Sentencia Penal Nº 629/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 48/2008 de 24 de Octubre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d'apel.lació nº 48/08-C

Judici de Faltes nº 993/06

Jutjat d' Instrucció nº 3 de Terrassa

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-quatre d'octubre de dos mil vuit

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència

provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 993/06 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 3 de Terrassa, en tràmit

davant aquest tribunal de segona instància en virtut del recurs d'apel.lació interposat pel denunciat Serafin y la mercantil IMAN Seguridad SA contra la sentència condemnatòria dictada el dia 2 d'abril de 2007 per lesions

lleus en agressió.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: " condeno a Serafin como autor criminalmente responsable de una falta de lesiones, a la pena de DOS MESES de MULTA con una cuota diària de 6 euros, y responsabilidad personal subsidiaria de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas, así como a que indemnice a Ángel Jesús en la cantidad de 210 euros por las lesiones causadas, con abono de las costas del juicio. Se declara la responsabilidad civil subsidiaria de IMAN Seguridad SA".

En interlocutòria de 7 de juny de 2007 es va esmenar l'anterior resolució en el sentit de substituir el cognom de l'acusat " Barcino" per " Serafin ", i el del perjudicat " Ángel Jesús " per " Ricardo ", alhora que es rectificava la quota multa diària de 6 a 8 euros.

SEGON.- Contra l'esmentada resolució van interposar recurs -dins de termini legal- el denunciat i la persona jurídica declarada responsable civil subsidiària, sota la mateixa defensa lletrada. Admès a tràmit per provisió de 12.6.07, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part denunciant es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància per a la seva resolució d'acord amb el dret. Per diligència d'ordenació de 14 de juliol de 2008 es va registrat l'entrada de les actuacions i designar magistrat ponent a l'Il·lm Sr. Santiago VIDAL i MARSAL d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Han quedat les actuacions per a dictar sentència, sense convocar vista pública atès que no ha estat sol·licitada per la part apel·lant ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- El recurrent formalitza - a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790, l 'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions lleus, per mitjà d'un escrit redactat amb assistència jurídica d'advocat i de forma conjunta amb la persona jurídica declarada responsable civil subsidiària, cosa que obliga al tribunal -en clau de tutela judicial efectiva de l' art. 24.1 CE - a analitzar en primer lloc si l'esmentada societat mercantil gaudeix de legitimació per a recorrer el contingut penal de la sentència.

La resposta només pot ser negativa. L' art. 120.4t del Codi Penal recull que la responsabilitat civil del titular de l'empresa per la qual treballava l'autor del dany mereixedor de ser indemnitzat, respon subsidiàriament en cas que no ho faci el culpable, i en conseqüència, la seva legitimació processal està limitada a aquesta concreta qüestió civil sense que pugui presentar al· legacions de caire penal sobre l'autoria. Així ho recorda la STS de 22 de gener de 1999 i moltes d'altres posteriors. I atès que en el recurs no s'impugna pas el "quantum" de la indemnització fixada en favor del denunciant, puix la tesi de la defensa és de lliure absolució per manca d'intencionalitat lesiva, escau tenir com a part apel·lant únicament al Sr. Serafin .

Aclarida dita qüestió d'ordre públic processal, la defensa sol·licita la revocació de la condemna en base a un seguit d'al·legacions que cal reconduir sota els següents epígrafs jurídics: A) Vulneració del dret de defensa i error en la valoració de la prova testifical imputable al jutge "a quo". B) Infracció de llei per aplicació indeguda de l' art. 617.1 CP per manca de l'element subjectiu de l'injust.

En quan a la incompareixença de lletrat defensor (i del denunciat) en el plenari, cal recordar que l' art. 967 de la Lecrim recull que l'assistència d'advocat no és pas obligatòria en els judicis de Faltes, atès que estem davant d'infraccions menors sancionades amb pena no privativa de llibertat. En la citació a judici lliurada al denunciat Sr. Serafin ja es feia esment explícit que podia acudir a la vista oral tot sol o assistit de lletrat, així com que la vista se celebraria encara que no comparegués, llevat de justificació adient i prèvia de causa de força major. Al foli 110 consta que en el dia i hora convocats només es va presentar la part denunciant, per la qual cosa, no hi havia cap motiu legal de suspensió del judici en els termes previstos en l' art. 746 Lecrim . No apreciem doncs cap vulneració del dret de defensa ni de la tutela judicial efectiva que recull l' art. 24.1 CE .

Tot seguit, i a fi de justificar la hipotètica vulneració de l' art. 24.2 CE i subseqüent error en l'apreciació de la prova , l'escrit de recurs se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar la testifical de càrrec practicada en el judici oral. Després d'afirmar que la declaració del denunciant no pot ser la única sobre la que es construeix el silogisme de culpabilitat, el denunciat al·lega que ell mai va agredir-lo i que es va limitar a apartar-lo "amb una empenta" a la cara. Titlla al testimoni presencial Sr. Pablo de parcial, atès que és amic del lesionat, i conclou argumentant que tot plegat és una venjança derivada d'enemistat laboral amb el pare del denunciant.

Atès aquest plantejament, la Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova testifical en aquesta segona instància és inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge penal, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny, doncs es tracta d'una prova de caire personal la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament. És obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes, només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut en error manifest en la valoració de la prova practicada en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo".

II.- Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que es va practicar prova de caire incriminatori consistent en la declaració del denunciant Sr. Ricardo , qui explica el context d'enfrontament verbal previ que va degenerar en l'agressió física origen de les lesions que van requerir l'assistència sanitària al servei d'urgències de l'Hospital de Terrassa, segons prova documental unida al foli 25 de les actuacions. Dita versió és totalment confirmada per una tercera persona aliena als fets, el Sr. Pablo , a qui el jutge penal ha atorgat credibilitat objectiva.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, i les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han aportat els testimonis presencials. L' acusat nega en el seu recurs tota amenaça i conducta agressiva vers el denunciant, però no nega pas que era en el lloc dels fets i que va existir un incident durant el qual li va donar una empenta a la cara. En conseqüència, res ens permet inferir que la versió -inequívocament incriminatòria- que explica l'esmentat testimoni no s'ajusti fidelment a la veritat del que va presenciar.

El Tribunal Suprem, en sentencia de 8 de febrer de 1999, ja va matisar que (sic) "la credibilidad del testigo, está sujeta a la percepción directa del juez que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual del emisor, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria de cargo pero no la valoración de la concreta credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03, en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

III.- Finalment, i en quan a la manca d'intencionalitat lesiva ( art. 617.1 CP ) només cal dir que el lesionat ha negat en tot moment que l'acció física executada pel denunciat tingués com a objectiu protegir-lo, o que obeís a una reacció de legítima defensa, puix mai va demanar el seu ajut i molt menys va provocar dita reacció. La petició econòmica ( certament desproporcionada) de l'acusació particular en orde a les responsabilitats civils sens dubte palesa un interès lucratiu manifestament abusiu, però el jutge "a quo" ja ha rebutjat dita pretensió tot individualitzant la responsabilitat civil en els seus justos imports, d'acord amb l'informe pericial del metge forense.

Escau doncs desestimar els motius de recurs atès que la part apel·lant no aporta cap prova autèntica adient que ens permeti modificar aquella primera resolució judicial.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel.lació formalitzat pel denunciat Serafin contra la sentència condemnatòria dictada el dia 2 d'abril de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 3 de Terrassa , he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.