Sentencia Penal Nº 77/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 208/2017 de 29 de Enero de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 208/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 SABADELL

Procediment Abreujat núm. 6/2014

Data sentència recorreguda: 22.06.17

SENTÈNCIA NÚM. 77/2018

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 208/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 4 SABADELL en data 22.06.17 , en procediment Abreujat núm. 6/2014. Han estat parts Petra com apel.lant, representada pel Procurador González Gabriel, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, vint-i-nou de gener de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 22 de juny de 2017 el Jutjat Penal núm. 4 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Petra , como autora criminalmente responsable de un delito de estafa, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de responsabilidad criminal, a la pena de ocho meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.

Petra deberá indemnizar a Andrea en la cantidad de 1000 euros, más los intereses legales del art. 576 de la Ley de Enjuiciamiento Civil .

La condenada ha de abonar las costas procesales causadas en esta instancia.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único. Se considera probado que Petra , ciudadana española, mayor de edad, sin antecedentes penales, el día 27 de abril de 2010 se encontraba en el piso en el que vivía alquilada, sito en la C/ DIRECCION000 de Sabadell y, con propósito de obtener un beneficio patrimonial, sustrajo una cartilla bancaria de la entidad La Caixa, propiedad de Andrea , marchándose del piso con la cartilla sustraída.

Seguidamente, la acusada se dirigió a una sucursal de la entidad La Caixa y, valiéndose de la cartilla que acababa de sustraer, la cual tenía dentro un documento con el número PIN, que permite acreditarse como el titular de la cuenta, accedió al cajero automático y, utilizando la cartilla y el número PIN, efectuó una extracción por valor de 1000 euros de la cuenta corriente de la perjudicada Andrea , marchándose al día siguiente del piso en el que vivía alquilada junto con la perjudicada, que reclama indemnización.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Petra , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

No acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, que substituïm pel següent: Cap a les 00:00 hores del dia 27 d'abril de 2010, Andrea demanà a la seva veïna Petra , major d'edat i sense antecedents penals, que anés a un caixer automàtic de la Caixa i amb la llibreta d'estalvi de la qual aquella era titular, què li donà amb indicació del PIN per operar, fes un reintegrament de 1000 euros, i li portés els diners, i així ho feu Petra , operant en un caixer instal lat en la sucursal de la Caixa 0665, en Sabadell, ciutat on les dones residien.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant tres motius d'impugnació: 'error en la apreciación de la prueba respecto de los hechos acaecidos', 'aplicación del principio de presunción de inocencia art. 24 CE ' i 'concurrencia de la circunstancia atenuante de dilaciones indebidas', triple enunciat de dos únics motius de recurs: el primer i principal, que és el que podria justificar l'únic pronunciament que es peticiona, el de lliure absolució de la recurrent, és el que qüestiona la valoració de la prova, valoració que només és possible, si s'arriba a un pronunciament condemnatori, quan al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, de manera que els dos primers enunciats es corresponen a un sol motiu; i el segon, subsidiari, encara que ni es qualifiqui així ni es formuli cap pètita relacionada amb ell, és el relacionat amb la predicada circumstància atenuant de dilacions indegudes.

Segon.Per donar resposta al motiu principal del recurs el que hem d'examinar és la prova practicada al judici oral, i de l'examen de la gravació d'aquest acte, que constitueix la seva acta, resulta que al plenari es van practicar les proves següents: 1) declaració de l'acusada (minuts 2 a 10 de la gravació); 2) declaració de Andrea (minuts 11 a 22), i 3) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 22).

A la vista d'aquestes proves està fora de discussió el fet de que va ser l'ara recurrent la persona que, amb la llibreta d'estalvi de la qual era titular Andrea , feu a un caixer automàtic l'operació de reintegrament de 1000 euros de que ací es tracta. La discussió es limita a determinar si la prova practicada permet afirmar que l'acusada feu l'operació sense el consentiment de la titular del compte bancari, com sosté l'acusació, o si pel contrari la feu a petició de la titular del compte, com sosté la defensa.

Segons declarà l'acusada al plenari, a la casa on vivien ambdues, Andrea li donà la llibreta d'estalvi i el PIN per operar en caixers automàtics, demanant-li que anés a un caixer a treure diners, ella acceptà l'encàrrec, anà a un caixer, feu l'operació de reintegrament, tornà a la casa i entregà a Andrea la llibreta i els diners. Andrea , per la seva banda, declarà al judici oral que mai feu aquell encàrrec, i mai va donar a l'acusada la llibreta i el PIN, número que tenia apuntat en un paper que guardava juntament amb la llibreta, a la seva habitació.

Així les coses, i essent que els fets negatius no són susceptibles de prova, no corresponia a l'acusació acreditar que la titular del compte no donà a l'acusada la llibreta i el PIN (fet negatiu només susceptible d'acreditació per la manifestació de qui negà haver-ho realitzat), sinó que corresponia a la defensa acreditar que la titular del compte havia donat a l'acusada la llibreta i el PIN (fet positiu l'acreditació del qual, de ser cert, era susceptible de prova aliena a la simple manifestació de l'acusada) o, si més no, havia d'introduir elements de dubte raonable sobre la credibilitat de la titular del compte.

La defensa no ho al lega al recurs, però la prova practicada sí introdueix un element molt potent de dubte sobre la veracitat de la versió de càrrec, que tampoc no el va prendre en consideració la jutgessa a quo i que impedeix afirmar aquella versió com a certa, més enllà de tot dubte raonable.

Andrea declarà al plenari que la nit dels fets anà al banc i tragué una mica de diners, i va ser desprès quan, un cop a casa seva, l'acusada li agafà la llibreta i el PIN, per tot seguit fer l'operació de reintegrament al caixer automàtic. Si això hagués estat així, i tenint present que l'operació de reintegrament que feu l'acusada es produí a les 00:56:16 hores del dia 27 d'abril de 2010 (foli 125), és obvi que l'extracte de moviments del compte d'aquella, que consta al foli 124 de les actuacions, reflectiria el reintegrament que segons la titular feu ella mateixa moments o hores abans de l'operació feta per l'acusada, i d'acord amb l'extracte el reintegrament immediat anterior al operat per l'acusada es produí una setmana abans, el 20 d'abril, per un import de 200 euros.

Es dirà que Andrea també declarà que tenia altres comptes i la nit del 26 d'abril podria haver fet el reintegrament que manifestà amb càrrec a un compte diferent al operat per l'acusada, però aquesta hipòtesi no gaudeix de la més mínima acreditació, i provar-la, de ser certa, era ben fàcil per a l'acusació, ja que només calia prova documental de la titularitat d'aquest hipotètic altre compte i de l'extracte dels moviments en ell produïts el 26 d'abril, i no és acceptable que s'inverteixi la càrrega de la prova, fent-la recaure sobre l'acusada, mitjançant hipòtesis acusadores susceptibles de prova i no provades.

Conseqüentment, escau estimar el motiu principal del recurs i revocar la sentència apel lada.

Tercer.Els article 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que, essent el pronunciament d'aquesta sentència absolutori, s'han de declarar d'ofici les causades a les dues instàncies.

Fallo

1. Estimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Revoquem la sentència apel lada.

3. Absolem lliurement Petra del delicte d'estafa del qual va ésser acusada pel Ministeri Fiscal.

4. Declarem d'ofici les costes processals causades a les dues instàncies.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.