Última revisión
21/09/2016
Sentencia Social Nº 1061/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 4927/2015 de 16 de Febrero de 2016
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 21 min
Orden: Social
Fecha: 16 de Febrero de 2016
Tribunal: TSJ Cataluña
Ponente: CASTELL VALLDOSERA, LIDIA
Nº de sentencia: 1061/2016
Núm. Cendoj: 08019340012016101147
Encabezamiento
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA
CATALUNYA
SALA SOCIAL
RM
Recurs de Suplicació: 4927/2015
IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG
IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS
IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA
Barcelona, 17 de febrer de 2016
La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,
EN NOM DEL REI
ha dictat la següent
SENTÈNCIA NÚM. 1061/2016
En el recurs de suplicació interposat per Servicio Público de Empleo Estatal (Lleida) a la sentència del Jutjat Social 2 Lleida de data 29 de gener de 2015 dictada en el procediment núm. 304/2014, en el qual s'ha recorregut contra la part Nuria , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.
Antecedentes
PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre atur, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 de gener de 2015 , que contenia la decisió següent:
'Que estimando la demanda presentada por Nuria contra el SERVICIO PUBLICO DE EMPLEO ESTATAL sobre Prestaciones por Desempleo, se revoca la Resolución impugnada de fecha 20.01.14 y se declara el derecho de la actora a la restitución de la percepción de la prestación por desempleo y condenando al SERVICIO PUBLICO DE EMPLEO ESTATAL a estar y pasar por tal declaración y al abono de la prestación.'
SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:
' PRIMERO.- La parte actora, Sra. Nuria , provista de DNI núm. NUM000 , nacida en fecha NUM001 .1949, solicitó prestación por desempleo en fecha 23.10.12 por situación de desempleo en base al despido de la actora el 26.09.12 en la empresa CONSTRUCCIONES Y ESTRUCTURAS METALICAS,SA.
Dicha solicitud fue admitida por resolución del SPEE de fecha 25.10.12, con fecha de inicio 27.09.12 con una duración de dos años
SEGUNDO.- Tras una sanción por no renovación de demanda en enero de 2013 se le repuso en la percepción de la misma desde el 18.02.13 por resolución de 21.02.13.
TERCERO.- El SPEE el 20.06.13 emitió requerimiento a la actora para que aportara justificación de haber percibido una indemnización por el despido o en su caso impugnación por despido, sin que fuera aportara.
CUARTO.- El SPEE requirió a la Inspección de Trabajo para que realizara actuaciones tendentes a la comprobación sobre si fue debida la obtención de prestaciones por desempleo. Asimismo suspendió cautelarmente el percibo de prestaciones desde el 1.08.13.
QUINTO.- La Inspección de Trabajo emitió informe en fecha 15.11.13 por el cual manifestó que la actora prestó servicios para CONSTRUCCIONES Y ESTRUCTURAS METALICAS,SA, del 1.03.11 al 26.09.12, empresa que sustituía a la empresa P. SANGENÍS,SL en la que trabajó del 15.04.87 al 28.01.11 y que en dicha empresa el marido de la actora había sido gerente y uno de los principales accionistas de la empresa. Asimismo recogió las manifestaciones de la actora conforme la habían despedido tras las desavenencias producidas con el Gerente después de que la trasladaran a otra empresa del grupo, que no había percibido indemnización por la situación precaria de la empresa que después derivó en concurso de acreedores, y que el despido no lo había impugnado, así como que desconocía poder efectuarlo.
Entrevistado el último Gerente manifestó que era la mujer del anterior gerente y que no actuaba como trabajadora normal, y que desde que asumió el cargo no tuvo problemas con los trabajadores excepto con la actora, la cual chocaba también con otros empleados, motivo por el que la despidió, y que no le extrañó que no reclamase porque había cosas que 'callar' aunque no lo explicó. El despido se produjo antes de la declaración de Concurso de Acreedores de la empresa, de acuerdo a la declaración de la Administradora Concursal.
Concluye el informe : 'En virtud de las actuaciones efectuadas, no se ha constatado fehacientemente la comisión de actuación fraudulenta, pero tampoco ha sido posible obtener el justificante de la percepción de la indemnización por despido al no haber sido satisfecha, ni tampoco de la impugnación de despido ya que esta tampoco se efectuó'.
(Informe de la Inspección de Trabajo, folios 32-33)
SEXTO.- Por resolución del SPEE de fecha 20.01.14 se revoca la prestación por desempleo por no encontrarse en situación legal de desempleo por causas ajenas a su voluntad. Y declara la percepción indebida de la misma en la cantidad de 1.473,26 euros correspondiente al período 27.09.12 al 30.07.13.
SÉPTIMO.- Disconforme con dicha resolución denegatoria, el 14-02-14 la parte demandante presentó reclamación previa, que fue desestimada el 14-02-14.
OCTAVO.- El marido de la actora, Sr. Eulogio , cesó como Administrador Unico de la empresa CONSTRUCCIONES Y ESTRUCTURAS METALICAS,SA el 13.09.10, se dio de baja en el Régimen Especial de Trabajadores Autónomos el 30.09.10 por jubilación, en la que era socio y tenía atribuidas las funciones de gerencia de la sociedad.
Fue sustituido como Gerente primero por el Sr. Julián y después por el Sr. Roberto , quién fue contratado por Don. Julián , y quién despidió a la actora por motivos disciplinarios dada su actuación prepotente
(De la documental aportada por la empresa, documentos 2 y 3 y de la testifical Don. Roberto )'
TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.
Fundamentos
PRIMER.Enfront la sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per la part actora, en la que impugnava la resolució del demandat de data 20.1.2014 , en que es va revocar el reconeixement del subsidi d'atur reconegut a l'actora amb data d'inici de 27.9.12, per no estar en aquella data en situació legal de desocupació i es declarà la percepció indeguda de la dita prestació, s'interposa pel Servei demandat Recurs de Suplicació.
La sentència d'instància basa l'estimació de la demanda en que el recurrent fonamenta la seva resolució en l'existència d'indicis de frau en l'actuació de l'actora, però que aquest no s'havia acreditat segons l'informe de la Inspecció de Treball i que, en tot cas, mai no se li havia demanat que presentés la carta d'acomiadament.
SEGON.En l'únic motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l' art. 193 de la LRJS , el recurrent afirma que la sentència no ha aplicat correctament el que disposen els articles 203.1 , 207 , 229 i 231 de la Llei General de la Seguretat Social , a més d'anar en contra del que van decidir la Sentència de la Sala de 12.2.2014 i la del TSJ de Castella-Lleó (Valladolid ), de 6.2.13 i argumenta, en síntesi el següent: 1) que no es discuteix l'existència de relació laboral, però sí que no es va acreditar l'existència d'un motiu justificat per l'acomiadament, perquè el que succeeix en el cas concret és que la prestació de desocupació tenia data d'inici de 27.9.2012 i 720 dies de durada, per la qual cosa s'acabava el dia 26.9.2014 i la demandant va demanar la jubilació el 24.7.2014, és a dir, dos mesos abans de la data d'esgotament dels dies de prestació reconeguts. 2) Que la demandada no ha pogut acreditar la percepció de la indemnització que li corresponia per acomiadament, ni tampoc que hagués impugnat l'acomiadament. 3) Que davant del funcionari va al.legar que se la va traslladar a Alcarràs, per la qual cosa no li compensava la despesa en desplaçaments i 4) Que ni tan sols va aportar la carta d'acomiadament en la que constés l'acomiadament per motius disciplinaris, tal com va al.legar en el judici i en compliment del que va acordar la magistrada com a diligència final, per la qual cosa s'ha acreditat l'existència de frau en l'actuació de la demandant per aconseguir la prestació d'atur.
Tal com posa de relleu la demandant en el seu escrit d'impugnació del recurs, el Tribunal Suprem ha fixat la doctrina de que el frau de llei no es pot presumir. Concretament, en la sentència de data 14-5-2008 , (R. 884/2007), es raona el següent:
'el fraude de Ley no se presume y ha de ser acreditado por el que lo invoca, pues su existencia -como la del abuso de derecho- sólo podrá declararse si existen indicios suficientes de ello, que necesariamente habrán de extraerse de hechos que aparezcan como probados ( STS 25/5/00 -r. 2947/99 ); ... Pero rectificando criterio aislado anterior en el que se había indicado que 'esta Sala ha declarado reiteradamente el fraude de Ley no puede derivarse de meras presunciones' ( STS 21/6/90 ), de forma unánime se proclama en la actualidad que sí podrá acreditarse su existencia mediante pruebas directas o indirectas, admitiendo entre estas últimas el art. 1253 CC -derogado por la DD Única 2-1 LECiv /2000 -, las presunciones ( SSTS 4/2/99, r. 896/98 ; 24/2/03 -r. 4369/01 ; y 21/6/04 -r. 3143/03 ). En este sentido se afirma que la expresión 'no presunción del fraude ha de entenderse en el sentido de que no se ha de partir de éste como hecho dado y supuesto a falta de prueba en contrario (al modo de una inversión de la carga probatoria, ciertamente prohibida a estos efectos), pero naturalmente no excluye en absoluto la posibilidad de que el carácter fraudulento de una contratación pueda establecerse por la vía de la prueba de presunciones (la 'praesumptio hominis' del art. 1253 CC cuando entre los hechos demostrados... y el que se trata de deducir... hay 'un enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano' ( STS 29-3- 93 -r. 795/92 , 24/2/03 -r. 4369/01 - y 30/3/06 -r 53/05 ; esta última en obiter dicta). Llegados a este punto de la necesaria acreditación del fraude, la cuestión fundamental ...ha sido la posible exigencia de 'animus fraudandi' como requisito del fraude de ley.
La jurisprudencia -de esta Sala IV y de la I -no ha sido siempre uniforme, oscilando entre la tesis objetiva (atiende al resultado prohibido) y la subjetiva (contempla la intención defraudatoria), sin que no falten soluciones de síntesis como la que representa la STS 22/12/97 (r. 1667/93 ), al decir que la figura del fraude de ley 'surgió en el área civil, a través de una depurada construcción doctrinal, que la desarrolla en una doble vertiente: objetiva -defensa del cumplimiento de norma- y subjetiva -ánimo defraudatorio o de engaño-. La jurisprudencia de esta Sala pronto se hizo eco de la referida construcción científica, pero llegando a una conjunción de dichas teorías subjetiva y objetiva', al caracterizar la figura 'como toda actividad tendente a inutilizar la finalidad práctica de una ley material, mediante la utilización de otra que sirve de cobertura para ello ( SS. 14 febrero 1986 y 12 noviembre 1988 ), llegándose al extremo de manifestar que el fraude de ley exige una serie de actos que, pese a su apariencia legal, violan el contenido ético de un precepto legal'.
Oscilación entre las teorías -objetiva y subjetiva- que igualmente puede apreciarse en la doctrina de esta Sala. Ciertamente que no faltan resoluciones que atienden -para apreciar el fraude- a la mera constatación objetiva de la producción del resultado prohibido por la norma (al margen de la intención o propósito del autor), como cuando se afirma que aunque el fraude de ley no se presume y debe ser probado por la parte que lo alega, esto no significa que tenga que justificarse la intencionalidad fraudulenta de los negociadores, sino que es suficiente con que los datos objetivos que constan en el mismo revelen el ánimo de ampararse en el texto de una norma para conseguir un resultado prohibido o contrario a la ley ( STS 19/6/95 -r. 2371/94 ; citada por la de 31/5/07 -r. 401/06 ).
Pero mayoritariamente, la doctrina de esta Sala se inclina por afirmar que en materia de fraude de ley, el elemento fundamental consiste en la intención maliciosa de violar la norma (así, las SSTS 11/10/91 -r. 195/91 y 5/12/91 -r. 626/91 ), pues en la concepción de nuestro Derecho, el fraude es algo integrado por un elemento subjetivo o de intención, de manera que para que pueda hablarse de fraude es necesario que la utilización de determinada norma del ordenamiento jurídico, persiga, pretenda, o muestre el propósito, de eludir otra norma del propio ordenamiento ( STS 6/2/03 -r. 1207/02 ); y en la entraña y en la propia naturaleza del fraude de ley está la creación de una apariencia de realidad con el propósito torticero de obtener de ella unas consecuencias que la auténtica realidad, no aparente, sino deliberadamente encubierta, no permitirían ( STS 5/12/91 -r. 626/91 ). O lo que es igual, el fraude de ley que define el art. 6 .4 CC es una conducta intencional de utilización desviada de una norma del ordenamiento jurídico para la cobertura de un resultado antijurídico que no debe ser confundida con la mera infracción o incumplimiento de una norma, o con una posible elección errónea del tipo contractual que corresponde a un determinado propósito negocial (así, con cita de diversos precedentes, las SSTS 16/1/96 -r. 693/95, en contratación temporal ; y 31/5/07, r. 401/06 , en contrato de aprendizaje).
...Pero matizando aquella inicial doctrina, más recientemente se sostiene por la Sala que si la intención del agente es algo consustancial al fraude, parece lógico entender que aquélla habrá de ser objeto de la correspondiente prueba, cuya práctica es la que genera en el juez de instancia, o en el de suplicación por la vía revisoria, la convicción de que el dato o elemento en cuestión existe o no existe, por lo que en este terreno poco es lo que compete a un tribunal de casación. Pero junto a ello juegan decisoriamente unas normas legales, sobre cuyo significado y manejo sí puede y debe unificarse los criterios divergentes utilizados por las Salas de suplicación; nos estamos refiriendo a las reglas sobre carga de la prueba ( art. 217 LEC (RCL 2000, 34, 962) y a las reglas sobre presunciones ( arts. 385 y 386 LEC ) ( SSTS 6/2/2003-r. 1207/2002 ; y 31/5/2007-r. 401/06 )'.
TERCERO
1.- Tradicionalmente se ha mantenido que la facultad para valorar la conducta de las partes corresponde al Juez, al fijar los hechos probados y razonar en sus fundamentos, lo que le ha llevado a tal convicción [ art. 97.2 LPL ], en valoración y juicio que podrán ser revisados en el recurso extraordinario de suplicación [ art. 190 LPL ], pero a lo que no se puede descender en el RCUD, pues se convertiría entonces, en contra del deseo del legislador, en una tercera instancia o en un recurso extraordinario subsiguiente a otro también extraordinario (en tales términos, la STS 05/12/91 -rec. 626/91 -). Pero matizando aquella inicial doctrina, más recientemente se sostiene por La Sala que si la intención del agente es algo consustancial al fraude, parece lógico entender que aquélla habrá de ser objeto de la correspondiente prueba, cuya práctica es la que genera en el juez de instancia, o en el de suplicación por la vía revisoria, la convicción de que el dato o elemento en cuestión existe o no existe, por lo que en este terreno poco es lo que compete a un tribunal de casación. Pero junto a ello juegan decisoriamente unas normas legales, sobre cuyo significado y manejo sí puede y debe unificarse los criterios divergentes utilizados por las Salas de suplicación; nos estamos refiriendo a las reglas sobre carga de la prueba [ art. 217 LECiv ] y a las reglas sobre presunciones [ arts. 385 y 386 LECiv ] ( SSTS 06/02/2003-rec. 1207/2002 -; y 31/05/07 -rcud. 401/06 -)'.
TERCER.Doncs bé, aplicant l'esmentada doctrina al present litigi cal dir que són tres els fets que la Gestora recurrent considera indicis suficients del frau que denuncia. En primer lloc, el fet de que la demandant tingués 63 anys en el moment en que va demanar la prestació, per la qual cosa abans de que aquesta finalitzés, ja va demanar la pensió de jubilació. Però aquest fet, que és cert, en cap cas, a judici de la Sala, suposa una presumpció de frau, perquè és evident que si un treballador perd la feina, encara que tingui aquesta edat, té dret a la prestació d'atur, per molt que aquesta vagi seguida immediatament per la pensió de jubilació. Són drets independents que la persona té dret a sol.licitar i a que li siguin concedits, en el supòsit de que reuneixi els requisits que requereix la normativa corresponent en cada cas. De fet, el propi Servei recurrent va reconèixer a la demandant el dret a la citada prestació, en el moment en que aquesta la va demanar.
L'afirmació de que no s'ha pogut comprovar, després de l'actuació de la Inspecció, l'existència de motius justificats d'acomiadament, perquè en el seu expedient no consta la carta d'acomiadament, ni la va poder aportar en el moment del judici oral, tampoc és decisiu als efectes d'acreditar la no existència de l'acomiadament. És cert que la Magistrada, com a diligència final, va requerir a la demandant per a que l'aportés i aquesta no ho va fer, però tal com assenyala la magistrada 'a quo', s'ha acreditat que si no la va aportar a l'expedient administratiu és perquè el recurrent mai no li va requerir la seva aportació perquè va reconèixer que únicament havia d'aportar el certificat d'empresa.
Per últim, en relació a que la demandada no havia percebut la indemnització corresponent a un acomiadament improcedent, ni havia impugnat la decisió de l'empresa, la Inspecció de treball va entrevistar a l'últim Gerent de l'empresa i aquest li va dir que des que va assumir el càrrec havia tingut problemes amb la demandada, i per aquest motiu la va acomiadar. I cal posar de relleu que en l'informe de la Inspecció de Treball consta que no s'havia pogut acreditar cap tipus de frau en l'actuació de l'actora.
En definitiva, és cert que existeixen en el present supòsit circumstàncies estranyes que, sens dubte, aixequen dubtes i, fins hi tot, fan sospitar la possibilitat que denuncia la Gestora, però no tenen prou força com per a constituir indicis suficients d'acomiadament simulat o fraudulent i el frau, com hem dit abans no es presumeix, i s'ha de fonamentar en indicis que tinguin certa entitat provada, ja que no n'hi ha prou amb la mera sospita, com succeeix en el present litigi.
Per últim, cal dir que les dues sentències citades pel recurrent no poden tenir cap influència per resoldre el present recurs. En primer lloc, perquè són sentències dels Tribunals Superiors de Justícia que no formen jurisprudència, per la qual cosa no poden fonamentar un Recurs de Suplicació i, en segon lloc, perquè el que es va resoldre en les dites sentències no té res a veure amb el present plet. En efecte, la S. de la Sala de data 12.2.14 , es refereix a una empresa de les denominades 'fantasmes' i la STSJ Castellà i Lleó de data 6.2.13 tampoc té cap relació perquè no entra a examinar el fons de la qüestió a debat.
Així, doncs, el motiu ha de ser desestimat, el que suposa la desestimació del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.
VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,
Fallo
Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel SERVICIO PÚBLICO DE EMPLEO ESTATAL (Lleida) contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Lleida, en data 29 de gener de 2015 , que va recaure en les Actuacions 304/2014, en virtut de demanda presentada per la Sra. Nuria contra l'esmentat Servei, i, per tant, hem de ratificar i ratifiquem l'esmentada resolució.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.
Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.
Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .
Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , a l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.
La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar- la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte que la Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.
També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.
Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:
El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.
Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.

