Sentencia Social Nº 1599/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 9541/2007 de 24 de Febrero de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓN SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 24 de febrer de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1599/2009

En el recurs de suplicació interposat per Mariana a la sentència del Jutjat Social 1 Barcelona de data 26 de setembre de 2007 dictada en el procediment núm. 375/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lma. Sra.

ASCENSIÓN SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 23 de maig de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data , que contenia la decisió següent: "Que debo desestimar y desestimo la demanda presentada por Dª Mariana contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, absolviendo al mismo de los pedimentos de la demanda "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La parte actora Dª Mariana , nacida el 7 de julio de 1.950 , titular del D.N.I. nº NUM000 , fue declarada por Sentencia de fecha 15 de junio de 2.001, en situación de incapacidad permanente en el grado de total para su profesión habitual Oficial Fábrica de Puertas, con efectos económicos de 23 de marzo de 1.999 , y derecho a percibir pensión equivalente al 55 % de su base reguladora de 412 euros , por padecer : " Depresión cronificada desde 1.986 y síndrome de angustia relacionada con fibromialgia, lo que produce dolor generalizado. Antecedentes de intento de autolisis. Exéresis por tumor en la frente y cuello. Mastectomía o Oforectomía. Hepatitis tipo B "

SEGUNDO.- Instó la revisión por agravación de grado el 12 de febrero de 2.007 , e incoado expediente de invalidez, emitió dictamen el ICAM el 12 de marzo de 2.007 , que recogía como capacidad residual: " Trastorno depresivo crónico de características distímicas. Trastorno de ansiedad generalizada. Fibromialgia en tratamiento con AINES " y resolvió la Dirección Provincial del I.N.S.S. en Barcelona el 22 de marzo de 2.007 , declarando no haber lugar a revisar por agravación el grado de incapacidad en su día reconocido.

TERCERO.- Consta el agotamiento de la vía administrativa previa, mediante desestimación de reclamación previa por resolución expresa.

CUARTO.- Padece : " Trastorno depresivo crónico de características distímicas. Trastorno de ansiedad generalizada moderado. Síndrome Fibromialgico. Poliquistosis renal. VHB positivo. Síndrome hemorroidal. Osteoperia. Lipomatosis ".

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que no el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. La demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que desestima declarar la incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna i estima la pretensió subsidiària de la seva situació d'incapacitat permanent total. L'objecte del recurs és revisar els fets provats de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l' article 191, b) i c) de la Llei de Procediment Laboral .

Segon. La recurrent proposa la modificació del fet provat quart que es refereix a les lesions que pateix , per a què es substitueixi pel text alternatiu que digui que pateix: "Trastorn depressiu crònic de característiques distímiques i trastorn d'ansietat generalitzat. Símptomes de labilitat emocional, tristesa i ansietat, alteracions del son, irritabilitat, anhedonia, fatiga disminució de l'atenció i concentració, sentiments de desesperança i inutilitat, tensió i dolor muscular, acompañat d'inseguretat personal i autoestima baixa. » Basa la modificació en el informe mèdica que cita.

La doctrina jurisprudencial pacífica dels Tribunals laborals i d'aquesta Sala, manté que únicament de manera excepcional els Tribunals superiors poden fer ús de la facultat de modificar i fiscalitzar la valoració de les proves feta pel jutge de la instància, ja que aquesta facultat els hi està atribuïda únicament per a supòsits de què els elements esmentats com a revisors, ofereixin una força de convicció molt gran que a judici de la Sala manifestin un error de fet clar del jutge en l'apreciació de la prova. També aquesta Sala, en aplicació de constant doctrina jurisprudencial de la Sala Social del Tribunal Suprem ( SSTS. IV de 12 de març, 3, 17 i 31 de maig, 21 i 25 de juny i 10 i l7 de desembre de 1.990, i 24 de gener de 1.991, entre moltes d'altres), ha vingut assenyalant que, davant dictàmens mèdics contradictoris, si no concorren especials circumstancies, s'ha d'estar a la valoració realitzada pel Magistrat o la Magistrada d' instància, ateses les facultats que li atorga l' article 97.2 de la Llei processal t laboral y l'article 348 de la Llei d'Enjudiciament Civil .

En el cas present la modificació que proposa la part recurrent es basa en informe mèdic que la magistrada de la instància va conèixer i valorar juntament amb la resta de proves practicades i amb els elements de convicció aportats per les parts al judici, en la facultat que li atorga l' article núm. 97.2 de la Llei de Procediment Laboral . Entenem que el dictamen mèdic invocats no és totalment contradictori amb els altres aportats, un cop es fa abstracció de la valoració jurídica que alguns d'ells fan sobre les limitacions funcionals que les lesions psíquiques comporten per a l'afectada. La valoració jurídica d'aquestes limitacions és facultat exclusiva de l'òrgan judicial al examinar la prova practicada i entendre que la pericial mèdica de la part demandant no ofereix més credibilitat que les altres proves mèdiques pericial i documentals practicades, ja que no està obligat a subjectar-se al seu dictamen.

En aplicació d'aquesta doctrina, s'ha de desestimar aquest motiu de recurs.

Tercer. El segon objecte del recurs és per a denunciar la infracció de l' article núm. 137, 5 de la Llei General de la Seguretat Social, d'aplicació per la Disposició Transitòria 5ª bis de la Llei i en relació amb ml'article núm. 143 de la mateixa norma. Argumenta que amb les lesions psíquiques que presenta i d'acord amb la doctrina jurisprudencial que cita, la recurrent no es troba apta per dur a cap cap activitat laboral per compte pròpia o per altre, perquè la patologia li impedeix una activitat professional rendible, al marge d'alguna activitat residual d'acord amb l' article núm. 141.2 de la Llei General de la Seguretat Social .

L' article núm. 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social (RDLegislatiu 1/1995 ) estableix que, per a declarar la existència d'una incapacitat permanent, ha de concòrrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix en relació amb el treball per compte d'altre que ha de dur a terme, en connexió amb l' article 137 i la Disposició Transitoria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat Social , que estableix els diferentes graus d'incapacitat. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que, encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de tentabilitat i rendabilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja què el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligència i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inquestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment aceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possiblitat de dur-lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

Referent a les lesions que presenta la recurrent per a ser creditora de la incapacitat absoluta que postula, el quart fet declarat provat de la relació fàctica no modificat, reflecteix un conjunt de patiments psíquics importants però no amb l'entitat severa necessària per a comportar incidència funcional combinada que redueixin de forma significativa la seva habilitat per a dur a terme activitat lucrativa sedentària o lleugera amb normalitat, tan per compte d'altre o propia, ja què la patología psíquica es considera moderada en la sentència i la síndrome fibromiàlgica i la resta de patologies físiques no presenten una entitat que limiti funcionalment de forma severa, sense perjudici de què requereixi constant tractament farmacológic pal liatiu i control mèdic, i sense perjudici dels brots puntuals que puguin requerir incapacitat temporal.

Per tant hem de desetimar aquest motiu ja que no concorren les condicions exigides per l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat social per a declarar la recurrent en situació d'incapacitat permanent absoluta perquè en el seu conjunt les lesions que pateix no revesteixen suficient entitat per a ser declarada en situació d'incapacitat absoluta, de manera que hem de confirmar la sentència de la intància en la seva totalitat, atés també que no observem que les noves patologies respecte a les reconegudes lany 2001 com mereixedores del reconeixement de la incapacitat permanent total que consten en el fet provat primer de la sentència, siguin limitants de forma absoluta, i que la patologia psíquica hagi empitjorat respecte a l'entitat que tenia anteriorment.

Atesos els fonaments de pret precedents i els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Mariana contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Barcelona de 26 de setembre de 2007, dictada en el procediment núm. 375/2007 seguit a instància de la recurrent contra l'INSS., que confirmem.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.