Última revisión
02/12/2013
Sentencia Penal Nº 825/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 3, Rec 94/2013 de 17 de Octubre de 2013
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 15 min
Orden: Penal
Fecha: 17 de Octubre de 2013
Tribunal: AP - Barcelona
Ponente: BACH FABREGO, ROSER
Nº de sentencia: 825/2013
Núm. Cendoj: 08019370032013100704
Encabezamiento
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA
SECCIÓ TERCERA
ROTLLE APEL.LACIÓ PENAL 94/2013
(TORN JUDICIS RÀPIDS)
JUTJAT PENAL 3 VILANOVA I LA GELTRÚ
PROCEDIMENT ABREUJAT 529/2012
APEL·LANT: Miguel Ángel
S E N T È N C I A Nº 825/2013
Magistrats:
SR. FERNANDO VALLE ESQUÉS
SR. JOSÉ GRAU GASSÓ
SRA. ROSER BACH FABREGÓ
Barcelona, disset d'octubre de dos mil tretze.
VIST, en grau d'apel·lació davant de la Secció Tercera d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona el present rotlle d'apel·lació penal que dimana del Procediment Abreujat núm. 529/2012 del Jutjat Penal 3 de Vilanova i la Geltrú, seguit per delictes contra la seguretat vial, atemptat a agents de l'autoritat i lesions contra Miguel Ángel en el qual es va dictar sentència condemnatòria el dia 18 de gener de 2013 , que va ser objecte de recurs d'apel·lació interposat pel mateix acusat.
Antecedentes
PRIMER:Els fets que es declaren provats a la sentència apel·lada són els següents: 'Ha quedado acreditado que el acusado Miguel Ángel , mayor de edad, sobre las 22.40 horas del día 14/10/2012 se encontraba sentado en la terraza de un local sito en la Plaza Mayor de la localidad de Castelldefels. A dicho lugar se dirigían dos patrullas de la policía local requeridos porqué el acusado había estado provocando un altercado en el establecimiento. Cuando el acusado notó la presencia policial se subió en su vehículo Citroen Saxo con matrícula ....RRR que tenía estacionado allí mismo. Arrancó y salió del estacionamiento unos cuatro metros, y en ese momento fue interceptado por integrantes de la patrulla que iban a pie y se pusieron delante del vehículo y por la otra patrulla que iba en el vehículo policial y que también le cortó el paso. Como consecuencia de que presentaba síntomas de haber ingerido bebidas alcohólicas le requirieron para hacer las pruebas de detección alcohólica, a las que se negó de forma constante, tanto en el lugar de los hechos como posteriormente en la comisaría, lugar en el que fue nuevamente requerido. Fue informado correctamente de los derechos que le asistían y de la posibilidad de cometer un delito de desobediencia. La persona acusada presentaba los siguientes síntomas: olor a alcohol, habla pastosa y titubeante, imprecisión en la coordinación de movimientos, falta de apreciación de las distancias, comportamiento variable e irrespetuoso y movimientos oscilantes de la verticalidad.
El acusado estando en dependencias policiales, en concreto en una ala esperando a que le fueran entregados los documentos de citación para el juicio rápido por los delitos contra la seguridad vial, estando sentado en una silla, trató de arrebatar el arma reglamentaria al agente NUM000 , que la llevaba en el cinto con el cierre de seguridad, llegando a tocar la empuñadura. Se inició un forcejeo entre el acusado, el agente citado, el NUM001 , el NUM002 y posteriormente su unió el agente NUM003 . Como consecuencia del forcejeo el agente NUM000 sufrió lesiones consistentes en una contusión en el segundo y tercer metacarpiano, que para su curación precisó de una primera asistencia facultativa, tardando en curar cinco días, dos de ellos impeditivos. En el forcejeo profirió las expresiones 'maricones, os voy a follar a vuestras mujeres y madres, cuando salga os voy a matar'.
El acusado fue condenado por la sentencia de fecha 1/9/2005, firme el 23/2/2006 dictada por el Juzgado Penal 2 de Barcelona, por un delito de conducción temeraria, a la pena de un año de prisión que fue suspendida y remitida definitivamente el 5/2/2010 , y notificada la suspensión el 3/4/2007, y a la pena de dos años de privación del derecho a conducir, extinguido el 23/7/2008. Así mismo fue condenado por un delito contra la seguridad vial en la modalidad de conducción bajo la influencia de bebidas alcohólicas, por sentencia de fecha 22/5/2008, firme el 30/12/2008, del Juzgado Penal 16 de Barcelona, a la pena de 10 meses de multa que fue extinguida el 18/4/2011 .
El acusado fue condenado por la sentencia de fecha 26/4/2012, firme el mismo día, del Juzgado de Instrucción nº 2 de l'Hospitalet de Llobregat, por un delito de atentado a la pena de ocho meses de prisión, suspendida el 26/4/2012 notificada tal resolución al acusado el mismo día'.
SEGON:La part dispositiva de la sentència apel·lada és la següent: ' Que debo condenar y condeno a Miguel Ángel , como autor responsable de un delito contra la seguridad vial del artículo 383 CP , con la concurrencia de la circunstancia atenuante analógica de embriaguez, a la pena de seis meses de prisión, inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo por el mismo tiempo y a la privación del derecho a conducir vehículos de motor y ciclomotores por tiempo de un año y un día. Que debo condenar y condeno a Miguel Ángel , como autor responsable de un delito de desobediencia a agentes de la autoridad del artículo 556 CP , con la concurrencia de la atenuante analógica de embriaguez, y la agravante de reincidencia, a la pena de seis meses de prisión e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo por el mismo tiempo. Que debo condenar y condeno a Miguel Ángel , como autor responsable de una falta de lesiones del artículo 617.1 CP , con la concurrencia de la circunstancia analógica de embriaguez, a la pena de un mes multa con una cuota diaria de tres euros y con la responsabilidad subsidiaria para el caso de impago del artículo 53 CP . Se le condena al pago de las tres cuartas partes de las costas procesales. Asimismo deberá indemnizar al agente de la Policía Local de Gavà en la cantidad de 190 euros por las lesiones sufridas. Esta cantidad devengará el interés legal previsto en el artículo 576 de la LEC . Que debo absolver y absuelvo a Miguel Ángel por el delito contra la seguridad vial del artículo 379.2 CP por el que era acusado con todos los pronunciamientos favorables y declarando respecto de este delito el pago de las costas de oficio, que se concreta en una cuarta parte del total'.
Contra l'esmentada sentència es va interposar recurs d'apel·lació per Miguel Ángel .
TERCER:Admès el recurs i de conformitat amb el que estableix d' article 790 LECr , i no essent preceptius l'emplaçament i compareixença de les parts es van seguir els tràmits legals i van quedar les actuacions vistes per dictar sentència.
QUART:Que en el present judici s'han complert les prescripcions legals.
Ha estat ponent la Sra. ROSER BACH FABREGÓ.
S'accepten els fets provats i els fonaments de dret que es consignen a la sentència impugnada.
Fundamentos
PRIMER: Contra la sentència condemnatòria dictada en la instància s'interposa per Miguel Ángel recurs d'apel·lació que es fonamenta en vulneració del dret a la la presumpció d'innocència, en error en la valoració de la prova i infracció de precepte legal.
Sabut és que el dret a la presumpció d'innocència està consagrat a en el nostre sistema jurídic amb rang de dret fonamental a l' article 24.2 CE i implica que tota persona acusada d'una infracció penal ha de ser considerada innocent en tant que no es demostri la seva culpabilitat d'acord amb la llei ( SSTS 29 mar ç i 3 desembre 2004 ). Quan s'al·lega en el procés penal la seva vulneració el Tribunal d'apel·lació ha de comprovar que el Jutjador d'instància ha tingut en compte prova que es pugui considerar de càrrec, és a dir, de contingut suficientment incriminatori, de tal manera que es pugui considerar acreditada la realitat d'uns fets concrets i la participació o intervenció de l'acusat; que la prova ha estat obtinguda i incorporada al judici oral amb respecte als drets fonamentals i d'acord amb les normes que en regulen la seva pràctica; i que la valoració realitzada per arribar a les conclusions fàctiques que són la base de la condemna no s'aparta de les regles de la lògica i no és, per tant, irracional o arbitrària.
Pel que fa al motiu de revisió en apel·lació consistent en error en la valoració de la prova, com ha establert de manera reiterada aquesta Secció, encara que el recurs d'apel·lació té caràcter ordinari i en el seu àmbit espot realitzar una nova valoració de la prova practicada en la primera instància, no obstant, como conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, i de la inexistència en el nostre dret processal penal de proves taxades o de regles que determini el valor que s'hagi de donar a cada prova, la revisió, tractant-se precisament d'aquest tipus de prova de caràcter subjectiu, queda limitada a determinats extrems. D'una banda a examinar, en quan al seu origen la validesa i regularitat processal, i a verificar, en quan a la seva valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles d'experiència habitualment admeses. Així, en aquesta nova instància, sense haver presenciat de forma directa i personal les proves, només serà possible apartar-se de la valoració que d'elles en va fer el Jutge davant de qui es va practicar, si es declara com a provat en base a ella quelcom diferent del que va dir el declarant i que no resulta de cap altre mitjà de prova, si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd, i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les quals se'n desprengui de forma inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com a cert o la certesa d'un que no es va tenir en compte.
En el supòsit que s'examina, revisada la prova practicada a l'acte del plenari s'ha de concloure que el pronunciament condemnatori es sustenta en prova de càrrec hàbil i suficient per a enervar la presumpció d'innocència i ha estat correctament valorada pel jutge d'instància.
En efecte, pel que fa en primer terme a la conducta que integra el delicte de desobediència per haver-se negat a sotmetre's a la prova de detecció alcohòlica, el recurrent addueix diverses divergències amb les conclusions de la sentència apel·lada. En primer terme al·lega que l'acusat es trobava en un estat d'intoxicació semiplena, de la qual dedueix que no estava en condicions d'entendre el requeriment que se li fa fer, i per tant tampoc en condicions d'obeir. En aquest sentit cap evidencia apunta a la tesi que es sosté per la defensa del recurrent, ja que si bé s'ha acreditat que certament l'acusat es trobava sota una ingesta alcohòlica important, en absolut es desprèn que el seu estat d'intoxicació fos d'una intensitat tal que li impedís entendre i comprendre adequadament una ordre tan senzilla com la dirigida a realitzar una prova d'alcoholemia i de les seves conseqüències en cas no fer-ho. D'altra banda, cal recordar que la càrrega provatòria d'un impediment com aquest corresponia a la defensa i no a l'acusació, doncs com recorda el ATS 236828/2003 , és constant la doctrina que estableix que la càrrega de la prova obliga a provar a cada part allò que expressament al·legui, de manera que així como sobre les parts acusadores recau el onusde provar el fet il·lícit imputat i la participació en el mateix de l'acusat; aquest ve obligat, una vegada admesa o s'estimi com a provada l'al·legació de les acusacions, a provar aquells fets impeditius de la responsabilitat que per a ell es deriven de la imputació i la prova, fets impeditius que és insuficient invocar sinó que cal que el que les al·legui els acrediti provatoriament, doncs no estan coberts per la presumpció d'innocència.
En el mateix sentit d'impugnar la condemna pel delicte de desobediència, la part recurrent qüestiona la legitimitat dels agents de policia per a procedir a sotmetre l'acusat a la prova d'alcoholèmia, adduint que en realitat no estava conduint sinó que simplement havia desestacionat el vehicle, i d'altra bada, que no la prova de determinació alcohòlica no era necessària atesa l'evidència de la intoxicació etílica. Aquestes al· legacions també han de ser desestimades. D'una banda, de la prova practicada es dedueix de manera clara que l'acusat estava conduint i circulant amb el seu vehicle, altra cosa és que només arribar a desplaçar-se uns pocs metres, i per altra banda, sobre la no necessitat de realitzar la diligència de determinació alcohòlica cal tenir en compte que l' article 21.b del Reglament General de Circulació obliga a la realització de tal prova als que ' condueixin qualsevol vehicle amb símptomes evidents, manifestacions que denotin o fets que permetin raonablement presumir que ho fan sota la influència de begudes alcohòliques', per la qual cosa l'evidència d'aquest estat d'intoxicació precisament la norma la converteix en pressupòsit habilitant per a la obligatorietat de realitzar les referides proves.
En relació a la condemna pel delicte de desobediència a l'autoritat la primera qüestió que cal resoldre és la al·legació de la part recurrent relativa la vulneració del dret de defensa i la garantia de presumpció d'innocència en tant que la part no ha pogut tenir accés efectiu a una gravació dels incidents ocorreguts a les dependències policials.
Sobre aquest punt cal assenyalar que en cas que la defensa consideri que no s'ha practicat una prova en la primera instància per causa que no li és imputable el que resulta procedent és sol·licitar que aquesta prova es practiqui en la segona instància en el tràmit del recurs d'apel· lació. Però d'altra banda, tot i la protesta de la part a l'acte del judici, cal tenir en compte que la simple impugnació no té efectes per a desactivar l'eficàcia provatòria si no s'exposen els motius que han de portar a aquesta conseqüència.
En segon terme la part apel·lant impugna la qualificació dels fets com un delicte de l' article 556 del Codi Penal .
Estima el Tribunal, com a premissa, que els fets que es declaren com a provats i que el Jutge d'instància incardina en el precepte citat són producte de la prova practicada i d'una adequada i raonada motivació de la mateixa, de manera que les al·legacions de la part sobre una eventual forma d'ocórrer els fets ha de ser desestimada.
I partint dels factumde la sentència impugnada, estima aquest Tribunal que efectivament tenen el seu encaix típic a l' article 556 del Codi Penal .
En efecte, la jurisprudència ha acotat l'abast de les conductes incardinables en aquest precepte normalment per la seva diferenciació del delicte d'atemptat, i així ha assenyalat que 'el rigorós tractament del delicte d'atemptat imposa una interpretació del tipus subjecte al fonament material de la seva incriminació, d'acord amb la perspectiva del principi de proporcionalitat, la qual cosa obliga a excloure aquelles conductes de menor entitat que ni gramatical ni racionalment poden ser qualificades d'atemptat, de manera que en el delicte de l' article 556 del Codi Penal hi tenen cabuda, juntament amb els supòsits de residència passiva, altres de resistència activa que no estiguin revestits d'aquesta gravetat ( STS de 9 d'octubre de 2007 ). Així mateix ha assenyalat que són subsumibles a l'article 556 aquelles conductes amb una certa manifestació de violència, com succeeix en els casos de forcejament del subjecte amb els agents de l'autoritat ( SSTS de 8 de juliol de 2005 i 8 de febrer de 2007 ).
D'acord amb la doctrina exposada és evident que els fets que es declaren provats tenen la seva qualificació correcta en l' article 556 del Codi Penal .
Per últim, i pel que fa a la falta de lesions, s'addueix en el recurs que no existeix una acció de l'acusat que hagi ocasionat les lesions de l'agent policial, assenyalant que el fet que la menció al forcejament sigui suficient per a imputar el resultat a l'acusat. En aquest sentit cal assenyalar que la simple intervenció en el forcejament implica un dol eventual respecte de la producció del resultat lesiu. D'altra banda en absolut es pot parlar de legítima defensa atès que no existeix cap base fàctica que en justifiqui la seva aplicació.
SEGON:Atès el que s'ha exposat s'ha de confirmar en els seus propis termes la sentència apel·lada, sense fer expressa imposició de les costes processals d'aquesta segona instància en no estimar-se mèrits per a fer-ho-
Vistes les normes legals i altres d'aplicació,
Fallo
DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Miguel Ángel contra la sentència dictada pel Jutjat Penal núm. 3 de Vilanova i la Geltrú en el P.A. 529/2012 i CONFIRMAR-LA, sense fer expressa imposició de les costes processals d'aquesta segona instància.
Així per aquesta sentència de la qual se'n unirà certificació al rotlle, i ho signen els Srs. Magistrats indicats al marge.
