex art. 152.1.º del CP ', però ja hem dit abans que aquesta qualificació no pot tenir cabuda en el marc del recurs d'apel lació, en que es formulaex novo.

Conseqüentment, desestimem el recurs.

Quart.L' article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dona cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació del recurs.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació, i les adhesions al recurs, expressats en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència impugnada.

3. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.