Sentencia Social Nº 1017/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1363/2013 de 11 de Febrero de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 11 de febrer de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1017/2014

En el recurs de suplicació interposat per Emma a la sentència del Jutjat Social 20 Barcelona de data 29 d'octubre de 2012 dictada en el procediment núm. 384/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 23-4-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 d'octubre de 2012 , que contenia la decisió següent:

Que desestimando la demanda interpuesta por Emma en reclamación de incapacidad permanente absoluta, subsidiariamente total, derivada de enfermedad común contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, debo absolver y absuelvo a la demandada de las pretensiones efectuadas en su contra.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Emma , nacida el NUM000 de 1957, en situación asimilada al alta en el régimen general de la Seguridad Social por percibir subsidio de desempleo, tiene como profesión habitual la de peón empresa trabajo temporal montaje automoción.

SEGUNDO.- Acredita periodo mínimo de cotización.

TERCERO.- Inició la vía administrativa ante la Dirección Provincial del INSS quien por resolución de fecha 7 de marzo de 2012 no declaró a la actora en grado alguno de incapacidad permanente, denegando las prestaciones económicas al no reunir el requisito de incapacidad permanente.

CUARTO.- Se agotó la vía administrativa ante el citado organismo quien por resolución de fecha 28 de marzo de 2012 confirmó el pronunciamiento inicial.

QUINTO.- Según dictamen del ICAM de 21 de febrero de 2012 la actora padece como lesiones: 'cervico-lumbalgia mecánica; trastorno depresivo-ansioso; HTA' siendo la conclusión 'sin presunción IP'.

SEXTO.- La actora padece las siguientes lesiones:

Cervico-lumbalgias mecánicas, sin atrofias ni contracturas, sin tratamiento actual específico traumatológico.

Trastorno depresivo ansioso y trastorno de la personalidad en tratamiento.

SEPTIMO.- Por sentencia de 28 de marzo de 2011 dictada por el Juzgado Social nº 14 de Barcelona se denegó la pretensión actora de ser declaración en situación de incapacidad permanente.

En el hecho probado sexto de dicha resolución se recogieron como lesiones de la actora: 'trastorno mixto ansioso depresivo de grado moderado; trastorno de la personalidad no especificado de grado moderado; cervicoartrosis moderada, con patología discal acompañante, hernia discal C6-C7 sin limitación funcional a la exploración física; lumbartrosis moderada con patología discal acompañante (hernia discal L5-S1) sin signos clínicos de afectación radicular, lumbalgia; clínica de trocanteritis con exploración física en caderas dentro de la normalidad; síndrome vertiginoso en estudio'.

OCTAVO.- Para el caso de estimación de la demanda la fecha de efectos de la prestación sería el 21 de febrero de 2012, no controvertido.

La parte actora postuló base reguladora de 796'24 euros mensuales; el INSS base reguladora de 779'30 euros mensuales.

Para el cálculo de la base reguladora del INSS se ha computado el periodo de 112 días por parto del 15 de octubre de 1994 a 3 de febrero de 1995 de la actora, no computando el periodo de 126 días por parto múltiple comprendido del 18 de octubre de 1979 a 15 de enero de 1982 al ser ya computados por encontrarse la actora de alta en la empresa EQUIPO PROT. DEPORT S.A.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la treballadora demandant contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta o subsidiàriament total per a la seva professió habitual de peó en empresa de muntatge d'automoció, és per revisar els fets provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 193, b ) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Postula la modificació del sisè fet provat de la sentència que es refereix a les lesions, patologies i seqüeles, i proposa un text alternatiu que digui que pateix: ' Afectació cervical amb hèrnia discal C5-C6 i amb afectació radicular. Afectació lumbar amb protussió discal L4-L5 i hèrnia discal L5-S1 amb afectació radicular. Trastorn ansiós depressiu sever amb depressió major recurrent i trastorn de la personalitat.' Basa la modificació en els documents mèdics que cita referits a la patologia ossi articular i a l'afectació psiquiàtrica i la seva intensitat.

La doctrina jurisprudencial dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstàncies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present l'esmena al sisè fet provat que postula la part es basa en prova mèdica documental que el magistrat de la instància va examinar i valorar de forma conjunta amb la resta d'elements de convicció aportats per les parts del procés, en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral. Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen a la demandant , és facultat exclusiva de l'òrgan judicial. No considerem que en la constatació fàctica atacada s'hagi produït un error de fet clar del jutge que motivi la modificació fàctica postulada, tenint en compte també que el text alternatiu es refereix a les mateixes malalties.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. La recurrent denuncia la infracció per no aplicació de l'article núm. 137.5 i subsidiàriament 4 de la Llei General de la Seguretat Social (R Decret Legislatiu 1/1994). Resumidament argumenta que queda acreditat en el procediment que el conjunt de lesions que l'afecten la limiten per a qualsevol activitat laboral per compte d'altre o pròpia, i fonamentalment per a aquelles activitats que exigeixin bona capacitat física i psíquica per dur a cap els requeriments de força, esforç i mobilitat del cos inherents a la seva professió habitual amb sobrecàrrega del raquis contraindicada.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem (SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 i subsidiàriament 137.4 de la Llei General de la Seguretat Social ( R Decret Legislatiu 1/1994), que defineix la Incapacitat permanent Absoluta i Total, vigents per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , que es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, que les defineix com les incapacitats permanents que comporten la impossibilitat d'executar les fonamentals tasques de la professió habitual, la total, i la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari referida a la absoluta. La doctrina jurisprudencial entén que, tot i que funcionalment la persona treballadora afectada pugui dur a terme el treball, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta, el sisè fet provat no modificat confirma un conjunt de patologies físiques que es troben controlades mèdicament i en tractament pal liatiu, com també la patologia psíquica, tractada de forma pal liativa amb fàrmacs ansiolítics i no antidepressius. Ara per ara i en el seu conjunt les lesions objectivades no impedeixen dur a cap les fonamentals tasques de la seva professió de peona en empresa de muntatge d'automoció i menys te impedida cap activitat laboral en el mercant de treball amb la rendibilitat, eficàcia i continuïtat exigibles.

És així perquè, amb la sentència de la instància, considerem que la patologia física no precisa tractament específic traumatològic perquè presenta signes artropàtics incipients i es tractada de forma pal liativa i conservadora amb control mèdic. La patologia psiquiàtrica la patologia objectivada d'anys d'evolució, de trastorn depressiu ansiós i trastorn de la personalitat, no te l'entitat de greu o severa que pretén la demandant com demostren els fàrmacs ansiolítics i no depressius que te prescrits.

Sense perjudici del seguiment i control mèdic i del tractament a què ens referim, considerem que el conjunt de lesions objectivades no és limitant per a les fonamentals tasques de la seva professió habitual, i menys impedeix efectuar qualsevol activitat .

Conseqüentment desestimem aquest motiu del recurs i confirmem la sentència de la instància perquè no concorren les condicions exigides en l'apartat 5 i 4 de l'article núm. 137 de la Llei General de la Seguretat Social .

Atesos els fonaments jurídics assenyalats i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per . Doña. Emma contra la Sentència de 29 d'octubre de 2012 dictada pel Jutjat Social núm. 20 de Barcelona en el procediment núm. 384/2012, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.