Sentencia Social Nº 151/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6884/2014 de 14 de Enero de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 6884/2014

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 de gener de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 151/2015

En el recurs de suplicació interposat per Eloisa a la sentència del Jutjat Social 1 Barcelona de data 24 de juliol de 2014 dictada en el procediment núm. 1034/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Fondo de Garantía Salarial i Mercer Vilafranca, S.L.U., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 24 de juliol de 2014 , que contenia la decisió següent:

'Que, estimando en parte la demanda interpuesta por Doña Eloisa contra MERCER VILAFRANCA, SLU., debo declarar y declaro la improcedencia del despido de la actora y en consecuencia condeno a la empresa demandada a que, a su opción, que deberá ejercitar en el plazo de cinco días desde la notificación de esta sentencia, mediante escrito o comparecencia ante la Oficina Judicial, proceda:

a) a la readmisión de la demandante en las mismas condiciones que regían antes de producirse el despido, así como al abono de los salarios de tramitación desde la fecha del despido, 20 de septiembre de 2013, hasta la de notificación de la sentencia, a razón de 24,85 euros diarios, sin perjuicio de la responsabilidad legal del Estado, en cuanto a dichos salarios de tramitación;

b) o bien, a abonarle una indemnización por importe ascendente a 1.764,35 euros, quedando extinguida la relación laboral en el momento en que la parte empresarial opte por la no readmisión y entendiéndose, caso de no ejercitar la opción dicha parte en el plazo indicado, que procede la readmisión.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- La actora ha venido prestando sus servicios para la empresa demandada, dedicada a la actividad de hostelería, desde el 21 de septiembre de 2011, con la categoría profesional de ayudante de recepción y con un salario mensual de 745,58 euros brutos, con inclusión de gratificaciones extraordinarias, en jornada de 20 horas semanales (informe de vida laboral, folios 23 a 27 y hojas de salario, folios 39 a 84 y 107 a 130).

SEGUNDO.- La actora inició la relación de trabajo con la demandada en virtud de un contrato de duración determinada, eventual por circunstancias de la producción, por acumulación de tareas, debida al 'incremento de la demanda de los servicios, por lo que se hace necesario reforzar las tareas de ayudante de recepción', a tiempo parcial de 20 horas semanales. La duración del contrato lo era de 21/09/2011 a 20/03/2012. En fecha 21/03/2012 las partes suscribieron una prórroga del anterior contrato, por otros seis meses de duración, hasta 20/09/2012. Mediante comunicación escrita de fecha 15 de agosto de 2012 la empresa demandada comunicó a la actora la extinción de su contrato con efectos de 20/09/2012, por finalización del tiempo convenido (contrato y prórroga, a folios 30 a 33 y 101 a 103 y 105 y comunicación de extinción, folios 34 y 106, que se da por reproducidos).

En fecha 21/09/2012 las partes suscribieron nuevo contrato temporal, por obra o servicio determinado, en virtud del 'incremento de la demanda de nuestros servicios debido al aumento en las reservas recibidas para los próximos meses por diversas campañas promocionales, por lo que se hace necesario reforzar las tareas de ayudante de recepción', a tiempo parcial de 20 horas semanales (contrato obrante a folios 35-36 y 123-124, que se da por reproducido).

TERCERO.- En fecha 15 de agosto de 2013 la empresa demandada ha entregado a la actora comunicación escrita de igual fecha del siguiente tenor literal:

'Por medio de la presente le comunicamos que el próximo día 20/09/13 finaliza el contrato de trabajo temporal suscrito con Ud.

En cumplimiento de las normas vigentes sobre contratación de personal, se le comunica que en dicha fecha quedará extinguida la relación laboral que le unía con esta empresa, causando baja en la misma, a partir de la finalización del mencionado contrato, teniendo a su disposición la liquidación y finiquito de las cantidades devengadas'(comunicación escrita, folios 38 y 104).

CUARTO.- La empresa demandada ha procedido a abonar a la actora la indemnización correspondiente por fin de contrato, así como la liquidación de las gratificaciones extraordinarias (documentos obrantes a folios 84-85 y 142-143).

QUINTO.- La empresa demandada en septiembre de 2011 tenía 14 trabajadores y en septiembre de 2013 tenía 17 trabajadores, incluida en ambos casos la actora (informe de vida laboral y documentos de cotización a la Seguridad Social, folios 186 a 229).

SEXTO.- La actora inició prestación de servicios para tercera empresa en 13 de enero de 2014, en la que cesó en 24 de enero, iniciando nueva prestación de servicios para otra empresa en 27 de enero de 2014, en la que continuaba al tiempo de celebración del acto del juicio (informe de vida laboral, folios 23 a 27, que se dan por reproducidos).

SÉPTIMO.- La parte actora formuló demanda de conciliación extrajudicial en fecha 3 de octubre de 2013, celebrándose el intento conciliatorio en fecha 10 de diciembre de 2013, sin avenencia, presentándose la demanda origen de estas actuaciones en fecha 4 de octubre de 2013 (folios 18 y 1).'

TERCER.Contra aquesta sentència la part actora, Eloisa , va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar, Mercer Vilafranca S.L.U. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la Sentència d'instància, que estimà en part la demanda presentada per la part actora, en la qual sol.licitava es declarés la improcedència del seu acomiadament, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació que basa en dos motius, incorrectament emparats en els apartats b ) i c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , atès que en el moment en que es va dictar la Sentència impugnada la dita llei ja no estava en vigor, ja que ha estat substituïda per la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

S'entrarà a examinar, en primer lloc, el segon motiu del recurs, atès que en ell es demana la revisió dels fets declarats provats, a la vista de les proves documentals i pericials practicades, que s'ha d'entendre fonamentat en l' art. 193 de la Llei processal laboral abans esmentada.

Això no obstant, abans d'examinar el citat motiu cal posar de relleu que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual es consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció, i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener . Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, estableix els motius d'impugnació en l'article 193. L 'apartat b) d'aquest article disposa que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar-ne la revisió, s'ha de tenir en compte el següent: a) Es limiten els mitjans, de tal manera que només són idonis la prova documental i la pericial aportats a les actuacions, b) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada i c) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

SEGON.Doncs bé, en el present cas cal dir que el recurrent es limita a afirmar, pel que fa al relat fàctic de la sentència, que la jutgessa d'instància ha incorregut en un error en l'apreciació i valoració de la prova, perquè entén que de les proves realitzades en el judici oral va quedar acreditat que la treballadora realitzava una jornada laboral complerta i no únicament de 20 hores a la setmana, el que es va acreditar amb la testifical del seu germà, que la acompanyava a la feina i també amb la testifical de l'empresa, que era la Cap de Recepció i que va reconèixer que Recepció estava obert les 14 hores al dia i que hi havia tres treballadors que hi treballaven i que el salari era també el que es demanava en la demanda, tal com es va acreditar amb la testifical de la seva mare i amb els rebuts que es van aportar a les actuacions.

A la vista d'aquestes afirmacions cal reiterar, una vegada mes, que el present recurs de Suplicació no té la naturalesa de l'apel.lació ni de segona instància, - Sentències del Tribunal Constitucional 18/1993 , 294/1993 i 93/1997 -, sinó que és de naturalesa extraordinària, gairabé cassassional, en el qual el Tribunal 'ad quem' no pot valorar 'ex novo' tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l' article 193 de la LRJS , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el qui té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica ( Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994 ), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat 'a quo' és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge 'a quo', refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990 ), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al.lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

Aplicant, doncs, aquesta doctrina al present supòsit, es clar que el motiu s'ha de desestimar perquè el recurrent: a) no indica quin és el fet provat que pretén modificar. b) basa la modificació en la prova de testimonis que no és hàbil per a sol.licitar la citada revisió i c) Només es limita a manifestar que no està d'acord amb la valoració que de la prova ha fet la jutgessa d'instància, el que és evident que no pot tenir èxit, d'acord amb els principis i normativa abans enunciada.

TERCER.En el primer motiu del recurs, emparat també de forma incorrecte en l'apartat c) de l' art. 191 de l'antiga Llei de Procediment Laboral , la recurrent considera que s'ha infringit l' art. 376 de la LEC , que estableix la valoració de les declaracions dels testimonis i afirma que la magistrada d'instància no va valorar les declaracions dels testimonis d'acord amb les regles de la crítica sana, perquè el Sr. Sergio va declarar que acompanyava a la seva germana al seu lloc de treball i veia com entrava i la recollia moltes nits en retornar del seu treball. També la Sra. Micaela va declarar que acompanyava molts vegades a la seva filla a la feina i l'anava a recollir i que sempre treballava sola a la Recepció i que la pròpia Directora de Recepció va reconèixer que la Recepció estava tot el dia oberta i que hi treballaven tres persones a jornada complerta, per la qual cosa no entén la recurrent com no s'han tingut en compte els dits testimonis.

Clarament el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència. Com es pot observar, de nou el que fa la recurrent és discrepar de la valoració de la prova realitzada per la jutgessa d'instància, el que no es pot admetre.

Tal com afirma la pròpia recurrent, l' art. 376 de la LEC disposa que 'Els Tribunals han de valorar la força probatòria de les declaracions dels testimonis d'acord amb les regles de la crítica sana', però també afegeix el dit article que hauran de prendre 'en consideració la raó de ciència que hagin donat, les circumstancies que concorrin en ells i, si s'escau, els rebuigs formulats i els resultats de la prova que s'hagi practicat sobre els rebuigs'.

Doncs bé, en el present supòsit la dita disposició ha estat aplicada amb tota correcció per la magistrada d'instància, atès que en el fonament de dret tercer assenyala de forma clara i concreta, els motius pels quals no ha tingut per acreditat que l'actora ostentava la categoria de recepcionista en indicar que la dita afirmació únicament es fonamentava en la declaració testifical de la seva pròpia mare 'con un claro interès en el resultado del pleito'; i perquè, encara que fos certa la dita manifestació, el fet que de vegades estigués sola a la recepció no és contrari a que la seva categoria fos la d'ajudant de recepció, 'especialmente cuando no se ha acreditado que tuviera experiència anterior al contrato con la demandada'.

Així mateix, i pel que fa a la jornada de treball, assenyala la magistrada que tampoc no es va acreditar, atès que tant en els contractes com en les nòmines consta una jornada a temps parcial i l'actora únicament va voler acreditar una major jornada amb la testifical del seu propi germà, que té interès en el plet i que, a més, no va concretar quins dies la portava pel matí i quins dies la recollia per la tarda o nit ni tampoc va concretar quin era el seu horari de treball.

Així doncs, és clar que la magistrada d'instància, en la seva llarga sentència ha raonat de forma objectiva i precisa la valoració que li van merèixer les declaracions dels testimonis proposats per la demandant i aquesta valoració s'ha de respectar per part de la Sala, perquè és a ella a qui li correspon, d'acord amb l' article 376 de la LEC i l' art. 97.2 de la LRJS , tal com abans hem posat de relleu.

La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Eloisa contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Barcelona, en data 24 de juliol de 2014 , que va recaure en les Actuacions núm. 1034/2013, en virtut de demanda presentada per l'esmentada Sra. contra l'empresa MERCER VILAFRANCA, S.L.U., a la que ha estat citat el FONS DE GARANTIA SALARIAL, en reclamació per acomiadament, i per tant, hem de confirmar i confirmen l'esmentada resolució.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.