Sentencia SOCIAL Nº 1137/2017, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7023/2016 de 14 de Febrero de 2017

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 43148 - 44 - 4 - 2016 - 8005952

F.S.

Recurs de Suplicació: 7023/2016

IL LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 de febrer de 2017

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1137/2017

En el recurs de suplicació interposat per Prudencio a la sentència del Jutjat Social 2 Tarragona de data 21 de juliol de 2016 dictada en el procediment núm. 133/2016, en el qual s'ha recorregut contra la part Fondo de Garantia Salarial i Transformaciones Eléctricas del Pirineo, S.L., ha actuat com a ponent Il lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 16-2-16 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de juliol de 2016 , que contenia la decisió següent:

Que desestimando la demanda de despido formulada por Prudencio contra, TRANSFORMACIONES ELECTRICAS DEL PIRINEO, S.L. debo declarar y declaro PROCEDENTE el despido de que fue objeto la parte actora el 09/02/2016 absolviendo a la demandada de los pedimentos contra ella formulados.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1º) El Trabajador acredita en la empresa demandada las siguientes circunstancias profesionales: antigüedad desde el 17/02/2012, categoría de profesional de vigilante nocturno y salario bruto mensual de 931,03€ sin inclusión de pagas extras. (Conformidad de las partes).

2º) El pasado 09/02/2016 la Empresa comunicó al Trabajador carta de despido disciplinario que obra en doc. 4 de la demanda, con efectos del mismo día, cuyo contenido se da aquí por reproducido en su integridad. (No controvertido).

3º) El Trabajador tenía asignada la prestación de servicios en el Hotel Alexandra de Tarragona con horario laboral de 20,30 horas a 08,30 horas, siendo responsable de la vigilancia del Hotel. (Interrogatorio de la actora, interrogatorio demandada y testifical).

El trabajador se reune en el Hotel con diferentes personas durante su jornada laboral, concretamente los días 20.11.15, 11.12.15, 15.12.15, 04.01.16, 08.01.16, 15.01.16 y 22.01.16, todas ellas cuando ya el Hotel se encontraba cerrado y para entrar en él mismo debía el trabajador abrir con llave la puerta. Al mismo tiempo, existió una discusión entre el trabajador y la gobernanta del Hotel en el que el tono no fue el mas ajustado y acorde con la normalidad. ( documental 21 a 27 prueba demandada, testifical de Virginia y de la actora).

4º) El Trabajador agotó el trámite de conciliación previa. (No controvertido).

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- L'objecte del recurs del treballador demandant contra la Sentència que declara procedent l'acomiadament disciplinari de 9 de febrer de 2016 , és per reposar el procediment al moment anterior a infringir normes del procediment que causen indefensió, per revisar els fets declarats provats i per examinar les infraccions de normes substantives en empara en l' article 193, a) b) i c) de la vigent Llei 36/2011 de 10 d'octubre Reguladora de la Jurisdicció Social ( BOE 11 d'octubre).

L'empresa presenta escrit d'impugnació al recurs, oposant-s'hi amb els arguments que hi consten.

Segon.- El recorrent interessa la nul litat de la sentència perquè considera que infringeix l'article núm. 97.2 de la LRJS. per falta de motivació. Argumenta que el magistrat incompleix la corresponent fonamentació sobre el convenciment judicial a què arriba a través de les proves practicades, perquè en el Segon i Tercer Fonament de Dret no les examina ni les valora, sinó que es limita a manifestar que la conducta disciplinària imputada constitueix un clar abús de confiança i deslleialtat cap a l'ocupadora, sense explicar les raons que l'han portat a aquest convenciment ni sobre quins mitjans de prova es fonamenta per a la seva decisió judicial. Tampoc explicita la sentència en base a quina norma legal imposa la màxima sanció a efectes de l'article núm. 108.1, 2º paràgraf i a efectes de tenir elements per considerar l'adequació de la sanció. Conclou que la sentència li causa indefensió i ha de ser declarada la seva nul litat.

En la pètita del recurs, no obstant, no interessa la reposició del procediment al moment anterior a la sentència per infracció de normes del procediment que causen indefensió tal com exigeix l'article núm. 193 a) de la LRJS..

Respecte de la nul litat d'actuacions interessada cal aplicar un criteri d'interpretació restrictiu, tal com la Sala IV del Tribunal Suprem ha establert (Sentències de 1 de desembre 1987 [RJ 19878804 ], 28 de maig 1990 [RJ 19904510 ] i 9 d'abril 1991 [RJ 19913257]) en atendre el caràcter instrumental de las formes i les conseqüències negatives d'aquesta esta decisió sobre el procés. En el mateix sentit la Sala IV del Tribunal Supremo ha establert també (Sentència de 10 d'abril 1990 [RJ 19903452 ]) que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial (RCL 19851578, 2635 y ApNDL 8375) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal». (En sentit anàleg, la Sentència de la Sala IV del Tribunal Suprem de 2 de març 1992 [RJ 19921611]). De forma anàloga la Sentència del Tribunal Constitucional núm. 32/1997, de 10 de febrer [RTC 199732]). O sigui que la nul litat de la sentència ha de respondre a la total indefensió que causa a la part sense que pugui posar-hi remei pels altres mitjans de suplicació.

En el cas concret, el recurrent denuncia la infracció de l'article núm. 97.2 de la LRJS., devent remetre'ns a la doctrina jurisprudencial que manté que aquesta possible infracció es pot resoldre a través dels altres remeis de suplicació com la revisió dels fets provats i la denúncia o infracció del dret aplicat en la sentència, de manera que caldrà entrar a examinar els altres objectes de suplicació postulats.

El grau d'acceptació o desacord que els raonaments i fonamentació de la resolució judicial mereixin a la part no significa que causin indefensió. No observem obscuritat en els fets provats ni en la fonamentació de la sentència que causi indefensió al recorrent, qui en la vista oral es va valer dels arguments que consten en l'enregistrament de l'acte del judici i dels mitjans de prova que va considerar oportuns, recollint el magistrat en els fets provats de la sentència el seu convenciment sobre la controvèrsia fàctica que el porta al pronunciament de la decisió sobre la pretensió postulada.

La conclusió doncs a la qual arribem és que el pronunciament judicial no produeix indefensió material susceptible de nul litat, perquè de la relació fàctica, dels raonament judicials i de la decisió final, hem de concloure que la sentència ha satisfet el dret a la tutela efectiva, amb pronunciament explícit i raonat en aquest sentit en els Fonaments de dret, encara que el recorrent hi estigui en desacord.

Les objeccions de falta de motivació i d'insuficiència de fets provats no causen indefensió a la part, perquè, com ja hem dit, els articles núm. 193, b) i c) i article núm. 196, 2 i 3 de la LRJS. disposen el remei a esgrimir en el recurs de suplicació, que també exercita el recorrent, devent estar al resultat del seu èxit o fracàs jurídic desprès el seu examen.

Pel raonat, desestimem aquest primer objecte del recurs.

Tercer.- El demandant postula la revisió del tercer fet provat referit als càrrecs que li imputa l'empresa demandada en la carta d'acomiadament, que el magistrat considera provats, i proposa un text alternatiu referit al segon paràgraf del fet provat atacat que digui en sentit negatiu que ' NO ha quedat acreditat que el treballador es va reunir a l'Hotel amb diferents persones durant la seva jornada laboral, concretament els dies 10 de novembre de 2015 i i 11 i 15 de desembre de 2015; així com els dies 4, 8, 15 i 22 de gener de 2016, ni que es produís una discussió entre ell i la governanta del hotel ( Sra. Virginia ) en la qual el to no va ser el mes ajustat i degut a la normalitat.'

Basa la modificació en la pròpia declaració del demandant i la representant de l'empresa, així com en la prova testifical de la governanta, fent notar que la carta d'acomiadament refereix tan sols la data de la suposada discussió sense especificar l'hora i les circumstàncies, i sense concretar les paraules o expressions objectives, sinó únicament unes impressions subjectives sobre el 'to poc ajustat'. Fa notar que aquesta imputació s'efectua per l'empresa dinou dies després de la suposada comissió de la falta disciplinària, de manera que cal entendre que la pretesa discussió no va ser greu o transcendent.

També postula l'addició d'un fet provat nou, el quart, que digui: 'L'empresa obligava al demandant a realitzar altres funcions alienes a la seva activitat laboral durant la seva jornada, com la classificació de factures i demés documentació de l'empresa.'

Basa la modificació en les declaracions fetes en la prova d'interrogatori de les parts, i manté que és transcendent per demostrar que en tot moment va complir amb diligència les ordres de l'ocupadora.

Cal recordar el caràcter extraordinari del recurs de suplicació, quasi de cassació ( Sentencia del Tribunal Constitucional de 18 de octubre de 1993 , RTC 1993294), cosa que significa que el Tribunal no pot revisar o analitzar el procés en tota la seva dimensió, sinó únicament les qüestions que, entre les controvertides i en els termes legals establerts, acotin les parts; contràriament, si d'ofici per part del Tribunal es construïssin els motius de suplicació, quedaria desnaturalitzada l'essència del recurs mateix i la Sala assumiria una posició de part impròpia i contra llei. L' article 196. 2 i 3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social es refereix a les actuacions de la instància, que es revisen en la suplicació, -no com una apel lació amb prova nova o segona instància-, dintre de les limitacions legalment establertes. Aquesta limitació no resulta contraria al principi de tutela judicial efectiva establerta en l' article 24 de la Constitució Espanyola , sinó que n'és conseqüència ja que impedeix que el Tribunal superior dedueixi una pretensió que no estigui rigorosament formulada, a fi de no contravenir el principi d'imparcialitat que regeix la funció judicial per a garantir que no es trenqui l'equilibri entre les parts processals ( STS. IV. de 23 de novembre de 2001 Ar. 10298); equilibri que únicament es pot desarticular per alguna d'elles fent ús dels instruments legals i processals establerts legalment per a poder imposar la seva tesi sobre la de l'altra part, però no per a imposar la seva tesi a l'òrgan judicial.

És per la instància única que regeix el procediment de la jurisdicció social i la revisió limitada de les resolucions de la instància en suplicació, que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient a fi de no dur a cap el tribunal ad quem una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ), perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància d'acord amb els principis de concentració, immediació, oralitat i celeritat que informen el procediment laboral recollits en l'article núm. 74 de la Llei processal laboral, qui aprecia els elements de convicció segons l'article 97.2 de la mateixa norma, que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada.

Conseqüentment, la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. .

També la doctrina jurisprudencial s'ha manifestat de manera inveterada que no són susceptibles de revisió en suplicació els escrits de la pròpia part que recorre ni la prova d'interrogatori en el judici, ( SS. TS. de 22 de desembre de 1997 , de 10 d'abril i 20 de novembre de 1975 ), ni tampoc la pròpia acta del judici ( SS.TS. d'11 de desembre de 1067 , de 31 de desembre de 1975 i de 28 de febrer de 1977 ) o les proves testificals ( SS.TS. de 18 de març de 1974 , 17 de maig de 1976 , 24 d'abril de 1975 i de 5 de juny de 1976 , i les SS. d'aquesta Sala núm. 5.437/94, de 13 d'octubre i núm. 6.131/95, d'11 de novembre, entre moltes d'altres , o les Sentència núm. 2.669/99, de 8 d'abril i núm.9.352/99 , de 30 de desembre), perquè no tenen eficàcia revisora segons l'article núm. 193, b) i 196,3 de la LRJS..

En els fets provats s'han d'incloure les dades que el magistrat o magistrada de la instància jutgi suficients per fonamentar la seva decisió i també aquells necessaris per a que en el seu cas el Tribunal ad quem pugui fonamentar el seu pronunciament.

En aquest objecte del recurs allò que s'ha d'examinar és si la sentència ha omès uns elements rellevants dels fets disciplinaris imputats en referència a les circumstàncies de les visites d'amics durant la jornada de treball, excepte les dues que accepta el demandant, i sobre el to que va emprar amb la governanta que 'no va ser el mes ajustat segons la normalitat' tal com expressa el tercer fet provat. En la carta d'acomiadament es concreten dia a dia en un període de temps concret els càrrecs disciplinaris, la prova dels quals ha convençut al magistrat de la instància, qui ha declarat procedent l'acomiadament.

Com a norma general en els acomiadaments per motius disciplinaris el treballador afectat te coneixement suficient dels càrrecs que se li imputen. La sentència de la instància valora la prova practicada i els elements de convicció aportats per les parts al procés, en la facultat judicial exclusiva que li confereix l'article núm. 97.2 de la LRJS., expressant els fets a que ha arribat la seva convicció judicial, tal com ho fa constar en cada un dels fets provats, i també de forma expressa en el Segon Fonament de Dret, sota l'epígraf de 'Mitjans de prova', on repassa les declaracions de les parts en l'interrogtori i la prova testifical de la governanta que contraposa a les altres proves practicades.

Aquest objecte del recurs de revisió de fets provats es basa en la prova d'interrogatori de les parts i en la prova testifical, que d'acord amb la doctrina jurisprudencial citada mes amunt, no són eficaces ni eficients en suplicació, de manera que la modificació no pot prosperar, devent desestimar-la.

Quart.- Denuncia com infringits els articles núm. 105, 107 i 108 de la LRJS. per aplicació incorrecta, així com la infracció de la jurisprudència que no cita. Resumidament argumenta que l'empresa no ha provat els fets disciplinaris imputats com li correspon segons l'article núm. 105 citat, sense que la sentència motivi explícitament com considera que han resultat provats tots ells i no únicament els dos dies de trobada amb amics que accepta. També addueix que la carta d'acomiadament no motiva la tipificació de les faltes disciplinàries imputades ni en quina norma es basa per considerar-les molt greus i per tant objectes de la màxima sanció d'acomiadament. Manté que la imputació d'una discussió amb la governanta no ha quedat ni circumstanciada ni concretada en la carta d'acomiadament ni a través de la prova testifical de la pròpia governanta practicada. Invoca el principi pro operari sobre els fets genèrics imputats en la carta d'acomiadament.

Conclou que l'acomiadament s'ha de declarar improcedent inclús acceptat que en dues ocasions va tenir visites que no van excedir de trenta minuts, com ha assenyalat.

Ens remetem als fets provats no modificats i als fets conformes així com en les afirmacions judicials amb valor fàctic que consten en la fonamentació de la sentència, en relació amb els termes de la carta d'acomiadament.

Partim per tant dels càrrecs imputats en la carta d'acomiadament, suficientment detallats i circumstanciats respecte dels set dies entre novembre i desembre de 2015, i gener de 2016 en que el treballador es va reunir durant la seva jornada laboral en el vestíbul del hotel on efectuava la vigilància nocturna, amb persones alienes a l'hotel, amigues del recorrent, amb qui va departir durant mes d'una hora cada dia, i en alguns dies mes d'una hora i mitja. També partim del fet que el treballador admet que en dues ocasions va mantenir una reunió que no va excedir a 30', tot i que el temps de durada de cada una de les trobades a l'hotel durant la jornada laboral amb els amics, consta detallat en la carta d'acomiadament. Durada i número de les trobades d'amics a l'hotel que el magistrat ha tingut per provat, segons les proves a què fa referència, sense que el treballador les desvirtués.

Respecte de la discussió amb la governanta, la sentència de la instància es basa en la prova testifical d'aquella persona, per arribar al convenciment sobre que el to emprat no va ser el mes ajustat ni corresponia a una conversa amb normalitat, sinó que el titlla d'amenaçador. Sobre aquest càrrec, davant les versions contradictòries existents entre la testifical de la governanta i el demandant, el magistrat, en l'exercici de la facultat judicial que atorga l'article núm. 97.2 de la LRJS., ha donat mes força de convenciment a les manifestacions de la representant de l'empresa en la prova d'interrogatori i ha considerat mes convincent la prova testifical de la governanta que la versió de l'acomiadat, qui per altra banda admet que en dos ocasions en aquell període els seus amics van romandre amb ell en el vestíbul del hotel durant la seva jornada laboral com a vigilant nocturn.

Conseqüentment ens basem en els fets imputats en la carta d'acomiadament que la sentència te per reproduïda en el segon fet provat i en els càrrecs que s'especifiquen com a faltes disciplinàries en el tercer fet provat no modificat.

L'empresa tipifica les faltes disciplinàries imputades com constituents de deslleialtat i abús de confiança molt greu, en empara en l'article núm. 54.2 d) del ET.. La sentència confirma la tipificació de faltes molt greus que meriten la màxima sanció d'acomiadament, que des del moment que el declara procedent entén que la sanció és proporcionada.

Si be l'empresa es regeix pel Conveni Col lectiu d'Hoteleria i Turisme de Catalunya ( DOGC de 23 de desembre de 2014), vigent per als anys 2014, 2015 i 2016, no l'invoca en la carta d'acomiadament, de la mateixa manera que tampoc ho fa la demanda del acomiadat. Aquesta absència d'invocació legal no inhabilita la comunicació empresarial d'acomiadament, que invoca la norma de la llei general, el ET., amb la qual ha de concordar el Règim disciplinari previst en Capítol 15 del Conveni sectorial d'aplicació.

L'article núm. 55 del Conveni que regula les faltes greus tipifica la falta de: 13. No complir amb les instruccions de l'empresa en matèria de servei, manera d'efectuar-lo o no complimentar els informes de treball o altres impresos requerits. La reiteració d'aquesta conducta se considerarà falta molt greu sempre que hi hagi hagut advertència o sanció.

L'article 56,2 del Conveni tipifica : 2. Frau, deslleialtat o abús de confiança en les gestions encomanades, així com en el tracte amb els altres

treballadors o treballadores o qualsevol altre persona al servei de l'empresa en relació de treball amb aquesta, o fer, en les instal lacions de l'empresa negociacions de comerç o indústria pel seu compte o d'una altra persona sense expressa autorització de l'empresa.

La controvèrsia en suplicació es limita a decidir si l'actuació del treballador constitueix una falta molt greu susceptible de la màxima sanció d'acomiadament per constituir transgressió greu de la bona fe contractual i abús de confiança en el treball, tipificada en l'article núm. 54.2 d) del Estatut dels Treballadors i en les normes disciplinàries convencionals transcrites.

Cinquè.- Respecte de la falta greu de l'article núm. 54.2 d) del Estatut dels Treballadors de transgressió de la bona fe contractual imputada amb la seva correspondència en el Conveni sectorial d'aplicació, s'ha de relacionar amb l'article núm. 5, a) del Estatut i amb l'article núm. 20.2 de la mateixa norma .

La jurisprudència ha entès que la bona fe és la 'disposición personal en orden a la realización del contenido propio de las prestaciones voluntariamente asumidas, por la probidad en su ejecución y por la efectiva voluntad de correspondencia a la confianza ajena' ( S.TS. 31 ene. 91 , 4 feb. 91 ). Ha dit que la bona fe constitueix 'un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos ( arts. 7.1 y 1258 del Código Civil ), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza' ( S.TS. 4 mar. 91 ).

El incompliment greu per part de la persona treballadora comporta la falta de confiança indispensable en l'execució del treball, que justifica la seva extinció. El dany o perjudici patrimonial causat a l'empresa no és element imprescindible sinó únicament factor a considerar en el seu cas per a la ponderació de la gravetat de la transgressió de la bona fe, perquè no constitueix un únic element a tenir en compte per valorar el incompliment disciplinari, doncs poden concórrer altres factors com els de confiança en dur a cap el treball ( STS. 26 feb. 1991 ).

En la causa d'acomiadament per transgressió de la bona fe contractual caben comportaments que afectin els deures essencials del contracte de treball . La STS 14-2-90 assenyala que 'reiterada doctrina de la Sala (sentencias de 9 de diciembre de 1986 , 19 de junio , 12 de febrero y 30 de abril de 1987 , 29 de marzo y 21 de junio de 1988 , entre otras) ha declarado que la transgresión de la buena fe y el abuso de confianza puede traer causa tanto de una actuación intencional y dolosa como de una conducta culposa o negligente; todo ello en aplicación de lo prevenido en los artículos a) y 20,2 del Estatuto de los Trabajadores; diligencia que ha de exigirse con mayor rigor de acuerdo con la responsabilidad del puesto desempeñado y confianza que en el mismo depositó la empresa'. També la STS 15-6-90 s'ha pronunciat en el mateix sentit, per totes.

O sigui una falta greu que afecta els deures essencials del lloc de treball, constitueix transgressió de la bona fe contractual i és causa d'acomiadament, sense que quedi invalidada per falta d'intenció del treballador de causar dany o perjudici, doncs aquesta voluntarietat no és element definidor de les faltes disciplinàries laborals, sinó que es parteix de les obligacions i deures de les persones treballadores consubstancials al contracte de treball que ha de ser presidit per la bona fe de les parts.

El demandant invoca l'aplicació individualitzada de les circumstàncies objectives concurrents per invocar la proporcionalitat de la decisió sancionadora amb l'acomiadament.

En aquest cas no ha provat que les reunions amb amics durant la jornada laboral estiguessin permeses ni tàcitament per l'empresa. És cert que aquesta podia haver advertit el treballador des del primer moment de que no estava autoritzat per reunir-se amb persones alienes a l'empresa en el seu centre de treball, el hotel, i durant la jornada laboral. Tampoc consta que el demandant informés i demanés permís per alguna d'aquestes trobades. És evident que l'obligació del treballador durant la jornada laboral és desplegar les tasques encomanades i no actuar a la seva conveniència . És evident i no requereix cap ordre o advertiment de l'ocupadora que el treballador no és qui pot disposar del temps de la jornada laboral per altres fins i finalitats que les inherents a la tasca per la qual se l'ha contractat. També és evident que mentre estava reunit amb els seus amics en hores de treball, va deixar de prestar degudament el servei encomanat encara que es tractes de mera vigilància, i atengués l'entrada dels clients puntualment o el telèfon. Sense perjudici de les altres tasques que tenia encomanades, el treballador havia de respectar les ordres de la forma d'efectuar la vigilància, sense incidir en la mateixa imatge del hotel davant els clients i tercers de la vigilància nocturna que oferia.

La Sala conclou que el recorrent va infringir l'article núm. 54,2 d) del ET. I l'article núm. 56,2 del Conveni col lectiu sectorial, de forma que coincidim amb la conclusió de la sentència de la instància, en que la sanció d'acomiadament per la falta imputada és proporcionada, perquè va ser reiterada.

Conseqüentment amb el raonat, solament per aquest càrrec i sense entrar a examinar la discussió amb la governanta que li va retreure la falta de dedicació i atenció a les seves obligacions laborals encomanades, ja es produeix motiu suficient d'extinció de la relació laboral per falta disciplinària, de forma que desestimem el recurs de suplicació i confirmem la sentència de la instància conforme l'acomiadament disciplinari és procedent.

Atesos els raonament jurídics precedents,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat pel demanant Sr. Prudencio contra la Sentència de 21 de juliol de 2016 dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Tarragona en el procediment núm. 133/2016, que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala , amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.