Sentencia Social Nº 1527/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5871/2014 de 27 de Febrero de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 5871/2014

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 27 de febrer de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1527/2015

En el recurs de suplicació interposat per María Milagros a la sentència del Jutjat Social 25 Barcelona de data 4 d'abril de 2014 dictada en el procediment núm. 714/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social), ha actuat com a ponent Il· lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 13-7-12 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa grau, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 4 de abril de 2014 , que contenia la decisió següent:

Desestimo la demanda interpuesta por María Milagros frente al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL en reclamación de INCAPACIDAD PERMANENTE EN GRADO DE ABSOLUTA, y confirmo la resolución impugnada en todos sus términos.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO. La demandante María Milagros , DNI NUM000 , nacida el NUM001 de 1966, por resolución del INSS de fecha 17 de enero de 2011, fue declarada en situación de incapacidad permanente, en grado de absoluta, derivada de enfermedad común. Las dolencias que motivaron el reconocimiento de dicho grado fueron: 'Trastorno depresivo mayor con ansiedad vegetativa con persistencia de la sintomatología de características intensas'

SEGUNDO. Por la entidad gestora se inició la revisión de dicho grado de incapacidad por mejoría, dictando el 31 de marzo de 2012 resolución en la que declaraba que la demandante no se encontraba en ningún grado de incapacidad permanente, dejando de percibir la prestación el 1 de abril de 2012. Frente a dicha resolución se interpuso reclamación previa que fue desestimada por la entidad gestora el 24/5/2012.

TERCERO. Las lesiones reconocidas en el dictamen del ICAMS de 5 de marzo de 2012 son: 'trastorno depresivo recurrente, actualmente no incapacitante'

CUARTO. La base reguladora de la incapacidad que postula es de 996,14 euros y la fecha de efectos de la misma en el supuesto de reconocimiento es la de 1/4/2012.

QUINTO. Las dolencias que presenta la demandante son: trastorno depresivo recurrente con ansiedad generalizada, con elevado componente de somatización en una personalidad de base ansiosa.

Tercer.Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de la treballadora demandant contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent en el grau d'absoluta derivada de malaltia comuna, i confirma la Resolució de revisió per millora del Institut Nacional de la Seguretat Social de 31 de març de 2012 per la qual deixa sense efecte el reconeixement d'aquella incapacitat permanent absoluta reconeguda per Resolució de 1 de juny de 2010 mantinguda per Resolució de 17 de gener de 2011, és per revisar els fets provats i examinar la infracció de les normes substantives i de la jurisprudència en empara en l' article 193 b ) i c) de la Llei 36/2011 Reguladora de la Jurisdicció Social de 10 d'octubre ( BOE 11 d'octubre).

Segon. Qui recorre manté que postula la modificació dels fets provats de la sentència que transcriu i, si be expressa la modificació de tots elles sigui per omissió o ser incomplets, no proposa cap text alternatiu, sinó que fa repàs de la prova mèdica aportada per la part des del foli 18 al 21 del seu ram de prova destacant i reproduint alguns dels seus apartats. Manté que els informes mèdics han estat emesos pels metges especialistes que segueixen l'evolució de la demandant i el seu contingut és ampli, rigorós i exhaustius de forma que han de prevaler sobre el informe del psiquiatra consultor privat aportat pel INSS.

Finalment proposa una redacció alternativa al Quart Fet provat, encara que de fet es refereix al Cinquè en la redacció, i, sobre les malalties que presenta, pretén que digui que el : ' trastorn depressiu major recurrent crònic i refractari de mes de 20 anys d'evolució amb trastorn d'ansietat generalitzada, amb episodis de des realització i ocasionalment de despersonalització, amb clínica agorafòbica que limiten la seva activitat quotidiana. Persisteix simptomatologia incapacitant.'

Partim de la naturalesa extraordinària quasi de cassació del recurs de suplicació i no d'apel lació, en virtut del principi d'instància única que regeix el procediment laboral. D'aquesta manera, no correspon a la Sala , ni té competències per tornar a jutjar allò que ja ha estat jutjat, sinó únicament pel control d'adequació a la legalitat de l'activitat jurisdiccional en la instància única. Aquest caràcter extraordinari del recurs de suplicació i el fet que no es tracta d'una segona instància impedeix dur a terme una anàlisi de la prova practicada amb una valoració nova de la totalitat dels elements de prova emprats ( Sentència de la Sala de lo Social del Tribunal Suprem de 18 de novembre de 1.999 ).

És així que la modificació de fets provats únicament pot ser conseqüència d'un error de fet evident i ha de derivar de la prova pericial o documental eficaç i eficient prevista en l'article núm. 193 b) i núm. 196.3 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, sense haver de recórrer a deduccions lògiques o raonables, perquè això suposaria la substitució del criteri objectiu del jutge d'instància que aprecia els elements de convicció segons l' article 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , que és un concepte més extens que el de mitjans de prova ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'Enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés i també les seves omissions, davant l'anàlisi de la part, lògicament parcial i interessada, cosa que no es pot acceptar perquè comporta un desplaçament de la funció judicial ordenada per l'article núm. 2.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i per l'article núm. 117.3 de la Constitució Espanyola de manera exclusiva als jutges i tribunals.

Aquesta Sala ha vingut assenyalant, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991 entre moltes d'altres, que davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

En el cas present l'esmena al cinquè fet provat que postula la part es basa en prova mèdica documental que la magistrada de la instància va examinar i valorar de forma conjunta amb la resta de proves practicades i d'elements de convicció aportats per les parts del procés, en la facultat que li atorga l'article núm. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social ja citat. Informes mèdics que no són totalment contradictoris entre sí. La valoració jurídica de l'entitat incapacitant de les lesions declarades provades i les limitacions que li produeixen a la demandant, és facultat exclusiva de l'òrgan judicial.

Sense perjudici de la valoració jurídica que en puguem fer, no considerem que en la constatació fàctica atacada s'hagi produït un error de fet clar de la jutge que motivi la modificació fàctica postulada, tenint en compte també que el text alternatiu que proposa únicament no destaca quin concret dels documents mèdics expressa l'error judicial en la seva apreciació, sense que es pugui basar el motiu de suplicació en la valoració de part producte d'espigolar en la prova les manifestacions que li son mes favorables, pretenent substituir la funció judicial.

En conseqüència, en aplicació de la doctrina jurisprudencial esmentada, desestimem aquest motiu de recurs.

Tercer. En aquest objecte del recurs, denuncia la infracció de l'article núm. 143.2 en relació amb l'article núm. 137.5 de Llei General de la Seguretat Social (RD Legislatiu 1/1994 de 20 de juny), perquè manté que segueix presentant les seqüeles que van donar lloc al reconeixement de la incapacitat permanent absoluta . Invoca i transcriu en part criteri jurisprudencial de diferents Sales Socials dels Tribunals Superiors de Justícia i doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem sobre la necessària comparació de la situació del estat de salut de la persona afectada en el moment de reconèixer la incapacitat permanent i en el moment de determinar la millora. Conclou que aquesta millora no es produeix en aquest cas perquè la patologia és crònica i refractària d'evolució llarga tòrpida, definitiva i invalidant. Es remet a la modificació fàctica postulada i reitera de nou els extractes dels documents mèdics de la seva prova. Cita mes doctrina i criteri jurisprudencial que transcriu en part.

La doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990 , de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) sobre la interpretació i aplicació de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat permanent Absoluta, vigent per la Disposició Transitòria cinquena bis de la Llei General de la Seguretat Social , la qual es remet als graus d'incapacitat de la normativa anterior, manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que tot i que funcionalment pugui dur a terme el treball retribuït, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre persona, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en la última de les categories professionals, a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial transcrita, en el moment del judici es van valorar totes les seqüeles i limitacions provades sobre l'estat de salut de la demandant, de forma que la magistrada va arribar al convenciment que consta en el cinquè fet provat no modificat i a la decisió judicial impugnada, segons raona en el tercer fonament de dret de la sentència.

Del fet provat cinquè de la sentència no modificat es constata que el quadre psíquic ha millorat respecte de l'anterior declaració d'incapacitat permanent absoluta a l'any 2011 perquè els símptomes sortosament no presenten la intensitat greu que presentava. Encara que segueixi tenint un quadre depressiu crònic no presenta la gravetat i resistència anterior. El tractament pal liatiu per a la millora i estabilitat de la patologia persegueix una major qualitat de vida i el control de la malaltia de forma que no sigui invalidant pel treball. Estar sotmesa a tractament i control mèdic pal liatiu no comporta la impossibilitat de treballar, sinó tot el contrari, la seva finalitat és poder ser capaç de seguir una vida personal, social i professional normal.

Aquest quadre psiquiàtric actual significa un millora significativa sense perjudici dels controls periòdics que siguin necessaris i del tractament mèdic pal liatiu permanent.

En conseqüència la Sala coincideix amb la sentència de la instància que per sort la treballadora ha millorat el quadre patològic en el seu conjunt i no presenta limitació funcional per integrar-se en el mon del treball per a qualsevol activitat, sense perjudici del tractament i control mèdic pal liatiu que hagi de seguir, i de que en cas de brots puntuals de la patologia, es trobi incapacitada per al treball de forma temporal.

Coincidim doncs amb la sentència de la instància que les patologies de la recurrent han millorat de forma que no concorren les exigències del article núm. 137, 5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social, de manera que desestimem el recurs i confirmem la sentència de la instància.

Atesos els fonaments jurídics precedents

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per Doña. María Milagros contra la Sentència de 4 d'abril de 2014, dictada pel Jutjat Social núm. 25 de Barcelona en el procediment núm. 714/2012 , que confirmem.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.