Sentencia Social 103/2023 Juzgado de lo Social de Palma nº 3, Rec. 734/2020 de 24 de abril del 2023

PRIMER. D'acord amb el que estableix l' article 97.2 de la Llei reguladora de la jurisdicció social (en endavant LRJS), s'ha de posar de manifest que els fets provats que s'acaben d'exposar resulten de la documental i de l'expedient administratiu que consten en les actuacions, documents que s'han assenyalat, per a una major claredat expositiva, en els propis fets provats, així com de la testifical del Sr. Fructuoso, proposada per la part actora. Ara bé, com que en data 22/02/2023 es va dictar pel Jutjat Social núm. 1 de Palma de Mallorca la sentència núm. 62/2023, en el procediment núm. 383/2021 , relativa al recàrrec de prestacions, sentència que té efectes prejudicials en relació a aquest procés, resulta procedent posar en relació la mencionada testifical i documental amb el relat fàctic fixat en la indicada sentència, el qual es manté inalterat en aquesta resolució, pels motius que s'esposaran en el següent fonament de dret.

SEGON. En aquest cas, en la demanda i en síntesis, s'al·lega per la part actora que va ser iniciativa única i exclusivament del treballador accidentat el fet de desmuntar les baranes de protecció, sense que en cap moment avisés al recurs preventiu, desobeint les ordres estrictes que l'empresa li havia donat, havent esdevingut l'accident per l'exclusiva negligència del treballador; afegeix que havia complert amb cadascuna de les mesures exigides per a realitzar el treball, podent-se qualificar la conducta del treballador com imprudència temerària, i entenent d'aplicació el disposat a la STS de 28/02/2019 , pel que ha de declarar-se que no existeix cap responsabilitat de l'empresa i, per tant, no hi ha lloc a cap sanció.

Per la part demandada, en la seva contestació i també resumidament, s'al·lega que l'actora va ometre l'adopció de les mesures de seguretat en l'accident de treball sofert pel Sr. Luis Miguel enfront al risc de caiguda de diferent nivell en l'obra de construcció, amb cita dels punts 4.1.5 i 4.3.1 del Reial Decret 1215/1997, i l'Annex IV part c, punt 3b) del Reial Decret 1627/1997, fets que constitueixen la infracció tipificada com a greu per l' art. 12.16.f) del Reial Decret Legislatiu 5/2000 . Afegeix que l'empresa està normativament obligada a ser garant del deure general de protecció de la seguretat i salut en el treball als seus treballadors, amb cita dels arts. 14 , 15.1 , 15.4 , 17.1 i 17.2 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (en endavant LPRL), i de la STS Sala 3ª de 23/02/1994, rec. 525/1991 (FD 2n); que el deute de seguretat s'estén a vigilar el compliment de les seves instruccions que han de tendir, no solament a la finalitat de protegir als treballadors del risc genèric que crea el servei encomanat, sinó, a més a més, a prevenir les ordinàries imprudències professionals, amb cita de la STS Sala 3ª de 22/04/1989 (FD 1r), sense que sigui un element exonerador que el treballador hagués pogut incórrer en una actuació imprudent, quan no s'hagués produït el resultat lesiu si s'haguessin adoptat les mesures oportunes, amb cita de la STS Sala 3ª de 19/04/2004, rec. 274/2002 , i de les SSTS de 27/05/1996 i de 18/02/1997 , i que es constata un incompliment per l'omissió de les mesures de seguretat i per la falta de disposició dels equips de protecció adequats en la producció de l'accident.

Ara bé, en aquest cas es dona la circumstància que, en data 22/02/2023, es va dictar pel Jutjat Social núm. 1 de Palma de Mallorca la sentència núm. 62/2023, en el procediment núm. 383/2021 (doc. 158 EE), en la que es va decidir estimar la demanda interposada per Proyectos Clima y Calefacción Baleares, S.L., i deixar sense efectes la resolució de l'INSS relativa al recàrrec de prestacions, perquè no s'havia acreditat la infracció de normativa en matèria de seguretat i salut per part de l'empresa (FD 2n), esdevenint aquesta resolució ferma. Quan succeeix l'anterior, la qüestió que sorgeix és la relativa als efectes que té la sentència ferma dictada en el procediment de recàrrec de prestacions en el procés de sanció per infracció de la normativa de salut i seguretat laboral, qüestió clarament relacionada amb l'institut de la cosa jutjada. Sobre aquesta qüestió, per exemple, es pot llegir a la STSJ CLM núm. 530/2020, de 19/05 que: " Con idéntico amparo procesal la parte recurrente denuncia la vulneración del art. 222.4 LEC en relación a los artículos 9.3 y 24 de la CE . Argumenta la parte recurrente que existe una sentencia firme recaída en el procedimiento de impugnación de recargo por la que se absolvió a CENTRAL NUCLEAR de la imposición del recargo -que se mantuvo en un 30% respecto de las demás empresas-, con el argumento de que "consta que cumple con sus obligaciones", por lo que los incumplimientos imputables a CENTRALES NUCLEARES en base al Acta de Inspección ya han sido analizados judicialmente y se ha apreciado que no existen, por lo que unos mismos hechos no pueden existir o no existir. En síntesis, entiende aplicable el efecto positivo de cosa juzgada que no exige la concurrencia de la triple identidad, sino que lo decidido en el primer proceso actúe en el segundo como elemento condicionante o prejudicial.

Sobre este particular, advertir que si bien existe una previsión normativa que impone el respeto y vinculación de los hechos declarados probados en la sentencia del orden jurisdiccional contencioso-administrativo, relativa a la existencia de infracción a la normativa de prevención de riesgos laborales, respecto de las resoluciones dictadas por la jurisdicción social recaídas en los procedimientos de recargo de prestaciones, ex Art. 42.5 LISOS , no así a la inversa, esto es, no se prevé la vinculación de los hechos declarados probados en el procedimiento laboral que resuelve el recargo de prestaciones respecto del procedimiento que resuelva sobre la sanción administrativa impuesta.

No obstante, aquella vinculación no se entendía de aplicación automática, sino que era predicable en aquellos supuestos en que no existieran razones expresamente fundadas para entender que, en el caso concreto, cabía una distinta apreciación o valoración de los hechos ( STS 13 marzo y 10 julio 2012 , rcud. 3779/2010 y 2980/2011), de modo que se reconocía al juez social libertad para valorar todas las pruebas que se practicaran en el proceso de recargo de prestaciones y que a la vista de su resultado podía separarse motivadamente de los hechos fijados en sede contencioso-administrativa, exponiendo las razones y fundamentos que justificaban la divergencia (TC 16/08, STS 13-3-12, rec. 3779/10 ; 10-7-12, rec. 2980/11 ; 14-9-16, Rec. 846/15 ). Además, la vinculación a los hechos probados de la sentencia del orden contencioso-administrativo, con el alcance señalado, no afecta a su enjuiciamiento y calificación en el plano jurídico, que los órganos de la jurisdicción social podían realizar de manera independiente, y con resultado dispar.

En todo caso, sostiene la jurisprudencia ( STS 25-4-2018, Rcud 711/2016 ), que aquella norma tomaba sentido en el anterior sistema en que el conocimiento de dichas cuestiones estaban atribuidas a órdenes jurisdiccionales distintos, entre los que no era aplicable el principio de cosa juzgada, pero desde que la Ley Reguladora de la Jurisdicción Social atribuye a la jurisdicción social el conocimiento de las impugnaciones de las sanciones administrativas ( art. 2.s) Ley Reguladora de la Jurisdicción Social ) la aplicabilidad del instituto de cosa juzgada, al menos, en su vertiente material, resulta indudable, "pues el efecto positivo de la cosa juzgada no exige la completa identidad que es propia del efecto negativo, bastando con que lo decidido en el primer proceso entre las mismas partes actué en el posterior como elemento condicionante o prejudicial" ( STS 25-4-2018, Rcud 711/2016 ), circunstancia que aquí concurre aunque no existe identidad de partes -pues la Consejería no fue parte en aquél procedimiento de recargo-, porque el objeto de dichos procedimientos se encuentra íntimamente vinculado aunque no sea idéntico.

Lo que debe resolverse es en qué medida los hechos que quedan probados en el proceso de recargo precedente (resuelto por sentencia firme), pueden vincular a este procedimiento, pues la sentencia recurrida pueda desvincularse de los mismos de forma razonada y en base a la prueba practicada en este procedimiento. Además, la calificación en uno y otro procedimiento es distinta, pues mientras en el proceso de recargo se trata de examinar si el empresario ha incurrido en alguna infracción en materia preventiva que pueda actuar como causa -de forma directa o indirecta-, en la producción del accidente, en el proceso de impugnación de sanción se trata de decidir si la empresa sancionada ha incurrido en la concreta infracción tipificada en la LISOS que le ha sido imputada ( STS 14-9-2016, Rcud 846/15 ).

Por tanto, no puede estimarse el motivo y concluirse que por el mero hecho de que la sentencia del Juzgado Social de Sevilla, que devino firme, afirme que la responsabilidad en el recargo no alcanza a la empresa principal porque "consta que cumple con sus obligaciones y contrata una prestación de servicios de mantenimiento ajena a su propia actividad", tampoco pueda ser la misma responsable de la infracción administrativa que se le imputa, deberá examinarse qué obligaciones se estimó en aquella sentencia que sí cumplió y si dicho cumplimiento excluye la infracción administrativa que en este procedimiento se le atribuye. " (FD 3r).

Per tant, a partir de l'establert a l' art. 222.4 de la LEC (efecte positiu o prejudicial de a cosa jutjada material), precepte clarament relacionat amb l'establert als arts. 9.3 i 24 de la CE , és clar que la sentència ferma dictada en el procés de recàrrec té un efecte prejudicial sobre la de la impugnació de la sanció administrativa, perquè l'objecte d'ambdós processos es troba clarament vinculat, tot i no ser idèntic (si així fos, operaria l'efecte negatiu de la cosa jutjada de l' art. 222.1 de la LEC ). Ara bé, la qüestió radica en aquests casos en dirimir quins fets provats del recàrrec precedent poden ser vinculants en aquest procés, podent-se produir una desvinculació en respecte als mateixos en base a la prova practicada en aquest segon procediment, havent-se també de tenir en compte que la qualificació jurídica en ambdós casos és diferent, amb el que cal examinar quines obligacions es va estimar en la sentència de recàrrec que l'empresari va complir i si aquest compliment exclou la infracció administrativa.

En aquest cas, i a partir de la prova practicada, no es por produir la mencionada desvinculació amb el declarat provat en la sentència de recàrrec, doncs la prova practicada apunta en la mateixa direcció que els fets relacionats en la indicada sentència. En aquest sentit, la testifical del Sr. Fructuoso, qui va manifestar que era treballador de l'actora i encarregat general, superior del treballador accidentat i recurs preventiu, va declarar que el citat treballador tenia preparació; que els EPIs eren els adequats; que existia la protecció col·lectiva (andami); que el treballador no podia tocar els andamis; que ignorava perquè l'havien desmuntat; que l'andami estava en bones condicions; i que va ser el propi treballador qui va treure els corresponents passadors. A partir d'aquesta testifical i de la documental obrant a les actuacions, s'entén que els fets relacionats en el relat fàctic de la sentència de recàrrec transcrits en aquesta resolució, s'han de mantenir, en no haver-se practicat prova que permeti deslligar-se dels mateixos. En aquest sentit, de la mencionada testifical, es desprèn que l'accident va ocórrer conforme consta en els fets provats 1r i 3r de la mencionada sentència de recàrrec, és a dir, caient el treballador accidentat des d'una plataforma d'un andami tubular d'un dos metres d'altura i en tractar de desmuntar la barana del mateix. Altrament, de la documental aportada, es desprèn el relacionat en el fet 8è i 9è de la mencionada sentència (reunions de 06/09/2018 , 16/01/2019 i 13/02/2019 , docs. 151 a 154 EE), en relació a la total prohibició de modificar qualsevol protecció col·lectiva instal·lada en l'obra. Finalment, en quant als certificats relatius al Sr. Fructuoso (docs. 155 i 158 EE) no resulten rellevants per a la resolució del present cas, havent-se ja fet constar a la pròpia acta de la Inspecció que el treballador accidentat disposava de formació preventiva suficient i adequada.

Partint de l'anterior, i en relació a la qualificació jurídica dels referits fets en respecte a la sanció administrativa impugnada, cal dir que la sanció es va imposar en entendre's que s'havia comprovat la falta de mesures de seguretat en la producció de l'accident de treball, en incomplir-se:

1. El disposat en el punt 6 de l'avaluació de riscos del lloc de treball (no accedir a llocs amb risc de caiguda de 2 metres o superior si no es disposa de protecció col·lectiva o equip de protecció individual), incompliment que s'ha acreditat que no es va produir, en existir la corresponent barana (protecció col·lectiva).

2. El disposat en el punt 8 de les instruccions de l'andami implicat en l'accident de treball (com s'havia de fer el desmuntatge), incompliment que tampoc va existir, ja que el treballador accidentat no havia de procedir a realitzar el referit desmuntatge.

Per tant, els fets descrits no poden suposar l'incompliment de les normes recollides a l'Annex II punts 4.1.5 i 4.3.1 del RD 1215/1997, ni en l'Annex IV del RD 1627/1997 (part c, punt 3b), perquè sí que existien mesures de protecció col·lectiva, sense que s'haguessin de retirar temporalment aquestes (4.1.5 RD 1215/1997), ni consti que l'andami estigués muntat o es mantingués de forma no convenient (4.3.1 RD 1215/1997), efectuant-se els treball en altura amb un dispositiu de protecció col·lectiva -barana (dispositiu expressament previst en el punt 3.b) de la part C de l'Annex IV del RD 1627/1997)-, amb el que s'ha de concloure que no va existir la infracció imputada a l'actora, sense que s'hagi acreditat la infracció normativa en matèria de seguretat i salut per part de l'empresa actora, motiu pel que es va deixar sense efecte el recàrrec de prestacions, pronunciament que, en base a l'argumentat, ha de ser assumit i respectat en aquest procés, de conformitat amb el disposat al citat art. 222.4 de la LEC , en relació amb els arts. 9.3 i 24.1 de la CE . En conseqüència, s'ha d'entendre que la part actora no va incórrer en la infracció tipificada a l' art. 12.16 lletra f) de la Llei d'Infraccions i Sancions en l'Ordre Social .

La falta d'existència d'infracció fa innecessari analitzar l'existència del nexe de causalitat entre aquella i el resultat danyós, en haver provat l'empresa l'adopció de les mesures necessàries per a prevenir o evitar el risc, com estableix l' art. 96.2 de la LRJS . Per tant, perd sentit valorar si la culpa del treballador va ser o no temerària, perquè aquesta qüestió serviria per a trencar el susdit nexe (si fos temerària) o per a rebaixar la responsabilitat (si fos professional). Tot i així s'afegirà que ha quedat acreditat que la principal causa de l'accident va ser la decisió del treballador accidentat de tractar de desmuntar la protecció col·lectiva (barana) de la part superior de l'andami tubular, acte que va ser el que va provocar el risc de caiguda que, finalment, es va actualitzar.

En base a tot l'exposat, s'ha d'estimar la demanda. A l'anterior s'afegirà que, en quant al FOGASA, és clar que se'l va citar erròniament en base a l'establert a l' art. 23 de la LRJS , doncs no es poden derivar en cap cas prestacions de garantia salarial en base a aquest procés, pel que no es pot considerar que hagi estat part en aquestes actuacions.

TERCER. En els processos d'impugnació d'actes administratius en matèria laboral compresos en l' art. 191.3.g) de la LRJS només es pot interposar recurs de suplicació davant la Sala Social del TSJ de les Illes Balears quan la quantia litigiosa superi els 18.000 euros. Com en aquest cas no es supera l'anterior quantia, no es pot interposar recurs de suplicació, del que s'advertirà a les parts.

Vistos els preceptes citats i altres de general aplicació,