Sentencia SOCIAL Nº 1320/2020, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6454/2019 de 09 de Marzo de 2020

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 34 - 4 - 2019 - 0005392

RM

Recurs de Suplicació: 6454/2019

IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL·LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 9 de març de 2020

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1320/2020

En el recurs de suplicació interposat per ILUNION SEGURIDAD, S.A. a la sentència del Jutjat Social 7 Barcelona de data 3 de juliol de 2019 dictada en el procediment núm. 4/2018, en el qual s'ha recorregut contra la part Eladio i MINISTERI FISCAL, ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Miguel Angel Falguera Baró.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 de juliol de 2019, que contenia la decisió següent:

'Que deboestimar y estimola demanda formulada por D. Eladio frente a la Empresa/empleador ILUNION SEGURIDAD SA, configurando así el despido que trae causa a la presente contienda como NULO, CONDENOa ILUNION SEGURIDAD SAa la INMEDIATA READMISIÓN DEL TRABAJADOR en las mismas condiciones que regían antes de producirse el despido, con el abono de los salarios dejados de percibir.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'1º.- La parte demandante ha venido prestando sus servicios por cuenta y bajo la dependencia de Empresa/empleador demandada, con una antigüedad que data de 11 julio 2016, con categoría profesional de VIGILANTE DE SEGURIDAD, mediante contrato indefinido y a jornada completa, y un salario de 1.498,20 euros brutos mensuales, con inclusión a prorrata de las pagas extraordinarias.

2º.- La parte demandante no ostentaba cargo sindical ni representativo alguno.

3º.- El demandante presentó demanda sobre modificación sustancial de condiciones de trabajo en fecha 2 de noviembre de 2017. El día 23 de noviembre de 2017 D. Eladio comunicó a la empresa su intención de demandar a la misma por modificación sustancial de las condiciones de trabajo.

4º.- Mediante burofax emitido en dicha fecha y notificado al actor 4 días más tarde, la mercantil demandada le comunicó su despido por causas objetivas, consistentes en inasistencias al trabajo justificadas que representan el 25% de las jornada hábiles en 4 meses discontínuos, dentro de un periodo de 12 meses. El despido fue represalia frente a la demanda formulada por el trabajador contra la empresa.

Consecuencia de la extinción contractual, el demandante percibió de la empresa una indemnización de 1421,10 euros.

5º.- El demandante causó baja por enfermedad común dos días en octubre de 2016, 8 en diciembre de ese año, 5 días en febrero de 2017, 6 días en abril, causó baja también entre el 29 de mayo ¡y el 3 de septiembre de 2017, 8 días en octubre de 2017 y 3 días en noviembre de 2017.

6º.- La actora presentó papeleta de conciliación que quedó registrada en fecha 27 diciembre de 2017, sin que, llegada la fecha de celebración, la misma finalizara con avenencia. La demanda fue presentada el 8 de enero de 2018.'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, ILUNION SEGURIDAD S.A., va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar, Eladio. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Per la via de la lletra b) de l'art. 193 LRJS sol·licita l'empresa demandada la modificació del relat fàctic de la sentència. Així, se'ns demana en primer lloc el canvi de redacció de l'ordinal tercer, amb la següent proposta de redacció:

'El demandante presentó demanda sobre modificación sustancial de condiciones de trabajo en fecha 3 de Noviembre de 2.017, tal y como consta en la prueba documental aportada por la parte demandada, Doc. N° 12, al folio 194 donde consta en el Decreto del Juzgado Social n° 7 de Barcelona, Autos Modificación sustancial condiciones laborales 963/2017-C, de fecha 1 de Diciembre de 2.017 , donde consta en el Antecedente de Hecho Único: 'Se ha recibido en esta Oficina Judicial un escrito de demanda presentado el dia 3-11-2017 en el Servicio Común de Registro y Reparto por D. Eladio, contra ILUNION SEGURIDAD, S.A. sobre Modificación condiciones de trabajo'. Consta en el folio 17 de la causa documento manuscrito aportado por el' trabajador con el siguiente texto:

'A la atención de Ilunion Seguridad.

Demanda por cambio sustancial de condiciones de trabajo

Mediante la presente vengo a comunicarles que en fecha 10 de Noviembre de 2017, registré demanda en el juzgado de lo social de Barcelona por el cambio sustancial de condiciones de trabajo injustificado por parte de la empresa

Queda constancia y queda comunicado a todos los efectos legales Atentamente (Firmado Eladio

Barcelona a 23 de Noviembre de 2.017'.

I així mateix s'advoca per la modificació del fet provat quart, amb la següent proposta de redacció:'Mediante burofax emitido en fecha 23 de Noviembre de 2017, y recibido por el actor el 27 de Noviembre de 2.017, la mercantil demandada le comunicó su despido por causas objetivas, consistentes en inasistencias al trabajo justificadas que representan el 25% de las jornadas hábiles en 4 meses discontinuos, dentro de un periodo de 12 meses.'.

Per bé que el nostre marc legal és limitat respecte la regulació del recurs de suplicació (atès que només es fa esment a la documental i pericial com únics mitjans de prova eficaços a l'art. 193.b), a la necessària concreció de la prova i l'obligació d'oferir un text alternatiu a l'art. 196.3 i al principi de congruència fàctica entre el primer i segon grau jurisdiccional a l'art. 233.1) la pròpia naturalesa extraordinària de la suplicació (la 'petita cassació' ex STC 173/1995) i el principi d'instància única que regeix en el procés social -que té, entre d'altres efectes, la conseqüència que la valoració de la prova sigui competència exclusiva i excloent de la persona que exerceix la funció jurisdiccional en el jutjat del social- ha comportat que des d'antic -amb el precedent de la suplicació davant el TCT- la jurisprudència i la doctrina judicial 'menor' hagi vingut elaborat una sèrie de condicionants significatius. I a efectes del present recurs ens interessa destacar els que analitzarem tot seguit.

En primer lloc escau destacar la necessitat d'existència d'error en la valoració de la prova en el primer grau. I, com s'afirma a la STC 4/2006, de 16 de gener, per tal que aquest aspecte pugui prosperar davant el tribunal 'ad que', 'es imprescindible que se desprenda objetivamente de documentos obrantes en autos o pericias efectuadas en la instancia, sin conjeturas, hipótesis o razonamientos subjetivos'. Cal indicar que el concepte 'error' és objectiu, no subjectiu. En altres paraules, es precís posar en evidència que el jutjador del primer grau ha assolit una conclusió equivocada respecte el contingut d'un concret document o perícia. No es tracta, per tant, de la valoració subjectiva de la part recurrent. Com s'afirma a la STS UD 16.11.1998 (Rec. 1653/1998) el document o perícia en que es basa la pretensió el document en què es basa la pretensió ha de tenir ' una eficacia radicalmente excluyente, contundente e incuestionable, de tal forma que el error denunciado emane por sí mismo de los elementos probatorios invocados, de forma clara, directa y patente, y en todo caso sin necesidad de argumentos, deducciones, conjeturas o interpretaciones valorativas'. Tanmateix, la revisió fàctica també es pot basar en l'omissió (per tant, la inexistència de valoració específica d'una prova significativa), sense que, en determinats casos es pugui excloure la possibilitat d'arbitrarietat en la funció jurisdiccional (com ocorre en aquells casos en els que el contingut fàctic no té suport probatori).

El segon condicionant que ens interessa destacar aquí es basa en la transcendència de la modificació, en relació a la part dispositiva de la sentència (llevat perjudici o gravamen), amb efectes modificadors d'aquesta, atès que el principi d'economia processal impedeix incorporar fets respecte els què la seva inclusió cap efecte pràctic tindria. S'afirma així a la STS UD 27.03.2000 (Rec. 2497/1999): ' la inclusión de hechos probados solo debe efectuarse con respecto a aquéllos que sean esenciales para la resolución de la cuestión debatida, en el sentido de trascendentes para modificar el pronunciamiento impugnado, y que hayan sido objeto de debate y prueba procedente por haber sido alegados oportunamente por las partes'.

Doncs bé, en el present cas és del tot evident que l'actor remeté per correu a la recurrent la comunicació que consta en el fet provat tercer en data 23 de novembre. Certament no consta el moment de la recepció. Ara bé, allò que no se'ns pot demanar és que excloguem que, com ocorre, per exemple amb els burofax, la referida missiva fou rebuda aquells mateix dia. Consideració a la que escau afegir que és indubitat que el demandant havia interposat prèviament la demanda. Doncs bé, si es té present que el document del foli 17 de les actuacions s'acompanyà a la demanda, el que es lligava en el dit escrit a la pretensió de nul·litat per vulneració de la garantia d'indemnitat, és del tot evident que si efectivament la recepció per la recurrent fou posterior, aquest extrem fàctic s'hagués acreditat a través de qualsevol mitjà de prova (testifical de la persona que rebé el correu, certificat de l'oficina postal, etc.). En conseqüència, la pròpia conducta provatòria de la demandant no desvirtuà les manifestacions contingudes a la demanda, pel que el canvi proposat és irrellevant, atès que en tot cas podria ser constitutiu d'una presumpció judicial, la qual cosa resulta aliena a les atribucions de la sala.

A una conclusió similar escau arribar respecte a la modificació del fet provat quart, atès que la data d'emissió de la carta d'acomiadament ja consta clarament referida a la sentència -'la mateixa data'-, pel que la concreció numèrica que se'ns proposa res aporti al coneixement del fons de l'assumpte per la sala. No obstant això sí hem d'acceptar que l'expressió 'el despido fue represàlia frente a la demanda formulada por el trabajador contra la empresa' és una conclusió jurídica que predetermina la part dispositiva i que produeix òbvia indefensió a la recurrent. D'aquí que la dita frase hagi de ser extreta del referit ordinal fàctic.

SEGON.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia la recurrent la infracció d'allò previst als articles 24 CE i 217 LEC, en entendre que la prova no ha esta adequadament valorada, fent una sèrie de consideracions respecte la comunicació prèvia del demandant i el burofax per la que es posà en coneixement de l'actor el seu acomiadament, del que es deriva una vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva. I a tot això s'hi afegeix que en el present cas no concorre cap element justificador de l'existència d'una vulneració de la garantia d'indemnitat, concorrent causa justificadora de l'extinció per absentisme justificat.

Respecte a les reflexions sobre la valoració de la prova que s'efectuen caldrà reiterar allò que ja hem manifestat en l'anterior fonament jurídic. En efecte, és cert que a la demanda es feia una genèrica i indeterminació al·legació a la garantia d'indemnitat, en relació a la prèvia demanda interposada per una modificació substancial de les condicions de treball. Ara bé, també ho és que el dit escrit, com hem dit, anava acompanyat del document del foli 17. Per tant, l'empresa coneixia perfectament l'existència del dit document. Com s'ha indicat l'acreditació de la falta de recepció o la recepció posterior a l'acomiadament era relativament simple (i no constitueix cap 'prova diabòlica', com s'afirma). I no obstant això cap prova es practicà al respecte. Podria potser assolir-se la conclusió que aquesta comunicació és una mena de prova preconstituïda amb la finalitat d'obtenir una sentència de nul·litat. Però ocorre que és pacífic que la demanda fou prèviament interposada quasi bé tres setmanes abans. D'aquí que difícilment hom pot assolir la conclusió que s'ha infringit el dret a la tutela judicial efectiva.

I pel que fa a la garantia d'indemnitat caldrà recordar que la doctrina constitucional (entre moltes d'altres, SSTC 7/1993, 14/1993, 54/1995, 140/1995, 197/1998, 168/1999, 101/2000, 196/2000, 197/2000, 199/2000, etc.) ve afirmant en forma reiterada que l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva (ex art. 24.1 CE) o d'accions prèvies o connexes no pot comportar actuacions empresarials de represàlia, doncs, en cas contrari, s'estaria vulnerant l'esmentat dret fonamental. S'afirma, així, en la STC 101/2000: 'Una actuación empresarial motivada por el hecho de haber ejercitado una acción judicial tendente al reconocimiento de unos derechos de los que el trabajador se creía asistido, debe ser calificada como discriminatoria y nula por contraria a ese mismo derecho fundamental ( TC S 7/1993 ), ya que entre los derechos laborales básicos de todo trabajador se encuentra el de ejercitar individualmente las acciones derivadas de su contrato de trabajo [ art. 4, núm. 2, apartado g) del ET ]', de tal manera que 'en el ámbito de la relación de trabajo, la citada garantía se traduce en la imposibilidad de adoptar medidas de represalia derivadas del ejercicio por parte del trabajador de su derecho a pedir la tutela de los jueces y Tribunales en orden a la satisfacción de sus derechos e intereses legítimos'.

I l'aplicació de la dita garantia no es limita a aquells supòsits en els que s'han iniciat reclamacions judicials, sinó també a la mera manifestació de queixes per les persones assalariades en relació a les condicions contractuals vigent. S'afirma en aquest sentit a la STC 199/2000: ' El derecho a la tutela judicial efectiva no sólo se satisface, pues, mediante la actuación de los jueces y Tribunales, sino también a través de la garantía de indemnidad, que significa que del ejercicio de la acción judicial o de los actos preparatorios o previos a ésta no puede seguirse consecuencias perjudiciales en el ámbito de las relaciones públicas o privadas... En el ámbito de las relaciones laborales, la garantía de indemnidad se traduce en la imposibilidad de adoptar medidas de represalia derivadas de las actuaciones del trabajador encaminadas a obtener la tutela de sus derechos'.

Les dificultats per determinar si un acomiadament -o qualsevol altra empresarial- és o no susceptible d'afectar a la garantia d'indemnitat és certament complexa, si es té present l'elevat nombre de demandes i denuncies que es formulen, per la complexitat de les relacions laborals i el conflicte social que els hi és inherent. D'aquesta manera allò que no resulta acceptable és que la simple reclamació externa -o fins i tot, interna- d'un dret o una expectativa determini sempre, per si mateixa, la inversió de les regles de la càrrega de la prova. La indicació exigida per la doctrina constitucional i cassacional no remet al propi exercici del dret fonamental -la interposició de la demanda, denúncia o queixa- sinó a l'existència de represàlia per l'exercici del dit dret. Des d'aquest punt de vista, els indicis necessaris per tal de determinar si s'inverteix l''onus provandi' no es poden limitar a la simple interposició de la reclamació, sinó que s'haurà d'estar a altres elements concurrents. Així, per exemple, l'existència d'immediació temporal entre l'acte discriminatori i la demanda, la inexistència prèvia de conflictes entre empresa i treballador de tal manera que se'n derivi una deficient prestació de serveis o un clima laboral 'tèrbol', la concurrència de situacions singularitzades en vers les persones afectades o d'un tracte desigual en relació a altres companys de feina, la cobertura immediata del lloc de treball després de l'extinció, altres actes o conductes per part de l'empresa o els seus comandaments dels què es pugui derivar l'existència de discriminació, la rellevància dels motius de la carta d'acomiadament així com el substrat de veracitat dels dits motius, etc.

Amb tot, ha de cridar-se l'atenció que en matèria d'acomiadament és possible que en la seva qualificació intervinguin elements contraposats. Així, pot ocórrer, com passa en el present supòsit, que la causa extintiva invocada per l'empresa superi el judici de causalitat i proporcionalitat (per tant, existeixi un motiu per a acomiadar i aquest sigui suficient); però que, al costat d'això, la part demandant acrediti indicis suficients de possible discriminació o violació de drets fonamentals. Aquestes situacions han estat qualificades per la doctrina constitucional com a 'acomiadaments pluricausals'. S'afirma així en la STC 41/2006, de 13 de febrer: 'los despidos 'pluricausales' son aquellos despidos disciplinarios en los que, frente a los indicios de lesión de un derecho fundamental, como puede ser el invocado en este recurso de amparo, el empresario alcanza a probar que el despido obedece realmente a la concurrencia de incumplimientos contractuales del trabajador que justifican la adopción de la medida extintiva'.

La solució a aquesta concurrència 'fumus prima iuris ' de cada part és complexa. Així, en aquests supòsits correspondrà a la part actora continuar acreditant l'exercici del dret fonamental o l'adscripció als grups socials protegits davant la discriminació, així com assentar indicis suficients que l'acomiadament és reactiu per aquesta causa. I, alhora, l'ocupador no podrà limitar-se a acreditar l'existència de causa real i suficient per a acomiadar, sinó que també haurà de provar que l'acomiadament no és discriminatori. En aquest sentit, s'indica en la STC 48/2002, de 25 de febrer, 'cuando se ventila un despido 'pluricausal', en el que confluyen una causa, fondo o panorama discriminatorio y otros eventuales motivos concomitantes de justificación, es válido para excluir que el mismo pueda considerarse discriminatorio o contrario a los derechos fundamentales que el empresario acredite que la causa alegada tiene una justificación objetiva y razonable que, con independencia de que merezca la calificación de procedente, permita excluir cualquier propósito discriminatorio o contrario al derecho fundamental invocado'. O en la STC 7/1993, de 18 de gener: 'en aquellos casos en que la trascendencia disciplinaria es susceptible de distinta valoración, el empresario ha de probar tanto que su medida es razonable y objetiva, como que no encubre una conducta contraria a un derecho fundamental, debiendo alcanzar necesariamente dicho resultado probatorio, sin que baste el intentarlo. La decisión empresarial no será, así, contraria a derechos fundamentales cuando aun 'sin completar los requisitos para aplicar la potestad sancionadora en su grado máximo, se presenta ajena a todo móvil discriminatorio o atentatorio de un derecho fundamental'. En sentit similar les SSTC 104/1987, de 17 juny, 101/2000, de 10 d'abril, 138/2006 de 8 de maig, 125/2008, de 20 d'octubre, etc.

Doncs bé, en el present cas és del tot evident que, com senyala la jutjadora del primer grau, la proximitat temporal entre la comunicació i la missiva extintiva és un indici més que suficient de vulneració de l' art. 24.1 CE. Davant d'això l'empresa podria haver acreditat aspectes con que el demandant era l'únic que superava els límits d'absentisme legal, o que la seva absència li comportà problemes de gestió de mà d'obra, etc. Res d'això consta en el relat fàctic de la sentència, ni allò que és més significatiu: tampoc se n'ha pretès la modificació.

És cert que la doctrina cassacional i la més recent de la constitucional, com és de veure en la STC 118/2019, de 16 d'octubre (a diferència de la STJUE 18.01.2018, Assumpte C-270/16, Ruiz Conejero), vingué interpretant l' art. 52.d) ET sota un prisma d'automaticitat absoluta. Ara bé, això no comporta que no es pugui realitzar cap judici de constitucionalitat. I en el present cas és del tot evident que la recurrent extingí el contracte de treball per la dita via en forma coetània a la notificació de l'existència d'una reclamació judicial, sense que aportés cap raó objectiva i raonable que posi en evidència la inexistència d'una intenció de vulnerar el dret fonamental de l'actor a la tutela judicial efectiva.

D'aquí que el motiu hagi de ser desestimat.

TERCER.Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que la jutjadora d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 204 i 235.1 LRJS i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per ILUNION SEGURIDAD, S.A. contra la sentència dictada pel jutjat del social número 7 dels de Girona en data 3 de juliol de 2019, recaiguda en actuacions 4/2018, en virtut de la demanda instada per Eladio contra el dit recorrent, amb citació al MINISTERI FISCAL, en reclamació per acomiadament i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de quatre-cents (400.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.