Sentencia Social Nº 1229/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 486/2006 de 11 de Febrero de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. ENRIQUE JÍMENEZ ASENJO GÓMEZ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 11 de febrer de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1229/2009

En el recurs de suplicació interposat per INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL a la sentència del Jutjat Social 2 Sabadell de data 12 de febrer de 2007 dictada en el procediment núm. 486/2006 en el qual s'ha recorregut contra la part Marí Luz , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 06.11.06 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 12 de febrer de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que ESTIMANDO la demanda de invalidez interpuesta por DOÑA Marí Luz , contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, DEBO DECLARAR Y DECLARO que la actora se encuentra en situación de incapacidad permanente Absoluta, derivada de enfermedad común y en consecuencia condeno a la demandada a que le reconozca y abone una pensión vitalicia y mensual del 100% de la base reguladora de 501,43 euros con efectos del 26 de Mayo de 2006 con las revalorizaciones y mejoras que legalmente procedan condenando a la entidad gestora a estar y pasar por esta declaración, al abono de la prestación y a las consecuencias derivadas de la misma."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- DOÑA Marí Luz , D.N.I. nº NUM000 , nacida el 01/03/1950, se encuentra en situación asimilada al alta, por paro involuntario, en el Régimen General de la Seguridad Social, siendo su profesión habitual Dependienta de Pescadería.

SEGUNDO.- Inició la vía administrativa ante la Dirección Provincial del INSS, que por resolución de fecha 03/08/2006, resolvió no declarar a la actora en situación de incapacidad permanente en ninguno de sus grados al no reunir el requisito de incapacidad permanente.

TERCERO.- Se agotó la vía administrativa ante el citado organismo quien por resolución de fecha 11/10/2006 confirmó el pronunciamiento inicial.

CUARTO.- La actora padece:

-HTA

-Síndrome subacromial izquierdo.

-Severa artrosis nodular bilateral manos.

-Omalgia con limitación funcional en menos del 50%.

-Tendinopatía supraespinoso izquierdo.

QUINTO.- La base reguladora de la prestación es de 501,43 euros y la fecha de efectos para la Incapacidad Permaente Absoluta es de 26/05/06, hecho no controvertido.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

ÚNIC.- Es deriva de les presents actuacions que la treballadora veié denegada la seva petició de declaració d'incapacitat permanent per resolució de 3 d'agost de 2006 en la què es feia constar que les patologies patides eren: "Tendinopatia supraespinoso izq. Omalgia con limitación funcional, en menos del 50 %". Prèviament, en data 28 d'abril, la treballadora havia formulat la corresponent petició, en la què feia constar com a malalties -foli 71- una "espondiloartrosi vertebral, tendinitis, bursitis subacromial deltoidea i una tendinopatia del supraespinós esquerra". A la reclamació prèvia el 29 de setembre, s'afirmava que les patologies causants eren: "tendinopatia del supraespinós, tendinits de la porció llarga del bíceps, dolor de la fossa caracoidea, bursitis subacromial i es trobava pendent d'infiltracions a l'espatlla esquerra", la qual cosa es posava en relació als requeriments laborals (foli 87). La demanda origen de les presents actuacions insistia en l'esmentat quadre. No obstant, en l'acte del judici s'aportaren informes mèdics en els què constava com a malaltia incapacitant la que la jutjadora del primer grau jurisdiccional ha tingut essencialment present en l'estimació de la demanda i la declaració d'una incapacitat permanent total: l'artrosi nodular bilateral severa. L'existència de la dita malaltia consta en l'informe pericial mèdic practicat a instàncies de la demandant -foli 20- i molt significativament en els informes del servei de traumatologia de l'ICS de data 22 de gener de 2007, del foli 23, 4 d'octubre de 2006, del foli 29.

S'alça ara en suplicació l'entitat gestora, a través d'un únic motiu que, per la via de l'apartat a) de l'art. 191 TRLPL ve a denunciar la infracció d'allò previst a l' art. 6_0101art>97 TRLET en relació als arts. 209 i 218 LEC . La tesi del recurs es basa en la consideració que existeix una incongruència extra petitum, en la mesura que la jutjadora del primer grau ha tingut present lesions que no foren al legades ni en via administrativa, ni a la demanda.

El motiu -i, per tant, el propi recurs- està condemnat al fracàs, si més no en els termes que se'ns formula. En efecte, hem d'observar, en aquest sentit que la incongruència -de produir-se- constitueix, com afirma reiteradament la doctrina constitucional, una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (entre moltes d'altres, SSTC 20/1982, 14/1984, 14/1985, 77/1986, 90/1988, etc.). I, més en concret, respecte la incongruència extra petitum, atesa constant doctrina del Tribunal Constitucional (entre d'altres, SSTC 20/1982, 113/1999, 182/2000, etc.) és necessari que l'òrgan judicial concedeixi alguna cosa no demanada o es pronunciï sobre una pretensió que no fou oportunament deduïda pels litigants, que impliqui un desajust entre el decideixo o la part dispositiva de la resolució judicial i els terminis en els què les parts varen formular les seves pretensions en el procediment. I, a més, per a que aquest tipus d'incongruència tingui rellevància constitucional ha de suposar una modificació substancial de l'objecte processal, amb la conseqüent indefensió i substracció a les parts del veritable debat contradictori, produint-se un decideixo estrany en quant les pretensions dels litigants.

Doncs bé, en la present litis resta fora de qualsevol dubte raonable que la dita disfunció entre allò postulat -la pretensió processal de la part actora- i allò reconegut a la sentència és plenament coincident: la declaració d'una incapacitat permanent en el grau pretès en forma principal. Certament, com es pot veure de la ressenya abans transcrita, en cap moment consta que la treballadora fes esment de cap mena a la risartrosi amb nòduls que, en definitiva, resulta determinant. No obstant, més enllà d'allò que després es dirà, volem recordar que una cosa és que es demani una cosa i el jutge n'atorgui una altra -l'autèntica incongruència-, i una altra, molt diferent, que el jutge valori aspectes o arguments que les parts no han tingut presents en la seva argumentació (i que, per tant, no han format part de la "causa petendi" de les parts), per aplicació del principi "iura novit curia", la qual cosa no incorre en el vici de la incongruència, en sentit estricte. No s'escapa a la Sala que el nou redactat de l' art. 218, segon paràgraf, LEC limita les capacitats de jutges i tribunals d'apartar-se de la "causa petendi" de les parts. Ara bé, escau referir que els dits informes mèdics consten a les actuacions. I, encara més, que en la pròpia pericial mèdica de la recorrent -foli 92- es fa expressa referència a l'artrosi de les mans. En conseqüència, l'existència de la dita patologia fou provada i al legada en el judici -i, com acaba de veure's, amb una certa acceptació comuna de concurrència-, pel que difícilment hom pot considerar que existí indefensió -en relació a les actuals reflexions, i sense perjudici d'allò que tot seguit direm- o que la sentència s'allunyà de les pretensions finals de la part actora -per bé que sí ho feu respecte les inicials-.

Ocorre, doncs, que allò que és observable en la present litis és que la lesió que finalment donà lloc a la declaració d'IPA no consta prèviament al legada en via administrativa, ni a la pròpia demanda. No obstant, volem fer especial menció que, en tot cas, aquesta constatació -que, en determinats casos, sí seria susceptible de causar indefensió- res té a veure amb la congruència o exhaustivitat de les sentències (essent dubtosos els seus efectes devolutius) sinó amb el mandat legal de que les parts no poden apartar-se de les seves al legacions en via administrativa, sota el risc de causar indefensió a la contrapart.

Ara bé, aquesta argumentació (que no ha estat al legada en cap moment per la recorrent) tampoc podria tenir efectes estimatoris del recurs, atesa la més recent doctrina cassacional unificada. En efecte, com afirma la STS UD 07.12.2004 -rec. 4274/2003-:

"En cuanto al tema de fondo para su decisión debe partirse de la doctrina unificada sobre esta materia, contenida en la sentencia de la Sala General de 28 de junio de 1.994 y reiterada en la de 10 de marzo de 2.003 ; entre otras, en las que en supuestos en los que no existió alegación alguna en el expediente administrativo sobre dolencias o enfermedades a valorar a efectos de la incapacidad, pero si constaba en el mismo aquellos, debatiendose la interpretación que debía darse al art. 141-2 de la L.P.L ., se declaró que una interpretación del art. 141-2 de la Ley de Procedimiento Laboral , en el sentido de que la Entidad Gestora no pueda alegar en juicio otros motivos denegatorios de la prestación de Seguridad Social que los concretos, contenidos en su resolución inicial o en la que puso término a la Reclamación Previa acotaría, en exceso, la función jurisdiccional en materia de revisión de las resoluciones administrativas dictadas por los Organismos Gestores de la Seguridad Social, y ello porque el principio de legalidad que tiene que inspirar la actuación jurisdiccional y el carácter instrumental de la Reclamación Previa, que no debe limitar la función revisora de la resoluciones administrativas llevadas a efectos por los Organos Judiciales impiden el que pueda hacerse abstracción en juicio de aquellos hechos que, constando en el expediente administrativo correspondiente, sin embargo, no han sido, formalmente, invocados como causa de la resolución denegatoria impugnada en juicio.

La inexistencia de un presupuesto constitutivo de la pretensión judicial relativa al reconocimiento de una prestación de Seguridad Social puede y debe ser apreciada por el Organo Judicial, aún cuando no hubiera sido objeto de expresa alegación, en la resolución administrativa que se combate, toda vez que, ello, se incardina en la aplicación del principio "iura novit curia" y en general, de los principios que rigen la carga de la alegación y prueba de los hechos en el proceso.

Con la expresada doctrina jurisprudencial no se produce indefensión a la parte que promueve el litigio, por cuanto la misma ha de hallarse en condiciones de demostrar la concurrencia de todos los requisitos que propician su pretensión procesal, cuya inexistencia pueda ser apreciada por el Organo Judicial, aún cuando no hubiera sido objeto de una expresa alegación en la actuación administrativa previa.

Igualmente en la sentencia de 25 de junio de 1.998 , también en un caso, en el que no se hizo alegación en el expediente administrativo de la enfermedad causa de la incapacidad, pero si constaban datos de la misma en el expediente, se decía que siendo cierto doctrinal y formalmente el argumento del INSS, en tanto en cuanto el juego conjunto de los preceptos invocados - artículo 143.1 de la Ley General de la Seguridad Social y artículo 142.2 de la Ley de Procedimiento Laboral - sitúa, en efecto, al INSS como órgano que legalmente tiene atribuida la función concreta de declarar o denegar las solicitudes de invalidez, y a la jurisdicción laboral como instancia revisora de las decisiones de aquél, de conformidad con un reparto de funciones que es tradicional en nuestro derecho. Lo que conduce a no permitir que la jurisdicción resuelva sobre hechos distintos a los que se desprenden del indicado expediente.

No era menos cierto que el requisito de que sean alegados permita al órgano administrativo valorar solo los específicamente indicados por el trabajador en sus alegaciones formales, pues ello impediría en la realidad la función revisora jurisdiccional en cuanto que al solicitante, ajeno a la denominación de sus dolencias o a su gravedad sólo se le puede exigir que las exponga, correspondiendo su valoración y calificación a la correspondiente unidad administrativa. Siendo por ello por lo que una tradición jurisprudencial reiterada no ha considerado hechos nuevos ajenos al expediente las dolencias nuevas que sean agravación de otras anteriores -- SSTS de 26.VI.1986, 30.VI.1987 ó 5.VII.1989 --, ni lesiones o enfermedades que ya existían con anterioridad y se ponen de manifiesto después -- STS de 15.IX.1987 -- ni lesiones o defectos que existían durante la tramitación del expediente, pero no fueron detectados por los servicios médicos de la entidad por las causas que fueran -- STS de 30.IV.1987 y 23.IX.1987 --.

En el supuesto contemplado en las sentencias antes citadas las dolencias que aquejaban al reclamante, si bien no constaba que fueran formalmente alegada por él en el expediente, por su etiología --dorsalgias con osteoporosis y fibrosis pulmonar que originan disnea de medianos esfuerzos y espunsiloartrosis -- está fuera de toda duda que no eran nuevas, sino que las padecía ya el actor al tiempo del dictamen del UVAMI, razón por la cual se puede afirmar que el problema no es que no fueran alegadas, sino, mejor, que no fueron constatadas por la indicada unidad administrativa de valoración."

Per prosseguir, en relació al supòsit analitzat: " La aplicación de dicha doctrina al caso de autos lleva a la estimación del recurso del actor, ya que la enfermedad ocular, que padecía el actor si bien no fue alegada en la demanda, ni en el expediente administrativo, sin que hubiera tampoco en el mismo, informes médicos que permitieran deducirlo, si que aparece acreditada a través del dictamen de los péritos de ambas partes aportados en el acto del juicio en 17 de octubre de 2.001, los cuales, ponen de relieve, que dicha enfermedad ya existía durante la tramitación del expediente, basta para llegar a dicha conclusión, con examinar el acta del juicio, en donde los dos peritos, al ratificar su dictamenes añadían que la visión en 0,1 y 15 diotrias, que padecía el actor implicaba practicamente no ver nada, sin que pueda hacer trabajo en que sea necesaria la gudeza visual, lo que acredita que no fue constatada la enfermedad ocular en su momento por la unidad administrativa de valoración, que existía con anterioridad al inicio del expediente, lo que está corroborado además por el informe médico del año 1.991, obrante en autos en el que ya se le diagnosticó una "episcleritis difusa" en ambos ojos posiblemente secundaria a una artritis remautoide"

Doncs bé, resta fora de qualsevol dubte raonable que en la present litis l'existència d'una artrosi de mans amb nòduls era prèvia a l'informe de l'ICAM i la valoració de l'EVI -essent notori que l'artrosi no té generalment una aparició sobtada i constant a les actuacions, com s'ha dit, un informe de l'ICS pocs mesos posteriors als dits tràmits on ja es fa referència a la dita patologia- O, en tot cas, que el seu diagnòstic seria posterior a la resolució impugnada (pel que seria d'aplicació la doctrina cassacional fixada al respecte en la STS UD 25.06.1998) I consta, també, que els informes d'ambdós perits fan esment a l'artrosi de mans. En conseqüència, encara que ens reformuléssim una possible indefensió a la recorrent per infracció d'allò previst als arts. 72.1 i 142.2 TRLPL (la qual cosa, dit en forma tangencial, no seria res més que incorre en el supòsit vici que el recurs ataca) no podríem arribar, de nou, més que a una conclusió desestimatòria.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 2 de Sabadell en data 12 de febrer de 2007, recaiguda en les actuacions 486/2006 , en virtut de demanda deduïda per Marí Luz contra la dita entitat gestora en reclamació per incapacitat permanent i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la sentència.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.