Sentencia SOCIAL Nº 1641/2020, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6175/2019 de 22 de Mayo de 2020

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2017 - 8004149

RU

Recurs de Suplicació: 6175/2019

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 22 de maig de 2020

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1641/2020

En el recurs de suplicació interposat per DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT a la sentència del Jutjat Social 31 Barcelona de data 28 de novembre de 2018 dictada en el procediment núm. 416/2017, en el qual s'ha recorregut contra la part Filomena, ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. Miguel Angel Falguera Baró.

Antecedentes

Primer.En data 16 de maig de 2017 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de novembre de 2018, que contenia la decisió següent:

'QueESTIMO ÍNTEGRAMENTEla demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Filomena frente al Departament d'Ensenyament, sobre reclamación de cantidad, yCONDENOal demandado a abonar a la parte actora la suma de 9.718,57 euros'.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'1º-En fecha 10.09.2008 las partes suscribieron un contrato de trabajo de interinidad para que la demandante prestara servicios en la categoría profesional de técnica especialista en educación infantil, grupo profesional C1, para cubrir un puesto de trabajo vacante mientras no fuese proveído reglamentariamente. El contrato finalizó el 31 de agosto de 2016 por ocupación del puesto de trabajo por una trabajadora laboral indefinida, circunstancia que se comunicó al demandante el día 11 de julio de 2016.

(documentos 1 y 2 demandado)

2º.-Las retribuciones percibidas por la trabajadora demandante entre septiembre de 2015 y a gusto de 2016 son las que consta en las hojas de salario incorporadas a los autos, cuyo íntegro contenido será aquí por reproducido. Todos los meses se le abono un salario bruto, con inclusión de fragata pagas extraordinarias, por importe de 1.822,15 €. (hojas de salario)

3º.-El día 14/02/2017 las partes suscribieron un nuevo contrato de trabajo temporal, esta vez para sustituir la demandante a una trabajadora en situación de incapacidad temporal. (documental demandado)

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

ÚNIC.-El present recurs té com origen la demanda formulada en reclamació de la indemnització de vint dies per anys d'antiguitat reclamada per l'actora, de conformitat amb la STJUE de 14 de setembre de 2016 (assumpte 'de Diego Porras-1), en relació a un contracte d'interinitat per cobertura de vacant iniciat en data 10 de setembre de 2008, extingit en data 31 d'agost de 2016.

La sentència del jutjat del social número 31 dels de Barcelona ha estimat la demanda. Per bé que el pronunciament és posterior a les SSTJUE de 05.06.2018 (assumptes Montero Mateos i Grupo Norte Facility, S.A.) i, 21.11.2018 (de Diego Porras-2), en considerar que la durada del dit contracte fou 'inusualment llarga' (terme emprat, com és notori a la sentència Montero Mateos), s'assoleix la conclusió que el vincle contractual era indefinit, el que determina que la demandant tingui dret a la indemnització prevista a l' art. 53 ET.

El Departament d'Ensenyament formula ara recurs de suplicació pels motius que tot seguit analitzarem.

Sustenta la recurrent que la sentència del primer grau ha incorregut en incongruència extrapetita, atès que la demandant formulà una reclamació de quantitat i, no obstant això, el pronunciament declara l'existència d'una relació fixa (per bé que la sentència fa esment a una relació indefinida), la qual cosa resulta contrària als articles 216, 217 i 218 LEC i a l' art. 24.1 CE.

Escau observar, per donar resposta a la qüestió plantejada, que per a que existeixi incongruència extra petita -sobre la que basa la recurrent l'al·legada vulneració de normes processals- atesa constant doctrina del Tribunal Constitucional (entre d'altres, SSTC 20/1982, 113/1999, 182/2000, etc.) és necessari que l'òrgan judicial concedeixi alguna cosa no demanada o es pronunciï sobre una pretensió que no fou oportunament deduïda pels litigants, que impliqui un desajust entre el decideixo o la part dispositiva de la resolució judicial i els terminis en els què les parts varen formular les seves pretensions en el procediment. I, a més, per a que aquest tipus d'incongruència tingui rellevància constitucional ha de suposar una modificació substancial de l'objecte processal, amb la conseqüent indefensió i subtracció a les parts del veritable debat contradictori, produint-se un decideixo estrany en quant les pretensions dels litigants.

En relació als múltiples pronunciaments judicials dels últims temps en relació a l'abús de la contractació per interinitat en les Administracions públiques, escau fer esment a la STS UD 04.07.2019 -Rec. 2357/2018- en la que s'assolí la conclusió que en una demanda en la que es postulava el reconeixement de la condició d'indefinit no fix per superació del termini de tres anys de l' art. 70 EBEP concorria o no incongruència quan s'assolia la conclusió que, per bé que la dita norma no era d'aplicació, existia frau de llei o abús de dret per la durada inusualment llarga del contracte, al que el TS dóna una resposta afirmativa, en considerar que 'No debemos olvidar que en la sentencia del caso Montero Mateos (apartado 64) el TJUE dice que incumbe al juzgado, atendidas las circunstancias del caso, determinar si la inusual duración del contrato permite recalificar su naturaleza y ello lo reiteramos en este momento nosotros, pues, en un recurso como el presente no podemos de oficio plantearnos la existencia de fraude de ley o abuso de derecho, so pena de incurrir en incongruencia extra-petita, como hemos declarado, entre otras, en nuestras sentencias del Pleno de 19 de octubre de 2015 (R. 99/2015 ), 25 de abril de 2017 (R. 2570/2015 ) y 18 de septiembre de 2017 (R. 3554/2015 ). En la última de ellas, se dice: 'Tercera. Porque debe salirse al paso de las afirmaciones relativas a que la existencia de fraude de ley debe apreciarse de oficio, ya que, en otro caso pudiera entenderse que con nuestro silencia aceptamos esas alegaciones como acertadas. Nada más lejano de la realidad, como muestra la sentencia del Pleno de esta Sala de 19 de octubre de 2015 (RO 99/2015 ) en la que se anuló una sentencia de la misma Sala de Sevilla que había estimado de oficio la existencia de fraude de ley en un supuesto de hecho muy parecido al presente. En esta sentencia a cuyos argumentos damos aquí por reproducidos en aras a la brevedad dijimos que

existe incongruencia 'extra-petita' cuando se cambian los términos del debate planteado por las partes, como ocurre cuando el Tribunal se pronuncia sobre una cuestión no debatida y se accede a una pretensión no formulada dejando indefensa a la parte que se vió privada de la posibilidad de hacer alegaciones en defensa de sus intereses sobre esa cuestión que es resuelta sin haberse suscitado por las partes, sin que el principio 'iura novit curia' permita al juez apartarse del principio 'iuxta allegata y probata' y basarse en hechos y fundamentos diferentes a los alegados, por cuanto dejaría indefensa a la parte que no pudo rebatir los argumentos que creó 'ex novo'. Por ello, en aquella sentencia del Pleno concluimos que existe incongruencia 'extra-petita' cuando la sentencia declara la existencia de un fraude de ley que nunca se alegó, ni razonó como fundamento de la pretensión ejercitada, lo que equivale a decir que no cabe estimar de oficio la existencia de fraude de ley, so pena de incurrir en incongruencia y de violar el art. 24 de la Constitución , máxime cuando nos encontramos ante un recurso extraordinario que se da para unificar doctrinas contrapuestas, disparidad doctrinal que no se da cuando las sentencias comparadas no abordan las mismas cuestiones'.

Doncs bé, en el present cas la demanda es limitava a fer una extensa anàlisi de la STJUE en l'assumpte de Diego Porras reclamant la indemnització de vint dies per any d'antiguitat de l' art. 53 ET per discriminació respecte els treballadors indefinits de comparació -havent interposat la demanda amb anterioritat a les sentències Montero Mateos, Grupo Norte Facility, S.A., de Diego Porras-2-; i també ho és que la sentència -dictada amb posterioritat al canvi de doctrina del TJUE- per bé que rebutja la dita pretensió considera que ens trobem un contracte de durada inusualment llarga, la qual cosa comporta que, en relació a la STJUE Montero Mateos, el vincle contractual esdevingui indefinit.

Per bé que és cert que, com senyala la part impugnant, en l'acte del judici la demandant ja plantejà la qüestió relativa a l'extensió del contracte, sense que l'ara recurrent formulés cap oposició o protesta al respecte, la qual cosa determinà que el debat en la vista oral es centrés essencialment en la referida qüestió, no podem ometre un fet essencial en aquest procés. En efecte, la part demandant no pretenia altra cosa que lucrar la indemnització de vint dies per any d'antiguitat de l' art. 53 ET. I en aquest sentit, la conclusió en el primer grau jurisdiccional que per aplicació de la doctrina sobre l'extensa relació temporal de la interinitat determinà la concurrència d'un abús de dret, comportava, en definitiva, que allò que la conclusió a la instància no comportava altra cosa que la finalització indeguda del contracte. Això determina assolida pel jutjador del primer grau no fous una altra cosa que la consideració que l'extinció del contracte era un acomiadament. I conforme constant i coneguda doctrina cassacional, la conclusió no podia ser una altra que la inadequació de procediment, atès que si la part demandant hagués mostrat -que no fou així- la seva disconformitat amb la finalització del contracte per causa il·lícita, allò que pertocava era accedir a una demanda per acomiadament, no de quantitat. Per tant, la consideració que la demandant ostentava la condició d'indefinidad no fixa i que, en conseqüència, l'extinció no s'adequà al marc legal determina, en definitiva, una novació de la pretensió que situa el debat en el marc de l'adequació a legalitat de

l'extinció que, conforme allò fixat per la jurisprudència, hauria d'haver-se formulat per la modalitat processal d'acomiadament.

D'aquí que, tot i que en el judici no s'hagués formulat cap protesta, el fet cert és que concorre una inadequació de procediment, atès el resultat de la sentència, la qual cosa ens ha de dur a l'estimació del motiu, en ser evident l'existència d'indefensió.

Tanmateix, de conformitat amb allò disposat a l' art. 202.2 LRJS la sala està obligada a entrar en el fons de l'assumpte, en relació a allò postulat a la demanda.

Doncs bé, la llarga i prolixa evolució de la doctrina judicial en relació a l'impacte que en la nostra realitat tingué la STJUE en l'assumpte de Diego Porras és notòria. Està narrada a l'extensa demanda, a l'informe intern del Departament demandat i a la pròpia sentència. D'aquí que cap sentit tingui que la sala dediqui una reflexió en profunditat al respecte. És insuficient indicar que en la primera sentència el TJUE assolí la conclusió que en el nostre sistema legal concorria una regulació contrària al dret a la no discriminació dels contractes a termini fixada en l' art. 4 de la Directiva 1999/70/CE, en entendre que mentre els contractes indefinits tenien dret a la indemnització de l' art. 53 ET en el cas dels contractes temporals la compensació econòmica per fi de contracte es limitava a dotze (o vuit) dies i fins i tot en el cas de contractes d'interinitat o formatius la indemnització era inexistent ( art. 49.1 c) ET). La dita doctrina, no obstant, fou modificada per les ja esmentades sentències Montero Mateos, Grupo Norte Facility, S.A., de Diego Porras-2 i posteriorment per la STJUE 11.04.2019 (Cobra Servicios Auxiliares, S.A.), i la Interlocutòria de 19.03.2019 (Sindicato Nacional de CCOO de Galicia). Aquesta revisió es basava en una doble reflexió: d'una banda, que una cosa era la indemnització derivada de l'extinció del contracte per una causa legalment prevista i una altra, el compliment de la condició pactada; i, en segon lloc, que les indemnitzacions per fi de contracte de l'art. 49.1.c) tenien una finalitat 'dissuasiva' per a les empreses en l'ús de la temporalitat.

Això determina que el motiu hagi de ser estimat, atès que la pretensió de la demandant, en relació a l'aplicació de la doctrina comunitària en el primer assumpte de Diego Porras hagi decaigut.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimen el recurs de suplicació interposat pel DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 31 dels de Barcelona en data 28 de novembre de 2018, recaiguda en actuacions 416/2017 en virtut de la demanda instada per Filomena, per la qual cosa la hem de revocar i la revoquem, amb la conseqüència de la desestimació de la demanda i l'absolució de la recurrent.

Sense costes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.