Sentencia Social Nº 1544/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 387/2009 de 23 de Febrero de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 23 de febrer de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1544/2010

En el recurs de suplicació interposat per Mariana a la sentència del Jutjat Social 9 Barcelona de data 17 d'octubre de 2008 dictada en el

procediment núm. 611/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 18 de juliol de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 17 d'octubre de 2008, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por Doña Mariana debo absolver y absuelvo libremente al INSS de los pedimentos formulados en su contra".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- La parte actora Doña Mariana nacida el día 29.03.1956, con DNI nº NUM000 , está afiliada a la Seguridad Social en situación asimilada a la de alta, por percibir la prestación por desempleo, en el Régimen General, siendo su profesión habitual la de oficial administrativa.

2.- Tras pasar el oportuno reconocimiento médico por la UVAMI el 28.03.08, la Dirección Provincial del INSS dictó en fecha 21.04.08 Resolución en la cual manifestó no procedía declarar a la trabajadora en ningún grado de incapacidad permanente, derivada de enfermedad común, y denegar el derecho a prestaciones económicas porque no reúne el requisito de incapacidad permanente.

3.- Formulada reclamación previa, la misma fue desestimada por Resolución definitiva de 09.06.2008, quedando agotada la vía administrativa.

4.- La parte demandante posee el período mínimo de cotización.

5.- La base reguladora de la pensión es la de 1.426,66 euros mensuales.

6.- La parte actora padece las siguientes lesiones: Tendinopatía por rotura distal parcial del tendón del supraespinoso en hombro D con leve limitación funcional a la exploración física. Lumbopatía secundaria a lumboartrosis leve moderada con discopatía L5-S1 y sin signos clínicos de afectación radicular. Coxartrosis leve moderada con leve limitación funcional a la exploración física. Fibromialgia en control y tratamiento. Trastorno adaptativo mixto de grado moderado. Bursitis degenerativa en cadera Izquierda.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar-la en situació d'incapacitat permanent . L'objecte del recurs és revisar els fets declarats provats en la Sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, b) i c) de la vigent Llei de Procediment Laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril .

Segon. En primer lloc postula la revisió del fet provat sisè de la Sentència en què consten les lesions i proposa la redacció alternativa de què pateix : " RNM espatlla dreta compatible amb ruptura petita distal parcial del tendó supraespinós, discreta disminució subacromial i canvis inflamatoris subacromio deltoides. Protussió discal L5-S1 lateral a l'esquerra i lesió radicular L5 esquerra de caràcter crònic. Mínima protussió discal L4-L5. Importants canvis degeneratius facetaris L4-L5,L3-L4 i L4-L5. Coxartrosi lleu moderada amb limitació funcional lleu a l'exploració física. Fibromiàlgia en control i tractament. Trastorn depressiu recurrent significatiu amb repercussió funcional importants. Bursitis degenerativa del maluc esquerre." Basa la modificació en els informes mèdics dels serveis públics de l'Institut Català de la Salut i de la Mútua Asepeyo i prova pericial mèdica.

La doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem i d'aquesta Sala dictada en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres, ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l'article 97.2 de la Llei processal laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

En el cas present entenem que no concorren especials circumstàncies per modificar la relació fàctica atacada, atès que és producte del convenciment judicial de totes les proves practicades a les quals també es remet la part recurrent i de les proves pericials practicades, juntament amb els elements de convicció aportats per les parts al procés, que és un concepte més extens que el de mitjans de prova, ja que compren tan els mitjans de prova que enumera l'article 299 de la Llei d'enjudiciament Civil com el comportament de les parts en el transcurs del procés.

En aplicació de la doctrina jurisprudencial citada, desestimem aquest objecte del recurs.

Tercer. En segon lloc, la part recurrent denúncia la violació per no aplicació de l'article núm. 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny . Parteix del conjunt de patologies i fonamentalment de la psiquiàtrica que segons el perit mèdic comporten unes disfuncions que la incapaciten per a dur a cap una activitat laboral de forma regular i competitiva, perquè te una repercussió funcional important. Conclou que es tracta d'un quadre greu o sever de forma que, juntament amb la resta de patologies físiques que constitueixen un deteriorament general del seu estat de salut degut a les lesions del raquis lumbar, a l'afectació de l'espatlla dreta, malucs, i a la fibromiàlgia, es troba limitada per a la bipedestació i sedestació prolongades i per a realitzar esforços físics, patint també àlgies i parestèsies en la cama esquerra i per la síndrome fibromiàlgica, de manera que el conjunt de lesions i seqüeles son enquadrables en la definició de la incapacitat permanent absoluta. Subsidiàriament considera que la incapacita per a dur a cap la seva professió habitual d'oficial administrativa, que exigeix tasques fonamentalment intel lectuals, sotmesa a l'estrés, i físicament mantenir postures continuades, sedestació prolongada amb poques opcions de canvi, bimanualitat continuada i moviments repetitius dels dos braços, que considera contraindicats, tal com entén que assenyalen els informes mèdics que cita i transcriu en part.

L'article 136.1 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme, en connexió amb l'article 137. 5 i 4, i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social , ja esmentats, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que pateixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques. La norma exigeix doncs l'objectivació d'unes lesions que per la seva pròpia gravetat comportin determinades limitacions a qui les pateix, i que aquestes limitacions, en aquest cas físiques i psíquiques, en posar-se en relació amb les exigències del treball propi de la professió de l'afectada, determinin la seva ineptitud per a continuar duent a terme aquelles tasques principals o fonamentals de la professió en les condicions de exigència de rendibilitat pròpia del treball per compte d'altre.

Considerem que en el cas present les lesions que consten en la relació fàctica no modificada tenen una entitat moderada i no greu en el seu conjunt, tal com els mateixos informes mèdics que cita la part assenyalen perquè consideren que la ruptura distal parcial de l'espatlla dreta és petita, amb disminució i inflamació discreta. Respecte a la protussió discal lumbar també afirma que a nivell L4-L5 és mínima, i si be es parla de patologia probable o compatible amb lesió radicular L5 esquerra crònica, no consta en cap dels informes la entitat de la lesió i la repercussió àlgica limitadora funcionalment de forma severa o important. Així mateix passa quant a la patologia psiquiàtrica que en tot cas queda ponderat com a moderat. No apreciem la intensitat severa del conjunt de la patologia física i psíquica, sense que el criteri jurisprudencial de la Sala que cita la part recurrent sigui d'aplicació al cas present, atès que els pronunciaments judicials és deuen a les concretes circumstàncies de cada procediment tant respecte del fons de la controvèrsia com de la tramitació processal i la prova i elements de convicció aportats per les parts a les vistes orals.

Per tant, les lesions que pateix la demandant en el seu conjunt i principalment la lesió psiquiàtrica no tenen entitat suficient per impedir els requeriments de la seva activitat professional habitual d'oficial administrativa que requereix o permet alternar postures sense que el treball intel lectual hagi de ser intens o sotmès a estrés i menys per impedir cap tasca retribuïda per compte pròpia o d'altre, sense perjudici del tractament mèdic pal liatiu que rebi, de l'evolució de les patologies i dels brots puntuals que impedeixin el treball de forma temporal. En conseqüència entenem que no és d'aplicació l'article núm. 137.5 i 4 de la Llei General de la Seguretat Social, raó per la qual hem de desestimar aquest motiu del recurs.

Per tant, també desestimem aquest motiu del recurs, de forma que hem de confirmar la sentència de la instància.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandant Sra. Mariana contra la Sentència de 17 d'octubre de 2008 dictada pel Jutjat Social núm. 9 de Barcelona en el procediment núm. 611/2008 i seguit a instància de l' esmentada recurrent contra l'Institut Nacional de la Seguretat Social, que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.