Sentencia SOCIAL Nº 1250/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6819/2017 de 23 de Febrero de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2016 - 8018118

RM

Recurs de Suplicació: 6819/2017

IL LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 23 de febrer de 2018

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1250/2018

En el recurs de suplicació interposat per Caixabank, S.A. a la sentència del Jutjat Social 16 Barcelona de data 7 d'abril de 2017 dictada en el procediment núm. 395/2016, en el qual s'ha recorregut contra la part Gervasio i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, ha actuat com a ponent Il lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamacio drets contracte treball, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 d'abril de 2017 , que contenia la decisió següent:

'Que estimando la demanda interpuesta por Gervasio frente a CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA Y CAIXABANK, S.A., en materia de reclamación de cantidad.

Debo RECONOCER el derecho al rescate, transferencia o movilización al Plan de Pensiones de la dotación individual acreditada en el fondo interno de la entidad en el momento de la extinción de la relación laboral.

Debo condenar y condeno a CAIXABANK, S.A. al abono de la dotación individual acreditada que asciende a 140.581 euros hasta el 20.02.17.

Debo absolver y absuelvo a CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA de los pedimentos en su contra formulados.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'1.- La parte actora, Gervasio , con DNI Nº NUM000 , inició su prestación de servicios en fecha 18.02.85 por cuenta y orden de CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS DE CATALUÑA Y BALEARES, con categoría profesional de jefe de 3º nivel III y salario anual de 60.672,63 euros anuales con inclusión de p.p.e.

La antigüedad no es un hecho pacífico entre las partes.

2.- El actor no ostenta ni ha ostentado en el último año la representación legal ni sindical de los trabajadores.

3.- El actor inicio su prestación de servicios para SegurCaixa, Agrupación de empresas en fecha 18.02.85 hasta 31.12.86, pasando en fecha 01.01.87 a Grupo Asegurador de la Caixa, A.I.E hasta el 31.01.89, doc nº 4 p. actora.

4.- En fecha 01.02.89 el actor suscribió contrato de trabajo con CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA, doc nº 1 p. demandada.

5.- La parte demandada tenía establecido a favor de sus empleados un Régimen de Previsión que garantizaba el pago de prestaciones de Seguridad Social complementarias a las establecidas en el Régimen General de la Seguridad Social.

Dicho régimen estaba regulado por un Reglamento del Régimen de Previsión del Personal de febrero de 1.989.

'La Caixa' en la actualidad tiene exteriorizado su régimen de previsión mediante la constitución de un auténtico Plan de Pensiones, pero en la fecha de extinción de la relación laboral del actor, sólo existía el fondo interno al que realizaba dotaciones anuales para cada empleado, con estructura parecida al Plan de Pensiones.

6.- El trabajador fue despedido disciplinariamente en fecha 15.01.96, reconociéndose la improcedencia en conciliación de fecha 17.01.96 con abono de 17.000.000 de pesetas en concepto de indemnización y liquidación de partes proporcionales. El actor se declaraba saldado y finiquitado por todos los conceptos, comprometiéndose a nada más pedir ni reclamar.

7.- En fecha 15.03.99, la Caixa interpuso demanda de Conflicto Colectivo, solicitando se declarase 'en los supuestos de extinción de la relación laboral entre la Entidad y los participes del Régimen de Previsión de Personal por causa distinta a la jubilación, muerte o invalidez permanente (total, absoluta o gran invalidez) del trabajador, éste no tiene ningún derecho de rescate, transferencia o movilización del fondo constituido para la cobertura de tales contingencias'.

En Sentencia de la Audiencia Nacional de 22.06.99 estimo la demanda.

La STS de fecha 31.01.01 , casó y anuló dicha sentencia desestimando la demanda interpuesta por 'La Caixa'.

Interpuesto recurso de amparo ante el TC, fue desestimado en STC 04.07.05 .

8.- 'La Caixa', a pesar de la STS de 31.01.01 , no reconocía el derecho alegando prescripción de un año desde la extinción de la relación laboral y que la firma del finiquito tenía eficacia liberatoria respecto de los derechos derivados del régimen de previsión.

9.- En el año 2003, los sindicatos UGT y CCOO interpusieron demanda de Conflicto Colectivo, referente a los eventuales plazo de prescripción y renunciabilidad del derecho, dictándose STS de 27.04.06 declarando que no había plazo para el derecho a movilizar y que el régimen de pensión era una expectativa de derecho que no entraba dentro de la indemnización(ello ya resuelto en STS 11.11.03 dictada en unificación de Doctrina) y reiterado en STS 27.04.06 .

10.- El RD 304/2004, de 20 de febrero regula el Reglamento de Planes y Fondo de Pensiones. En su artículo 35 se establece' Los derechos consolidados de los participes en suspenso se verán ajustados por la imputación de los resultados que les correspondan durante los ejercicios de su mantenimiento en el plan de acuerdo con el sistema de capitalización que les resulte aplicable'.

11.- El informe Actuarial de la parte actora asciende a 76.027,21 euros incrementada en la rentabilidad del 5,585% se cuantifica en 140.581,82 euros, doc nº 28 p. actora.

12.- El informe Actuarial de la Caixa 19.664,05 euros y actualizado a fecha 20.02.17 asciende a 36.787,73 euros, docs nº 7 y 8 p.demandada.

13.- Es de aplicación el Convenio Colectivo de Cajas de Ahorro.

14.- La litis se centra en si procede el rescate, trasferencia o movilización al Plan de Pensiones individual, de la dotación individual que debía tener acreditada en el fondo interno de la entidad en el momento de la extinción de su relación laboral, reclamando la cuantía de 140.581,82 euros.

15.- Se intentó la conciliación sin avenencia.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, Caixabank S.A., va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar, Gervasio . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.La sentència d'instància va estimar la demanda presentada per la part actora, en reclamació del rescat dels drets econòmics derivats del Pla de previsió de l'empresa, tenint en compte que l'actor va cessar de prestar serveis per aquesta, per acomiadament reconegut improcedent per l'empresa, l'any 1996 i contra la dita sentència la part demandada presenta Recurs de suplicació que s'estructura en dos motius, el primer dedicar a demanar la modificació del relat fàctic de la sentència i el segon a denunciar la infracció de la normativa legal.

La sentència fonamenta la seva decisió en que, encara que l'actor va signar un document en el que es deia que amb el cobrament de la quantitat de 17.000.000 de ptes. en concepte d'indemnització i liquidació de parts proporcionals, es declarava 'saldado y finiquitado por todos los conceptos, comprometiéndose a nada más pedir ni reclamar', no es podia entendre que amb aquest document ja no podia reclamar el rescat dels drets econòmics derivats del Pla de Pensions que tenia amb la Caixa, perquè en realitat no havia existit cap renúncia als drets esmentats, citant a l'efecte la doctrina del Tribunal Suprem sobre aquesta qüestió. Així mateix i pel que fa a la data d'antiguitat, afirma que aquesta ha de ser la reconeguda pel Director d'Administració de Personal de la demandada, és a dir, la del dia 18.2.85, malgrat que en realitat en aquella data va començar a treballar per Segurcaixa, Agrupación de empresas, posteriorment per al Grupo Asegurador La Caixa, A.I.E. i en data 1.2.89 va passar a la CAIXA, però que, en tot cas, se li havia mantingut l'antiguitat des del primer contracte i sobre aquesta s'havia calculat la indemnització. I, per últim, pel que fa al càlcul de la dotació individual de l'actor, entén com ajustat a dret el document aportat per aquest, en que l'increment salarial és del 5,087%, perquè el perit de la part demandada va manifestar que no havia vist les nòmines de l'actor, ni havia calculat l'increment, que li va facilitar la Caixa i que era del 3,79%.

SEGON.En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat b) de l'art. 193 de la Llei adjectiva laboral, es demana la modificació dels fets provats primer i sisè. Això no obstant, abans d'entrar al seu examen s'haurà de recordar que aquesta Sala ha posat de relleu, en multitud d'ocasions, les exigències de les revisions fàctiques en suplicació, que es poden resumir en els requisits següents: 1) L'equivocació del jutjat s'ha de deduir de forma directa d'un element de prova documental o pericial. 2) S'ha d'assenyalar per la part recurrent el punt específic del contingut de cada document que posa de relleu l'error al legat, raonant sobre la correcció del motiu, mitjançant una anàlisi que demostri la correspondència entre la declaració continguda en el document i la rectificació que es proposa, 3) l'error ha de ser evident i s'ha de desprendre de forma clara, directa i inequívoca del document, sense que calgui fer deduccions, conjectures o suposicions i 4) l'error ha de ser transcendent per a modificar el sentit de la decisió de la resolució recorreguda, sense que es pugui utilitzar per a introduir qualificacions jurídiques predeterminants de la d'aquella.

Pel que fa al fet provat primer, es demana que es tregui que va iniciar la seva prestació de serveis per la CAIXA, argumentant que sembla que es tracta d'un error material, tenint en compte els fets tercer i quart i que és transcendent per a modificar la decisió, perquè la data d'antiguitat és una qüestió controvertida.

La pretensió s'haurà de desestimar, perquè tal com assenyala la mateixa recurrent, ja queda clar posteriorment, en els fets provats tercer i quart en quines entitats va començar a treballar el demandant i, en tot cas, la discussió sobre si aquestes s'han de considerar pròpiament com formant part de la Caixa, amb les conseqüències jurídiques corresponents o eren independents d'aquella, s'haurà d'examinar posteriorment, concretament quan es denuncia per la recurrent la infracció de la normativa legal.

En relació amb el fet provat sisè, el que es demana es que es substitueixi totalment per la redacció que proposa, en la que es diu, en síntesi que el dia 20.10.1995 l'actor va comunicar la seva renuncia al seu contracte de treball i al seu règim de previsió de personal i que les parts es van comprometre a complimentar el dit compromís amb una sèrie de contrapartides: abonament de 17 milions de pessetes, cancel lació de préstecs hipotecaris i es declarava que les parts es declaraven 'saldades y finiquitadas' per tot tipus de conceptes i va causar baixa definitiva en l'empresa i en el seu règim de previsió de personal, sense res més que reclamar ni demanar i que el dia 17.1.1996 l'actor va signar un rebut de quitança per haver cobrat 17.000.000 de ptes. i de nou reiterava les afirmacions anteriors. Es fonamenta en els folis 271, 272 i 273 de les actuacions.

No es pot accedir a la pretensió, perquè el que es vol modificar no tindria cap tipus de transcendència de cara a variar la decisió de la resolució impugnada, perquè en el fet mencionat, amb independència de que anteriorment l'actor hagués subscrit un document en que renunciava al seu lloc de treball, consta que l'actor va ser acomiadat disciplinàriament en data 15.1.96 i que la recurrent va reconèixer la improcedència del dit acomiadament en conciliació administrativa i que el demandant en aquell moment va subscriure un document en el que reconeixia haver rebut la indemnització i parts proporcionals i que no tenia res més a reclamar, per la qual cosa, si en dates anteriors l'actor va signar un document renunciant al seu lloc de treball, això no vol dir que existeixi cap error per part de la magistrada d'instància en la valoració de la prova, ja que el que veritablement és essencial per a resoldre el present litigi, és el document signat a presència d'un funcionari públic, com és el lletrat conciliador del Departament de Treball, amb independència dels possibles acords anteriors entre ambdues parts.

Per últim, es demana la modificació del fet provat onzè, en el sentit d'afegir-hi que a l'acte del judici la part actora també va aportar un altre informe en el que es valorava com a data d'antiguitat en el sistema de previsió, el dia 1.2.89 i el resultat del qual és de 23.622,98€ del fons intern i 43.681,22€ en concepte d'actualització. Es fonamenta en els documents 245 a 266 i 265 de les actuacions.

És cert el que es vol afegir i com una de les qüestions controvertides en el present litigi és precisament la data d'antiguitat del demandant, s'accedeix a la pretensió, perquè així constarà en el relat de fets provats les quantitats reclamades per l'actor, en el supòsit de que s'acceptés la data d'antiguitat postulada per la recurrent.

TERCER.El segon motiu del recurs, també està correctament emparat en l'apartat c) de l' art. 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social i està dividit en diversos apartats.

En el primer es denuncia la infracció dels arts. 1809 i 1815 del Codi Civil i les sentències del Tribunal Suprem de data 9.7.2007, 20.5.2007, així com les recents sentències d'aquesta Sala de dates 20 de juliol i 26 de setembre de 2017 i al lega, en síntesi, que en el present cas es va arribar a un acord transaccional entre les parts i al lega que amb el pagament dels 17 milions de ptes. es va superar el pagament de la indemnització que era de 14.902.912 ptes., per tant, es va pagar 2.097.088 ptes. de més i se li va concedir a l'actor un permís retribuït de gairebé tres mesos que suposava rebre unes altres 2.523.769 ptes. Per tant, en total va cobrar 19.523.769 ptes. i que aquesta quantitat s'ha de posar en relació amb les quantitats que en concepte de provisió matemàtica tenia l'actor en el moment d'extingir-se el contracte, el qual pujava a 3.271.882,62 ptes., segons consta en el fet provat dotzè, segons l'informe actuarial de la recurrent, d'acord amb l'antiguitat que propugna, per tant, en l'acord econòmic es pot entendre perfectament inclosa qualsevol expectativa de l'actor al fons intern, en superar-se àmpliament les quantitats equivalents a un acomiadament improcedent, perquè si es suma la indemnització legal per acomiadament, que puja a 14.902.012 ptes., més la provisió matemàtica calculada per la part de 3.271.882,62 ptes., resulta 18.174.794 ptes. i al lega que, en conseqüència, hi va haver una transacció en l'acord per acomiadament subscrit entre les parts.

El treballador impugna la pretensió de la recurrent al legant, amb cita de la jurisprudència, que en el present cas no existeix cap transacció vàlida, atès que aquesta no es contempla en el document de quitança.

Censura jurídica que s'haurà de desestimar. La qüestió de fons, és a dir, el dret a la mobilització o rescat del pla de previsió de la demandada ja va ser resolt pel Tribunal Suprem en la ja antiga sentència de data 31.1.2001 , en el sentit de que els participants en el dit pla, que cessessin anticipadament al servei de la demandada, podien rescatar o mobilitzar els seus drets consolidats en el Pla de pensions de la demandada, en els supòsits i condicions previstos en la legislació sobre plans de pensions.

Això no obstant, també és cert que posteriorment, en la sentència de data 27.4.2006 (R. 50/2005) el Tribunal Suprem va reconèixer que existia la possibilitat de transaccionar sobre els drets mencionats i que les dotacions i aportacions constituïdes en favor dels ex empleats de la Caixa, no estaven sotmeses als terminis de prescripció previstos a l' art. 59.1 de l'ET o l' art. 43.1 de la LGSS . Encara que també cal recordar que en la dita sentència es feia referència a una anterior resolució de data 11.11.2003 (R. 3842/2002), en la que es va reconèixer que l'empresa utilitzava una determinada pràctica, afirmant en relació a aquesta que 'en el acuerdo transaccional de una demanda por despido como el que celebraron los actores (en el caso enjuiciado) no puede estimarse incluida sin más la transacción sobre los derechos consolidados en planes de pensiones'.

En la nostra recent sentència de data 20 de juliol de 2017 (R. 3499/17 ), es fa una llarga relació de sentències i interlocutòries del Tribunal Suprem que han examinat aquesta qüestió, en la que es diu el següent:

'Es de notar, efectivamente, que las diversas sentencias dictadas por el tribunal Supremo sobre casos análogos al presente, de alegado finiquito sobre el plan de pensiones de trabajadores de la Caixa, han venido entendiendo que no existe contradicción con la STS de 9/7/2007 (RJ 2007, 5489), no solo dados los términos en que se redactó el finiquito, sino también especialmente porque no constaba en el caso el abono efectivo de cantidades relevantes que pudieran imputarse al concepto discutido. La doctrina del Tribunal, apreciada en su conjunto, es pues, la de que la decisión última no puede derivar de la formalidad en que aparece redactado el documento de finiquito, -en el sentido de si se expresa que meramente se da de baja al trabajador en el Régimen de Previsión, o de si expresamente, se transacciona por este concepto-, sino que es la de que ha de atenderse a la verdadera realidad del finiquito, en el sentido de si de hecho se transacciona un importe apreciable por este concepto, atendido sobre todo el importe que el trabajador debiera de haber percibido en caso de despido improcedente, y la cantidad que efectivamente haya percibido. Con ello se atiende a la unánime línea de interpretación seguida por la Jurisdicción Social en el sentido de que las cosas son lo que son y no lo que se dice que sean, atendiendo a la realidad de los hechos, por encima de los formalismos aparentes.

Así la STS de 17/12/2012 , citada ampliamente por la ahora recurrida, después de recordar la indiscutible doctrina sobre el finiquito, señala que 'alega la entidad recurrente que en el importe de la cantidad abonada se incluye, aparte de la indemnización por despido, un 50% aproximadamente de la provisión matemática del fondo interno de la actora, con lo que se sugiere que el pago total comprendía la liquidación del fondo de previsión. Pero no se realiza ningún cálculo que justifique esta afirmación y si bien es cierto que la cantidad total abonada excede el importe legal de la indemnización por despido, que se cifra en 5.061.075 pts., hay que tener en cuenta que: 1º) en el propio finiquito se atribuye la diferencia (938.925 pts.) a 'liquidación de las partes proporcionales' y 2º) en cualquier caso no hay relación entre esta cantidad y el importe de la provisión matemática (12.046,07 €, 2.004.297,40 ptas)'.

En el mismo sentido la STS de 5/11/2012 (RJ 2013, 162), y muchas más en el sentido de que 'es cierto que los hechos de ambas sentencias son casi idénticos: en ambos casos se trata de trabajadores de la misma empresa, que fueron despedidos, reconociéndose por la empresa la improcedencia del despido, firmando el trabajador un finiquito en similares términos y, muy singularmente, reconociendo en ambos casos que el trabajador causa baja en el Régimen de Previsión del Personal. Pero hay una diferencia muy relevante: que en la sentencia recurrida existe una manifiesta y enorme desproporción entre la cantidad percibida (500.000 pesetas, es decir 3.000 euros) y la suma de los derechos consolidados (más de 120.000 euros con la actualización), es decir que, solo por este concepto hay una diferencia de más de 110.000 euros. Por ello, según declara también la sentencia recurrida, en la transacción se tuvo en cuenta la teórica indemnización, equivalente a 45 días de sueldo por año de antigüedad, pero en ningún caso la provisión para la cobertura de los compromisos de pensiones a favor del demandante derivados del Régimen de Previsión Interno, pese a cesar en el mismo'.

Lo mismo cabe señalar de la STS 3/7/2012 , en que se realiza el mismo análisis en orden a determinar si en el caso concreto pudo incluirse una transacción por los derechos discutidos, dados los importes abonados: 'Es cierto que los hechos de ambas sentencias son casi idénticos: en ambos casos se trata de trabajadores de la misma empresa, que fueron despedidos, reconociéndose por la empresa la improcedencia del despido, firmando el trabajador un finiquito en similares términos y, muy singularmente, reconociendo en ambos casos que el trabajador causa baja en el Régimen de Previsión del Personal. Pero hay una diferencia muy relevante: que en la sentencia recurrida existe una manifiesta y enorme desproporción entre la cantidad percibida (3 millones de pesetas, es decir 18.000 euros) y la suma de los derechos consolidados (más de 118.000 euros con la actualización), es decir que, solo por este concepto hay una diferencia de 100.000 euros. Y a ello habría que sumar que, habida cuenta del salario y de la antigüedad del trabajador, la indemnización legal por despido improcedente habría ascendido a más de 22.000 euros. Por ello, según declara también la sentencia recurrida (recogiendo el hecho probado 4º de la sentencia de instancia), 'en la transacción se tuvo en cuenta la teórica indemnización y equivalente a 45 días de sueldo por año de antigüedad, de un importe muy superior al finalmente convenido, pero en ningún caso la provisión matemática para la cobertura de los compromisos de pensiones a favor del demandante derivados del Régimen de Previsión Interno, pese a cesar en el mismo (declaraciones de ambas partes y folio 124)'.

Pues bien, nada de eso concurre en la sentencia de contraste, ...'

La misma razón de decidir se muestra en la STS 9/5/2011 ,como entre la gran mayoría de las sentencias dictadas al respecto, en el sentido de que no constaba en el caso enjuiciado que a pesar de la mención a causa baja en el Régimen de Previsión, idéntica en todos los supuestos, no constaba que ello implicara un abono significativo del que pudiera deducirse una transacción al respecto:'Como ya se dijo en otras sentencias de esta Sala anteriormente citadas, sin perjuicio de las evidentes coincidencias que pueden existir entre la sentencia ahora recurrida y la de contraste, la realidad es que entre ellas se produce un hecho diferencial relevante, como es el de que mientras en la sentencia recurrida el importe, la cantidad total que consta en el recibo de finiquito es equivalente a la que correspondía percibir al trabajador como conclusión de su relación de trabajo, 45 días de salario por año de antigüedad, en la de contraste ya se ha visto que la cantidad consignada en el finiquito y cobrada, superior a la que correspondía por esos solos conceptos, venía a significar que se habían tenido en cuenta los derechos que como consolidados se postulaban sobre el Fondo Interno en la Caixa.

Con claridad se expresa, con carácter general, la STS 9/2/2010 al no apreciar contradicción, porque 'en el supuesto al que nos estamos refiriendo entendimos que no concurría el requisito de la contradicción entre las dos resoluciones en presencia, porque de la comparación entre la cantidad recibida por el trabajador por el despido (habida cuenta de la que le podía corresponder, dada la improcedencia de la medida) y aquélla otra a la que ascendían sus derechos consolidados, no podía deducirse -a diferencia de lo que en el caso de la referencial acaeció- que los tan repetidos derechos consolidados estuvieran comprendidos dentro de la indemnización total recibida'.

Así STS 14/9/2009 señala que no existe contradicción porque no consta que en el caso concreto existiera abono por el concepto del fondo de pensiones: 'el actor en el proceso de origen prestaba servicios para la 'Caixa D'Estalvis i Pensions de Barcelona (La Caixa) desde el 15 de Marzo de 1974, siendo despedido por causas disciplinarias en Diciembre de 1992 cuando percibía un salario de 68.386'52 euros (11.375.565 pesetas) al año; y el 14 de Enero de 1993 las partes alcanzaron un acuerdo en cuya virtud la empleadora reconocía la improcedencia del despido y se comprometía a abonar, en concepto de indemnización y liquidación de partes proporcionales, la suma de diez millones (10.000.000) de pesetas. En el acta de conciliación se hizo constar: 'ambas partes manifiestan que el solicitante causa baja en el Régimen de Previsión del Personal'; asimismo, el actor firmó, con esa misma fecha, un recibo de la mencionada suma, en el que se hizo constar: 'con el percibo de la mencionada cantidad me declaro saldado y finiquitado por todos los conceptos con la referida Institución, al haber causado baja definitiva en la misma, así como del Régimen de Previsión del Personal, comprometiéndome a nada más pedir ni reclamar'. En el momento del cese, el importe de la dotación correspondiente al actor en el fondo interno de La Caixa ascendía a 29.165.762 pesetas (175.289'76 euros) ...

Sin embargo, la identidad sustancial de ambos supuestos no es completa, toda vez que existe en nuestro caso una diferencia relevante en cuanto a la situación de hecho que es objeto de contemplación en la resolución de contraste, y que hemos dejado expuesta bajo la letra C) en el fundamento anterior, a saber: el hecho del que esta Sala dedujo en la Sentencia de 9-VII-2007 (rec. 512/03 ) que en la suma total recibida por el actor en aquel caso quedaban comprendidos los valores consolidados del fondo y, consiguientemente, que el finiquito firmado comprendía también la transacción relativa a tales valores o derechos consolidados, era que los repetidos derechos ascendían, en la fecha del cese, a 42.371.384 pesetas, y que la indemnización total percibida fue de 51.863.600 pesetas, por lo que la diferencia entre ambas sumas era la que realmente correspondía a la indemnización por el despido y liquidación de partes proporcionales, coligiendo de todo ello que en la suma total recibida quedaban comprendidos los valores consolidados del fondo.

En cambio, en el caso resuelto por la resolución que aquí se combate no concurre la misma situación de hecho, toda vez que el importe de los derechos consolidados por el actor en la fecha del cese en La Caixa ascendía a 29.165.762 pesetas, pese a lo cual la indemnización total recibida en concepto de indemnización por el despido y la liquidación de partes proporcionales fue tan solo de 10 millones de pesetas -y ha de tenerse presente que solo la indemnización que al actor habría correspondido en caso del reconocimiento en sentencia de un despido improcedente habría ascendido a cerca de 25 millones de pesetas, habida cuenta de su salario y antigüedad-, por lo que de esta situación no podría colegirse -a diferencia de lo que sucedió en el caso de la resolución referencial- que la declaración en la que el finiquito consistía comprendiera también la transacción sobre los tan repetidos derechos consolidados'.

La mateixa doctrina es reitera constantment en altres sentències i en diverses interlocutòries d'inadmissió com les de 1.2.2010 , 6.3.14 i la de 27.5.2014 .

En definitiva, doncs, totes les dites sentències examinen si sota l'import total cobrat pel treballador es va percebre o no, l'import transaccionat corresponent a la mobilització

Així, doncs, i per resumir, queda clar que un treballador de La Caixa té dret a rescatar els diners del seu pla de pensions, encara que cessi anticipadament en la seva relació laboral amb La Caixa, i que hagi signat una acord de conciliació en els termes examinats, però que aquest dret pot ser objecte de transacció en el moment de signar els documents relatius a l'extinció del contracte laboral, però que no n'hi ha prou -per entendre que existeix una transacció en relació amb aquesta qüestió- pel fet de que la Caixa fes signar un rebut de quitança amb una redacció formulada per la pròpia Caixa relativa a aquesta qüestió, sinó que s'haurà de tenir en compte la quantitat abonada com indemnització per a valorar si en la dita quantitat es trobava també inclòs el dret al rescat del Fons de Pensions. Per tant, això suposa -tal com vàrem posar de relleu en la nostra sentència de data 26 de setembre de 2017 (R. 3769/17 ), que s'haurà d'examinar cas per cas els termes de l'extinció del contracte i la quantitat rebuda pel treballador, per poder esbrinar si s'ha d'entendre que en la conciliació abonada estava també inclòs el rescat del Fons de Pensions.

QUART.-Doncs bé, aplicant la dita doctrina al present litigi, no es pot estimar la pretensió, perquè de l'examen del document no es pot entendre que en la indemnització de 17.000.000 de ptes. abonada per la recurrent a l'actor, estigués inclòs també el rescat del seu fons de pensions. Això és així, perquè, en primer lloc, tant a l'acte de conciliació administrativa, com en el document de quitança, consta que la suma abans citada correspon a la indemnització i a les parts proporcionals de pagues extres, per la qual cosa de la dita quantitat únicament correspon a indemnització la suma de 14.902.912 ptes. que és la xifra que està exempta de pagar l'IRPF, per la qual cosa és evident que la resta correspon a les parts proporcionals de les pagues extraordinàries, sense que tampoc no es pugui tenir en compte com a indemnització els salaris dels tres mesos anteriors a l'acomiadament, perquè es tracta de salaris i no pas d'indemnització per l'acomiadament conciliat.

Doncs bé, si tenim en compte l'antiguitat al legada pel demandant i que és la que la magistrada d'instància ha donat per acreditada, la indemnització a que tenia dret aquest era de 13.713,114,80 ptes. per la qual cosa és evident que la diferència entre aquesta quantitat i la que va abonar l'empresa, que puja a una mica més d'un milió de ptes. (6.000€), en cap cas es pot entendre que també va incloure el rescat del fons de pensions, perquè aquest pujava a la suma de 3.271.882,62 ptes. (19.664,05€), segons consta en el fet provat dotzè, si es té en compte la data d'antiguitat propugnada per la recurrent i a 12.670.694,8 ptes. (76.027,21€) si es té en compte l'informe actuarial presentat per la part actora i que consta en el fet provat onzè, amb l'antiguitat que aquest propugnava o bé de 3.937,005 ptes., és a dir, 23.622,98€, si es té en compte l'antiguitat d'1 de febrer de 1989.

Així doncs, d'acord amb la doctrina del Tribunal Suprem, abans transcrita, en el present supòsit no s'ha acreditat l'existència d'un acord transaccional pel que fa al rescat del fons de pensions del demandant.

CINQUÈ.En el segon apartat del mateix motiu la part actora afirma que la sentència ha infringit l' art. 1281 del Codi Civil , en relació amb els efectes de l'antiguitat reconeguda a l'actor i al lega, en síntesi, que segons consta en el contracte de treball de l'actor, que es troba als folis 269 i 270 de les actuacions, en la clàusula onzena s'acorda que la Caixa reconeixerà l'antiguitat acreditada per l'actor en l'entitat Grupcaixa en cas d'acomiadament i també als efectes dels beneficis previstos en el conveni col lectiu de Caixes d'estalvis, però en matèria de previsió social, la clàusula vuitena estableix que el seu ingrés en el sector d'Estalvi, a efectes dels beneficis corresponents, s'ha produït en el dia de la data.

Per tant s'ha de tenir en compte que en GrupCaixa no s'aplicava el conveni col lectiu de Caixes d'estalvis i, per tant, no existia el règim de previsió social complementari en el que es sustenta la demanda i que a l'actor no se li va reconèixer cap dret en relació amb el sistema de previsió social propi de la Caixa, citant a l'efecte la STS de data 15.12.2004 (R. 66/2004 ), així com la sentència d'aquesta Sala de data 4.4.2017 (R. 314/2017 ), per la qual cosa, de forma subsidiària a l'estimació de l'anterior apartat, es demana que es tingui en compte la data d'antiguitat que propugna, és a dir, la de l'1.2.1989 i que, per tant, es consideri que els drets econòmics a que tingui dret l'actor siguin els que consten en el dictamen de la part (fet provat dotzè) de 19.664,05€ de provisió matemàtica i actualització de 36.787,63€ o bé, en l'aportat per l'actor i que s'ha inclòs en el fet provat onzè, de 23.622,98€ de provisió matemàtica i 43.681,22€ d'actualització.

La part actora s'oposa a la dita pretensió argumentant que el document citat per la recurrent no consta en el relat fàctic de la sentència, per la qual cosa la Sala no pot entrar a valorar-lo.

La pretensió ha de ser estimada. Com es pot veure la recurrent fonamenta tot el seu recurs en la infracció de l' art. 1281 del Codi Civil , és a dir, en la interpretació del contracte de treball subscrit entre l'actor i la recurrent, que consta a les actuacions, i que, a més, fonamenta el fet provat quart, per la qual cosa la Sala pot entrar al seu examen, en contra del que afirma el demandant.

En el fonament de dret quart, la magistrada 'a quo', assenyala que en la carta de data 29.1.1985, en el que es comunica a l'actor haver estat seleccionat per a cobrir la plaça de cap administratiu, és diu que és 'por cuenta y orden' de la Caixa de Pensions per a la vellesa i d'estalvis de Catalunya i Balears, per la qual cosa s'ha d'entendre que -amb independència de l'entitat del grup on va ser destinat el demandant- aquest treballava a les ordres de La Caixa des del primer moment del seu contracte, per la qual cosa l'antiguitat que s'ha de tenir en compte a tots els efectes, és la que abans hem mencionat.

Ara bé, la Sala no comparteix aquest argument, perquè una cosa és que la selecció dels treballadors de tot el grup és fes pel mateix procés selectiu i una altra cosa ben diferent és que després d'haver estat seleccionat el treballador fos destinat a una u altre empresa del grup. En aquest sentit consta en el fet provat tercer que el demandant va treballar en primer lloc per Segurcaixa, Agrupació d'empreses i posteriorment a Grup Assegurador de la Caixa, A.I.E i, per últim, en data 1.2.89 va subscriure contracte de treball amb la Caixa de Pensions i en aquest contracte en la clàusula onzena se li va reconèixer l'antiguitat des del moment que va començar a treballar pel al grup, per a calcular la indemnització, en cas d'acomiadament i també als efectes dels beneficis previstos en el conveni col lectiu de Caixes d'estalvis, però en matèria de previsió social, la clàusula vuitena establia que el seu ingrés en el sector d'Estalvi, a efectes dels beneficis corresponents, s'havia produït al dia de la data.

Si tenim en compte que l' art. 1281 del Codi Civil estableix que les clàusules dels contractes s'han d'interpretar segons el sentit propi de les paraules, en el cas de que aquestes siguin clares i no deixin dubte sobre la intenció dels contractants, és evident que aquesta regla interpretativa s'ha d'aplicar en aquest cas, perquè els termes de les clàusules abans citades, a judici de la Sala, són entenedores i no deixen dubte sobre la intenció dels contractants.

És cert, tal com afirma el demandant, que el segon paràgraf del dit article estableix que si les paraules semblessin contràries a la intenció evident dels contractants, prevaldrà aquesta sobre aquelles, però en el cas present no s'ha acreditat que la intenció dels contractants fos diferent a les paraules utilitzades en el contracte, per la qual cosa l'al legació s'ha de desestimar.

En conseqüència, doncs, l'antiguitat de l'actor, a efectes del rescat del Fons de Pensions, s'ha de fixar el dia 1 de febrer de 1989.

SISÈ.Queda un últim punt per examinar i és el de quin informe actuarial s'ha d'utilitzar per quantificar la quantitat que té dret a cobrar el demandant. Recordem que l'informe actuarial de la Caixa reconeix que en el moment de l'acomiadament de l'actor -i tenint en compte l'antiguitat abans fixada- la quantitat al seu favor era de 19.664,05€ i actualitzat a data 20.2.2017, pujava a 36.787,73€ i que l'actor reclamava les sumes de 23.622,98€ del fons intern i actualitzat de 43.681,22€ .

Doncs bé, en aquest punt la Sala comparteix el raonament de la magistrada d'instància en el sentit de que l'informe tècnic que s'ha tenir en compte és l'aportat per la part actora, perquè segons consta en el fonament de dret cinquè, el perit de la part demandada va manifestar en judici que no havia vist les nòmines del demandant, ni havia calculat l'increment, sinó que aquest se li va facilitar per la recurrent, per la qual cosa va entendre més adequat estimar el càlcul de la dotació individual feta pel perit de l'actor i tenint en compte que en el present recurs la demandada no assenyala el motiu en que fonamentava el dit increment, la pretensió de la recurrent s'ha de desestimar.

Així doncs el recurs s'haurà d'estimar part, en el sentit de condemnar l'empresa a abonar al demandant la suma de 43.681,22€ en concepte del restat del seu Fons de Pensió.

SETÈ.D'acord amb el que disposa l' article 203.2 i 3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , procedeix acorda que es retorni a la recurrent la quantitat dipositada i la devolució parcial de la consignada, en la quantia corresponent a la diferència entre la condemna d'instància i la quantitat a la que es condemna a la recurrent en la present resolució.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem en part el Recurs de Suplicació interposat per CAIXABANK, S.A. contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 16 de Barcelona, en data 7 d'abril de 2017 , que va recaure en les Actuacions 395/2016, en virtut de demanda presentada pel Sr. Gervasio contra CAIXABANK, S.A. I CAIXA D'ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA, en reclamació de quantitat, i, per tant, hem de revocar i revoquem lÂ?esmentada resolució, condemnant a CAIXABANK, S.A. a abonar a l'actor la quantitat de 43.681,22€. S'acorda la devolució de la quantitat dipositada i devolució parcial de la consignada, en la quantia corresponent a la diferència entre la condemna d'instància i la quantitat a la que es condemna a la recurrent en la present resolució.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.