Sentencia Social Nº 1525/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2270/2012 de 01 de Marzo de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 1 de març de 2013

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1525/2013

En el recurs de suplicació interposat per Remigio a la sentència del Jutjat Social 11 Barcelona de data 16 de novembre de 2011 dictada en el procediment núm. 188/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Instituto Nacional de la Seguridad Social, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 2-3-11 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 16 de novembre de 2011 , que contenia la decisió següent:

Que debo desestimar la demanda interpuesta por Remigio , declaro que no está en situación de Incapacidad Permanente en ninguno de su grados y confirmando la resolución del INSS impugnada, absuelvo a dicha Entidad Gestora de los pedimentos en su contra.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1.- El actor Don Remigio , nacido el NUM000 /1974, DNI NUM001 , tiene el número de afiliación a la Seguridad Social NUM002 , está en situación de alta o asimilada en el régimen general.

2.- Su profesión habitual es de OFICIAL DE CONSTRUCCIÓN

3. - Está en situación de incapacidad temporal desde el día 21/09/2010, derivada de enfermedad común.

4.- En fecha 30/9/2010, solicitó prestación de incapacidad permanente. Por resolución de 22/11/2010 se desestimó al entender que no reunía el requisito de incapacidad permanente (Expediente NUM003 ).

5.- Según el dictamen médico emitido el 3/11/2010 por parte del ICAM presenta las siguientes lesiones: TRASTORNO BIPOLAR TIPO I CON BUENA RESPUESTA AL TRATAMIENTO HASTA 2008. DESDE ENTONCES PRESENTA UN CURSO MAS DESFAVORABLE ACTUALMENTE EN TRATAMIENTO FARMACOLÓGICO. INTERVENCIÓN PSICOEDUCATIVA Y REESTRUCTURACIÓN COGNITIVA INDIVIDUAL CON RESULTADOS PARCIALES.

6.- Presentada reclamación previa el 23/12/2010, fue desestimada por resolución de 26/1/2011. En dicha resolución se establece que no se han agotado las posibilidades terapéuticas. La situación actual de incapacidad temporal agotaría sus efectos el 20/5/2012.

7.- El actor padece TRASTORNO BIPOLAR TIPO I ACTUALMENTE EN TRATAMIENTO PARA ESTABILIZACIÓN.

8.- A efectos de una eventual estimación de la demanda, la Base Reguladora sería de 1.721,63 €, y la fecha de efectos en caso de IP Total sería de 3/11/10; en caso de IP Absoluta 21/9/10.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.-L'objecte del recurs que planteja el part demandant contra la Sentència de 16 de novembre de 2011 que desestima declarar-lo en situació d'incapacitat permanent absoluta , és revisar els fets provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191,b ) i c) de la vigent Llei de Procediment Laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/1995 de 7 d'abril, d'aplicació al recurs present.

Segon.-Postula la revisió del fet provat segon de la sentència, que es refereix a la professió habitual d'oficial de la construcció. Pel contingut i la referència de la redacció alternativa entenem que és el fet provat tercer el que proposa modificar, ja que es refereix a què es troba en situació d'incapacitat temporal des del dia 21 de setembre de 2010, derivada de malaltia comuna. Proposa que s'addicioni a la fi de la frase que: ' Anteriorment consta que també va estar en situació d'incapacitat temporal en els períodes de: 12 de juny de 1998 a 11 de desembre de 1999; de 30 de juliol de 2002 a 7 de febrer de 2003, de 31 de març de 2008 a 24 d'abril de 2008 i de 7 de gener de 2010 a 9 de gener de 2010 .' Basa la modificació en els documents que cita i considera que l'addició és transcendent tota vegada que la referència única de la sentència de la última situació d'incapacitat temporal no reflecteix la realitat de la patologia psiquiàtrica instaurada des de fa anys, crònica, permanent i irreversible objecte de tractament mèdic contant, com es constata de la prova documental mèdica aportada per les parts, sense perjudici de les fluctuacions de la malaltia. Recorda en aquest punt que la part va interessar en la demanda es requerís al Ens Gestos l'aportació del seu historial de baixes i situacions d'incapacitats temporals, requeriment acordat pel Jutjat i repetit en el moment de la proposició de prova en la vista oral.

També postula un nou fet provat que seria el novè que digui: ' El Institut Nacional de la Seguretat Social en resolució de 25 de gener de 2000 li va reconèixer la incapacitat permanent total amb el diagnòstic de ' Síndrome depressiva que limita funcionalisme'. Si be al cap de poc temps va renunciar a la pensió per tornar a treballar.' Basa l'addició en els documents que cita.

Igualment postula la modificació del fet provat setè referit a les lesions que pateix i proposa un text alternatiu que digui que pateix:

' Trastorn bipolar tipus I de curs desfavorable diagnosticat l'any 2002 seguint tractament des d'aleshores , amb símptomes psicòtics i trastorn mixt de la personalitat. Pateix també trastorn de conducta i depressió psicòtica amb brots d'agitació psicomotriu, depressió molt severa, ansietat molt severa, disprosèxia i pèrdua de memòria. Presenta un quadre de 'diarrea' crònica ( encopresi) des de fa dos anys amb incontinència que interfereix amb gran dificultat en les activitats habituals de la vida diària.' Basa la modificació en els documents mèdics que cita amb referència a la prova pericial mèdica practicada a la seva instància que no va ser contradita de contrari, considerant que al provenir de la Sanitat Pública, te valor de document públic amb presumpció de certesa, objectivitat i imparcialitat que no es va destruir per cap prova de contrari.

Cal recordar que el recurs de suplicació té una naturalesa extraordinària quasi de cassació i no d'apel lació en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament pel control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ). És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 191 b) i núm. 194.3 de la Llei de Procediment Laboral, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei de Procediment Laboral , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals. Conseqüentment, la doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits en què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. Conseqüència d'aquesta doctrina jurisprudencial citada, és d'aplicació la doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, que manté que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància i la part recurrent no pot pretendre seleccionar y extreure dels diferents informes mèdics aquelles apreciacions que li interessen per a construir un quadre clínic residual adaptat ala seu criteri parcial i subjectiu.

En el cas present la introducció de l'addició en el tercer fet provat de la relació fàctica considerem que te interès per reflectir de forma mes completa l'evolució del quadre psíquic que presenta, de manera que estimem addicionar el text proposat a la fi del fet provat, tal com en el seu dia va acordar el magistrat de la instància, requerint al Ens Gestor que aportés al acte del judici tot l'historial mèdic del demandant.

No considerem que sigui transcendent per canviar el sentit de la decisió judicial la introducció del fet provat nou, tota vegada que es refereix a la incapacitat permanent total reconeguda pel Institut Nacional de la Seguretat Social a l'any 2000 per l'estat de salut derivat de la patologia psíquica que s'expressava en aquell moment. Es basa en document públic i és fet conforme que confirma els antecedents de la malaltia i les seves fluctuacions per descompensació, però que no aporta llum a les seqüeles i limitacions funcionals del diagnòstic actual.

Quant a la modificació del fet provat setè, que relaciona les lesions, seqüeles i limitacions que pateix, considerem que procedeix la seva modificació en el sentit que es proposa, perquè l'estat de salut que reflecteix no te en compte el diagnòstic mes explícit de les patologies i limitacions funcionals objectivat pel Institut Català pel d'Avaluacions Mèdiques, ni recull els informes mèdics emesos pel psiquiatra de l'Hospital de Bellvitge que l'ha anat tractant en els últims anys el qual, davant el trastorn mental sever per símptomes desfavorables en els últims dos anys de seguiment que van ser objecte de diverses modificacions terapèutiques, li va prescriure abordatge multi disciplinar a seguir en el segon semestre de 2010 en Centre de Salut Mental de Zona, el qual informa en document aportat, sense oblidar la nombrosa medicació activa. És fet conforme que corrobora l'estat de salut psíquica del recurrent en relació a la seva incidència en la vida quotidiana, el reconeixement pel Departament de Benestar Social i Família d'un grau de discapacitat del 74% amb efectes de 12 de gener de 2011. Per altra banda la síndrome d'intestí irritable amb predomini de diarrea crònica des de fa dos anys i freqüència de quatre a cinc deposicions diàries segons informa especialista del aparell digestiu del Hospital de Bellvitge, és secundària a la medicació pel quadre psíquic.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada i de la que dona preponderància a la valoració de proves mèdiques emeses per facultatius especialistes de centres hospitalaris públics de prestigi reconegut, estimem en part aquest motiu del recurs, quedant el fet provat segon i setè modificats amb el text proposat.

Tercer.-La part recurrent denuncia la violació per no aplicació de l'article núm. 136 de la Llei General de la Seguretat Social , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i doctrina i criteri jurisprudencial que cita i transcriu en part, sobre el concepte d'incapacitat permanent absoluta. Resumidament argumenta que per valorar la capacitat residual de guany s'ha d'estar a la valoració conjunta de les patologies, seqüeles i limitacions funcionals en relació a l'exigència d'activitats per compte pròpia o per altre amb continuïtat, dedicació i eficàcia, ja que s'ha de tenir en compte el conjunt de lesions de la persona treballadora per determinar la capacitat real de guany. S'estén en les notes que característiques de la incapacitat permanent absoluta que ha configurat la doctrina jurisprudencial amb cita de sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala Social del tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i fa referència a pronunciaments nostres en sentències que cita sobre la declaració de la incapacitat permanent absoluta en persones que pateixen trastorn bipolar.

L' article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137. 5 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-lo a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solsament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Considerem que en el cas present fonamentalment el quadre psiquiàtric presenta una gravetat i entitat important, que requereix tractament intens global i repercuteix amb seriosos efectes secundaris en la capacitat de treball i guany del demandant per a qualsevol activitat per compte propi o d'altre, amb discapacitat reconeguda en la vida quotidiana. El quadre psíquic es troba en un nivell d'estabilitat molt minsa sota tractament intens i permanent. Contràriament al raonament de la sentència de la instància, considerem que ara per ara el recurrent presenta un estat global de salut que li impedeix treballar en qualsevol activitat professional retribuïda per compte pròpia o d'altre, sense perjudici de l'evolució i resposta al tractament que possibiliti en el futur la seva inserció de nou en el mercat del treball com ja va ocórrer amb anterioritat, atesa la seva edat.

En conseqüència entenem que és d'aplicació l'article núm. 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social, de manera que estimem el recurs i revoquem la sentència de la instància. Declarem el demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna amb dret a percebre la prestació del 100% de la base reguladora de 1721,63 euros mensuals amb efectes de 21 de setembre de 2010, i condemna del Institut Nacional de la Seguretat Social al pagament de la prestació citada més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Estimar el recurs de suplicació presentat pel demandant Don. Remigio contra la Sentència de 16 de novembre de 2011dictada pel Jutjat Social núm. 11 de Barcelona en el procediment núm. 188/2011, que revoquem.

Declarem el demandant en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna amb dret a percebre la prestació del 100% de la base reguladora de 1721,63 euros mensuals amb efectes de 21 de setembre de 2010, i

Condemnem el Institut Nacional de la Seguretat Social al pagament de la prestació citada més les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.