Sentencia Social Nº 1510/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8898/2005 de 21 de Febrero de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 21 de febrer de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1510/2007

En el recurs de suplicació interposat per Marcos a la sentència del Jutjat Social 32 Barcelona de data 3 de juny de 2005 dictada en el procediment núm. 201/2005 en el qual s'ha

recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), Prosegur Compañia de Seguridad, S.A., -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i Mutua Asepeyo, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA .

Antecedentes

Primer. En data 18 de març de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Incapacitat temporal, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 de juny de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Desestimando las pretensiones de la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por D. Marcos , frente a INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, MUTUA ASEPEYO y PROSEGUR CIA, sobre Incapacidad Temporal-determinación de contingencia, debo confirmar y confirmo la resolución impugnada, declarando que la situación de Incapacidad Temporal iniciada por D. Marcos en fecha 13 de agosto de 2003 es debida a Enfermedad Común, absolviendo a las demandadas de las pretensiones deducidas contra ellas."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- El trabajador D. Marcos , con DNI NUM000 , y afiliado a la Seguridad Social con nº NUM001 , mientras prestaba servicios por cuenta de la empresa PROSEGUR CÍA, con categoría profesional de Vigilante conductor, sufrió un accidente de accidente de trabajo en fecha de 28/01/1996, consistente en atropamiento de la muñeca derecha con la puerta de un camión de transporte de caudales de la empresa, en que sufrió las lesiones siguientes: astralgia muñeca derecha. Inició baja laboral en fecha. 2/02/1996 con el correspondiente proceso de incapacidad temporal derivado de accidente de trabajo. (hecho no controvertido y documentado).

2.- El trabajador accidentado permaneció en situación de IT derivada de incapacidad temporal hasta el día 7/02/1996, siendo dado de alta médica por curación. (folios nº25-26).

3.- Como consecuencia de que el trabajador ha venido refiriendo dolencias y molestias en la muñeca derecha desde el 2001, el trabajador pasó a los servicios del lCS e inicia en el 2003 un nuevo proceso de incapacidad temporal, derivada de enfermedad común, por pseudoartrosis escafoides carpiano, con esclerosis y geodas y marcados signos degenerativos, desde el 13/08/2003 y hasta el 30/09/2003. (Folios nº 28 y expediente administrativo).

4.- El INSS recibió escrito de solicitud de determinación de contingencia en fecha 13 de Febrero de 2004, iniciándose la tramitación del correspondiente expediente, con audiencia de las partes. El trabajador fue reconocido por el ICAM que emitió dictamen remitiendo propuesta a la Comisión de Evaluación de Incapacidades que en fecha de 21/09/2004, determinó la contingencia era la de enfermedad común. Por Resolución del INSS de 28/09/2004 se declaró que el proceso de IT iniciado en fecha de 13/08/2003 por D. Marcos derivaba de enfermedad común. (folios nº 42-ss del expediente administrativo).

5.- Contra dicha resolución se interpuso por la demandante reclamación previa que fue desestimada por Resolución del INSS de 2/02/2005.

6.- La Base reguladora mensual es de 47,02 Euros día. (hecho no controvertido).

7.- Resulta acreditado que la demandante en fecha 13/08/2003 presentaba como patologías las siguientes: pseudoartrosis escafoides carpiano mano derecha, con esclerosis y geoadas y marcados signos degenerativos.

8.- La empresa PROSEGUR CIA, tiene cubiertos los riesgos derivados de contingencias profesionales con la Mutua ASEPEYO.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma MUTUA ASEPEYO. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, en la qual sol.licitava es declarés que el procés d'incapacitat temporal que va iniciar en data 13.8.2003, derivava d'accident de treball, s'interposa per aquest Recurs de Suplicació que s'estructura en un únic motiu dedicat a demanar la revisió dels fets provats, el qual es troba correctament emparat en l' apartat b) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral .

Ara bé, en l'esmentat motiu, el recurrent no sol.licita expressament la modificació de cap dels fets provats, ni proposa cap redacció alternativa, sinó que es limita a indicar que "no se han valorado correctamente los informes periciales aportados al acto del juicio" i fa referència concretament als informes de la Mútua Asepeyo, que en el seu primer informe diagnosticà que l'actor patia "astralgia muñeca derecha" i en el segon informe, de data 29 de juny de 2.001, se li va diagnosticar "pseudoartrosis de escafoides carpiano". Així mateix fa referència a l'informe mèdic del Dr. Donato i al del seu perit mèdic, Dr. Luis Miguel i afirma que es realment difícil de creure que no existeixi una relació de causalitat entre un fet (l'accident) i la patologia que presenta en l'actualitat l'actor, amb independència del temps transcorregut.

Com es pot observar pel resum de les al.legacions fetes per l'actor en l'únic motiu del recurs, aquest està incorrectament formulat, atès que el motiu es fonamenta en l' apartat b) de l'article 191 de la LPL , dedicat a revisar els fets declarats provats, però en realitat no es sol.licita cap modificació del relat fàctic de la sentència, sinó únicament es fa una crítica de la valoració de la prova feta pel jutge d'instància.

Doncs bé, plantejat així el recurs, és evident que el motiu s'haurà de desestimar, atès que com ha posat de relleu aquesta Sala, amb reiteració, el Recurs de Suplicació no té la naturalesa de l'apel.lació, ni de segona instància, - Sentències del Tribunal Constitucional 18/1993, 294/1993 i 93/1997 - sinó que és de naturalesa extraordinària, gairebé cassassional, en el qual el Tribunal "ad quem" no pot valorar "ex novo" tota la prova practicada a les actuacions. Naturalesa que es basa en l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , la regulació del qual evidencia que per al legislador és el jutge d'instància, que és el que té un coneixement directe de l'assumpte, a qui correspon apreciar els elements de convicció, concepte més ampli que el de mitjans de prova, en incloure també la conducta de les parts en el judici, per establir la veritat processal intentant que s'apropi al màxim a la veritat real, valorant, en consciència i segons les regles de la sana crítica ( Sentència del Tribunal Constitucional de 17 d'octubre de 1994 ), la prova practicada a les actuacions d'acord amb les àmplies facultats que amb aquesta finalitat li atorga l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . I aquesta atribució de la competència per valorar la prova del Magistrat "a quo" és precisament la que determina que el Tribunal Superior s'ha de limitar, normalment, a efectuar només un control de la legalitat de la sentència, i tant sols excepcionalment pugui revisar les seves conclusions de fet, precisament quan d'algun document o prova pericial invocada pel recurrent es posi de manifest, de manera inqüestionable, l'errada del Jutge "a quo", refusant-se tota possibilitat de revisió de la prova dels testimonis i de la confessió judicial, així com dels possibles arguments i les interpretacions més o menys lògiques del recurrent valorant la prova realitzada (en aquest sentit, cal fer referència a les sentències del Tribunal Suprem de dates 17 d'octubre de 1990 i 13 de desembre de 1990 ), fins el punt que s'hagi dit que la certesa de l'error exclou tota situació dubtosa, de manera que si la part recurrent no al.lega un medi idoni per la revisió i no acredita molt clarament l'errada en la valoració de la prova per part del Jutge, ens trobarem davant d'un intent interessat i inútil de substituir el criteri judicial objectiu pel subjectiu de la pròpia part.

SEGON.- El recurs no consta de cap més motiu, com s'ha posat de relleu anteriorment, per la qual cosa s'hauria de desestimar sense més raonaments. Ara bé, la Sala vol afegir al que s'ha dit abans, que el raonament que ha fet el jutge d'instància per desestimar el recurs es comparteix totalment. En efecte, el jutge indica en la seva sentència que l'actor va patir un accident de treball en data 28.1.1996 que va consistir en que es va atrapar el canell dret amb la porta del cotxe i que va iniciar una baixa laboral en data 2 de febrer fins el dia 7 de febrer de 1996, en que va ser donat d'alta mèdica per curació i que no fou fins l'any 2.001 que el treballador va començar a patir molèsties en l'esmentat canell, fins que l'any 2.003 va començar un nou procés per incapacitat temporal, derivada de malaltia comú per "pseudoartrosis escafoides carpiano con esclerosis y geodas y marcados signos degenerativos", concretament des del 13.8.2003 fins el 30.9.2003 (fets provats 1 a 3) i manifesta que no resulta acreditat que l'esmentada patologia derivi de l'accident de treball patit per l'actor l'any 1996, quan no va presentar cap molèstia en aquest canell durant més de 5 anys (fins l'any 2.001)

El Tribunal Suprem en la seva sentencia de 27 octubre 1992 , recorda, referint-se a l'accident de treball, que la doctrina «puede sintetizarse en la apodíctica conclusión de que ha de calificarse como accidente laboral aquel en que de alguna manera concurra una conexión con la ejecución de un trabajo, bastando con que el nexo causante, indispensable siempre en algún grado, se dé sin necesidad de precisar su significación, mayor o menor, próxima y remota, concausal o coadyuvante, debiendo otorgarse dicha calificación cuando no aparezca acreditada ruptura de la relación de causalidad entre actividad profesional y padecimiento, excepto cuando hayan ocurrido hechos de tal relieve que sea evidente a todas luces la absoluta carencia de aquella relación»

Hi ha d'haver, doncs, sempre un nexe de causalitat entre l'accident de treball i les lesions patides pels treballadors. Aplicant, doncs, aquesta doctrina al present supòsit, és clar que perquè es pogués declarar que la baixa mèdica de l'actor, posterior a l'accident en més de set anys i mig (recordem que l'actor va tenir l'accident el dia 28.1.1996, que només va estar de baixa mèdica una setmana i que la baixa que aquí es discuteix és del dia 13 d'agost de 2.003), va tenir el seu origen en l'esmentada lesió, s'hauria d'haver provat d'alguna manera, tal com estableix l' article 217 de la Llei d'Enjudiciament Civil , que aquesta nova baixa estava directament relacionada amb aquell accident, el que l'actor no ha fet, tal com correctament afirma el magistrat d'instància en la seva sentència, per la qual cosa la demanda es va desestimar correctament.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Marcos contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 32 de Barcelona, en data 3 de juny de 2.005 , que va recaure en les Actuacions 201/2005, en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra la MÚTUA ASEPEYO, PROSEGUR COMPAÑIA DE SEGURIDAD, S.A., l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, en reclamació per declaració de contingència i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l' article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.