Sentencia Social Nº 1167/2016, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5737/2015 de 21 de Febrero de 2016

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 5737/2015

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 22 de febrer de 2016

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1167/2016

En el recurs de suplicació interposat per Correos y Telégrafos, S.A.E i Ana a la sentència del Jutjat Social 12 Barcelona de data 18 de maig de 2015 dictada en el procediment núm. 1145/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part ambdues parts, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 11-12-13 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 de maig de 2015 , que contenia la decisió següent:

Que ESTIMANDO la demanda interpuesta debo DECLARAR:

1º. La IMPROCEDENCIA del despido de Doña. Ana .

2º. La CONDENA de CORREOS Y TELEGRAFOS SAE a que abone a Doña. Ana la indemnización de 12.661,86 euros o la readmita en su puesto de trabajo, opción que deberá ejercitar en el plazo de cinco días a contar desde la notificación de la sentencia.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Doña. Ana , con DNI NUM000 ha venido prestando servicios por cuenta de Correos y Telégrafos SAE, mediante diversos contratos temporales, categoría profesional de Operativos (Agente de Clasificación 2).

SEGUNDO.- El último contrato suscrito entre las partes desde 1/8/2013 hasta 30/9/2013 fue a tiempo parcial de 21 horas y 26 minutos a la semana, percibiendo la actora un salario bruto diario de 30,04 euros con inclusión de prorrata de pagas extraordinarias

TERCERO.- Las partes han suscrito desde 14/9/1999 hasta 30/9/2103 un total de 62 contratos temporales, eventuales y por interinidad, siendo que la actora ha prestado servicios para la entidad demandada un total de 3.453 días (folios 33 y 34).

CUARTO.- En fecha 10/5/2004 el Juzgado Social 33 de Barcelona dictó Sentencia en la que, analizando los contratos suscritos entre las partes desde 14/9/1999 hasta 22/9/2004, declara que la relación laboral habida entre las partes es de carácter indefinido a partir de 31/12/2002. En fecha 2/11/2005 el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña dictó Sentencia confirmatoria de la anterior Sentencia.

QUINTO.- La actora se halla inscrita en la Bolsa de Empleo de Correos y Telégrafos. En el BOE fecha 28/5/2005 se publicaron los Acuerdos de desarrollo del I Convenio Colectivo de la Sociedad Estatal Correos y Telégrafos, cuyo Anexo III disponía que era motivo para decaer en la Bolsa de Empleo el haber sido despedido o indemnizado, siendo que varios trabajadores inscritos en la Bolsa no fueron contratados por la empresa demandada al haber interpuesto papeletas de conciliación. En fecha 22/2/2005 se dictó Sentencia por la Sala Social de la Audiencia Nacional declarando el derecho de los trabajadores afectados a no ser excluidos de las Bolsas de Empleo en las situaciones de despido nulo, despido por causas objetivas, económicas, tecnológicas y por fuerza mayor y despido colectivo, ni en los actos preparatorios de los despidos no indemnizados. En fecha 9/3/2007 la Sala Social del Tribunal Supremo declaró el derecho de los trabajadores cuyo contrato hubiera sido rescindido con el percibo de una indemnización a no ser excluidos de la Bolsa de Empleo.

SEXTO.- Correos y Telegrafos SAE viene utilizando desde hace más de 10 años un sistema de sustitución permanente de trabajadores temporales con categoría de Agente de Clasificación, sustituyendo unos trabajadores por otros, para realizar las mismas funciones, estableciendo la empleadora como autolimitación que ningún trabajador exceda la duración de seis meses dentro de un año, sucediéndose el personal contratado temporalmente en permanente rotación, para prestar las mismas funciones estructurales que cubren las mismas necesidades permanentes.

SEPTIMO.- En gran parte de los contratos eventuales suscritos entre las partes entre a partir de 22/9/2004 consta como objeto: 'El contrato se formaliza al amparo del artículo 3 º del Real Decreto 2720/1998, de 18 de diciembre para atender circunstancias de servicio en la Oficina que se especifica en la claúsula primera producidas por Acumulación de Tráfico, quedando automáticamente extinguido transcurrido el período indicado.'

OCTAVO.- En fecha 18 de septiembre de 2013 la empresa demandada comunicó a la actora:

'De conformidad con lo estipulado en el artículo 49, apartado c) del Estatuto de los Trabajadores , así como en la cláusula séptima del contrato suscrito entre Vd. Y la Sociedad Estatal Correos y Telégrafos S.A. con fecha 1/8/2013 al amparo del artículo 3º del Real Decreto 2720/1998, de 18 de diciembre , le comunico que el día 30/9/2013 quedará extinguido su contrato por expiración del tiempo convenido.'

NOVENO.- La actora no es, ni lo ha sido en el último año, representante legal de los trabajadores.

DECIMO.- Consta intento de conciliación ante la Secció de Conciliacions de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, cuyo acto resultó sin avenencia.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora i demandada van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el van impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- L'objecte del recurs de la demandant contra la Sentència que estima la seva pretensió i declara improcedent l'acomiadament de què va ser objecte per part de l'ocupadora Correos y Telègrafos SAE., i li reconeix una antiguitat des del 31 de febrer de 2002 sense tenir en compte els 62 contractes temporals signats entre les parts en el període des de 14 de setembre de 1999 fins el 30 de setembre de 2013, moment en què va tenir efecte la decisió empresarial d'extinció de l'últim contracte temporal, és per denunciar les infraccions de normes substantives i de la jurisprudència en empara en l'article núm. 193 c) de la Llei 36/2011 de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

L'advocat de l'Estat presenta escrit d'impugnació al recurs oposant-s'hi amb els arguments que hi consten.

També l'ocupadora Correos i Telègrafos, SA. presenta recurs contra la sentència amb el mateix objecte de denúncia de les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència.

La demandant presenta impugnació al aquest recurs, oposant-s'hi amb els arguments que hi consten.

Segon.- La recurrent demandant denuncia la vulneració de l'article núm. 56.1 del Estatut dels Treballadors i es remet a la Directiva Europea 1999/70/CE i a l'article núm. 14 de la Constitució Espanyola en relació a la indemnització establerta en cas d'acomiadament improcedent. Resumidament manté que, partint del tercer fet provat de la sentència, queda demostrat que pel període des del seu ingrés en l'ocupadora el 14 de setembre de 1999 fins al 30 de setembre de 2013, data del seu acomiadament últim, ha signat 62 contractes temporals eventuals i d'interinitat per un total de 3.453 dies. Recorda que en el sisè fet provat es recull el sistema de substitució permanent dels treballadors temporals de la seva categoria d'agent de classificació, que tots realitzen les mateixes funcions, de forma que cap treballador excedeixi en la prestació de serveis per període superior a sis mesos dintre d'un any de forma que el personal contractat temporalment es troba en rotació permanent per cobrir necessitats permanents. Es remet a doctrina i criteri jurisprudencial referits a la valoració de la indemnització per acomiadament improcedent en relació laboral indefinida adquirida a través de contractes temporals continuats que resulten fraudulents, raó per la qual te en compte la totalitat del període de prestació de serveis. Cita normativa i doctrina jurisprudencial europea i transcriu extensament la STS. IV de 2 de novembre de 2009 , que, amb cita d'anteriors sentències sobre la successió de contractes temporals si existeix unitat essencial del vincle temporal, es computa la totalitat de la contractació per al càlcul de la indemnització de l'acomiadament declarat improcedent, inclús quan entre un i altre contracte posterior ha transcorregut mes del termini de caducitat dels vint dies hàbils o inclús havent signat rebuts de quitança. Conclou que la sentència infringeix la Directiva 1999/70 i la doctrina jurisprudencial, així com les normes denunciades, al no computar la totalitat de la prestació de serveis. Recorda els nombrosos litigis que coneix aquesta Sala com la resta de TSJ. i del TS. sobre la contractació fraudulenta de l'ocupadora i els seus efectes des de la conversió en mercantil de l'ocupadora a l'any 2001, així com la pràctica constant i institucionalitzada de contractació temporal abusiva i sense causa temporal real legalment prevista, per cobrir l'activitat pròpia i permanent del servei de correus.

Afirma que pertànyer a la Borsa de Contractació manté la unitat del vincle entre un i altre contracte temporal, de forma que les interrupcions en la contractació temporal durant mesos que l'empresa aplica tal com consta en el cinquè i sisè fet provat, persegueix una interrupció de serveis que destrueixi la unitat de vincle malgrat estar integrada en la borsa de contractació i poder-hi estar fins a sis mesos com a màxim abans de la següent contractació .

La recurrent rebutja la decisió de la sentència de la instancia sobre el còmput de l'antiguitat a tenir en compte, que ha de ser pels dies treballats des de 1999, perquè altrament premia l'empresa infractora, ja que a l'ocupadora li surt a compte abonar indemnitzacions d'import molt baix derivades de la contractació temporal fraudulenta institucionalitzada, en lloc d'abastir les necessitats de l'activitat permanent del servei de forma indefinida com correspon.

Al seu torn el motiu del recurs de l'ocupadora a través de l'Advocat de l'Estat és per denunciar també la infracció de l'article núm. 56.1 de la LRJS. . Combat que la Sentència reconegui una antiguitat des del 31 de desembre de 2002, davant la postulada de l'últim contracte temporal des del 1 d'agost de 2013, amb cita i transcripció de pronunciaments d'aquesta Sala Social en seguiment de la doctrina jurisprudencial de la Sala IV del Tribunal Suprem en relació a la unitat essencial del vincle i a la interpretació del sentit literal de l'article 56.1 referit al càlcul de la indemnització de l'acomiadament improcedent que s'aplica a la totalitat dels contractes, siguin fraudulents o no perquè l'antiguitat del treballador a l'empresa consisteix en el temps en el qual ha estat prestant serveis a referir 'anys de servei'. Argumenta que cal aplicar la doctrina de la unitat essencial del vincle estudiant contracte per contracte i estudiar cada una de les interrupcions, tal com la mateixa sentència expressa. Manté que havent set indemnitzada per cada contracte eventual formalitzat, d'acord amb l'article núm. 49, c) del ET., els imports percebuts per aquest concepte s'hauran de descomptar del total de la indemnització que resulti.

Tercer.- Sent la controvèrsia suscitada en els dos recursos la corresponent al càlcul de la indemnització pertinent per l'acomiadament improcedent, procedeix examinar-los conjuntament.

La relació fàctica de la sentència parteix d'aquesta data d'inici de contractació temporal de la demandant, eventual o de substitució que no es concreta, per un total de 62 contractes temporals i en 3.453 dies.

També estableix que la demandant es troba inscrita en la Borsa d'ocupació de l'empresa, que s'ha d'entendre de forma permanent. És així perquè va estar afectada per les decisions empresarials d'exclusió de la Borsa d'Ocupació per haver accionat judicialment en defensa dels seus drets. Aquesta exclusió de la Borsa de Treball de la demanant va ser rebutjada per la STS de 9 de març de 2007 que va declarar el dret dels treballadors , entre ells la demandant, a no ser discriminats i exclosos de la Borsa d'Ocupació per haver exercit el seu dret. Per aquest motiu la demandant havia quedat indegudament exclosa de la Borsa d'Ocupació sent reintegrada en virtut de la STS. de 9 de març de 2007 , de manera que la interrupció en la seva inclusió en la Borsa d'ocupació no es pot tenir en compte. Per decisió judicial del Jutjat social núm. 33 de Barcelona de 10 de maig de 2004, confirmada per aquesta Sala Social del TSJC. per Sentència de 2 de novembre de 2005 , es va declarar que la relació laboral era de caràcter indefinit equivalent a fix en la relació laboral comuna, per la successió de contractes des del 14 de setembre de 1999. També consta provat que actualment l'ocupadora practica un tipus de contractació temporal dels operatius agents de classificació com la demandant, de substitució d'uns als altres dels inclosos en la Borsa d'Ocupació, de forma que no s'estengui cada contracte temporal per període superior a sis mesos, contracte que te l'objecte de cobrir les funcions estructurals que cobreixen les necessitats permanents del servei.

La controvèrsia consisteix doncs en determinar l'antiguitat que en aquest cas cal tenir en compte als efectes del càlcul de la indemnització de l'acomiadament declarat improcedent per la instància, a la vista de les successives contractacions temporals i les circumstàncies de la pràctica de contractació temporal fraudulenta de la demandada per atendre la seva activitat productiva permanent.

Aquesta Sala Social del TSJ. de Catalunya s'ha pronunciat en cas idèntic en la Sentència de 18 de desembre de 2015 (Rec.4690/2015 , o en Sentència de 17 de juliol de 2015 ( rec. 3213/2015 ) per totes, que es remet a la doctrina jurisprudencial nombrosa generada per Correos y Telègrafos en relació a les infraccions en que des de llargs anys està incorrent respecte de la contractació temporal de treballadors per atendre activitat productiva permanent del servei. En aquells casos, com en el present, la persona treballadora és expulsada de la Borsa de Treball per haver exercit accions judicials en defensa del seu dret a la estabilitat de la ocupació, ha obtingut sentències judicials confirmades per aquesta Sala, i ha set contractada sempre temporalment al llarg dels anys amb interrupció normalment superior a vint dies hàbils, fins a un o dos mesos entre un i altre contracte, i a l'últim contracte que te en compte la instància, transcorreguts en el cas present pràcticament mes de sis mesos des de l'extinció de l'anterior contractació, seguint la pràctica empresarial provada en el sisè fet provat de la major duració dels contractes temporals i la major interrupció fins a sis mesos, de forma que les interrupcions entre un contracte i el següent de les persones incloses en la Borsa d'ocupació, quan ja aquesta Sala Social havia declarat la condició de fixa de la demandant, amb la conseqüència interessada de trencar la unitat essencial del vincle de la contractació successiva, com es demostra en el cas present i en altres acomiadaments que ha resolt aquesta Sala Social atenent a cada cas concret, com la nostra Sentència de 9 d'octubre de 2015 ( rec. 3215/2015 ), en la qual considerem que la interrupció entre un contracte i altre d'un any i 9 mesos, acollint-se la treballadora a la prestació d'atur efectivament havia trencat la unitat essencial del vincle, davant el criteri de la nostra Sentència de 18 de novembre de 2015 ( rec. 4691/2015 ) per totes, en cas d'interrupció de cinc mesos i escaig, que no contempla l'aplicació de la Directiva 1999/70 i la doctrina jurisprudencial del TJUE. en supòsits de contractació successiva abusiva, que no pot comportar menys drets que els dels treballadors amb contracte indefinit.

En aquest cas, la sentència de la instància, amb invocació de la STS de 29 de maig de 1997 arriba a la conclusió que el període de prestació de serveis comprès entre el 14 de setembre de 1999 al 22 de setembre de 2004 ja va ser analitzat i sentenciat de forma ferma pel Jutjat Social 33 de Barcelona i la nostra Sentència de 2 de maig de 2005 que la confirma, de manera que correspon una indemnització a partir dels efectes d'aquella sentència.

Ens remetem a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem que apliquem en la nostra Sentència de 17 de juliol de 2015 citada, i fem nostra per seguretat jurídica i congruència ja que es tracta de cas idèntic en què la interrupció entre dos contractes és de mes de cinc mesos i coincideixen les circumstàncies litigioses referides a la interrupció de permanència en la Borsa de Treball, sense que consti que en les interrupcions de contractació la demandant s'hagués acollit a la prestació d'atur. En el Segon Fonament de Dret, apartat segon, la citada sentència examina la doctrina jurisprudencial i la normativa comunitària a aplicar sobre aquesta forma de contractació temporal de l'ocupadora, invocades com a infringides per la recurrent, consistent en: ' (2.2.- DOCTRINA DEL TS ) La doctrina del TS ( STS 17/01/08 y 25/07/14 , entre otras) sobre la fijación de la antigüedad en los supuestos de contratación temporal sucesiva se plasma entre otras en: STS 25 julio 2014 (RCUD 1405/2013 ) , STS de 2 de noviembre de 2009 ( RCUD 3524/2008 ); STS 11 mayo 2009 (RCUD 3632/2007 ), STS 4-07- 2006, ( RCUD 1077/05 ), afirma que: 'la antigüedad computable a efectos del cálculo de la indemnización -el tiempo de servicio a que alude el art. 56.1 ET - se remonta a la fecha de la primera contratación, tanto si han mediado irregularidades en los sucesivos contratos temporales cuanto si lo ocurrido es la mera sucesión -regular- de varios sin una solución de continuidad significativa , con interrupción inferior al tiempo de caducidad y aunque medie recibo de finiquito, y percibo de indemnización a la finalidad de cada contrato temporal, pues como se recoge en las sentencias 20-02-1997 ( RJ 1997 , 1457) ; 30-03-1999 ( RJ 1999 , 4414) ; 15-02-2000 (RJ 2000, 2040 ) , y 19-04-2005 (RJ 2005, 4536) , entre otras; en el ámbito del Derecho del Trabajo es regla [...] que si en un contrato temporal concluye el plazo de vigencia que le es propio o se produce la causa extintiva del mismo, y a continuación, sin interrupción temporal alguna, es seguido por un contrato indefinido entre las mismas partes, [...], se entiende que la antigüedad [...] se remonta al momento en que se inició el trabajo en virtud del primer contrato temporal, pues la novación extintiva sólo se admite si está objetivamente fundada en la modificación del contenido de la obligación y por ello en los supuestos en que la relación sigue siendo la misma, la diversidad de contratos no provoca la existencia de relaciones -sucesivas- diferente ( SSTS 27-07-02 (R- 2087/01 ); y 19-04-05 (RJ 2005, 4536) (R-805/04 ), pues la antigüedad de un trabajador en una empresa determinada no es otra cosa que el tiempo que el mismo viene prestando servicios a esa empresa sin solución de continuidad, aunque tal prestación de actividad laboral se haya llevado a cabo bajo el amparo de diferentes contratos de clases distintas, temporales e indefinidos ( STS 12-11-93 (RJ 1993, 8684) (R-2812/92 ); y esto es así, toda vez que la relación laboral es la misma, pues en estos casos esa diversidad de contratos no provoca la existencia de relaciones laborales diferentes ( SSTS 12-11-93 (R-2812/92 ); 10- 04-95 (RJ 1995 , 3034) (R- 546/94 ); 17-01-96 (RJ 1996, 4122) (R-1848/95 ); 22-06-98 (RJ 1998, 5785) (R-3355/97 ); 20-12-99 (RJ 1999, 4414) (R-2594/98 )'.

Así, ha indicado el Tribunal Supremo en sentencia de 12 de julio de 2010 (Rec 76/2010 ) que: ' Esta Sala unificó el criterio acerca del cómputo de la antigüedad a tener en cuenta para el cálculo de las indemnizaciones por despido improcedente de una manera clara a partir de la Sentencia de 8 de marzo de 2007 (recurso 175/2004 ), sentencia que recogió antecedentes jurisprudenciales. Señalábamos en la Sentencia de 17 diciembre de 2007 ( RJ 2008, 1390 ) (rec. 199/2004 ) que' esta doctrina, que establece, en definitiva, que en supuestos de sucesión de contratos temporales, si existe unidad esencial del vínculo laboral, se computa la totalidad de la contratación para el cálculo de la indemnización por despido improcedente, ha sido seguida por las Sentencias ya más recientes de 29 de septiembre de 1999 (rec. 4936/1998 ); 15 de febrero de 2000 (rec. 2554/1999 ); 15 de noviembre de 2000 (rec. 663/2000 ); 18 de septiembre de 2001 (rec. 4007/2000 ); 27 de julio de 2002 (rec. 2087/2001 ) 19 de abril de 2005 (rec. 805/2004 ) y ( rec. 1077/2005 ) EDJ2006/277464 , y si bien en varias de estas resoluciones la Sala ha tenido en cuenta como plazo interruptivo máximo el de los veinte días previstos como plazo de caducidad para la acción de despido, también ha señalado que cabe el examen judicial de toda la serie contractual, sin atender con precisión aritmética a la duración de las interrupciones entre contratos sucesivos. Así, por ejemplo, se ha computado la totalidad de la contratación, a pesar de la existencia de una interrupción superior a 20 días , en los supuestos resueltos por las sentencias de 10 de abril de 1995 ( RJ 1995, 3034 ) (rec. 546/1994 ) y 10 de diciembre de 1999 ( RJ 1999, 9731 ) (rec. 1496 /1999 ), con interrupción de 30 días, y de coincidencia con el período vacacional en el auto de 10 de abril de 2002 ( RJ 2003, 4492 ) (rec. 3265/2001)'.

Esta Sala, entre otras en SS TSJ Catalunya núm. 3334/2014 de 7 mayo . JUR 201480891, núm. 1862/2014 de 11 marzo. JUR 201417232 ha venido mateniendo el criterio que acabamos de exponer.

La cuestión controvertida está en determinar cuándo se considera significativa la interrupción de actividad; Concretamente en la sentencia de 8 de marzo de 2007 aplica la 'unidad esencial del vínculo laboral' a un supuesto de trabajadores que han suscrito numerosísimos contratos para obra y servicio determinado que encubrían un uso irregular de la contratación temporal, interrupciones que, en algunos casos eran superiores a veinte días, y que por lo general eran de un mes, y si tenían una mayor duración- dos meses- coincidía con las vacaciones.

2.3.- DIRECTIVA 1999/70 y DOCTRINA DEL TJUE . Hay que tener en cuenta la Directiva 1999/70 sobre trabajo de duración determinada.

En la cláusula 4 se establece que: '1. Por lo que respecta a las condiciones de trabajo, no podrá tratarse a los trabajadores con un contrato de duración determinada de una manera menos favorable que a los trabajadores fijos comparables por el mero hecho de tener un contrato de duración determinada, a menos que se justifique un trato diferente por razones objetivas.

En cuanto a la cláusula 4.4. dispone que ' Los criterios de antiguedad relativos a determinadas condiciones de trabajo serán los mismos para los trabajadores con contrato de duración determinada que para los trabajadores fijos, salvo que criterios de antiguedad diferentes vengan justificados por razones objetivas'

El objeto de la directiva es únicamente establecer, fijando principios generales y prescripciones mínimas, un marco general para garantizar la igualdad de trato a los trabajadores con un contrato de duración determinada, protegiéndolos contra la discriminación, y para evitar los abusos derivados de la utilización de contratos sucesivos de trabajo de duración determinada o de relaciones laborales de este tipo (véanse, en ese sentido, las sentencias Del Cerro Alonso [TJCE 2007, 229] , EU:C:2007:509 apartados 26 y 36; Impact [TJCE 2008, 82] , C-268/06, EU:C:2008:223, apartados 111, y Huet [ TJCE 2012, 46] , C-251/11, EU:C:2012:133, apartado 41, y el auto Vino, C-20/10 , EU:C:2010:677, apartado 54).

El TJUE ha tenido ocasión de interpretar en reiteradas ocasiones la citada Directiva, de las cuales interesa destacar la siguientes tres:

Caso Maurizio Fiamingo y Otros contra Rete Ferroviaria Italiana SpA. Sentencia de 3 julio 2014. TJCE 201436).

La cláusula 5 del Acuerdo marco sobre el trabajo de duración determinada debe interpretarse en el sentido de que no se opone, en principio, a una normativa nacional, como la controvertida en los asuntos principales, que establece la transformación de los contratos de trabajo de duración determinada en relación laboral a tiempo indefinido únicamente en el supuesto en que el trabajador de que se trata ha sido empleado de modo ininterrumpido en virtud de dichos contratos por el mismo empresario por una duración superior a un año, considerándose la relación laboral ininterrumpida cuando los contratos de trabajo de duración determinada están separados por un intervalo de tiempo no superior a 60 días. No obstante, incumbe al órgano jurisdiccional remitente comprobar que los requisitos de aplicación y la aplicación efectiva de dicha normativa hacen de la misma una medida adecuada para prevenir y sancionar la utilización abusiva de contratos o de relaciones laborales de duración determinada sucesivos.

Caso Bianca Kücük contra Land Nordrhein-Westfalen. STJUE 26 enero 2012 . TJCE 2012.

El solo hecho de que un empresario se vea obligado a realizar sustituciones temporales de manera recurrente, o incluso permanente, y de que esas sustituciones también pudieran llevarse a cabo mediante la contratación de trabajadores en virtud de contratos de trabajo de duración indefinida no implica la inexistencia de una razón objetiva a efectos de la cláusula 5, punto 1, letra a), del Acuerdo marco CDD ni la existencia de un abuso en el sentido de la misma cláusula. No obstante, al apreciar si la renovación de los contratos o de las relaciones laborales de duración determinada está justificada por esa razón objetiva, las autoridades de los Estados miembros, en el ejercicio de sus respectivas competencias, deben tener en cuenta todas las circunstancias del caso concreto, incluidos el número y la duración acumulada de los contratos o relaciones laborales de duración determinada celebrados en el pasado con el mismo empresario

Caso Konstantinos Adeneler y otros contra Ellinikos Organismos Galaktos (ELOG). Sentencia de 4 julio 2006. TJCE 200681

'la Claúsula 5ª del Acuerdo Marco (Europeo) sobre el trabajo de duración determinada (Anexo de la Directiva 99/70/CE, de 28 de junio) debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa nacional.....que considera que únicamente deben calificarse de sucesivos.....los contratos o relaciones laborales de duración determinada que no estén separados entre sí por un intervalo superior a 20 días laborales'.

De esta última sentencia importa destacar que una normativa nacional como la cuestionada puede dar lugar a abusos en la contratación sucesiva (F 88), en el sentido de que : 'Así, al expirar cada contrato de trabajo de duración determinada, al empresario le bastaría con dejar transcurrir un intervalo de sólo veintiún días laborables antes de celebrar un nuevo contrato de la misma naturaleza para impedir automáticamente la transformación de los contratos sucesivos en una relación laboral más estable, sea cual sea el número de años durante los cuales se haya contratado al trabajador de que se trate para ocupar el mismo puesto de trabajo y con independencia del hecho de que dichos contratos cubran necesidades, no de duración limitada, sino por el contrario «permanentes y duraderas'

Quart.- Partim dels fets provats resumits i concloem que les circumstàncies concretes d'aquest cas respecte de la interrupció de la contractació temporal successiva, no es pot considerar ruptura essencial del vincle laboral, perquè aquest es remunta al 14 de setembre de 1999 amb 62 contractes temporals , i cal estar a la utilització abusiva i constant de la contractació temporal per part de la demandada, amb dues condemnes per excloure la treballadora de la Borsa de Treball de l'empresa pel fet d'haver demandat judicialment en defensa dels seus drets i per haver aconseguit el reconeixement de la seva condició de fixa en l'empresa, i amb una pràctica empresarial tendent a interrompre el vincle essencial de la contractació successiva imposant interrupcions entre un i altre contracte temporal cada cop mes llargues pel mateix raonament què diem en la nostra Sentència precedent de 17 de juliol de 2015 citada, ' de ser así bastaría al empresario dejar transcurrir dicho tiempo, que es proporcionalmente corto en el marco de los 14 años que lleva el trabajador vinculado a la empresa, (aquí quasi vint anys) para terminar con toda expectativa de tutela ante el despido en condiciones de igualdad con un trabajador indefinido, constituyendo, por tanto, una discriminación proscrita por la cláusula 4 del Acuerdo Marco, al suponer un trato menos favorable al trabajador temporal que a los trabajadores fijos comparables por el mero hecho de tener un contrato de duración determinada, sin que se justifique un trato diferente por razones objetivas.'

En aquest cas concret, com en el que contemplem en les nostres Sentències citades de desembre i de juliol de 2015 , la demandant ha romàs vinculada a l'empresa a través de la Borsa d'Ocupació, sense que consti que en els períodes d'interrupció de contractació estant en la Borsa hagués prestat serveis laborals a d'altres empreses. Ens remetem al nostre aquell raonament que conclou: 'En fin , no puede dejar de valorarse el efecto disuasorio de la actitud de la empresa que en dos ocasiones lo aparta de la bolsa por el mero hecho de interponer demanda en reclamación de sus derechos y que hay que recordar que el objeto de la Directiva no es otro que evitar los abusos derivados de la utilización de contratos sucesivos de trabajo de duración determinada o de relaciones laborales de este tipo.

En definitiva de optar por la interpretación que acoge la resolución recurrida, se estaría dejando sin efecto útil la Directiva 99/70 y se estarían dejando de tener en cuenta las circunstancias del caso concreto, en particular el número y la duración acumulada de los contratos o relaciones laborales de duración determinada celebrados en el pasado con el mismo empresario, que en el caso de autos revelan una continuidad del vínculo evidente. (51 contratos en 14 años). (vid- STJUE 26 enero 2012 )' I en aquest cas 62 contractes en disset anys.

Per tot el raonat i fonamentat, atesa la declaració d'acomiadament improcedent en la instància independentment de la última interrupció en l'últim contracte temporal signat que no destrueix la relació laboral de caràcter fix de la treballadora declarada judicialment de manera ferma continuant l'ocupadora estenen contractes temporals en frau de llei, l'antiguitat de la demandant a considerar als efectes del càlcul de la indemnització per l'acomiadament improcedent, és la de 4 de setembre de 1999 que consta en el tercer fet provat no atacat, que suposen 3.453 dies de prestació de serveis , en lloc dels 2.740 dies que computa la sentència de la instància.

Conseqüentment procedeix l'estimació del recurs de la treballadora, i la revocació d'aquest concret extrem de la sentència de la instància, declarant que l'antiguitat a tenir en compte a efectes del càlcul de la indemnització derivada d'acomiadament improcedent, en cas d'optar l'ocupadora per a la indemnització, és la de 14 de setembre de 1999 fins al 30 de setembre de 2013 amb un total de 3.454 dies, a raó de 50 euros bruts diaris inclosa la part proporcional de les pagues extres.

Cinquè.- També conseqüentment desestimem el recurs de l'ocupadora, ja que no és d'aplicació la causa establerta en l'article núm. 49, 1 c) del ET.. Efectivament la relació laboral de la treballadora va esdevenir fixa o indefinida per sentència ferma a l'any 2004 confirmada per la d'aquesta Sala Social del TSJ de Catalunya. No s'ha produït en la cadena de contractes temporals cap interrupció significativa, excepte en l'últim contracte estèsd en frau de llei tal com motiva la sentència de la instància en el quart FD. , al qual ens remetem. A mes la demandant ha estat en tot moment de no prestació de serveis inclosa en la Borsa d'Ocupació, i per tant vinculada a la contractació de l'empresa. L'ocupadora recurrent no ha demostrat com carregava segons l'article núm. 217 de la LEC., que la demandant pretès serveis en altra empresa o s'hagués acollit a la percepció de la prestació d'atur.

Per altra banda, contràriament a l'argument de l'empresa, no correspon el descompte dels imports de les indemnitzacions corresponents a cada finalització de contractació temporal del import total de la indemnització com pretén. Sent la contractació temporal estesa en frau de llei fins a l'últim contracte, raó per la qual l'acomiadament es declara improcedent, no s'ha generat cap deute de la demandant cap a l'empresa , de manera que no existeix cap possibilitat de compensació, tal com raona la magistrada de la instància en el setè Fonament de Dret.

Atesos els fonaments jurídics precedents,

Fallo

Estimar el recurs de suplicació interposat per la demandant Doña. Ana i desestimar el recurs presentat per l'ocupadora Correos y Telégrafos, SA. contra la Sentència de 18 de maig de 2015 dictada pel Jutjat Social núm. 12 de Barcelona en el procediment núm. 1145/2013, que mantenim quant a la declaració de la improcedència de l'acomiadament d'efectes de 30 de setembre de 2013 efectuat per la demandada Correos y Telegrafos SAE., a qui condemnem a què pugui canviar o confirmar l'opció per la indemnització efectuada en data de 29 de maig de 2015, en el termini de cinc dies des de la notificació de la sentència, per

a) procedir a la readmissió de la demandant en les mateixes condicions que regien abans de l'acomiadament amb abonament dels salaris deixats de percebre des de la data de l'acomiadament fins a la notificació d'aquesta sentència a raó de 50 euros bruts diaris amb inclusió de la part proporcional de les pagues extres, o

b) a que la indemnitzi a partir de l'antiguitat de 4 de setembre de 1999 a raó de 45 dies per any treballat fins al 11 de febrer de 2013 i de 33 dies per any treballat a partir de la vigència del R Decret Llei 3/2012 de 11 de febrer el dia e 12 de febrer, d'acord amb la seva Disposició Cinquena, tenint present la distribució de la prestació de serveis per un total de 3.453 dies fins el 30 de setembre de 2013, data d'efectes de l'acomiadament, quedant extingida la relació laboral en el moment que l'empresa opti per la indemnització, i advertint que en cas de no exercitar l'opció en el termini establert, procedirà la readmissió.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , a l'Oficina núm 6763 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar- la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte que la Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.